Compres: agost de 2018

Aquest mes se m'ha escapat de les mans. Augmentem el saldo negatiu de jocs físics al mes en dos, per un total de cinc, i d'una manera curiosa.

Normalment passa quan compro algun videojoc retro, que no el tenia al calendari de llançaments, com és natural, però aquest agost no hi ha hagut cap llançament que tingués previst comprar tant sí com no. Llavors, les compres físiques han estat de títols clàssics. 

El WarioWare Smooth Moves de la Wii ha estat una compra realment inesperada. Seguint articles a eBay d'un venedor que acostuma a fer subhastes de moltes coses alhora el vaig veure i vaig provar sort, i el vaig guanyar.

En general els jocs de "festa", els minijocs pensats per jugar en companyia, no són el meu estil, però vaig pensar que aquest podia estar bé per a ocasions futures, tot i que potser no s'acaba fent servir gaire.

El que m'ha fet molta il·lusió poder comprar, però, ha estat el Sonic 3, de la Mega Drive, un títol que quan va sortir valia no sé si 16.000 pessetes (uns 100 euros), com segurament de manera errònia recordo, però 12 o 13.000 sí, i això a la Mega Drive era una barbaritat, també per a la meva butxaca.

Durant els aproximadament 12 anys que fa que vaig tornar als videojocs i em vaig interessar pel retro no l'havia pogut trobar a 25 euros (faig una excepció a la norma que em vaig imposar fa unes quantes entregues d'aquesta secció de no esmentar els preus), que era el preu màxim que m'havia fixat, però després de molta paciència al final el vaig trobar, complet i en un estat més que acceptable, en una botiga de segona mà de Mataró. No m'ho hauria pensat mai, ja que aquestes botigues en ser intermediàries disparen els preus per tal de treure'n un lògic benefici. 

He dit que aquest mes no hi havia cap llançament que m'interessés, però no és del tot cert: hi havia, de la Xbox One, el Shenmue I&II, la remasterització dels clàssics de la Dreamcast. Jo tenia només el segon, però el primer no hi havia manera de trobar-lo a un preu raonable i en bon estat.

Doncs bé, al final no m'ha calgut comprar-lo en Xbox One, perquè he guanyat una subhasta d'un Shenmue de la Dreamcast en un estat impecable, excel·lent, per una mica més el que esperava gastar-me, però tal com està me'n sento satisfet. Dues compres esperadíssimes des de feia anys han tingut lloc aquest mes, doncs. 

On m'he firat bastant, que diuen, és en el terreny digital. Aprofitant ofertes, enfonsaments de monedes estrangeres i altres oportunitats he comprat diversos títols principalment arcade. Per exemple, el Samurai Shodown II de la línia ACA Neo Geo, per a la Switch.

No havia jugat mai a cap títol de la saga, però recomanaven molt aquesta entrega i m'he decidit a comprar-la. I encara no hi he jugat, perquè...

...La primera, Samurai Shodown, ha estat d'oferta a la Xbox One i, com que tenia tan bon preu i els assoliments sempre em criden l'atenció, he comprat aquest i un parell de jocs més de Neo Geo per a la consola actual de Microsoft.

Cap dels pocs que estaven d'oferta era dels més destacats del catàleg de la poderosa consola de 16 bits, o eren entregues superades àmpliament per les seves seqüeles, però em vaig informar sobre si actualment encara valien la pena i en vaig triar tres, el segon dels quals aquest Alpha Mission II, un shoot'em up que no coneixia i que m'està agradant força.

El tercer per a la Xbox One ha estat el The King of Fighters 94, el primer de tots, malgrat que ja tinc el 98 a la Switch, perquè tot i ser primitiu em venia molt de gust jugar al videojoc inaugural de la famosa sèrie de lluita amb crossovers d'SNK.

Tornem a la Switch i acomiadem SNK amb aquest Real Bout Fatal Fury, recomanada entrega d'una saga de lluita que és una mica complicada de seguir, però sembla ser que en aquest títol hi ha història canònica i que té característiques pròpies que el feien atractiu.

Fa temps em vaig comprar, també digital i per a la Switch, la versió recreativa dels Arcade Archives del Double Dragon, i després va sortir el Renegade, versió occidental del Nekketsu kôha Kunio-kun -inclòs en aquest llançament-, però no me'l vaig comprar perquè no el recomanaven gaire. Ans al contrari.

Deien que havia envellit malament i probablement és veritat, però últimament m'interessen molt els beat'em ups i havia de tenir un dels degans del gènere, a més de l'entrega inaugural de la mítica i japonesíssima saga Kunio-kun i alhora l'origen més que espiritual de Double Dragon.

Quan va sortir el Donkey Kong a l'esmentada línia Arcade Archives me'l vaig comprar de seguida. Vaig explicar que m'havia fet molta il·lusió i que era d'allò més sorprenent pels problemes legals que hi havia hagut amb el codi original.

Aquell dia també es llançava l'Sky Skipper, un arcade de la mateixa Nintendo, igualment de 1981, que va passar desapercebut pel llançament del DK original, però que és un títol desconegut des del seu origen: als Estats Units no va agradar durant la fase de proves, es va considerar que no triomfaria i no es va distribuir als salons recreatius, i només en quedava una màquina a les oficines de Nintendo of America, a partir de la qual s'ha fet aquest llançament històricament tan interessant, encara que el joc, pel que diuen -ja ho provaré- no és res de l'altre món i és força estranyot.

Hamster no és l'única companyia que està rescatant clàssics de recreativa, també hi ha Flying Tiger Entertainment, amb la seva línia Johnny Turbo's Arcade.

És una línia més cara, tot i així és més pobra en opcions d'emulació que la de Hamster, i fins ara els seus títols no em cridaven l'atenció, però m'he acabat comprant el Nitro Ball, un joc esbojarrat i divertit que es mereix que se'n parli una mica més. A veure si gràcies a aquest llançament es fa realitat.

Una sorpresa en diversos sentits: fa poc que vaig sentir parlar del The Messenger, de la Switch, un títol d'estil retro que homenatjava el Ninja Gaiden original, però era només digital i valia força diners. Era una idea per al futur, per quan estigués rebaixat, perquè ha tingut molt bona acollida.

Però, per un error, el dia que sortia a la venda va estar per menys de 2 euros a l'eShop mexicana durant unes hores, ho vaig detectar i el vaig comprar a aquest preu.

Acabo amb The Bridge, un indie de trencaclosques que destaca pel seu disseny artístic i que feia molt de temps que no tenia clar si el compraria o no, però m'hi havia fixat. Estava sovint d'oferta a la Switch i a la Wii U, però finalment, de manera inesperada, me l'he comprat en Xbox One, a un preu baixíssim i amb l'al·licient dels assoliments.

Com podeu veure, aquest mes m'he comprat moltíssims videojocs. De físics més dels que esperava, però també han estat en dos dels tres casos objectes desitjats per mi durant anys. Els digitals... bé, com que són baratets no passa res, oi? Una altra cosa és el temps que tinc per jugar-hi. 

Compres: desembre de 2017

Arribem a l'últim mes de l'any i també he de parlar de compres que hi ha hagut, aquesta vegada majoritàriament digital. Hi ha jocs físics, també, sí, però no són compres. Després veurem per què.

De les compres en molt bona part en tenen la culpa dues ofertes amb què he pogut comprar saldo per a l'eShop de Nintendo per sota del seu preu, de manera que a la pràctica és com si alguns dels jocs que esmentaré ara m'haguessin costat entre 25 i 30% menys. La resta, gràcies a una inusual rebaixa temporal de molts jocs també de la botiga digital de Nintendo, que combinada amb preus millors en eShops estrangeres han arrodonit la jugada.

Com que tinc la Neo Geo però els seus jocs, com sap gairebé tothom que hi entengui mínimament de videjocs retro, valen centenars d'euros, no podré augmentar la meva col·lecció més enllà dels dos videojocs que ja tinc, així que aquesta iniciativa dels Arcade Archives, amb el subsegell ACA Neo Geo, m'ajudarà a tenir a la Switch -i en la majoria de casos provar per primera vegada- els seus clàssics que més m'interessen.

És el cas d'aquest The King of Fighters '98, per a molts la millor de les moltes entregues que va tenir aquesta saga amb què gosaria dir que es van iniciar els crossovers entre jocs de lluita, en aquest cas tots de la casa SNK.

De la mateixa línia he adquirit el Metal Slug, un que sí que havia provat, en aquest cas en recreatives modernes -de les fetes ara amb emuladors dins, vaja- i sempre em cridava l'atenció, però mai l'havia comprat en cap dels múltiples recopilatoris en què ha aparegut.

Ara el tinc per a la Switch i podré practicar un cop rere l'altre per veure per què és un títol tan estimat, i si la cosa va bé compraré més entregues de la saga.

Tirem una carpeta enrere, perquè dels Arcade Archives fora de Neo Geo també surten títols, i més que en sortiran. Un d'ells ha estat el mític Mario Bros., sense el "Super", el clàssic de recreativa de 1983 en què va debutar en Luigi i que, a diferència d'altres títols del segell, que es poden comprar també en PlayStation 4 i Xbox One, serà exclusiu de la Switch per raons òbvies.

He de dir que l'havia provat a la NES Mini i en la variant inclosa al Super Mario Bros. 3 de la NES, però aquesta és la versió original de recreativa i el cert és que el trobo addictiu.

El Blaster Master Zero no és un joc emulat, sinó que va ser llançat per a la Nintendo 3DS i la Switch -la versió que tinc jo- com a remake i alhora homenatge al Blaster Master de la NES, títol que vaig descobrir precisament quan en vaig fer l'entrada per al blog.

Després del llegir-ne diverses anàlisis no em queda clar el grau de fidelitat o de distanciament de l'original, cosa que al principi em representava un problema, perquè no volia que fos clavat al de la NES, i el seu aspecte de 8 bits sembla suggerir que sí que ho és, però al final m'he decidit a comprar-lo quan l'he pogut adquirir molt barat.

Un recopilatori que molts pensem que hauria d'haver sortit també en versió física, però que al final, com tots els jocs que he esmentat, només s'ha pogut comprar digitalment.

El Namco Museum, l'enèsim recull de clàssics de Namco, tenia, però, un preu massa elevat per ser només digital, però durant un parell de setmanes ha estat a meitat de preu i no m'hi he pogut resistir. Inclou els títols Pac-man, Galaga, Galaga'88, Dig Dug, Splatterhouse, Rolling Thunder, Rolling Thunder 2, Tank Force, Sky Kid, Tower of Druaga i Vs. Pac-man, aquest últim pensat per a quatre jugadors, tres dels quals persegueixen en Pac-man com a fantasmes.

Tornem als Arcade Archives, perquè van traient de moment títols de Nintendo i, en molts casos, del Nintendo Vs. System, unes recreatives en què es rellançaven jocs de la NES lleugerament modificats, normalment per a incloure la possibilitat que hi jugués una segona persona gràcies al disseny del moble.

El primer d'aquesta línia ha estat el Vs. Super Mario Bros., que vaig poder provar breument a Hiroshima l'any passat en una recreativa i curiosament ja es podia jugar a dos jugadors a la NES de la mateixa manera, per torns, però el que m'atreia d'ell és que té diferències respecte el Super Mario Bros. de tota la vida: llançat un any després del de la NES, la seva dificultat és més elevada, en col·locar els enemics i alguns objectes de manera diferent, oferir menys ajudes i sobretot presentar nivells de gran dificultat que en substituïen alguns de clàssics, i que després apareixerien al Super Mario Bros. 2 autèntic, el que a Occident arribaria amb la SNES al Super Mario All-Stars com a The Lost Levels.

Marxem del retro, perquè últimament m'atrauen molt els jocs indie i a l'eShop de Mèxic tenien tan barat l'Oxenfree, una aventura gràfic de misteri sobrenatural, que tot i no saber-ne gran cosa més l'havia de comprar.

M'atreia pels seus gràfics relativament minimalistes, la seva mecànica de joc i els seus múltiples finals, que donen rejugabilitat a una aventura en realitat no gaire llarga.

Acabo amb els físics, que deia al principi de tot que no eren compres. El que són és una donació d'un amic que fa temps em va dir que si els volia, i jo naturalment vaig contestar que sí. Finalment, en venir a conèixer la meva filla, me'ls ha portat, cosa que li agraeixo infinitament.

Els títols, per a la Nintendo 64, són Pokémon Stadium, Super Smash Bros. (la joia de la corona), Donkey Kong 64, Mario Tennis, Banjo-Kazooie, F1 World Grand Prix II, Goldeneye 007 i Beetle Adventure Racing! De regal, com si tot això no fos ja un regal, hi ha un comandament lila transparent. També amb caixa, com els jocs, que d'altra banda no porten instruccions, però les caixes estan en un estat excel·lent.

Així s'acaba el repàs de les adquisicions videojoquístiques de desembre, al gener ja veurem què m'han portat els Reis.

Gèneres: els videojocs de lluita

Actualment el sintagma "videojocs de lluita" ens fa pensar en títols de sagues com Street Fighter, Tekken, Mortal Kombat, Virtua Fighter, Fatal Fury, King of Fighters, Dead or Alive o Soul Calibur, entre moltes altres. Al llarg dels anys els hem vist evolucionar, adoptar estàndards i intentar destacar per sobre de la competència, que en aquest gènere és ferotge, però és clar, com a gènere té un origen: quin va ser el primer videojoc que enfrontava els seus personatges a mastegots?

I no parlo dels beat'em up, que és un gènere que un dia tindrà una entrada a 3 Botons i START i que consisteix a avançar per pantalles i lluitar amb els enemics també a cops, sinó dels videojocs de lluita 1 contra 1 (encara que després també s'han fet títols que permeten muntar equips), en què controlem un personatge i ens enfrontem a un altre, al seu torn controlat per la màquina o un company humà, fins que la barra d'energia d'un dels dos acaba buida i es produeix el K.O.

Segons la Wikipedia, que no vull que us penseu que això ho sabia i menys encara de memòria, el primer videojoc de lluita pròpiament dit es considera que és el Heavyweight Champ, que Sega va dur a les recreatives el 1976 i que, com veieu, era en blanc i negre.

Malauradament no n'hi ha cap vídeo i si busqueu aquest nom us trobareu el que he posat jo, que és el remake que Sega en va fer el 1987, també per a recreatives, i que només en nom coincideix amb un altre títol de boxa que al Japó es deia Final Blow i als Estats Units James "Buster" Douglas Knockout Boxing, però que segons la consola i el mercat es va dir Heavyweight Champ. 

En fi, la qüestió és que com que del primer videojoc de lluita només en tenim una captura, i no un vídeo, el videojoc de lluita més antic que veurem en moviment és aquest:

Es tracta del Warrior, de 1979, que només va sortir per a recreatives i que, com podeu veure, inclou lluites d'espases des d'un punt de vista zenital i amb gràfics fets amb vectors.  

Després d'allò arribaria el Champion Boxing, de 1983, que va ser el primer videojoc del gran Yû Suzuki, una icona de Sega, però el que diuen que va popularitzar els jocs de lluita 1 contra 1 va ser aquest:

El Karate Champ (Karate Dô al Japó), de 1984, de Technôs Japan, era el primer videojoc de lluita amb diversitat de moviments, al contrari que els de boxa i el Warrior, d'espases, i també va introduir les pantalles de bonus.

Encara no hi havia, però, barra d'energia, sinó que guanyava qui aconseguia 2 punts, i el multijugador va arribar poc després amb una revisió anomenada Karate Champ: Player vs. Player. El joc arribaria també a la NES, l'Apple II i el Commodore 64.

Un clàssic ben conegut del gènere és el Yie Ar Kung-Fu, de 1985, que va ser portat a diversos sistemes domèstics però que destaquem per la seva enorme popularitat i perquè va ser el primer videojoc de lluita on els personatges tenien aparences i estils de lluita diversos. 

A més, la diversitat de moviments era encara més gran i hi començaven a aparèixer alguns atacs més aviat especials. Un nivell de popularitat semblant el trobaríem el mateix any al The Way of Exploding Fist.

El que va fer esclatar el boom del gènere, però, va ser l'Street Fighter, de 1987, on apareixien a bastament els atacs especials que, diuen, al principi s'havien de descobrir provant combinacions. Ja li vaig dedicar una entrada, però val a dir que tot i l'èxit que va tenir està molt per sota de la seva seqüela, l'Street Fighter II (1991), que va ser el gran referent d'una generació i el més estimat i recordat (i rellançat) de la saga més popular de la història dels videojocs de lluita, encara viva.

Aquell primer joc de la saga més profitosa de Capcom (si no ha estat superada pels Resident Evil) va introduir coses com la possibilitat de bloquejar els atacs, l'opció per a un segon jugador d'entrar en ple combat del primer contra la màquina i desafiar-lo, i curiosament un sistema que detectava la pressió exercida sobre els botons i la traduïa en cops més o menys potents, però això feia malbé les màquines i és així com van arribar els 6 botons que determinarien els cops de puny i les puntades de peu suaus, mitjans i forts.

Ara bé, l'Street Fighter II va ser el bo, the real deal, el més important de la història dels videojocs de lluita i un dels més importants d'aquest mitjà d'entreteniment en general. Un imprescindible que tothom ha provat (o ho hauria de fer), amb personatges d'allò més carismàtics, gràfics atractius, controls que responien molt millor que els de la primera part, moviments ja llegendaris i també una banda sonora inoblidable. 

Si no fos així no se n'haurien fet tants remakes ni pseudoseqüeles, ni tampoc no s'haurien fet versions animades i pel·lícules d'imatge real. De fet, no és agosarat afirmar que si l'Street Fighter II no hagués tingut l'èxit que va tenir segurament no haurien nascut altres sagues de la competència. I tampoc no haurien sortit les seqüeles que van sortir, és clar, com els Street Fighter III, que van quedar per sota, o els més aclamats Street Fighter IV.

Com que va sortir uns mesos abans no és el cas del Fatal Fury: The King of Fighters (1991), que va llançar SNK per a les seves Neo Geo en versió recreativa i també domèstica, i que va crear el senyor Takashi Nishiyama, responsable del primer Street Fighter. Se'n diferenciava, sobretot, per una major importància argumental i per la possibilitat de moure's entre dos plans dins la bidimensionalitat, és a dir entre el primer pla i el fons.

Tanmateix els Fatal Fury van constituir una altra saga, la competència més gran dels Street Fighter, i juntament amb altres sagues d'SNK com ara The Art of Fighting o Samurai Shodown, van oferir una sòlida alternativa dins el gènere, tot i que els estàndards es van anar apropant com sempre passa quan una companyia mínimament intel·ligent veu què és el que agrada al públic.

El Dark Edge, que mai no va sortir del Japó, va ser el 1993 el primer intent de videojoc de lluita en 3D per part de Sega, però realment s'assemblava més al canvi de pla del Fatal Fury que a unes 3 dimensions pròpiament dites. El mateix passava amb el Holosseum, de 1992 i també de Sega. Però de tots aquests intents de superar els Street Fighter el que més s'hi va acostar va ser el naixement d'una altra saga:

Sí, estimats lectors, és el Mortal Kombat (1992), que Midway va llançar apostant per un format similar però innovant amb els personatges realistes de gràfics renderitzats, cosa que unida al sistema de fatalities, amb el qual podíem matar violentament el rival en acabar el combat, va provocar (juntament amb altres videojocs de l'època) que s'establís als Estats Units un sistema de classificació dels videojocs per edats.

El Mortal Kombat, convertit a un fotimer de consoles domèstiques, va generar moltíssimes seqüeles i spin-offs, i és un altre referent del gènere, però a nivell jugable no era a l'alçada dels Street Fighter. No és equivocat afirmar que deu bona part del seu èxit, que va ser enorme, a l'atractiu morbós de la violència gratuïta que desplegava. Després del Mortal Kombat II (1993), considerat el millor de la saga, res no va tornar a ser el mateix fins que en els darrers anys l'hem vist ressuscitar amb un reboot molt interessant i un atractiu crossover amb personatges de DC Comics.

Sega no va deixar córrer els intents de triomfar amb el seu propi videojoc de lluita, i a més en 3D, i ho va aconseguir el 1993 amb el primer Virtua Fighter, el primer títol del gènere completament poligonal i el primer d'una saga que encara ara és una de les més reconegudes en la lluita 1 contra 1.

Però el joc que va introduir el desplaçament completament tridimensional i unes 3D més completes va ser el Battle Arena Toshinden, que Takara va llançar el 1995 per a Playstation i uns mesos després per a recreatives i la Saturn. 

Va ser també el primer videojoc de lluita 3D amb armes, però aquest subgènere va assolir autèntica popularitat més endavant, quan va sortir el Soul Blade (1997), Soul Edge al Japó, primera part de la saga Soul Calibur. 

No podem deixar de parlar dels videojocs de lluita 3D sense esmentar el Tekken, que Namco va llançar el 1994 basant-se força en el Virtua Fighter. Tots dos jocs eren competència directa l'un de l'altre, i sempre s'ha dit que els Virtua Fighter són més tècnics mentre que els Tekken, que fins a la cinquena entrega s'associaven principalment a les consoles de Sony, són més intuïtius. Sigui com sigui són els dos grans referents de la lluita 3D. 

Tampoc no podem oblidar el Dead or Alive (1996), de Tecmo, que va originar una franquícia que tot i ser divertida i espectacular s'associa, malauradament, a l'èmfasi que els seus programadors han posat sempre en les lluitadores voluptuoses i la física del moviments d'algunes parts del seu cos, per dir-ho d'alguna manera.

