Reflexions: l'oficialitat

En una època en què fins i tot els més veterans del món dels videojocs defensen (i practiquen), sense deixar de comprar-se allò que els agrada, el consum de videojocs per vies fora de la legalitat tant de manera digital com en reproduccions xineses, jo vaig contra corrent i, tot i ser conscient de totes aquestes opcions i respectar les persones que les prefereixen, m'agrada més l'oficialitat. Em posa, l'oficialitat.

No sé si sabria explicar per què, potser és que mai m'han agradat les imitacions, ja des que era petit arrufava el nas davant d'una samarreta del Barça falsa o qualsevol cosa que visualment em fes sospitar -tot i que em fascinaven els còmics de Captain Tsubasa sense llicència i dibuix horrible o les fotocòpies de Bola de Drac-, i és probable que sigui un ximple per pagar més del que tothom consideraria raonable per "videojocs de més de 30 anys" podent fer "el mateix amb una Raspberry".

De fet, en tinc una, de Raspberry, però com ja sospitava la faig servir molt poc, fins i tot m'atabala tenir tantíssimes roms juntes. I, malgrat que vaig experimentar amb l'ús de "còpies de seguretat" amb la Nintendo DS, la Saturn, la Dreamcast i la Playstation 2, és quelcom que va deixar de fer-me gràcia fa força temps. Alguna cosa no acabava de rutllar.

L'oficialitat té un atractiu, per a mi, que no puc negar, i m'ho passo més bé amb una consola mini amb llicència oficial, encara que tingui menys jocs al seu catàleg. Això no vol dir que no sigui crític amb segons quines polítiques i decisions mandroses, com per exemple en el cas de les rèpliques en miniatura de la NES i la SNES, amb tan pocs jocs que les vaig ampliar una mica, cosa que no he sentit la necessitat de fer amb cap altra mini.

Però en general aplaudeixo que es vagin rellançant, d'una manera o d'una altra, videojocs clàssics perquè en pugui gaudir una nova generació de jugadors de manera còmoda, i també els que per edat ja els coneixíem, però que no necessàriament els vam poder tenir o provar tots, i cada cop són més cars de trobar.  

O, què carai... De vegades són jocs que ja teníem, però dels quals volem gaudir altre cop en consoles modernes i sense haver-nos de preocupar per cables que no funcionen, cartutxos que no responen o televisors CRT als quals el so de vegades els falla.

L'experiència no pot ser la mateixa que si hi juguéssim amb el bagatge i la percepció del món que teníem a l'època corresponent, i soc conscient que la qualitat de l'emulació mai és totalment del gust dels qui tenen més coneixements tècnics que jo, però val més això que res. 

I jo ho valoro, i si està ben fet, si és un producte cuidat, pago els diners content, i sabent que els responsables d'aquella diversió rebran uns calés merescuts, encara que sigui per un esforç que van fer fa dècades i que ara s'hagin tornat una companyia que pren males decisions. Que no vol dir que pagui qualsevol preu, compte. Si em coneixeu, sabeu que puc ser un "ànsies" en molts sentits, però tinc paciència per trobar els millors preus. 

Aquesta fixació meva amb l'oficialitat s'estén tant a jocs com a aparells i accessoris, com els comandaments. De fet, d'adolescent ja veia que els pads addicionals que no acostumaven a ser "de marca" m'agradaven menys i funcionaven pitjor. 

Ara hi ha companyies que treuen rèpliques de comandaments clàssics amb connexió USB o sense fils, i si tenen la llicència oficial de la companyia original ja compleixen els meus requisits. També passa amb videojocs clàssics reeditats en físic per a les consoles originals -o per a noves consoles, com l'Evercade-, que sé que no deixen de ser reproduccions, però com que tenen llicència oficial encara que els manufacturin altres empreses, m'agraden, i si són edicions cuidades i el jocs m'interessen me'ls compro.

Evidentment, tot es pot matisar, discutir i estudiar cas per cas, però aquest és el meu punt de vista sobre el tema, havent avisat des del principi que l'oficialitat té un "no sé què" que a mi pràcticament em ven el producte. I us ho diu algú que va créixer amb un MSX ple de jocs copiats en disquets sense saber que no eren els autèntics i que en comptes d'una Game Boy va estar a punt de demanar que li regalessin una clònica de la NES.

