El joc de la meva infantesa del que vull parlar avui no és pas cap descobriment personal, no és una joia desconeguda que vulgui reivindicar. És el mític Yie Ar Kung-Fu, editat per Konami (qui, si no?) el 1985.
Estem parlant d'un clàssic dels jocs de lluita de l'època, de fet el meu primer títol de lluita. Yie Ar Kung-Fu va sortir en primer lloc per a recreatives, i després es va convertir al Commodore 64, el ZX Spectrum, la NES i la versió que ens ocupa, la de l'MSX.
És la que jo tenia, i era tremendament addictiva. En ser un dels títols que formaven part d'aquells dos primers disquets (i únics durant uns anys) que tinc, hi he jugat molt més que no pas a d'altres clàssics de l'MSX que encara he d'explotar. I no per jugar-hi tant em va ser fàcil guanyar el primer adversari. Em va costar Déu i ajuda, però després vaig veure que hi havia vida més enllà del primer contrincant.
Ara potser algun insensible se'n fot, però tenia tots els elements que li calien a un joc de lluita, i per l'època estava molt bé. Els videojocs d'aquest gènere tenen com a un dels punts més interessants aquella tensió que es produeix quan els dos lluitadors estan al límit de les seves forces i el proper cop decidirà el resultat del combat. Al vídeo es pot apreciar perfectament al final del primer.
Pel que fa a les altres versions, la de la NES la vaig descobrir un dia, en una botiga d'electrodomèstics del carrer de Sants, quan encara es venia la 8 bits de sobretaula de Nintendo com a consola del moment:
Aquesta vegada es tracta de versions pràcticament idèntiques. L'original, però, estava una mica per sobre, tant a nivell gràfic com a nivell sonor, amb efectes de veu fins i tot.
Curiosament, el protagonista de la versió arcade es deia Oolong, mentre que a la NES i l'MSX era Lee, que era el pare, de fet, del protagonista de la seqüela que va sortir el 1986 i de la que parlaré breument d'aquí a un moment. Vegem la versió del Commodore 64, on es deia també Oolong, el protagonista:
El so, com era habitual al C64, era clarament millor que a la NES i fins i tot l'MSX. També va sortir una versió per al Commodore 16, inferior a l'altra, però com la de l'Spectrum no n'hi ha cap de tan dolenta, a causa de la molt inferior paleta de colors de l'ordinador entre altres coses:
Podríem dir que les úniques coses interessants a destacar són un so que no està gens malament i que el protagonista conserva el nom de la versió original. Com he dit, també va sortir una seqüela l'any següent, aquest cop per a les màquines esmentades (excepte la NES) i algunes de noves, com l'Amstrad CPC, el BBC Micro, el Thomson T70-07 i l'Acorn Electron.
Aquest vídeo és de la versió de l'MSX. El joc millorava en tots els aspectes, fins i tot els jugables, però el cas és que parlàvem del primer títol, i com que és un clàssic immortal no és estrany que s'hagi inclòs en recopilatoris com el Konami Arcade Classics per a Playstation i Nintendo DS, el Konami Collector's Series: Arcade Advanced de la Gameboy Advance (amb dos personatges exclusius i tot), o que hagi tingut versions per a la Saturn i una de maquillada però fallida per al servei Xbox Live Arcade. Algunes d'aquestes versions eren més fidels a l'original i d'altres es basaven en la de la NES i l'MSX, que fent honor a la veritat tenien només cinc oponents i els noms canviats que ja he comentat.
Ara potser algun insensible se'n fot, però tenia tots els elements que li calien a un joc de lluita, i per l'època estava molt bé. Els videojocs d'aquest gènere tenen com a un dels punts més interessants aquella tensió que es produeix quan els dos lluitadors estan al límit de les seves forces i el proper cop decidirà el resultat del combat. Al vídeo es pot apreciar perfectament al final del primer.
Pel que fa a les altres versions, la de la NES la vaig descobrir un dia, en una botiga d'electrodomèstics del carrer de Sants, quan encara es venia la 8 bits de sobretaula de Nintendo com a consola del moment:
Aquesta vegada es tracta de versions pràcticament idèntiques. L'original, però, estava una mica per sobre, tant a nivell gràfic com a nivell sonor, amb efectes de veu fins i tot.
Curiosament, el protagonista de la versió arcade es deia Oolong, mentre que a la NES i l'MSX era Lee, que era el pare, de fet, del protagonista de la seqüela que va sortir el 1986 i de la que parlaré breument d'aquí a un moment. Vegem la versió del Commodore 64, on es deia també Oolong, el protagonista:
El so, com era habitual al C64, era clarament millor que a la NES i fins i tot l'MSX. També va sortir una versió per al Commodore 16, inferior a l'altra, però com la de l'Spectrum no n'hi ha cap de tan dolenta, a causa de la molt inferior paleta de colors de l'ordinador entre altres coses:
Podríem dir que les úniques coses interessants a destacar són un so que no està gens malament i que el protagonista conserva el nom de la versió original. Com he dit, també va sortir una seqüela l'any següent, aquest cop per a les màquines esmentades (excepte la NES) i algunes de noves, com l'Amstrad CPC, el BBC Micro, el Thomson T70-07 i l'Acorn Electron.
Aquest vídeo és de la versió de l'MSX. El joc millorava en tots els aspectes, fins i tot els jugables, però el cas és que parlàvem del primer títol, i com que és un clàssic immortal no és estrany que s'hagi inclòs en recopilatoris com el Konami Arcade Classics per a Playstation i Nintendo DS, el Konami Collector's Series: Arcade Advanced de la Gameboy Advance (amb dos personatges exclusius i tot), o que hagi tingut versions per a la Saturn i una de maquillada però fallida per al servei Xbox Live Arcade. Algunes d'aquestes versions eren més fidels a l'original i d'altres es basaven en la de la NES i l'MSX, que fent honor a la veritat tenien només cinc oponents i els noms canviats que ja he comentat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada