Logos: Taito

Arriba la segona entrega d'una secció que vaig inaugurar fa poc, que és la dedicada a repassar la història d'alguns dels logos més emblemàtics de la història dels videojocs. Vam començar amb una de gran, i avui és el torn d'una altra que no ho és pas menys, als meus ulls.

Avui parlarem dels logos històrics d'una companyia que darrerament ha estat molt activa a l'hora d'explotar el seu catàleg clàssic, i de la qual hem anat veient sovint el logo actual en els darrers temps, però comencem pel principi.

Taito va ser fundada el 1953 per un empresari ucraïnès que es deia Michael Kogan (1920-1984), tota una curiositat, i al principi es dedicava a la importació de vodka, màquines expenedores i màquines jukebox, aquests dos últims productes l'únic parentiu -i no gaire proper- amb el negoci pel qual la coneixem.

Però hem d'anar una mica enrere. L'origen del nom, el trobem en la companyia que va fundar el 1944 a Shanghai, de nom Taitung, i quan el comunisme del qual havia fugit de la Unió Soviètica va arribar a la Xina se'n va anar al Japó, on va començar de zero amb la companyia Taito Yoko, que es dedicava als teixits.

Quan aquesta va fer fallida, el senyor Kogan ho va tornar a intentar amb la Taito Trading Company, que va començar sent la primera destil·leria de vodka al Japó, i que més endavant va importar màquines expenedores de cacauets i màquines de perfums. Després van arribar les esmentades jukeboxes, i d'aquí es va atrevir a fer el salt al sector dels jocs electromecànics.

Al principi feia servir el logo vertical que hem vist més amunt, i que pràcticament no era ni logo. No donava cap mena d'informació sobre l'àmbit en què es movia. Sigui com sigui, es va mantenir fins al 1966.

El 1967 va estrenar aquest altre logo, també sense colors, però amb una mica més de gràcia, que fa pensar en les formes agudes de l'arquitectura futurista Googie que estava de moda sobretot a la dècada dels 50, però que als 60 encara cuejava.

Va ser també l'any en què va llançar un gran èxit dels jocs electromecànics, el Crown Soccer Special, però l'any 1972 patiria un altre lleuger canvi de nom: a partir de llavors es diria Taito Corporation.  

Segurament s'estava preparant per al llançament, el 1973, de l'Elepong, un clon del Pong que va ser el primer videojoc de la companyia i, com la pròpia Taito assegura, el primer videojoc comercial llançat al Japó. 

Si ens hi fixem, a la part superior esquerra de la imatge es veu el logo d'aquella època. Aquella transició al món dels videojocs va ser liderada per l'enginyer Tomohiro Nishikaido, peça clau en la història de Taito com a gran del sector. El 1978, per exemple, va fer un petit videojoc anomenat Space Invaders. 

En aquest flyer de l'Elevator Action, de 1984, podem continuar veient el logo, a la part superior dreta. De fet, anava a companyat, a sota, de la paraula "Taitronics". Aquesta versió va ser la que també va acompanyar llançaments tan emblemàtics de Taito com ara el Qix, el Chack'n Pop, l'Arkanoid, el Bubble Bobble o el Darius, poca broma.

El logo com a tal no apareixia a les pantalles de títols dels jocs, normalment -hi ha alguna excepció, com l'Space Chaser (1979)-, sinó que hi podíem llegir, en una font més estàndard, "Taito Corporation" o "Taito Corp.". El que sí que es podia veure a finals dels 80 era una mena de logo exclusiu de les pantalles de títol on hi deia "Taito" en lletres més grans i vermelles.

Però l'any 1988 es produiria un canvi de logo considerable, i com que encara és vigent és el que tenim, també, més present.

Per fi agafava una mica d'alegria en el disseny i canviava la lletra A per una mena de triangle blau d'on semblava que sortia disparat el punt de la i. Un logo força bonic, si voleu saber la meva opinió. 

El comencem a trobar en jocs com el Chase H.Q., a la recreativa del qual apareixia tant al moble com a la pantalla de títol. Altres videojocs mítics que el van tenir van ser el Darius II, el The New Zealand Story, el Sonic Blast Man, el Metal Black, el RayForce, el Darius Gaiden, el Puzzle Bobble i tot el que va venir després.

És probable que també conegueu aquesta variant. Teòricament és un logo secundari emprat als anys 90, però no he estat capaç de confirmar en quins videojocs, tot i que sí que es pot veure, per exemple, als Puzzle Bobble de la Saturn. 

Hem fet un repàs dels canvis de logo d'una de les companyies més importants de la història dels videojocs, ara dedicada a explotar la seva impressionant història, tot i que de fet és la seva nova propietària des de 2005, Square Enix, qui pren aquestes decisions. Afortunadament, però, Taito continua fent coses, com l'excel·lent Egret II Mini o els recopilatoris Taito Milestones, i ho fa amb el seu nom de sempre... i el logo que coneixem.

Fonts: Logopedia, Wikipedia
 
 

Jocs revolucionaris: Speed Race (1974)

És possible que aquest videojoc no us soni ni de nom, i si us sona hi ha moltes possibilitats que l'associeu erròniament a la franquícia Speed Racer, amb la qual no té res a veure més enllà de compartir el gènere de la velocitat automobilística. 

No, l'Speed Race, que Taito va dur a les recreatives el 1974, és una altra cosa i en parlem en aquesta secció perquè va aportar una sèrie d'innovacions que actualment i des de fa dècades es consideren elements imprescindibles sense els quals no acceptaríem els videojocs, però que algú havia de presentar per primera vegada, com tot en aquesta vida.

Va ser un dels primers videojocs per a recreatives, de fet encara era en blanc i negre, i el seu responsable va ser el senyor Tomohiro Nishikaido, creador del també revolucionari Space Invaders, entre altres. 

Entre les grans aportacions al sector que va fer l'Speed Race trobem els gràfics amb sprites (mapes de bits) en comptes de les línies i punts que s'estilaven fins llavors, el control mitjançant un volant més aviat realista —i que tenia accelerador i transmissió— en comptes dels dials que es podien veure en d'altres màquines, i els nivells de dificultat, en aquest cas entre el principiant i l'avançat, una possibilitat que sembla que no havia ofert cap videojoc abans.

El que veiem al vídeo, malauradament el que tenia millor qualitat dels poquíssims que he trobat, és la versió nord-americana, que va llançar Midway el 1975 amb el nom de Wheels, però a la pràctica és el mateix. Tanmateix ens permet veure l'esmentat volant en funcionament, i de retruc ens mostra el que es considera el primer videojoc japonès en arribar als Estats Units.

Les innovacions del joc, però, no són només les que he esmentat més amunt, sinó que també van néixer amb l'Speed Race el sistema segons el qual acumulem punts com més avancem (i els aconseguim més ràpid com més alta sigui la nostra velocitat), la perspectiva zenital que veuríem en més títols de velocitat o la detecció de col·lisions, característica que seria impensable que faltés en un videojoc d'aquest gènere.

L'altre vídeo que bàsicament hi ha a Youtube d'aquest joc és el que acabeu de veure, i on podem comprovar novament que la banda sonora no és una de les aportacions que va fer a la història dels videojocs.

El 1975 Taito en llançava una versió amb el moble més vertical, coneguda com a Speed Race Deluxe, i l'any següent l'Speed Race Twin, que era principalment el mateix però aquest cop era en color i amb la possibilitat de joc simultani per part de dues persones a pantalla partida, cosa que a l'Speed Race només es podia fer per torns, amb l'objectiu d'aconseguir un millor resultat que el jugador que hi havia jugat abans que nosaltres.

Més endavant la companyia japonesa ens portaria més entregues i revisions de la franquícia, com el Super Speed Race (1977), que altre cop hem de veure en un vídeo on no es pot apreciar gaire:



Sí que es pot sentir, però, que per fi arribava la música. Després, el T.T. Speed Race (1978), que tenia la forma de taula tan típica de les recreatives antigues japoneses però que a nivell de software, segons el text del mateix flyer, era una barreja del primer i el Twin (era en color, però el multijugador era per torns):

La saga continuaria amb el Super Speed Race V i el Super Speed Race CL5 (ambdós de 1978), l'Speed Race GP V i el Super Speed Race GP V (tots dos de 1980) i aquest curiós Super Speed Race Junior (1985):

En principi s'acabaria aquí, i es pot dir que és així, però curiosament el 1997 va sortir per a la Nintendo 64, de la mà de Titus, el següent videojoc:

Es tracta de l'Automobili Lamborghini, de Titus, que era la seqüela del Lamborghini American Challenge, de 1993, per a Super Nintendo, Gameboy, Commodore 64, Amiga CD32, Atari ST i PC, al seu torn tercera part de la saga Crazy Cars.

Doncs bé, al Japó va ser distribuït per Taito amb el nom de Super Speed Race 64, sens dubte un intent de capitalitzar el renom de la franquícia, a la qual efectivament aquest títol no pertanyia.

I ho haurem de deixar aquí, tot i que em sap greu que no es trobi gairebé gens d'informació d'aquests videojocs (de moltes de les versions, ni tan sols vídeo), de manera que m'he hagut de refiar de les cronologies que he trobat a la Wikipedia i en aquesta pàgina, però al capdavall l'objectiu d'aquesta entrada era fer un homenatge al primer Speed Race, que tantes i tan importants innovacions va aportar al gènere de la velocitat en particular i al món dels videojocs en general, i que no s'inclou en cap dels recopilatoris de clàssics de Taito que s'han fet per a sistemes més moderns al llarg dels anys.

Jocs revolucionaris: Space Invaders (1978)

Un joc revolucionari, i ja n'hem vist alguns en aquesta secció, és un joc que al marge de la seva qualitat intrínseca és important sobretot per la influència que té en el seu gènere i en els videojocs en general. I un dels més revolucionaris és, no hi ha dubte, l'Space Invaders, un de ben antic que va canviar per sempre el llavors verdíssim gènere dels "matamarcians", els shooters. 

