Últimament Nintendo ha estat proporcionant dades de vendes dels seus productes, actualitzats, i això afecta també les consoles anteriors a la Switch, com ara la Nintendo 3DS, i fins i tot ha actualitzat dades de la Wii i la Nintendo DS.
Però bé, la 3DS és una consola que continua rebent el suport de la companyia, cosa que cal aplaudir, perquè considera que encara hi ha públic per a ella, i tanmateix és evident que ja no hi haurà més grans llançaments i que el Top 5 dels seus videojocs més venuts en principi ja no canviarà, així que, partint d'aquestes dades tan recents, procedeixo a fer una nova entrada d'aquesta secció, que feia un any que no tocava.
El rei indiscutible de la Nintendo 3DS és el Mario Kart 7 (2011), una de les entregues que més m'agraden de la meva saga preferida de videojocs, un pas més enllà del ja de per si magnífic Mario Kart DS, el títol de la sèrie al qual he dedicat més hores, però clarament superat per aquesta setena entrega numerada.
Amb més personatges que mai en un títol portàtil de la franquícia (el total absolut en aquell moment encara el tenia el Mario Kart Wii), i un efecte estereoscòpic característic de la consola encara que la mateixa Nintendo s'entesti en deixar-lo a banda, nous circuits i, com sempre, uns quants de recuperats, va aconseguir vendre 17,52 milions de còpies, en bona part també perquè va formar part d'alguns packs amb la consola, cosa que no vol dir que no hagués estat un supervendes per mèrits propis si se li hagués donat l'oportunitat.
El segueix de força a prop el Pokémon X, juntament amb el seu company Pokémon Y, de 2013, amb 16,34 milions de còpies venudes, que el converteixen en el quart més venut de la saga Pokémon, especialment profitosa per a The Pokémon Company i Nintendo des de sempre.
Aquest joc suposava, a més de canvis per tal d'actualitzar la sèrie i 72 noves espècies de Pokémon, la primera vegada que els gràfics eren en 3D poligonals, però incomprensiblement -al·legant limitacions tècniques, com sempre, podem suposar- no feia gaire ús de les 3D estereoscòpiques de la consola. Va tenir un gran èxit, la seva posició a la taula ho reflecteix, però com que després en van sortir més podem considerar que ja no esdevindrà el número u de la Nintendo 3DS.
Un altre títol de la saga, el Pokémon Sun amb l'inevitable company Pokémon Moon, de 2016, després actualitzats en uns Ultra Sun i Ultra Moon que van vendre menys de la meitat de còpies, és el tercer classificat a la llista dels més venuts de l'última portàtil pura de Nintendo.
Amb una ambientació tropical, és l'entrega principal més recent de la franquícia (actualització a banda), però amb 16,13 milions de còpies venudes li va faltar poc per treure-li el lloc al segon classificat. I podem suposar que si ara algú més s'hi interessa buscarà la versió Ultra, és clar.
I, sorpresa, la quarta posició també és per a un videojoc de l'emblemàtica i tremendament popular saga: és el Pokémon Omega Ruby i el Pokémon Alpha Sapphire, de 2014 i en aquest cas remakes dels respectius Ruby i Sapphire de 2002 de la Game Boy Advance.
Exactament 2 milions menys que el tercer classificat, 14,13 milions són les còpies que es van vendre d'aquest joc, que com els altres dos fa un ús molt limitat de les 3D estereoscòpiques, però aporta algunes millores vistes al cronològicament posterior Pokémon X/Y.
Per fi un títol que no és de Pokémon: el cinquè classificat i, per tant, últim d'aquesta llista, que és un Top 5, és el New Super Mario Bros. 2, de 2012, la tercera entrega de la subsèrie New Super Mario Bros.
Aquest tampoc tenia 3D estereoscòpiques, però és més comprensible perquè la gràcia de la saga és tornar als orígens bidimensionals després de tantes aventures tridimensionals d'en Mario. Doncs bé, van ser 12,82 milions de còpies les que es van aconseguir vendre, i a hores d'ara difícilment li prendrà la posició al quart.
No descartaria, però, que acabés perdent-la, tot i que no ho veig fàcil, davant d'un Super Mario 3D Land que té 12,22 milions de còpies venudes i que aprofita més el potencial del sistema, a més de ser més innovador. Aquest, al seu torn, té bufant-li al clatell l'Animal Crossing: New Leaf amb 11,94 milions. I aquí acabem el repàs dels videojocs més venuts d'una Nintendo 3DS que encara belluga, però que no donarà gaires més sorpreses.
Com que la darrera entrada, la que feia 1.000, la vaig dedicar a la meva saga preferida de la història dels videojocs, i aprofitant l'avinentesa que aquesta efemèride representa per al blog, he pensat que estaria bé agafar tot això i emprar-ho com a excusa per a ressuscitar una secció de les més veteranes.
Tornen els anuncis de videojocs i aquest cop, com diu el títol, estaran dedicats als Mario Kart, que com no podia ser d'una altra manera han generat curioses propostes comercials que repassarem a continuació.
