El món dels videojocs és ple de primeres vegades, tant de franquícies que potser van acabar d'esclatar en entregues posteriors com de novetats que van marcar els jocs per sempre, i aquesta secció està dedicada a aquells moments revolucionaris.
Aquest cop parlo d'una mecànica tan bàsica i assumida als videojocs com és la possibilitat de saltar, i és que això no es va poder fer des del principi de la història d'aquest mitjà d'entreteniment, sinó que va començar més endavant.
Si bé més o menys tothom interessat en els videojocs podria afirmar que el primer videojoc de la història va ser el Tennis for Two, de 1958, hi ha un títol que sovint ens ve al cap com el joc més antic entre els comercials, que és el Pong, de 1972. Des de llavors fins que va sortir el videojoc que ens ocupa, el 1978, van aparèixer coses interessants, però el salt no en formava part. Tampoc el trobaríem al Pac-man, de 1980, però el cert és que no li calia pas, tal com estava dissenyat el clàssic llegendari de Namco.
En fi, el Frogs, dissenyat per Lane Hauck, va ser el primer videojoc on es va implementar aquesta acció tan important per al desenvolupament dels jocs de plataformes i d'altres gèneres com la lluita (1 contra 1 i beat'em ups).
La proposta de Gremlin ens posava a la pell d'una granota que havia de saltar des d'uns nenúfars per menjar-se les mosques que anaven creuant la pantalla, amb la qual cosa aconseguia punts en un període de temps determinat.
El joc va ser més popular gràcies a les conversions domèstiques per a l'Atari 2600, anomenada Frogs and Flies, i per a la Intellivision, Frog Bog, totes dues de 1982 i amb opció de jugar contra un altre jugador, inèdita a l'arcade.
De la versió de l'Atari 2600, per cert, en tenim un apassionat relat al blog DNSTUFF, del company Suso, també a Retroscroll. I de la d'Intellivision se sap que s'inclourà al cartutx de l'Evercade dedicat a aquella consola.
Aquest joc va ser un fracàs a les recreatives, cosa que va fer arrufar el nas a Gremlin i Sega a l'hora de distribuir un altre títol de granotes, el Frogger de Konami, als Estats Units, tal com vaig explicar a l'entrada corresponent no fa gaire, però per sort li van donar una oportunitat.
Frogs no és, doncs, un clàssic imprescindible dels videojocs, però en certa manera sí que va ser revolucionari, i va marcar sens dubte una fita que canviaria el sector abans que en Mario, llavors anomenat Jumpman, fes el primer salt al Donkey Kong. La seva protagonista ni tan sols tenia nom. Era una simple granota, però el seu salt va significar un gran salt per a la indústria dels videojocs.
Hi ha una sèrie de videojocs considerats els grans degans de la història d'aquest mitjà d'entreteniment, nascuts en molts casos al món de les recreatives i tremendament influents, fos generant sagues reverenciades, creant gèneres o subgèneres, contribuint al boom de la indústria o tot alhora.
Parlo de títols com Pong, Space Invaders, Pac-man, Donkey Kong, Super Mario Bros., Virtua Fighter o, potser en menor mesura, el joc protagonista d'avui, que si bé no podríem considerar del Top 3 en cap llista, sí que va ser molt important i, de ben segur, és el preferit de moltes persones. Vaja, per força.
El Frogger va sortir el 1981, desenvolupat per Konami i fabricat per Sega, i va ser tot un èxit amb la seva senzilla però addictiva proposta d'ajudar granotes a creuar una carretera amb trànsit d'intensitat variable, sense cap pas de vianants ni cap mena d'ajuda.
De la meitat de la pantalla en amunt el que s'ha de creuar és un riu, tot fent servir troncs que es mouen en una direcció o l'altra -curiós corrent, per cert-, esquivant enemics i emprant les closques de les tortugues que també hi ha, tot i que algunes s'enfonsen. Al final, hem de col·locar cadascuna de les cinc granotes de cada pantalla en una de les caselles de dalt de tot.
Els càlculs dels salts i esquivar els enemics afegeixen el component estratègic a aquest clàssic que, d'altra banda, i poca broma, també ajuda a creuar carrers fora del pas de vianants a la vida real. És una qüestió de timing, però no val a badar: tenim 30 segons per dur cada granota a "casa". Vegem-lo en acció:
És evident que es tracta d'un videojoc típic de l'època pel que fa al seu objectiu: aconseguir punts per ser com més amunt de la llista de puntuació, millor. Potser no calia que totes les pantalles fossin pràcticament iguals -tot i que també ho són al Pac-man, per exemple-, amb l'única variant de la dificultat creixent en el comportament dels obstacles i els enemics, però el cas és que va tenir molt d'èxit i és un dels grans títols arcade de l'època.
A l'hora d'arribar als Estats Units, Sega i Gremlin (aquesta última distribuïdora del joc en aquell país, i prèviament adquirida per Sega el 1978) no ho veien clar, perquè un joc anterior de granotes de Gremlin, el Frogs -del qual parlaré un altre dia- no havia tingut èxit, i perquè veien el Frogger com un joc massa orientat a dones i canalla, com si això fos una cosa dolenta. Diu la llegenda que la investigadora de mercat Elizabeth Falconer va convèncer els executius de Gremlin dient que també s'havia dit això del Pac-man i que la predicció havia estat errònia, de manera que se li va donar un període de gràcia perfer-ne un estudi posant-ne una màquina en un bar de San Diego, i la resta és història.
Com és natural, amb aquell èxit estaven garantides les versions domèstiques, i n'hi va haver un fotimer, amb diversos llicenciataris i formats -també diversos formats dins d'una mateixa plataforma-, per a sistemes com el TRS-80 (al vídeo), l'Atari 2600 -segurament la més popular a l'època-, la Intellivision, el VIC-20 o el Commodore 64, a més de consoles, més endavant, com la Game Boy, la Super Nintendo o la Mega Drive, consola on va tenir l'honor de ser l'últim videojoc llançat durant la seva vida comercial, l'any 1998.
Si va triomfar va ser perquè la seva fórmula era senzilla d'entendre, qualsevol podia jugar-hi i intentar arribar tan lluny com pogués (bé, en la puntuació, perquè no hi havia un final com a tal), i a banda de les conversions domèstiques no és estrany que se'n fessin un fotimer de versions no llicenciades, a més de clons i, evidentment, seqüeles.
Aquí teníem el Frogger II: Threeedeep-no, no he escrit una e de més, és així-, de 1984 i desenvolupat per Parker Brothers, que es va llançar directament per al mercat domèstic, amb versions per a Atari 2600 (al vídeo), Atari 5200, Atari 400 i 800, Apple II, Commodore 64, ColecoVision i IBM PC.
No repassaré ara tots els jocs que se'n van fer, però n'hi va haver un munt, tant de preteses seqüeles com de remakes i rellançaments digitals en èpoques més modernes. Per esmentar-ne alguns triarem els que van tenir més bona acollida, on trobem el remake anomenat Frogger de 1997 per a PlayStation i PC, la seqüela d'aquest amb el nom de Frogger 2: Swampy's Revenge, de 2000 i per a PlayStation, Dreamcast, Game Boy Color i PC, el Frogger's Adventures: Temple of the Frog (Game Boy Advance, 2001), el Frogger: Helmet Chaos (Nintendo DS i PSP, 2005) o el My Frogger Toy Trials (Nintendo DS, 2006).
A banda d'això hi ha hagut força fracassos (per exemple, el Frogger 2 de la Xbox 360, de 2008; el Frogger Returns de WiiWare i PlayStation Network, de 2009; o el Frogger 3D, de la Nintendo 3DS, de 2011), i caldrà veure l'èxit que té la proposta modernitzada de l'esperada nova consola Intellivision Amico, encara sense data. La versió original del joc, la de recreativa, es pot comprar actualment a les botigues digitals de la Nintendo Switch i la PlayStation 4, dins la línia Arcade Archives.
Un videojoc tan popular havia de transcendir, per força, el seu mitjà original, i efectivament va estar representat en d'altres mitjans, com ara els dibuixos animats, amb el segment que va protagonitzar al contenidor Saturday Supercadeals Estats Units, en aquest cas en 13 episodis emesos el 1983.
Va ser protagonista, també, d'un episodi de Seinfeld l'any 1998 en què es parlava d'un rècord en realitat fictici que la gent va trigar anys a superar de debò, concretament el 2009, i la granota protagonista va aparèixer als films En Ralph el destructor (2012), Pixels (2015) i En Ralph destrueix internet (2018).
De cara al futur, sembla que Konami en prepara un concurs televisiu, cosa ben curiosa perquè malgrat que sigui un títol llegendari tampoc no és que estigui precisament de moda, però em puc imaginar l'èxit que pot tenir un programa de gent saltant per esquivar obstacles, una fórmula de funcionament contrastat.
És evident que, igual que passa amb el cinema, l'apartat sonor d'un videojoc potser no és la part més important per tal de gaudir del que ens proposa, però sí que hi té molt de pes -en els casos en què la jugabilitat es basa en la música, evidentment, és tot el pes-, i ens evoca experiències cada cop que sentim un so o una melodia que associem irremeiablement a un joc.
Avui volia parlar de l'aparició de la música en aquest mitjà d'entreteniment, un element gairebé indispensable, perquè encara que puguem jugar a videojocs amb el televisor o la consola portàtil silenciats per diverses raons, fer-ho és com beure Bitter Kas de marca blanca o llegir un llibre digital en comptes d'un de paper: no és el mateix.
Aquí tenim la Magnavox Odyssey, la primera videoconsola domèstica, que va sortir el 1972 i de la qual ja vaig parlar en el primer any del blog.
Doncs bé, era un sistema sense so de cap mena, mentre que el mateix any apareixia la recreativa del mític Pong, que amb els seus "pip" cada cop que la pala tocava la "pilota" va ser el primer videojoc amb efectes sonors.
Aquests pips i els bips i altres sorollets, primitius però diferents del que la gent estava acostumada a sentir, identificaven els videojocs quan es van popularitzar als anys 70, especialment amb el gran èxit que va tenir l'Atari 2600, però la música, com que s'emmagatzemava en discs de vinil i cassets, difícilment podia tenir cabuda a les màquines recreatives, atès que els suports en què es gravava no haurien durat gaire allà entaforats i amb els cops de la gent i, de tota manera, eren cars de produir.
Com anirem veient, la tecnologia evolucionaria amb els anys, amb la qual cosa els costos de producció baixarien i els resultats, en tenir a l'abast més recursos, millorarien.
Tothom coneix aquest videojoc, l'Space Invaders, que enguany ha fet els 40 anys i que és tan icònic d'aquest sector malgrat que ha quedat més que obsolet, però hem de respectar els clàssics, d'allà on ve tot, tant pel que fa al contingut com per la mateixa popularització dels videojocs.
Doncs bé, l'obra més emblemàtica de Taito presentava el que es considera la primera música al món dels videojocs, uns sons rítmics que anaven accelerant a mesura que l'enemic s'apropava, amb la qual cosa provocava unes sensacions i emocions, que al capdavall és l'objectiu de la música.
Però els primers exemples musicals d'aquest mitjà d'entreteniment es
limitaven a melodies monoaurals, breus i ocasionals, músiques d'entrada,
breus tonades de game over, etc., com el que ens trobem al Pac-man.
El primer videojoc amb música de fons contínua, encara que només tenia una cançó, va ser aquest Rally-X de Namco, també de 1980, que tot i així era una melodia senzilla i repetitiva. També és el primer cas conegut de so digital sintetitzat, tecnologia que aplanava el camí per a fer composicions més elaborades i contínues.
Això que veiem aquí és el Carnival, una recreativa de Sega de 1980 que és el primer exemple de música feta amb xips que eren generadors de so programables (PSG) amb diversos canals, com aquest AY-3-8910 de Yamaha, tot un salt endavant. Ara bé, no era una melodia original, sinó la famosa melodia mexicana associada a les fires, Sobre las olas (1888).
A partir d'aquí arribarien més fites, com les 11 pistes de so del Frogger(Konami, 1981) que depenien de les accions del jugador, o la música del Dig Dug (Namco, 1982), que s'aturava quan deixàvem de moure el personatge.
Els xips de so del Commodore 64 (el famós xip SID), la NES (RP2A03) o la Mega Drive (YM2612), entre altres sistemes, proporcionarien melodies inoblidables i molt més avançades, ja al mercat domèstic, que farien continuar evolucionant la música de videojocs amb compositors experimentats -en comptes de melodies senzilles o versions de tonades clàssiques de domini públic-, i generarien el que es coneix com a chiptune, música de videojocs feta amb xips programables, música de 8 bits que ha originat una cultura pròpia en què els músics composen imitant intencionadament aquell estil dels anys 80.
L'arribada del format CD uns anys després duria la música dels videojocs a un nivell molt superior, fins al punt que actualment tenim espectaculars bandes sonores als videojocs i se'n fan concerts simfònics i tot, des que en Kôichi Sugiyama, famós per les bandes sonores de la saga Dragon Quest, va oferir el primer concert d'un compositor de videojocs el 1987, i ho va continuar fent cada any.
El que és clar és que la música dels videojocs és cada cop un element més important del conjunt, respectada pel públic -que ja l'estimava des dels seus inicis, tot s'ha de dir- però també pels professionals de la música, i no és estrany veure aquests concerts simfònics arreu del món.
Els videojocs ja no són -des de fa dècades- un entreteniment de quatre arreplegats amb problemes per relacionar-se amb els altres, i de la mateixa manera que valorem les bandes sonores de pel·lícules i programes de televisió, ho fem amb la dels videojocs, en siguem jugadors o no.
Avui serà la Mega Drive, la consola de la que repassaré l'últim joc que va rebre el seu catàleg, malgrat que cada mercat té el seu títol. S'ha de dir, però, que el 2006 va sortir un altre joc de manera no llicenciada, però veurem fins a quin punt és cert, això.
Com deia, depèn dels mercats, i en el nord-americà és on va aparèixer l'últim videojoc absolut de la Mega Drive. Era el Frogger, un port (bastant fidel, pel que en diuen) d'un clàssic de Konami tant de les recreatives com de moltes consoles, i ho feia el 1998.
Una manera una mica trista d'acabar la vida d'una consola, però en fi... com a curiositat està bé saber que va llançar títols durant 10 anys, sumant els tres mercats principals. A Europa es va acabar una mica abans, el 1997, no amb el The Lost World(seqüela de Jurassic Park), que tot i rebre molt bones crítiques va aparèixer el mes de gener, sinó amb el FIFA 98: Road to World Cup, que de ben segur va arribar a les botigues després de l'estiu:
Als Estats Units van sortir més videojocs d'Electronic Arts pensant en l'any 1998, les famoses franquícies de les lligues d'hoquei, futbol americà o bàsquet, però el Frogger va ser l'últim de tots. Al Japó, però, la cosa va acabar abans, amb el Madô Monogatari, una entrega d'una saga d'RPG que veia la llum el 1996:
A banda d'aquests tres, no compto alguns que va publicar Tectoy al Brasil, en tant que no són oficials, però sí que esmentaré elBeggar Prince, aparegut el 2006, dada que hem de matisar:
Aquest RPG no és ben bé un nou llançament, sinó que és una traducció feta per afeccionats, sense la llicència de Sega, i que solucionava bona part dels errors del títol original, aparegut el 1996 també de manera no llicenciada al mercat xinès.
Però el que sí que es pot considerar un joc totalment nou per a la Mega Drive... encara no ha sortit! L'estan fent (i ja acabant) uns programadors no professionals i es diu Pier Solar and the Great Architects, també del gènere RPG.
Certament té molt bona pinta, i a més sembla que vindrà amb un CD d'àudio que, col·locat al Mega-CD, farà que gaudim d'una banda sonora de molta més qualitat que si ens limitem a jugar-hi amb el cartutx i prou. En aquestes coses val la pena gastar-se els diners. Es veu que demanen 35 dòlars amb l'enviament inclòs per aquest últim videojoc d'una de les millors consoles de la història, sens dubte l'únic èxit incontestable de Sega al mercat del hardware.
