Nascuts el 1996: Sagues que fan 30 anys

Ja s'ha convertit en una tradició estiuenca, em temo, però el cas és que cada setembre estic publicant una entrada sobre sagues de videojocs que han fet els 30 anys, i com que és 2026, enguany toca esmentar primers videojocs de franquícies que es van estrenar, segurament sense saber que serien tan importants, l'any 1996.

Ara, per l'època que esdevé l'objectiu de l'entrada d'aquest any, podem esperar menys gràfics pixelats, però això no significa que els jocs que esmentarem avui siguin menys retro, ni tampoc que el píxel desaparegui del tot, encara. L'any vinent ja en tornarem a parlar. En fi, comencem!

I ho fem amb el Crash Bandicoot, el clàssic de Naughty Dog que es va convertir en sinònim de "PlayStation" i el seu protagonista en una mascota oficiosa de la primera consola de Sony. 

El plataformes 3D però sense llibertat absoluta de moviments, a diferència del Super Mario 64, del mateix any, presentava una proposta diferent però que va captivar el públic igualment, i va originar una saga que encara belluga i que va tenir entregues en consoles d'altres companyies més endavant, però el primer -ara disponible remasteritzat a la Crash Bandicoot N. Sane Trilogy- quedarà per sempre com un clàssic i un imprescindible del catàleg de la consola que el va veure néixer. 

També va veure néixer el Resident Evil, de Capcom, que en aquest cas no era exclusiu de la consola, com de vegades cal recordar, perquè també passaria per la Saturn i PC durant aquella finestra de llançament de 1996-1997, però és igualment un mític del seu catàleg i l'iniciador d'una saga conegudíssima, popularíssima, rellançada i "remakejada" un fotimer de vegades.

En aquest cas no és només que la saga encara estigui viva amb alguna entrega de tant en tant, sinó que en surten remakes molt sovint i es combinen, a sobre, amb ambicioses noves entregues. A més, ha generat una pila de productes relacionats, entre els quals pel·lícules, i quan escric aquestes línies està a punt d'arribar-ne una altra. 

La majoria del que he dit de la saga Resident Evil es pot repetir amb la de Tomb Raider, cosa que no faré, doneu-ho doncs per repetit, però vull comentar que aquest emblemàtic primer títol apareix aquí amb la portada de la versió Saturn perquè, de fet, va ser la primera versió que va sortir, encara que fos amb poques setmanes de diferència i, en el cas dels Estats Units, alhora que la versió PlayStation. 

Va ser a la màquina de Sony i al PC on, per desgràcia per als que érem propietaris de la 32 bits de Sega, la franquícia creada per Core Design va continuar i va esdevenir el monstre de la indústria que és, protagonitzada per un dels personatges més icònics de la història dels videojocs. 

Tant la Saturn com la PlayStation van tenir el primer Dead or Alive, el joc de lluita 3D de Tecmo que també va generar una saga que, amb menys freqüència, demostra que encara viu, però allò va ser entre 1997 i 1998. 

El joc original va ser de recreativa i va sortir el 1996, raó per la qual he posat el flyer en aquesta ocasió. El joc volia competir amb els Virtua Fighter i ho va fer amb una proposta més ràpida i provocativa -raó per la qual la saga es va fer famosa, eclipsant les seves qualitats intrínseques-, i curiosament funcionava a la mateixa placa, la Model 2 de Sega, on va sortir el Virtua Fighter 2. Més curiosament encara, aquest joc que venia d'una recreativa de Sega -almenys des del punt de vista del hardware- va ser el primer joc d'aquestes característiques que va sortir a la competència al mercat domèstic en arribar a la PlayStation.

Fins ara hem vist molts polígons, però no oblidem que la Neo Geo ens va donar grandíssims jocs durant més de 10 anys i gairebé sempre feien servir pixel art, com és el cas del Metal Slug, de Nazca, que també està representat per un flyer en aquesta entrada perquè, tot i que va ser de manera gairebé simultània, la veritat és que va sortir un pelet abans per a Neo Geo MVS que per a la domèstica AES.