I naturalment comencem amb aquest anunci japonès del primer títol de la sèrie, el Super Mario Kart, que combina animació senzilla i també alguna creació CGI i l'humor que caracteritza tant aquests videojocs com els anuncis japonesos. Però curiosament no mostra imatges reals del joc, cosa que aquest altre sí que fa:
És l'anunci nord-americà del Super Mario Kart, o un d'ells, perquè també existeix la versió doblada del japonès que hem vist abans.
Bé, passem a la següent entrega, Mario Kart 64, que al Japó tornava a tenir un anunci animat però aquesta vegada amb una considerable millora pel que fa a les tècniques d'animació:
Hi podem reconèixer elements ja llegendaris d'aquest joc, com el tren del desert Kalimari, però també es fa èmfasi en la possibilitat que 4 jugadors participin alhora de la diversió d'aquest títol.
Per tal de veure'n algun de diferent, Occidental (des del punt de vista cultural, almenys) i amb algunes imatges del joc, ens n'anem aquest cop a Austràlia:
Com podem veure, s'insisteix molt en el gran atractiu del joc, el multijugador sense necessitat de tenir més d'una consola o monitor -però sí que calia comprar 3 comandaments extra-, i altre cop el tren del desert Kalimari és la gran estrella.
De cara al Mario Kart Super Circuit els japonesos ja van combinar animació i gameplay, com podem veure en aquests dos anuncis molt similars, però amb efectes més dramàtics en el segon cas.
Aquest cop també veurem un anunci alternatiu, en aquest cas de ben a prop nostre, de França, en què Nintendo fomenta la idea que els videojocs no tenen edat i -encara que sigui per aprovació- anima a competir d'una manera sana amb els amics.
Potser és una mica violent, tot i l'evident to humorístic, oi? Però reflecteix el que moltes vegades voldríem fer amb qui ens guanya a l'últim moment o ens fa la punyeta durant tota la cursa. Per cert: és un títol de portàtil, però s'asseguren que sapiguem que podem jugar-hi amb altres persones. Bona pensada.
Amb el Mario Kart Double Dash!! els japonesos van ser més seriosos i van fer aquest anunci dedicat exclusivament a les característiques de la nova entrega, amb imatges del joc i naturalment remarcant el fet que aquest cop a cada vehicle hi havia dos personatges.
Aquest cop l'humor el van posar els britànics, amb aquesta proposta d'imatge real barrejada amb imatges del joc que, de ben segur, els va costar molt pocs diners produir. Tant és així que als Estats Units també hi era, aquest anunci, amb una mica més de metratge per a la imatge real i menys per al videojoc.
L'humor tornaria al Japó amb l'anunci del Mario Kart DS, que ja havíem vist en una entrega anterior d'aquesta secció, i en què bàsicament ens diuen que podem competir amb rivals d'arreu del món, cosa que era certa (ara ja no, però).
Als Estats Units el van promocionar amb aquesta interpretació sui generis que té la seva gràcia, i tot i que no vull posar més vídeos dels que siguin necessaris, en d'altres països s'insistia en la connectivitat wifi i començava la tendència dels personatges famosos jugant al joc i picant-se entre ells.
En el cas espanyol, per posar un altre exemple proper, i que veurem més avall, per al Mario Kart DS van confiar en el duet Estopa, però era més una promoció del seu nou disc que no pas del joc
Al Japó, amb el Mario Kart Wii, a banda d'un fotimer de versions amb diverses persones conegudes, van fer anuncis com aquest, absolutament minimalista, en què -com a tot arreu, per altra banda- es mostrava la gran novetat del joc, el control per moviment, sens dubte el seu principal atractiu.
Força més espectacular, però amb elements que recorden la manera de fer anuncis de videojocs dels anys 90, tenim el francès:
I ja ens anem acostant al final, perquè arriba el torn dels anuncis del Mario Kart 7, el penúltim domèstic, que al Japó va tenir com a protagonista la boy band Arashi:
Com deia més amunt, la tendència a fer aquesta mena d'anuncis començava amb el Mario Kart DS, i en aquest punt estava força establerta, tot i que també hi havia anuncis més tradicionals i d'altres que s'enfocaven al caràcter familiar dels videojoc de la Gran N.
I, també com he dit més amunt, aquí tenim l'anunci espanyol de la setena entrega de la saga, amb tres famosos com a protagonistes i, admetem-ho, certa gràcia tot i que es fa palès quins són els punts forts i febles de cadascun d'ells.
Acabem el repàs amb un parell d'anuncis del Mario Kart 8, la darrera entrega, la vigent, la de la Wii U i segurament el videojoc més complet de la sèrie:
No crec que aquest sigui el primer anunci japonès del joc, i ho dic perquè s'hi mostra la ja llegendària mirada mortal d'en Luigi, que precisament els fans van descobrir en aquest joc i després va adquirir tanta notorietat, gràcies al fenomen "meme", que Nintendo en va prendre nota.
