Malalts dels videojocs: Tatuatges de The Legend of Zelda

Amb els anys que fa que porto aquest blog em sorprèn, però no havia dedicat cap entrega d'aquesta subsecció a una de les sagues més importants de la història dels videojocs. És hora, doncs, de posar-hi remei.

Veurem alguns exemples, i per la importància de la saga en si n'hi ha moltíssims més, de gent que va decidir, en algun moment, que duria per sempre a la pell el seu amor per The Legend of Zelda.

Comencem amb aquest amb tant de detall i color, i amb una Zelda i un Link amb l'estil del Wind Waker i els jocs de la Nintendo DS. 

Que bufó, aquest en què un Link menut toca l'ocarina envoltat de fades Navi, tot plegat damunt de l'emblema de la Triforça de la família reial de Hyrule.

Parlant de l'ocarina, aquí la tenim en solitari, i és que es tracta d'un dels elements més emblemàtics de la saga.

També hi ha qui opta per la tinta negra i dissenys més discrets, però igualment representatius, com el símbol de la Triforça (panxell dret) o la màscara de Majora.

Però de la màscara també se'n poden fer tatuatges ben espectaculars i cridaners, com demostra aquesta imatge en què un Skull Kid la duu posada.

I què me'n dieu, d'aquesta Espasa Mestra i l'escut ben bonics i pixelats?

L'espasa, lògicament també llegendària, surt en molts altres tatuatges, un dels quals aquest, amb un disseny que ve del Breath of the Wild.

Que sigui el joc més recent de la saga no vol dir que no hagi tingut temps d'esdevenir prou mític com per tatuar-se'n coses, com és també el cas d'aquest Link arquer amb la roba que duu al joc de la Switch i la Wii U.

I no podien faltar les 4 bèsties divines, tan importants a l'entrega de 2017, que també tenen diversos exemples en forma de tatuatge, però he triat aquest, en color.

No podia acabar l'entrada sense comprovar si algú se n'havia fet amb en Ganon com a protagonista, i la veritat és que sí, i molta gent.

Acabo, ara sí, amb aquest de mitja esquena dedicat al Majora's Mask, un tatuatge espectacular, detallat i acolorit que, per les seves característiques i col·locació és un de tants, perquè força gent s'ha atrevit a fer-se coses així, però aquest en concret m'ha agradat especialment.

És clar que també n'hi ha de senzillets, amb imatges del Link pixelat, només el símbol de la Triforça o el típic dels cors que representen l'energia del protagonista, però n'he trobat prous d'espectaculars com per no haver-hi de recórrer. Vosaltres us en faríeu cap?

Els personatges més odiats dels videojocs

No inauguraré una nova secció amb aquest tema, perquè certament no n'hi ha per a tant, però sí que he pensat que estaria bé fer un recull d'alguns dels personatges més odiats de la història dels videojocs, tant si són enemics difícils de vèncer (per la seva fortalesa o les seves males arts) com si es tracta d'altres que senzillament no cauen bé. 

Faig la llista en part basant-me en diversos rànquings que he trobat a internet, i veig que uns quants coincideixen en considerar insuportable el Mario Bebè (o Baby Mario), que va debutar al Super Mario World 2: Yoshi's Island de la Super Nintendo l'any 1995, joc considerat imprescindible per altra banda. La versió ultrajove d'en Mario, com es pot veure al minut 2:25 del vídeo aproximadament, es posa a plorar cada cop que en Yoshi el perd, i els que hi han jugat afirmen que és realment empipador. 

Una altra de bastant cèlebre és la Natalya del Goldeneye 64, de 1997 i per a la Nintendo 64, una noia que hem de salvar però que és lenta, es perd, es queda enrere i té per costum ficar-se en plena trajectòria de les bales, tant les enemigues com les amigues. De fet, si n'he posat una imatge és perquè de vídeos no paròdics no n'he trobat, així que us podeu fer una idea de la valoració que el públic en fa. 

El món dels jocs de lluita també està farcit de personatges odiosos, però un d'ells, i això ja és collita meva, és en Seth, de l'Street Fighter IV (2008, diverses plataformes). El problema d'aquest paio és que és un trampós, i no sé com vaig ser capaç de guanyar-lo fàcilment en el meu primer enfrontament contra ell, ja que no ho he pogut tornar a aconseguir en un sol intent mai més.

El cas és que guanyar-li el primer round és fàcil, però després multiplica diverses vegades les seves habilitats i no et deixa respirar. Mal ajustament de poders per part de Capcom, és evident, ja que no hi ha dubte que el que fa en Seth és donar-te peixet al principi i mostrar-se tal com és al final.

També treta de la meva experiència personal tenim l'Alpha 152, del Dead or Alive 4 (2005, Xbox 360), una enemiga final injustament superior que et pot vèncer en 3 cops i que té combos que et prenen més de mitja vida. Fúmer-li cops a ella és molt difícil i cal recórrer a trobar-ne un d'imparable per tal de vèncer-la a base de repetir-lo, cosa antiesportiva però en aquest cas necessària.

Aquí en tenim un altre, ja d'un altre gènere, que trobem al Super Mario Bros. (1985, NES) i que he patit personalment. Es tracta ni més ni menys que dels Germans Martell, o Hammer Bros., als quals per cert ja vaig dedicar una entrada. Tant pot ser que els passem sense problemes com que ens matin cada vegada que ens els trobem, a causa del seu comportament no especialment perdictible. És més difícil que els enemics finals de cada món, i a sobre no paren de sortir a la penúltima pantalla del joc, la 8-3.

Una altra que surt esmentada sovint és la Navi, una mena de fada que és una esfera de llum i que acompanya en Link a The Legend of Zelda: Ocarina of Time (1998, Nintendo 64), un joc que molts consideren el millor de la franquícia i de la història dels videojocs en general, però que tenia aquest petit defecte.

I és que la fadeta dels nassos apareixia cada dos per tres per tal de donar consells al protagonista i al principi per ensenyar-li a fer anar el comandament de la consola, però sembla que no sempre ajudava gaire i a més ho feia amb un "hey, listen!" molt molest que a Youtube parodien en diversos vídeos:



No cal que escolteu els 10 minuts del vídeo, tot i que confio que no ho haureu fet. En fi, la Navi no va tornar a sortir a cap joc de la saga, i només va tornar a ser esmentada a l'inici del The Legend of Zelda: Majora's Mask, de l'any 2000.

Un altre que aporto jo: si heu jugat mai al Sonic the Hedgehog (1991, Mega Drive), que espero que sí, o a alguna de les altres entregues de la saga, segurament ja coneixeu aquesta bola amb ulls que llança unes boles de punxes més petites. Es diu Orbinaut i és una de les moltes creacions del Dr. Robotnik (actualment Dr. Eggman), que és particularment difícil de vèncer i que val més evitar si no és que tenim la invencibilitat momentània.



D'aquest joc també n'havia parlat: és el Comic Bakery (1984, MSX) i és un dels jocs que van marcar la meva infantesa i a què encara jugo quan, de tant en tant, trec l'MSX de sota la taula, però tot i que els óssos rentadors són els únics enemics i es limiten a fer la seva feina, els odio igualment.

Em penso que avui ho deixaré aquí, i qui sap si amb el temps se me n'acudeixen uns quants més i faig una segona entrada dedicada a personatges detestables dels videojocs. Quins són els vostres?