Jocs que no van veure la llum: Dream - Land of Giants

Fa unes quantes entrades analitzava un clàssic de les plataformes 3D dels anys 90, un títol emblemàtic de Rare i de la Nintendo 64 (ara a Xbox) com és el Banjo-Kazooie, i allà vaig dir que el projecte havia de tenir, inicialment, un altre aspecte i, de fet, el resultat final no s'assemblava gaire al que havia acabat sortint.

Doncs bé, ha arribat el moment de parlar del videojoc que no va sortir a la llum i que es va transformar brutalment en una petita però estimada saga de la companyia britànica. Avui veurem, finalment, com havia de ser aquella primera idea. 

Amb el nom de Dream: Land of Giants, que tenia el nom en clau de "Project Dream", se'n va començar a encarregar l'equip responsable del Donkey Kong Country 2 al desembre de 1995, amb l'objectiu de repetir l'èxit de la proposta de la llavors ja saga DKC i els seus gràfics prerenderitzats, però en una nova IP, també per a la Super Nintendo.

Se citen com a inspiracions per al projecte els JRPG, la saga The Legend of Zelda i les aventures gràfiques de LucasArts, uns ingredients que fan molt bona pinta, certament. 

Amb l'inconfusible estil gràfic de Rare, el joc ens havia de posar a la pell de l'Edson, un nano espadatxí que es feia amic d'un gos que l'ajudava amb les seves habilitats especials. Podem veure-hi la llavor d'un os i una ocella, oi? Tot i que en Dinger es podia separar de l'Edson en alguns moments.

Se'n va arribar a fer una demo, que tenia lloc en un bosc frondós i un pantà, a més d'un peu de dinosaure que de tant en tant anava caient i amenaçant la vida dels protagonistes. També s'hi veien les millores en els gràfics prerenderitzats, que aquest cop incloïen ombres que reproduïen l'efecte dels personatges passant per sota del fullatge dels arbres.

Desprèn sensacions similars als Donkey Kong Country, i sí, es nota la millora gràfica. Això hauria estat espectacular a la SNES, i té aquella manera de fer tan característica de Rare.

Però la vida del Cervell de la Bèstia estava arribant al seu final, i es va pensar que aquella demostració tècnica no causaria sensació -el mateix que es va témer amb l'Star Fox 2- i van decidir moure el projecte a la llavors llampant Nintendo 64, on la companyia britànica llançaria força títols, sense els quals la consola de 64 bits tindria un catàleg francament coix.

La transició, pel que se'ns explica a la wiki de Banjo-Kazooie, estava resultant més senzilla del que es pensaven. El canvi més notable va ser que es va descartar l'ambientació de conte de fades en favor dels pirates, però va arribar un punt que no acabaven de saber construir un joc amb aquelles idees, i el protagonista, un noi amb una espasa, els va semblar poc atractiu en aquella nova etapa.

Al final van decidir que fos un animal antropomòrfic, que reconeixem de seguida en aquesta imatge, tot i que llavors encara duia una espasa, i més endavant se li va canviar per una motxilla.

Després d'això, la temàtica pirata també va ser descartada i es va voler dissenyar un joc on es poguessin aprofitar les habilitats de l'os, una aventura d'acció lineal que va passar a ser altre cop en 2D, o com se sol dir, 2.5D, on Rare se sentia còmoda. I a l'os se li va afegir una motxilla de la qual sortien unes potes per anar més ràpid i unes ales per fer un doble salt, que amb el temps es van convertir en una companya amb plomes que va rebre el nom de Kazoo, tal com l'instrument, si bé inicialment li deien "Tweeter". 

Tampoc vull convertir l'entrada en un making of del Banjo-Kazooie, així que ara només afegiré que es van anar afegint i traient coses del projecte, i que va arribar un punt que era, fins i tot amb la linealitat i les 2.5D, massa ambiciós tecnològicament fins i tot per a la nova consola, i això n'afectava el rendiment. 

Això, juntament amb l'arribada del Super Mario 64 -que marcaria el camí dels plataformes tridimensionals- i el desenvolupament, per part d'un altre equip dins de Rare, del que acabaria sent el Conker's Bad Fury Day, va fer que el projecte Dream fos brutalment canviat i acabés esdevenint el genial plataformes 3D de món obert Banjo-Kazooie.

És per això que no podem dir que el Dream arribés a sortir mai a la llum, de tan canviat que estava. I és una llàstima, perquè hauria pogut estar molt bé, la idea original. Al capdavall, el resultat final sí que va ser un conte de fades. Suposo que va ser un problema de timing. Dos anys abans, i segurament s'hauria completat.

D'aquell projecte cancel·lat en van sobreviure, però, unes quantes coses: la més destacada és el personatge del Capità Blackeye, que apareix en un cameo fotogràfic al Banjo-Kazooie i parlant al Banjo-Tooie, però també cal dir que en Banjo havia de ser un secundari al Dream. La germana d'en Banjo, la Tooty, havia de ser la xicota de l'Edson, amb el nom de Piccolo, i també es va reaprofitar la pota de dinosaure, que es va dir Stompanodon, al Banjo-Tooie.

Pel que fa a la música, el mestre Grant Kirkhope, encarregat de la banda sonora de molts dels videojocs de Rare, ja n'havia composat 107 peces, algunes de les quals van ser reutilitzades en d'altres jocs de la companyia.  

A l'excel·lent recopilatori Rare Replay, encara exclusiu de la Xbox One, hi ha un munt de característiques extra, entre les quals petits reportatges desbloquejables sobre Rare i els seus jocs, i en aquesta peça parlen precisament del projecte Dream. Us recomano que compreu el recopilatori, però mentre no ho feu, aquí teniu aquest vídeo que es va fer públic l'any 2015 com a part de la promoció de la col·lecció.

Va ser llavors quan es van mostrar al públic més coses sobre aquell joc cancel·lat del qual, durant molts anys, només se n'havien vist algunes imatges. No és la primera vegada, però, que la companyia redissenya completament algun títol o el descarta i en recicla idees, com vam poder veure a les entrades sobre el Donkey Kong Racing i el Banjo-Karting. 

Anàlisi: Banjo-Kazooie

El títol que analitzo avui és prou conegut per tothom, tant si hi va jugar com si no. Un dels videojocs més populars i aclamats de la Nintendo 64, sovint considerat millor que el Super Mario 64, i que afortunadament encara ara és prou barat com per aconseguir-lo en estat complet sense deixar-hi gaires diners -no es pot dir el mateix, però, de la seva segona part-. 

Com a tal, jo també el tinc a la meva modesta col·lecció de la 64 bits de Nintendo, però el cas és que hi he jugat fa molt poc, per fi de manera seguida i amb dedicació, en la versió de la Xbox 360 -en alta definició i algun subtil canvi- que s'inclou al recopilatori Rare Replay de la Xbox One i que originalment va sortir a la plataforma digital Xbox Live Arcade l'any 2009. 

El Banjo-Kazooie va sortir el 1998, amb l'avantatge sobre l'esmentat Super Mario 64, que indiscutiblement va ser el joc que va marcar el camí per als videojocs de plataformes 3D -tot i que no en va ser la primera mostra- de món obert o exploració lliure, i que va generar múltiples imitacions o inspiracions. 

De fet, i en parlaré amb profunditat un altre dia, Rare estava desenvolupant un altre títol, més similar a la celebrada saga Donkey Kong Country, però quan va veure la proposta de Nintendo per al debut de la seva mascota a la nova consola de 64 bits va refer el projecte pràcticament des de zero, i va polir-lo fins a obtenir aquest celebrat i meravellós videojoc.

Queda clar, des de la presentació, que es tracta d'un videojoc de caràcter infantil, però no ho és més que l'esmentat Super Mario 64, com a mínim pel que fa a la jugabilitat. Sí que l'ambientació i el disseny dels personatges són molt com de dibuixos animats, i pot produir aquesta impressió si no ens hi endinsem. 

I no passaria res. No hi ha cap mal amb què existeixin videojocs pensats per al públic més jove. Trobo, però, que Banjo-Kazooie no és tant el cas. Té una dificultat assequible, almenys força inferior al que havíem vist en obres anteriors de la desenvolupadora britànica, però algunes coses requereixen certa destresa i precisió, i acostumar-se (o reacostumar-se) als controls dels títols de plataformes 3D de l'època. 

Però no ens desviem: la història del joc comença quan la bruixa Gruntilda segresta la Tooty, una nena ossa que volia anar-se'n d'aventures amb el seu germà, per robar-li la bellesa, ja que ella té la imatge típica d'aquesta figura del folclore occidental. 

El germà de la noia és l'os Banjo, que està dormint quan l'ocella Kazooie el desperta i li diu que s'afanyi i tots dos emprenen l'aventura per anar-la a rescatar. 

Després d'explorar la zona al voltant de la caseta on viu, cosa que amb les converses amb el talp Bottles fa de tutorial per als moviments bàsics amb què començarem l'aventura, en Banjo i la Kazooie -que va amagada a la motxilla de l'os sempre que no la necessitem- s'endinsen a la cova de la Gruntilda, des d'on s'accedeix als diversos mons que conformen l'univers del joc, i que se'ns presenten en uns quadres, quelcom sospitosament similar al que s'havia vist al salt a les 3D de cert lampista italoamericà. 

En aquest cas, però, els quadres ens ensenyen quin és el món, com es diu i de què va, però no hi entrarem -tot i que el primer cop ho intentarem i ens aixafarem el nas-, sinó que al davant hi ha una peça gegant de puzzle a través de la qual completarem els puzzles que en realitat són aquests quadres, sempre que haguem aplegat prou peces, és clar. I després d'això cal trobar l'entrada a aquell món, que és en un altre lloc. Com podem veure, la mecànica per entrar als mons sí que és original.

L'ordre que seguim en completar aquests mons és relativament lliure: sí que hem de començar en un de senzillet que continua sent, en part, tutorial, i on aprenem els primers moviments especials utilíssims, i on aconseguim les primeres 10 peces de puzzle que ens permetran desbloquejar un dels mons posteriors. Però arriba un moment que en tenim de sobres, i per tant l'ordre dels escenaris que visitem no serà igual per a tothom. 

En teoria hi ha una manera òptima de fer-ho per tal de tenir desbloquejats tots els moviments, però tampoc passa res, perquè podem deixar un món sense completar al 100% i després tornar-hi amb les noves habilitats adquirides i aconseguir allò que ens faltava. 

Les esmentades peces de puzzle no són els únics col·leccionables d'aquest joc etiquetat com a "collectathlon", un terme que es fa servir per denominar aquests títols de plataformes en què s'han de col·leccionar mil coses i que es duria a l'extrem en videojocs posteriors. 

A cada nivell n'hi ha 10, que aconseguim duent a terme diverses tasques, que poden ser simplement trobant aquestes peces, ajudant un personatge no controlable o competint contra un altre. En aquest sentit funcionaria igual que les estrelles de poder del Super Mario 64. Però, a més, hi ha notes musicals (100 a cada món, cosa que equival a les monedes d'en Mario -no ens donen vides extra, però, ja que aquestes hi són en forma de trofeus per l'escenari- i també proporciona peça de puzzle) que serviran per desbloquejar algunes portes de la cova de la Gruntilda, 5 éssers de colors anomenats Jinjo i peces d'un rusc que quan s'acumulen ens allarguen el comptador d'energia.

Un altre element col·leccionable són les calaveres d'en Mumbo Jumbo, un bruixot que a canvi d'un nombre d'aquestes ens transforma en algun animal, cosa imprescindible per dur a terme algunes de les missions de tots els escenaris, com ara aquesta competició amb un cocodril per veure qui es menja més tubercles amb cara.

En aquest cas n'hi ha de sobres, com també de plomes vermelles per volar amb la Kazooie o de daurades per activar la invencibilitat, dos moviments que aprendrem a mesura que avança la història, o uns ous blaus que haurem de disparar en algunes ocasions. Com es pot veure, a cada món hi ha moltes coses per fer i aconseguir.

I són mons molt diversos i amb reptes prou diferents, on podem esperar les típiques ambientacions dels videojocs de plataformes, però també alguna d'original: en aquest cas ens movem per una muntanya, una platja, una mena de clavegueres, un pantà, una zona nevada, un desert, una mansió terrorífica en un cementiri, un vaixell en un port i un bosc que hem de visitar a les quatre estacions de l'any. 

La cova de la Gruntilda també és un món en si mateix, de vegades es fa una mica pesat de recórrer quan hem d'anar a un dels escenaris més avançats i allunyats de l'entrada, però allà també hi trobarem algunes peces de puzzle que s'activen des de cadascun dels mons, a més de la fada Brentilda, la germana bona de la Gruntilda, que ens explica intimitats de la nostra enemiga que ens faran servei, si les recordem, al joc de taula amb què s'acaba l'aventura (tot i que no és el final-final, que només apareix després dels crèdits i que haurem de fer si volem vèncer del tot la bruixa). 

També serà sobretot a la cova quan la Gruntilda ens anirà dient coses, sempre de manera rimada, fent rodolins que almenys en anglès funcionen, però no sé què s'ha fet en traduccions d'aficionats, si és que existeixen. És part de l'humor que impregna el Banjo-Kazooie, típic de la desenvolupadora britànica, i que inclou també alguns elements escatològics, com la necessitat de ficar-se en un vàter o els rots amb què es comunica un dels personatges que coneixem, en un joc on aquests sempre emeten sorollets per una barreja de limitacions tècniques de l'època i el format de cartutx original i l'estil de Rare. Amb això s'aconseguia apel·lar tant al públic més jove com al més gran, que entén les coses d'una altra manera i amb unes altres connotacions.

A més, hi ha referències a altres títols de la companyia, com ara el número 1881 d'uns barrils, que ve del mític Atic Atac, la foto d'en Conker (del Conker's Pocket Tales i el Conker's Bad Fur Day), o el tauró que ens persegueix quan al món de la platja entrem a l'aigua, que trobo que és una referència al de l'Snake Rattle 'n' Roll, també de Rare, però tot i que funciona igual no veig que ningú més hagi pensat que ho és. Doncs bé, com aquestes, unes quantes referències més.

La versió en alta definició per a la Xbox 360 aporta, evidentment, aquesta clara millora gràfica pel que fa a nitidesa. Sembla ser que també arregla algunes coses que no acabaven d'anar fines i fa algun petit canvi més per millorar l'experiència de joc, a més d'eliminar les referències a Nintendo (llevat d'una Game Boy que apareix dins la casa d'en Banjo), i és que Rare va ser comprada per Microsoft el 2002 i des de llavors hi pertany. 

Hi ha, però, un canvi que val la pena destacar, més que res per la curiositat: originalment es pretenia que mitjançant l'obtenció d'una clau de gel i uns ous misteriosos -que, a diferència de la clau, visible durant la partida, apareixen quan hem acabat el joc- ens donarien alguna cosa per a la seqüela, el Banjo-Tooie, però sembla que es va descartar perquè requeria canviar de joc en menys de 10 segons i les revisions de la consola a partir de 1999 impedien que el truc funcionés. Allò va generar teories i llegendes, però per a la versió Xbox Live Arcade, a la que he jugat jo, de 2009, la característica finalment es va implementar, i permet que apareguin certs objectes al Banjo-Kazooie: Nuts & Bolts, de 2008.

Estic content d'haver jugar, per fi, a aquest clàssic de la Nintendo 64 i dels videojocs en general que tenia pendent. Reconec que em feia mandra, i que la qüestió de les càmeres als plataformes 3D de l'època de vegades és el pitjor enemic que ens trobem, així com el control sota l'aigua, però el Banjo-Kazooie desprèn una personalitat pròpia malgrat les evidents inspiracions, i és un joc molt simpàtic i agradable de jugar, amb una banda sonora encomanadissa de Grant Kirkhope (una llegenda de Rare fins que la va deixar el 2008), dissenys entranyables de l'encara treballador de la companyia Gregg Mayles, mecàniques i habilitats de tota mena, sorpreses i diversos nivells d'exigència -podem col·leccionar-ho tot o no-, que lliga amb la filosofia Nintendo per a la qual es va crear, res a veure amb algunes propostes molt difícils de la Rare dels 8 bits (Spectrum i NES), però alhora amb un estil i un humor marca de la casa.

