Història de les videoconsoles: Nintendo DS

Ara que fa uns dies la Nintendo DS, la portàtil més venuda de la història, va superar per primera vegada —encara que només per uns quants milers d'unitats— la que fins ara havia estat la més venuda en general, la Playstation 2, és el moment de dedicar-li una entrada per tal de repassar-ne els orígens i la importància.

Aquest era l'aspecte del primer model de la consola, revolucionària pel seu concepte, sens dubte la clau del seu èxit juntament amb un bon catàleg, però estèticament millorable, com va demostrar el següent model, el que ja vaig conèixer i tinc jo i que duu el nom de Nintendo DS Lite.

Hi ha prou diferències com per posar-ne imatges, però aquest no seria el definitiu, sinó que després arribaria la Nintendo DSi, que incloïa dues càmeres, una bateria amb més autonomia, emmagatzematge intern i sobretot connectivitat amb els continguts de la Nintendo DSi Shop i, per tant, accés exclusiu a certs productes digitals. El mateix passaria amb l'última versió, la Nintendo DSi XL (LL al Japó), que oferia una mida superior per a aquells que la preferien així, especialment la gent gran.

En canvi, aquests dos models perdien la retrocompatibilitat amb la Gameboy Advance en no tenir espai per als cartutxos de la predecessora, però això és quelcom que acostuma a passar amb els nous models de les plataformes que, d'inici, són retrocompatibles.



Però amb aquests anuncis tornem a l'origen de tot plegat, que m'he posat a parlar de models i he deixat de banda els inicis de la portàtil: va aparèixer al Japó el 21 de novembre de 2004, mentre que el 2 de desembre del mateix any aterrava als Estats Units i, com és massa habitual, a Europa força més tard, l'11 de març de 2005.

Dels seus títols de llançament ja en vaig parlar en una altra entrada, però en el seu catàleg, que com el de la Playstation 2 està farcidíssim i per tant també inclou molta porqueria, hi trobem autèntiques joies o títols imprescindibles, amb una qualitat mitjana força alta, que podem veure homenatjats parcialment en aquest vídeo:



Com totes les seleccions està feta per la persona que ha muntat i/o pujat el vídeo, però hi veiem títols imprescindibles com Metroid Prime Hunters, Tetris DS, The World Ends With You, New Super Mario Bros., Phoenix Wright, Star Fox Command, la saga Professor Layton, The Legend of Zelda: Phantom Hourglass i la continuació Spirit Tracks, Nintendogs, diversos Mario and Luigi, dos Trauma Center, Grand Theft Auto: Chinatown Wars o Mario Kart DS, entre molts altres.

I és que el catàleg de la Nintendo DS és ple de grans jocs en gairebé tots els gèneres que existeixen, que és el mateix que dir que en poden gaudir els amants de qualsevol mena de joc. Gràficament suposava un gran pas endavant respecte a la Gameboy Advance, tot i que es quedava, comparativament, en una Nintendo 64 o una mica menys. Respecte a la competència, la PSP, sortia perdent en termes estrictament gràfics, però la popularitat de la seva proposta era indiscutiblement més atractiva i la va destrossar, tal com la successora, la Nintendo 3DS, ho està fent amb la Playstation Vita.



La Nintendo DS inspira el seu disseny en les mítiques i llegendàries maquinetes LCD de Nintendo, les Game & Watch, que també tenien doble pantalla, però evidentment havien passat moltíssims anys i la cosa estava, en tots els sentits, en un altre nivell.

Els títols que es consideren realment bons són els que fan un ús intel·ligent de la doble pantalla (que és la "Dual Screen" d'on ve part del nom de la consola), tant per a ampliar el camp de visió com per a interactuar amb el que passa a la pantalla de dalt (generalment la principal) tot tocant amb el llapis Stylus (o amb els dits) la de sota, que és la tàctil, o bé emprant la inferior per a mostrar mapes o inventaris d'objectes.



És cert que la consola domina millor les dues dimensions, però els títols que fan ús de les 3D, si són bons, ens fan pensar el que deia abans, que és la semblança tècnica amb el que oferia la Nintendo 64 a la segona meitat dels anys 90. En versió reduïda, i afavorida per la mida petita de la pantalla, però al cap i a la fi eren unes bones 3D tenint en compte les circumstàncies, com es pot veure en aquest Super Mario 64 DS.

La doble pantalla (i sobretot que una de les dues fos tàctil) i un catàleg format per títols nous i originals, noves entregues de sagues consolidades, remakes de clàssics adaptats a les seves característiques i versions més o menys dignes dels videojocs que també anaven sortint per a les altres consoles, tant per al públic acostumat als videojocs com per a la gent gran i els nens, han estat la clau per a aquesta portàtil amb què Nintendo, un cop més i com ha fet sempre, va guanyar la guerra del seu sector particular, com ho va fer en el seu dia amb la Gameboy clàssica i com sembla que ho està fent ara amb la Nintendo 3DS, que tot i així ho tindrà difícil per a assolir els més de 153 milions d'unitats que la seva predecessora, que més de 8 anys després encara belluga i rep alguns jocs de qualitat, té col·locades per tot el món.