Reptes per a 2023

Bon any 2023 a tothom! Primer de tot vull agrair el vostre suport, perquè encara que no tingui gaires visites sempre hi ha algú que llegeix el blog encara que no hi comenti, però com que l'any passat vaig crear un compte de Twitter específic de 3 Botons i START sí que rebo una mica de feedback per allà, de manera que moltes gràcies a totes i tots els que em llegiu i/o interactueu amb mi de la manera que sigui.

I ara ve la tradicional primera entrada de l'any, emparentada amb l'última de l'anterior, la del repàs de 2022, i que és la dels reptes o propòsits en matèria de videojocs per a l'any que acaba de començar.

Com de costum, he rellegit ara l'entrada equivalent de 2022 per veure quines coses em vaig proposar i quines vaig complir, i a partir d'aquí veuré com encaro el 2023. 

Aquella entrada era plena d'objectius no complerts i prorrogats, que he de tornar a prorrogar, com per exemple continuar amb la saga Super Mario.

No tinc pràcticament temps lliure, però per proposar-se coses que no quedi, i enguany vull jugar a més jocs de la mascota de Nintendo, així en general, però en particular m'agradaria jugar al Super Mario Bros. 2 occidental.

També de manera general vull jugar a tants jocs d'en Sonic com pugui, celebrant el seu 32è aniversari, que es produeix enguany. Si Sega en va celebrar el 31è, qui soc jo per obsessionar-me amb números rodons?

I una altra saga que he de continuar tant sí com no és Streets of Rage, que em fa vergonya haver de dir que encara no he jugat seriosament al 2...

Cada any penso que és el de la represa del Dragon Quest XI, el meu llançament més esperat de 2019, i ens hem plantat al 2023 amb això pendent.

Bona part de la culpa la té el fet que els jocs llargs em poden ocupar mesos a causa de la manca de temps lliure abans esmentada. Però tornaré a intentar fer-li lloc.

També he de fer lloc a l'últim intent de reparació de la meva Super Nintendo, la meva gran espina en temes pendents pel que fa a videojocs. A més, vull arreglar el lector de la Xbox original, que de cop falla (i no la faig servir, així que no és per abús ni mal ús), la pantalla de la Nintendo DS amb la fatídica ratlla negra (que també va aparèixer un dia de fa anys sense que m'hagués caigut ni res) i l'altaveu de la meva vella i atrotinada Game Boy. Molt ambiciós, ja ho sé.

Sí que vaig aconseguir acabar-me el The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D, i em proposo continuar jugant a jocs de la saga, idealment dos, però sense fer promeses en aquest sentit ni especificar títols.

El 2022 no vaig jugar a cap joc de la saga Castlevania, tot i haver-me proposat el III i el IV, i vull passar aquell repte al 2023. 

Vull continuar també amb els Mega Man i explorant beat'em ups i ara també shoot'em ups, que els vaig agafar el gust l'any passat.

Sempre em proposo comprar menys i jugar més, i 2022 va ser un any en què vaig jugar poc -no per manca de ganes- i comprar molt, tot i que de manera eficient i amb l'ajuda d'un augment d'ingressos sobretot per la venda de coses que ja no volia (de fora de l'àmbit dels videojocs), però això no pot ser. 

És veritat que ara tinc una PlayStation nova per nodrir, i que segur que aniran sortint coses interessants per a la Xbox One i la Switch, i l'Evercade i, és clar, la Ps5, i que vaig trobant coses retro que eren a la meva llista, però vull jugar al que ja tinc, i en aquest sentit em proposo específicament fer que les consoles mini em serveixin per a alguna cosa més que fer bonic i agafar pols.

A banda d'això, no amplio la meva llista de jocs per jugar, que em continuo prenent com un suggeriment o tot plegat convertiria la meva afició en un deure, i el 2023 faré el mateix que el 2022: jugar sense pressions, encara que impliqui acabar l'any amb només una desena de títols finalitzats. 

Ja veurem l'any vinent si he complert el que m'he proposat.