Ara que fa uns dies la mítica Rare feia 40 anys (comptant des que es va establir com a successora d'Ultimate Play the Game), he pensat que tocava una nova entrada de tatuatges, i quina de les seves múltiples obres podia anar millor per il·lustrar-la que la que ens permet trobar més imatges a la xarxa?
Els Battletoads, nascuts com a paròdia de les Tortugues Ninja, no les van superar ni tan sols com a franquícia de videojocs, però tenen molts seguidors i són uns personatges estimats dins d'aquest sector.
Hi ha gent que se'ls estima tant que se'ls ha col·locat a la pell, com la persona de la imatge, que en va posar un, concretament en Zitz, al seu cos acompanyat d'altres icones de la NES.
Un altre s'hi va posar en Rash, el de les ulleres de sol, que estava segrestat al primer videojoc.
En aquest cas s'allunyava de l'estil pixel art, però encara no s'apostava per un estil artístic més modern, que és el que trobem a la majoria de tatuatges d'aquesta saga.
Com per exemple en aquest, que imita els dissenys del videojoc que arribava sorprenentment l'any 2020.
Aquell títol, amb un estil propi dels dibuixos animats de la Cartoon Network, protagonitza algun tatuatge més:
La veritat és que així en color guanya força, però el més sorprenent de tot és que s'hagi convertit en tatuatge, ja que, les coses com són: el joc mític és el primer, el de 1991 per a la NES.
En aquell joc trobem la icònica però també odiada pantalla del Turbo Tunnel, que com a tal apareix en algun tatuatge també, com és el cas d'aquest, en què el protagonista fa una ganyota de les que es veuen, de tant en tant, al joc.
Però amb un estil més modern també ens trobem representat aquest moment tan recognoscible per als que l'han patit:
Podríem dir que aquest tatuatge sembla, fins i tot, d'aerografia. Però encara que no vulgui reproduir els dissenys de la saga es capta la idea de seguida i el somriure apareix a l'instant.
Aquest té uns colors que semblen d'aquarel·la, amb en Rash davant del logo de la franquícia, i podria quedar bé fins i tot emmarcat en alguna paret de casa d'un amant dels videojocs.
Ara bé, com a exemple de tatuatge laboriós i reeixit basat en els gripaus de batalla tenim aquest que us ensenyaré ara, que em sembla espectacular:
El de dalt sembla el nadó de la sèrie aquella dels dinosaures, ja sabeu de quina parlo, però aquest estil original el veuria perfectament en un còmic.
Quin és el que més us ha agradat? I tant si us en faríeu un tatuatge com si no, la saga us agrada?
Trobo que una de les claus de la longevitat d'un blog és l'entossudiment en mantenir un format que ja no s'estila, i una altra la possibilitat d'oferir coses noves.
Estic content que al llarg d'aquests anys se m'hagin anat acudint seccions noves que han mantingut vives les meves ganes d'escriure, que per molt que sempre diguem que ho fem per nosaltres mateixos, atès que no hi guanyem diners, ens agrada veure que tenim visites i comentaris, que hi ha una reacció per part del públic, i com que en el meu cas no passa gaires vegades, això de tenir visites que vagin més enllà de les 50 o 60 per entrada, i un comentari de tant en tant ja m'alegra el dia, almenys m'ho vull passar bé, i la frescor és essencial.
Avui, doncs, inauguro secció, i és la de les Reflexions personals. Anticipo que no tindrà la regularitat habitual de les altres seccions, i que seran entrades menys lleugeres, però trobo que ja és hora de deixar de donar la tabarra sobre aquestes coses a la web de Retroscroll i fer-ho a títol personal aquí.
El tema amb què comença la secció no és pas que no l'hagi manifestat alguna vegada, però no ho havia fet aquí, al meu blog. I ara que ha sortit l'esperadíssima tercera part "real" de la saga Monkey Island i ha omplert les xarxes de mostres d'alegria motivada per la nostàlgia, m'ha revifat també una reflexió que, com dic, he fet més vegades, encara que normalment ha estat en cercles privats o, fins i tot, en converses mentals amb mi mateix.
El cas és que fa molts anys que vaig tornar als videojocs després d'una llarga pausa en què em vaig dedicar a altres coses pròpies de la postadolescència i la primera joventut, bàsicament tenir la meva primera parella i pensar que li havia de dedicar tota la meva atenció. Quan hi vaig tornar m'havia saltat una generació, però vaig començar a comprar com un boig i, de retop, em vaig interessar pel retro, en comprar-me aquells videojocs que de petit i adolescent m'havia saltat, i també algunes consoles que no havia tingut. La tasca era titànica, però econòmicament encara s'hi podia fer alguna cosa, perquè l'especulació desbocada encara era un embrió del que és ara.