Un altre títol emblemàtic, dels més populars de l'ecosistema Neo Geo i encara ara venerat per la seva proposta run and gun espectacular gràfica i jugablement, difícil però divertidíssima, plena de detalls, que actualment podem jugar en gairebé qualsevol consola, tant en llançaments individuals com en recopilatoris, senyal del caràcter etern d'aquest joc (i de la saga que va venir després). 

I acabem amb un altre joc pixelat, en realitat dos jocs, perquè 1996 va ser també l'any en què va sortir, per a les Game Boy japoneses, i amb una distribució al principi limitada i no gaire èxit inicial, el duet Pocket Monsters, de Game Freak, en versió Red i Green. L'anomenat Blue es va vendre primer per correu a subscriptors de la revista de manga CoroCoro, i després ja es va distribuir amb normalitat i, dos anys després, a Occident, com a Pokémon.

Tenint en compte l'enorme èxit sense precedents d'aquest producte multimèdia, perquè va anar associat a tota mena de marxandatge, especialment cartes col·leccionables, el seu naixement va ser poc menys que miraculós, amb dubtes sobre si Nintendo acceptaria la proposta, que sembla que inicialment no va entendre, i més per a una consola que estava en la seva tercera edat comercialment parlant. La resta, com se sol dir, és història. 

 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de la Game Boy Advance

En aquesta secció hem vist entrades dedicades a tatuatges relacionats amb els videojocs de tota mena de temes, però específicament de consoles diria que molt poques vegades, al llarg dels anys.

Avui us posaré uns exemples de tatuatges d'una consola molt estimada que no tenia cap dubte que apareixeria tatuada a la pell de prou gent com per poder confeccionar una entrada del blog, i tenia raó.

La Game Boy Advance, que va sortir el 2001, fa 25 anys, va anar més enllà de ser una Game Boy en color, això ja ho va fer la Game Boy Color, i va presentar una potent portàtil en color que era com tenir una Super Nintendo portàtil, fins i tot més.

El seu èxit va ser aclaparador i encara ara és molt estimada i s'hi continuen desenvolupant jocs dels anomenats "after market". S'arriba a l'extrem -i això em fa una ràbia particular, ja em coneixeu- que moltes persones l'anomenen "la Game Boy", com si les dues predecessores no haguessin existit mai. Per tant, no sorprèn gens que hi hagi gent que la porti a la pell, perquè és una de les més grans portàtils de la història dels videojocs. N'hem vist un de senzillet, però bonic, i ara continuem amb més exemples:

Aquest no sé si vol representar que el tatuatge va ser dolorós o que la persona valora la consola més que la seva sang, parafrasejant els Lax'n'Busto.

Però li falta una mica de color, potser mullar-se una mica pel que fa al seu model preferit.

Aquí en tenim un de lila, que era el color inicial amb què es va llançar la consola, una decisió per a mi sorprenent perquè els sistemes de videojocs se solen comercialitzar inicialment de colors més estàndard i fins i tot elegants, com el negre, el gris o el blanc, i després, si de cas, ja venen les variants de colors.

Tanmateix, Nintendo va prendre aquesta decisió potser tranquil·la després de l'èxit de les Game Boy i Game Boy Color de diversos colors, i sigui com sigui cal reconèixer que la majoria de la gent ens imaginem la GBA així.

Aquí la tornem a tenir en una curiosa representació que potser m'aventuro massa en interpretar, veient la carcassa esquerdada i la imatge d'una estrella d'invencibilitat d'en Mario -saga que, per cert, no va tenir una entrega pròpia en aquesta màquina, sinó versions dels grans títols de la franquícia fins llavors-, com una manera de recalcar la seva resistència, la seva capacitat de continuar funcionant per molta tralla que se li donés.

Val a dir que, a mi, que no la vaig tenir a la seva època però sí ara, el que és la forma m'agrada més que la del model que veurem a continuació en un altre tatuatge:

La Game Boy Advance SP arribava el 2003 per oferir un model més pràctic en tenir bateria recarregable en comptes de funcionar amb piles, una pantalla amb possibilitat d'il·luminar-se lleugerament i aquest format quadrat plegable sobre si mateix que ja dic que a mi m'agrada menys, però que sé que moltíssima gent prefereix, i em sembla d'allò més respectable i, veient-lo en tatuatges, és evident que va triomfar també.

Ara bé, es podia millorar encara més i el 2005 va arribar el model retroil·luminat de la Game Boy Advance SP als Estats Units, amb la Nintendo DS ja al mercat -també sortia la Game Boy Micro, que és una GBA però literalment de butxaca, i que no he trobat tatuada-, i a Europa sortia el 2006 en tres variants, potser la més famosa de les quals l'anomenada tribal.

La veiem representada en aquest tatuatge on, per algun raó, tenen presència els Boo d'en Mario, segurament per l'èxit de les versions per a Game Boy Advance dels clàssics de NES i Super Nintendo.

Però què seria una consola sense jocs propis? Res. I la GBA va donar l'oportunitat de jugar a videojocs de la immensament popular saga Pokémon amb uns gràfics ben bonics i en color, i l'èxit d'aquest matrimoni es pot veure reflectit als tatuatges.

Aquest Blastoise que sembla que sobresurti i que tingui vida pròpia, per exemple, és espectacular. 

Però aquesta no va ser l'única saga ben representada al catàleg de la consola. Ni l'única d'una second-party.

Alguns videojocs de la saga d'en Kirby també van aprofitar el múscul de la portàtil pel que fa a sprites i aquí tenim una persona que segur que s'ho va passar d'allò més bé amb aquests títols que encara apareixen a les llistes de recomanats del sistema.

El que m'agafa totalment descol·locat a l'hora d'escriure i lligar-ho bé és el següent tatuatge, però volia que constés com a curiositat igualment:

Una Game Boy Advance que podríem considerar d'inspiració psicodèlica, que potser vol representar el píxel com a unitat gràfica mínima dels videojocs que corren pels seus circuits i el caràcter acolorit de la consola... Ves a saber.

A vosaltres quin model de la consola us agrada més? I, sigui com sigui, quin tatuatge us ha cridat més l'atenció?

Els jocs més venuts de la Nintendo 3DS

Últimament Nintendo ha estat proporcionant dades de vendes dels seus productes, actualitzats, i això afecta també les consoles anteriors a la Switch, com ara la Nintendo 3DS, i fins i tot ha actualitzat dades de la Wii i la Nintendo DS.

Però bé, la 3DS és una consola que continua rebent el suport de la companyia, cosa que cal aplaudir, perquè considera que encara hi ha públic per a ella, i tanmateix és evident que ja no hi haurà més grans llançaments i que el Top 5 dels seus videojocs més venuts en principi ja no canviarà, així que, partint d'aquestes dades tan recents, procedeixo a fer una nova entrada d'aquesta secció, que feia un any que no tocava.

El rei indiscutible de la Nintendo 3DS és el Mario Kart 7 (2011), una de les entregues que més m'agraden de la meva saga preferida de videojocs, un pas més enllà del ja de per si magnífic Mario Kart DS, el títol de la sèrie al qual he dedicat més hores, però clarament superat per aquesta setena entrega numerada.



Amb més personatges que mai en un títol portàtil de la franquícia (el total absolut en aquell moment encara el tenia el Mario Kart Wii), i un efecte estereoscòpic característic de la consola encara que la mateixa Nintendo s'entesti en deixar-lo a banda, nous circuits i, com sempre, uns quants de recuperats, va aconseguir vendre 17,52 milions de còpies, en bona part també perquè va formar part d'alguns packs amb la consola, cosa que no vol dir que no hagués estat un supervendes per mèrits propis si se li hagués donat l'oportunitat.

El segueix de força a prop el Pokémon X, juntament amb el seu company Pokémon Y, de 2013, amb 16,34 milions de còpies venudes, que el converteixen en el quart més venut de la saga Pokémon, especialment profitosa per a The Pokémon Company i Nintendo des de sempre.



Aquest joc suposava, a més de canvis per tal d'actualitzar la sèrie i 72 noves espècies de Pokémon, la primera vegada que els gràfics eren en 3D poligonals, però incomprensiblement -al·legant limitacions tècniques, com sempre, podem suposar- no feia gaire ús de les 3D estereoscòpiques de la consola. Va tenir un gran èxit, la seva posició a la taula ho reflecteix, però com que després en van sortir més podem considerar que ja no esdevindrà el número u de la Nintendo 3DS.

Un altre títol de la saga, el Pokémon Sun amb l'inevitable company Pokémon Moon, de 2016, després actualitzats en uns Ultra Sun i Ultra Moon que van vendre menys de la meitat de còpies, és el tercer classificat a la llista dels més venuts de l'última portàtil pura de Nintendo.



Amb una ambientació tropical, és l'entrega principal més recent de la franquícia (actualització a banda), però amb 16,13 milions de còpies venudes li va faltar poc per treure-li el lloc al segon classificat. I podem suposar que si ara algú més s'hi interessa buscarà la versió Ultra, és clar. 

I, sorpresa, la quarta posició també és per a un videojoc de l'emblemàtica i tremendament popular saga: és el Pokémon Omega Ruby i el Pokémon Alpha Sapphire, de 2014 i en aquest cas remakes dels respectius Ruby i Sapphire de 2002 de la Game Boy Advance.

Exactament 2 milions menys que el tercer classificat, 14,13 milions són les còpies que es van vendre d'aquest joc, que com els altres dos fa un ús molt limitat de les 3D estereoscòpiques, però aporta algunes millores vistes al cronològicament posterior Pokémon X/Y. 

Per fi un títol que no és de Pokémon: el cinquè classificat i, per tant, últim d'aquesta llista, que és un Top 5, és el New Super Mario Bros. 2, de 2012, la tercera entrega de la subsèrie New Super Mario Bros. 

Aquest tampoc tenia 3D estereoscòpiques, però és més comprensible perquè la gràcia de la saga és tornar als orígens bidimensionals després de tantes aventures tridimensionals d'en Mario. Doncs bé, van ser 12,82 milions de còpies les que es van aconseguir vendre, i a hores d'ara difícilment li prendrà la posició al quart.

No descartaria, però, que acabés perdent-la, tot i que no ho veig fàcil, davant d'un Super Mario 3D Land que té 12,22 milions de còpies venudes i que aprofita més el potencial del sistema, a més de ser més innovador. Aquest, al seu torn, té bufant-li al clatell l'Animal Crossing: New Leaf amb 11,94 milions. I aquí acabem el repàs dels videojocs més venuts d'una Nintendo 3DS que encara belluga, però que no donarà gaires més sorpreses.

Compres: desembre de 2017

Arribem a l'últim mes de l'any i també he de parlar de compres que hi ha hagut, aquesta vegada majoritàriament digital. Hi ha jocs físics, també, sí, però no són compres. Després veurem per què.

De les compres en molt bona part en tenen la culpa dues ofertes amb què he pogut comprar saldo per a l'eShop de Nintendo per sota del seu preu, de manera que a la pràctica és com si alguns dels jocs que esmentaré ara m'haguessin costat entre 25 i 30% menys. La resta, gràcies a una inusual rebaixa temporal de molts jocs també de la botiga digital de Nintendo, que combinada amb preus millors en eShops estrangeres han arrodonit la jugada.

Com que tinc la Neo Geo però els seus jocs, com sap gairebé tothom que hi entengui mínimament de videjocs retro, valen centenars d'euros, no podré augmentar la meva col·lecció més enllà dels dos videojocs que ja tinc, així que aquesta iniciativa dels Arcade Archives, amb el subsegell ACA Neo Geo, m'ajudarà a tenir a la Switch -i en la majoria de casos provar per primera vegada- els seus clàssics que més m'interessen.

És el cas d'aquest The King of Fighters '98, per a molts la millor de les moltes entregues que va tenir aquesta saga amb què gosaria dir que es van iniciar els crossovers entre jocs de lluita, en aquest cas tots de la casa SNK.

