Gèneres: els videojocs de lluita

Actualment el sintagma "videojocs de lluita" ens fa pensar en títols de sagues com Street Fighter, Tekken, Mortal Kombat, Virtua Fighter, Fatal Fury, King of Fighters, Dead or Alive o Soul Calibur, entre moltes altres. Al llarg dels anys els hem vist evolucionar, adoptar estàndards i intentar destacar per sobre de la competència, que en aquest gènere és ferotge, però és clar, com a gènere té un origen: quin va ser el primer videojoc que enfrontava els seus personatges a mastegots?

I no parlo dels beat'em up, que és un gènere que un dia tindrà una entrada a 3 Botons i START i que consisteix a avançar per pantalles i lluitar amb els enemics també a cops, sinó dels videojocs de lluita 1 contra 1 (encara que després també s'han fet títols que permeten muntar equips), en què controlem un personatge i ens enfrontem a un altre, al seu torn controlat per la màquina o un company humà, fins que la barra d'energia d'un dels dos acaba buida i es produeix el K.O.

Segons la Wikipedia, que no vull que us penseu que això ho sabia i menys encara de memòria, el primer videojoc de lluita pròpiament dit es considera que és el Heavyweight Champ, que Sega va dur a les recreatives el 1976 i que, com veieu, era en blanc i negre.

Malauradament no n'hi ha cap vídeo i si busqueu aquest nom us trobareu el que he posat jo, que és el remake que Sega en va fer el 1987, també per a recreatives, i que només en nom coincideix amb un altre títol de boxa que al Japó es deia Final Blow i als Estats Units James "Buster" Douglas Knockout Boxing, però que segons la consola i el mercat es va dir Heavyweight Champ. 

En fi, la qüestió és que com que del primer videojoc de lluita només en tenim una captura, i no un vídeo, el videojoc de lluita més antic que veurem en moviment és aquest:

Es tracta del Warrior, de 1979, que només va sortir per a recreatives i que, com podeu veure, inclou lluites d'espases des d'un punt de vista zenital i amb gràfics fets amb vectors.  

Després d'allò arribaria el Champion Boxing, de 1983, que va ser el primer videojoc del gran Yû Suzuki, una icona de Sega, però el que diuen que va popularitzar els jocs de lluita 1 contra 1 va ser aquest:

El Karate Champ (Karate Dô al Japó), de 1984, de Technôs Japan, era el primer videojoc de lluita amb diversitat de moviments, al contrari que els de boxa i el Warrior, d'espases, i també va introduir les pantalles de bonus.

Encara no hi havia, però, barra d'energia, sinó que guanyava qui aconseguia 2 punts, i el multijugador va arribar poc després amb una revisió anomenada Karate Champ: Player vs. Player. El joc arribaria també a la NES, l'Apple II i el Commodore 64.

Un clàssic ben conegut del gènere és el Yie Ar Kung-Fu, de 1985, que va ser portat a diversos sistemes domèstics però que destaquem per la seva enorme popularitat i perquè va ser el primer videojoc de lluita on els personatges tenien aparences i estils de lluita diversos. 

A més, la diversitat de moviments era encara més gran i hi començaven a aparèixer alguns atacs més aviat especials. Un nivell de popularitat semblant el trobaríem el mateix any al The Way of Exploding Fist.

El que va fer esclatar el boom del gènere, però, va ser l'Street Fighter, de 1987, on apareixien a bastament els atacs especials que, diuen, al principi s'havien de descobrir provant combinacions. Ja li vaig dedicar una entrada, però val a dir que tot i l'èxit que va tenir està molt per sota de la seva seqüela, l'Street Fighter II (1991), que va ser el gran referent d'una generació i el més estimat i recordat (i rellançat) de la saga més popular de la història dels videojocs de lluita, encara viva.

Aquell primer joc de la saga més profitosa de Capcom (si no ha estat superada pels Resident Evil) va introduir coses com la possibilitat de bloquejar els atacs, l'opció per a un segon jugador d'entrar en ple combat del primer contra la màquina i desafiar-lo, i curiosament un sistema que detectava la pressió exercida sobre els botons i la traduïa en cops més o menys potents, però això feia malbé les màquines i és així com van arribar els 6 botons que determinarien els cops de puny i les puntades de peu suaus, mitjans i forts.

Ara bé, l'Street Fighter II va ser el bo, the real deal, el més important de la història dels videojocs de lluita i un dels més importants d'aquest mitjà d'entreteniment en general. Un imprescindible que tothom ha provat (o ho hauria de fer), amb personatges d'allò més carismàtics, gràfics atractius, controls que responien molt millor que els de la primera part, moviments ja llegendaris i també una banda sonora inoblidable. 

Si no fos així no se n'haurien fet tants remakes ni pseudoseqüeles, ni tampoc no s'haurien fet versions animades i pel·lícules d'imatge real. De fet, no és agosarat afirmar que si l'Street Fighter II no hagués tingut l'èxit que va tenir segurament no haurien nascut altres sagues de la competència. I tampoc no haurien sortit les seqüeles que van sortir, és clar, com els Street Fighter III, que van quedar per sota, o els més aclamats Street Fighter IV.

Com que va sortir uns mesos abans no és el cas del Fatal Fury: The King of Fighters (1991), que va llançar SNK per a les seves Neo Geo en versió recreativa i també domèstica, i que va crear el senyor Takashi Nishiyama, responsable del primer Street Fighter. Se'n diferenciava, sobretot, per una major importància argumental i per la possibilitat de moure's entre dos plans dins la bidimensionalitat, és a dir entre el primer pla i el fons.

Tanmateix els Fatal Fury van constituir una altra saga, la competència més gran dels Street Fighter, i juntament amb altres sagues d'SNK com ara The Art of Fighting o Samurai Shodown, van oferir una sòlida alternativa dins el gènere, tot i que els estàndards es van anar apropant com sempre passa quan una companyia mínimament intel·ligent veu què és el que agrada al públic.

El Dark Edge, que mai no va sortir del Japó, va ser el 1993 el primer intent de videojoc de lluita en 3D per part de Sega, però realment s'assemblava més al canvi de pla del Fatal Fury que a unes 3 dimensions pròpiament dites. El mateix passava amb el Holosseum, de 1992 i també de Sega. Però de tots aquests intents de superar els Street Fighter el que més s'hi va acostar va ser el naixement d'una altra saga:

Sí, estimats lectors, és el Mortal Kombat (1992), que Midway va llançar apostant per un format similar però innovant amb els personatges realistes de gràfics renderitzats, cosa que unida al sistema de fatalities, amb el qual podíem matar violentament el rival en acabar el combat, va provocar (juntament amb altres videojocs de l'època) que s'establís als Estats Units un sistema de classificació dels videojocs per edats.

El Mortal Kombat, convertit a un fotimer de consoles domèstiques, va generar moltíssimes seqüeles i spin-offs, i és un altre referent del gènere, però a nivell jugable no era a l'alçada dels Street Fighter. No és equivocat afirmar que deu bona part del seu èxit, que va ser enorme, a l'atractiu morbós de la violència gratuïta que desplegava. Després del Mortal Kombat II (1993), considerat el millor de la saga, res no va tornar a ser el mateix fins que en els darrers anys l'hem vist ressuscitar amb un reboot molt interessant i un atractiu crossover amb personatges de DC Comics.

Sega no va deixar córrer els intents de triomfar amb el seu propi videojoc de lluita, i a més en 3D, i ho va aconseguir el 1993 amb el primer Virtua Fighter, el primer títol del gènere completament poligonal i el primer d'una saga que encara ara és una de les més reconegudes en la lluita 1 contra 1.

Però el joc que va introduir el desplaçament completament tridimensional i unes 3D més completes va ser el Battle Arena Toshinden, que Takara va llançar el 1995 per a Playstation i uns mesos després per a recreatives i la Saturn. 

Va ser també el primer videojoc de lluita 3D amb armes, però aquest subgènere va assolir autèntica popularitat més endavant, quan va sortir el Soul Blade (1997), Soul Edge al Japó, primera part de la saga Soul Calibur. 

No podem deixar de parlar dels videojocs de lluita 3D sense esmentar el Tekken, que Namco va llançar el 1994 basant-se força en el Virtua Fighter. Tots dos jocs eren competència directa l'un de l'altre, i sempre s'ha dit que els Virtua Fighter són més tècnics mentre que els Tekken, que fins a la cinquena entrega s'associaven principalment a les consoles de Sony, són més intuïtius. Sigui com sigui són els dos grans referents de la lluita 3D. 

Tampoc no podem oblidar el Dead or Alive (1996), de Tecmo, que va originar una franquícia que tot i ser divertida i espectacular s'associa, malauradament, a l'èmfasi que els seus programadors han posat sempre en les lluitadores voluptuoses i la física del moviments d'algunes parts del seu cos, per dir-ho d'alguna manera.

Com que faig un repàs de la història del gènere sóc conscient que he de parlar dels títols més importants, els que destaquen per sobre dels altres per algun motiu, però també que se'n troben a faltar d'altres que com a mínim esmentaré, per exemple els Fighting Viper, o els Eternal Champions, totes dues franquícies de Sega, la segona amb els seus fatalities inspirats en els Mortal Kombat i tot.

A finals dels anys 90 i durant les dues dècades següents la tendència del gènere, deixant de banda noves entregues de sagues d'èxit, ha estat la dels crossovers, que impliquen la trobada de personatges que pertanyen a sagues i fins i tot universos diferents, pràctica vista també als còmics, el cinema i la literatura.

Tanmateix el primer videojoc que va fer això va ser el The King of Fighters'94 (1994), que barrejava lluitadors dels Fatal Fury i els The Art of Fighting d'SNK, a més d'altres videojocs, i que va popularitzar el format dels combats per equips, segons el qual es podia canviar de lluitador per evitar que perdés o, quan aquest perdia, per rellevar-lo. L'èxit de la proposta va ser tan gran que en van sortir seqüeles anualment fins el 2006, i la cosa després ja va anar baixant en ritme i qualitat.

Però dels crossovers en vam començar a ser completament conscients amb el Marvel vs. Capcom: Clash of Superheroes (1998), que iniciaria una saga encara ara molt popular on podem enfrontar personatges de Capcom (sobretot dels Street Fighter, però també de Resident Evil i Megaman) amb els més coneguts de la factoria Marvel. 

Aquella proposta arribava fàcilment després que triomfessin els Street Fighter Alpha i jocs de lluita només de Marvel com ara el Marvel Super Heroes, tots ells amb gràfics plens de color que recorden els dibuixos animats i tots ells llançats per Capcom.

Ara bé, el morbo el vam trobar a partir de l'any 2000 amb el Capcom vs. SNK: Millennium Fight i les seves seqüeles (algunes Capcom vs. SNK i d'altres SNK vs. Capcom), que enfrontaven per fi els personatges de dues companyies desenvolupadores rivals durant els anys 90.

La fórmula triomfava en aquella època i encara ara ho fa, amb títols com ara Mortal Kombat vs. DC Universe (2008), Tatsunoko vs. Capcom (2008) o una altra trobada d'empreses rivals amb l'Street Fighter x Tekken (2012) i el futur Tekken x Street Fighter. 

Els crossovers dins d'una mateixa casa, però, no han deixat d'estar de moda, com podem veure amb el Super Smash Bros. (1999) de la Nintendo 64, que després d'una primera proposta que enfrontava només 12 personatges dels universos Mario, Donkey Kong, The Legend of Zelda, Pokémon, Star Fox, Metroid, Kirby i Earthbound (Mother 2), en les seves seqüeles ha anat augmentant la plantilla i afegint fins i tot convidats d'altres companyies, com en Sonic o l'Snake (Metal Gear).

És evident que els Smash Bros. no tenen res a veure amb els jocs de lluita que havíem vist fins ara, perquè hi apareixen personatges que no són estrictament de videojocs del gènere i perquè més que 1 contra 1 és un tots contra tots, però valia la pena esmentar-los i la fórmula va agradar prou com perquè Sony la imités al Playstation All-Stars Battle Royale, de 2013 i per a la Playstation 3 i la PS Vita, amb personatges naturalment de videojocs exclusius o molt representatius de les consoles de la companyia.

Vull tancar aquest repàs a la història dels videojocs de lluita esmentant un fet que volia deixar per al final, i és que els títols més importants de la lluita 1 contra 1 ja els hem vist, però el sistema ha estat adoptat per molts altres jocs, entre els quals molts de basats en còmics i dibuixos animats, com és el cas dels moltíssims títols de Bola de Drac, Naruto, Ranma 1/2 i altres popularíssimes franquícies.

La lluita és un dels gèneres més populars dels videojocs (va molt bé descarregar adrenalina estomacant personatges de ficció), i és normal que gairebé tothom tingui fins i tot desenes de cartutxos i discs de títols que hi pertanyen, atès que se n'han fet tantíssims.

Això sense comptar les contínues actualitzacions i versions millorades, i ara amb els DLC, continguts descarregables de pagament, que inclouen personatges nous i vestits alternatius (que després s'inclouen a les noves edicions físiques del mateix videojoc), encara més. Així que ja tocava dedicar-los una entrada.