Ja sabeu, i pel caràcter d'aquest blog no us hauria de sorprendre, que m'encanten els jocs retro. En l'ús no del tot correcte però ja massa estès de la paraula, és a dir aquells videojocs d'èpoques pretèrites, que per diverses raons es feien diferent de com es fan ara.
M'agrada molt jugar-hi, comprar-ne dels que no vaig tenir quan eren d'actualitat, tant si els coneixia llavors com si no, i que se'n llancin recopilatoris per a màquines modernes, que són els llançaments que m'il·lusionen més, sense perjudici dels videojocs nous, que evidentment també toco.
Però fins i tot jo, amb aquest perfil, de vegades em pregunto si tenim massa clavades les ulleres de la nostàlgia, si no tendim a recordar molts d'aquells jocs com si fossin millors del que, en realitat, són.
Tot i que estem parlant, vull deixar-ho ben clar des del principi, de percepcions personals. La nostàlgia, un concepte indissociable d'aquesta afició nostra, té a veure amb les sensacions que ens va quedar d'alguna cosa del passat, i pensar, en aquest cas, en un videojoc de la nostra infantesa o adolescència ens pot transportar, d'alguna manera, a una època en el seu conjunt.
Podem pensar en un joc i sentir -o, almenys, a mi em passa- coses que sentíem llavors, perquè potser era una època en què érem molt feliços en l'àmbit dels amics, la parella, els estudis... el que fos. A mi, per exemple, el Mario Kart 64 em transporta a un període de l'institut en què vaig ser breument feliç, i a unes partides multijugador a casa d'un amic entre quatre persones que són l'excepció pel que fa a la meva trajectòria com a videojugador.
Però... revisitant-lo en ocasions posteriors, he de dir que és un joc que actualment em fa mandra, i m'estimo moltíssim la saga, però és que els gràfics prerenderitzats trobo -i sé que no soc l'únic- que no han aguantat gaire bé el pas del temps, tot i que en aquella època hi al·lucinàvem. No és cosa de la consola, perquè per exemple el Super Mario 64 em continua agradant en la seva forma original, sinó de l'estil que es va triar per a la segona entrega de la saga de curses d'en Mario.
.jpeg)
He dit que és una cosa personal, i és que no tothom es troba amb la mateixa caiguda de la bena als ulls amb els mateixos jocs i de la mateixa manera, per tant em puc equivocar, però em fa la sensació que hi ha títols que em van agradar molt quan eren nous, però que ara, encara que tingui ganes de tornar-hi, em costaran.
Per exemple, el Tomb Raider o el Resident Evil, dels que vaig gaudir molt a la Saturn a la seva època, però els controls anomenats "de tanc" són una cosa que no sé si tinc ganes de revisitar. Però ho intentaré, perquè em vaig comprar la primera trilogia remasteritzada de les aventures de la Lara Croft i també tinc intenció de jugar a la saga més famosa dels survival horror per ordre d'aparició... algun dia.
També hi ha casos en què no tinc tan clar que els jocs em decebin per culpa de tornar-hi afectat per la nostàlgia. De l'Eternal Champions se'n parla, ara, amb befa i tot. L'intent de la pròpia Sega de presentar un joc de lluita 1 contra 1 que li fes la competència a les diverses iteracions de l'Street Fighter II no és recordat amb gaire estima, sembla ser que per l'elevada dificultat que té i altres problemes jugables, si bé es reconeix que l'ambientació i la caracterització dels personatges estan força bé.
Jo me'l vaig comprar quan era d'actualitat i en vaig gaudir molt, però reconec que no hi he tornar a jugar mai més, de manera que tant pot ser que acabi donant la raó a la gent, quan em decideixi a revisitar-lo, com que em reafirmi en el gran record que en tinc.
Posem un altre cas en què la idealització juga un paper important en la nostra percepció dels videojocs antics (si volem ser estrictes, els "clàssics" serien aquells que eren bons llavors i es consideren bons encara ara, però és una altra paraula d'aquelles que fem servir amb molta generositat).
