El títol que analitzo avui és prou conegut per tothom, tant si hi va jugar com si no. Un dels videojocs més populars i aclamats de la Nintendo 64, sovint considerat millor que el Super Mario 64, i que afortunadament encara ara és prou barat com per aconseguir-lo en estat complet sense deixar-hi gaires diners -no es pot dir el mateix, però, de la seva segona part-.
Com a tal, jo també el tinc a la meva modesta col·lecció de la 64 bits de Nintendo, però el cas és que hi he jugat fa molt poc, per fi de manera seguida i amb dedicació, en la versió de la Xbox 360 -en alta definició i algun subtil canvi- que s'inclou al recopilatori Rare Replay de la Xbox One i que originalment va sortir a la plataforma digital Xbox Live Arcade l'any 2009.
El Banjo-Kazooie va sortir el 1998, amb l'avantatge sobre l'esmentat Super Mario 64, que indiscutiblement va ser el joc que va marcar el camí per als videojocs de plataformes 3D -tot i que no en va ser la primera mostra- de món obert o exploració lliure, i que va generar múltiples imitacions o inspiracions.
De fet, i en parlaré amb profunditat un altre dia, Rare estava desenvolupant un altre títol, més similar a la celebrada saga Donkey Kong Country, però quan va veure la proposta de Nintendo per al debut de la seva mascota a la nova consola de 64 bits va refer el projecte pràcticament des de zero, i va polir-lo fins a obtenir aquest celebrat i meravellós videojoc.
Queda clar, des de la presentació, que es tracta d'un videojoc de caràcter infantil, però no ho és més que l'esmentat Super Mario 64, com a mínim pel que fa a la jugabilitat. Sí que l'ambientació i el disseny dels personatges són molt com de dibuixos animats, i pot produir aquesta impressió si no ens hi endinsem.
I no passaria res. No hi ha cap mal amb què existeixin videojocs pensats per al públic més jove. Trobo, però, que Banjo-Kazooie no és tant el cas. Té una dificultat assequible, almenys força inferior al que havíem vist en obres anteriors de la desenvolupadora britànica, però algunes coses requereixen certa destresa i precisió, i acostumar-se (o reacostumar-se) als controls dels títols de plataformes 3D de l'època.
Però no ens desviem: la història del joc comença quan la bruixa Gruntilda segresta la Tooty, una nena ossa que volia anar-se'n d'aventures amb el seu germà, per robar-li la bellesa, ja que ella té la imatge típica d'aquesta figura del folclore occidental.
El germà de la noia és l'os Banjo, que està dormint quan l'ocella Kazooie el desperta i li diu que s'afanyi i tots dos emprenen l'aventura per anar-la a rescatar.
Després d'explorar la zona al voltant de la caseta on viu, cosa que amb les converses amb el talp Bottles fa de tutorial per als moviments bàsics amb què començarem l'aventura, en Banjo i la Kazooie -que va amagada a la motxilla de l'os sempre que no la necessitem- s'endinsen a la cova de la Gruntilda, des d'on s'accedeix als diversos mons que conformen l'univers del joc, i que se'ns presenten en uns quadres, quelcom sospitosament similar al que s'havia vist al salt a les 3D de cert lampista italoamericà.
En aquest cas, però, els quadres ens ensenyen quin és el món, com es diu i de què va, però no hi entrarem -tot i que el primer cop ho intentarem i ens aixafarem el nas-, sinó que al davant hi ha una peça gegant de puzzle a través de la qual completarem els puzzles que en realitat són aquests quadres, sempre que haguem aplegat prou peces, és clar. I després d'això cal trobar l'entrada a aquell món, que és en un altre lloc. Com podem veure, la mecànica per entrar als mons sí que és original.
L'ordre que seguim en completar aquests mons és relativament lliure: sí que hem de començar en un de senzillet que continua sent, en part, tutorial, i on aprenem els primers moviments especials utilíssims, i on aconseguim les primeres 10 peces de puzzle que ens permetran desbloquejar un dels mons posteriors. Però arriba un moment que en tenim de sobres, i per tant l'ordre dels escenaris que visitem no serà igual per a tothom.
En teoria hi ha una manera òptima de fer-ho per tal de tenir desbloquejats tots els moviments, però tampoc passa res, perquè podem deixar un món sense completar al 100% i després tornar-hi amb les noves habilitats adquirides i aconseguir allò que ens faltava.
Les esmentades peces de puzzle no són els únics col·leccionables d'aquest joc etiquetat com a "collectathlon", un terme que es fa servir per denominar aquests títols de plataformes en què s'han de col·leccionar mil coses i que es duria a l'extrem en videojocs posteriors.
A cada nivell n'hi ha 10, que aconseguim duent a terme diverses tasques, que poden ser simplement trobant aquestes peces, ajudant un personatge no controlable o competint contra un altre. En aquest sentit funcionaria igual que les estrelles de poder del Super Mario 64. Però, a més, hi ha notes musicals (100 a cada món, cosa que equival a les monedes d'en Mario -no ens donen vides extra, però, ja que aquestes hi són en forma de trofeus per l'escenari- i també proporciona peça de puzzle) que serviran per desbloquejar algunes portes de la cova de la Gruntilda, 5 éssers de colors anomenats Jinjo i peces d'un rusc que quan s'acumulen ens allarguen el comptador d'energia.