Com que faig un repàs de la història del gènere sóc conscient que he de parlar dels títols més importants, els que destaquen per sobre dels altres per algun motiu, però també que se'n troben a faltar d'altres que com a mínim esmentaré, per exemple els Fighting Viper, o els Eternal Champions, totes dues franquícies de Sega, la segona amb els seus fatalities inspirats en els Mortal Kombat i tot.

A finals dels anys 90 i durant les dues dècades següents la tendència del gènere, deixant de banda noves entregues de sagues d'èxit, ha estat la dels crossovers, que impliquen la trobada de personatges que pertanyen a sagues i fins i tot universos diferents, pràctica vista també als còmics, el cinema i la literatura.

Tanmateix el primer videojoc que va fer això va ser el The King of Fighters'94 (1994), que barrejava lluitadors dels Fatal Fury i els The Art of Fighting d'SNK, a més d'altres videojocs, i que va popularitzar el format dels combats per equips, segons el qual es podia canviar de lluitador per evitar que perdés o, quan aquest perdia, per rellevar-lo. L'èxit de la proposta va ser tan gran que en van sortir seqüeles anualment fins el 2006, i la cosa després ja va anar baixant en ritme i qualitat.

Però dels crossovers en vam començar a ser completament conscients amb el Marvel vs. Capcom: Clash of Superheroes (1998), que iniciaria una saga encara ara molt popular on podem enfrontar personatges de Capcom (sobretot dels Street Fighter, però també de Resident Evil i Megaman) amb els més coneguts de la factoria Marvel. 

Aquella proposta arribava fàcilment després que triomfessin els Street Fighter Alpha i jocs de lluita només de Marvel com ara el Marvel Super Heroes, tots ells amb gràfics plens de color que recorden els dibuixos animats i tots ells llançats per Capcom.

Ara bé, el morbo el vam trobar a partir de l'any 2000 amb el Capcom vs. SNK: Millennium Fight i les seves seqüeles (algunes Capcom vs. SNK i d'altres SNK vs. Capcom), que enfrontaven per fi els personatges de dues companyies desenvolupadores rivals durant els anys 90.

La fórmula triomfava en aquella època i encara ara ho fa, amb títols com ara Mortal Kombat vs. DC Universe (2008), Tatsunoko vs. Capcom (2008) o una altra trobada d'empreses rivals amb l'Street Fighter x Tekken (2012) i el futur Tekken x Street Fighter. 

Els crossovers dins d'una mateixa casa, però, no han deixat d'estar de moda, com podem veure amb el Super Smash Bros. (1999) de la Nintendo 64, que després d'una primera proposta que enfrontava només 12 personatges dels universos Mario, Donkey Kong, The Legend of Zelda, Pokémon, Star Fox, Metroid, Kirby i Earthbound (Mother 2), en les seves seqüeles ha anat augmentant la plantilla i afegint fins i tot convidats d'altres companyies, com en Sonic o l'Snake (Metal Gear).

És evident que els Smash Bros. no tenen res a veure amb els jocs de lluita que havíem vist fins ara, perquè hi apareixen personatges que no són estrictament de videojocs del gènere i perquè més que 1 contra 1 és un tots contra tots, però valia la pena esmentar-los i la fórmula va agradar prou com perquè Sony la imités al Playstation All-Stars Battle Royale, de 2013 i per a la Playstation 3 i la PS Vita, amb personatges naturalment de videojocs exclusius o molt representatius de les consoles de la companyia.

Vull tancar aquest repàs a la història dels videojocs de lluita esmentant un fet que volia deixar per al final, i és que els títols més importants de la lluita 1 contra 1 ja els hem vist, però el sistema ha estat adoptat per molts altres jocs, entre els quals molts de basats en còmics i dibuixos animats, com és el cas dels moltíssims títols de Bola de Drac, Naruto, Ranma 1/2 i altres popularíssimes franquícies.

La lluita és un dels gèneres més populars dels videojocs (va molt bé descarregar adrenalina estomacant personatges de ficció), i és normal que gairebé tothom tingui fins i tot desenes de cartutxos i discs de títols que hi pertanyen, atès que se n'han fet tantíssims.

Això sense comptar les contínues actualitzacions i versions millorades, i ara amb els DLC, continguts descarregables de pagament, que inclouen personatges nous i vestits alternatius (que després s'inclouen a les noves edicions físiques del mateix videojoc), encara més. Així que ja tocava dedicar-los una entrada.