Història de les videoconsoles: Commodore 64

A l'abril vaig fer una entrada sobre el ZX Spectrum aprofitant que es complien 30 anys de la seva existència, i ara a l'agost passa el mateix amb el Commodore 64, un altre microordinador que evidentment rebrà el mateix tractament en aquesta nova entrega de la secció.

L'agost de 1982 sortia a la venda el nou sistema de Commodore International, una màquina que a banda dels seus punts forts va tenir molt d'èxit perquè es va saber distribuir als llocs adequats i amb les campanyes adequades. Costava gairebé 600 dòlars, però era la meitat del preu de l'Apple II, el seu principal competidor juntament amb les plataformes de 8 bits d'Atari de l'època. 

Amb unes vendes d'entre 12,5 i 17 milions d'unitats al final de la seva vida (va ser descontinuat el 1994), el Commodore 64 és el microordinador més venut de la història, gràcies en bona part a haver-se distribuït en tota mena de botigues d'oci en comptes de centrar-se en les d'electrònica com feia la competència. Va acostar a les masses la microinformàtica precisament amb la seva producció en massa, però alhora es considera un dels principals causants de la Crisi dels Videojocs de 1983 amb la seva guerra de preus que, entre altres coses, oferia un descompte de 100 dòlars en comprar el Commodore 64 si s'entregava a canvi qualsevol consola o ordinador. 

Escolteu bé aquest anunci perquè és d'allò més provocador: no compara els ordinadors, sinó que els demana quin pensen que és el millor. Naturalment contesten que el Commodore 64, i per això el narrador agradeix l'"honestedat" de la competència, que segons ell no ofereix el mateix que el C64 malgrat que costa el doble. Brutal. 

Certament oferia una memòria RAM de 64K, que és la que li va donar el nom, era força superior a la de la competència, i en termes de gràfics no es quedava pas enrere. On destacava, això sí, és en el seu xip de so, que va donar als seus jocs un apartat sonor característic i fins i tot va generar compositors de renom com en Chris Hülsbeck.

Ho veiem per exemple a la versió C64 del popularíssim R-Type, però també en l'espectacular intro del The Great Giana Sisters:

Un altre dels seus punts forts va ser la possibilitat d'endollar-lo a un televisor, sense l'obligació de fer-ho en un monitor dedicat, tal com passava ja amb el seu predecessor, el Commodore VIC-20. D'aquesta manera, que poc després seria el sistema estàndard, competia no només amb els ordinadors, sinó també amb les videoconsoles. 

Naturalment trobo interessant el Commodore 64 des del punt de vista dels jocs, altrament no el consideraria una consola, i en aquest vídeo n'hem pogut veure 28 que el seu autor ha considerat representatius de la màquina. Són alguns dels que van fer que la gent identifiqués el C64 amb un sistema de videojocs més que no pas amb un ordinador per a d'altres funcions, i entre els millors d'un sistema que en tenia milers se solen citar el Maniac Mansion, el Pirates, el The Last Ninja (fet originalment per a aquesta plataforma i després versionat), el Turrican II: The Final Fight, el Defender of the Crown, l'Impossible Mission, el Paradroid, el Boulder Dash, el ja esmentat The Great Giana Sisters, l'Armalyte, l'IK+ o l'Elite, entre molts altres.

Aquí tenim una altra selecció, aquest cop de 100 títols, una bona mostra dels imprescindibles del Commodore 64, que naturalment i com passa amb tots els sistemes, impressionen més com més avancem en el temps i la vida de la màquina.

Commodore International tenia intenció de descontinuar el C64 per tal d'apostar pels sistemes posteriors, teòricament superiors al C64, com el Commodore 128 o l'Amiga, però finalment va decidir que 1995 seria l'any del comiat del sistema. No hi va arribar, perquè la companyia va fer fallida el 1994 després de diversos intents infructuosos de sobreviure en un mercat que ja no estava fet per als microordinadors. L'Amiga CD32, la seva consola de CD-ROM, va durar menys d'un any al mercat perquè no va triomfar ni a Europa, ni a Austràlia, ni al Canadà ni al Brasil, únics mercats on va aparèixer com a última esperança de la companyia.

El Commodore 64 va ser i encara és un dels microordinadors més populars de la història, i l'any passat, un any abans que es complís el seu 30è aniversari, va sortir a la venda als Estats Units el Commodore 64x, una plataforma llançada per Commodore USA (fundada el 2010) amb l'aspecte d'un C64 però especificacions tècniques molt superiors, com ara la memòria RAM de mínim 2GB, una capacitat d'emmagatzematge d'entre 1 i 3 TB (segons si parlem del disc dur intern o l'extern) i altres característiques dignes dels millors ordinadors de sobretaula del moment. 

L'aparell, que sortia a l'abril de 2011, és compatible amb els jocs del sistema clàssic a través de l'emulació, malauradament no per hardware, de la mateixa manera que tampoc no és compatible amb cap dels accessoris d'aquell (disquetera, joysticks, lector de casset, impressora, ratolí o mòdem), però al cap i a la fi el que vol és el mateix que volia el Commodore 64: ésser un PC tan modern com fos possible, incloent la possibilitat de jugar a videojocs.

Història de les videoconsoles: ZX Spectrum

Abans que algú em digui que l'Spectrum no era una consola deixeu-me dir que jo trobo que sí. En dèiem ordinadors, d'aquelles plataformes, i ho eren i ho són, però sobretot els fèiem servir per jugar, encara que hi hagi qui, efectivament, es va iniciar en el camí de la informàtica i la programació gràcies a ells. Doncs bé, sigui com sigui, avui és el 30è aniversari del ZX Spectrum, de manera que està més que justificat.

Aquest teclat amb colors de cotxe esportiu de l'època en què va néixer, el 1982, concretament un dia com avui, 23 d'abril, era famós per les seves tecles de goma i va gaudir d'una gran popularitat fins que va ser descontinuat el 1992. I fins i tot més enllà, perquè encara ara programadors afeccionats fan nous títols per a aquest sistema com passa, per exemple, amb un que sí que tinc i que algun dia serà protagonista d'aquesta secció, l'MSX.

Com moltes de les màquines de l'època, els jocs i el programari en general va començar a distribuir-se en cintes de caset, que a més s'havien de fer anar en reproductors propis, però també va tenir el sistema ZX Microdrive, una mena de disquets que eren una altra opció per a alguns dels jocs, però que tenien fama de poc fiables, i el disquet floppy de 3 polzades des de finals dels anys 80.

Els primers tenien 16kB de RAM o 48, segons el preu que volguéssim pagar en aquell moment, tot i que els que van triar la versió més "barata" podien comprar una ampliació de 32 kB més endavant. El 1984 va sortir el ZX Spectrum+, que era bàsicament la versió de 48 kB amb un altre disseny, i el 1985...

El ZX Spectrum 128, que tenia 128 kB de RAM per tal d'introduir-se al mercat espanyol, on una llei cobrava una taxa als ordinadors de 64 kB o menys i on a més obligava a mostrar missatges en castellà (al teclat algunes de les tecles són en aquest idioma en la seva versió espanyola, que és la de la foto). Després diuen que barrejar la política en aquestes coses (per exemple a l'hora de finançar la cultura en un idioma concret) és de nacionalistes, entenent la paraula despectivament, però ja sabem que ho apliquen quan els interessa.  

A banda d'aquesta curiositat, el model generava el so a través dels altaveus del televisor, no pas des de l'speaker intern com els seus predecessors, i seria l'últim Spectrum de Sinclair. A partir de llavors els faria Amstrad, que va comprar l'altra companyia.

El primer model que va llançar Amstrad, el 1986, va ser el ZX Spectrum +2, era pràcticament idèntic al 128 en aspectes tècnics, però tenia un disseny més gris i sobretot el lector de casset incorporat. Vegem-ne un anunci de l'època. Nostàlgia en vena, que diuen:

El 1987 arribaria el ZX Spectrum +3, que tenia un lector de disquet incorporat, però que tenia alguns canvis en el seu nucli que el van fer incompatible amb alguns jocs dels primers Spectrums. Aquest model va tenir dues variants anomenades ZX Spectrum 2+A i ZX Spectrum 2+B. 

Si us sembla bé, però, passarem a parlar d'alguns dels seus jocs més notables, d'entre els més de 23.000 que es diu que té, entre els que van sortir a l'època fets per desenvolupadors oficials i els que s'han fet des de sempre i encara ara en cases de programadors afeccionats.

Considerat per la revista Your Sinclair el millor de la seva llista del Top 100, el 3D Deathchase va sortir el 1983 i és un joc que combina velocitat i trets. 

Aquest apassionant joc d'estratègia per torns és el Rebelstar, de 1986 i seqüela del Rebelstar Raiders. Tindria una seqüela el 1988 amb el nom de Rebelstar II. 

Una mica més viu sembla aquest Stop the Express, de 1983, que també va sortir per a MSX i Commodore 64. 

Un altre de celebrat va ser aquest Head over heels del que tornaré a parlar algun dia perquè se'n van fer clons i ja sabeu que tinc una secció per a aquests casos. Va sortir també per a Amstrad CPC, Amstrad PCW, Atari 8 bit, Atari ST, Commodore 64, Amiga i MSX.

No li van faltar, però, reeixides versions de jocs tan populars com l'R-Type, encara que el so sigui una mica empipador. 

Aquí tenim la versió per a l'Spectrum del The Sentinel, un títol que va meravellar la crítica del moment en totes les seves versions. 

En aquest vídeo veiem una altra selecció dels que la persona que l'ha muntat ha considerat els millors de la història d'aquell ordinador, entre els propis i els que eren versions de títols multiplataforma.

Ja he dit diverses vegades, ho continuaré dient i és cert, que tècnicament (en gràfics i so) el ZX Spectrum estava per sota de bona part de la competència, i lamento tenir a l'MSX molts jocs que eren conversions de l'Spectrum en comptes de les superiors versions del mateix MSX, però no hi ha dubte que la màquina de Sinclair va ser immensament popular, fins al punt que va tenir clons llicenciats i un fotimer de no llicenciats, amb diferents graus d'èxit segons la competència que tingués a cada territori, i que en el seu 30è aniversari se n'havia de parlar, encara que hagi estat per sobre, sense entrar en gaires detalls que se m'escapen i amb una petita mostra dels seus grans títols. 

 

I cal donar-ne les gràcies a Sir Clive Sinclair, pioner de l'electrònica europea i creador d'aquest ordinador de relativament baix cost que va posar a l'abast de les masses els ordinadors domèstics.

Ja tinc la Nintendo 3DS!

Dimecres va ser el meu 30è aniversari i encara que a molts els pugui semblar que ja no és edat no només per a jugar a videojocs, sinó per a demanar-se i rebre com a regal d'aniversari una consola, als lectors d'aquest bloc no us estranyarà tant que m'hagi convertit en el propietari d'una Nintendo 3DS Aqua Blue amb els seus dos jocs més destacats i una funda molt maca.

A més he aconseguit la consola menys d'un any després del seu llançament, cosa que no havia passat mai a la meva vida i que ha estat possible sens dubte gràcies a la dràstica baixada de preu que Nintendo es va veure obligada a fer l'estiu passat, pocs mesos després que sortís la consola, en veure que les seves vendes no acabaven d'anar com s'esperava.

El problema precisament era la manca de títols potents al seu catàleg, sobretot. Títols com els dos que em van regalar i que no van arribar fins a finals de 2011 a les botigues de tot el món. Amb ells i la rebaixa la nova portàtil de Nintendo està trencant els rècords establerts per la seva predecessora, la Nintendo DS, que és la segona més venuda de la història per darrere de la Playstation 2.

Aquest és el Super Mario 3D Land, que té molt bona pinta i efectivament la crítica l'ha deixat molt bé. Les seves vendes, milionàries, confirmen que el públic hi està d'acord.

I aquest el Mario Kart 7, que encara s'ha venut més que l'altre i que en el remot cas que hagués tingut dubtes sobre si comprar-me aquesta consola o no, els hauria esborrat perquè com ja deveu saber m'encanten els títols de velocitat humorística dels personatges de Nintendo, que per cert ja els tinc tots:

• Super Mario Kart (Super Nintendo, 1992)
• Mario Kart 64 (Nintendo 64, 1996)
• Mario Kart Super Circuit (Gameboy Advance, 2001)
• Mario Kart Double Dash (Gamecube, 2003)
• Mario Kart DS (Nintendo DS, 2005)
• Mario Kart Wii (Wii, 2008)
• Mario Kart 7 (Nintendo 3DS, 2011)

N'hi ha un parell que encara els he d'acabar d'explotar, i tampoc no sóc excessivament bo, però em defenso i sobretot m'ho passo molt i molt bé mentre hi jugo, especialment si és amb competidors humans i encara més si els tinc a prop en partides multijugador local.

Ja ho he dit més d'un cop: m'és igual si la nova portàtil de Sony, la PS Vita, té els gràfics més potents: jo en portàtils no tinc cap dubte que el que vull és el que m'ofereix Nintendo, i això de les 3D estereoscòpiques, sense ulleres, em va fer gràcia, però els seus nous títols, que no sortiran per a la DS, encara més. 

Per acabar-ho d'adobar, la meva nena em va regalar aquest objecte friki del qual ja havia parlat però que pensava mirar-me amb calma jo, algun dia:

La glaçonera dels Space Invaders! Em va fer molta il·lusió, perquè no me l'esperava en absolut tot i haver dit en parlar dels malalts d'aquest joc que existia aquest objecte i que el volia per l'aniversari, com tampoc no m'esperava, malgrat que havia expressat el meu desig de tenir-la, aquesta samarreta:

És del Pull & Bear i l'havia vist sobretot en versió dessuadora, però van tenir la mala llet de llançar-la com a nova col·lecció en època de rebaixes, una tàctica amb què et fan picar perquè vas disposat a comprar coses i en trobes de noves que tems que no arribin a les rebaixes d'estiu i hi caus. Jo ho vaig fer amb aquesta altra samarreta:

El Koopa Troopa, que vaig aprendre a estimar sobretot amb els Mario Kart. Però és clar, no en podia comprar gaires a preu normal, i de tota manera havia perdut la pista a la del Sonic, perquè no la trobava en samarreta com he dit abans, però l'aniversari ho ha fet possible.

I bé, aquest ha estat el meu 30è aniversari videojoquísticament parlant, que ha donat per a molt i que m'ha proporcionat la meva 20a consola, 21a si comptem el Mega-CD com a consola. Ara hauré de provar els jocs!