Un any amb la Switch

Quan es va anunciar la nova consola de Nintendo, abans del que hauria estat normal si la Wii U hagués tingut un cicle plàcid que, per desgràcia, no va tenir, ja vaig mostrar el meu interès pel concepte. 

No me la vaig comprar quan va sortir el 3 de març, però, perquè tenia un preu superior al que esperàvem tots plegats, i sortia amb pocs jocs i la teca havia d'arribar cap al Nadal, però el cas és que va començar amb força, es va fer encara més atractiva i... es va exhaurir a tot arreu, fent que se'n disparessin els preus al "mercat negre". 

Veient que el catàleg esdevenia més interessant del que semblava i més ràpid del que estava previst vaig decidir que, si aconseguia vendre'm algunes coses que ja no volia, quan tornés a estar en estoc la compraria, i després d'estar molt atent i seguint informacions que les botigues Abacus (sí, Abacus!) en rebrien unes unitats un divendres concret, en vaig reservar una i me la vaig endur l'1 de juny de l'any passat. 

Fa uns dies, doncs, que es va complir un any de l'adquisició de la consola per part meva, i amb aquesta entrada vull fer una mica de repàs del que m'ha aportat, el que ha significat per a mi i un balanç del seu èxit.

Nintendo tornava a fer un cop de puny a la taula com el que va aconseguir amb la Wii -i que no li va sortir amb la Wii U i el seu GamePad, i durant aquest primer any s'ha vist que les previsions de vendes no només s'assolien, sinó que se superaven. Ja s'han venut més de 17 milions d'unitats, que superen els poc menys de 14 de la Wii U en tota la seva vida comercial, i s'ha tornat a aconseguir captar l'interès de tota mena de públic tant amb la proposta en si com amb un catàleg que té de tot, des de les "nintendades" que sempre fan que valgui la pena comprar qualsevol de les seves consoles fins a títols third-party per a un públic més expert, tot i que en aquest sentit encara hi ha feina per fer i algunes polítiques de preus i formats discutibles.

Tot i que s'ha venut com una consola híbrida entre la sobretaula i la portàtil, i segurament es pot interpretar així, perquè cadascú coneix les seves circumstàncies i preferències, el cas és que en general s'està fent servir com una potentíssima consola portàtil, i és per això que moltes companyies justifiquen els ports de jocs ja existents a preus complets que en d'altres consoles són molt més barats amb la carta de la portabilitat.

"Sí, tal joc val 10 euros en Xbox One i PS4, i en Switch 40, però... i la possibilitat de jugar-hi on vulguis?" ha estat la típica excusa, així com el fet que els cartutxos o targetes amb què funciona la màquina, que fabrica Nintendo en exclusiva, són massa cars, cosa que repercuteix en el preu dels jocs i en la decisió, sovint, de llançar per a la Switch versions digitals dels jocs en comptes de físiques, o almenys aquesta és la tendència d'algunes empreses grans com Capcom.

Però bé, aquest èmfasi en la portabilitat també es fa encertadament quan la Switch es considera ideal per als títols independents, els indies, rebatejats en aquest cas com a "nindies". Com que sovint són títols per a fer-hi partides curtes, o que per les seves característiques tecnològiques no aprofiten del tot una pantalla gran, és cert que tenir-los en portàtil està molt bé.
 
Pels mateixos motius també es pot veure -jo, almenys, ho veig així- com la plataforma ideal per a tota aquesta línia de clàssics de recreativa reproduïts fidelment per Hamster i anomenats Arcade Archives, dins la qual hi ha també el segell ACA Neo Geo. I com que la consola és de Nintendo també se n'està enduent alguns en exclusiva que pertanyen als experiments de la Gran N en recreatives.

Poder jugar a aquests jocs pensats per a partides no gaire llargues amb la consola a les mans en els nostres trajectes o descansos. A més, es pot fer amb un altre jugador gràcies a la possibilitat d'extreure els joy-cons, encara que no és l'opció més còmoda.

Tot plegat no tindria gaire sentit si no fos tan fàcil posar la consola en suspensió i reprendre les partides en qualsevol moment i a l'instant, una característica que, quan s'havia pogut veure en alguna portàtil, requeria més consum de bateria o trigava en carregar. Amb la Switch és rapidíssim i facilíssim. També navegar per la seva interfície, cosa que no es pot dir de la Nintendo 3DS ni la Wii U.

Com a punt feble podríem dir que els sistemes de control que tenim per defecte -els joy-cons- permeten moltes possibilitats, és cert, però no donen la precisió adequada en títols com ara els de lluita, i que per a això cal comprar comandaments que es venen a part. També podríem dir, però no és culpa de la consola en si, que el format físic en aquest cas té uns costos de producció que provoquen les situacions que descrivia més amunt, des de preus massa alts fins a la decisió de llançar alguns títols només digitalment.

Però en general crec que és una magnífica consola, i almenys a mi m'ha suposat una gran satisfacció no només per la diversió que m'ofereix (jocs com The Legend of Zelda: Breath of the Wild, Super Mario Odyssey, Stardew Valley, Mario Kart 8 Deluxe, Ultra Street Fighter II i molts més), sinó també -sobretot, potser- perquè me la puc endur en els trajectes a la feina i de tornada a casa, que per circumstàncies de la vida són els moments principals en què puc jugar a videojocs. Així, a més, quan a casa tinc alguna estona, la puc dedicar a d'altres consoles. Compra encertadíssima.

Història de les videoconsoles: Wii U

Nintendo és una companyia que té un indiscutible pedigrí en el món dels videojocs, és la més tradicional de les empreses que actualment encara fabriquen i llancen consoles i, per a mi, que vaig tirar per la via Sega després de la Game Boy, un cop desapareguda la companyia de l'eriçó blau representa el sentiment nostàlgic i alhora la modernitat, encara que la Gran N aposti per presentar consoles més innovadores en el concepte que en la tecnologia.

La seva història és una història d'encerts, de grans èxits, però també ha tingut un parell de relliscades, d'apostes equivocades o que no van funcionar per una sèrie de factors, i el cas més recent ha estat la Wii U, una consola que en menys de 5 anys d'existència va ser discontinuada amb només 13,56 milions d'unitats venudes, un fracàs comercial que és més evident en veure que la xifra ha estat superada per la seva successora, la Switch, en només 9 mesos.

Abans de passar a analitzar les causes de la fallida -amb arguments oficials però també la meva visió personal-, parlem dels fets i dels punts forts del sistema, que tampoc no cal fer aquest inici d'entrada encara més depriment. 

La Wii U va sortir als Estats Units i Canadà el 18 de novembre de 2012, el 30 del mateix mes sortiria a Europa i al Japó debutaria més tard, el 8 de desembre. Arribava, és evident, amb la intenció de repetir l'èxit de la Wii, una consola que va vendre més de 101 milions d'unitats amb la seva proposta casual, un control molt basat en el moviment -però opcional, atès que no tots els jocs en feien ús- i una campanya de màrqueting com cal, que va captar gent que no era jugadora habitual de videojocs, fins i tot gent gran i públic femení. 

Magnífica consola, la Wii, amb un catàleg excel·lent, tot i que en ser una consola de masses, com ho va ser la PlayStation 2, i també la Nintendo DS, tenia també una bona part de morralla, però això ja és desviar-se del tema. El cas és que va vendre molt més que la competència, la PlayStation 3 i la Xbox 360, amb un nivell tecnològic clarament inferior. Nintendo, com amb la DS i anteriorment la Game Boy, triomfava amb el concepte, no amb tecnologia punta, que arribat un moment perd la gràcia, com defensava ja des de principis dels 2000 el senyor Gen'yô Takeda, un dels impulsors de la Wii. 

De fet, amb la GameCube s'havia apostat per un nivell tecnològic equivalent al de la competència (en aquell moment, Xbox i PlayStation 2, amb la Dreamcast ja discontinuada), pràcticament empatada amb la Xbox, que era la millor en aquest sentit i, si bé no va ser un fracàs comercial tan clar com el de la Wii U, poc li va faltar, amb menys de 22 milions d'unitats venudes.

Així doncs, amb l'èxit de la Wii com a referent -recordem, consola innovadora en la jugabilitat i no pas en els gràfics-, Nintendo va voler oferir una consola tecnològicament més potent que la Wii, és clar, però al capdavall no superior a la Xbox 360 i la PlayStation 3, llançades respectivament entre 7 i 6 anys abans. A més dels gràfics en alta definició, que ja es donaven per fets de tan tard que arribaven, el punt fort de la Wii U havia de ser, altre cop, el seu concepte.



La gràcia de la Wii U és el seu comandament principal, el Wii U GamePad, que és una mena de tablet que s'aprofita com a suport per al que estem veient a la pantalla del televisor, en forma de mapes, inventari, etc., o que simplement hi reprodueix, en petit, allò que veiem a la pantalla gran.

Tant una cosa com l'altra van ser encerts i es van aplaudir, fent en la funció de pantalla auxiliar que algunes versions de videojocs multiplataforma rebessin una millor acollida a la Wii U per l'aprofitament d'aquesta pantalla auxiliar i, en el cas de la duplicació de les imatges, possibilitant una cosa tan útil com és convertir la Wii U en una consola semiportàtil i endur-se el GamePad a una altra habitació, o simplement deixar la televisió per als altres i continuar jugant en modalitat Off-TV -en els jocs que ho permeten, que són majoria però no tots- sense marxar del menjador. No ens podem allunyar gaire de la unitat principal, això sí, perquè el senyal es perd.

La pantalla del GamePad, a més, és tàctil, cosa que fa que el sistema de dues pantalles recordi encara més les portàtils Nintendo DS i 3DS -i, per acabar-ho de rematar, al GamePad s'hi amaga un llapis Stylus, també-, i hi ha alguns jocs que en fan un ús ben curiós i reeixit, com és el cas del New Super Mario Bros. U, que permet que hi juguin fins a 5 jugadors, el cinquè amb el GamePad tot afegint elements a la pantalla o empipant els enemics, mentre els altres 4 fan servir altres comandaments, com el Wiimote de la Wii, consola amb la qual la Wii U és totalment retrocompatible.

Sigui com sigui, no tothom va rebre el GamePad amb el mateix entusiasme, i ben aviat va deixar de ser una novetat a mesura que les tauletes arribaven a cada cop més llars i el comandament de la Wii U semblava més aviat una cosa antiga i massa gruixuda. Val a dir, però, que els seus crítics tenien l'opció de jugar-hi amb el famós comandament Pro, d'estil similar al de les Xbox, com també el tenia la Wii i el tindria la Switch en el futur. Cadascú que faci el que vulgui.

En aquest vídeo vèiem una llista com qualsevol altra amb els considerats 25 millors jocs de la consola per part de qui fos que el muntés o en decidís els continguts.

Al seu catàleg hi ha de tot: grans títols de la mateixa Nintendo (New Super Mario Bros. U, Super Mario 3D World, Mario Kart 8, el retorn de la saga Star Fox, un parell de remasteritzacions de la saga Zelda i el més recent The Legend of Zelda: Breath of the Wild...), conversions de jocs third-party amb algun retoc com el Batman: Arkham City - Armored Edition, el Deus Ex: Human Revolution Director's Cut o el Mass Effect 3: Special Edition, alguns Assassin's Creed, algun exclusiu com el Bayonetta 2, uns quants indies interessantíssims, una Consola Virtual potent amb videojocs de sistemes anteriors... Però s'acostuma a considerar que és curt.

En comparació amb altres sistemes es podria dir que sí que ho és, i la culpa la té la manca de suport precisament dels desenvolupadors externs després del primer any, perquè tan aviat com van veure que la consola no acabava d'arrencar comercialment la van abandonar sense gaires escrúpols. Ara bé, mirat en el seu conjunt és un catàleg que té prou títols, i prou bons, per fer que valgui la pena tenir la Wii U. Per cert, aquí i aquí teniu la llista dels que la van acompanyar en el seu llançament, i aquí els més venuts.

És un peix que es mossega la cua, però el cas és que trobo que Nintendo no va fer bé la feina de màrqueting -ni de bon tros la va promocionar com després la Switch-, que potser no va acabar d'encertar el que podria agradar a la gent o no, i en no vendre's bé la consola li van anar arribant cada cop menys jocs que no fossin de la mateixa companyia que l'havia creat, de manera que la gent la comprava encara menys i el fracàs estava servit.

Al març de 2015 Nintendo va revelar que estava treballant en una nova consola -cosa que és normal, però no anunciar-ho tan aviat i en detriment del sistema actual-, que es va conèixer com a NX fins que a l'octubre de 2016 es va presentar oficialment la Switch, prevista per a 2017.

El poc suport que encara tenia la consola va desaparèixer pràcticament del tot, i l'esmentat Breath of the Wild, de març de 2017, seria l'últim títol de Nintendo per a la Wii U, fet que semblava més aviat la voluntat de complir una promesa després d'anys de retard de l'esperat nou Zelda, i més quan es tracta d'una versió idèntica a la de la Switch, que no aprofita tota la capacitat tècnica de la nova consola precisament perquè es tracta d'una conversió de la versió Wii U.

Detractors a banda -que en té, i molts-, és una consola amb punts positius i uns videojocs molt bons, però no va tenir sort per una combinació de mala gestió de l'interès del públic per part de Nintendo, l'ombra massa allargada de la primera Wii i unes expectatives equivocades al respecte, el ràpid abandonament de les third-parties i, en general, el fracàs a què sempre s'exposa un producte arriscat.

Ens en queda, a més del seu catàleg -una part del qual té una segona oportunitat amb rellançaments per a la Switch, consola de grandíssim èxit-, el primer intent de fer una consola híbrida per part de Nintendo, el salt a l'alta definició per primera vegada en la història de la companyia, una millorada -encara que no prou- botiga digital (eShop) i la plataforma en què es van poder fer servir per primer cop els amiibo, les figures NFC de Nintendo. A més que sempre hi podem tornar, mentre funcioni, encara que ja no se'n facin jocs.

Els jocs més venuts de la Wii U

Com segurament ja sabeu, l'any 2016 es va finalitzar la producció de la Wii U, una consola a la qual dedicaré alguna entrada espero que d'aquí a no gaire temps, però en resum podem dir que, malgrat un excel·lent catàleg, no va tenir gens de sort, i ben aviat Nintendo va concentrar els seus esforços en la seva successora, la Switch.

Doncs bé, l'entrada sobre els videojocs més venuts de la Wii U no l'he fet fins ara perquè el seu últim gran títol ha estat el The Legend of Zelda: Breath of the Wild, i estava esperant veure si s'acabava ficant al Top 5, per no fer una entrada que després quedés obsoleta. Finalment no ha estat així i els 5 títols més venuts s'han quedat com estaven, i són aquests:

Es van vendre només uns 14 milions d'unitats de la consola, i de totes aquestes persones 8,31 milions es van comprar el Mario Kart 8, que és un percentatge enorme, més de la meitat. Ens pot semblar que és una cosa ben normal, que qui té una Wii U tingui també aquest joc, i vist així podria semblar que el percentatge no és tan gran, però això no passa ni en els títols més venuts de la història, llevat que es tracti de jocs que venien al pack, que també n'hem vist molts casos.

Val a dir que un dels packs de la Wii U era amb aquest joc, sí, per exemple el que em vaig comprar jo, però de tota manera els números d'aquesta entrega són relativament espectaculars. La de la Wii, en canvi, va assolir gairebé 37 milions, però estem parlant d'una consola que van comprar 100 milions de persones. Veieu el percentatge de Mario Kart Wii per consola? Doncs això.



Llançat el 2014, era el primer Mario Kart amb gràfics en alta definició, el que tenia més personatges (36, comptant els descarregables de pagament) i en tots els sentits el millor de la llegendària saga. El fracàs comercial de la consola, però, li va impedir arribar a més gent, i això s'intenta solucionar ara amb el Mario Kart 8 Deluxe, la conversió a Switch d'aquest mateix 2017, que afegeix personatges i fa alguns canvis jugables.

El segon classificat és un joc que, tot i l'excel·lent acollida crítica i comercial, va tenir crítiques perquè, malgrat que era l'únic joc d'en Mario en 3D de la Wii U, no era ben bé el que esperaven els fans dels dos Super Mario Galaxy de la Wii.

L'aposta de Nintendo va ser aquest Super Mario 3D World (2013), seqüela del genial Super Mario 3D Land de la Nintendo 3DS i, per tant, fet amb el mateix estil que sí, que recorda el Super Mario Galaxy en alguns moments d'exploració semilliure, però que té un desenvolupament lineal.

Aquesta vegada la premissa canvia: la colla d'en Mario ha de rescatar una mena de fades segrestades per en Bowser, i això permet que un dels 4 personatges seleccionables -que permeten el multijugador de 4 persones- sigui la princesa Peach. De fet, més endavant es desbloqueja l'Estela, jugable per primer cop en un joc de plataformes (ja s'havia pogut controlar al Mario Kart Wii). Va tenir 5,80 milions de còpies venudes.

La saga New Super Mario Bros., que va començar a la Nintendo DS, pretenia recuperar la jugabilitat clàssica dels plataformes 2D d'en Mario i companyia, tot i que l'ombra dels primers Super Mario Bros. era allargada.



La quarta entrega d'aquesta saga, New Super Mario Bros. U (2012), va ser un dels jocs de llançament de la consola, se'l considera el millor dels quatre i afegia, al multijugador que també a la Wii era per a 4 persones, una cinquena plaça per a un jugador que afegís elements a l'escenari amb el GamePad i el llapis stylus. Va vendre 5,77 milions de còpies.

La quarta entrega de l'original saga de lluita Smash Bros. va arribar simultàniament a la Wii U i a la Nintendo 3DS (la versió que tinc), i a la consola de sobretaula es va anomenar Super Smash Bros. for Wii U. (2014)



Amb més personatges que mai (58, comptant els descarregables), i la introducció a la saga de DLC de pagament, tant en personatges com en escenaris, és un joc molt pensat per al multijugador, però amb campanya i modalitats per a un jugador per entretenir-nos durant moltes hores sense necessitat de connectar-nos a internet. Va vendre 5,20 milions de còpies i es dóna per fet que segurament sortirà també a la Switch, però de moment Nintendo no diu ni ase ni bèstia al respecte.

Finalment el Nintendo Land, el joc equivalent a la Wii U del que va ser el Wii Sports a la Wii, en el sentit que servia per a mostrar les capacitats de la consola i les seves característiques en general, a més de ser jugable de manera individual però estar dissenyat sobretot com a party game, és a dir joc per passar l'estona amb els amics.



En aquest cas trobo que és molt més atractiu que el Wii Sports, i a més basa els seus minijocs en franquícies clàssiques de Nintendo. Va vendre 5,17 milions de còpies, tot i que era un joc típic de pack de la consola, sobretot amb el model senzill, blanc i amb només 8GB de disc dur intern.

Han quedat fora del Top 5 títols honorables com l'Splatoon (4,80 milions) i el Super Mario Maker (3,95). L'esmentat The Legend of Zelda: Breath of the Wild ni es va acostar als 5 primers llocs de la llista, però tot i haver sortit amb la consola ja descontinuada i ser un dels títols de llançament de l'esperada Switch, 1,08 milions de còpies no està gens malament.

8è aniversari de 3 Botons i START

Doncs vaig aguantant, estimades lectores i estimats lectors. El blog fa avui 8 anys (i 1071 entrades amb aquesta) i me'n vull fer ressò tot agraint el vostre suport, tant en forma de visites com, sobretot, comentaris. Som pocs, sí, però ben avinguts. 

En qualsevol cas 3 Botons i START també m'ha permès conèixer altres persones aficionades als videojocs i especialment en el darrer any m'he integrat més al blog conjunt Retroscroll, tot assistint a esdeveniments com a visitant i com a expositor al seu costat. I n'estic molt content i agraït.

Aquí em teniu, el quart per la dreta dels que estàvem de peu, a la quarta edició de RetroBarcelona. Aquest últim any puc dir que he jugat força més a videojocs, que feia temps que ho tenia pendent, i tanmateix no acabo de reduir la pila de "feina" que tinc en aquest sentit.

Però bé, el blog ha continuat, en general no m'han faltat idees i, per tant, la cosa continuarà. Almenys de moment, perquè l'últim quadrimestre de 2017 se'm presenta ocupadet i segurament m'estimaré més dedicar el meu escàs temps lliure als videojocs que a parlar-ne.

En fi, per tal de celebrar aquests 8 anys se m'ha acudit fer una llista de 8 videojocs que m'enduria a una illa deserta, entenent que hi arribaria per accident i suposant que en aquesta illa deserta hi hagués maneres de connectar les consoles i els televisors o carregar les bateries de les portàtils, i també un subministrament infinit de piles per als comandaments sense fils.

Si el concepte sembla massa poc realista, imaginem-nos simplement 8 títols que em quedaria si hagués de passar la resta de la meva vida només amb aquests 8. I no ha estat gens fàcil, però tampoc es redueix a una llista dels meus 8 videojocs preferits (alguns ho són, però d'altres no entrarien a la llista si fos només sobre els que més m'agraden), sinó que he hagut de pensar en videojocs dels quals no em cansaria fàcilment.

Per tant, havien de ser títols que quan hi jugo actualment els tanco perquè he de fer alguna altra cosa, no perquè em cansi jugar-hi gaire estona seguida. De videojocs que m'agraden molt però no per a llargues partides en tinc molts. Així que, amb aquestes condicions, la llista podria ser aquesta:



En realitat podria ser aquest, o el IV, o el San Andreas, però en principi em quedaria amb el Grand Theft Auto V de la Xbox 360 perquè, tot i que normalment jugo només a passar-me la història, el cert és que no em faria res passar-me-la algunes vegades més i, aquest cop sí, dedicar-me a fer el cabra, amb resultats que acostumen a acabar amb la mort del personatge però que sempre ens ofereixen un camí diferent i potencialment infinit.



No és que no me'n pugui cansar, però com que tindria els altres jocs ja aniria fent canvis: crec que he de triar-ne un de lluita, per desfogar-me (el GTA V també seria per a això, és clar), i els 2D m'enganxen més. Llavors, tot i que podria agafar-ne algun altre de similar, em quedo amb un Street Fighter i, concretament, l'Street Fighter Alpha 2 de la Saturn, perquè reuneix l'essència de la saga i té un aspecte que em sembla deliciós.

No hi podria anar sense el Tetris de la Game Boy, un dels jocs de la meva vida, encara que faci anys que no hi jugo. És la mena de joc ideal per a fer treballar el cervell pel que fa als reflexos però alhora jugar sense pensar, distreure's de les preocupacions. 

Tampoc no podia faltar un Mario Kart, la meva saga preferida, i encara que el Mario Kart DS i el Mario Kart 7 m'agraden moltíssim i podrien ser aquí, el cas és que el Mario Kart 8, de la Wii U, és el més complet de la saga en tots els sentits. A més, encara no el domino al 100%, de manera que seria l'elecció perfecta.

Del Dragon Ball Advanced Adventure en vaig parlar en una entrada a Retroscroll, i no tinc cap dubte que me l'enduria a l'illa deserta perquè proporciona entreteniment durant moltíssim temps gràcies a la possibilitat d'enfrontar-se a l'aventura un cop rere l'altre amb molts personatges diferents, una aventura on es barregen les plataformes, els shmups i la lluita 1 contra 1, però a més el cartutx, de la Game Boy Advance, permet jugar directament a la modalitat de lluita si no ens ve de gust l'aventura. Un títol excel·lent.

El Super Mario 64 és l'únic títol de la saga que m'emportaria, i per diversos motius: no només és una obra mestra, sinó que és llarguíssim (encara l'he d'acabar) i, si triés la versió de la Nintendo DS en comptes de l'original de al Nintendo 64, de fet, és més llarg encara i permet controlar també en Luigi, en Wario i en Yoshi. Molt a prop quedaria el Super Mario Galaxy, de la Wii, però el cas és que ja me l'he passat un cop i només em quedaria fer-ho amb en Luigi.



Un joc arcade i tremendament addictiu seria qualsevol Bomberman dels bons, i tot i que tinc el Saturn Bomberman, per a molts el millor, voldria que la Mega Drive tingués representació en aquesta llista, de manera que em quedo amb el Mega Bomberman.



Finalment sé que el cos em demanaria algun videojoc d'esports, perquè és la mena de títol que em poso per distreure'm quan vull jugar però no sé exactament a què, quan voldria jugar a tantes coses alhora que no sé quina triar.

Els videojocs d'esports també són dels que tenen una vida potencialment infinita, i més si no els tens tan dominats que t'avorreixes (i si et passa això sempre pots controlar un equip dolent perquè hi hagi un al·licient). Actualment em decantaria pel FIFA 17 de la Xbox One, però també podrien haver estat un dels Virtua Tennis que tinc a la Xbox 360 o l'NHL 96 de la Mega Drive.

EXTRA

Tanco l'entrada, que espero que us hagi agradat, convidant-vos a dir-me quins 8 títols us enduríeu a una illa deserta pensant que no us arribin a cansar, i anunciant que, tot i que no és gran cosa, per primer cop celebro l'aniversari del blog amb un regal. No és un sorteig: regalo el codi per al Retro City Rampage DX de la Nintendo 3DS al primer que me'l demani. Per Twitter mateix, i així no l'escric en públic. 

7 anys de 3 Botons i START!

Avui, 15 de febrer de 2016, el blog ha fet 7 anys. Déu n'hi do. No és que sigui gaire bo ni tingui gaire influència, però em sembla que 7 anys són molts per a un blog. 

Cementiri de Pneumàtics és més antic, però al principi el vaig tenir abandonat moltíssim temps. En canvi, 3 Botons i START va començar amb una entrada diària -és una bogeria i a més no permet que els articles "respirin", però era jove i més inexpert que ara-, després va reduir la freqüència i actualment es renova cada 6 dies, però el cas és que no l'he abandonat en cap moment. I l'altre dia, buscant un enllaç que necessitava, vaig veure que havia escrit, dins una entrada, que el 2016 el blog segurament ja no existiria. Doncs bé, m'equivocava. I n'estic content.

No sé si aguantarà gaire més, suposo que continuarà mentre tingui temps, ganes i idees, però de moment ha començat el setè any de 3 Botons i START. Aquest cop, per celebrar-ho, no he intentat una marató de videojocs de 7 hores (l'any passat vaig intentar, no aconseguir, fer-ne una de 8 que va acabar sent de gairebé 6), en part perquè les circumstàncies han canviat i ja no ho puc fer, sinó que faig una altra cosa que a la gent també li importa 3 pebrots i que, sincerament, és més factible: una entrada sobre 7 jocs als que estic jugant actualment.

I quan dic "jugant" no vull dir que els tinc començats, perquè llavors estaríem parlant de desenes de títols, sinó de videojocs que realment, quan tinc temps, vaig tirant endavant amb una certa regularitat.



Començo per un videojoc que tinc des de fa molts anys, atès que la saga sempre m'ha cridat l'atenció, però que havia abandonat després d'encallar-me. Es tracta del Dragon Quest IV: Chapters of the Chosen, versió de 2007 (al Japó) per a la Nintendo DS, que és un remake del clàssic de NES de 1990 i la primera versió que arribava a Occident.

Aquest remake té un capítol extra després del final i em resultava excessivament pesat, perquè cal lluitar diverses vegades contra uns enemics complicadets per tal d'obtenir peces d'una superarmadura, i difícil, però era qüestió de lluitar amb molts monstres en una zona concreta, augmentar el nivell i fer una bona estratègia. Sí, dit així sona fàcil, o lògic per a un RPG, però em vaig frustrar fa temps i el vaig abandonar. Ara, quan l'acabi, podré jugar, per fi, als altres videojocs que tinc d'aquesta llegendària saga amb monstres i personatges dissenyats per l'Akira Toriyama.

Sense canviar de gènere, també estic jugant al Mario & Luigi: Dream Team Bros. de la Nintendo 3DS, llançat el 2013. Dels RPG d'en Mario i companyia només en coneixia l'existència, no havia jugat mai a cap d'ells, però he començat per aquesta quarta entrega perquè la vaig trobar a bon preu no fa gaire. Com acostuma a passar amb els videojocs de rol, no cal jugar-hi en ordre cronològic.

De fet, me'l vaig comprar casualment quan faltava molt poc perquè em regalessin per Nadal el Mario & Luigi: Paper Jam Bros., i com que són tan semblants, fins que no acabi el que tinc ara en marxa no podré estrenar el nou. Bé, sí que puc, però els jocs que requereixen tanta dedicació és millor no barrejar-los, especialment quan tenen un argument, per més absurd que sigui.

Canviem una mica el to perquè un altre que em té enganxat actualment és el Tomb Raider, el famós reboot de 2013 que va posar fi a anys de decadència en una saga iniciada el 1996 amb aquella primera entrega, primer per a la Saturn i després per a PC i PlayStation. Vaig trigar a comprar-me'l (en Xbox 360) perquè esperava el moment que l'edició "Game of the Year" baixés de preu, però després resulta que el que portava no m'interessava: bàsicament coses per al multijugador, així que un cop decidit que volia l'edició senzilla va ser cosa de setmanes fins que el vaig trobar de segona mà a un preu raonable.

M'ho estic passant molt bé amb aquest joc, hi ajuda el fet que sigui fàcil saber què s'ha de fer en cada moment, a diferència d'aquell primer joc que és l'únic que havia provat fins ara, i els seus estàndards de producció espectaculars, gairebé cinematogràfics, em tenen meravellat. 

El motiu pel qual vaig començar a sentir la urgència de tenir la Wii U, com ja vaig explicar quan vaig fer un homenatge a la saga, és el Mario Kart 8, l'únic (domèstic) que em faltava, i és el joc que més poso quan engego la consola de sobretaula més recent de Nintendo.

Els videojocs d'aquesta franquícia no em cansen mai, però a més en aquest cas encara tinc fites per assolir i recentment he adquirit el contingut descarregable de pagament, que inclou personatges, escenaris i vehicles nous.



En sentia parlar tan bé, del Shovel Knight (2014), que li tenia moltes ganes i em plantejava comprar-lo per a Nintendo 3DS -per a molts la millor versió-, tot i ser només digital, quan hi hagués alguna oferta. Amb el temps, però, es va anunciar que se'n faria una versió física, amb un senyor manual d'instruccions, i com que això ja era el súmmum de l'estètica retro que en part defineix aquest videojoc em vaig esperar una mica més i així el vaig comprar. També venia amb la banda sonora, llàstima que trenqués la filosofia retro en ser digital i no en un CD, però bé, no el comprava per això.

Estil gràfic i sonor de 8 bits, un protagonista bufó, un homenatge jugable a la saga Megaman amb tocs de Duck Tales i, sobretot, divertit per mèrits propis, hi estic jugant menys del que es mereix, però és un dels títols que poso sovint.

Estic intentant també tirar endavant el The Legend of Zelda: Phantom Hourglass, llançat per a la Nintendo DS el 2007, perquè era d'aquells que havia provat el primer dia però no m'hi havia posat de debò.

Ara que vaig tenint més títols d'aquesta emblemàtica saga de Nintendo i n'he acabat un parell, he volgut posar-me amb aquest i he de dir que, després d'un breu període d'adaptació, m'agrada que els controls siguin totalment tàctils, tot fent ús de la característica principal de la portàtil.

És cert que en el que portem d'any no l'he tocat gens, i dels 7 de la llista és el que més pels pèls es pot considerar que hi jugo actualment, però poso el Super Mario 64 (Nintendo 64, 1996) perquè cap al final de l'any passat el vaig fer avançar força i així també m'obligo a continuar en aquest 2016 i, per fi, passar a altres jocs d'en Mario que tinc per acabar.

En fi, ja veieu que aquest cop no he fet res d'extraordinari ni especialment interessant, però ja que el blog ha fet 7 anys ho volia celebrar d'alguna manera. A quins videojocs esteu jugant vosaltres?

Especial anuncis de Mario Kart

Com que la darrera entrada, la que feia 1.000, la vaig dedicar a la meva saga preferida de la història dels videojocs, i aprofitant l'avinentesa que aquesta efemèride representa per al blog, he pensat que estaria bé agafar tot això i emprar-ho com a excusa per a ressuscitar una secció de les més veteranes.

Tornen els anuncis de videojocs i aquest cop, com diu el títol, estaran dedicats als Mario Kart, que com no podia ser d'una altra manera han generat curioses propostes comercials que repassarem a continuació.



I naturalment comencem amb aquest anunci japonès del primer títol de la sèrie, el Super Mario Kart, que combina animació senzilla i també alguna creació CGI i l'humor que caracteritza tant aquests videojocs com els anuncis japonesos. Però curiosament no mostra imatges reals del joc, cosa que aquest altre sí que fa:



És l'anunci nord-americà del Super Mario Kart, o un d'ells, perquè també existeix la versió doblada del japonès que hem vist abans.

Bé, passem a la següent entrega, Mario Kart 64, que al Japó tornava a tenir un anunci animat però aquesta vegada amb una considerable millora pel que fa a les tècniques d'animació:



Hi podem reconèixer elements ja llegendaris d'aquest joc, com el tren del desert Kalimari, però també es fa èmfasi en la possibilitat que 4 jugadors participin alhora de la diversió d'aquest títol.

Per tal de veure'n algun de diferent, Occidental (des del punt de vista cultural, almenys) i amb algunes imatges del joc, ens n'anem aquest cop a Austràlia:



Com podem veure, s'insisteix molt en el gran atractiu del joc, el multijugador sense necessitat de tenir més d'una consola o monitor -però sí que calia comprar 3 comandaments extra-, i altre cop el tren del desert Kalimari és la gran estrella.



