Què estàs buscant?

dissabte, 27 d’octubre de 2018

Curiositats de la història dels videojocs: el primer joc amb música

És evident que, igual que passa amb el cinema, l'apartat sonor d'un videojoc potser no és la part més important per tal de gaudir del que ens proposa, però sí que hi té molt de pes -en els casos en què la jugabilitat es basa en la música, evidentment, és tot el pes-, i ens evoca experiències cada cop que sentim un so o una melodia que associem irremeiablement a un joc.

Avui volia parlar de l'aparició de la música en aquest mitjà d'entreteniment, un element gairebé indispensable, perquè encara que puguem jugar a videojocs amb el televisor o la consola portàtil silenciats per diverses raons, fer-ho és com beure Bitter Kas de marca blanca o llegir un llibre digital en comptes d'un de paper: no és el mateix.


Aquí tenim la Magnavox Odyssey, la primera videoconsola domèstica, que va sortir el 1972 i de la qual ja vaig parlar en el primer any del blog.  

Doncs bé, era un sistema sense so de cap mena, mentre que el mateix any apareixia la recreativa del mític Pong, que amb els seus "pip" cada cop que la pala tocava la "pilota" va ser el primer videojoc amb efectes sonors


Aquests pips i els bips i altres sorollets, primitius però diferents del que la gent estava acostumada a sentir, identificaven els videojocs quan es van popularitzar als anys 70, especialment amb el gran èxit que va tenir l'Atari 2600, però la música, com que s'emmagatzemava en discs de vinil i cassets, difícilment podia tenir cabuda a les màquines recreatives, atès que els suports en què es gravava no haurien durat gaire allà entaforats i amb els cops de la gent i, de tota manera, eren cars de produir.

Com anirem veient, la tecnologia evolucionaria amb els anys, amb la qual cosa els costos de producció baixarien i els resultats, en tenir a l'abast més recursos, millorarien.


Tothom coneix aquest videojoc, l'Space Invaders, que enguany ha fet els 40 anys i que és tan icònic d'aquest sector malgrat que ha quedat més que obsolet, però hem de respectar els clàssics, d'allà on ve tot, tant pel que fa al contingut com per la mateixa popularització dels videojocs.

Doncs bé, l'obra més emblemàtica de Taito presentava el que es considera la primera música al món dels videojocs, uns sons rítmics que anaven accelerant a mesura que l'enemic s'apropava, amb la qual cosa provocava unes sensacions i emocions, que al capdavall és l'objectiu de la música.

Però els primers exemples musicals d'aquest mitjà d'entreteniment es limitaven a melodies monoaurals, breus i ocasionals, músiques d'entrada, breus tonades de game over, etc., com el que ens trobem al Pac-man.  


El primer videojoc amb música de fons contínua, encara que només tenia una cançó, va ser aquest Rally-X de Namco, també de 1980, que tot i així era una melodia senzilla i repetitiva. També és el primer cas conegut de so digital sintetitzat, tecnologia que aplanava el camí per a fer composicions més elaborades i contínues.


Això que veiem aquí és el Carnival, una recreativa de Sega de 1980 que és el primer exemple de música feta amb xips que eren generadors de so programables (PSG) amb diversos canals, com aquest AY-3-8910 de Yamaha, tot un salt endavant. Ara bé, no era una melodia original, sinó la famosa melodia mexicana associada a les fires, Sobre las olas (1888).

A partir d'aquí arribarien més fites, com les 11 pistes de so del Frogger (Konami, 1981) que depenien de les accions del jugador, o la música del Dig Dug (Namco, 1982), que s'aturava quan deixàvem de moure el personatge. 


Els xips de so del Commodore 64 (el famós xip SID), la NES (RP2A03) o la Mega Drive (YM2612), entre altres sistemes, proporcionarien melodies inoblidables i molt més avançades, ja al mercat domèstic, que farien continuar evolucionant la música de videojocs amb compositors experimentats -en comptes de melodies senzilles o versions de tonades clàssiques de domini públic-, i generarien el que es coneix com a chiptune, música de videojocs feta amb xips programables, música de 8 bits que ha originat una cultura pròpia en què els músics composen imitant intencionadament aquell estil dels anys 80.

L'arribada del format CD uns anys després duria la música dels videojocs a un nivell molt superior, fins al punt que actualment tenim espectaculars bandes sonores als videojocs i se'n fan concerts simfònics i tot, des que en Kôichi Sugiyama, famós per les bandes sonores de la saga Dragon Quest, va oferir el primer concert d'un compositor de videojocs el 1987, i ho va continuar fent cada any.


El que és clar és que la música dels videojocs és cada cop un element més important del conjunt, respectada pel públic -que ja l'estimava des dels seus inicis, tot s'ha de dir- però també pels professionals de la música, i no és estrany veure aquests concerts simfònics arreu del món.

Els videojocs ja no són -des de fa dècades- un entreteniment de quatre arreplegats amb problemes per relacionar-se amb els altres, i de la mateixa manera que valorem les bandes sonores de pel·lícules i programes de televisió, ho fem amb la dels videojocs, en siguem jugadors o no. 






Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...