Al vídeo es pot apreciar que, en comptes d'explicar les novetats del títol, com sí que es fa en altres anuncis d'arreu del món, es recorre a la càmera lenta per tal de mostrar l'alta definició dels gràfics, per primer cop en una consola de la companyia. I ara veurem un altre anunci, però aquesta vegada no ens movem del Japó:
De publicitat dels Mario Kart en col·laboració amb d'altres marques en benefici mutu ja n'hi havia hagut, però aquesta darrera entrega va tenir una promoció conjunta amb Mercedes-Benz per tal d'impulsar les vendes del model GLA de la prestigiosa companyia automobilística i els propietaris del joc ens en vam beneficiar amb la descàrrega gratuïta de 3 cotxes Mercedes-Benz per al garatge del Mario Kart 8, que sempre fa gràcia.
Ja vaig tancant la paradeta: hem vist uns quants anuncis dels 8 Mario Kart domèstics (recordem que també n'hi ha 3 de recreativa), i he intentat que fossin els més interessants disponibles tot mantenint l'estructura de primer japonès (tractant-se del país d'origen) i després de l'estranger, però si voleu navegar per Youtube trobareu desenes d'anuncis de diversos països, alguns de molt interessants però que havia de deixar fora perquè si no m'hauria allargat massa.
Ho he dit moltes vegades i suposo que al blog ho dec haver esmentat, també: els Mario Kart són els meus videojocs preferits. No me'n canso mai, hi tinc força traça -sempre hi ha gent millor que jo, és clar, perquè tampoc no es pot dir que conegui totes les dreceres i no falli mai, altrament m'avorriria- i els tinc i els he provat tots, si no comptem els de recreativa, és clar, dels quals només he pogut provar el primer i una sola vegada, a Madrid, perquè la segona, al mateix lloc, les monedes no funcionaven.
El cas és que després de més de 6 anys de 3 Botons i START, i aprofitant la feliç avinentesa de l'entrada número 1.000, he pensat que era el moment de dedicar una extensa entrada a la meva saga preferida de la història dels videojocs.
Naturalment és una entrada que en repassa la història i les característiques, i per tal de fer-ho hem d'anar al 27 d'agost de 1992, en què el primer joc de la saga, el Super Mario Kart (l'únic que duu "Super" al nom, per cert), va sortir per a la Super Nintendo. A Europa ens hauríem d'esperar al 21 de gener de 1993, però als Estats Units l'1 de setembre, només 5 dies després de l'estrena japonesa, ja el podien comprar. Res que, per desgràcia, ens sorprengui.
L'origen de la sèrie, que va inaugurar no només el subgènere de la velocitat humorística (com jo l'anomeno), sinó també el dels karts al món dels videojocs (ho certifiquen els Rècords Guinness), el trobem en dos elements: per una banda els seus responsables, que són en Shigeru Miyamoto, en Tadashi Sugiyama i en Hideki Konno, volien fer un títol de curses com el famós F-Zero però per a dos jugadors simultanis, i quan ja duien un temps desenvolupant-lo, com ens explica la Wikipedia, van decidir que seria temàtic, perquè l'altre element que va fer possible la saga va ser el gran èxit de la franquícia Super Mario Bros., amb les 3 entregues de la NES, la de la Gameboy en el Super Mario Land (el 2 estava a punt de sortir) i el gran salt endavant que significava el Super Mario World, un dels títols de llançament de la Super Nintendo.
Amb la genial idea de fer que els pilots fossin personatges de l'entorn d'en Mario i la tècnica de gràfics coneguda com a Mode 7, vista precisament a l'F-Zero i pensada per a crear una impressió de profunditat tot movent els fons, Nintendo presentava aquest addictiu videojoc amb 8 personatges i 20 circuits que tenia el seu principal interès en les esbojarrades curses que s'hi podien dur a terme, amb objectes que ens conferien poders absurds d'atac i/o defensa, i en què el guanyador no era el pilot més ràpid, sinó el que tot i fer-ho bé tenia la sort de part seva.
Tot això, a banda del sistema de puntuacions, copes i la modalitat batalla, va fer del Super Mario Kart un èxit instantani i un dels videojocs més estimats de tots els temps. Però la vida continua i quan una cosa funciona s'esprem tant com es pot. Sovint això fa que una idea degeneri, però en el cas de la sèrie Mario Kart els hereus d'aquell gran invent han estat tots magnífics, cadascun a la seva manera, amb una barreja d'innovació i respecte per la fórmula original, amb nous gràfics, personatges, circuits i objectes a cada nova entrega.
La primera seqüela, de 1996, va ser el popular Mario Kart 64, que comparat amb els de sobretaula que va venir després gosaria dir -i espero que m'ho permeteu com a fan veterà de la saga- que no ha envellit tan bé, però té un lloc especial al cor dels jugadors perquè va ser el primer que va permetre la participació de 4 jugadors alhora, possibilitat facilitada al màxim amb els 4 ports per a comandaments que la Nintendo 64 té de sèrie, i ja us podeu imaginar com n'arriba a ser, de divertit, jugar amb 3 persones més tant a la modalitat Grand Prix com a la batalla.
Del primer joc tornaven -i encara ara són els únics 6 personatges presents a tota la saga- en Mario, en Luigi, la Princesa Peach, en Toad, en Bowser i en Yoshi, i s'hi afegien en Wario i en Donkey Kong (de la primera entrega queien en Koopa Troopa -el meu preferit- i en Donkey Kong Jr.), altre cop només 8 personatges, però no cal dir que els gràfics tridimensionals poligonals suposaven un gran pas endavant tant en l'aspecte del videojoc com en la sensació de velocitat. Aquí es va estrenar també, per cert, la temuda closca blava que persegueix aquell que va primer.
El 2001 arribaria el Mario Kart: Super Circuit, de la Gameboy Advance, un joc que jo vaig adquirir quan ja tenia el de la DS, de 2005, i que per tant potser jutjo des del punt de vista de la comparació injusta, però segurament és el que menys m'agrada perquè el retorn al Mode 7 em recorda massa la tecnologia del primer... cosa que, en portàtil, està prou bé. El que no m'acaba d'agradar són els controls, però tot i així és un dels Mario Kart més ben valorats de la història.
Amb els mateixos personatges que el Mario Kart 64, a banda dels seus circuits presenta una novetat a la saga, i és la recuperació d'alguns circuits clàssics, cosa que és una constant des de llavors i trobo que tot un encert. En qualsevol cas, és el primer títol portàtil de la sèrie i establiria un importantíssim precedent. Per cert, allò de derrapar i fer miniturbos, el malson del joc en línia contra japonesos en entregues futures, va néixer en aquesta entrega.
De la mateixa manera que vaig comprar i provar el Mario Kart Super Circuit després del Mario Kart DS, el que acabem de veure, el Mario Kart: Double Dash!!, llançat per a la Gamecube el 2003, el vaig aconseguir després del Mario Kart Wii, al capdavall vaig comprar la Gamecube després de la Wii. En aquest cas la diferència gràfica no la vaig notar gaire -si és que existeix-, però el Double Dash és el més diferent de tota la saga.
Les novetats eren unes quantes: 20 personatges (un dels nous, la Toadette, s'estrenava al món dels videojocs en aquest disc), cadascun amb un objecte especial a més dels comuns, possibilitat de connectar 8 consoles i, el més important de tot, els karts són de dos personatges alhora, que es poden combinar com es vulgui i durant la cursa poden canviar les posicions. Això també fa que puguem dur dos objectes alhora, i l'ordre amb què els deixarem anar dependrà del botó que emprem. A més, dos jugadors poden controlar cadascun un dels dos personatges, l'un conduint i l'altre concentrant-se en atacar els rivals.
Dos anys després, el 2005, la franquícia s'estrenava en recreatives, amb aquest Mario Kart Arcade GP que, com podeu veure, té alguns personatges que no són de la "família". En aquest cas són en Pac-man, la senyora Pac-man i en Blinky, un dels fantasmes dels Pac-man. Per què, aquests personatges? Doncs perquè el joc va ser una col·laboració de Nintendo i Namco.
Jo el vaig poder provar en un saló recreatiu de la plaça del Sol de Madrid l'any 2010, i vaig fer-hi un paper lamentable -en la meva defensa he de dir que em sembla que el volant no responia gaire bé-. Al gener de 2014 hi vaig tornar i encara hi era, però no acceptava cap moneda. Sembla que ja no funcionava. Una llàstima.
El mateix any sortia també el que probablement és el meu Mario Kart preferit, el Mario Kart DS, i ho és tant per l'excel·lència del conjunt com per les hores que hi he dedicat. Sens dubte és l'entrega a la qual he jugat més vegades i la tinc molt dominada. A més, el multijugador local via wifi, combinat amb el fet que la Nintendo DS la té gairebé tothom -no és debades que va arribar a superar, durant uns mesos, la Playstation 2 com la consola més venuda de la història- m'han permès fer partides divertidíssimes amb els meus cosins en un munt de reunions familiars.
L'online no anava tan bé -quan hi era, actualment ja no s'hi pot jugar-, perquè la diferència en la velocitat de connexió dels usuaris i els trucs que feien servir molts feien l'experiència més frustrant del que correspon a la saga. A banda d'això, només hi vaig trobar a faltar una cosa: el retorn d'en Koopa Troopa, fins llavors present només al Super Mario Kart i al Mario Kart: Double Dash!!, però el substituïa honorablement en Dry Bones, la versió esquelètica de l'adorable tortuga.
El 2007 arribava el Mario Kart Arcade GP 2, continuista respecte l'anterior, amb els 11 personatges més dos de nous, que són en Waluigi i un de fora, en Mametchi, de la saga Tamagotchi.
Tornem a les consoles i al tema d'en Koopa Troopa, perquè reapareixia al Mario Kart Wii (2008), un altre dels que més m'agraden i més conec (i el videojoc de curses més venut de la història). Amb 24 personatges un cop els teníem tots desbloquejats, i un d'ells el Mii -per tant per primera vegada "nosaltres mateixos" podíem fer de pilots-, aprofitava les possibilitats de la Wii i permetia, entre altres opcions més clàssiques, controlar els personatges fent ús de la detecció de moviment. El joc venia en una capsa especial que contenia el famós volant on es podia introduir el wiimote per tal de donar "realisme" a la història, tot i que s'aconseguia un efecte similar posant el comandament senzillament en posició horitzontal.
Però hi havia més novetats: podíem fer trucs a l'aire, que ens donaven un miniturbo en aterrar, jugar contra un màxim d'11 rivals per internet (i en aquest cas fins a 2 persones per consola, mentre que en local el límit eren les 4 habituals) i, per primera vegada, podíem triar també motos en comptes de karts. Arribats a aquest punt del meu amor per la saga, des de llavors em passa que quan surt un Mario Kart és quan decideixo que m'he de comprar aquella consola de Nintendo sí o sí, i ho faig de seguida que puc.
És el que em va passar amb el Mario Kart 7, llançat per a la Nintendo 3DS el 2011, el mateix any que es va posar a la venda la consola. Per sort o per desgràcia la nova portàtil no s'estava venent tan bé com s'esperava i va patir una reducció de preu molt important al cap de pocs mesos de sortir, així que al meu següent aniversari ja la vaig poder tenir i un dels jocs que pràcticament vaig exigir que m'havien de regalar era aquest.
Gràficament, com ja deveu saber, la consola no té res a envejar a la Wii, i aquesta setena entrega domèstica és també una passada: les 3D estereoscòpiques eren només la més estètica de les novetats: fins a 17 personatges (per fi en Koopa Troopa en portàtil), ala delta, personalització dels vehicles, possibilitat de ficar-se a l'aigua i una curiosa opció de perspectiva en primera persona i control per moviment de la consola. Imprescindible.
El 2013 (2014 a Occident) es llançava la tercera entrega de recreativa, el Mario Kart Arcade GP DX, que incorporava elements del Mario Kart 7 i afegia dues modalitats de joc exclusives: una que permetia jugar contra fantasmes establerts per altres jugadors i una altra que ens convidava a col·laborar amb un altre jugador per tal d'enfrontar-nos a un tàndem controlat per la màquina.
Amb un total de 18 personatges, hi debutava en Don de la saga de percussió de Namco Taiko no Tatsujin i hi apareixia el Mario daurat, que es va estrenar al New Super Mario Bros. 2 i, de moment, no hem vist en cap altre Mario Kart.
Amb el Mario Kart 8 (2014), des que es va anunciar, em va agafar la impaciència per tenir la Wii U, però no vaig tenir tanta sort com amb la 3DS i els preus no van baixar. Vaig esperar, doncs, un pack satisfactori i naturalment incloïa aquesta vuitena entrega domèstica, que sembla que ara la cosa va per números.
És el primer Mario Kart en alta definició, incorpora vehicles que poden anar per les parets i el sostre, permet que fins a 4 jugadors juguin les copes, desar repeticions i pujar-les a Youtube, participar a la categoria de 200cc -brutal i humiliant- i després que Nintendo hagi abraçat també els polèmics continguts descarregables de pagament, els DLC, també va incrementant pistes, personatges (amb els que ja venien a la versió inicial del joc són, de moment, 36 pilots) i vehicles. Val a dir, però, que en aquest cas són diners ben gastats, perquè cadascun dels packs inclou 3 personatges, 4 vehicles i 8 circuits. Amb tot plegat aquest joc té una vida potencialment infinita, tot i que és evident que un dia Nintendo passarà pàgina, com ha fet sempre, i es concentrarà en el següent.
I fem un salt molt gran enrere en el temps, perquè cal esmentar també el Mario Kart que no va existir. No, no parlo del de la Gameboy ni la NES, que haurien estat molt bé des del punt de vista històric (però, si som realistes, haurien estat tan limitats que la saga no hauria arrencat amb gaire força), sinó del Mario Kart Virtual Cup, que havia de ser la segona entrega de la franquícia, el 1995, per a l'única consola de Nintendo que va fracassar de debò, la Virtual Boy.
Es veu que es va conèixer el projecte l'any 2000, però evidentment no va veure mai la llum i, ateses les circumstàncies, no cal que hi comptem gaire ni tan sols de manera no oficial. Ara bé, aquest fragment que es veu tan malament perquè no hi ha cap manera de veure bé els jocs d'un sistema que era de realitat virtual en una pantalla normal d'ordinador o de mòbil, ens permet veure -més o menys- que s'hauria assemblat força al de la Nintendo 64 i la Gameboy Advance. I ara, que ja anem acabant, mirem aquest vídeo d'homenatge a la sèrie:
Els personatges dels videojocs de plataformes d'en Mario, els que es coneixen com la sèrie principal, han passat per un munt de títols d'altres gèneres: esportius, de minijocs, de lluita... Però el primer spin-off dels jocs del lampista italoamericà (acompanyat dels altres, perquè a ell sol ja l'havíem vist, per exemple, fent de metge al Dr. Mario) va ser el Super Mario Kart, i la saga que ha generat, sens dubte, és la de més èxit a banda del Super Mario Bros. i les seves continuacions.
