Crònica de la 50a Reunió d'Usuaris de l'MSX

Ja començo a adquirir experiència darrere dels estands en els esdeveniments relacionats amb els videojocs clàssics, insisteixo en què començo, perquè després de la 49a Reunió d'Usuaris de l'MSX i la 4a RetroBarcelona ja he estat per tercera vegada amb els companys de Retroscroll i Game Museum amb la 50a edició de la RUMSX, que se celebra dos cops l'any, que ningú es pensi que en fa 50 perquè no és així i, igualment, l'estàndard -ni cap altre microordinador- és tan antic.

En fi, tocava número rodó i es repetia, com sempre, l'Espai Jove La Fontana, a Barcelona, com a espai per a celebrar aquesta reunió, perquè és això, una reunió, ni tan sols una fira. Entrada gratuïta per a tothom, èxit de públic, almenys a simple vista, com la de la darrera edició en què vaig estar, al juny, un públic format també per gent veterana que estima el sistema i hi duu el seus fills, nens força petits, pràcticament cap adolescent, que gaudeixen dels videojocs d'aquest ordinador sense valorar-los negativament pel seu aspecte rudimentari comparat amb les consoles actuals però espectacular a l'època i encara ara més que digne per als que gaudim dels videojocs siguin de quan siguin.

Segona RUMSX de la meva vida, la segona en què era també en un estand, i em va passar volant, com l'altre cop, per la companyia dels companys Scroll, Rokuso, Rafeva, Salore, Syd, Ayate, Xuxo, Sikus i Murshus, i Iván de Tentáculo Púrpura, pel contacte amb els visitants, que anaven preguntant alguna coseta sobre com anava un joc, si podíem arreglar algun problema, etc., i també perquè vaig provar algun videojoc que no havia provat mai, com l'Space Manbow o el Kinnikuman (Musculman), i vaig fer alguna partideta a algun vell conegut, com el Road Fighter o el Yie-ar Kung Fu. 

Precisament de la seqüela d'aquest, el Yie-ar Kung Fu 2, es va fer aquest cop el torneig organitzat per Retroscroll, en què 16 participants sorgits tant d'entre el públic com de la plantilla de Retroscroll ens enfrontàvem en unes eliminatòries decidides per unes boles amb números, com a Bola de Drac, però que també van estar marcades per l'atzar d'una moneda, ja que per les característiques del joc només un dels jugadors podia triar personatge i n'hi havia un que era clarament superior al protagonista per defecte.

Doncs bé, hi vaig participar i vaig aconseguir arribar a semifinals, on vaig perdre contra el que acabaria sent el vencedor, que a la final va derrotar el nen que es mig veu a la imatge, i que no està censurat informàticament, sinó que es movia molt perquè s'estava posant nerviós en anar avançant al quadre. 

En definitiva, un plaer ser allà amb els companys, amb la gent, portant el meu MSX model SVI-738 X'Press (a la imatge, el que està tocant el nen de l'esquerra) i veient els dels altres, tots especials i bonics per algun motiu.

I, com l'altra vegada, em van venir moltes ganes de fer-li més cas a la meva primera màquina de videojocs, ja que no tinc els coneixements per a desenvolupar programes com fan alguns dels cracs que van a les RUMSX però sí que hi podria jugar més, i d'estalviar per comprar-me el Mega Flash ROM, el cartutx per posar-hi tots els videojocs que té sense més complicacions logístiques ni econòmiques que aquesta, a més d'adquirir un MSX2, força més potent. 

Però l'altre cop que vaig prendre aquesta decisió es va quedar en això, com a màxim vaig començar a gravar més jocs en disquets, amb resultats desiguals, i prou. A veure si aquesta vegada faig realitat, almenys, el propòsit de jugar-hi més.

Gèneres: els videojocs de lluita

Actualment el sintagma "videojocs de lluita" ens fa pensar en títols de sagues com Street Fighter, Tekken, Mortal Kombat, Virtua Fighter, Fatal Fury, King of Fighters, Dead or Alive o Soul Calibur, entre moltes altres. Al llarg dels anys els hem vist evolucionar, adoptar estàndards i intentar destacar per sobre de la competència, que en aquest gènere és ferotge, però és clar, com a gènere té un origen: quin va ser el primer videojoc que enfrontava els seus personatges a mastegots?

I no parlo dels beat'em up, que és un gènere que un dia tindrà una entrada a 3 Botons i START i que consisteix a avançar per pantalles i lluitar amb els enemics també a cops, sinó dels videojocs de lluita 1 contra 1 (encara que després també s'han fet títols que permeten muntar equips), en què controlem un personatge i ens enfrontem a un altre, al seu torn controlat per la màquina o un company humà, fins que la barra d'energia d'un dels dos acaba buida i es produeix el K.O.

Segons la Wikipedia, que no vull que us penseu que això ho sabia i menys encara de memòria, el primer videojoc de lluita pròpiament dit es considera que és el Heavyweight Champ, que Sega va dur a les recreatives el 1976 i que, com veieu, era en blanc i negre.

Malauradament no n'hi ha cap vídeo i si busqueu aquest nom us trobareu el que he posat jo, que és el remake que Sega en va fer el 1987, també per a recreatives, i que només en nom coincideix amb un altre títol de boxa que al Japó es deia Final Blow i als Estats Units James "Buster" Douglas Knockout Boxing, però que segons la consola i el mercat es va dir Heavyweight Champ. 

En fi, la qüestió és que com que del primer videojoc de lluita només en tenim una captura, i no un vídeo, el videojoc de lluita més antic que veurem en moviment és aquest:

Es tracta del Warrior, de 1979, que només va sortir per a recreatives i que, com podeu veure, inclou lluites d'espases des d'un punt de vista zenital i amb gràfics fets amb vectors.  

Després d'allò arribaria el Champion Boxing, de 1983, que va ser el primer videojoc del gran Yû Suzuki, una icona de Sega, però el que diuen que va popularitzar els jocs de lluita 1 contra 1 va ser aquest:

El Karate Champ (Karate Dô al Japó), de 1984, de Technôs Japan, era el primer videojoc de lluita amb diversitat de moviments, al contrari que els de boxa i el Warrior, d'espases, i també va introduir les pantalles de bonus.

Encara no hi havia, però, barra d'energia, sinó que guanyava qui aconseguia 2 punts, i el multijugador va arribar poc després amb una revisió anomenada Karate Champ: Player vs. Player. El joc arribaria també a la NES, l'Apple II i el Commodore 64.

Un clàssic ben conegut del gènere és el Yie Ar Kung-Fu, de 1985, que va ser portat a diversos sistemes domèstics però que destaquem per la seva enorme popularitat i perquè va ser el primer videojoc de lluita on els personatges tenien aparences i estils de lluita diversos. 

A més, la diversitat de moviments era encara més gran i hi començaven a aparèixer alguns atacs més aviat especials. Un nivell de popularitat semblant el trobaríem el mateix any al The Way of Exploding Fist.

El que va fer esclatar el boom del gènere, però, va ser l'Street Fighter, de 1987, on apareixien a bastament els atacs especials que, diuen, al principi s'havien de descobrir provant combinacions. Ja li vaig dedicar una entrada, però val a dir que tot i l'èxit que va tenir està molt per sota de la seva seqüela, l'Street Fighter II (1991), que va ser el gran referent d'una generació i el més estimat i recordat (i rellançat) de la saga més popular de la història dels videojocs de lluita, encara viva.

Aquell primer joc de la saga més profitosa de Capcom (si no ha estat superada pels Resident Evil) va introduir coses com la possibilitat de bloquejar els atacs, l'opció per a un segon jugador d'entrar en ple combat del primer contra la màquina i desafiar-lo, i curiosament un sistema que detectava la pressió exercida sobre els botons i la traduïa en cops més o menys potents, però això feia malbé les màquines i és així com van arribar els 6 botons que determinarien els cops de puny i les puntades de peu suaus, mitjans i forts.

Ara bé, l'Street Fighter II va ser el bo, the real deal, el més important de la història dels videojocs de lluita i un dels més importants d'aquest mitjà d'entreteniment en general. Un imprescindible que tothom ha provat (o ho hauria de fer), amb personatges d'allò més carismàtics, gràfics atractius, controls que responien molt millor que els de la primera part, moviments ja llegendaris i també una banda sonora inoblidable. 

Si no fos així no se n'haurien fet tants remakes ni pseudoseqüeles, ni tampoc no s'haurien fet versions animades i pel·lícules d'imatge real. De fet, no és agosarat afirmar que si l'Street Fighter II no hagués tingut l'èxit que va tenir segurament no haurien nascut altres sagues de la competència. I tampoc no haurien sortit les seqüeles que van sortir, és clar, com els Street Fighter III, que van quedar per sota, o els més aclamats Street Fighter IV.

Com que va sortir uns mesos abans no és el cas del Fatal Fury: The King of Fighters (1991), que va llançar SNK per a les seves Neo Geo en versió recreativa i també domèstica, i que va crear el senyor Takashi Nishiyama, responsable del primer Street Fighter. Se'n diferenciava, sobretot, per una major importància argumental i per la possibilitat de moure's entre dos plans dins la bidimensionalitat, és a dir entre el primer pla i el fons.

Tanmateix els Fatal Fury van constituir una altra saga, la competència més gran dels Street Fighter, i juntament amb altres sagues d'SNK com ara The Art of Fighting o Samurai Shodown, van oferir una sòlida alternativa dins el gènere, tot i que els estàndards es van anar apropant com sempre passa quan una companyia mínimament intel·ligent veu què és el que agrada al públic.

El Dark Edge, que mai no va sortir del Japó, va ser el 1993 el primer intent de videojoc de lluita en 3D per part de Sega, però realment s'assemblava més al canvi de pla del Fatal Fury que a unes 3 dimensions pròpiament dites. El mateix passava amb el Holosseum, de 1992 i també de Sega. Però de tots aquests intents de superar els Street Fighter el que més s'hi va acostar va ser el naixement d'una altra saga:

Sí, estimats lectors, és el Mortal Kombat (1992), que Midway va llançar apostant per un format similar però innovant amb els personatges realistes de gràfics renderitzats, cosa que unida al sistema de fatalities, amb el qual podíem matar violentament el rival en acabar el combat, va provocar (juntament amb altres videojocs de l'època) que s'establís als Estats Units un sistema de classificació dels videojocs per edats.

El Mortal Kombat, convertit a un fotimer de consoles domèstiques, va generar moltíssimes seqüeles i spin-offs, i és un altre referent del gènere, però a nivell jugable no era a l'alçada dels Street Fighter. No és equivocat afirmar que deu bona part del seu èxit, que va ser enorme, a l'atractiu morbós de la violència gratuïta que desplegava. Després del Mortal Kombat II (1993), considerat el millor de la saga, res no va tornar a ser el mateix fins que en els darrers anys l'hem vist ressuscitar amb un reboot molt interessant i un atractiu crossover amb personatges de DC Comics.

Sega no va deixar córrer els intents de triomfar amb el seu propi videojoc de lluita, i a més en 3D, i ho va aconseguir el 1993 amb el primer Virtua Fighter, el primer títol del gènere completament poligonal i el primer d'una saga que encara ara és una de les més reconegudes en la lluita 1 contra 1.

Però el joc que va introduir el desplaçament completament tridimensional i unes 3D més completes va ser el Battle Arena Toshinden, que Takara va llançar el 1995 per a Playstation i uns mesos després per a recreatives i la Saturn. 

Va ser també el primer videojoc de lluita 3D amb armes, però aquest subgènere va assolir autèntica popularitat més endavant, quan va sortir el Soul Blade (1997), Soul Edge al Japó, primera part de la saga Soul Calibur. 

No podem deixar de parlar dels videojocs de lluita 3D sense esmentar el Tekken, que Namco va llançar el 1994 basant-se força en el Virtua Fighter. Tots dos jocs eren competència directa l'un de l'altre, i sempre s'ha dit que els Virtua Fighter són més tècnics mentre que els Tekken, que fins a la cinquena entrega s'associaven principalment a les consoles de Sony, són més intuïtius. Sigui com sigui són els dos grans referents de la lluita 3D. 