Segur que tots nosaltres coneixem de nom, o fins i tot hem vist en moviment, jocs coneguts que pel que sigui no vam tenir l'ocasió de provar personalment. Però ens ha quedat l'espina de jugar-hi, i ara que ho podem fer... no són com esperàvem. M'ha passat una mica, per exemple, amb l'Earthworm Jim, que tinc en diverses bandes però que fins fa molt poc no havia tocat mai. Em resulta una mica frustrant per la seva dificultat i les poques pistes que dona per saber cap a quina direcció hem d'anar. Però no estic dient que sigui un mal joc ni que em penedeixi d'haver-lo tocat, simplement no és com m'havia imaginat.
Com a autodenominat arqueòleg dels videojocs, m'agrada anar enrere, de vegades massa, per conèixer coses anteriors al punt on vaig començar a jugar jo, i fins i tot anteriors al meu propi naixement. Recopilatoris moderns, amb altíssims llistons com el de l'Atari 50: The Anniversary Celebration, em brinden l'oportunitat de provar títols molt primitius, i el concepte m'atrau...
...Però he de reconèixer que em fa molta por, perquè no m'agrada gaire el que veig. Hi ha un punt que va més enllà del que estem disposats a "suportar" pel que fa a gràfics, i algunes coses que he vist de l'Atari 2600 m'interessen perquè són reverenciades pels que les van viure de petits, però no és una reverència de primera mà, com passa amb aquelles figures públiques que reben tota mena d'honors perquè ara són molt grans i van fer alguna cosa important en el passat, i que els joves es miren sense sentir-hi una connexió personal.
Perquè és això: la connexió personal hi fa molt, i en el meu cas en tinc molta amb l'MSX i els seus jocs, que van ser el meu punt de partida, incloent-hi moltes conversions directes de títols d'Spectrum que recordo amb afecte -a la imatge, el Casanova-, però que segurament jugats ara no s'aguanten per enlloc, sobretot pel que fa a la jugabilitat i els controls. Potser estan millor on són ara, als meus records, però em resisteixo a acceptar-ho.
Això no va d'èpoques ni generacions de consoles, no vull que ho sembli. Va per jocs. Hi ha títols molt antics que encara ara trobo molt divertits, i més important encara: els trobo divertits també si no hi havia jugat mai, i ho faig ara, amb 43 anys d'edat i sense experiència prèvia amb molts clàssics dels 80 i 90 i, per tant, sense contaminar per la nostàlgia.
Parlant de clàssics, n'hi ha que ho són tant que majoritàriament pensem que han envellit a la perfecció. L'Street Fighter II, de 1991, per exemple, si no fos per les seves revisions continuaria sent una absoluta referència. Jugant-hi ara, però, hem d'admetre que sense resultar decebedor, perquè no és això, es veu lent i amb una plantilla de personatges curtíssima, i per això no acostuma a ser la versió a la que juga la gent ni ara ni des que en va sortir la primera revisió. Però té moltíssim d'encant.
El retro, com a concepte, és quelcom que tenim idealitzat. Jo mateix, ja ho he dit, em poso molt content quan s'anuncia una col·lecció de videojocs antics d'una companyia o una saga. De vegades, quan els provo un per un, m'adono que no m'agraden tant perquè em resulten massa difícils, primitius o frustrants per alguna raó. Però, encara que sovint els acabi abandonant o explotant menys del que em pensava, d'entrada els idealitzo i tenen el meu sí rotund.
La qüestió, doncs, és que hi ha una idealització innegable per part de tothom, en major o menor mesura, i això porta a decepcions quan tornem a trepitjar un terreny inexplorat durant dècades, però de vegades no. De vegades tenim determinats videojocs en un pedestal sense haver-hi tornar mai més, i quan hi tornem ens continuen agradant tant com el primer dia. I això és meravellós.