I no és estrany: els Mario Kart són divertidíssims, ofereixen desenes de circuits d'allò més diversos que ocupen un lloc dels nostres cors amb els anys -i tornen actualitzats en entregues posteriors-, de vegades perquè ens encanten i de vegades perquè els odiem si no ens van bé, melodies inoblidables i enganxadisses, i els seus personatges, cadascun amb les seves característiques (els més robustos són més resistents i ràpids pero acceleren més lentament, mentre que els més petits i adorables són àgils i acceleren ràpid però tenen una velocitat punta inferior i són febles, mentre que els mitjans són més equilibrats en tots els sentits), fan que triar el pilot preferit sigui, cada cop més, un problema. El meu és en Koopa Troopa, ja ho he dit, però també m'agrada agafar en Yoshi, en Toad i en Luigi, a més dels més rars, els que apareixen en una o poques entregues.
La influència d'aquests títols és innegable, ja que el gènere que van crear ha estat imitat amb més o menys èxit per diverses companyies de la competència, amb els intents més reeixits en els Sonic & Sega All-Stars Racing i Sonic & All-Stars Racing Transformed, excel·lents títols que, en la meva opinió, només tenen el problema de l'ombra tan allargada que fan els Mario Kart.
I la popularitat d'aquests videojocs és encara més difícil de passar per alt: qui pot dir que no ha provat mai un videojoc de la sèrie, encara que només sigui un? I la gent que els recrea al món real? I els que se'n fan tatuatges? No m'estranya. Almenys a mi no hi ha cap saga que em posi tan nerviós, tens i frustrat i alhora em proporcioni tantíssimes hores de diversió. No hi ha dubte que és una cosa especial, això dels Mario Kart.
Ara que l'he espremut força, tot i que encara em queden algunes coses per assolir, és el moment de parlar del joc que més ganes de tenir la Nintendo 3DS em va fer venir, el setè joc de la meva saga preferida, el segon més venut de la consola després del Super Mario 3D Land (de moment) i una nova meravella addictiva que surt de barrejar la conducció humorística i els personatges de l'Univers Mario, una fórmula que, de fet, va inventar aquesta mateixa franquícia.
El Mario Kart 7 va sortir al desembre i és tot el que es podia esperar d'una nova entrega de la cuidadíssima saga: respecte per la seva pròpia història però també prou innovacions perquè no sigui una conversió de cap entrega anterior.
Els gràfics del Mario Kart 7 són els del Mario Kart Wii, però les motos com a vehicles alternatius són substituïdes per l'ala delta, que de fet no és opcional, sinó que s'activa quan passem per segons quins llocs i ens permeten superar obstacles que d'una altra manera no podríem superar. El següent tràiler de llançament explica totes les novetats, de fet:
Com vèiem, a banda de l'ala delta, que quan aprenguem a fer-la servir bé (és a dir, a emprar-la en combinació amb els bolets de turbo, per exemple) ens adonarem que és molt útil, també tenim la possibilitat de conduir per sota l'aigua, personalitzar el nostre vehicle amb elements que en determinaran aspectes com la velocitat, l'acceleració, la maniobrabilitat o el pes, noves pistes (combinades amb les retro, com sempre) o les comunitats per al joc en línia.
Aquest afegit a la competició contra jugadors humans d'arreu del món ha estat força celebrat, perquè permet crear grups en què només participen persones que comparteixen alguna característica habitualment territorial. Funciona per codis (el de la meva és 09-8655-4770-2918) i ens permet triar com serà aquesta comunitat: els objectes que es podran fer servir, bàsicament.
De tota manera es pot continuar jugant com sempre, buscant rivals a l'atzar, però aquesta vegada s'elimina una possibilitat que tenia el Mario Kart DS i que era la de fer petites copes, de fet en aquell joc era l'únic sistema, en què després de 4 curses es decidia un guanyador per punts. Al Mario Kart 7 funciona com al de la Wii: anem competint i acumulant punts que, teòricament, ens faran trobar companys del nostre nivell, encara que no sempre és així i ens podem trobar gent molt millor que nosaltres, un problema que se suma al del maleït lag que dificulta el correcte desenvolupament d'algunes partides.
Una de les altres novetats que hem pogut veure al vídeo és la de conduir en primera persona, possibilitat que s'activa prement la creueta cap amunt en qualsevol moment de la cursa i que aprofita el giroscopi de la consola i ofereix un control similar al del Mario Kart Wii.
S'ha de dir que no l'he provat gaire, però encara que sigui qüestió de costum és millor conduir com sempre. Pel que fa a les 3D estereoscòpiques de la consola és, com no podia ser d'una altra manera, una delícia jugar-hi així, però si no les activem (o si les desactivem) ens adonarem que podem jugar igual de bé a aquest joc, que no les necessita.
Pel que fa als objectes que podem fer servir per tal d'empipar els altres o ajudar-nos a nosaltres mateixos, que són conceptes que no sempre van associats, tenim uns quants dels de sempre i també afegits com la flor de foc, que debuta en un Mario Kart, la cua d'ós rentador, que ha tornat ara aquí i al Super Mario 3D Land tot i que ve del Super Mario Bros. 3 (1988) i el que en anglès es coneix com a Lucky 7, que vèiem al vídeo: ens permet tenir tots els objectes, però no serà fàcil fer-los servir un per un, sovint veurem com en desapareixen 2 de cop, o en cas que ens ataquin quedaran escampats per la pista i potser ens afecten a nosaltres mateixos.
No he parlat fins ara d'una de les coses més interessants que té el nou Mario Kart, que són els nous personatges. Els tenim en aquesta il·lustració: de dalt a baix i d'esquerra a dreta tenim en Lakitu (que és el paio que ens llançava aquelles bestioles taronges amb punxes al Super Mario Bros. i que als Mario Kart sempre ha dut el semàfor i ens ha rescatat quan hem caigut per un forat, funcions que repeteix al Mario Kart 7), l'Abella Reina (Super Mario Galaxy), en Metal Mario (Super Mario 64), en Shy Guy (que sortia al Mario Kart DS si optàvem pel multijugador local contra algun jugador que no tingués el cartutx) i en Wiggler (que debutava al Super Mario World, havia aparegut com a personatge no jugable en alguns Mario Kart i aquí també es posa vermell i enfadat si el toquen).
A banda dels nous també tenim els següents: Mario, Luigi, Yoshi, Koopa Troopa (ja no hi ha en Dry Bones), Toad, Princesa Peach, Princesa Daisy, Celeste (que va debutar al Mario Kart Wii), Donkey Kong, Wario, Bowser i el Mii (ja el podíem fer servir al Mario Kart Wii), que fan un total de 17 personatges, 5 més que al Mario Kart DS, més que suficient encara que s'ha criticat que no en siguin 24 com al Mario Kart Wii. Cal destacar que els usuaris que ens trobem pel carrer amb l'Street Pass de la consola ens apareixeran en diverses modalitats com a rivals, fins i tot en la de Grand Prix.
Encara no hem parlat dels circuits, que com és habitual són 32, dividits en 8 copes de 4 circuits cadascuna, 16 de nous i 16 de la secció "Retro", on es recuperen pistes de jocs anteriors, un fet que també és habitual i que per sort ens ofereix circuits clàssics diferents a cada entrega.
Les noves són a l'alçada de la saga, amb noves músiques que també s'enganxen, i les antigues estan lleugerament modificades per tal d'afegir-hi sobretot els acceleradors blaus que ens proporcionen l'ala delta. Una de les noves tenia un problema que afectava el joc en línia, però excepcionalment Nintendo ha llançat fa poc una actualització obligatòria que ho soluciona.
També hi ha l'habitual modalitat de joc de la batalla de globus, la modalitat contra rellotge i una altra en què guanya qui tingui més monedes en acabar el temps. Sí, no ho havia dit però tornen les monedes (desaparegudes després del Super Mario Kart), que en la modalitat principal Grand Prix (que és la que jugarem gairebé sempre) ens donen una punta de velocitat a partir del moment en què en recollim 10 i, a banda d'això, ens permetran desbloquejar elements per a personalitzar els vehicles.
Se'm fa difícil dir quin és el meu títol preferit de la saga. Fins ara era el Mario Kart DS, però el Mario Kart 7 és una barreja d'aquell i del Mario Kart Wii, té elements de tots dos no només en el control, que com ja he dit permet triar-ne un de semblant al de la Wii si ho volem, sinó també en d'altres elements, sensacions, regustos... Sigui com sigui aquest és un imprescindible del catàleg de la Nintendo 3DS i el declaro obligatori per als fans dels Mario Kart. Com sempre, altament rejugable si volem dominar-lo en els seus 4 nivells (50cc, 100cc, 150cc i 150cc Mirall), crits d'alegria quan guanyem a l'últim segon, paraulotes quan passa tot el contrari o quan sembla que som l'ase dels cops... No us en penedireu.
Dimecres va ser el meu 30è aniversari i encara que a molts els pugui semblar que ja no és edat no només per a jugar a videojocs, sinó per a demanar-se i rebre com a regal d'aniversari una consola, als lectors d'aquest bloc no us estranyarà tant que m'hagi convertit en el propietari d'una Nintendo 3DSAqua Blue amb els seus dos jocs més destacats i una funda molt maca.
A més he aconseguit la consola menys d'un any després del seu llançament, cosa que no havia passat mai a la meva vida i que ha estat possible sens dubte gràcies a la dràstica baixada de preu que Nintendo es va veure obligada a fer l'estiu passat, pocs mesos després que sortís la consola, en veure que les seves vendes no acabaven d'anar com s'esperava.
El problema precisament era la manca de títols potents al seu catàleg, sobretot. Títols com els dos que em van regalar i que no van arribar fins a finals de 2011 a les botigues de tot el món. Amb ells i la rebaixa la nova portàtil de Nintendo està trencant els rècords establerts per la seva predecessora, la Nintendo DS, que és la segona més venuda de la història per darrere de la Playstation 2.
Aquest és el Super Mario 3D Land, que té molt bona pinta i efectivament la crítica l'ha deixat molt bé. Les seves vendes, milionàries, confirmen que el públic hi està d'acord.
I aquest el Mario Kart 7, que encara s'ha venut més que l'altre i que en el remot cas que hagués tingut dubtes sobre si comprar-me aquesta consola o no, els hauria esborrat perquè com ja deveu saber m'encanten els títols de velocitat humorística dels personatges de Nintendo, que per cert ja els tinc tots:
Super Mario Kart (Super Nintendo, 1992)
Mario Kart 64 (Nintendo 64, 1996)
Mario Kart Super Circuit (Gameboy Advance, 2001)
Mario Kart Double Dash (Gamecube, 2003)
Mario Kart DS (Nintendo DS, 2005)
Mario Kart Wii (Wii, 2008)
Mario Kart 7 (Nintendo 3DS, 2011)
N'hi ha un parell que encara els he d'acabar d'explotar, i tampoc no sóc excessivament bo, però em defenso i sobretot m'ho passo molt i molt bé mentre hi jugo, especialment si és amb competidors humans i encara més si els tinc a prop en partides multijugador local.
Ja ho he dit més d'un cop: m'és igual si la nova portàtil de Sony, la PS Vita, té els gràfics més potents: jo en portàtils no tinc cap dubte que el que vull és el que m'ofereix Nintendo, i això de les 3D estereoscòpiques, sense ulleres, em va fer gràcia, però els seus nous títols, que no sortiran per a la DS, encara més.
Per acabar-ho d'adobar, la meva nena em va regalar aquest objecte friki del qual ja havia parlat però que pensava mirar-me amb calma jo, algun dia:
La glaçonera dels Space Invaders! Em va fer molta il·lusió, perquè no me l'esperava en absolut tot i haver dit en parlar dels malalts d'aquest joc que existia aquest objecte i que el volia per l'aniversari, com tampoc no m'esperava, malgrat que havia expressat el meu desig de tenir-la, aquesta samarreta:
És del Pull & Bear i l'havia vist sobretot en versió dessuadora, però van tenir la mala llet de llançar-la com a nova col·lecció en època de rebaixes, una tàctica amb què et fan picar perquè vas disposat a comprar coses i en trobes de noves que tems que no arribin a les rebaixes d'estiu i hi caus. Jo ho vaig fer amb aquesta altra samarreta:
El Koopa Troopa, que vaig aprendre a estimar sobretot amb els Mario Kart. Però és clar, no en podia comprar gaires a preu normal, i de tota manera havia perdut la pista a la del Sonic, perquè no la trobava en samarreta com he dit abans, però l'aniversari ho ha fet possible.
I bé, aquest ha estat el meu 30è aniversari videojoquísticament parlant, que ha donat per a molt i que m'ha proporcionat la meva 20a consola, 21a si comptem el Mega-CD com a consola. Ara hauré de provar els jocs!
Feia més de dos anys que no tocava aquesta secció, però hi ha un títol molt recent que té un error força conegut que vull contribuir a difondre, i veureu per què. És el Mario Kart 7, un imprescindible del catàleg de la meva futura Nintendo 3DS, i té un error que esdevé una drecera, que no és el mateix que una drecera creada intencionadament. Vegem-lo:
És una drecera involuntària que permet als jugadors que la coneixen saltar-se la major part de les voltes 2 i 3 d'aquest circuit anomenat Wuhu Mountain Loop, i és famosa entre els jugadors que juguen en línia per la victòria assegurada que els proporciona (als que la coneixen) i per la confusió que genera als que no saben per què els rivals que tenien al darrere de sobte guanyen.
Per tant, entenc que és una pista odiada por molts, cosa que passa amb altres Mario Kart amb joc en línia (Mario Kart DS i Mario Kart Wii) però que en aquest cas no és per dreceres que ha creat Nintendo, sinó per un error. I la Gran N ha descartat fer cap pedaçni cap versió física actualitzada del joc, en principi per tal de no afavorir aquells jugadors que prefereixin no actualitzar i per tant conservar aquest error-drecera.
Així és aquest circuit sense fer trampa, perquè això és una trampa, i no un truquet ni una drecera. I com que Nintendo no es planteja una actualització obligatòria d'aquelles que impedeixen jugar en línia si no s'accepten, cosa que sí que s'ha fet amb jocs d'altres consoles, col·laboro amb la difusió de com es fa.
Així hi haurà més gent que sabrà fer-ho i espero que cada cop es triï menys com a circuit a l'hora de jugar amb altres persones. Em sap greu, perquè es perdria un circuit, però és un error que Nintendo no pensa reparar, de manera que si ningú no torna a córrer per Wuhu Mountain Loop, millor.