De cara al Mario Kart Super Circuit els japonesos ja van combinar animació i gameplay, com podem veure en aquests dos anuncis molt similars, però amb efectes més dramàtics en el segon cas.

Aquest cop també veurem un anunci alternatiu, en aquest cas de ben a prop nostre, de França, en què Nintendo fomenta la idea que els videojocs no tenen edat i -encara que sigui per aprovació- anima a competir d'una manera sana amb els amics.



Potser és una mica violent, tot i l'evident to humorístic, oi? Però reflecteix el que moltes vegades voldríem fer amb qui ens guanya a l'últim moment o ens fa la punyeta durant tota la cursa. Per cert: és un títol de portàtil, però s'asseguren que sapiguem que podem jugar-hi amb altres persones. Bona pensada.



Amb el Mario Kart Double Dash!! els japonesos van ser més seriosos i van fer aquest anunci dedicat exclusivament a les característiques de la nova entrega, amb imatges del joc i naturalment remarcant el fet que aquest cop a cada vehicle hi havia dos personatges.



Aquest cop l'humor el van posar els britànics, amb aquesta proposta d'imatge real barrejada amb imatges del joc que, de ben segur, els va costar molt pocs diners produir. Tant és així que als Estats Units també hi era, aquest anunci, amb una mica més de metratge per a la imatge real i menys per al videojoc.



L'humor tornaria al Japó amb l'anunci del Mario Kart DS, que ja havíem vist en una entrega anterior d'aquesta secció, i en què bàsicament ens diuen que podem competir amb rivals d'arreu del món, cosa que era certa (ara ja no, però).



Als Estats Units el van promocionar amb aquesta interpretació sui generis que té la seva gràcia, i tot i que no vull posar més vídeos dels que siguin necessaris, en d'altres països s'insistia en la connectivitat wifi i començava la tendència dels personatges famosos jugant al joc i picant-se entre ells.

En el cas espanyol, per posar un altre exemple proper, i que veurem més avall, per al Mario Kart DS van confiar en el duet Estopa, però era més una promoció del seu nou disc que no pas del joc



Al Japó, amb el Mario Kart Wii, a banda d'un fotimer de versions amb diverses persones conegudes, van fer anuncis com aquest, absolutament minimalista, en què -com a tot arreu, per altra banda- es mostrava la gran novetat del joc, el control per moviment, sens dubte el seu principal atractiu.

Força més espectacular, però amb elements que recorden la manera de fer anuncis de videojocs dels anys 90, tenim el francès:



I ja ens anem acostant al final, perquè arriba el torn dels anuncis del Mario Kart 7, el penúltim domèstic, que al Japó va tenir com a protagonista la boy band Arashi:



Com deia més amunt, la tendència a fer aquesta mena d'anuncis començava amb el Mario Kart DS, i en aquest punt estava força establerta, tot i que també hi havia anuncis més tradicionals i d'altres que s'enfocaven al caràcter familiar dels videojoc de la Gran N.



I, també com he dit més amunt, aquí tenim l'anunci espanyol de la setena entrega de la saga, amb tres famosos com a protagonistes i, admetem-ho, certa gràcia tot i que es fa palès quins són els punts forts i febles de cadascun d'ells.

Acabem el repàs amb un parell d'anuncis del Mario Kart 8, la darrera entrega, la vigent, la de la Wii U i segurament el videojoc més complet de la sèrie:



No crec que aquest sigui el primer anunci japonès del joc, i ho dic perquè s'hi mostra la ja llegendària mirada mortal d'en Luigi, que precisament els fans van descobrir en aquest joc i després va adquirir tanta notorietat, gràcies al fenomen "meme", que Nintendo en va prendre nota.

Al vídeo es pot apreciar que, en comptes d'explicar les novetats del títol, com sí que es fa en altres anuncis d'arreu del món, es recorre a la càmera lenta per tal de mostrar l'alta definició dels gràfics, per primer cop en una consola de la companyia. I ara veurem un altre anunci, però aquesta vegada no ens movem del Japó:



De publicitat dels Mario Kart en col·laboració amb d'altres marques en benefici mutu ja n'hi havia hagut, però aquesta darrera entrega va tenir una promoció conjunta amb Mercedes-Benz per tal d'impulsar les vendes del model GLA de la prestigiosa companyia automobilística i els propietaris del joc ens en vam beneficiar amb la descàrrega gratuïta de 3 cotxes Mercedes-Benz per al garatge del Mario Kart 8, que sempre fa gràcia.

Ja vaig tancant la paradeta: hem vist uns quants anuncis dels 8 Mario Kart domèstics (recordem que també n'hi ha 3 de recreativa), i he intentat que fossin els més interessants disponibles tot mantenint l'estructura de primer japonès (tractant-se del país d'origen) i després de l'estranger, però si voleu navegar per Youtube trobareu desenes d'anuncis de diversos països, alguns de molt interessants però que havia de deixar fora perquè si no m'hauria allargat massa.

Grans sagues de la història dels videojocs: Mario Kart

Ho he dit moltes vegades i suposo que al blog ho dec haver esmentat, també: els Mario Kart són els meus videojocs preferits. No me'n canso mai, hi tinc força traça -sempre hi ha gent millor que jo, és clar, perquè tampoc no es pot dir que conegui totes les dreceres i no falli mai, altrament m'avorriria- i els tinc i els he provat tots, si no comptem els de recreativa, és clar, dels quals només he pogut provar el primer i una sola vegada, a Madrid, perquè la segona, al mateix lloc, les monedes no funcionaven. 

El cas és que després de més de 6 anys de 3 Botons i START, i aprofitant la feliç avinentesa de l'entrada número 1.000, he pensat que era el moment de dedicar una extensa entrada a la meva saga preferida de la història dels videojocs.

Naturalment és una entrada que en repassa la història i les característiques, i per tal de fer-ho hem d'anar al 27 d'agost de 1992, en què el primer joc de la saga, el Super Mario Kart (l'únic que duu "Super" al nom, per cert), va sortir per a la Super Nintendo. A Europa ens hauríem d'esperar al 21 de gener de 1993, però als Estats Units l'1 de setembre, només 5 dies després de l'estrena japonesa, ja el podien comprar. Res que, per desgràcia, ens sorprengui.

L'origen de la sèrie, que va inaugurar no només el subgènere de la velocitat humorística (com jo l'anomeno), sinó també el dels karts al món dels videojocs (ho certifiquen els Rècords Guinness), el trobem en dos elements: per una banda els seus responsables, que són en Shigeru Miyamoto, en Tadashi Sugiyama i en Hideki Konno, volien fer un títol de curses com el famós F-Zero però per a dos jugadors simultanis, i quan ja duien un temps desenvolupant-lo, com ens explica la Wikipedia, van decidir que seria temàtic, perquè l'altre element que va fer possible la saga va ser el gran èxit de la franquícia Super Mario Bros., amb les 3 entregues de la NES, la de la Gameboy en el Super Mario Land (el 2 estava a punt de sortir) i el gran salt endavant que significava el Super Mario World, un dels títols de llançament de la Super Nintendo.