Mireu el vídeo sencer, i si no ho heu fet, feu-ho ara. Perquè la tensió creixent és absolutament innegable. Aparegut el 1978 fruit de la ment d'en Tomohiro Nishikaido (present en alguns jocs de les sagues Chase HQ, Darius o Bust-a-move, entre altres), donaria lloc a títols inspirats en ell i millors en molts aspectes, com el Galaga, però sense l'existència de l'Space Invaders res de tot això no hauria succeït, si més no de la mateixa manera.

A banda d'esdevenir un fenòmen cultural que va suposar un espectacular boom per als videojocs i que va fer que es percebessin per primera vegada com a màquines de fer diners, ens diu la Wikipedia que té el rècord Guinness de recreativa número u, s'entén que en ingressos, i també que el 2007 va arribar a la xifra de 500 milions de dòlars de beneficis per a Taito, la companyia que el va fer realitat. 

També s'explica l'anècdota que el 1982 al Japó, on hi ha encara febre per aquest videojoc, va provocar una important manca de monedes de 100 iens. A més, l'Atari 2600 va quadruplicar les seves vendes el 1980 amb l'arribada de la seva versió del joc i, de fet, era el títol que totes les plataformes volien tenir al seu catàleg.

Aquí vèiem l'anunci de l'esmentada versió de l'Atari 2600, com podem veure amb uns alienígenes enormes, però amb el concepte intacte. No va quedar intacte, però, i afegeixo aquesta curiositat, el nom original que havia pensat el seu creador, Space Monsters, perquè des de dalt van decidir canviar-ho a Space Invaders.

Voleu més curiositats? Això que hem vist dels invasors movent-se més ràpidament cada vegada respon a una qüestió no intencionada però que ha quedat bé i tot: el senyor Nishikaido va haver de crear fins i tot el hardware del joc, que no podia moure's en els microordinadors de l'època, però el joc li va quedar lent. Després va descobrir que si hi havia menys alienígenes en pantalla es podien moure més ràpid, i aquí ho tenim.

Una altra de les limitacions d'aquella primera versió era que el joc només tenia dos colors: el blanc i el negre. Als Estats Units, quan el va distribuir Midway en color, en realitat era un truc que es feia emprant làmines de colors, però al Japó inicialment aquesta tècnica no es feia servir i l'Space Invaders era en blanc i negre, i a més en unes màquines que no tenien res a veure amb la que hem vist abans i que associem sempre a les recreatives: es tractava del que es coneix com a cocktail table, com podem veure a la foto.

L'impacte que va tenir el joc va ser brutal, fins i tot es diu que en Shigeru Miyamoto, creador dels Mario, Zelda i Donkey Kong entre altres llegendàries franquícies, no es va interessar pels videojocs fins que no va descobrir aquest títol, de manera que també en aquest sentit va ser revolucionari l'Space Invaders.

Aquest és l'Space Invaders Part II, de 1979. Taito no va trigar gaire, doncs, a fer la primera seqüela oficial del seu joc estrella. Les diferències jugables eren poques, però existien, i el que més crida l'atenció són els seus gràfics, per fi en color i sense trucs. Per tal de no allargar-ho massa no posaré vídeos de tot, però la companyia no es mamava el dit i va fer diverses seqüeles amb petits afegits cadascuna, entre els quals joc cooperatiu de dos jugadors i millores en el sistema de joc.

L'Space Invaders'95, de 1995, el poso per tal d'il·lustrar l'evolució del títol original, però és només l'últim de recreatives de tots els que van sortir després del Part II: el Return of the Invaders (1985), el Super Space Invaders'91 (1990), el Mininvaders (1990) i l'Space Invaders DX (1993). La majoria dels títols arcade van sortir, versionats amb més o menys fidelitat i amb més o menys millores, per a unes quantes plataformes domèstiques, que al seu torn van rebre un munt de noves entregues. En posaré només algunes de representatives:

Aquest és l'Space Invaders'90, de la Mega Drive únicament, que als Estats Units es va conèixer com a Space Invaders'91. El 1999 arribaria una versió que recuperaria el títol de la primera entrega, Space Invaders, i sortiria per a Playstation, Gameboy Color i Nintendo 64 (la del vídeo):

I acabaré destacant un títol que va sortir el 2009 (pel 30è aniversari de l'original) per a dispositius amb iOS i que l'any següent va fer el salt a Playstation Network i Xbox Live Arcade, i el 2011 a Android:

És l'Space Invaders Infinity Gene, introdueix l'interessant concepte de l'evolució i va ser força ben rebut per la crítica. Ja m'ha sortit una entrada prou llarga i hem vist mostres representatives dels diferents jocs de la franquícia, que també ha viscut òbviament una pila de recopilatoris de clàssics per a diverses consoles.

L'Space Invaders és un d'aquells títols realment revolucionaris, icònics del món dels videojocs, i els seus alienígenes pixelats ja fa dècades que van esdevenir un dels símbols més reconeguts del mitjà, com el Pac-man, el bigoti d'en Mario o les sabatilles d'en Sonic. No descarto fer alguna entrada sobre malalts de l'Space Invaders, aviso.