Què estàs buscant?

dijous, 24 d’agost de 2017

Recomanació personal: Rare Replay

Fa un temps vaig publicar una entrada sobre replantejaments que m'he fet com a videojugador. Ideals i criteris que tenia establerts, però que les circumstàncies i la reflexió m'han fet replantejar. I part de la culpa la té aquest recopilatori que recomano avui, un dels casos més flagrants en què m'he hagut d'empassar les meves paraules

Perquè quan la gent me'l recomanava com a imprescindible de la Xbox One el rebutjava, atès que era un recopilatori de clàssics i jo no havia comprat una consola de la generació actual per jugar a videojocs "retro". Que m'encanten, això suposo que ja se sap, però també he dit sempre que els vull jugar en el format i el sistema original, i que si això no era possible... doncs no hi jugaria.


El Rare Replay va sortir en exclusiva per a la consola actual de Microsoft -ni tan sols està disponible per a PC- el 2015 i amb un preu de sortida de 29,95 €. Per posar-vos en situació, quan me'l recomanaven i jo el rebutjava estava d'oferta, en alguns llocs a 14,95 € i a la cadena Game, des de feia mesos, a 9,95 €. 30 jocs per només 9,95 €. 33 cèntims el joc, vaja. I tampoc no ho veia clar.

I no només això: no va ser fins que em vaig adonar que, després de la compra de la Wii el 2008, tenia un saldo de soci acumulat d'uns 10 euros (i que no havia caducat), que vaig decidir anar a la botiga i fer-lo servir per endur-me el Rare Replay de franc. I encara van sobrar uns cèntims. 


En part els meus dubtes es devien a que alguns dels jocs ja els tinc en format original, com el Banjo-Kazooie, el Jet Force Gemini, el Killer Instinct Gold o el Kameo, i d'altres, com els dos Viva Piñata, no m'havien interessat en el seu moment ni, francament, a causa del seu gènere no m'interessen en excés tampoc ara. 

Però per 0 euros, i fins i tot per 9,95 €, valia la pena poder provar els altres, alguns dels quals massa cars d'obtenir actualment, en aquest recull de clàssics de Rare -companyia que és coneguda, i en el meu cas jo només coneixia, pels Killer Instinct, la saga Banjo, el Goldeneye i l'aquí absent per raons òbvies saga Donkey Kong Country-, que va des dels inicis de l'empresa, amb jocs del ZX Spectrum, fins a alguns de la Xbox 360 -que, tenint aquesta consola, encara em feia més ràbia comprar-ne jocs per a la successora-, passant per la NES, la Nintendo 64 i la primera Xbox.


Els recopilatoris, segons com estan fets, són simples reculls de ROMs sense res més, amb cap valor afegit i cap interès més enllà de poder tornar a jugar a videojocs de la nostra vida o, de vegades, accedir a d'altres que no havien sortit a Europa o que s'havien quedat a les recreatives.

Però el Rare Replay va més enllà del simple recopilatori i ofereix un conjunt amb una presentació excel·lent, que dóna forma al que és, en realitat, un univers de personatges i títols que representen aquesta genial second-party britànica, abans associada a Nintendo i, des de 2002, adquirida per Microsoft (i ja no considerada second-party). Sense anar més lluny, va ser així que vaig descobrir la saga Sabreman, constituïda per títols que abans considerava del tot independents. Vegem la llista completa dels 30 jocs:

  • Jetpac (ZX Spectrum, 1983)
  • Atic Atac (ZX Spectrum, 1983)
  • Lunar Jetman (ZX Spectrum, 1983)
  • Sabre Wulf (ZX Spectrum, 1984)
  • Underwurlde (ZX Spectrum, 1984)
  • Knight Lore (ZX Spectrum, 1984)
  • Gunfright (ZX Spectrum, 1985)
  • Slalom (NES, 1986)
  • R.C. Pro-Am (NES, 1987)
  • Cobra Triangle (NES, 1987)
  • Snake Rattle 'n' Roll (NES, 1990)
  • Digger T. Rock (NES, 1990)
  • Solar Jetman (NES, 1990)
  • Battletoads (NES, 1991) 
  • R.C. Pro-Am II (NES, 1992)
  • Battletoads Arcade (1994)
  • Killer Instinct Gold (Nintendo 64, 1996)
  • Blast Corps (Nintendo 64, 1997)
  • Banjo-Kazooie (Nintendo 64, 1998 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2008)
  • Jet Force Gemini (Nintendo 64, 1999)
  • Perfect Dark (Nintendo 64, 2000 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2010)
  • Banjo-Tooie (Nintendo 64, 2000 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2009)
  • Conker’s Bad Fur Day (Nintendo 64, 2001)
  • Grabbed by the Ghoulies (Xbox, 2003)
  • Perfect Dark Zero (Xbox 360, 2005)
  • Kameo: Elements of Power (Xbox 360, 2005)
  • Viva Piñata (Xbox 360, 2006)
  • Jetpac Refuelled (Xbox Live Arcade, 2007)
  • Banjo-Kazooie: Nuts & Bolts (Xbox 360, 2008)
  • Viva Piñata: Trouble in Paradise (Xbox 360, 2008)

