Exclusius de recreativa: Guardians

M'agrada descobrir, gràcies a les xarxes socials, videojocs que en el seu moment no és que els veiés per les revistes i no els fes gaire cas, potser perquè em deixava influir per una nota no gaire positiva, sinó títols que directament no sabia ni que existien.

Jocs que ara, amb els mitjans que tenim, puc provar fàcilment, i que no són els títols tan suats de què sempre es parla, independentment que siguin bons o no. Doncs bé, un d'aquests, encara pendent de provar, és el Ghost Chaser Densei, o Denjin makai al Japó, un beat'em up de 1994 de Banpresto per a recreatives i la Super Famicom que va tenir una seqüela només per a arcades, i és per això que en parlo aquí.

El 1995 ens arribava aquest Guardians, que al Japó també es coneix com a Denjin makai II, encara que com podem veure a l'indiscutiblement japonès flyer, destaca el nom internacional.

Com que no se'n troba gaire informació, he de recórrer a la pàgina de la Wikipedia de la primera entrega per situar-lo: és l'any 2079 i ens trobem en un país de l'Extrem Orient en què un superordinador ho controla tot, amb l'avantatge de mantenir també el crim a ratlla. Però hi ha criminals que passen desapercebuts, els ghosts, i per això el govern ha creat una unitat especial de policia per caçar-los, que són els ghost chasers.  

A la segona part no sé quant de temps ha passat, però ens podem imaginar que el context argumental és similar, i de fet hi tornen, amb canvis estètics, 4 dels 6 personatges que tenia la primera part, que ja eren molts. Però és que a la segona part hi ha 8 lluitadors!

Això és una animalada pel que fa als beat'em ups, i de fet és el joc del gènere amb més personatges que s'havien fet fins a l'arribada de l'Streets of Rage 4, que en té 11. Però vaja, aquest va tenir el rècord durant 25 anys i, de fet, en recreativa no va ser mai superat.

Seguint la tònica de la seva primera entrega, el Guardians té unes mecàniques de combat amb certa profunditat, amb els cops i els combos típics d'aquesta mena de jocs i també moviments especials -que depenen d'una barra que veiem en pantalla- i en equip amb un altre jugador, tot i que curiosament, malgrat que en aquella època no eren rars els títols del gènere que permetien més de dos jugadors simultanis, en aquest cas només hi poden jugar fins a dues persones, cosa que contrasta amb l'extraordinària plantilla de personatges.

Amb sprites força grans, gràfics detallats i en general un apartat audiovisual d'allò més cuidat, es tracta d'un joc que naixia en una època en què els polígons ja s'estaven establint als mercats domèstics, potser no va tenir gaire èxit als salons recreatius i, sigui com sigui, no es va considerar oportú fer-ne una versió domèstica com sí que havia passat amb la primera part.

Actualment, però, està considerat un dels millors beat'em ups que s'han fet mai, si bé no se l'acostuma a esmentar perquè és una mena de joc que té molts representants de gran qualitat i que van tenir més recorregut, cosa que contribueix a la seva popularitat. El rellançarà algú per a sistemes moderns perquè en puguem gaudir de manera legal? Tant de bo.

 

M'he acabat el The Legend of Zelda: Breath of the Wild!

La saga The Legend of Zelda és coneguda per tothom, encara que només sigui de nom. Tant si ens agrada com si no, és una de les més importants i populars de la història dels videojocs, i en forma part de manera indiscutible.

Jo només havia jugat a 3 entregues, que són Link's Awakening, A Link Between Worlds i, la més recent per a mi però la primera que va sortir, The Legend of Zelda. I ara, encara que no he jugat a molts dels títols més emblemàtics de la franquícia, puc dir que he acabat el meu quart Zelda.

Llançat el 3 de març de 2017 com a últim títol de la mateixa Nintendo per a la dissortada Wii U, i alhora com a primer de la companyia per a la llavors nova Switch, el The Legend of Zelda: Breath of the Wild és una obra mestra adequadament premiada i reconeguda a la indústria, una proposta revolucionària dins d'una saga llegendària en més d'un sentit que milions de persones han gaudit en una consola o l'altra, i que sens dubte és un dels millors videojocs que ha fet Nintendo. Ho dic ara, encara en calent, però sospito que ho continuaré dient quan me'n distanciï més. 

Dic que és revolucionària perquè, tot i que cada Zelda és diferent, estàvem acostumats a uns estils més o menys comuns, que anaven des de la vista superior als títols fets amb pixel art, i amb personatges petits i bufons, super deformed, fins a la vista posterior en tercera persona de jocs més moderns i amb dissenys més adults, passant per la tècnica cel shading del Wind Waker o els de la Nintendo DS.

Per a aquesta nova entrega es recuperava l'esmentat cel shading, però amb dissenys més realistes, amb un aspecte molt menys cartoon, i amb uns paisatges i uns efectes de llum i climàtics meravellosos, que fan que tot el joc tingui un aspecte bellíssim. 

Però la revolució no és aquesta, sinó el fet que ens planta en un món obert, amb un altíssim grau de llibertat. És clar que tenim una missió, que és ajudar la princesa Zelda a derrotar en Ganon, que s'ha escapat del seu captiveri després de 100 anys -sí, ells s'han conservat joves per diversos motius-, en el que és una nova proposta deslligada de la resta de la saga però alhora plena de referències a un lore establert, i afegint-ne de pròpies. 