No recomanaria especialment jugar-hi si venim d'un Mario tridimensional i busquem descansar una mica d'aquest tipus de joc, però si volem una experiència similar perquè fa temps que no hi juguem, o ens ve de gust jugar a un altre referent del gènere, llavors sí, és d'allò més recomanable. I, de pas, veiem l'origen -tot i que en Banjo va debutar al Diddy Kong Racing- d'un parell de personatges que poc o molt han anat apareixent en diversos videojocs, i que per exemple han estat convidats al Super Smash Bros. Ultimate de la Switch, en el que és la seva aparició més recent.

Recomanació personal: Rare Replay

Fa un temps vaig publicar una entrada sobre replantejaments que m'he fet com a videojugador. Ideals i criteris que tenia establerts, però que les circumstàncies i la reflexió m'han fet replantejar. I part de la culpa la té aquest recopilatori que recomano avui, un dels casos més flagrants en què m'he hagut d'empassar les meves paraules. 

Perquè quan la gent me'l recomanava com a imprescindible de la Xbox One el rebutjava, atès que era un recopilatori de clàssics i jo no havia comprat una consola de la generació actual per jugar a videojocs "retro". Que m'encanten, això suposo que ja se sap, però també he dit sempre que els vull jugar en el format i el sistema original, i que si això no era possible... doncs no hi jugaria.

El Rare Replay va sortir en exclusiva per a la consola actual de Microsoft -ni tan sols està disponible per a PC- el 2015 i amb un preu de sortida de 29,95 €. Per posar-vos en situació, quan me'l recomanaven i jo el rebutjava estava d'oferta, en alguns llocs a 14,95 € i a la cadena Game, des de feia mesos, a 9,95 €. 30 jocs per només 9,95 €. 33 cèntims el joc, vaja. I tampoc no ho veia clar.

I no només això: no va ser fins que em vaig adonar que, després de la compra de la Wii el 2008, tenia un saldo de soci acumulat d'uns 10 euros (i que no havia caducat), que vaig decidir anar a la botiga i fer-lo servir per endur-me el Rare Replay de franc. I encara van sobrar uns cèntims. 

En part els meus dubtes es devien a que alguns dels jocs ja els tinc en format original, com el Banjo-Kazooie, el Jet Force Gemini, el Killer Instinct Gold o el Kameo, i d'altres, com els dos Viva Piñata, no m'havien interessat en el seu moment ni, francament, a causa del seu gènere no m'interessen en excés tampoc ara. 

Però per 0 euros, i fins i tot per 9,95 €, valia la pena poder provar els altres, alguns dels quals massa cars d'obtenir actualment, en aquest recull de clàssics de Rare -companyia que és coneguda, i en el meu cas jo només coneixia, pels Killer Instinct, la saga Banjo, el Goldeneye i l'aquí absent per raons òbvies saga Donkey Kong Country-, que va des dels inicis de l'empresa, amb jocs del ZX Spectrum, fins a alguns de la Xbox 360 -que, tenint aquesta consola, encara em feia més ràbia comprar-ne jocs per a la successora-, passant per la NES, la Nintendo 64 i la primera Xbox.

Els recopilatoris, segons com estan fets, són simples reculls de ROMs sense res més, amb cap valor afegit i cap interès més enllà de poder tornar a jugar a videojocs de la nostra vida o, de vegades, accedir a d'altres que no havien sortit a Europa o que s'havien quedat a les recreatives.

Però el Rare Replay va més enllà del simple recopilatori i ofereix un conjunt amb una presentació excel·lent, que dóna forma al que és, en realitat, un univers de personatges i títols que representen aquesta genial second-party britànica, abans associada a Nintendo i, des de 2002, adquirida per Microsoft (i ja no considerada second-party). Sense anar més lluny, va ser així que vaig descobrir la saga Sabreman, constituïda per títols que abans considerava del tot independents. Vegem la llista completa dels 30 jocs:

• Jetpac (ZX Spectrum, 1983)
• Atic Atac (ZX Spectrum, 1983)
• Lunar Jetman (ZX Spectrum, 1983)
• Sabre Wulf (ZX Spectrum, 1984)
• Underwurlde (ZX Spectrum, 1984)
• Knight Lore (ZX Spectrum, 1984)
• Gunfright (ZX Spectrum, 1985)
• Slalom (NES, 1986)
• R.C. Pro-Am (NES, 1987)
• Cobra Triangle (NES, 1987)
• Snake Rattle 'n' Roll (NES, 1990)
• Digger T. Rock (NES, 1990)
• Solar Jetman (NES, 1990)
• Battletoads (NES, 1991) 
• R.C. Pro-Am II (NES, 1992)
• Battletoads Arcade (1994)
• Killer Instinct Gold (Nintendo 64, 1996)
• Blast Corps (Nintendo 64, 1997)
• Banjo-Kazooie (Nintendo 64, 1998 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2008)
• Jet Force Gemini (Nintendo 64, 1999)
• Perfect Dark (Nintendo 64, 2000 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2010)
• Banjo-Tooie (Nintendo 64, 2000 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2009)
• Conker’s Bad Fur Day (Nintendo 64, 2001)
• Grabbed by the Ghoulies (Xbox, 2003)
  
• Perfect Dark Zero (Xbox 360, 2005)
  
• Kameo: Elements of Power (Xbox 360, 2005)
  
• Viva Piñata (Xbox 360, 2006)
  
• Jetpac Refuelled (Xbox Live Arcade, 2007)
  
• Banjo-Kazooie: Nuts & Bolts (Xbox 360, 2008)
  
• Viva Piñata: Trouble in Paradise (Xbox 360, 2008)

Déu n'hi do. Trobo que és una selecció excel·lent, encara que hi faltin coses, algunes per necessitat, com l'esmentat cas dels 3 Donkey Kong Country de la Super Nintendo (i, de fet, el Donkey Kong 64 de la Nintendo 64), i d'altres per decisions de la companyia, com l'absència del Conker: Live & Reloaded, que era un remake del Conker's Bad Fur Day per a la Xbox.

També és cert que no tots són igual de bons i que alguns han aguantat el pas del temps millor que d'altres, fins al punt que per exemple els de l'Spectrum en termes de jugabilitat es fan durs, però no deixen de ser fragments d'història dels videojocs que val la pena provar o rejugar, segons quin sigui el nostre cas.



A més, hi ha altres decisions amb què no tothom estarà d'acord, com el fet que alguns clàssics de la Nintendo 64 en realitat siguin les remasteritzacions que van sortir en format digital per a la Xbox 360, en comptes d'una emulació fidel de la versió cartutx. I en el cas dels que sí que són les versions originals s'ha fet amb relació d'aspecte 4:3, tot i que existeixen emuladors per a PC que posen aquests mateixos jocs a pantalla completa i, per tant, es podria haver fet.

Personalment trobo encertada la inclusió de les remasteritzacions, perquè només s'han polit i adaptat els gràfics per gaudir-ne en pantalla gran, d'alta definició. No són pas remakes. Però s'han de dir els punts negatius, o potencialment negatius, com aquest o el fet que els especialistes han detectat que alguns jocs de la Xbox 360 emulats aquí -perquè el que fa la Xbox One amb aquests títols és convertir-se temporalment en una Xbox 360, sistema d'assoliments inclosos- funcionen millor que a la segona consola de Microsoft, com seria lògic, mentre que d'altres pateixen una mica a la Xbox One i per tant funcionen millor a la seva predecessora, en principi molt menys potent.

Per cert, els de la 360 s'instal·len a la consola per separat del fitxer del mateix Rare Replay, però tot i així un cop instal·lats s'hi pot accedir des del menú del recopilatori (i també des del menú de la consola).



Aquí teníem un vídeo en què es navega pel menú del recopilatori, una delícia acompanyada d'una música barreja de cerimònia d'entrega de premis i entrada de Disneyland. Com es pot veure, està dividit en els jocs en si i el contingut extra, al seu torn diferenciat per tipus però bàsicament format per interessantíssims vídeos sobre el procés de creació dels videojocs, la filosofia de la companyia i curiositats de tota mena, i fins i tot projectes cancel·lats.

Tot plegat ajuda a fer que Rare Replay sigui alhora un autohomenatge i una magnífica proposta per als jugadors d'ahir i d'avui, que tenim a la nostra disposició 30 títols molt diferents amb què podem repassar una part important de la història dels videojocs i apreciar curiositats, com les referències d'uns jocs a uns altres, les característiques comunes i en general la manera de fer d'una companyia que amb aquest recopilatori sens dubte manifesta la seva condició de petit univers de personatges dins el mitjà. I és llavors quan pren més sentit aquesta presentació lleugerament disneyana.



Una altra de les coses interessants del Rare Replay són les anomenades instantànies, que són reptes concrets que ens permeten demostrar el nostre domini de cada joc representat o, al contrari, entrenar si no hi hem jugat mai i en volem conèixer les mecàniques abans de posar-nos-hi, cosa ben recomanable perquè, abans, ens posaven davant de la primera pantalla d'un joc i no sempre era clar el que havíem de fer. Podia ser força frustrant, i aquí reviurem aquella sensació, especialment amb els títols més antics.

Però aquestes instantànies -que també es poden jugar agrupades temàticament, com veiem al vídeo- són més addictives del que sembla. Són una mena d'assoliments del mateix recopilatori, que a més ens permetran obtenir segells que al seu torn desbloquejaran el contingut extra que esmentava més amunt. L'objectiu del Rare Replay, doncs, és fer-ho tot, provar tots els jocs i veure tots els continguts, de manera que tenim diversió per a moltíssimes hores.

Com a punt negatiu, els títols més moderns no tenen instantànies, i en aquest cas no parlo només dels que s'instal·len a part, sinó també dels títols de la Xbox i la Nintendo 64. Aquesta modalitat de joc es redueix, doncs, als videojocs que pertanyen a l'Spectrum i la NES. És cert que els moderns tenen més assoliments que els antics (la diferència és de més de 10 respecte als 7 habituals), però l'absència d'instantànies en aquests casos trenca una mica la sensació d'unitat que precisament és un dels punts forts de la compilació.

Com deia al principi, el Rare Replay m'ha permès descobrir molts jocs, o provar per primer cop títols que només coneixia de nom, però vull destacar els que, de moment, m'han agradat més.



Els títols de l'Spectrum els vull completar, com tots els altres, però com deia més amunt actualment es fan difícils de jugar. De fet, quan me'n menjava alguna conversió a l'MSX de petit ja veia que, gràfics a banda, els controls eren força dolents.

Però al Rare Replay els he donat una oportunitat, que no vol dir que siguin els que més m'agraden. Sí que entra en aquesta categoria, però, el Gunfright, del qual vaig parlar a Retroscroll.



L'Slalom, de la NES, ha estat tot un descobriment, perquè no el coneixia ni de nom. De fet, el Gunfright tampoc, però el catàleg de l'Spectrum el conec moltíssim menys i ho trobo normal.

El cas és que aquest divertit i no pas fàcil títol d'esquí em recorda molt l'estil del Penguin Adventure i l'Antarctic Adventure de l'MSX i podria passar perfectament per un d'aquells clàssics de Konami per al microordinador de 8 bits.



El Battletoads de la NES ja el coneixia, té la fama de ser un dels videojocs més difícils de la consola, per no dir el més difícil, i jo en tenia la versió de la Game Boy, allà anomenada Battletoads in Ragnarok's World.

Però m'agrada tenir-lo aquí i em faig el propòsit de passar-me'l, tot i la infame pantalla de les motos. Per cert, el recopilatori inclou la versió arcade, que no va sortir mai en cap consola, i que també podria incloure com un dels meus preferits, ja que en essència és el mateix tipus de joc.

La gran revelació, però, ha estat aquest Snake Rattle 'n' Roll, clàssic del qual ja vaig parlar, però com passa la majoria de vegades que faig entrades sobre algun joc no l'havia provat personalment. Per tant, no em feu gaire cas quan explico coses. 

Aquí en tenim la versió de NES, no la de Mega Drive, però ja va bé, i l'he trobat tremendament addictiu malgrat que cal acostumar-se als controls en una vista isomètrica que sembla que a Rare li agradava molt, com es pot veure als videojocs més antics del recopilatori. I una música del rhythm and blues antic (no el d'ara, bàsicament música negra) amb melodies que s'enganxen de mala manera.

No em vull estendre més, però he d'esmentar el Banjo-Kazooie, remasteritzat per a la Xbox 360 però pel que fa a la resta un joc de Nintendo 64, que ara que l'he començat a provar de debò -i és gravíssim, perquè el tinc en Nintendo 64 i no li havia fet cas- entenc per què se'l considera un dels millors títols de plataformes 3D de tots els temps.

No he tingut temps d'aprofundir en els 30 títols, i segurament entre els que no he provat prou (o gens) algun més acabarà formant part dels meus preferits, però penso que per a il·lustrar ja està bé.

Hem vist continguts extra, però també hi ha opcions extra: als jocs pre-Nintendo 64 es pot prémer el gallet esquerre per tal de rebobinar uns segons i evitar morts frustrants, característica que és totalment opcional i pensada per a aquells que vulguin tenir-ho una mica més fàcil, i és que alguns videojocs antics eren força inclements amb el jugador per tal de compensar la curta durada general amb una elevada dificultat que en garantís l'ús durant mesos a còpia d'assaig i error.



En aquests mateixos jocs, com veiem al vídeo, hi ha la possibilitat de configurar la pantalla de manera que apareguin les famoses scan lines, les línies d'exploració que en teoria es veien als televisors de tub d'abans, però francament, aquests efectes els trobo postissos perquè no recordo que quan jugava amb consoles de 8 i 16 bits es veiessin, i si la gràcia d'afegir aquest filtre és tocar la fibra nostàlgica, alguna cosa falla si l'efecte és exagerat, perquè no es reprodueix l'experiència. A la NES Mini, en canvi, són més suaus i m'agrada posar-les.

En definitiva, el Rare Replay potser no és el motiu pel qual algú s'hauria de comprar la Xbox One, però sí que és un títol imprescindible. Els amants dels videojocs clàssics sens dubte el voldran tenir, i els més joves... l'haurien d'adquirir perquè els agradarà descobrir aquest tros d'història del seu mitjà d'entreteniment preferit.

El personatge: Sabreman

Aquesta secció va néixer el mateix any que el blog, té per tant molts anys, però repassant la llista d'entrades m'adono que l'he tocat massa poques vegades. Algun any fins i tot només un cop, i en general la recupero dos cops cada any. 

Doncs bé, espero que aquest 2017 siguin almenys 3 vegades, i la primera la dedico a un personatge no tan conegut pel gran públic com els de les entrades anteriors, però sens dubte sí pels jugadors més veterans.

Per edat jo hauria de pertànyer a aquest grup, però no tinc tanta experiència com els companys d'aquest petit gran món i reconec que ha estat ara que he descobert fins on arribava la importància (sense exagerar, però) del protagonista d'avui, i tot i que coneixia l'existència d'alguns dels seus jocs no ha estat fins ara que gràcies al recopilatori Rare Replay de la Xbox One l'he pogut controlar en diversos títols.

Es tracta d'en Sabreman, un explorador d'edat avançada o simplement de canes prematures que, amb el seu casc colonial i el seu frondós mostatxo (que originalment no se li veia perquè el disseny gràfic dels videojocs no permetia tantes filigranes), protagonitza quelcom inusual als anys 80: una saga de videojocs, i en aquest cas, a sobre, prevista des del principi.



El primer seria el Sabre Wulf, que va sortir per al ZX Spectrum el 1984 signat per la britànica Ultimate Play the Game, antic nom de l'actual Rare i fundada pels germans Tim i Chris Stamper. Ens proposa controlar l'explorador, armat amb un sabre, per una jungla laberíntica en què hem de trobar 4 objectes i buscar la sortida tot esquivant enemics i altres perills, entre els quals algunes orquídees que entorpeixen en comptes d'ajudar-nos.

El joc és molt curt -si ho fem tot perfecte i sabem per on hem d'anar-, però difícil, i va ser molt ben rebut en el seu moment. És un clàssic no només de l'Spectrum, sinó de l'època. Va ser convertit també a BBC Micro, Commodore 64 i Amstrad CPC. Ara bé, tenia una sèrie de seqüeles que ja estaven creades quan es va llançar el Sabre Wulf, però que es van llançar després per tal de construir la saga, i és que en acabar el joc ens deien que l'aventura continuava al següent títol:



A l'Underwurlde en Sabreman torna, i aquest cop també ha de buscar una sortida, però no d'una jungla, sinó d'un castell i unes cavernes en què la perspectiva passa a ser totalment lateral i el gènere és el de les plataformes, amb salts inclosos, que recorden, per cert, el Booga-boo.

Aquesta segona part tenia més pantalles per explorar i era encara més difícil. A més, es podien fer servir diferents armes (de fet, els enemics especials ho requereixen), però són llancívoles.

Comencem amb una pistola de bombolles amb què matem els enemics, que per altra banda no ens poden fer mal, però sí que dificulten els nostres salts, i segons on cometem errors saltant ens fotem una patacada que sí que ens treu vides. Igual que passava amb el Sabre Wulf, en acabar l'Underwurlde ens deien on continuaria la història de l'explorador, però en aquesta ocasió se'ns presentaven tres títols.



El mític Knight Lore, que va marcar una època, era un d'ells, i de fet és el que va sortir primer, aquell mateix 1984. La perspectiva isomètrica que presentava no era nova (sí recent), però la va popularitzar amb el seu motor gràfic Filmation, i com que el joc va tenir tant d'èxit el disseny de les pantalles va ser directament clonat durant els anys següents per diversos videojocs, els més coneguts dels quals el Batman (1986) i el Head over Heels (1987).

En fi, aquest cop en Sabreman, que representa que a l'Underwurlde va rebre la maledicció del licàntrop o home llop, en busca la cura dins un castell. La particularitat del joc és que veiem a la part inferior de la pantalla els canvis de cicle de sol i lluna, i durant la nit el protagonista es transforma, cosa que li permet fer salts més grans.

Això no treu que el control d'aquest joc sigui imprecís (la perspectiva i la lentitud en els salts no hi ajuden) i pugui arribar a ser frustrant, passa també amb l'esmentat Batman, però tot i així es considera un clàssic revolucionari i a les anàlisis de l'època en lloaven precisament aquest control que a mi no em convencia de petit ni em convenç ara.



La quarta part de la saga, el Pentagram, va sortir el 1986 i per desgràcia no es va incloure al Rare Replay de la Xbox One, per tant no hi he jugat. En aquesta ocasió en Sabreman s'ha convertit en mag i ha de trobar el pentagrama màgic, però el joc és més complex que els anteriors tot i que repeteix el motor gràfic Filmation del Knight Lore.

En el seu moment la fórmula començava a cansar i potser és per això que la cinquena part de la saga, anunciada al final d'aquesta quarta amb el nom de Mire Mare, no va arribar a veure la llum. Però això no vol dir que el 1986 fos l'última vegada que vèiem en Sabreman.



Trigaríem, però: l'any 2000 (2001 a Europa) sortia per a la Nintendo 64 el Banjo-Tooie, seqüela del Banjo-Kazooie, i en una de les missions cal rescatar un home que s'ha quedat congelat i que és ni més ni menys que en Sabreman, per fi amb la imatge "oficial" dins el joc, amb els bigotis i tot. 



Tornaria a ser protagonista, però, al Sabre Wulf de la Game Boy Advance (2004), una nova aventura del vell explorador que va més enllà del remake i que presenta, per cert, moltes referències a jocs de la història de Rare (o d'Ultimate Play the Game).

Curiosament llavors ja feia dos anys que Rare havia estat comprada per Microsoft i havia deixat de ser una second party de Nintendo després de dècades de col·laboracions (cosa que va desembocar, per exemple, en què hi hagi personatges i remasteritzacions de títols clàssics que hagin aparegut en consoles de la família Xbox des de llavors, excepte els de la saga Donkey Kong), però com que la companyia de Redmond no tenia (ni té encara) consoles portàtils va permetre que Rare fes alguns jocs per a la portàtil de Nintendo, com el Banjo-Pilot o aquesta nova versió del Sabre Wulf.



Fa poc parlava del cancel·lat Banjo-Karting, on un dels personatges que hauríem pogut triar era precisament en Sabreman, però no va ser l'únic projecte cancel·lat i relacionat amb l'entranyable aventurer, i és que també s'estava desenvolupant el Sabreman Stampede, amb un camí tortuós que es va traduir en la desaparició de la història.

I tot ve del mateix: el 2002 Rare va ser adquirida per Microsoft i ja no podia llançar el seu Donkey Kong Racing, que havia de ser una seqüela del Diddy Kong Racing, de manera que aquell projecte va evolucionar. Primer es va transformar en un títol de curses amb altres personatges, i després va passar a ser d'aventures i apuntava a la Xbox, però el van canviar a la Xbox 360. A Unseen64 ens expliquen que tot i així es va acabar abandonant perquè l'equip que se n'estava encarregant va haver d'ajudar a crear el Kameo.



Acabo amb una curiositat. El 1994 Rare estrenava la saga de lluita Killer Instinct, encara vigent tot i que entre l'entrega per a la Nintendo 64, Killer Instinct Gold (1996), i el reboot per a la Xbox One, de 2013, van passar 17 anys.

Doncs bé, un dels personatges originals és en Sabrewulf, un licàntrop que oficialment no té res a veure des del punt de vista històric amb el que sortia al Sabre Wulf ni amb la transformació d'en Sabreman al Knight Lore, però sens dubte s'hi va inspirar. Massa coincidències, oi?

Compres: Gener de 2017

Sembla que no hi ha manera, que no hi ha un mes tranquil, que tinc la mà foradada. I és veritat. Però també és cert que amb la Xbox One S recent volia nodrir-me ara dels principals jocs que desitjava i, amb els que veurem a continuació, estic més que servit per anar tirant durant mesos, així que ara sí que pronostico tranquil·litat en les despeses videojoquístiques per al futur immediat, que també toca. 

Tanmateix no m'he gastat tants diners, aquest mes. Moltes coses m'han sortit de franc. Primer, perquè dos dels jocs han estat en realitat regals de Nadal que no van arribar a temps i que em van entregar el dia de Reis:

Són el Rise of the Tomb Raider i el Batman: Arkham Knight en edició Game of the Year, dos dels títols que més em motivaven a adquirir una consola de nova generació -ja no tan nova- que ha resultat ser la Xbox One. Per al Rise of the Tomb Raider vaig comprar, això sí, el Season Pass, a molt bon preu al basar mexicà de la Xbox, de manera que el joc queda igualat en contingut amb les edicions del 20è aniversari de la PS4 (llevat de la part de realitat virtual) i el PC.

També m'han sortit de franc els quatre següents. El primer perquè el regalaven amb la subscripció a Xbox Live Gold, que he agafat la promocional d'un mes a 1 euro:

És el The Cave, un videojoc exclusivament digital de la Xbox 360 que no coneixia però que en veure'l regalat vaig investigar i sembla que per 0 euros pot ser interessant.

Després tenim l'R-Type Dimensions, també digital i per a la Xbox 360, que sempre havia volgut però que era massa car, amb els seus 14,39 €. Però he comprat aquesta recopilació de les versions arcade de l'R-Type i l'R-Type II amb la possibilitat d'alternar gràfics clàssics i moderns sobre la marxa perquè vaig tenir la sort, sense saber-ho, que la compra de la Xbox One S durant el Black Friday em va proporcionar moltíssims punts del programa Xbox Live Rewards, que al seu torn es van convertir en 25 euros i escaig de saldo per a compres digitals, per tant vaig veure clar en què els volia gastar.

Amb el mateix saldo encara he pogut agafar més coses. Una és el Sonic CD, versió de 2011 que més que emulat és refet des de zero amb un nou motor gràfic, i del qual es va encarregar el responsable del proper Sonic Mania.

Tinc el Sonic CD original, el del Mega-CD, però aquesta versió estava per 2,39 € i poder-hi jugar a la Xbox 360 en alta definició, amb format panoràmic i amb els assoliments i algun canvi que hi van afegir em cridava l'atenció. No abandono els plans de jugar a l'original, però.

També 2,39 € costava el Bionic Commando Rearmed, un remake de l'original de la NES (que he afegit a la NES Mini, per cert) que va ser lloat en el seu moment i encara ara es considera un dels millors títols digitals d'Xbox Live Arcade.

Més encara: no estava segur de si volia aquest aclamat recopilatori exclusiu de la Xbox One, el Rare Replay, que conté 30 videojocs de la història de Rare -des de l'Spectrum fins a la Xbox 360, passant per la NES, la Nintendo 64 i la Xbox-, perquè el que encara em queda d'ànima purista preferiria jugar-hi a les màquines originals, però també em vaig fent realista i 30 jocs per 9,95 € estava molt bé, fins i tot tenint-ne ja alguns a les consoles originals. 

Era una oferta de la cadena Game, on no compro mai per diversos motius relacionats amb la seva reputació, però sí que hi vaig comprar la Wii l'any 2008, i un cop recuperada la meva targeta de soci vaig comprovar que era veritat que els punts no caduquen mai: amb aquella compra havia acumulat prou saldo com per endur-me el joc sense pagar ni un cèntim.

Passem al que sí que he pagat, que ja era hora (o no): vaig trobar una oferta per la qual per 1,79 € podia descarregar a la Xbox One la versió digital de l'Assassin's Creed Unity, que no té gaire bona fama per alguns problemes tècnics, i de fet no he acabat ni el primer joc de la longeva saga, però per aquest preu em semblava prou atractiu.

Ja acabo amb la meva nova consola, no us preocupeu: al desembre vaig comprar el Lego Dimensions, un toys-to-life que va creixent en contingut a mesura que es compren packs amb ninots, i amb una oferta d'Amazon França -una oferta sensacional que fins i tot pagant un enviament que era gairebé igual al preu del producte em sortia molt més barat que aquí- m'he decidit a comprar el The Simpsons Level Pack, amb la figura d'en Homer, el cotxe i la tele dels Simpson, que desbloqueja una aventura a Springfield.

Pel que he pagat més, però gràcies a diversos descomptes no tant, ha estat el Dragon Quest VIII: Journey of the Cursed King, remake per a la Nintendo 3DS del joc que el 2004 va sortir per a la PlayStation 2, i que tinc, però al qual no he jugat més d'una hora des que el vaig comprar fa una dècada. En portàtil, molt millor.