Petits clàssics: Paperboy

El clàssic del que parlaré avui no ha passat mai per les meves mans, però qualsevol persona de més de 25 anys interessada pels videojocs segur que sap de quin joc parlo. Un clàssic que va tenir versions per a molts dels sistemes de l'època i que tot seguit veurem quina fila feia en alguns d'ells, amb la característica comuna d'oferir una elevada dificultat.

El Paperboy és una creació d'Atari per a les recreatives i ens proposa que controlem un nano ciclista repartidor de diaris, una figura cinematogràfica tan americana com aquelles coques amb xarop que esmorzen els diumenges les famílies no desestructurades, o les trucades telefòniques que no acaben amb un comiat.

Es tracta de repartir el diari a les cases dels subscriptors i al mateix temps provocar desperfectes en aquelles que pertanyen a gent que no ha volgut afluixar la mosca, en una mena de relació que recorda la de la "protecció" imposada per part de la Màfia.

Allò passava el 1984, i des de 1986 fins a 1991 es va produir una pila de conversions a sistemes domèstics, cronològicament BBC Micro, Acorn Electron, Commodore 64, Commodore 16, Amstrad CPC, ZX Spectrum, Apple II, TRS-80 Color, PC, Apple IIGS, Nintendo (NES), Atari ST, Amiga, Gameboy, Master System, Atari Lynx, Game Gear i Mega Drive.

Com a curiositat, algunes de les versions estaven protagonitzades per una noia repartidora, en comptes del noi habitual. Aquell primer títol, del qual ara veurem algunes mostres en vídeo, també va ser portat tal qual a la Gameboy Color el 1999. El 2001 s'incloïa al  recopilatori Midway's Greatest Arcade Hits vol.2 de la Dreamcast, i el 2003 al Midway Arcade Treasures, per a la Gamecube, la Xbox, la Playstation 2 i la PSP, a més de PC. Dos anys després en sortia una versió per a mòbils i una altra per a la Gameboy Advance acompanyant el Rampage,  el 2007 arribava al servei Xbox Live Arcade de la Xbox 360 i el 2009 sortia en Blackberry, iPod Touch i iPhone. 

Aquest entranyable vídeo era de la versió del Commodore 64. Vegem-lo ara en Amstrad, tot i que no cal veure els 10 minuts del vídeo per tal de fer-se'n una idea ben aproximada:

Passem a la NES, tot un clàssic del seu catàleg:

I a la germana petita, la Gameboy (tot i que és evident que és d'un emulador):

Ara saltem a la versió de la Mega Drive, que es considera la millor de totes:

Doncs bé, les recopilacions posteriors han demostrat que és un clàssic, tampoc no en diríem que revolucionari ni imprescindible per a entendre la història dels videojocs, però sí un clàssic. Un petit-mitjà clàssic. 

No és estrany, doncs, que entre 1991 i 1992 en sortís una seqüela, Paperboy 2, novament per a diversos sistemes: Amiga, Amstrad, Atari ST, Spectrum, PC, Gameboy, NES, Game Gear, Mega Drive i, aquest cop sí, Super Nintendo. 

He posat aquest vídeo de la versió de la NES per tal de mostrar que no hi havia gaire canvis i que continuava sent un títol tècnicament força pobre malgrat que la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo ja havia demostrat que podia arribar més lluny. A veure com era, però, la de la Super Nintendo, que no havia vist la primera part:

No era millor que la primera part per a la Mega Drive, si fem la comparació més justa que es pot fer. De fet, la mitjana de les notes de la crítica situa la versió de la consola de 16 bits de Sega bastant per sobre, amb aproximadament un 80, davant del 66 i escaig del port per al Cervell de la Bèstia. Tampoc no es considera especialment bo, però també s'enduria un Bé, el Paperboy 64, de 1999, que suposaria l'última entrega argumentalment "nova" de la franquícia o, si més no, la més trencadora pel que fa a l'aspecte visual. 

I això seria tot pel que fa a aquest clàssic, de jugabilitat complicada però concepte senzill, un estil de joc que antigament, en uns temps menys exigents, triomfava força i que ara es pot tornar a jugar bàsicament per simple nostàlgia.