Tampoc no podem oblidar el Dead or Alive (1996), de Tecmo, que va originar una franquícia que tot i ser divertida i espectacular s'associa, malauradament, a l'èmfasi que els seus programadors han posat sempre en les lluitadores voluptuoses i la física del moviments d'algunes parts del seu cos, per dir-ho d'alguna manera.

Com que faig un repàs de la història del gènere sóc conscient que he de parlar dels títols més importants, els que destaquen per sobre dels altres per algun motiu, però també que se'n troben a faltar d'altres que com a mínim esmentaré, per exemple els Fighting Viper, o els Eternal Champions, totes dues franquícies de Sega, la segona amb els seus fatalities inspirats en els Mortal Kombat i tot.

A finals dels anys 90 i durant les dues dècades següents la tendència del gènere, deixant de banda noves entregues de sagues d'èxit, ha estat la dels crossovers, que impliquen la trobada de personatges que pertanyen a sagues i fins i tot universos diferents, pràctica vista també als còmics, el cinema i la literatura.

Tanmateix el primer videojoc que va fer això va ser el The King of Fighters'94 (1994), que barrejava lluitadors dels Fatal Fury i els The Art of Fighting d'SNK, a més d'altres videojocs, i que va popularitzar el format dels combats per equips, segons el qual es podia canviar de lluitador per evitar que perdés o, quan aquest perdia, per rellevar-lo. L'èxit de la proposta va ser tan gran que en van sortir seqüeles anualment fins el 2006, i la cosa després ja va anar baixant en ritme i qualitat.

Però dels crossovers en vam començar a ser completament conscients amb el Marvel vs. Capcom: Clash of Superheroes (1998), que iniciaria una saga encara ara molt popular on podem enfrontar personatges de Capcom (sobretot dels Street Fighter, però també de Resident Evil i Megaman) amb els més coneguts de la factoria Marvel. 

Aquella proposta arribava fàcilment després que triomfessin els Street Fighter Alpha i jocs de lluita només de Marvel com ara el Marvel Super Heroes, tots ells amb gràfics plens de color que recorden els dibuixos animats i tots ells llançats per Capcom.

Ara bé, el morbo el vam trobar a partir de l'any 2000 amb el Capcom vs. SNK: Millennium Fight i les seves seqüeles (algunes Capcom vs. SNK i d'altres SNK vs. Capcom), que enfrontaven per fi els personatges de dues companyies desenvolupadores rivals durant els anys 90.

La fórmula triomfava en aquella època i encara ara ho fa, amb títols com ara Mortal Kombat vs. DC Universe (2008), Tatsunoko vs. Capcom (2008) o una altra trobada d'empreses rivals amb l'Street Fighter x Tekken (2012) i el futur Tekken x Street Fighter. 

Els crossovers dins d'una mateixa casa, però, no han deixat d'estar de moda, com podem veure amb el Super Smash Bros. (1999) de la Nintendo 64, que després d'una primera proposta que enfrontava només 12 personatges dels universos Mario, Donkey Kong, The Legend of Zelda, Pokémon, Star Fox, Metroid, Kirby i Earthbound (Mother 2), en les seves seqüeles ha anat augmentant la plantilla i afegint fins i tot convidats d'altres companyies, com en Sonic o l'Snake (Metal Gear).

És evident que els Smash Bros. no tenen res a veure amb els jocs de lluita que havíem vist fins ara, perquè hi apareixen personatges que no són estrictament de videojocs del gènere i perquè més que 1 contra 1 és un tots contra tots, però valia la pena esmentar-los i la fórmula va agradar prou com perquè Sony la imités al Playstation All-Stars Battle Royale, de 2013 i per a la Playstation 3 i la PS Vita, amb personatges naturalment de videojocs exclusius o molt representatius de les consoles de la companyia.

Vull tancar aquest repàs a la història dels videojocs de lluita esmentant un fet que volia deixar per al final, i és que els títols més importants de la lluita 1 contra 1 ja els hem vist, però el sistema ha estat adoptat per molts altres jocs, entre els quals molts de basats en còmics i dibuixos animats, com és el cas dels moltíssims títols de Bola de Drac, Naruto, Ranma 1/2 i altres popularíssimes franquícies.

La lluita és un dels gèneres més populars dels videojocs (va molt bé descarregar adrenalina estomacant personatges de ficció), i és normal que gairebé tothom tingui fins i tot desenes de cartutxos i discs de títols que hi pertanyen, atès que se n'han fet tantíssims.

Això sense comptar les contínues actualitzacions i versions millorades, i ara amb els DLC, continguts descarregables de pagament, que inclouen personatges nous i vestits alternatius (que després s'inclouen a les noves edicions físiques del mateix videojoc), encara més. Així que ja tocava dedicar-los una entrada.

Jocs de la meva infantesa: Yie Ar Kung-Fu (MSX)

El joc de la meva infantesa del que vull parlar avui no és pas cap descobriment personal, no és una joia desconeguda que vulgui reivindicar. És el mític Yie Ar Kung-Fu, editat per Konami (qui, si no?) el 1985.

Estem parlant d'un clàssic dels jocs de lluita de l'època, de fet el meu primer títol de lluita. Yie Ar Kung-Fu va sortir en primer lloc per a recreatives, i després es va convertir al Commodore 64, el ZX Spectrum, la NES i la versió que ens ocupa, la de l'MSX.

És la que jo tenia, i era tremendament addictiva. En ser un dels títols que formaven part d'aquells dos primers disquets (i únics durant uns anys) que tinc, hi he jugat molt més que no pas a d'altres clàssics de l'MSX que encara he d'explotar. I no per jugar-hi tant em va ser fàcil guanyar el primer adversari. Em va costar Déu i ajuda, però després vaig veure que hi havia vida més enllà del primer contrincant.



Ara potser algun insensible se'n fot, però tenia tots els elements que li calien a un joc de lluita, i per l'època estava molt bé. Els videojocs d'aquest gènere tenen com a un dels punts més interessants aquella tensió que es produeix quan els dos lluitadors estan al límit de les seves forces i el proper cop decidirà el resultat del combat. Al vídeo es pot apreciar perfectament al final del primer.

Pel que fa a les altres versions, la de la NES la vaig descobrir un dia, en una botiga d'electrodomèstics del carrer de Sants, quan encara es venia la 8 bits de sobretaula de Nintendo com a consola del moment:



Aquesta vegada es tracta de versions pràcticament idèntiques. L'original, però, estava una mica per sobre, tant a nivell gràfic com a nivell sonor, amb efectes de veu fins i tot.



Curiosament, el protagonista de la versió arcade es deia Oolong, mentre que a la NES i l'MSX era Lee, que era el pare, de fet, del protagonista de la seqüela que va sortir el 1986 i de la que parlaré breument d'aquí a un moment. Vegem la versió del Commodore 64, on es deia també Oolong, el protagonista:



El so, com era habitual al C64, era clarament millor que a la NES i fins i tot l'MSX. També va sortir una versió per al Commodore 16, inferior a l'altra, però com la de l'Spectrum no n'hi ha cap de tan dolenta, a causa de la molt inferior paleta de colors de l'ordinador entre altres coses:



Podríem dir que les úniques coses interessants a destacar són un so que no està gens malament i que el protagonista conserva el nom de la versió original. Com he dit, també va sortir una seqüela l'any següent, aquest cop per a les màquines esmentades (excepte la NES) i algunes de noves, com l'Amstrad CPC, el BBC Micro, el Thomson T70-07 i l'Acorn Electron.



Aquest vídeo és de la versió de l'MSX. El joc millorava en tots els aspectes, fins i tot els jugables, però el cas és que parlàvem del primer títol, i com que és un clàssic immortal no és estrany que s'hagi inclòs en recopilatoris com el Konami Arcade Classics per a Playstation i Nintendo DS, el Konami Collector's Series: Arcade Advanced de la Gameboy Advance (amb dos personatges exclusius i tot), o que hagi tingut versions per a la Saturn i una de maquillada però fallida per al servei Xbox Live Arcade. Algunes d'aquestes versions eren més fidels a l'original i d'altres es basaven en la de la NES i l'MSX, que fent honor a la veritat tenien només cinc oponents i els noms canviats que ja he comentat.