Amb la genial idea de fer que els pilots fossin personatges de l'entorn d'en Mario i la tècnica de gràfics coneguda com a Mode 7, vista precisament a l'F-Zero i pensada per a crear una impressió de profunditat tot movent els fons, Nintendo presentava aquest addictiu videojoc amb 8 personatges i 20 circuits que tenia el seu principal interès en les esbojarrades curses que s'hi podien dur a terme, amb objectes que ens conferien poders absurds d'atac i/o defensa, i en què el guanyador no era el pilot més ràpid, sinó el que tot i fer-ho bé tenia la sort de part seva.

Tot això, a banda del sistema de puntuacions, copes i la modalitat batalla, va fer del Super Mario Kart un èxit instantani i un dels videojocs més estimats de tots els temps. Però la vida continua i quan una cosa funciona s'esprem tant com es pot. Sovint això fa que una idea degeneri, però en el cas de la sèrie Mario Kart els hereus d'aquell gran invent han estat tots magnífics, cadascun a la seva manera, amb una barreja d'innovació i respecte per la fórmula original, amb nous gràfics, personatges, circuits i objectes a cada nova entrega.



La primera seqüela, de 1996, va ser el popular Mario Kart 64, que comparat amb els de sobretaula que va venir després gosaria dir -i espero que m'ho permeteu com a fan veterà de la saga- que no ha envellit tan bé, però té un lloc especial al cor dels jugadors perquè va ser el primer que va permetre la participació de 4 jugadors alhora, possibilitat facilitada al màxim amb els 4 ports per a comandaments que la Nintendo 64 té de sèrie, i ja us podeu imaginar com n'arriba a ser, de divertit, jugar amb 3 persones més tant a la modalitat Grand Prix com a la batalla.

Del primer joc tornaven -i encara ara són els únics 6 personatges presents a tota la saga- en Mario, en Luigi, la Princesa Peach, en Toad, en Bowser i en Yoshi, i s'hi afegien en Wario i en Donkey Kong (de la primera entrega queien en Koopa Troopa -el meu preferit- i en Donkey Kong Jr.), altre cop només 8 personatges, però no cal dir que els gràfics tridimensionals poligonals suposaven un gran pas endavant tant en l'aspecte del videojoc com en la sensació de velocitat. Aquí es va estrenar també, per cert, la temuda closca blava que persegueix aquell que va primer.



El 2001 arribaria el Mario Kart: Super Circuit, de la Gameboy Advance, un joc que jo vaig adquirir quan ja tenia el de la DS, de 2005, i que per tant potser jutjo des del punt de vista de la comparació injusta, però segurament és el que menys m'agrada perquè el retorn al Mode 7 em recorda massa la tecnologia del primer... cosa que, en portàtil, està prou bé. El que no m'acaba d'agradar són els controls, però tot i així és un dels Mario Kart més ben valorats de la història.

Amb els mateixos personatges que el Mario Kart 64, a banda dels seus circuits presenta una novetat a la saga, i és la recuperació d'alguns circuits clàssics, cosa que és una constant des de llavors i trobo que tot un encert. En qualsevol cas, és el primer títol portàtil de la sèrie i establiria un importantíssim precedent. Per cert, allò de derrapar i fer miniturbos, el malson del joc en línia contra japonesos en entregues futures, va néixer en aquesta entrega.



De la mateixa manera que vaig comprar i provar el Mario Kart Super Circuit després del Mario Kart DS, el que acabem de veure, el Mario Kart: Double Dash!!, llançat per a la Gamecube el 2003, el vaig aconseguir després del Mario Kart Wii, al capdavall vaig comprar la Gamecube després de la Wii. En aquest cas la diferència gràfica no la vaig notar gaire -si és que existeix-, però el Double Dash és el més diferent de tota la saga.

Les novetats eren unes quantes: 20 personatges (un dels nous, la Toadette, s'estrenava al món dels videojocs en aquest disc), cadascun amb un objecte especial a més dels comuns, possibilitat de connectar 8 consoles i, el més important de tot, els karts són de dos personatges alhora, que es poden combinar com es vulgui i durant la cursa poden canviar les posicions. Això també fa que puguem dur dos objectes alhora, i l'ordre amb què els deixarem anar dependrà del botó que emprem. A més, dos jugadors poden controlar cadascun un dels dos personatges, l'un conduint i l'altre concentrant-se en atacar els rivals.



Dos anys després, el 2005, la franquícia s'estrenava en recreatives, amb aquest Mario Kart Arcade GP que, com podeu veure, té alguns personatges que no són de la "família". En aquest cas són en Pac-man, la senyora Pac-man i en Blinky, un dels fantasmes dels Pac-man. Per què, aquests personatges? Doncs perquè el joc va ser una col·laboració de Nintendo i Namco.

Jo el vaig poder provar en un saló recreatiu de la plaça del Sol de Madrid l'any 2010, i vaig fer-hi un paper lamentable -en la meva defensa he de dir que em sembla que el volant no responia gaire bé-. Al gener de 2014 hi vaig tornar i encara hi era, però no acceptava cap moneda. Sembla que ja no funcionava. Una llàstima.



El mateix any sortia també el que probablement és el meu Mario Kart preferit, el Mario Kart DS, i ho és tant per l'excel·lència del conjunt com per les hores que hi he dedicat. Sens dubte és l'entrega a la qual he jugat més vegades i la tinc molt dominada. A més, el multijugador local via wifi, combinat amb el fet que la Nintendo DS la té gairebé tothom -no és debades que va arribar a superar, durant uns mesos, la Playstation 2 com la consola més venuda de la història- m'han permès fer partides divertidíssimes amb els meus cosins en un munt de reunions familiars.

L'online no anava tan bé -quan hi era, actualment ja no s'hi pot jugar-, perquè la diferència en la velocitat de connexió dels usuaris i els trucs que feien servir molts feien l'experiència més frustrant del que correspon a la saga. A banda d'això, només hi vaig trobar a faltar una cosa: el retorn d'en Koopa Troopa, fins llavors present només al Super Mario Kart i al Mario Kart: Double Dash!!, però el substituïa honorablement en Dry Bones, la versió esquelètica de l'adorable tortuga.



El 2007 arribava el Mario Kart Arcade GP 2, continuista respecte l'anterior, amb els 11 personatges més dos de nous, que són en Waluigi i un de fora, en Mametchi, de la saga Tamagotchi.  



Tornem a les consoles i al tema d'en Koopa Troopa, perquè reapareixia al Mario Kart Wii (2008), un altre dels que més m'agraden i més conec (i el videojoc de curses més venut de la història). Amb 24 personatges un cop els teníem tots desbloquejats, i un d'ells el Mii -per tant per primera vegada "nosaltres mateixos" podíem fer de pilots-, aprofitava les possibilitats de la Wii i permetia, entre altres opcions més clàssiques, controlar els personatges fent ús de la detecció de moviment. El joc venia en una capsa especial que contenia el famós volant on es podia introduir el wiimote per tal de donar "realisme" a la història, tot i que s'aconseguia un efecte similar posant el comandament senzillament en posició horitzontal.

Però hi havia més novetats: podíem fer trucs a l'aire, que ens donaven un miniturbo en aterrar, jugar contra un màxim d'11 rivals per internet (i en aquest cas fins a 2 persones per consola, mentre que en local el límit eren les 4 habituals) i, per primera vegada, podíem triar també motos en comptes de karts. Arribats a aquest punt del meu amor per la saga, des de llavors em passa que quan surt un Mario Kart és quan decideixo que m'he de comprar aquella consola de Nintendo sí o sí, i ho faig de seguida que puc. 



És el que em va passar amb el Mario Kart 7, llançat per a la Nintendo 3DS el 2011, el mateix any que es va posar a la venda la consola. Per sort o per desgràcia la nova portàtil no s'estava venent tan bé com s'esperava i va patir una reducció de preu molt important al cap de pocs mesos de sortir, així que al meu següent aniversari ja la vaig poder tenir i un dels jocs que pràcticament vaig exigir que m'havien de regalar era aquest.

Gràficament, com ja deveu saber, la consola no té res a envejar a la Wii, i aquesta setena entrega domèstica és també una passada: les 3D estereoscòpiques eren només la més estètica de les novetats: fins a 17 personatges (per fi en Koopa Troopa en portàtil), ala delta, personalització dels vehicles, possibilitat de ficar-se a l'aigua i una curiosa opció de perspectiva en primera persona i control per moviment de la consola. Imprescindible.



El 2013 (2014 a Occident) es llançava la tercera entrega de recreativa, el Mario Kart Arcade GP DX, que incorporava elements del Mario Kart 7 i afegia dues modalitats de joc exclusives: una que permetia jugar contra fantasmes establerts per altres jugadors i una altra que ens convidava a col·laborar amb un altre jugador per tal d'enfrontar-nos a un tàndem controlat per la màquina.

Amb un total de 18 personatges, hi debutava en Don de la saga de percussió de Namco Taiko no Tatsujin i hi apareixia el Mario daurat, que es va estrenar al New Super Mario Bros. 2 i, de moment, no hem vist en cap altre Mario Kart.



Amb el Mario Kart 8 (2014), des que es va anunciar, em va agafar la impaciència per tenir la Wii U, però no vaig tenir tanta sort com amb la 3DS i els preus no van baixar. Vaig esperar, doncs, un pack satisfactori i naturalment incloïa aquesta vuitena entrega domèstica, que sembla que ara la cosa va per números.

És el primer Mario Kart en alta definició, incorpora vehicles que poden anar per les parets i el sostre, permet que fins a 4 jugadors juguin les copes, desar repeticions i pujar-les a Youtube, participar a la categoria de 200cc -brutal i humiliant- i després que Nintendo hagi abraçat també els polèmics continguts descarregables de pagament, els DLC, també va incrementant pistes, personatges (amb els que ja venien a la versió inicial del joc són, de moment, 36 pilots) i vehicles. Val a dir, però, que en aquest cas són diners ben gastats, perquè cadascun dels packs inclou 3 personatges, 4 vehicles i 8 circuits. Amb tot plegat aquest joc té una vida potencialment infinita, tot i que és evident que un dia Nintendo passarà pàgina, com ha fet sempre, i es concentrarà en el següent.



I fem un salt molt gran enrere en el temps, perquè cal esmentar també el Mario Kart que no va existir. No, no parlo del de la Gameboy ni la NES, que haurien estat molt bé des del punt de vista històric (però, si som realistes, haurien estat tan limitats que la saga no hauria arrencat amb gaire força), sinó del Mario Kart Virtual Cup, que havia de ser la segona entrega de la franquícia, el 1995, per a l'única consola de Nintendo que va fracassar de debò, la Virtual Boy.

Es veu que es va conèixer el projecte l'any 2000, però evidentment no va veure mai la llum i, ateses les circumstàncies, no cal que hi comptem gaire ni tan sols de manera no oficial. Ara bé, aquest fragment que es veu tan malament perquè no hi ha cap manera de veure bé els jocs d'un sistema que era de realitat virtual en una pantalla normal d'ordinador o de mòbil, ens permet veure -més o menys- que s'hauria assemblat força al de la Nintendo 64 i la Gameboy Advance. I ara, que ja anem acabant, mirem aquest vídeo d'homenatge a la sèrie:



Els personatges dels videojocs de plataformes d'en Mario, els que es coneixen com la sèrie principal, han passat per un munt de títols d'altres gèneres: esportius, de minijocs, de lluita... Però el primer spin-off dels jocs del lampista italoamericà (acompanyat dels altres, perquè a ell sol ja l'havíem vist, per exemple, fent de metge al Dr. Mario) va ser el Super Mario Kart, i la saga que ha generat, sens dubte, és la de més èxit a banda del Super Mario Bros. i les seves continuacions.

I no és estrany: els Mario Kart són divertidíssims, ofereixen desenes de circuits d'allò més diversos que ocupen un lloc dels nostres cors amb els anys -i tornen actualitzats en entregues posteriors-, de vegades perquè ens encanten i de vegades perquè els odiem si no ens van bé, melodies inoblidables i enganxadisses, i els seus personatges, cadascun amb les seves característiques (els més robustos són més resistents i ràpids pero acceleren més lentament, mentre que els més petits i adorables són àgils i acceleren ràpid però tenen una velocitat punta inferior i són febles, mentre que els mitjans són més equilibrats en tots els sentits), fan que triar el pilot preferit sigui, cada cop més, un problema. El meu és en Koopa Troopa, ja ho he dit, però també m'agrada agafar en Yoshi, en Toad i en Luigi, a més dels més rars, els que apareixen en una o poques entregues.



La influència d'aquests títols és innegable, ja que el gènere que van crear ha estat imitat amb més o menys èxit per diverses companyies de la competència, amb els intents més reeixits en els Sonic & Sega All-Stars Racing i Sonic & All-Stars Racing Transformed, excel·lents títols que, en la meva opinió, només tenen el problema de l'ombra tan allargada que fan els Mario Kart.

I la popularitat d'aquests videojocs és encara més difícil de passar per alt: qui pot dir que no ha provat mai un videojoc de la sèrie, encara que només sigui un? I la gent que els recrea al món real? I els que se'n fan tatuatges? No m'estranya. Almenys a mi no hi ha cap saga que em posi tan nerviós, tens i frustrat i alhora em proporcioni tantíssimes hores de diversió. No hi ha dubte que és una cosa especial, això dels Mario Kart.