Tanmateix, encara que hi hagi aquesta missió principal, amb diversos punts essencials i obligatoris, i un munt de missions secundàries majoritàriament opcionals, que ja haurien fet que el títol tingués una durada i un interès més que considerables, el que passa és que també podem optar per anar per lliure i fer el que ens roti, amb molt poques limitacions.

Podem collir pomes, talar arbres, enfrontar-nos a enemics, comprar i vendre coses quan ens trobem amb altres persones, cuinar, córrer per diversos indrets, domar i muntar cavalls, nedar, escalar, dormir i un munt d'accions que tard o d'hora farem durant les missions, o entre missió i missió, però que també es poden fer fora d'aquestes. Ajuden a passar l'estona, també, quan estem buscant alguna cosa i no la trobem, i ens passem hores explorant el territori.

I, evidentment, també podem fer experiments com aquest, en què en Link està protegit per un valuosíssim casc que evita que els llamps l'electrocutin, però la protecció no s'estén a la seva muntura.



Aquí una mostra de referència inconfusible a una altra entrega de la saga, en forma d'objecte que té un efecte força curiós.

Cal destacar, ara que dic això, la gran quantitat d'equipament, tant de roba com d'armes i complements, que ens ofereix el joc. A més, introdueix un factor molt interessant que ens obligarà a fer un ús savi de les coses, i és que les armes i els escuts es fan malbé i els perdem.

I la llibertat, a banda de fer ximpleries com les que he dit i ensenyat, té una vessant més creativa, i és que sovint ens trobem amb reptes que es poden resoldre de diverses maneres, i haurem de tirar d'enginy i habilitat, i sovint també d'assaig i error, per tal de superar-los. Un dels moltíssims exemples que podria donar: en Link és a la neu i no té roba adequada, de manera que el fred fa que vagi perdent vida. Si fem que equipi una arma basada en el foc, problema resolt.



I un altre exemple, que em permet parlar d'algunes coses importantíssimes (i me'n deixaré): aquí calia llançar una roca dins d'un cercle format per unes altres, de manera que en sortís una llavor kolog, element col·leccionable del joc i opcional, que a partir d'un determinat moment ens servirà per augmentar l'espai del nostre inventari, cosa molt necessària per tal d'enfrontar-se a l'aventura amb èxit.

Doncs bé, aquí vaig crear un camí per a la roca fent ús del poder del gel de la pedra sheikah, una mena de tauleta que el protagonista porta i que forma part de l'avançada tecnologia ancestral que inunda aquesta versió de Hyrule.

L'enginy i la imaginació ens seran especialment útils als 120 santuaris que hem de trobar escampats pel mapa, alguns d'ells ocults o amb el requisit de superar una prova llegendària que ens encarregaran.

Uns santuaris que no són com les masmorres clàssiques de la saga, en el sentit que a la majoria no hi ha cap més enemic que el trencaclosques que s'ha de resoldre, però que, segons com, poden ser apassionants.

En completar-los ens donaran uns símbols que podrem canviar en llocs concrets, i de quatre en quatre, per més contenidors de vida o per una ampliació de la resistència. Aconseguir els 120 es podria dir que és la missió just per sota de la de liquidar en Ganon, pel que fa a importància, però estrictament no seria obligatori.

També veurem seqüències animades que ens expliquen coses de la batalla de 100 anys abans, o més aviat de com es van preparar els herois, els anomenats Escollits, que inclouen en Link i la Zelda, i realment construeixen una llegenda dins la llegenda, perquè són històries tan antigues que gairebé ningú les recorda, i que el mateix protagonista va recuperant poc a poc, ja que comença el joc en un estat d'amnèsia.

Contribueixen a que fem nostra una història que podríem haver seguit a través de les converses amb diversos personatges no controlables, però que sens dubte té més força i èpica d'aquesta manera.



Això proporciona la part cinematogràfica a un producte per si mateix excel·lent, inoblidable, i crec que tampoc no m'equivocaré si dic que és un dels millors videojocs als que he jugat mai. Si més no, haver-li dedicat més de 200 hores des que me'l vaig comprar amb la Switch el juny de 2017 i haver-hi jugat setmanes seguides malgrat la meva habitual dispersió significa alguna cosa.

Es pot fer en menys temps, si no ens entretenim. I se li poden dedicar centenars d'hores més, com fa molta gent, per completar-ho absolutament tot. Jo m'he conformat amb fer totes les missions i gaudir dels continguts addicionals descarregables de pagament que inclou el passi d'expansió que va publicar Nintendo fa temps, i que bàsicament consisteixen en més equipament, el seguiment del recorregut del protagonista durant les últimes 200 hores, una modalitat de supervivència més interessant que no em pensava (i amb un útil premi al final) i l'anomenat La Balada dels Escollits, que explica més coses sobre els guerrers que dominaven les bèsties divines i que van acompanyar en Link i la Zelda a la llegendària batalla d'un segle enrere.

N'he gaudit moltíssim, i això que em faltaven molts coneixements de la saga que no són necessaris per jugar-hi, però que m'haurien permès detectar més picades d'ullet. En fi, una meravella de joc absolutament recomanable.