Déu n'hi do. Trobo que és una selecció excel·lent, encara que hi faltin coses, algunes per necessitat, com l'esmentat cas dels 3 Donkey Kong Country de la Super Nintendo (i, de fet, el Donkey Kong 64 de la Nintendo 64), i d'altres per decisions de la companyia, com l'absència del Conker: Live & Reloaded, que era un remake del Conker's Bad Fur Day per a la Xbox.

També és cert que no tots són igual de bons i que alguns han aguantat el pas del temps millor que d'altres, fins al punt que per exemple els de l'Spectrum en termes de jugabilitat es fan durs, però no deixen de ser fragments d'història dels videojocs que val la pena provar o rejugar, segons quin sigui el nostre cas.



A més, hi ha altres decisions amb què no tothom estarà d'acord, com el fet que alguns clàssics de la Nintendo 64 en realitat siguin les remasteritzacions que van sortir en format digital per a la Xbox 360, en comptes d'una emulació fidel de la versió cartutx. I en el cas dels que sí que són les versions originals s'ha fet amb relació d'aspecte 4:3, tot i que existeixen emuladors per a PC que posen aquests mateixos jocs a pantalla completa i, per tant, es podria haver fet.

Personalment trobo encertada la inclusió de les remasteritzacions, perquè només s'han polit i adaptat els gràfics per gaudir-ne en pantalla gran, d'alta definició. No són pas remakes. Però s'han de dir els punts negatius, o potencialment negatius, com aquest o el fet que els especialistes han detectat que alguns jocs de la Xbox 360 emulats aquí -perquè el que fa la Xbox One amb aquests títols és convertir-se temporalment en una Xbox 360, sistema d'assoliments inclosos- funcionen millor que a la segona consola de Microsoft, com seria lògic, mentre que d'altres pateixen una mica a la Xbox One i per tant funcionen millor a la seva predecessora, en principi molt menys potent.

Per cert, els de la 360 s'instal·len a la consola per separat del fitxer del mateix Rare Replay, però tot i així un cop instal·lats s'hi pot accedir des del menú del recopilatori (i també des del menú de la consola).



Aquí teníem un vídeo en què es navega pel menú del recopilatori, una delícia acompanyada d'una música barreja de cerimònia d'entrega de premis i entrada de Disneyland. Com es pot veure, està dividit en els jocs en si i el contingut extra, al seu torn diferenciat per tipus però bàsicament format per interessantíssims vídeos sobre el procés de creació dels videojocs, la filosofia de la companyia i curiositats de tota mena, i fins i tot projectes cancel·lats.

Tot plegat ajuda a fer que Rare Replay sigui alhora un autohomenatge i una magnífica proposta per als jugadors d'ahir i d'avui, que tenim a la nostra disposició 30 títols molt diferents amb què podem repassar una part important de la història dels videojocs i apreciar curiositats, com les referències d'uns jocs a uns altres, les característiques comunes i en general la manera de fer d'una companyia que amb aquest recopilatori sens dubte manifesta la seva condició de petit univers de personatges dins el mitjà. I és llavors quan pren més sentit aquesta presentació lleugerament disneyana.



Una altra de les coses interessants del Rare Replay són les anomenades instantànies, que són reptes concrets que ens permeten demostrar el nostre domini de cada joc representat o, al contrari, entrenar si no hi hem jugat mai i en volem conèixer les mecàniques abans de posar-nos-hi, cosa ben recomanable perquè, abans, ens posaven davant de la primera pantalla d'un joc i no sempre era clar el que havíem de fer. Podia ser força frustrant, i aquí reviurem aquella sensació, especialment amb els títols més antics.

Però aquestes instantànies -que també es poden jugar agrupades temàticament, com veiem al vídeo- són més addictives del que sembla. Són una mena d'assoliments del mateix recopilatori, que a més ens permetran obtenir segells que al seu torn desbloquejaran el contingut extra que esmentava més amunt. L'objectiu del Rare Replay, doncs, és fer-ho tot, provar tots els jocs i veure tots els continguts, de manera que tenim diversió per a moltíssimes hores.


Com a punt negatiu, els títols més moderns no tenen instantànies, i en aquest cas no parlo només dels que s'instal·len a part, sinó també dels títols de la Xbox i la Nintendo 64. Aquesta modalitat de joc es redueix, doncs, als videojocs que pertanyen a l'Spectrum i la NES. És cert que els moderns tenen més assoliments que els antics (la diferència és de més de 10 respecte als 7 habituals), però l'absència d'instantànies en aquests casos trenca una mica la sensació d'unitat que precisament és un dels punts forts de la compilació.

Com deia al principi, el Rare Replay m'ha permès descobrir molts jocs, o provar per primer cop títols que només coneixia de nom, però vull destacar els que, de moment, m'han agradat més.



Els títols de l'Spectrum els vull completar, com tots els altres, però com deia més amunt actualment es fan difícils de jugar. De fet, quan me'n menjava alguna conversió a l'MSX de petit ja veia que, gràfics a banda, els controls eren força dolents.

Però al Rare Replay els he donat una oportunitat, que no vol dir que siguin els que més m'agraden. Sí que entra en aquesta categoria, però, el Gunfright, del qual vaig parlar a Retroscroll.



L'Slalom, de la NES, ha estat tot un descobriment, perquè no el coneixia ni de nom. De fet, el Gunfright tampoc, però el catàleg de l'Spectrum el conec moltíssim menys i ho trobo normal.

El cas és que aquest divertit i no pas fàcil títol d'esquí em recorda molt l'estil del Penguin Adventure i l'Antarctic Adventure de l'MSX i podria passar perfectament per un d'aquells clàssics de Konami per al microordinador de 8 bits.



El Battletoads de la NES ja el coneixia, té la fama de ser un dels videojocs més difícils de la consola, per no dir el més difícil, i jo en tenia la versió de la Game Boy, allà anomenada Battletoads in Ragnarok's World.

Però m'agrada tenir-lo aquí i em faig el propòsit de passar-me'l, tot i la infame pantalla de les motos. Per cert, el recopilatori inclou la versió arcade, que no va sortir mai en cap consola, i que també podria incloure com un dels meus preferits, ja que en essència és el mateix tipus de joc.


La gran revelació, però, ha estat aquest Snake Rattle 'n' Roll, clàssic del qual ja vaig parlar, però com passa la majoria de vegades que faig entrades sobre algun joc no l'havia provat personalment. Per tant, no em feu gaire cas quan explico coses. 

Aquí en tenim la versió de NES, no la de Mega Drive, però ja va bé, i l'he trobat tremendament addictiu malgrat que cal acostumar-se als controls en una vista isomètrica que sembla que a Rare li agradava molt, com es pot veure als videojocs més antics del recopilatori. I una música del rhythm and blues antic (no el d'ara, bàsicament música negra) amb melodies que s'enganxen de mala manera.


No em vull estendre més, però he d'esmentar el Banjo-Kazooie, remasteritzat per a la Xbox 360 però pel que fa a la resta un joc de Nintendo 64, que ara que l'he començat a provar de debò -i és gravíssim, perquè el tinc en Nintendo 64 i no li havia fet cas- entenc per què se'l considera un dels millors títols de plataformes 3D de tots els temps.

No he tingut temps d'aprofundir en els 30 títols, i segurament entre els que no he provat prou (o gens) algun més acabarà formant part dels meus preferits, però penso que per a il·lustrar ja està bé.

Hem vist continguts extra, però també hi ha opcions extra: als jocs pre-Nintendo 64 es pot prémer el gallet esquerre per tal de rebobinar uns segons i evitar morts frustrants, característica que és totalment opcional i pensada per a aquells que vulguin tenir-ho una mica més fàcil, i és que alguns videojocs antics eren força inclements amb el jugador per tal de compensar la curta durada general amb una elevada dificultat que en garantís l'ús durant mesos a còpia d'assaig i error.



En aquests mateixos jocs, com veiem al vídeo, hi ha la possibilitat de configurar la pantalla de manera que apareguin les famoses scan lines, les línies d'exploració que en teoria es veien als televisors de tub d'abans, però francament, aquests efectes els trobo postissos perquè no recordo que quan jugava amb consoles de 8 i 16 bits es veiessin, i si la gràcia d'afegir aquest filtre és tocar la fibra nostàlgica, alguna cosa falla si l'efecte és exagerat, perquè no es reprodueix l'experiència. A la NES Mini, en canvi, són més suaus i m'agrada posar-les.

En definitiva, el Rare Replay potser no és el motiu pel qual algú s'hauria de comprar la Xbox One, però sí que és un títol imprescindible. Els amants dels videojocs clàssics sens dubte el voldran tenir, i els més joves... l'haurien d'adquirir perquè els agradarà descobrir aquest tros d'història del seu mitjà d'entreteniment preferit.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...