Benvolgudes i benvolguts, sou testimonis del naixement d'una nova secció del blog al cap de poc de començar l'any. Hi vull parlar de videojocs no pas desconeguts (o no necessàriament), potser fins i tot al contrari, però que jo no havia provat mai i m'han sorprès positivament.
No és una secció gaire diferent de les anàlisis, però la vull fer servir per donar quatre pinzellades sobre aquesta mena de jocs, com els vaig descobrir i per què m'agraden.
Com podeu veure, el títol inaugural de la secció no és pas una hidden gem, sinó que es tracta d'un clàssic de recreativa, el mític Elevator Action de Taito, llançat el 1986.
El coneixia de nom, en part perquè n'havia vist la versió Game Boy en revistes de videojocs, concretament als catàlegs del Centre Mail i companyia, però reconec que més enllà de la portada no em cridava gaire l'atenció. Tampoc quan va sortir als Arcade Archives fa uns anys. Em feia la impressió que, tot i ser un clàssic, seria un d'aquells títols que han envellit malament o que són massa rudimentaris per als meus gustos.
El destí va voler, però, que n'acabés tenint la versió original, la de recreativa, perquè forma part del llistat de 40 jocs que inclou l'Egret II Mini de Taito, que naturalment tinc. No me la vaig comprar per aquest joc, ja us ho dic, però ha estat tot un descobriment.
Perquè un dia d'aquells que em ve de gust jugar a jocs arcade sense grans objectius, només passar-m'ho bé, fent el tastaolletes, i tot i saber que la seva continuació, Elevator Action Returns, és força més popular, me'l vaig posar i no vaig trigar gaire a enamorar-me'n.
Amb uns gràfics senzills, sense grans filigranes de disseny, el joc ens permet controlar un espia que ha de robar uns documents d'un edifici i arribar a la planta més baixa per poder-se'n escapar.
Ho fa amb l'ús d'ascensors i escales, i pel camí haurà de pelar, amb la seva pipa (heu vist quin vocabulari dels baixos fons més ric que tenim en català?) enemics que aniran sortint de darrere les portes i també canviaran de planta per aturar-lo. Una mecànica senzilla d'entendre i divertida (no oblidem la possibilitat d'aixafar enemics amb l'ascensor) que ens demana reflexos, reaccions ràpides, i que convida a fer una partida rere l'altra per veure si aquesta vegada arribem més lluny.
Jo, que no tinc l'experiència d'haver anat a salons recreatius, i per tant tampoc estic gaire entrenat en els jocs d'assaig i error, en general no tinc gaire paciència per a aquestes coses, ni m'agrada aprendre'm fil per randa el que he de fer calculant al píxel per aconseguir la partida perfecta (i, sincerament, quan he intentat imitar els que ho saben fer no me'n surto), però l'Elevator Action m'ha semblat d'allò més divertit i addictiu, i puc entendre la seva popularitat. És un arcade dels d'abans, dels que amb la seva senzillesa resisteixen el pas del temps i no perden atractiu. És per això que jo m'hi he pogut enganxar ara, en ple 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada