El personatge: Masuyo "Kissy" Tobi

L'altre dia parlàvem d'un dels videojocs més emblemàtics de Namco, el Dig Dug, amb les seves seqüeles i els seus clons, però també vaig dir que hi havia un encreuament amb Mr. Driller (que va començar el seu desenvolupament amb la intenció que fos el Dig Dug 3) i que tornaríem a parlar de les relacions familiars del protagonista del clàssic dels 80.

Avui ha arribat el moment de fer-ho, perquè a la secció El personatge parlaré d'un que no coneixia fins ara, ho he d'admetre, i que m'ha semblat prou interessant tant pel joc que protagonitza com pel lore que se'n va derivar.

És la Kissy, després coneguda com a Masuyo Tobi, que va protagonitzar el 1985 l'arcade de Namco Baraduke, també anomenat Alien Sector, un run and gun que quan es publica aquesta entrada fa poc que s'ha rellançat en consoles modernes a la línia Arcade Archives de Hamster.

La Masuyo és membre de la United Galaxy Space Force, o UGSF, una organització que Namco va presentar el 2011 i amb la qual, retroactivament, va relacionar títols relacionats amb l'espai de tota la seva història, un dels quals el Baraduke, però també la saga Galaxian, el Burning Force o Mr. Driller.

La seva missió al títol en què va debutar era salvar els alienígenes ciclopis Paccet dels malvats Octi, i quan ho aconseguia se'ns presentava la pantalla del final, que mostrava això:

Entre altres coses diu "you are a brave man", afirmació contradita per la imatge que es veu a la part inferior, en què es revela que el personatge que havíem controlat fins ara era una dona. Sí, hi va haver una aventura espacial amb protagonista que al final es revelava que era femenina un any abans del cas del Metroid amb la Samus Aran!

El 2005 va aparèixer, ja amb la cara ben visible i línies de diàleg, a l'RPG tàctic i exclusiu de les PlayStation 2 japoneses Namco x Capcom, que era un crossover de personatges de les dues companyies, i hi feia equip amb la Hitomi Tengenji, la protagonista del Burning Force.
 

I ara el safareig: l'any 2000 va sortir com a carta col·leccionable al Mr. Driller 2, saga protagonitzada per en Susumu Hori, que invertit, hori susumu, vol dir "continuar foradant". Quan vaig parlar del Dig Dug vaig dir que el seu protagonista, en Taizô Hori, tenia un nom que invertit (horitai zô!) significava "vull foradar!". Doncs bé, no és casual: a la saga Mr. Driller i les seves escenes narratives se'ns explica que el protagonista del Dig Dug és el pare d'en Susumu, i la seva mare, que apareix també en aquestes escenes que retraten les dinàmiques familiars (amb un altre germà, l'Ataru Hori) és la nostra estimada Masuyo Tobi. Per cert, "tobimasu yo" significa "sé volar!". 

El cas és que, d'acord amb el lore de Namco que es troba en diverses wikis, en Taizô Hori i la Masuyo Tobi estan divorciats, i en còmics oficials com aquest podem deduir que tenien força diferències -algunes de les quals causades per la relació que té en Taizô amb els seus fills-, a més que en escenes dels Mr. Driller ens assabentem que alguna vegada ell havia posat les seves fans per davant de la seva dona. 

Sigui com sigui, la protagonista del Baraduke no és un personatge oblidat de la companyia que la va crear, i que sembla que cuida força els seus personatges -no oblidem la família Pac-Man-. La tornarem a veure, però, a ella? El temps ho dirà.

Jocs revolucionaris: Dig Dug

Ara que feia temps que no tocava aquesta secció, de les més veteranes d'un blog que també té més anys que els boscos, penso que algunes de les entrades que hi he escrit no són de jocs que necessàriament hagin canviat la indústria, però sí que són grans clàssics.

És el cas del títol d'avui, una recreativa de Namco que segurament tots, com a mínim, hem vist en moviment, d'altres hi hem jugat però no arribem gaire lluny perquè és d'aquells videojocs de fer punts i per a gent metòdica, i després hi ha els autèntics professionals. 

El Dig Dug va sortir per a recreatives el 1982, precisament l'any que jo vaig néixer, i l'havia dissenyat el senyor Masahisa Ikegami amb l'ajuda de Shigeru Yokoyama, creador del Galaga. Poca broma. Va ser el segon joc amb més recaptació als salons recreatius d'aquell any al Japó, només per sota d'un títol que amb el nom ja feia una declaració d'intencions, el Pole Position.

Però de què va? Doncs és un videojoc de mecànica senzilla i, com se sol dir, difícil de dominar, que ens posa a la pell d'en Taizô Hori (joc de paraules amb el japonès horitai zô!, que vol dir "que vull foradar!"), un personatge que excava la el subsòl per tal d'eliminar enemics tot inflant-los fins que rebenten o fent una mica d'estratègia per tal que els aixafin roques que podem fer caure si excavem just per sota d'elles.

Com es pot comprovar mirant una estona no gaire llarga del vídeo, el sistema de joc s'entén perfectament sense que te l'hagin d'explicar. A partir d'aquí, els jugadors més experts foradaran tanta terra "innecessària" com sigui possible o faran caure almenys dues roques perquè aparegui un aliment per tal de guanyar més punts, al capdavall aquest joc, com era habitual a l'època, no té final, i senzillament cada cop costa més derrotar els enemics a mesura que els seus patrons de moviment i la seva velocitat van pujant de dificultat. I compte, que ells poden travessar la terra, mentre que nosaltres només ens podem moure pels túnels que anem creant.

La característica musiqueta del joc, que només se sent quan el protagonista camina, va ser composada per Yuriko Keino, que va dir que pretenia fer un efecte de so de les passes, però que cap no la va satisfer i es va decidir, en canvi, per aquesta opció que ha esdevingut ja història dels videojocs.

No ens ha d'estranyar que el Dig Dug s'acabés portant a sistemes domèstics, i el primer que el va rebre, el 1983, va ser l'Atari 2600, que si jutgem pel vídeo fa l'efecte que, gràfics a banda, va saber traslladar perfectament la jugabilitat de l'original.

Després va passar per l'Atari 5200, l'ordinador Atari 8-bit, el Commodore 64, l'Apple II, la Casio PV-1000 japonesa, l'MSX i, naturalment, la NES. 

El 1992, 10 anys després del llançament de la versió original, arribava a la Game Boy, només als Estats Units, una versió que incloïa una modalitat de joc nova, New Dig Dug, que com podem veure ens demana que busquem per l'escenari una clau per poder sortir de la pantalla per la porta de sortida.

El Dig Dug és un dels videojocs més emblemàtics de Namco, potser una mica a l'ombra del Pac-Man i el Galaga, però és un habitual de les moltíssimes recopilacions de clàssics de la companyia que han anat sortint al llarg de les dècades per a tantes consoles.

Com no podia ser d'una altra manera, Namco va veure potencial en aquesta franquícia i va desenvolupar, de cara a 1985, el Dig Dug II, que canviava força la mecànica de joc: aquest cop, a banda de poder rebentar els enemics, els podem encerclar i fer que s'esfondri la part de l'illa on es troben. Va ser portat a la NES i l'X68000 de Sharp.

L'èxit dels Dig Dug va fer que els seus personatges, fins i tot els simpàtics enemics vermells amb ulleres anomenats Pooka, apareguessin, amb els anys, en diversos jocs de la mateixa Namco, com el Pac-Man World, però també al Super Smash Bros. de la Nintendo 3DS i la Wii U.

També podem veure els tres personatges del joc -a la imatge només veiem els enemics, el drac Fygar i l'esmentat Pooka, però en Taizô també hi surt- fent un petit cameo a En Ralph el destructor, i és que potser no va ser un videojoc tan revolucionari, però sí que és prou estimat com per rebre aquesta mena d'homenatges.

I els clons no van trigar a arribar, cosa que demostra, com a mínim, que el Dig Dug va ser un videojoc molt influent. 

Segurament el més popular i el que va tenir més èxit va ser el Mr. Do!, d'Universal, del mateix 1982, que amb una ullada al vídeo veurem com té un concepte extremament similar, però també hi va haver propostes com el Pixie Pete i el Cave Kooks del Commodore 64, o el Pumpman, del TRS-80 Color, més descarats i oblidats amb el temps. Un títol més conegut és el Boulder Dash, però en aquest cas només es tracta d'excavar per trobar diamants i evitar roques que cauen, i no seria ben bé un clon.

El 1996 va sortir una nova entrega de la saga, Dig Dug Arrangement, i el 2001 es va llançar per a Windows el Dig Dug Deeper, un remake en 3D de l'original. La Nintendo DS va rebre, el 2005, una entrega que no va triomfar gaire, el Dig Dug: Digging Strike, que feia així:

Amb unes mecàniques que barrejaven les dels dos primers títols, és una entrega important perquè la història vinculava Dig Dug amb Mr. Driller, una saga similar nascuda el 1999 el protagonista del qual, com aquí s'explica, era fill d'en Taizô Hori. I, de fet, el protagonista dels Dig Dug apareix sovint als Mr. Driller.

Sobre aquesta qüestió tornarem a parlar a la propera entrada, que tindrà relació amb la família Hori, però de moment aquest ha estat el meu petit homenatge a un clàssic que potser no és del Top 5 dels arcades més recordats dels 80, però no li deu faltar gaire.

Consoles desconegudes: Casio PV-1000

Fa uns dies parlava de les diverses versions del Pooyan, el clàssic de Konami, i fent la recerca vaig descobrir algun sistema del qual mai havia sentit ni tan sols parlar. 

Vaig anunciar que no trigaria a fer alguna entrada sobre un d'ells i avui ho compleixo.

Fins fa poc, cada cop que algú em preguntava, al carrer, o a l'autobús, o on sigui, perquè m'ho pregunten molt, si Casio havia fet cap consola, la resposta era clara: la Loopy, una màquina desconeguda pel gran públic i orientada a videojocs sobretot pensats per al públic femení.  

Però per molt que m'agradin els videojocs i m'interessi la seva història, n'aprenc coses noves amb freqüència, i una d'elles ha estat l'existència de la PV-1000, la primera incursió de la companyia coneguda pels seus rellotges, almenys al món del hardware de videojocs, perquè pel que fa a software ja s'havia encarregat d'alguna conversió a MSX. 

Amb una resolució, ens diu la Wikipedia, de 256x192 i fins a 8 colors en pantalla, va sortir al Japó a l'octubre de 1983 i va arribar a tenir 13 videojocs, que empraven el format cartutx i que incloïen clàssics de Konami i Namco. 

N'havien de ser 15, però dos no van arribar a sortir, i es diu que eren el Galaga i el Front Line. En aquest vídeo, però, surten tots 15:

A la història de les videoconsoles hem vist fracassos d'allò més sonats, i la PV-1000 no n'és una excepció: es va fúmer una castanya tan gran que es va poder comprar durant molt poc temps abans no la retiressin de les botigues, es parla fins i tot de cosa de setmanes. 

Una llàstima, però poc després arribaria la versió remodelada com a ordinador, el Casio PV-2000, -amb el qual era compatible pel que fa a joysticks, però no era així amb els videojocs- i després els PV-7 i PV-16, que complien l'estàndard -i, per tant, eren- MSX. 

Aquí s'explica que el problema va ser que va sortir en un moment en què Sega i Nintendo presentaven respectivament la SG-1000 i la Famicom, i que a més la PV-1000 emprava una tecnologia antiquada, però el cas és que va tenir una mala fortuna increïble. 

També se'ns argumenta que Casio vivia un moment dolç, amb l'estrena de la línia de rellotges G-Shock i l'èxit dels seus teclats electrònics, els Casiotone, i es va voler expandir encara més provant sort amb una consola. 

Aquestes històries de projectes fallits sempre tenen un punt trist, però per altra banda de la Casio PV-1000 queda una autèntica peça per a col·leccionistes, perquè costa de trobar i és cara, i a partir de 1999 se l'homenatjava als PDA de Casio, els Pocket Viewer, PV per als amics. 

Curiositats de la història dels videojocs: el primer joc amb música

És evident que, igual que passa amb el cinema, l'apartat sonor d'un videojoc potser no és la part més important per tal de gaudir del que ens proposa, però sí que hi té molt de pes -en els casos en què la jugabilitat es basa en la música, evidentment, és tot el pes-, i ens evoca experiències cada cop que sentim un so o una melodia que associem irremeiablement a un joc.

Avui volia parlar de l'aparició de la música en aquest mitjà d'entreteniment, un element gairebé indispensable, perquè encara que puguem jugar a videojocs amb el televisor o la consola portàtil silenciats per diverses raons, fer-ho és com beure Bitter Kas de marca blanca o llegir un llibre digital en comptes d'un de paper: no és el mateix.

Aquí tenim la Magnavox Odyssey, la primera videoconsola domèstica, que va sortir el 1972 i de la qual ja vaig parlar en el primer any del blog.  

Doncs bé, era un sistema sense so de cap mena, mentre que el mateix any apareixia la recreativa del mític Pong, que amb els seus "pip" cada cop que la pala tocava la "pilota" va ser el primer videojoc amb efectes sonors. 

Aquests pips i els bips i altres sorollets, primitius però diferents del que la gent estava acostumada a sentir, identificaven els videojocs quan es van popularitzar als anys 70, especialment amb el gran èxit que va tenir l'Atari 2600, però la música, com que s'emmagatzemava en discs de vinil i cassets, difícilment podia tenir cabuda a les màquines recreatives, atès que els suports en què es gravava no haurien durat gaire allà entaforats i amb els cops de la gent i, de tota manera, eren cars de produir.

Com anirem veient, la tecnologia evolucionaria amb els anys, amb la qual cosa els costos de producció baixarien i els resultats, en tenir a l'abast més recursos, millorarien.

Tothom coneix aquest videojoc, l'Space Invaders, que enguany ha fet els 40 anys i que és tan icònic d'aquest sector malgrat que ha quedat més que obsolet, però hem de respectar els clàssics, d'allà on ve tot, tant pel que fa al contingut com per la mateixa popularització dels videojocs.

Doncs bé, l'obra més emblemàtica de Taito presentava el que es considera la primera música al món dels videojocs, uns sons rítmics que anaven accelerant a mesura que l'enemic s'apropava, amb la qual cosa provocava unes sensacions i emocions, que al capdavall és l'objectiu de la música.

Però els primers exemples musicals d'aquest mitjà d'entreteniment es limitaven a melodies monoaurals, breus i ocasionals, músiques d'entrada, breus tonades de game over, etc., com el que ens trobem al Pac-man.  

El primer videojoc amb música de fons contínua, encara que només tenia una cançó, va ser aquest Rally-X de Namco, també de 1980, que tot i així era una melodia senzilla i repetitiva. També és el primer cas conegut de so digital sintetitzat, tecnologia que aplanava el camí per a fer composicions més elaborades i contínues.

Això que veiem aquí és el Carnival, una recreativa de Sega de 1980 que és el primer exemple de música feta amb xips que eren generadors de so programables (PSG) amb diversos canals, com aquest AY-3-8910 de Yamaha, tot un salt endavant. Ara bé, no era una melodia original, sinó la famosa melodia mexicana associada a les fires, Sobre las olas (1888).

A partir d'aquí arribarien més fites, com les 11 pistes de so del Frogger (Konami, 1981) que depenien de les accions del jugador, o la música del Dig Dug (Namco, 1982), que s'aturava quan deixàvem de moure el personatge. 

Els xips de so del Commodore 64 (el famós xip SID), la NES (RP2A03) o la Mega Drive (YM2612), entre altres sistemes, proporcionarien melodies inoblidables i molt més avançades, ja al mercat domèstic, que farien continuar evolucionant la música de videojocs amb compositors experimentats -en comptes de melodies senzilles o versions de tonades clàssiques de domini públic-, i generarien el que es coneix com a chiptune, música de videojocs feta amb xips programables, música de 8 bits que ha originat una cultura pròpia en què els músics composen imitant intencionadament aquell estil dels anys 80.

L'arribada del format CD uns anys després duria la música dels videojocs a un nivell molt superior, fins al punt que actualment tenim espectaculars bandes sonores als videojocs i se'n fan concerts simfònics i tot, des que en Kôichi Sugiyama, famós per les bandes sonores de la saga Dragon Quest, va oferir el primer concert d'un compositor de videojocs el 1987, i ho va continuar fent cada any.

El que és clar és que la música dels videojocs és cada cop un element més important del conjunt, respectada pel públic -que ja l'estimava des dels seus inicis, tot s'ha de dir- però també pels professionals de la música, i no és estrany veure aquests concerts simfònics arreu del món.

Els videojocs ja no són -des de fa dècades- un entreteniment de quatre arreplegats amb problemes per relacionar-se amb els altres, i de la mateixa manera que valorem les bandes sonores de pel·lícules i programes de televisió, ho fem amb la dels videojocs, en siguem jugadors o no. 

Compres: maig de 2018

Un nou mes amb cert moviment, que al final ha estat menys pel retard en la sortida d'un joc, que se'n va al juny, on ja veurem que consumeixo el "crèdit" i una mica més. Però concentrem-nos en el mes de maig, en què he comprat uns quants jocs digitals i dos de físics.

Aprofitant saldo de l'eShop de Nintendo que vaig aconseguir amb molt bon preu he adquirit un títol que em feia dubtar, perquè la gent deia que era un clàssic però que estava una mica desfasat i costava de jugar actualment.

Parlo del Double Dragon de recreativa, a la línia Arcade Archives, per a la Switch. Al final em vaig decidir per comprar-lo perquè el meu interès pel gènere beat'em up ha renascut amb força i tenia ganes de tenir-lo.

També volia un shoot'em up, shmup o "joc de naus" clàssic, i de la línia ACA Neo Geo hi havia moltes opcions per triar, però de moment m'he decantat per l'Aero Fighters 2, que em cridava l'atenció pels escenaris i l'orientació vertical.

Aquest és el que m'ho desquadra tot. No hi comptava perquè és de segona mà i evidentment no el tenia al calendari de llançaments, però el tenia al punt de mira des de feia molt de temps, i finalment l'he aconseguit al preu que volia i amb la caràtula normal, no Classics.

És el Lego Batman 2: DC Super Heroes per a la Xbox 360 (l'hauria pogut comprar en Wii U o Nintendo DS, però volia la possibilitat d'adquirir-ne els DLC, ja veurem si ho faré). Ja tenia el primer i el tercer, i em faltava aquest. Que no és que calgui jugar-hi per ordre, però deixeu-me ser primmirat.

Per a la Xbox One no m'he pogut resistir a l'oferta de l'Arcade Game Series 3-in-1 Pack, que per menys de 2 euros m'ha permès descarregar a la consola els clàssics de Namco Pac-man, Galaga i Dig Dug.

Tots tres els tenia ja al Namco Museum de la Switch, però són clàssics que no fa mal tenir en diversos sistemes, i a més a la Xbox One tenen assoliments, i força bons, que sempre és un al·licient.

El Pac-man 256 formava part de la mateixa oferta setmanal i, tot i que ja el tenia al mòbil i de franc, m'ha fet gràcia que entrés a la meva col·lecció de l'actual consola de Microsoft, i certament és un títol molt divertit i una gran versió del clàssic.

Finalment tenim l'Owlboy, un videojoc del qual reconec que no havia sentit a parlar fins que va sortir en digital per a la Switch, i en parlaven molt bé gràcies a la seva història i uns preciosos gràfics d'estil 16 bits. 

És un d'aquells casos de títols indie que tenen tant d'èxit que acaben sortint en format físic, i com que ha sortit molt bé de preu he volgut que formés part de la meva col·lecció.

Això ha estat tot aquest mes, que no ha estat poc en quantitat, però sí en despesa, que al capdavall també és important. 

Compres: desembre de 2017

Arribem a l'últim mes de l'any i també he de parlar de compres que hi ha hagut, aquesta vegada majoritàriament digital. Hi ha jocs físics, també, sí, però no són compres. Després veurem per què.

De les compres en molt bona part en tenen la culpa dues ofertes amb què he pogut comprar saldo per a l'eShop de Nintendo per sota del seu preu, de manera que a la pràctica és com si alguns dels jocs que esmentaré ara m'haguessin costat entre 25 i 30% menys. La resta, gràcies a una inusual rebaixa temporal de molts jocs també de la botiga digital de Nintendo, que combinada amb preus millors en eShops estrangeres han arrodonit la jugada.

Com que tinc la Neo Geo però els seus jocs, com sap gairebé tothom que hi entengui mínimament de videjocs retro, valen centenars d'euros, no podré augmentar la meva col·lecció més enllà dels dos videojocs que ja tinc, així que aquesta iniciativa dels Arcade Archives, amb el subsegell ACA Neo Geo, m'ajudarà a tenir a la Switch -i en la majoria de casos provar per primera vegada- els seus clàssics que més m'interessen.

És el cas d'aquest The King of Fighters '98, per a molts la millor de les moltes entregues que va tenir aquesta saga amb què gosaria dir que es van iniciar els crossovers entre jocs de lluita, en aquest cas tots de la casa SNK.

De la mateixa línia he adquirit el Metal Slug, un que sí que havia provat, en aquest cas en recreatives modernes -de les fetes ara amb emuladors dins, vaja- i sempre em cridava l'atenció, però mai l'havia comprat en cap dels múltiples recopilatoris en què ha aparegut.

Ara el tinc per a la Switch i podré practicar un cop rere l'altre per veure per què és un títol tan estimat, i si la cosa va bé compraré més entregues de la saga.

Tirem una carpeta enrere, perquè dels Arcade Archives fora de Neo Geo també surten títols, i més que en sortiran. Un d'ells ha estat el mític Mario Bros., sense el "Super", el clàssic de recreativa de 1983 en què va debutar en Luigi i que, a diferència d'altres títols del segell, que es poden comprar també en PlayStation 4 i Xbox One, serà exclusiu de la Switch per raons òbvies.

He de dir que l'havia provat a la NES Mini i en la variant inclosa al Super Mario Bros. 3 de la NES, però aquesta és la versió original de recreativa i el cert és que el trobo addictiu.

El Blaster Master Zero no és un joc emulat, sinó que va ser llançat per a la Nintendo 3DS i la Switch -la versió que tinc jo- com a remake i alhora homenatge al Blaster Master de la NES, títol que vaig descobrir precisament quan en vaig fer l'entrada per al blog.

Després del llegir-ne diverses anàlisis no em queda clar el grau de fidelitat o de distanciament de l'original, cosa que al principi em representava un problema, perquè no volia que fos clavat al de la NES, i el seu aspecte de 8 bits sembla suggerir que sí que ho és, però al final m'he decidit a comprar-lo quan l'he pogut adquirir molt barat.

Un recopilatori que molts pensem que hauria d'haver sortit també en versió física, però que al final, com tots els jocs que he esmentat, només s'ha pogut comprar digitalment.

El Namco Museum, l'enèsim recull de clàssics de Namco, tenia, però, un preu massa elevat per ser només digital, però durant un parell de setmanes ha estat a meitat de preu i no m'hi he pogut resistir. Inclou els títols Pac-man, Galaga, Galaga'88, Dig Dug, Splatterhouse, Rolling Thunder, Rolling Thunder 2, Tank Force, Sky Kid, Tower of Druaga i Vs. Pac-man, aquest últim pensat per a quatre jugadors, tres dels quals persegueixen en Pac-man com a fantasmes.

Tornem als Arcade Archives, perquè van traient de moment títols de Nintendo i, en molts casos, del Nintendo Vs. System, unes recreatives en què es rellançaven jocs de la NES lleugerament modificats, normalment per a incloure la possibilitat que hi jugués una segona persona gràcies al disseny del moble.

El primer d'aquesta línia ha estat el Vs. Super Mario Bros., que vaig poder provar breument a Hiroshima l'any passat en una recreativa i curiosament ja es podia jugar a dos jugadors a la NES de la mateixa manera, per torns, però el que m'atreia d'ell és que té diferències respecte el Super Mario Bros. de tota la vida: llançat un any després del de la NES, la seva dificultat és més elevada, en col·locar els enemics i alguns objectes de manera diferent, oferir menys ajudes i sobretot presentar nivells de gran dificultat que en substituïen alguns de clàssics, i que després apareixerien al Super Mario Bros. 2 autèntic, el que a Occident arribaria amb la SNES al Super Mario All-Stars com a The Lost Levels.

Marxem del retro, perquè últimament m'atrauen molt els jocs indie i a l'eShop de Mèxic tenien tan barat l'Oxenfree, una aventura gràfic de misteri sobrenatural, que tot i no saber-ne gran cosa més l'havia de comprar.

M'atreia pels seus gràfics relativament minimalistes, la seva mecànica de joc i els seus múltiples finals, que donen rejugabilitat a una aventura en realitat no gaire llarga.

Acabo amb els físics, que deia al principi de tot que no eren compres. El que són és una donació d'un amic que fa temps em va dir que si els volia, i jo naturalment vaig contestar que sí. Finalment, en venir a conèixer la meva filla, me'ls ha portat, cosa que li agraeixo infinitament.

Els títols, per a la Nintendo 64, són Pokémon Stadium, Super Smash Bros. (la joia de la corona), Donkey Kong 64, Mario Tennis, Banjo-Kazooie, F1 World Grand Prix II, Goldeneye 007 i Beetle Adventure Racing! De regal, com si tot això no fos ja un regal, hi ha un comandament lila transparent. També amb caixa, com els jocs, que d'altra banda no porten instruccions, però les caixes estan en un estat excel·lent.

