Jocs revolucionaris: Frogger

Hi ha una sèrie de videojocs considerats els grans degans de la història d'aquest mitjà d'entreteniment, nascuts en molts casos al món de les recreatives i tremendament influents, fos generant sagues reverenciades, creant gèneres o subgèneres, contribuint al boom de la indústria o tot alhora.

 

Parlo de títols com Pong, Space Invaders, Pac-man, Donkey Kong, Super Mario Bros., Virtua Fighter o, potser en menor mesura, el joc protagonista d'avui, que si bé no podríem considerar del Top 3 en cap llista, sí que va ser molt important i, de ben segur, és el preferit de moltes persones. Vaja, per força.

 

El Frogger va sortir el 1981, desenvolupat per Konami i fabricat per Sega, i va ser tot un èxit amb la seva senzilla però addictiva proposta d'ajudar granotes a creuar una carretera amb trànsit d'intensitat variable, sense cap pas de vianants ni cap mena d'ajuda. 

De la meitat de la pantalla en amunt el que s'ha de creuar és un riu, tot fent servir troncs que es mouen en una direcció o l'altra -curiós corrent, per cert-, esquivant enemics i emprant les closques de les tortugues que també hi ha, tot i que algunes s'enfonsen. Al final, hem de col·locar cadascuna de les cinc granotes de cada pantalla en una de les caselles de dalt de tot.

Els càlculs dels salts i esquivar els enemics afegeixen el component estratègic a aquest clàssic que, d'altra banda, i poca broma, també ajuda a creuar carrers fora del pas de vianants a la vida real. És una qüestió de timing, però no val a badar: tenim 30 segons per dur cada granota a "casa". Vegem-lo en acció:

És evident que es tracta d'un videojoc típic de l'època pel que fa al seu objectiu: aconseguir punts per ser com més amunt de la llista de puntuació, millor. Potser no calia que totes les pantalles fossin pràcticament iguals -tot i que també ho són al Pac-man, per exemple-, amb l'única variant de la dificultat creixent en el comportament dels obstacles i els enemics, però el cas és que va tenir molt d'èxit i és un dels grans títols arcade de l'època.

A l'hora d'arribar als Estats Units, Sega i Gremlin (aquesta última distribuïdora del joc en aquell país, i prèviament adquirida per Sega el 1978) no ho veien clar, perquè un joc anterior de granotes de Gremlin, el Frogs -del qual parlaré un altre dia- no havia tingut èxit, i perquè veien el Frogger com un joc massa orientat a dones i canalla, com si això fos una cosa dolenta. Diu la llegenda que la investigadora de mercat Elizabeth Falconer va convèncer els executius de Gremlin dient que també s'havia dit això del Pac-man i que la predicció havia estat errònia, de manera que se li va donar un període de gràcia per fer-ne un estudi posant-ne una màquina en un bar de San Diego, i la resta és història.

 

Com és natural, amb aquell èxit estaven garantides les versions domèstiques, i n'hi va haver un fotimer, amb diversos llicenciataris i formats -també diversos formats dins d'una mateixa plataforma-, per a sistemes com el TRS-80 (al vídeo), l'Atari 2600 -segurament la més popular a l'època-, la Intellivision, el VIC-20 o el Commodore 64, a més de consoles, més endavant, com la Game Boy, la Super Nintendo o la Mega Drive, consola on va tenir l'honor de ser l'últim videojoc llançat durant la seva vida comercial, l'any 1998.  

Si va triomfar va ser perquè la seva fórmula era senzilla d'entendre, qualsevol podia jugar-hi i intentar arribar tan lluny com pogués (bé, en la puntuació, perquè no hi havia un final com a tal), i a banda de les conversions domèstiques no és estrany que se'n fessin un fotimer de versions no llicenciades, a més de clons i, evidentment, seqüeles.