Un altre element col·leccionable són les calaveres d'en Mumbo Jumbo, un bruixot que a canvi d'un nombre d'aquestes ens transforma en algun animal, cosa imprescindible per dur a terme algunes de les missions de tots els escenaris, com ara aquesta competició amb un cocodril per veure qui es menja més tubercles amb cara.
En aquest cas n'hi ha de sobres, com també de plomes vermelles per volar amb la Kazooie o de daurades per activar la invencibilitat, dos moviments que aprendrem a mesura que avança la història, o uns ous blaus que haurem de disparar en algunes ocasions. Com es pot veure, a cada món hi ha moltes coses per fer i aconseguir.
I són mons molt diversos i amb reptes prou diferents, on podem esperar les típiques ambientacions dels videojocs de plataformes, però també alguna d'original: en aquest cas ens movem per una muntanya, una platja, una mena de clavegueres, un pantà, una zona nevada, un desert, una mansió terrorífica en un cementiri, un vaixell en un port i un bosc que hem de visitar a les quatre estacions de l'any.
La cova de la Gruntilda també és un món en si mateix, de vegades es fa una mica pesat de recórrer quan hem d'anar a un dels escenaris més avançats i allunyats de l'entrada, però allà també hi trobarem algunes peces de puzzle que s'activen des de cadascun dels mons, a més de la fada Brentilda, la germana bona de la Gruntilda, que ens explica intimitats de la nostra enemiga que ens faran servei, si les recordem, al joc de taula amb què s'acaba l'aventura (tot i que no és el final-final, que només apareix després dels crèdits i que haurem de fer si volem vèncer del tot la bruixa).
A més, hi ha referències a altres títols de la companyia, com ara el número 1881 d'uns barrils, que ve del mític Atic Atac, la foto d'en Conker (del Conker's Pocket Tales i el Conker's Bad Fury Day), o el tauró que ens persegueix quan al món de la platja entrem a l'aigua, que trobo que és una referència al de l'Snake Rattle 'n' Roll, també de Rare, però tot i que funciona igual no veig que ningú més hagi pensat que ho és. Doncs bé, com aquestes, unes quantes referències més.
La versió en alta definició per a la Xbox 360 aporta, evidentment, aquesta clara millora gràfica pel que fa a nitidesa. Sembla ser que també arregla algunes coses que no acabaven d'anar fines i fa algun petit canvi més per millorar l'experiència de joc, a més d'eliminar les referències a Nintendo (llevat d'una Game Boy que apareix dins la casa d'en Banjo), i és que Rare va ser comprada per Microsoft el 2002 i des de llavors hi pertany.
Hi ha, però, un canvi que val la pena destacar, més que res per la curiositat: originalment es pretenia que mitjançant l'obtenció d'una clau de gel i uns ous misteriosos -que, a diferència de la clau, visible durant la partida, apareixen quan hem acabat el joc- ens donarien alguna cosa per a la seqüela, el Banjo-Tooie, però sembla que es va descartar perquè requeria canviar de joc en menys de 10 segons i les revisions de la consola a partir de 1999 impedien que el truc funcionés. Allò va generar teories i llegendes, però per a la versió Xbox Live Arcade, a la que he jugat jo, de 2009, la característica finalment es va implementar, i permet que apareguin certs objectes al Banjo-Kazooie: Nuts & Bolts, de 2008.
Estic content d'haver jugar, per fi, a aquest clàssic de la Nintendo 64 i dels videojocs en general que tenia pendent. Reconec que em feia mandra, i que la qüestió de les càmeres als plataformes 3D de l'època de vegades és el pitjor enemic que ens trobem, així com el control sota l'aigua, però el Banjo-Kazooie desprèn una personalitat pròpia malgrat les evidents inspiracions, i és un joc molt simpàtic i agradable de jugar, amb una banda sonora encomanadissa de Grant Kirkhope (una llegenda de Rare fins que la va deixar el 2008), dissenys entranyables de l'encara treballador de la companyia Gregg Mayles, mecàniques i habilitats de tota mena, sorpreses i diversos nivells d'exigència -podem col·leccionar-ho tot o no-, que lliga amb la filosofia Nintendo per a la qual es va crear, res a veure amb algunes propostes molt difícils de la Rare dels 8 bits (Spectrum i NES), però alhora amb un estil i un humor marca de la casa.
No recomanaria especialment jugar-hi si venim d'un Mario tridimensional i busquem descansar una mica d'aquest tipus de joc, però si volem una experiència similar perquè fa temps que no hi juguem, o ens ve de gust jugar a un altre referent del gènere, llavors sí, és d'allò més recomanable. I, de pas, veiem l'origen -tot i que en Banjo va debutar al Diddy Kong Racing- d'un parell de personatges que poc o molt han anat apareixent en diversos videojocs, i que per exemple han estat convidats al Super Smash Bros. Ultimate de la Switch, en el que és la seva aparició més recent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada