Logos: Taito

Arriba la segona entrega d'una secció que vaig inaugurar fa poc, que és la dedicada a repassar la història d'alguns dels logos més emblemàtics de la història dels videojocs. Vam començar amb una de gran, i avui és el torn d'una altra que no ho és pas menys, als meus ulls.

Avui parlarem dels logos històrics d'una companyia que darrerament ha estat molt activa a l'hora d'explotar el seu catàleg clàssic, i de la qual hem anat veient sovint el logo actual en els darrers temps, però comencem pel principi.

Taito va ser fundada el 1953 per un empresari ucraïnès que es deia Michael Kogan (1920-1984), tota una curiositat, i al principi es dedicava a la importació de vodka, màquines expenedores i màquines jukebox, aquests dos últims productes l'únic parentiu -i no gaire proper- amb el negoci pel qual la coneixem.

Però hem d'anar una mica enrere. L'origen del nom, el trobem en la companyia que va fundar el 1944 a Shanghai, de nom Taitung, i quan el comunisme del qual havia fugit de la Unió Soviètica va arribar a la Xina se'n va anar al Japó, on va començar de zero amb la companyia Taito Yoko, que es dedicava als teixits.

Quan aquesta va fer fallida, el senyor Kogan ho va tornar a intentar amb la Taito Trading Company, que va començar sent la primera destil·leria de vodka al Japó, i que més endavant va importar màquines expenedores de cacauets i màquines de perfums. Després van arribar les esmentades jukeboxes, i d'aquí es va atrevir a fer el salt al sector dels jocs electromecànics.

Al principi feia servir el logo vertical que hem vist més amunt, i que pràcticament no era ni logo. No donava cap mena d'informació sobre l'àmbit en què es movia. Sigui com sigui, es va mantenir fins al 1966.

El 1967 va estrenar aquest altre logo, també sense colors, però amb una mica més de gràcia, que fa pensar en les formes agudes de l'arquitectura futurista Googie que estava de moda sobretot a la dècada dels 50, però que als 60 encara cuejava.

Va ser també l'any en què va llançar un gran èxit dels jocs electromecànics, el Crown Soccer Special, però l'any 1972 patiria un altre lleuger canvi de nom: a partir de llavors es diria Taito Corporation.  

Segurament s'estava preparant per al llançament, el 1973, de l'Elepong, un clon del Pong que va ser el primer videojoc de la companyia i, com la pròpia Taito assegura, el primer videojoc comercial llançat al Japó. 

Si ens hi fixem, a la part superior esquerra de la imatge es veu el logo d'aquella època. Aquella transició al món dels videojocs va ser liderada per l'enginyer Tomohiro Nishikaido, peça clau en la història de Taito com a gran del sector. El 1978, per exemple, va fer un petit videojoc anomenat Space Invaders. 

En aquest flyer de l'Elevator Action, de 1984, podem continuar veient el logo, a la part superior dreta. De fet, anava a companyat, a sota, de la paraula "Taitronics". Aquesta versió va ser la que també va acompanyar llançaments tan emblemàtics de Taito com ara el Qix, el Chack'n Pop, l'Arkanoid, el Bubble Bobble o el Darius, poca broma.

El logo com a tal no apareixia a les pantalles de títols dels jocs, normalment -hi ha alguna excepció, com l'Space Chaser (1979)-, sinó que hi podíem llegir, en una font més estàndard, "Taito Corporation" o "Taito Corp.". El que sí que es podia veure a finals dels 80 era una mena de logo exclusiu de les pantalles de títol on hi deia "Taito" en lletres més grans i vermelles.

Però l'any 1988 es produiria un canvi de logo considerable, i com que encara és vigent és el que tenim, també, més present.

Per fi agafava una mica d'alegria en el disseny i canviava la lletra A per una mena de triangle blau d'on semblava que sortia disparat el punt de la i. Un logo força bonic, si voleu saber la meva opinió. 

El comencem a trobar en jocs com el Chase H.Q., a la recreativa del qual apareixia tant al moble com a la pantalla de títol. Altres videojocs mítics que el van tenir van ser el Darius II, el The New Zealand Story, el Sonic Blast Man, el Metal Black, el RayForce, el Darius Gaiden, el Puzzle Bobble i tot el que va venir després.

És probable que també conegueu aquesta variant. Teòricament és un logo secundari emprat als anys 90, però no he estat capaç de confirmar en quins videojocs, tot i que sí que es pot veure, per exemple, als Puzzle Bobble de la Saturn. 

Hem fet un repàs dels canvis de logo d'una de les companyies més importants de la història dels videojocs, ara dedicada a explotar la seva impressionant història, tot i que de fet és la seva nova propietària des de 2005, Square Enix, qui pren aquestes decisions. Afortunadament, però, Taito continua fent coses, com l'excel·lent Egret II Mini o els recopilatoris Taito Milestones, i ho fa amb el seu nom de sempre... i el logo que coneixem.

Fonts: Logopedia, Wikipedia
 
 

Reflexions: l'oficialitat

En una època en què fins i tot els més veterans del món dels videojocs defensen (i practiquen), sense deixar de comprar-se allò que els agrada, el consum de videojocs per vies fora de la legalitat tant de manera digital com en reproduccions xineses, jo vaig contra corrent i, tot i ser conscient de totes aquestes opcions i respectar les persones que les prefereixen, m'agrada més l'oficialitat. Em posa, l'oficialitat.

No sé si sabria explicar per què, potser és que mai m'han agradat les imitacions, ja des que era petit arrufava el nas davant d'una samarreta del Barça falsa o qualsevol cosa que visualment em fes sospitar -tot i que em fascinaven els còmics de Captain Tsubasa sense llicència i dibuix horrible o les fotocòpies de Bola de Drac-, i és probable que sigui un ximple per pagar més del que tothom consideraria raonable per "videojocs de més de 30 anys" podent fer "el mateix amb una Raspberry".

De fet, en tinc una, de Raspberry, però com ja sospitava la faig servir molt poc, fins i tot m'atabala tenir tantíssimes roms juntes. I, malgrat que vaig experimentar amb l'ús de "còpies de seguretat" amb la Nintendo DS, la Saturn, la Dreamcast i la Playstation 2, és quelcom que va deixar de fer-me gràcia fa força temps. Alguna cosa no acabava de rutllar.

L'oficialitat té un atractiu, per a mi, que no puc negar, i m'ho passo més bé amb una consola mini amb llicència oficial, encara que tingui menys jocs al seu catàleg. Això no vol dir que no sigui crític amb segons quines polítiques i decisions mandroses, com per exemple en el cas de les rèpliques en miniatura de la NES i la SNES, amb tan pocs jocs que les vaig ampliar una mica, cosa que no he sentit la necessitat de fer amb cap altra mini.

Però en general aplaudeixo que es vagin rellançant, d'una manera o d'una altra, videojocs clàssics perquè en pugui gaudir una nova generació de jugadors de manera còmoda, i també els que per edat ja els coneixíem, però que no necessàriament els vam poder tenir o provar tots, i cada cop són més cars de trobar.  

O, què carai... De vegades són jocs que ja teníem, però dels quals volem gaudir altre cop en consoles modernes i sense haver-nos de preocupar per cables que no funcionen, cartutxos que no responen o televisors CRT als quals el so de vegades els falla.

L'experiència no pot ser la mateixa que si hi juguéssim amb el bagatge i la percepció del món que teníem a l'època corresponent, i soc conscient que la qualitat de l'emulació mai és totalment del gust dels qui tenen més coneixements tècnics que jo, però val més això que res. 

I jo ho valoro, i si està ben fet, si és un producte cuidat, pago els diners content, i sabent que els responsables d'aquella diversió rebran uns calés merescuts, encara que sigui per un esforç que van fer fa dècades i que ara s'hagin tornat una companyia que pren males decisions. Que no vol dir que pagui qualsevol preu, compte. Si em coneixeu, sabeu que puc ser un "ànsies" en molts sentits, però tinc paciència per trobar els millors preus. 

Aquesta fixació meva amb l'oficialitat s'estén tant a jocs com a aparells i accessoris, com els comandaments. De fet, d'adolescent ja veia que els pads addicionals que no acostumaven a ser "de marca" m'agradaven menys i funcionaven pitjor. 

Ara hi ha companyies que treuen rèpliques de comandaments clàssics amb connexió USB o sense fils, i si tenen la llicència oficial de la companyia original ja compleixen els meus requisits. També passa amb videojocs clàssics reeditats en físic per a les consoles originals -o per a noves consoles, com l'Evercade-, que sé que no deixen de ser reproduccions, però com que tenen llicència oficial encara que els manufacturin altres empreses, m'agraden, i si són edicions cuidades i el jocs m'interessen me'ls compro.

Evidentment, tot es pot matisar, discutir i estudiar cas per cas, però aquest és el meu punt de vista sobre el tema, havent avisat des del principi que l'oficialitat té un "no sé què" que a mi pràcticament em ven el producte. I us ho diu algú que va créixer amb un MSX ple de jocs copiats en disquets sense saber que no eren els autèntics i que en comptes d'una Game Boy va estar a punt de demanar que li regalessin una clònica de la NES.

Descobriments: Elevator Action

Benvolgudes i benvolguts, sou testimonis del naixement d'una nova secció del blog al cap de poc de començar l'any. Hi vull parlar de videojocs no pas desconeguts (o no necessàriament), potser fins i tot al contrari, però que jo no havia provat mai i m'han sorprès positivament.

No és una secció gaire diferent de les anàlisis, però la vull fer servir per donar quatre pinzellades sobre aquesta mena de jocs, com els vaig descobrir i per què m'agraden. 

Com podeu veure, el títol inaugural de la secció no és pas una hidden gem, sinó que es tracta d'un clàssic de recreativa, el mític Elevator Action de Taito, llançat el 1986.

El coneixia de nom, en part perquè n'havia vist la versió Game Boy en revistes de videojocs, concretament als catàlegs del Centre Mail i companyia, però reconec que més enllà de la portada no em cridava gaire l'atenció. Tampoc quan va sortir als Arcade Archives fa uns anys. Em feia la impressió que, tot i ser un clàssic, seria un d'aquells títols que han envellit malament o que són massa rudimentaris per als meus gustos.

El destí va voler, però, que n'acabés tenint la versió original, la de recreativa, perquè forma part del llistat de 40 jocs que inclou l'Egret II Mini de Taito, que naturalment tinc. No me la vaig comprar per aquest joc, ja us ho dic, però ha estat tot un descobriment.

Perquè un dia d'aquells que em ve de gust jugar a jocs arcade sense grans objectius, només passar-m'ho bé, fent el tastaolletes, i tot i saber que la seva continuació, Elevator Action Returns, és força més popular, me'l vaig posar i no vaig trigar gaire a enamorar-me'n.

Amb uns gràfics senzills, sense grans filigranes de disseny, el joc ens permet controlar un espia que ha de robar uns documents d'un edifici i arribar a la planta més baixa per poder-se'n escapar.

 

Ho fa amb l'ús d'ascensors i escales, i pel camí haurà de pelar, amb la seva pipa (heu vist quin vocabulari dels baixos fons més ric que tenim en català?) enemics que aniran sortint de darrere les portes i també canviaran de planta per aturar-lo. Una mecànica senzilla d'entendre i divertida (no oblidem la possibilitat d'aixafar enemics amb l'ascensor) que ens demana reflexos, reaccions ràpides, i que convida a fer una partida rere l'altra per veure si aquesta vegada arribem més lluny.

Jo, que no tinc l'experiència d'haver anat a salons recreatius, i per tant tampoc estic gaire entrenat en els jocs d'assaig i error, en general no tinc gaire paciència per a aquestes coses, ni m'agrada aprendre'm fil per randa el que he de fer calculant al píxel per aconseguir la partida perfecta (i, sincerament, quan he intentat imitar els que ho saben fer no me'n surto), però l'Elevator Action m'ha semblat d'allò més divertit i addictiu, i puc entendre la seva popularitat. És un arcade dels d'abans, dels que amb la seva senzillesa resisteixen el pas del temps i no perden atractiu. És per això que jo m'hi he pogut enganxar ara, en ple 2023.

Malalts dels videojocs: tatuatges del Galaga

Durant el primer mes del blog, al febrer de 2009, vaig parlar d'un dels videojocs de la meva infantesa, tot un clàssic de Namco de 1981 que jo vaig tocar en versió MSX i que de petit em permetia arribar força lluny.

Reconec que, com en molts casos similars, ara estic molt desentrenat, i que la versió original de recreativa l'he tocat poc, però amb els anys m'ha quedat clar que es tracta d'un dels títols més estimats de la història dels videojocs, i com a tal havien d'existir tatuatges dedicats a ell. N'he trobat uns quants i els vull compartir amb vosaltres. 

Amb aquest senzill tatuatge -cosa que no vol dir que no moli- veiem la representació d'un dels sprites, gosaria dir, més recognoscibles de la ja respectable història d'aquest mitjà d'entreteniment que tant ens agrada. 

És la Gyaraga, la nau protagonista de la majoria de jocs d'una saga que, no ho oblidem, va començar amb el Galaxian (1979). 

Aquí la tornem a tenir, però tatuada en un lloc sospito que molt més dolorós que el d'abans, i ben visible per poc que algú ens miri de perfil, però és que la llegenda del Galaga no és pas poca cosa.

És clar que l'atractiu del joc no rau únicament en el disseny de la seva nau, sinó també en la jugabilitat i els enemics i el comportament d'aquests.

Per si no coneixíeu el joc i les pistes que n'havia donat fins ara no eren prou, el Galaga és un shoot'em up, concretament del tipus de pantalla fixa i orientació vertical que s'estilava en aquella època, evolucionats de la llavors del gènere, Space Invaders, de 1978.  

El cas és que a cada pantalla ens apareix una formació de naus enemigues a la part superior i s'estan quietes, però van atacant de manera individual o en grupets, i amb patrons de moviment i atac que poden complicar-nos molt les coses. El tatuatge de la cama d'aquesta persona que hem vist captura força bé l'acció del joc.

En aquest cas, en canvi, no es mira de reproduir cap pantalla, sinó que el tatuatge representa sprites icònics del joc, que a banda de la nau protagonista, aquí de color groc, mostra, a dalt a l'esquerra, una de les naus enemigues típiques i, a la dreta, la líder, que a més de resistir un impacte sense morir, té un característic i emblemàtic raig de tracció amb què ens captura, si no ens en sortim. 

Si ens queden vides, però, podem intentar rescatar el nostre company? doble? germà bessó? clon? i, si ho aconseguim, se'ns posa al costat i podem disparar amb el doble de trets, una mecànica molt xula que val la pena arriscar-se a aprofitar, i que aquesta persona va voler homenatjar amb un tatuage.

El mateix podem veure aquí, tot i que en aquest cas en acció i amb diversos enemics (i explosions) a la part superior. Em trec el barret.  

Aquest altre tatuatge, certament espectacular, opta per una representació més simbòlica o fins i tot pictòrica del Galaga, amb molts colors i ni un mil·límetre de pell sense cobrir. Increïble.

Ha quedat clar, suposo, que el Galaga és un videojoc clàssic molt popular, i que podem posar al costat dels grans títols de recreativa tant d'aquella època com de la història. Aquesta persona, com a mínim, li ha dedicat una cama mentre que l'altra és per al també llegendari Donkey Kong, curiosament del mateix any. 

I vosaltres? Teniu tatuatges del Galaga? Si no, com a mínim hi heu jugat? Us agrada?

Jocs revolucionaris: Frogger

Hi ha una sèrie de videojocs considerats els grans degans de la història d'aquest mitjà d'entreteniment, nascuts en molts casos al món de les recreatives i tremendament influents, fos generant sagues reverenciades, creant gèneres o subgèneres, contribuint al boom de la indústria o tot alhora.

 

Parlo de títols com Pong, Space Invaders, Pac-man, Donkey Kong, Super Mario Bros., Virtua Fighter o, potser en menor mesura, el joc protagonista d'avui, que si bé no podríem considerar del Top 3 en cap llista, sí que va ser molt important i, de ben segur, és el preferit de moltes persones. Vaja, per força.

 

El Frogger va sortir el 1981, desenvolupat per Konami i fabricat per Sega, i va ser tot un èxit amb la seva senzilla però addictiva proposta d'ajudar granotes a creuar una carretera amb trànsit d'intensitat variable, sense cap pas de vianants ni cap mena d'ajuda. 

De la meitat de la pantalla en amunt el que s'ha de creuar és un riu, tot fent servir troncs que es mouen en una direcció o l'altra -curiós corrent, per cert-, esquivant enemics i emprant les closques de les tortugues que també hi ha, tot i que algunes s'enfonsen. Al final, hem de col·locar cadascuna de les cinc granotes de cada pantalla en una de les caselles de dalt de tot.

Els càlculs dels salts i esquivar els enemics afegeixen el component estratègic a aquest clàssic que, d'altra banda, i poca broma, també ajuda a creuar carrers fora del pas de vianants a la vida real. És una qüestió de timing, però no val a badar: tenim 30 segons per dur cada granota a "casa". Vegem-lo en acció:

És evident que es tracta d'un videojoc típic de l'època pel que fa al seu objectiu: aconseguir punts per ser com més amunt de la llista de puntuació, millor. Potser no calia que totes les pantalles fossin pràcticament iguals -tot i que també ho són al Pac-man, per exemple-, amb l'única variant de la dificultat creixent en el comportament dels obstacles i els enemics, però el cas és que va tenir molt d'èxit i és un dels grans títols arcade de l'època.

A l'hora d'arribar als Estats Units, Sega i Gremlin (aquesta última distribuïdora del joc en aquell país, i prèviament adquirida per Sega el 1978) no ho veien clar, perquè un joc anterior de granotes de Gremlin, el Frogs -del qual parlaré un altre dia- no havia tingut èxit, i perquè veien el Frogger com un joc massa orientat a dones i canalla, com si això fos una cosa dolenta. Diu la llegenda que la investigadora de mercat Elizabeth Falconer va convèncer els executius de Gremlin dient que també s'havia dit això del Pac-man i que la predicció havia estat errònia, de manera que se li va donar un període de gràcia per fer-ne un estudi posant-ne una màquina en un bar de San Diego, i la resta és història.

 

Com és natural, amb aquell èxit estaven garantides les versions domèstiques, i n'hi va haver un fotimer, amb diversos llicenciataris i formats -també diversos formats dins d'una mateixa plataforma-, per a sistemes com el TRS-80 (al vídeo), l'Atari 2600 -segurament la més popular a l'època-, la Intellivision, el VIC-20 o el Commodore 64, a més de consoles, més endavant, com la Game Boy, la Super Nintendo o la Mega Drive, consola on va tenir l'honor de ser l'últim videojoc llançat durant la seva vida comercial, l'any 1998.  

Si va triomfar va ser perquè la seva fórmula era senzilla d'entendre, qualsevol podia jugar-hi i intentar arribar tan lluny com pogués (bé, en la puntuació, perquè no hi havia un final com a tal), i a banda de les conversions domèstiques no és estrany que se'n fessin un fotimer de versions no llicenciades, a més de clons i, evidentment, seqüeles.

Aquí teníem el Frogger II: Threeedeep -no, no he escrit una e de més, és així-, de 1984 i desenvolupat per Parker Brothers, que es va llançar directament per al mercat domèstic, amb versions per a Atari 2600 (al vídeo), Atari 5200, Atari 400 i 800, Apple II, Commodore 64, ColecoVision i IBM PC.

No repassaré ara tots els jocs que se'n van fer, però n'hi va haver un munt, tant de preteses seqüeles com de remakes i rellançaments digitals en èpoques més modernes. Per esmentar-ne alguns triarem els que van tenir més bona acollida, on trobem el remake anomenat Frogger de 1997 per a PlayStation i PC, la seqüela d'aquest amb el nom de Frogger 2: Swampy's Revenge, de 2000 i per a PlayStation, Dreamcast, Game Boy Color i PC, el Frogger's Adventures: Temple of the Frog (Game Boy Advance, 2001), el Frogger: Helmet Chaos (Nintendo DS i PSP, 2005) o el My Frogger Toy Trials (Nintendo DS, 2006).

 

A banda d'això hi ha hagut força fracassos (per exemple, el Frogger 2 de la Xbox 360, de 2008; el Frogger Returns de WiiWare i PlayStation Network, de 2009; o el Frogger 3D, de la Nintendo 3DS, de 2011), i caldrà veure l'èxit que té la proposta modernitzada de l'esperada nova consola Intellivision Amico, encara sense data. La versió original del joc, la de recreativa, es pot comprar actualment a les botigues digitals de la Nintendo Switch i la PlayStation 4, dins la línia Arcade Archives. 

Un videojoc tan popular havia de transcendir, per força, el seu mitjà original, i efectivament va estar representat en d'altres mitjans, com ara els dibuixos animats, amb el segment que va protagonitzar al contenidor Saturday Supercade als Estats Units, en aquest cas en 13 episodis emesos el 1983. 

Va ser protagonista, també, d'un episodi de Seinfeld l'any 1998 en què es parlava d'un rècord en realitat fictici que la gent va trigar anys a superar de debò, concretament el 2009, i la granota protagonista va aparèixer als films En Ralph el destructor (2012), Pixels (2015) i En Ralph destrueix internet (2018). 

De cara al futur, sembla que Konami en prepara un concurs televisiu, cosa ben curiosa perquè malgrat que sigui un títol llegendari tampoc no és que estigui precisament de moda, però em puc imaginar l'èxit que pot tenir un programa de gent saltant per esquivar obstacles, una fórmula de funcionament contrastat. 

Compres: el Commodore 64

Ja ho vaig dir a l'entrada sobre Explora Commodore, però aquella mateixa nit vaig guanyar la subhasta d'un Commodore 64, un microordinador que em cridava l'atenció des que l'havia descobert, per vergonya meva fa només uns anys, i que en provar-lo en aquell esdeveniment em va convèncer de les seves qualitats, ben vàlides després de 34 anys. 

Vaig esperar pacientment que m'arribés, i quan em va arribar... no el vaig poder provar, perquè el datasette, el lector de cintes de casset, format principal dels videojocs d'aquesta llegendària màquina, no llegia l'única cinta que hi havia inclòs el venedor.

Com que ja sabia que em podia trobar problemes, perquè són aparells que no aguanten gaire bé el pas del temps, estava mentalment preparat per fer el que em vaig disposar a fer: ajustar l'Azimuth, nom amb què es coneix el tercer cargol que es veu a la foto que veureu més avall, comptant des de l'esquerra. Es veu que és molt perepunyetes i si no està exactament com ha d'estar, no llegeix bé les cintes.



En principi no cal obrir l'aparell, hi ha un forat on es pot introduir el tornavís, però així el veia millor i, de passada, comprovava que l'error no venia d'una altra banda. I no, els cables estaven tots bé, vaig netejar diversos racons amb un bastonet de les orelles xop d'alcohol de 96º -val a dir que els capçals estaven força nets-, per tant no era això, tampoc.

Seguint els consells de la gent dels fòrums anava girant una mica el cargol, intentant carregar el joc, i si no sortia bé, apagava i tornava a girar una mica més el cargol. Ho vaig provar amb el joc que incloïa el venedor, un recopilatori italià de títols desconeguts, i també amb unes cintes que em va deixar el company Molsupo, però no hi va haver manera.

Posteriorment em va deixar dues datasettes de la seva col·lecció i altres cintes i, llavors sí, vaig poder carregar jocs. Per tant, no era un tema de brutícia ni d'Azimuth. No sé si té solució, però deu tenir un problema que no és dels comuns i/o fàcils d'arreglar. Per tant, després de parlar-ne força amb el venedor, que es va mostrar comprensiu i comunicatiu -probablement perquè ja sabia que l'estat del conjunt no era tan bo com havia descrit a l'anunci d'eBay, ja que a més d'això tenia la barra d'espai mal col·locada i el transformador té un petit trencament que fa que hi hagi un forat-, va accedir a fer-me una devolució parcial... amb la qual vaig comprar un petit però màgic aparell anomenat interfície datasette estàndard, que és molt semblant al mp32c64 d'en Kopsec.

Aquesta peça emula el datasette, i connectada a un mp3 o un mòbil pot reproduir els àudios, prèviament descarregats, que s'interpreten com a jocs. Tan purista com sóc, amb els microordinadors he de recórrer a aquests mètodes. Mal que em pesi he d'admetre que comprar els originals no és gaire assequible en el cas de l'MSX, i en Commodore 64 és un suïcidi, amb la mala conservació de les cintes i, pel que sembla, també els aparells que les reprodueixen. I els temps de càrrega són infernals, cosa que l'mp32c64 i el seu succedani emulen amb una fidelitat potser innecessària.

Un cop estudiat el senzill però específic procés per a carregar els jocs, prèviament descarregats d'internet i convertits del format TAP a WAV, em vaig trobar que... no em carregaven. O que algunes vegades sí i d'altres no, però que hi pogués jugar realment, que arribessin més enllà de les pantalles de càrrega, ho vaig poder fer amb molt pocs títols. 3 o 4, a tot estirar.



El Bubble Bobble era un dels pocs escollits, però en general havia de suportar veure com les càrregues no començaven, diversos missatges d'error o, amb una mica més de sort, que la càrrega quedava interrompuda per algun motiu, de vegades fins i tot amb el joc començat uns segons.



Vaig provar diferents reproductors (un iPod, un mp3 vell -que no s'engega si no està connectat al PC, per tant era inútil- i el mòbil amb l'aplicació Tap Dancer), petites variacions del procés de càrrega (ordre de les accions, nivells de volum del reproductor...) que em recomanaven al fòrum Commodore Mania amb paciència però estupefacció pel fet que em costés tant una cosa que tots els altres usuaris del Commodore 64 fan amb extrema facilitat... i no hi havia manera.

Al final el que va funcionar va ser el que em va recomanar el mateix kopsec, el creador de l'mp32c64, dispositiu en què s'inspira el que vaig comprar jo. Consisteix a descarregar els videojocs en format PRG, transformar-los en WAV amb el programa WAV-PRG i llavors sí: copiar-los a l'iPod -que també ha donat molts problemes de sincronització de biblioteca, un clàssic en aquest aparell de la sempre complicada Apple-, connectar el reproductor a la interfície de datasette, prémer RUN/STOP + CTRL al Commodore 64, play al reproductor al joc en qüestió i de seguida la barra d'espai a l'ordinador -que vaig reparar prèviament- ben premuda fins que sortís un breu parpelleig a la pantalla, moment de deixar anar la barra i esperar la càrrega. Tot plegat havent trobat el volum concret correcte al reproductor.

El cas és que tot el procés ha estat un autèntic malson, que no m'ha ajudat gens, més aviat al contrari, a millorar la meva autoestima pel que fa a electrònica, una de les meves grans assignatures pendents. I el que he aconseguit ha estat amb un mètode molt específic, però els altres que tothom fa servir també m'haurien d'haver funcionat i no ha estat així.



Al vídeo veureu un tall, introduït expressament per a estalviar-vos el temps de càrrega complet, i com jugo a un joc que no havia pogut ni començar a carregar amb cap altre mètode. Era el mític The Great Giana Sisters, un clon descarat del Super Mario Bros. que, per desgràcia, en aquest cas estava mal identificat i va resultar que era EL Super Mario Bros., tot i que en versió còpia barata. 

Ara ja puc accedir a l'impressionant catàleg d'un ordinador meravellós no només per l'època en què va sortir (recordem, 1982, com jo), sinó també perquè no ha envellit gens malament i encara ara té un so espectacular i característic gràcies al xip SID, que ofereix una música chiptune o de 8 bits inconfusible.

Espero gaudir d'aquests jocs i d'una manera de jugar diferent en detalls com el fet que en principi tots els jocs requereixen joystick -a més normalment col·locat al port del segon jugador, ben curiós-, i poder suportar els temps de càrrega i les baralles que sospito que encara tindré amb els títols que es resisteixin a ser llegits correctament, que encara n'hi ha.

Crònica d'Explora Commodore 2016

Després d'una pausa d'aproximadament 5 anys en què vaig deixar força de banda els videojocs -i encara pago aquella absència en més d'un sentit-, fa més o menys una dècada hi vaig tornar, i llavors vaig descobrir també el concepte de retro. Perquè tot intentant recuperar aquell temps perdut, que en realitat mai no tornaria, em vaig interessar per moltíssims videojocs i sistemes, anteriors a aquells 5 anys de "pausa", dels quals a la seva època no havia fet gaire cas, coneixia pel nom o ni tan sols això.

Per tant, la sensació era aclaparadora. No donava l'abast, ni econòmicament ni pel que fa a coneixements. M'havia perdut tantíssimes coses, al llarg de la meva vida, sobre una afició tan estimada per mi, que mai no ho podria compensar. A partir de llavors i per sempre, qualsevol aproximació al món retro seria no des de la fidelitat a una manera de fer tradicional, com molts altres, ni tan sols des de la nostàlgia de recuperar quelcom que feia anys que no tocava. En la majoria de casos, el retro per a mi és el descobriment actual de coses del passat, i per tant el punt de vista és diferent i potser fresc, sí, però m'hauria agradat més tenir la visió que en tenen els autèntics irreductibles. 

És per això que esdeveniments dedicats als sistemes i els videojocs d'antany m'interessen, ja he assistit a dues edicions de RetroBarcelona, i ara també a una trobada més modesta, però igualment interessant, com és Explora Commodore, celebrada durant un dia a l'Espai Jove Fontana i amb entrada gratuïta. 

I fins i tot a això arribo tard: no vaig assistir a la primera edició de cap de les dues coses, i quan hi he anat ha estat per a adonar-me que la meva ignorància era més profunda del que em pensava i que pràcticament era un intrús en aquest món. En part els meus dubtes sobre si assistir-hi o no estaven justificats, perquè en segons quins moments m'hi sento molt ridícul, molt fora de lloc. En un punt entre els experts i les famílies que hi van una estona per curiositat, però més a prop dels segons que dels primers. 

La part positiva d'aquestes fires i trobades és que puc veure en persona gent amb qui parlo per mitjans telemàtics, gent que en sap i que alhora és agradable i acollidora, com la colla de Retroscroll, que fa un temps em va acollir a casa seva i em permet escriure-hi de tant en tant. 

En aquesta segona Explora Commodore hi tenia estand, com és natural tenint en compte que formava part de la seva organització, i com ja va passar a la segona RetroBarcelona tot xerrant amb ells em vaig adonar que el parell d'hores que m'hi pensava estar -després que originalment em fos impossible anar-hi, però que finalment se m'alliberés el dissabte- se'm feien curtes.

Vaig poder xerrar amb en Salore, en Molsupo, en Xuxo, en Freaky8, no tant amb en Sikus, l'artífex principal de tot això, que anava de bòlit; vaig saludar en Murshus i en Suso i vaig conèixer en persona, finalment, en Syd i l'Ayate.  

Naturalment també vaig jugar una mica, no gaire, però almenys vaig provar alguns jocs del Commodore 64, un microordinador potentíssim per ser de l'any 1982, i que encara ara resulta més que atractiu. Tant, que a la nit en vaig guanyar un a eBay i ja l'espero.

Un sistema que va ser popularíssim, sembla que va ser l'ordinador més venut de la història, però que jo vaig descobrir precisament com deia: fa uns 10 anys, i va ser gràcies al fet de cercar informació sobre videojocs per a parlar-ne aquí, en aquest blog que podríeu considerar una estafa si tenim en compte que la majoria de coses de les que parlo sorgeixen d'investigacions fetes a l'actualitat, i no de l'experiència. Doncs bé, em va captivar la qualitat gràfica dels seus videojocs -repeteixo: per ser de 1982-, que no ha envellit gens malament, i també el famós xip SID, que origina el característic so d'alguns dels Commodore. 

Però a banda de fer una ullada a alguns videojocs i sistemes d'emulació de diverses menes que em van semblar d'allò més curiosos i que sobretot vaig poder veure en persona i, per tant, comprendre una mica millor -no llenceu els vostres mòbils vells, que poden servir per jugar amb aquests ordinadors que tenien els jocs en casset!-, també em va agradar veure l'exposició de sistemes d'aquesta mítica companyia, fundada al Canadà, amb tants i tants models. A la imatge de dalt tenim els populars VIC-20 i Commodore 64 en tres variants.

Una altra variant del C64 és el C64GS, la versió consolitzada del Commodore 64, de l'existència de la qual no tenia ni idea. 

També hi havia exposat el PET 2001, el primer ordinador de Commodore i, de fet, el primer ordinador personal de la història, llançat el 1977. Hi ha qui diria que el primer va ser l'Apple I de 1976, però bàsicament era una placa que l'usuari havia de completar amb totes les altres parts d'un ordinador, fins i tot els cables.

El Commodore SX64 també em va semblar molt curiós. Llançat el 1984, era una versió portàtil del Commodore 64, i tot i que es va vendre molt malament resulta que va ser el primer ordinador portàtil en color. 

Finalment, també hi havia diversos ordinadors de la línia Amiga, potents màquines que rivalitzaven en la qualitat dels seus videojocs amb els de la Mega Drive o la Super Nintendo sense gaires problemes. Com que no tenia més temps, no en puc parlar gaire, però també hi va haver tornejos i xerrades, com no podia ser d'una altra manera. Una trobada ben completa.

Com sempre, aquesta mena d'esdeveniment em fascina perquè més de 30 anys després encara hi ha gent que estima i fa servir aquestes màquines, i se'n fan jocs -vaig jugar, per exemple, a un de molt divertit protagonitzat per un porc que ha d'anar menjant fins que li ve de gust anar de ventre, i llavors cal seure damunt d'una tassa que travessa la pantalla-, i també hi ha gent que va a fer-hi un cop d'ull, i hi porta els nens, que també juguen i demostren que els videojocs, si són divertits, és igual de quina època siguin i quin sigui el seu nivell gràfic.

Repetiré, si puc, i també aniré a la propera Reunió d'Usuaris de l'MSX, la 49a, que se celebrarà al mateix espai el 18 de juny. Aquesta vegada resulta que sí que tinc un MSX, va ser el meu primer sistema, però per desgràcia el vaig abandonar quan vaig entrar al món de les consoles i es podria dir que sóc pràcticament un principiant. A veure què hi aprenc. 

Jocs revolucionaris: Q*bert (1982)

En vam parlar per sobre fa uns quants dies en dedicar una entrada als dibuixos animats que s'hi van inspirar, i també quan vam dir que el seu protagonista tenia diverses aparicions a la molt recomanable pel·lícula En Ralph el Destructor, però ja era hora que escrivís una entrada sobre el propi joc, no trobeu?

Bé, ja ho heu llegit al títol: avui parlarem del Q*bert, un autèntic clàssic de les recreatives dels anys 80 del segle XX que va contribuir a fer la història dels videojocs i que va passar, en format domèstic, per un munt de consoles.

Creat per Warren Davis i Jeff Lee, va arribar als salons arcade el 1982, l'any que va néixer un servidor, amb una proposta senzilla però addictiva que tot seguit veurem exemplificada en un vídeo:

Com veieu en aquest joc de plataformes isomètriques hi controlem un estrany personatge, el Q*bert del títol, que és una mena de marcià taronja sense braços que va fent saltirons per tal de canviar el color de les plataformes d'una piràmide, tot evitant els seus enemics. 

Un sistema senzill (que no vol dir que el joc sigui fàcil) i aparentment repetitiu, que paradoxalment també té pinta de ser addictiu, tot i que a causa dels estàndars dels videojocs actuals és una proposta que en els nostres dies només s'acceptaria com a joc "social" o per a mòbils, si se'm permet el comentari. 

La popularitat que va adquirir el personatge va ser tan gran que ràpidament va protagonitzar tota mena de productes de marxandatge, com és el cas d'aquesta carmanyola on el veiem amb el seu característic globus de renecs censurats, que apareixen al videojoc. I a banda dels dibuixos animats que he esmentat abans i als quals ja vaig dedicar una entrada, també en tenim alguna referència en d'altres dibuixos animats, com vam veure en aquesta entrada sobre els videojocs referenciats a Els Simpson.

I com era d'esperar, a banda de marxandatge en van sortir seqüeles i versions domèstiques, que repassarem ara per sobre, deixant de banda els clons, que tocarem en una altra entrada.

Aquesta és la versió per a la Magnavox Odyssey², un dels molts sistemes que van dur el Q*bert al seu catàleg, entre els quals Texas Instruments TI-99/4A, Commodore VIC-20, Commodore 64, Atari 8-bit, Atari 5200 o Atari 2600:



No totes les versions van ser rebudes de la mateixa manera, n'hi havia que tenien millors i pitjors gràfics i també uns controls de més o menys bona resposta, i ara en veurem un altre vídeo on es comparen diversos d'aquests ports:



La versió per a ColecoVision, per cert, està considerada pels creadors del joc com la més respectuosa amb l'original de les recreatives. I ara, si us sembla, en veurem els remakes, que són noves versions del videojoc original:



El 1999 per a Playstation i el 2000 per a Dreamcast apareixia aquesta versió, amb el mateix títol que l'original, on es podia triar entre la visió clàssica i la tridimensional, a banda d'incloure noves modalitats de joc. I el 2007 el Q*bert clàssic, tot i que amb gràfics millorats, arribava com a videojoc digital a Playstation Network, pensat per a la Playstation 3 i el seu control de moviment del comandament Sixaxis, que no va acabar de triomfar.

Realment m'esperava més versions per a més sistemes, però sembla que això és el que hi ha. Per altra banda, se'n van fer seqüeles que ens obliguen a tornar a l'època dels 80, com la que veurem ara:



Es tracta del Q*bert's Qubes, de 1983 i per a recreatives, que amb el mateix moble que el videojoc original estirava la mateixa idea, però sense tant d'èxit. El 1984 arribaria a consoles com l'Atari 2600 o la ColecoVision.



El 1992 sortia, directament per a la Super Nintendo, el Q*bert 3 (s'entén que l'altra seqüela es considera el Q*bert 2), que es podria dir que és l'original però amb un rentat de cara.

I en principi la cosa s'acabaria aquí. Voldria acabar l'entrada dedicada a aquest clàssic dels videojocs amb un detall extret de la Wikipedia: el 1984 una tal Doris Self va aconseguir, als 58 anys, el rècord Guinness de la jugadora més gran en aconseguir una màxima puntuació en un videojoc, però després va ser superada i va dedicar la resta de la seva vida, fins el 2006, a intentar recuperar l'honor. No ho va aconseguir.