De la mateixa línia he adquirit el Metal Slug, un que sí que havia provat, en aquest cas en recreatives modernes -de les fetes ara amb emuladors dins, vaja- i sempre em cridava l'atenció, però mai l'havia comprat en cap dels múltiples recopilatoris en què ha aparegut.

Ara el tinc per a la Switch i podré practicar un cop rere l'altre per veure per què és un títol tan estimat, i si la cosa va bé compraré més entregues de la saga.

Tirem una carpeta enrere, perquè dels Arcade Archives fora de Neo Geo també surten títols, i més que en sortiran. Un d'ells ha estat el mític Mario Bros., sense el "Super", el clàssic de recreativa de 1983 en què va debutar en Luigi i que, a diferència d'altres títols del segell, que es poden comprar també en PlayStation 4 i Xbox One, serà exclusiu de la Switch per raons òbvies.

He de dir que l'havia provat a la NES Mini i en la variant inclosa al Super Mario Bros. 3 de la NES, però aquesta és la versió original de recreativa i el cert és que el trobo addictiu.

El Blaster Master Zero no és un joc emulat, sinó que va ser llançat per a la Nintendo 3DS i la Switch -la versió que tinc jo- com a remake i alhora homenatge al Blaster Master de la NES, títol que vaig descobrir precisament quan en vaig fer l'entrada per al blog.

Després del llegir-ne diverses anàlisis no em queda clar el grau de fidelitat o de distanciament de l'original, cosa que al principi em representava un problema, perquè no volia que fos clavat al de la NES, i el seu aspecte de 8 bits sembla suggerir que sí que ho és, però al final m'he decidit a comprar-lo quan l'he pogut adquirir molt barat.

Un recopilatori que molts pensem que hauria d'haver sortit també en versió física, però que al final, com tots els jocs que he esmentat, només s'ha pogut comprar digitalment.

El Namco Museum, l'enèsim recull de clàssics de Namco, tenia, però, un preu massa elevat per ser només digital, però durant un parell de setmanes ha estat a meitat de preu i no m'hi he pogut resistir. Inclou els títols Pac-man, Galaga, Galaga'88, Dig Dug, Splatterhouse, Rolling Thunder, Rolling Thunder 2, Tank Force, Sky Kid, Tower of Druaga i Vs. Pac-man, aquest últim pensat per a quatre jugadors, tres dels quals persegueixen en Pac-man com a fantasmes.

Tornem als Arcade Archives, perquè van traient de moment títols de Nintendo i, en molts casos, del Nintendo Vs. System, unes recreatives en què es rellançaven jocs de la NES lleugerament modificats, normalment per a incloure la possibilitat que hi jugués una segona persona gràcies al disseny del moble.

El primer d'aquesta línia ha estat el Vs. Super Mario Bros., que vaig poder provar breument a Hiroshima l'any passat en una recreativa i curiosament ja es podia jugar a dos jugadors a la NES de la mateixa manera, per torns, però el que m'atreia d'ell és que té diferències respecte el Super Mario Bros. de tota la vida: llançat un any després del de la NES, la seva dificultat és més elevada, en col·locar els enemics i alguns objectes de manera diferent, oferir menys ajudes i sobretot presentar nivells de gran dificultat que en substituïen alguns de clàssics, i que després apareixerien al Super Mario Bros. 2 autèntic, el que a Occident arribaria amb la SNES al Super Mario All-Stars com a The Lost Levels.

Marxem del retro, perquè últimament m'atrauen molt els jocs indie i a l'eShop de Mèxic tenien tan barat l'Oxenfree, una aventura gràfic de misteri sobrenatural, que tot i no saber-ne gran cosa més l'havia de comprar.

M'atreia pels seus gràfics relativament minimalistes, la seva mecànica de joc i els seus múltiples finals, que donen rejugabilitat a una aventura en realitat no gaire llarga.

Acabo amb els físics, que deia al principi de tot que no eren compres. El que són és una donació d'un amic que fa temps em va dir que si els volia, i jo naturalment vaig contestar que sí. Finalment, en venir a conèixer la meva filla, me'ls ha portat, cosa que li agraeixo infinitament.

Els títols, per a la Nintendo 64, són Pokémon Stadium, Super Smash Bros. (la joia de la corona), Donkey Kong 64, Mario Tennis, Banjo-Kazooie, F1 World Grand Prix II, Goldeneye 007 i Beetle Adventure Racing! De regal, com si tot això no fos ja un regal, hi ha un comandament lila transparent. També amb caixa, com els jocs, que d'altra banda no porten instruccions, però les caixes estan en un estat excel·lent.

Així s'acaba el repàs de les adquisicions videojoquístiques de desembre, al gener ja veurem què m'han portat els Reis.

Malalts dels videojocs: Tatuatges d'en Kirby

Continuo celebrant el 25è aniversari de la saga Kirby, almenys pel que fa al seu llançament europeu, tot recuperant una antiga secció, que sovint estava protagonitzada per un subtema molt relacionat amb la malaltia entre cometes, i que és el dels tatuatges de videojocs. 

Com és fàcil imaginar-se, aquest cop el que veurem seran alguns tatuatges que he trobat i amb què la gent va cridant als quatre vents que estima aquest petit i rodó personatge de color rosa i d'apetit insaciable.

Un els més habituals és el d'en Kirby amb el poder de l'espasa, que va sortir per primera vegada al Kirby's Adventure (NES, 1993), i certament és un dels més vistosos.

Aquest envoltat per una frase convida als malentesos, però segur que qui se'l va fer volia mostrar, senzillament, el poder preferit del personatge, que és el de xuclar-ho tot. 

El Kirby lluitador va debutar al Kirby's Fun Pak (Super Nintendo, 1997, i conegut com a Kirby Super Star als Estats Units), i aquí el veiem en relleu en el que em fa molt l'efecte que és un genoll. Això sí que ha de fer mal! 

Normalment no poso imatges de cares de gent a les entrades sobre tatuatges, però perquè normalment se'ls fa en llocs més discrets. En aquest cas, aquesta noia volia dur el seu amor per en Kirby (i pel núvol Kracko) ben amunt, concretament a la meitat superior del seu braç.

Perquè els enemics d'en Kirby també són força carismàtics i recognoscibles, a més que normalment són enemics amb matisos, de vegades aliats del protagonista. És el que passa amb aquest Meta Knight, que a la pell del seu propietari (o la seva propietària) comparteix espai amb en Waluigi de la saga Super Mario.

En la mateixa categoria de dolent-aliat, però, el personatge més important i popular és el Rei Dedede, el pingüí del martell, que com deixa ben clar aquest tatuatge va rebre un bon impuls amb la seva presència al Super Smash Bros. per a la Wii U i la Nintendo 3DS.

Sigui com sigui, l'autèntic protagonista és aquest ésser tan bufó i icònic, que forma part de la història dels videojocs amb un lloc destacat i que, en el cas de la persona que s'ha fet aquest tatuatge, comparteix importància amb les sagues Pokémon i Fallout.

Aquests han estat els exemples més destacats de tatuatges d'en Kirby que he trobat a internet, però n'hi ha molts més. Us en faríeu un?

Els jocs més venuts de la Nintendo DS

L'altre dia vaig dedicar una entrada a la Nintendo DS en si, atès que ha assolit el primer lloc de les consoles més venudes de la història superant la que ho era fins ara, la Ps2, i vaig pensar que estaria bé que la propera entrada fos sobre els seus títols més venuts, una llista de 5, com sempre, que puc fer malgrat que l'aparell encara no ha estat descontinuat, però com que ja es troba en la seva tardor és pràcticament impossible que es produeixi cap canvi en aquest llistat.

Aquest vídeo ja el vam veure l'altre dia, perquè és d'un dels títols més representatius de la portàtil, però ara reapareix perquè, a més, és el més venut, i és que més de 29 milions de persones tenen el New Super Mario Bros., un videojoc a què dedicaré una entrada quan me l'acabi, perquè val moltíssim la pena.

El popular Nintendogs, que seria una evolució del mític Tamagotchi, aconseguia vendre més de 23,6 milions de còpies sumant totes les seves versions, algunes de les quals acompanyant un dels packs de la consola, cosa que com ja se sap afavoreix que els números pugin.

I ara el meu preferit del seu catàleg, i segurament el meu preferit de la meva saga preferida (que evidentment un dia protagonitzarà una entrada): el Mario Kart DS, que ha col·locat més de 22,5 milions de còpies arreu del món, algunes de les quals també gràcies al pack que es venia amb la Nintendo DS i el joc.

El ja mític Brain Training, que als Estats Units es diu Brain Age i que va tenir una seqüela i alguns spin-off, venia amb molts dels packs de la consola i gràcies a això va aconseguir vendre gairebé 19 milions de còpies, però val a dir que és un títol d'allò més entretingut i recomanable per tal de mantenir i fins i tot millorar les nostres facultats mentals. 

Com no podia ser d'una altra manera, ja ho hem vist en repassar els videojocs més venuts de les altres portàtils de Nintendo, havia d'aparèixer alguna entrega de la franquícia Pokémon, i així és, perquè es van vendre més de 17,5 milions de còpies del conjunt format pels títols germans Pokémon Diamond i Pokémon Pearl. I si continuéssim el ranking veuríem com altres videojocs de la saga surten entre els més venuts, però ho deixarem aquí.

Els jocs més venuts de la Gameboy

Quan parlo de la Gameboy jo sempre em refereixo a la primera, la clàssica, la "totxa", la que "no tenia color", la meva portàtil preferida, la meva primera consola sense comptar l'MSX. En canvi, a les llistes dels seus jocs més venuts hi acostumen a comptar la Gameboy Color, per tant avui en comptes de 5 títols en veurem 6, precisament per això. 

Començarem amb el Tetris, de 1989, el més venut de la història de la consola i per a molts la millor versió que s'ha fet mai del joc pensat per l'Alexei Pazhitnov. 35 milions de cartutxos que s'ha de dir que, en bona part, responen al fet que venia amb el pack més popular de la màquina, però això no el fa menys bo ni menys venut.

I ara anem al que deia, perquè el Pokémon Gold / Silver, de 1999, es va dissenyar per a la Gameboy Color però era compatible amb la Gameboy original. Uns 23 milions de cartutxos, combinant les dues versions del joc (no s'especifica quants per a cadascuna de les Gameboy), el col·loquen com el segon més venut de la portàtil.

Un altre joc de la franquícia, el Pokémon Red / Blue, al Japó Red / Green perquè el Blue va sortir després com a edició especial però a Occident era una de les dues versions inicials, és el tercer més venut, amb prop de 21 milions entre unes versions i les altres. Aquest era només per a la Gameboy i va sortir al Japó el 1996 com a primer títol de l'extensíssima franquícia, però a Europa va arribar el 1999.

En la quarta posició el mític, gràficament rudimentari però inoblidable Super Mario Land, de 1989, amb una mica més de 18 milions de cartutxos venuts. I com no podia ser d'una altra manera...

El Super Mario Land 2: 6 Golden Coins, de només tres anys després però tècnicament molt per sobre i un dels jocs de la meva infantesa, que va aconseguir vendre més d'11 milions de cartutxos.

Acabarem amb el Pokémon Yellow: Special Pikachu Edition, de 1998 (2000 a Europa), amb prop de 9 milions de còpies venudes. Aquest també es podia jugar amb la Gameboy Color, però va sortir per a l'original. Com podeu veure és el mateix que els altres títols de la saga, però això sempre ha estat així i, malgrat tot, se n'han venut milions i milions al llarg dels seus més de 15 anys d'història.

Així doncs, què és el que va funcionar més a la primera portàtil de Nintendo? Els Mario, el llegendari Tetris (tot i que, qualitat innegable a banda, deu en bona part la seva presència i la seva popularitat al fet de venir amb la consola durant molt de temps) i la franquícia Pokémon, i queda fora del Top-6 que hem fet, però per poc, el The Legend of Zelda: Link's Awakening.