Així s'acaba el repàs de les adquisicions videojoquístiques de desembre, al gener ja veurem què m'han portat els Reis.

Petits clàssics: Mr. Driller

Ja vaig dir l'altre dia, quan parlava dels primers jocs de la Gameboy Advance, que Mr. Driller era un petit clàssic i que li dedicaria alguna entrada, i així és, sense esperar gaire em disposo a fer-ho avui, perquè no hi ha cap motiu per a esperar més.

Doncs aquesta petita saga clàssica va néixer el 1999 a les recreatives i, com podem veure, ens convida a destruir blocs de colors en un temps limitat, que és l'oxigen que tenim, i que podem recuperar si agafem els ítems adequats. Un concepte senzill però addictiu que és la base d'aquest producte de la prestigiosa Namco i que generaria conversions i seqüeles.

En el cas de la primera entrega va aparèixer també per a Dreamcast, Playstation, Wonderswan Color, PC i Gameboy Color, però poso el vídeo d'aquesta última versió perquè potser és la més diferent respecte a l'arcade. L'any 2000 arribava la primera seqüela:

Com podem veure el Mr. Driller 2 es bàsicament el mateix, però afegeix el personatge jugable de l'Anna Hottenmeyer, i és que cada nova entrega sumaria personatges a la plantilla. Del protagonista en parlarem al final, per una raó ben curiosa. Aquesta segona entrega, per cert, va sortir també per a PC i Gameboy Advance.

El 2001 arribava el Mr. Driller G, també conegut com a Mr. Driller Great, que va tenir una conversió a Playstation i que presentava el personatge de l'Ataru Hori, germà d'en Susumu, el protagonista.

El Mr. Driller A, o Mr. Driller Ace: Wonderful Pacteria, va aparèixer el 2002 per a la Gameboy Advance i seria el primer que no passaria per les recreatives. Aquell mateix any sortiria també per a la Gamecube un joc de la saga:

El Mr. Driller: Drill Land va tenir bona acollida, però només va sortir al Japó. El joc continuava pertanyent al gènere dels trencaclosques, però hi afegia modalitats i variants que n'allargaven la vida.

Dos anys després, el 2004 i de la mateixa manera que ho havia estat per a la Gameboy Advance, seria joc de llançament per a la Nintendo DS, aquest cop per als tres mercats principals, amb Mr. Driller Drill Spirits. Curiosament incloïa una modalitat que no apareixia a la versió dels Estats Units, i que consistia en superar les pantalles destruint el menor nombre de blocs possible. 

Després es produiria una altra pausa, aquest cop de 4 anys, perquè no va ser fins el 2008 que va sortir el Mr. Driller Online, en exclusiva per a Xbox Live Arcade. El podem trobar també dins el recopilatori Namco Museum Virtual Arcade, de 2009. De tota manera la crítica el va destrossar perquè el seu multijugador online no funcionava bé, tot i que havia de ser el seu punt fort.

El 2009 va ser l'últim any en què van aparèixer jocs d'aquesta petita saga clàssica moderna, començant amb el Mr. Driller W, per a WiiWare, el sistema de descàrrega de la Wii, que tindria un equivalent en la Nintendo DS:

Seria concretament per a la Nintendo DSi, que admet el sistema de descàrrega de jocs DSiWare, i rebria el Mr. Driller: Drill till you drop. Els aparells amb sistema operatiu iOS també rebrien un joc, però aquí s'acaba, de moment, la història de Mr. Driller. 

Això que veiem aquí és un vídeo del Dig Dug, un clàssic que va néixer el 1982 a les recreatives i que sovint s'ha considerat la inspiració del Mr. Driller, encara que hi ha evidents diferències. Doncs bé, el cas és que sí que hi ha relació, i molta: no només hi ha la companyia Namco al darrere, sinó que el protagonista del Dig Dug ha sortit als Mr. Driller, ja que és el pare del protagonista, el senyor Taizo Hori. Per cert, una curiositat lingüística: hori és una paraula japonesa i és el substantiu del verb horu, que vol dir foradar. 

Sigui com sigui queda clar que els Mr. Driller són sempre el mateix concepte, però en tots els casos són jocs divertits i addictius que poden enganyar a primera vista i probablement no els comprarem per la seva portada, però ens equivocarem si els jutgem així. Els hauríem de provar i jo des d'ara manifesto la meva intenció de fer-ho.