Aquí teníem el Frogger II: Threeedeep -no, no he escrit una e de més, és així-, de 1984 i desenvolupat per Parker Brothers, que es va llançar directament per al mercat domèstic, amb versions per a Atari 2600 (al vídeo), Atari 5200, Atari 400 i 800, Apple II, Commodore 64, ColecoVision i IBM PC.

No repassaré ara tots els jocs que se'n van fer, però n'hi va haver un munt, tant de preteses seqüeles com de remakes i rellançaments digitals en èpoques més modernes. Per esmentar-ne alguns triarem els que van tenir més bona acollida, on trobem el remake anomenat Frogger de 1997 per a PlayStation i PC, la seqüela d'aquest amb el nom de Frogger 2: Swampy's Revenge, de 2000 i per a PlayStation, Dreamcast, Game Boy Color i PC, el Frogger's Adventures: Temple of the Frog (Game Boy Advance, 2001), el Frogger: Helmet Chaos (Nintendo DS i PSP, 2005) o el My Frogger Toy Trials (Nintendo DS, 2006).

 

A banda d'això hi ha hagut força fracassos (per exemple, el Frogger 2 de la Xbox 360, de 2008; el Frogger Returns de WiiWare i PlayStation Network, de 2009; o el Frogger 3D, de la Nintendo 3DS, de 2011), i caldrà veure l'èxit que té la proposta modernitzada de l'esperada nova consola Intellivision Amico, encara sense data. La versió original del joc, la de recreativa, es pot comprar actualment a les botigues digitals de la Nintendo Switch i la PlayStation 4, dins la línia Arcade Archives. 

Un videojoc tan popular havia de transcendir, per força, el seu mitjà original, i efectivament va estar representat en d'altres mitjans, com ara els dibuixos animats, amb el segment que va protagonitzar al contenidor Saturday Supercade als Estats Units, en aquest cas en 13 episodis emesos el 1983. 

Va ser protagonista, també, d'un episodi de Seinfeld l'any 1998 en què es parlava d'un rècord en realitat fictici que la gent va trigar anys a superar de debò, concretament el 2009, i la granota protagonista va aparèixer als films En Ralph el destructor (2012), Pixels (2015) i En Ralph destrueix internet (2018). 

De cara al futur, sembla que Konami en prepara un concurs televisiu, cosa ben curiosa perquè malgrat que sigui un títol llegendari tampoc no és que estigui precisament de moda, però em puc imaginar l'èxit que pot tenir un programa de gent saltant per esquivar obstacles, una fórmula de funcionament contrastat. 

Cinema: Pixels

Ja sabeu, segurament, que sóc l'autor de diversos blocs, els principals aquest i Cementiri de Pneumàtics, que és on faig les crítiques de pel·lícules... llevat de casos molt especials com el que en el seu dia em va fer analitzar una pel·lícula aquí, En Ralph el destructor, i avui, per la seva indiscutible relació amb els videojocs, parlaré també de manera excepcional a 3 Botons i START de la pel·lícula Pixels. 

Feia molts mesos que se n'estava parlant, que ens en posaven el tràiler abans de la projecció de moltíssimes pel·lícules -ho notem, és clar, si som d'anar al cinema com a mínim un cop al mes-. El mateix tràiler, ni tan sols amb variants, un cop rere l'altre, i tot i que estic segur que la major part del públic l'ha vist unes quantes vegades, sempre hi ha aquells que riuen en veu alta -potser per fer-se notar- amb els gags que se saben més que de memòria.

Uns gags que, com passa amb tots els films de comèdia que es veu a venir que seran més aviat dolents, són els millors de la pel·lícula i ja els coneixem del tràiler, de manera que no es fa cap favor al producte en conjunt. I és clar, durant el film sentirem riure gent que segurament ja va riure en veure aquelles escenes al tràiler, i a sobre diverses vegades. És un fet. Passa sempre.



Si heu vist la pel·lícula us deveu haver adonat que hi ha un parell d'escenes que a la versió final són força diferents, és ben curiós. Però parlem de Pixels, dirigida per en Chris Columbus, producció que ha perdut calés i tan malament han deixat tantíssims mitjans: és realment tan dolenta, aquesta pel·lícula que homenatja els videojocs de recreativa de principis dels anys 80?  No, però val la pena anar-la a veure pensant que sí, que és un producte lamentable com ens estan venent a tot arreu. Perquè no ho és.

Simplement es tracta d'una comèdia poca-solta i farcida de deus ex machina que, tanmateix, proporciona una bona estona, no es fa gens avorrida ni pesada i, per als amants dels videojocs retro, és una festa de la nostàlgia i una benvinguda apologia del frikisme.

La premissa és la següent: el 1982 la NASA va enviar a l'espai una càpsula amb informació sobre la cultura terrestre amb la intenció de presentar-se així a qualsevol forma de vida alienígena -no és una història real, però sí que existeixen unes quantes càpsules temporals destinades a ser obertes pels mateixos humans en moments diferents del futur, alguns d'aquí a milers d'anys, i n'hi ha que s'han enviat i s'enviaran a l'espai-, i entre els elements culturals difosos hi ha un vídeo del campionat mundial de màquines recreatives de 1982.

Més de 30 anys després, la Terra s'enfronta a una invasió en què les armes són aquells videojocs fets realitat en forma de píxels tangibles i destructius, i l'exèrcit dels Estats Units ha de recórrer a l'ajuda de tres frikis que han acabat força malament tot i que de petits es pensaven que ser uns experts en videojocs els serviria d'alguna cosa a la vida.

Es tracta que, aprofitant els seus coneixements dels videojocs concrets que els ataquen -hi reconeixerem clàssics com Galaga, Centipede, Pac-man o Arkanoid, a més d'alguns anacronismes com Paperboy, Tetris o Duck Hunt, no inventats encara el 1982-, el trio protagonista format per en Sam Brenner (Adam Sandler, que endolla en petits papers bona part de la seva família), en Ludlow Lamonsoff (Josh Gad) i l'Eddie Plant (Peter Dinklage, el Tyrion de Game of Thrones) s'enfrontin al peculiar enemic gràcies a les seves habilitats més que no pas a un entrenament militar, que és el que caldria en una invasió convencional.

Això permet una sèrie de situacions de comèdia barrejades amb l'ús d'excel·lents efectes especials que són el punt fort de la pel·lícula, però no cal que hi busquem una història construïda sense errors, ni versemblant, ni realista. Representa que ens ataquen personatges sortits de videojocs, caram!

Per cert, al repartiment hi veurem també la Michelle Monaghan fent de coronel Van Patten, el veterà Brian Cox, en Kevin James fent de president dels Estats Units, cares conegudes com la d'en Sean Bean o la curiositat del professor Iwatani, creador d'en Pac-man: el personatge és interpretat a la pel·lícula per en Denis Akiyama, però el de debò també surt en un petit cameo.

Per culpa del tràiler, repetit tantes vegades com he dit més amunt, no és cap sorpresa que en el clímax de la pel·lícula el videojoc protagonista sigui el primer Donkey Kong, on va debutar també en Mario, i probablement el títol -tot i que més aviat el personatge- més recognoscible per part del públic més jove, aliè a una sèrie de referències que segurament es perdrà perquè el públic objectiu del film, admetem-ho, és bastant concret.

Jo mateix, que tinc una edat, no jugava en aquella època i molts videojocs els conec de nom i d'haver-ne provat versions per a sistemes domèstics, com el Galaga per a l'MSX, però ni llavors, que acabava de néixer, ni més endavant, vaig trepitjar gaires salons recreatius. No sóc aquest tipus de jugador. Malgrat tot això, Pixels em va deixar amb un somriure a la cara, per tant la recomano a qualsevol videojugador amb dècades d'experiència o un mínim interès pel retro. Per cert, l'origen de la pel·lícula és aquest:



El 2010 el francès Patrick Jean va fer aquest curt que Columbia Pictures va adquirir per tal de fer-ne el film de què he parlat avui. No està gens malament, oi?