Això ho vaig compaginar amb anar-me comprant sistemes i videojocs contemporanis, de manera que poc després ja tenia una acumulació de jocs pendents, el famós backlog, considerable. Més d'una dècada després, la cosa és insostenible, però bé, aquest tema potser és l'objectiu d'una futura entrada de la secció. Avui vull parlar, a partir del context exposat, d'una desagradable sensació que tinc, i és que sempre arribo tard a la festa.
I no només parlo de consoles i jocs que tothom coneix i que jo toco fora del seu moment, ni de remakes i remasters, que també, sinó sobretot d'aquells videojocs que, en llançar-se en el moment en què ho fan, tenen una rellevància i provoquen una reacció que no puc viure de la mateixa manera que els meus companys veterans d'aquesta, la nostra afició.
Per exemple, el celebrat Streets of Rage 4 arribava 26 anys després de la tercera entrega. Per a un fan de la saga això és una autèntica crida a files i una fiblada de nostàlgia, però jo... només he jugat, a hores d'ara, al primer joc. I força anys més tard del seu temps. Evidentment, tinc els altres i també el quart, que em vaig comprar en edició col·leccionista i tot. Hi vull jugar quan ja hagi jugat als altres, que és com s'hauria de fer per copsar millor les referències. El que no podré sentir mai, però, és la sensació de reprendre una saga després de molts anys, amb aquest. Perquè no serà així. Perquè hi jugaré potser setmanes o mesos després d'haver acabat el tercer.
L'any 2008, 11 anys després de la sortida del Mega Man 8, sortia el Mega Man 9. La saga, en realitat, no s'havia aturat mai, però el seu protagonista era un altre. A més, l'estil gràfic s'havia modernitzat. I, de fet, les entregues 7 i 8 ja no tenien el pixel art típic dels orígens de la saga a la NES, perquè no eren per a aquella consola. El novè joc (i el desè, que va arribar poc després) tornava a l'estil de la 8 bits de Nintendo i passaria perfectament per un títol d'aquella llegendària màquina, música i tot, i he de dir que va ser el primer Mega Man que vaig tocar -tot i que el vaig abandonar perquè em va semblar, en aquell moment, massa difícil-, però no podia tenir la sensació que tornava a una saga que havia enyorat. Perquè no l'havia enyorat, en no haver-la arribat a estimar.
Suposo que s'entén el que estic mirant d'exposar. Si cregués que als videojocs s'hi ha de jugar quan són nous i, si no, no val la pena jugar-hi, no m'agradaria el retro, els recopilatoris de clàssics no serien els meus llançaments preferits ni existiria aquest blog. Jugar a jocs retro és vàlid tant per tornar a experiències de fa anys com per descobrir coses que et vas perdre. El que estic dient és que m'ho puc passar molt bé amb una nova entrega d'una saga que semblava que s'havia acabat i que ha tornat en temps moderns, al capdavall és una tendència també del cinema i està pensada perquè en gaudeixin també els nouvinguts, però que sense el lapse de temps que altres persones han hagut de "patir" no és el mateix.
La lògica ens diu que estalviar-se un "patiment" és quelcom desitjable, però en aquest cas la il·lusió no és la mateixa si hem estat pregant per una nova entrega de la nostra saga preferida durant 25 anys que si hem pogut jugar de manera seguida a totes les seves entregues.
I per això penso que sempre arribo tard. Gaudeixo d'aquests retorns, però no puc replicar la sensació que deu tenir algú que coneix aquestes franquícies, hi va jugar a la seva època -sense descartar que hi hagi estat jugant al llarg dels anys repetidament- i ara, de manera esperada o no, li planten una continuació.
Suposo que és el preu que he depagar per les decisions preses en el passat (com en tot en aquesta vida), fos a l'hora d'escollir els jocs que em comprava -o demanava que em regalessin- o el simple fet de deixar de jugar a videojocs durant una llarga temporada. Ara intento posar-me al dia, sense remei, i participar en les converses nostàlgiques d'aquest petit món dels videojocs, però no ho puc fer amb una perspectiva nostàlgica real.
No hi ha dubte que el beat'em up va ser un gènere tremendament popular a les recreatives, i també a les cases, durant molts anys. Després va ser substituït espiritualment pels jocs de lluita 1 contra 1, i ja fa uns anys que ha revifat amb notables exemples, però sigui com sigui mai ha abandonat els cors dels videojugadors.
Són títols recordats amb nostàlgia, encara ara són divertits de jugar i algunes sagues han envellit perfectament, mentre que d'altres no tant. Sigui com sigui, trobem gent que no només les duu al cor, sinó també a la pell -quantes vegades dec haver fet servir aquesta expressió en aquesta secció?-, així que farem una ullada a alguns exemples de tatuatges de beat'em ups.
Si hi ha un beat'em up que va revolucionar el gènere va ser el Double Dragon, el primer que va permetre que dos jugadors compartissin aventura de manera simultània i fer servir armes per colpejar els enemics, uns ingredients que van esdevenir exigència per a aquesta mena de videojocs.
Va generar una estimadíssima saga amb alts i baixos, però no hi ha dubte que en Jimmy Lee havia d'aparèixer en algun tatuatge, i en aquest cas el tenim en versió NES.
Si el Double Dragon va néixer com a adaptació més occidental del Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun amb els afegits esmentats i revolucionaris, després es va fer el camí invers per crear el Downtown Nekketsu Monogatari o River City Ransom(o Street Gangs a Europa), directament per a la NES, amb en Kunio altre cop com a protagonista (Alex a l'estranger) i aquesta vegada amb la possibilitat de jugar amb un company.
És el que devien fer aquests dos germans o amics que es devien pasar la infantesa lluitant colze a colze controlant en Kunio i en Riki i ho van voler immortalitzar duent-ho a la pell i, suposo, anant a tot arreu junts per sempre més per poder-ho ensenyar.
No podem parlar de beat'em ups tampoc sense esmentar la saga Streets of Rage, de la qual tenim un parell d'exemples molt similars amb l'Axel com a protagonista, que són del seu famós atac Grand Upper.
Quin us agrada més? El més artístic de la primera imatge o el pixelat de la segona, encara que des del punt de vista del disseny no sembli que estigui extret de cap videojoc concret de la saga?
Però Streets of Rage no acabaria la representació en aquesta entrada sobre tatuatges amb els dos exemples que hem vist, sinó que veurem també un altre dels seus emblemàtics protagonistes.
La mítica Blaze Fielding, que acompanya la Tyris Flare, protagonista femenina de Golden Axe -joc que no he trobat en cap tatuatge d'una altra manera, per desgràcia-, en un tatuatge amb missatge feminista.
Després d'aquesta col·laboració seguera de somni, potser us esteu preguntant si no hi ha tatuatges de l'Altered Beast, que hi ha qui no considera un beat'em up perquè és d'aquells que no tenen profunditat de moviments en l'escenari, però jo sí, així que n'he buscat i... malauradament, només he trobat aquest.
Sortint de Sega, un altre joc que és un beat'em up però amb un fort component plataformer és el Battletoads, que aquí tenim representat per un dels seus membres amb un pixel art que és tan emblemàtic de la NES.
Reconec que el Captain Commando el tinc en un recopilatori, però no l'he provat mai. De ganes no me'n falten. El que em falta és temps. Doncs bé, un dels seus personatges, en Ginzu, apareix en aquest senguinari tatuatge.
I us estareu demanant com pot ser que parli de beat'em ups, concretament de Capcom, i no hagi esmentat el seu títol més famós del gènere. Doncs bé, perquè me l'estava reservant per al final...
Sí, és un tatuatge d'en Mike Haggar del Final Fight, fent-li un piledriver a un tauró, una imatge que es podria dir que ja és un mem i que va néixer, pel que he trobat, d'un anunci per al llançament del recopilatori digital Final Fight Double Impact.
No he trobat tatuatges de cap més personatge de la saga, cosa que em decep, així com també em decep no haver trobat més tatuatges de beat'em ups en general. Aquest cop confesso que no he hagut de fer una selecció per a l'entrada. Ho he posat tot.
En tot cas, quin us agrada més? Quin us hauria agradat veure en aquesta entrada? Quin us faríeu (si no us l'heu fet ja)?
Benvolgudes i benvolguts, ha arribat l'hora de plegar. No, és broma. Algun dia arribarà, i no puc saber si serà aviat, d'aquí molt de temps, amb previsió o de manera sobtada. De moment sé que hi ha un reduït nombre de persones que se solen mirar les meves entrades i que jo continuo tenint ganes d'escriure-les.
Per ara, el blog ha fet 13 anys i té 1.358 entrades publicades comptant aquesta. No està malament, oi? M'agrada continuar sentint-me motivat per buscar informació sobretot relacionada amb els videojocs clàssics (el que jo anomeno "arqueologia dels videojocs"), que se m'acudeixin noves seccions sense les quals el blog ja hauria mort fa temps, i que de tant en tant algú deixi un comentari a l'entrada en qüestió. Als que ho fan, i també als que no, però se les llegeixen i tenen el detall de no dir-me que el blog és lamentable, moltes gràcies per tot aquest temps i el que encara li quedi.
Pensant quina mena de llista podia fer en aquesta tretzena celebració de l'efemèride de l'estrena del blog un 15 de febrer de 2009, se m'ha acudit que podia parlar de 13 pantallesque m'agraden, pel seu aspecte o per alguna altra raó, d'entre tots els videojocs que almenys he provat. Ni tan sols diré que són les meves preferides, perquè segur que n'hi ha moltes que no recordo i d'altres que deixo fora, a més que poden canviar amb el temps. Simplement, m'agraden.
Comencem amb la sisena pantalla del mític Knightmare, de l'MSX. De petit havia jugat molt a aquest joc i arribava força lluny, cosa que es demostra amb el fet que recordi haver arribat almenys a aquesta pantalla, l'avantpenúltima.
En realitat m'agradaven més o menys totes, però en aquesta el terra vermell i les -per a l'època i el sistema- detallades muntanyes que s'hi veuen em semblaven fascinants, a més de l'efecte de novetat que tenia el fet d'arribar per primer cop a una pantalla que no havies vist mai.
Triar una de les pantalles de l'Out Run no m'ha resultat fàcil. D'acord, n'hi ha unes quantes que s'assemblen molt entre si, i també n'hi ha que són una mica insulses, però el que m'ha costat ha estat triar entre la segona del Course A, amb aquells pòrtics (?) que ajuden a crear l'aspecte tridimensional amb la tècnica de l'scaling, i que a la versió 3DS té tan bona pinta perquè passen a ser 3D reals, i aquesta que he triat finalment, que és la quarta pantalla de camí a la meta B i que es diu Old Capital.
M'agrada perquè els colors del cel, amb el sol ponent-se, són preciosos, i pels arbres nus que hi ha al primer tram. A més, de cop arribem a un tram de la carretera que va per dins d'un antic poble amb cases de pedra. Per a mi, doncs, és la millor etapa de tot el joc. Cosa que no vol dir que hi tingui traça, perquè no la tinc i, ara per ara, és una de les últimes que veig abans d'arribar al missatge de "game over".
Encara més difícil em resulta decidir quina és la pantalla que m'agrada més de l'Street Fighter II. En realitat, pels records que em porten, pel que signifiquen per a mi i encara que sigui per la immensa quantitat de vegades que les he vist, totes m'agraden molt.
Per tant, he hagut de decidir-ne una per un motiu curiós que la fa especial, i és la pantalla d'en Sagat a la versió recreativa original del joc, abans de les revisions, abans de qualsevol altra cosa, l'Street Fighter II: World Warrior, perquè té una palmeraen primer pla que suposo que va desaparèixer en encarnacions posteriors perquè tapava l'acció. A mi em va fascinar.
De manera molt similar al que deia sobre el Knightmare, al Road Fighter de l'MSX hi vaig jugar moltíssim, de petit, i arribava a passar-me les pantalles com a mínim un cop, però la primera vegada que vaig veure el tram nevat, amb aquells avets, vaig al·lucinar, i ara que estic tan rovellat torna a ser una mena de fita poder-la veure.
Les pantalles anteriors tenen detalls força interessants i el joc, en si, uns bons gràfics, però la de la neu és, sens dubte, la que més m'agrada.
No he jugat al Sonic the Hedgehog 2 tant com ho hauria d'haver fet, però si hi ha una pantalla que em ve al cap sempre que penso en la saga aquesta és Aquatic Ruin Zone. Bé, és una zona, dividida en actes, però m'encanta.
Per una banda, hi ha un desplegament de colors al·lucinant, amb una vegetació frondosa i interessants efectes aquàtics. Des del punt de vista jugable, com a detall que em porta a la meva infantesa, també tenim uns troncs on ens podem endinsar, que almenys a mi em recorden la cançó d'entrada d'Els Barrufets, en què en Gargamel es quedava encallat dins d'un tronc, i la música... ai, la música. De les meves preferides de tota la franquícia, per no dir la número u.
Sembla mentida com les captures d'imatges de les revistes de videojocs dels anys 90 ens podien generar una sensació, unes ganes de jugar a un joc, que es manté dècades després. No havia tocat el Joe and Mac, o Caveman Ninja com es diu originalment, fins que vaig estrenar-ne una versió digital a la Switch, però de tota la vida m'havia fascinat l'enorme sprite del dinosaure que veiem a la imatge.
La pantalla és ben senzilla: avancem una mica tot desempallegant-nos de cavernícoles enemics, pugem al llom del dinosaure que dorm, com si fos un turó, i quan en baixem ens hi hem d'enfrontar, perquè s'ha despertat. Confesso que no he avançat gaire en el joc i que hi ha moltes pantalles que no he vist, però aquesta m'encanta sense cap mena de dubte.
El beat'em up és un gènere que ens podria proporcionar moltíssimes pantalles memorables, de fet potser fins i tot podria haver escrit aquesta entrada basant-me únicament en títols d'aquest tipus, perquè malgrat els tòpics més que suats que hi trobem, hi ha escenaris que destaquen, però m'he reprimit i n'he triat només una.
Es tracta de la del pàrquing del Rival Turf, de la Super Nintendo, que més que una pantalla és una secció dins d'un conjunt que m'agrada força i que inclou un estadi per a mi més atractiu a la vista que no pas el de l'Streets of Rage 2, que he de dir que igualment m'agrada molt i ha estat a punt d'aparèixer aquí. El pàrquing d'un estadi em sembla un lloc molt lògic i versemblant perquè hi tinguin lloc unes baralles com aquestes, i m'agrada molt lluitar-hi cada cop que intento passar-me el joc.
Encara que no he estat mai bon jugador de shoot'em ups, fa temps que m'hi vull posar seriosament i, tot reflexionant sobre les meves pantalles preferides, m'adono que, sense que sigui una en concret, un estil que em va encantar de les del Rayman Origins va ser el que ens donava les regnes (?) d'un mosquit i ens permetia afrontar reptes en forma de shmup, tot oferint un descans de les plataformes a les quals pertany el gruix del joc.
Això també passa en títols com Cuphead, Dragon Ball Advanced Adventure o Batman (Game Boy), però havia de posar un exemple i he triat aquest.
En tenim un altre al Super Mario Land, que no només acaba amb una pantalla d'aquest estil en què en Mario demostra les seves habilitats com a pilot d'avioneta fins que s'enfronta al malvat Tatanga, sinó que a la tercera pantalla del segon món ens en fa una anticipació en forma de pantalla aquàtica.
En aquest cas, portem una mena de submarí unipersonal amb el qual disparem projectils, i gràcies a això trenquem la monotonia plataformera (si és que es pot parlar d'això en un joc no especialment llarg) i, de pas, aconseguim gaudir, per una vegada, d'una pantalla d'aigua.
L'Eternal Champions és un joc que ha fet vessar molta tinta, generalment per parlar-ne malament, però jo recordo que quan hi jugava a la seva època m'agradava molt. Encara he de repassar-lo amb el punt de vista actual i pot ser que la meva opinió canviï, però el que no canviarà és que dos dels seus punts forts eren els anomenats Overkills, que eren la versió de Sega dels fatalities dels Mortal Kombat, i els escenaris.
M'agradaven molt, i si he de fer l'esforç de triar-ne un em quedo amb el d'en Larcen Tyler, la de Chicago dels anys 20, perquè ja és una ambientació que m'agrada per defecte en totes les seves representacions. A la imatge veiem, precisament, l'Overkill d'aquesta pantalla.
"Overkill" en anglès significa quelcom excessiu o exagerat, com diuen que és la dificultat del Battletoads de la NES. I en bona part és per culpa d'aquesta pantalla, la de l'infame turbo tunnel que requereix uns grans reflexos i molta paciència.
Doncs bé, jo en versió sobretaula no me l'he passat mai, només ho havia fet a la Game Boy, al Battletoads in Ragnarok's World (recordem que el Battletoads a seques de la portàtil és un joc diferent), però resulta que m'agrada intentar-ho, i malgrat que soc un jugador impacient i em frustro fàcilment, és una pantalla que em diverteix molt. Digueu-me masoquista.
Després d'un debat intern entre els membres de 3 Botons i START, que soc només jo, trobo que la pantalla de l'Snake Man del Megaman 3 de la NES (o de la Mega Drive, tant me fot) havia de sortir en aquesta llista.
Encara me'n falten molts, però havent acabat els 5 primers de la NES i el Megaman Xde la SNES, i només una mica per sobre de la de l'Skull Man del Megaman 4, guanya aquesta. Trobo preciosos els dissenys basats en el tema de les serps, que trenquen la monotonia en unes pantalles que, no ens enganyem, acostumen a repetir patrons en tota la saga i en molts casos no tenen res d'especial pel que fa al disseny. No és el cas d'aquesta.
I acabo la llista amb Sunset Shore, la pantalla del crepuscle que és la quarta del primer món del Donkey Kong Country Returns, de la Wii i la Nintendo 3DS, que em va semblar preciosa quan vaig estar intentant passar-me el joc abans d'abandonar-lo per la meva clàssica dispersió.
Que tots els elements en primer pla siguin ombres, siluetes, amb els colors ataronjats del paisatge de fons, i que això sigui una dificultat afegida, però mai un impediment barroer, em sembla un gran encert, i és digne de contemplar... si és que els enemics ens ho permeten.
Fins aquí, doncs, la meva celebració anual de l'aniversari del blog. Què us semblen aquestes propostes? Quines serien les vostres? No cal que siguin les vostres preferidíssimes, sinó senzillament pantalles que us agradin molt, fins i tot encara que us facin patir.
Tot i que no sempre hi ha hagut entrada d'aquesta secció de cadència anual, perquè no tots els anys de la història dels videojocs han estat igual de productius ni interessants, tenia clar que el 2021 hi hauria una nova entrega, perquè només de memòria ja sé que unes quantes sagues molt llegendàries fan 30 anys.
Aquí teniu, doncs, el breu repàs dels videojocs emblemàtics que van ser llançats al mercat el 1991 i que van originar sagues igualment mítiques, amb casos prou coneguts i algun altre que, potser, no ho és tant, ni tan important, però només per comparació, i també cal esmentar-lo.
Aquesta portada gairebé no necessita presentació, i de fet en vaig parlar fa poc. Correspon al Sonic the Hedgehog, un dels meus videojocs preferits, un emblema de la Mega Drive i una llegenda dins la història dels videojocs (i amb un protagonista que és una mascota reconeguda per tothom), que com ja sabem tots plegats va generar una saga que encara dura, després de 30 anys.
No queda clar si Sega s'està prenent gaire seriosament la celebració del 30è aniversari, de moment s'han anunciat coses certament fluixes per a una ocasió així, però l'eriçó blau ha continuat apareixent en múltiples videojocs i el seu univers està prou farcit, encara que per desgràcia amb moments força baixos al seu currículum, i per altra banda, per què no dir-ho, també moltes crítiques injustes. En tot cas, tot va començar el 1991.
Un altre títol mític de Sega de 1991 és l'Streets of Rage, un títol que per fi vaig acabar per primer cop l'any passat i que em va enamorar, i que es considera un dels millors beat'em ups de la història, a més de ser un dels referents per a l'explosió de títols del gènere als anys 90, amb el permís del Final Fight.
Aquella saga que començava també a la Mega Drive acabaria, aparentment, el 1993 amb la tercera entrega, però l'any passat en va sortir la quarta part, tremendament ben acollida, que ha tornat a posar de moda aquesta saga.
Confesso que no he jugat mai al Lemmings, títol de DMA Design per al Commodore Amiga i portat també a múltiples ordinadors i consoles, però sé que és un videojoc d'importància històrica pel que fa al gènere dels trencaclosques.
Com explicava en una entrada fa uns quants anys, va tenir força seqüeles i va inspirar altres videojocs. A veure si l'inclouen a l'Amiga 500 Mini, que ha de sortir l'any vinent, i m'hi estreno.
Les curses violentes de motos són un subgènere dels videojocs de velocitat que tenen un primer nom (el sap tothom), aquest Road Rash que va sortir per a la Mega Drive el 1991 i que és un petit clàssic que va originar una saga.
Actualment tenim títols inspirats en ell com el Road Rage o el Road Redemption, però tot va començar aquí, senyores i senyors.
Un clàssic dels gràfics poligonals de principis dels 90, anterior al més popular (tot i que no gaire més) Flashback, el tenim en aquest Another World, que va sortir per a Amiga i Atari ST simultàniament el 1991 i que ha estat portat, repescat, polit i rellançat per a múltiples sistemes al llarg d'aquestes tres dècades.
I és saga, tot i que pels pèls, perquè va tenir una seqüela anomenada Heart of the Alien, en aquest cas només per al mercat estatunidenc i per a una única plataforma, el Mega-CD, de manera que com és lògic no va tenir, ni de bon tros, la mateixa repercussió.
Pocs creadors de videojocs poden dir que el seu nom apareix citat al mateix títol, i en Sid Meier és un d'ells, amb diverses sagues entre les quals aquesta de Civilization, joc d'estratègia per torns de MicroProse per a MS-DOS que va tenir la seva primera entrega l'any 1991.
Després d'èxits com Railroad Tycoon o Pirates!, el senyor Meier, juntament amb Bruce Shelley, presentava aquesta proposta d'establir una colònia amb l'objectiu de convertir-la en un imperi, i la cosa va funcionar prou bé, perquè va arribar a moltíssims sistemes i va tenir una pila de seqüeles al llarg dels anys, i la saga encara belluga.
La mítica Rare es fumia de les Tortugues Ninja, tremendament populars sobretot en aquella època, amb una paròdia anomenada Battletoads, que a més de difícil com ella sola resulta que és d'allò més divertida.
Encara que té versions per a més sistemes, la versió més coneguda és la de la NES, inclosa al magnífic recopilatori Rare Replay de la Xbox One, on també trobem una de les seves continuacions, la versió arcade. També existeixen, fora del recopilatori, altres entregues de la saga, però la més recent la tenim a les Xbox One i Series, i Windows, amb el Battletoads de 2020.
L'any 1991 va ser el de l'estrena de l'Street Fighter II, sens dubte el videojoc de lluita més popular de tots els temps, i era tan diferent de la seva primera entrega que es podria dir fins i tot que va reiniciar la saga, però no farem trampes i acabarem el repàs de les sagues que fan 30 anys amb el Fatal Fury, de lletgíssima portada occidental, i que va sortir per a la Neo Geo aquell any.
De fet, també se'l coneix amb el nom complet de "Fatal Fury: The King of Fighters", de manera que aquell genial -encara que actualment una mica obsolet, però que jo m'estimo molt- primer títol va generar no només la seva pròpia saga, sinó també la de The King of Fighters.
No va estar gens malament, oi, la collita de 1991? Quins són els vostres preferits? Se us acut alguna altra saga que comencés aquell any?
Que els Battletoads van néixer com a paròdia de les llavors omnipresents Tortugues Ninja no hauria de ser cap notícia ni cap sorpresa per a cap persona coneixedora de la història dels videojocs. No se n'han amagat mai, de la seva inspiració, i tot i que no van obtenir el seu èxit, ni de bon tros, tampoc és que mai els pesés gaire.
Els gripaus antropomòrfics i hipermusculats de la mítica Rare "competien" -tampoc no és que derrotar el que ja era una franquícia molt potent fos l'objectiu principal- amb els batracis de noms renaixentistes però ho feien des del món dels videojocs, i els mancava la presència a la televisió i les joguines que sí que tenien en Leonardo, en Donatello, en Michelangelo, en Raphael i companyia.
En Rash, en Zitz i en Pimple repartien cleques amb el seu estil cartoon i unes extremitats que es transformaven, vivien esbojarrades aventures en pocs però recordats títols, que són el Battletoads(NES, 1991, portat posteriorment a Amiga, Mega Drive, Game Gear, Game Boy -Battletoads in Ragnarok's World- i Amiga CD32, i conegut per la seva dificultat; un altre Battletoads per a Game Boy però diferent, Battletoads in Battlemaniacs (SNES, 1993 i Master System, al Brasil, 1996), Battletoads & Double Dragon (SNES, NES, Mega Drive i Game Boy, 1993), Battletoads Arcade (1994) i l'any vinent en tindrem una nova entrega a la Xbox One i PC.
La competència, només des dels videojocs, era difícil, sobretot quan les Tortugues Ninja també eren presents en aquest mitjà, i a través de molts i aplaudits jocs, com vaig explicar aquí i aquí. Així que també es va intentar a la televisió.
Aquí podem veure'n el pilot sencer, que en realitat no intentava tant competir amb les Tortugues Ninja com aprofitar-se del seu èxit, com farien posteriorment altres dibuixos amb animals antropomòrfics.
La premissa del projecte, escrit per David Wise, que també era el guionista principal de la sèrie clàssica de les Tortugues Ninja, era que tres adolescents que es transformen en aquests gripaus per tal de salvar el professor T. Bird i l'Angelica de la malvada Dark Queen, en el que era una preqüela del primer joc.
Segons la Wikipedia es va emetre el cap de setmana d'Acció de Gràcies de 1992, però no va passar d'aquesta fase i no es va convertir en una sèrie, tot i que es va posar a la venda un VHS amb el capítol al gener de 1994, curiosament tard. No se'ns explica per què la seva història va acabar d'aquesta manera, però podem suposar que els seus estàndards de qualitat es van considerar insuficients.
Fa un temps vaig publicar una entrada sobre replantejaments que m'he fet com a videojugador. Ideals i criteris que tenia establerts, però que les circumstàncies i la reflexió m'han fet replantejar. I part de la culpa la té aquest recopilatori que recomano avui, un dels casos més flagrants en què m'he hagut d'empassar les meves paraules.
Perquè quan la gent me'l recomanava com a imprescindible de la Xbox One el rebutjava, atès que era un recopilatori de clàssics i jo no havia comprat una consola de la generació actual per jugar a videojocs "retro". Que m'encanten, això suposo que ja se sap, però també he dit sempre que els vull jugar en el format i el sistema original, i que si això no era possible... doncs no hi jugaria.
El Rare Replay va sortir en exclusiva per a la consola actual de Microsoft -ni tan sols està disponible per a PC- el 2015 i amb un preu de sortida de 29,95 €. Per posar-vos en situació, quan me'l recomanaven i jo el rebutjava estava d'oferta, en alguns llocs a 14,95 € i a la cadena Game, des de feia mesos, a 9,95 €. 30 jocs per només 9,95 €. 33 cèntims el joc, vaja. I tampoc no ho veia clar.
I no només això: no va ser fins que em vaig adonar que, després de la compra de la Wii el 2008, tenia un saldo de soci acumulat d'uns 10 euros (i que no havia caducat), que vaig decidir anar a la botiga i fer-lo servir per endur-me el Rare Replayde franc. I encara van sobrar uns cèntims.
En part els meus dubtes es devien a que alguns dels jocs ja els tinc en format original, com el Banjo-Kazooie, el Jet Force Gemini, el Killer Instinct Gold o el Kameo, i d'altres, com els dos Viva Piñata, no m'havien interessat en el seu moment ni, francament, a causa del seu gènere no m'interessen en excés tampoc ara.
Però per 0 euros, i fins i tot per 9,95 €, valia la pena poder provar els altres, alguns dels quals massa cars d'obtenir actualment, en aquest recull de clàssics de Rare -companyia que és coneguda, i en el meu cas jo només coneixia, pels Killer Instinct, la saga Banjo, el Goldeneye i l'aquí absent per raons òbvies saga Donkey Kong Country-, que va des dels inicis de l'empresa, amb jocs del ZX Spectrum, fins a alguns de la Xbox 360 -que, tenint aquesta consola, encara em feia més ràbia comprar-ne jocs per a la successora-, passant per la NES, la Nintendo 64 i la primera Xbox.
Els recopilatoris, segons com estan fets, són simples reculls de ROMs sense res més, amb cap valor afegit i cap interès més enllà de poder tornar a jugar a videojocs de la nostra vida o, de vegades, accedir a d'altres que no havien sortit a Europa o que s'havien quedat a les recreatives.
Però el Rare Replay va més enllà del simple recopilatori i ofereix un conjunt amb una presentació excel·lent, que dóna forma al que és, en realitat, un univers de personatges i títols que representen aquesta genial second-party britànica, abans associada a Nintendo i, des de 2002, adquirida per Microsoft (i ja no considerada second-party). Sense anar més lluny, va ser així que vaig descobrir la saga Sabreman, constituïda per títols que abans considerava del tot independents. Vegem la llista completa dels 30 jocs:
Jetpac (ZX Spectrum, 1983)
Atic Atac (ZX Spectrum, 1983)
Lunar Jetman (ZX Spectrum, 1983)
Sabre Wulf (ZX Spectrum, 1984)
Underwurlde (ZX Spectrum, 1984)
Knight Lore (ZX Spectrum, 1984)
Gunfright (ZX Spectrum, 1985)
Slalom (NES, 1986)
R.C. Pro-Am (NES, 1987)
Cobra Triangle (NES, 1987)
Snake Rattle 'n' Roll (NES, 1990)
Digger T. Rock (NES, 1990)
Solar Jetman (NES, 1990)
Battletoads (NES, 1991)
R.C. Pro-Am II (NES, 1992)
Battletoads Arcade (1994)
Killer Instinct Gold (Nintendo 64, 1996)
Blast Corps (Nintendo 64, 1997)
Banjo-Kazooie (Nintendo 64, 1998 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2008)
Jet Force Gemini (Nintendo 64, 1999)
Perfect Dark (Nintendo 64, 2000 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2010)
Banjo-Tooie (Nintendo 64, 2000 - remasterització per a Xbox Live Arcade de 2009)
Conker’s Bad Fur Day (Nintendo 64, 2001)
Grabbed by the Ghoulies (Xbox, 2003)
Perfect Dark Zero (Xbox 360, 2005)
Kameo: Elements of Power (Xbox 360, 2005)
Viva Piñata (Xbox 360, 2006)
Jetpac Refuelled (Xbox Live Arcade, 2007)
Banjo-Kazooie: Nuts & Bolts (Xbox 360, 2008)
Viva Piñata: Trouble in Paradise (Xbox 360, 2008)
Déu n'hi do. Trobo que és una selecció excel·lent, encara que hi faltin coses, algunes per necessitat, com l'esmentat cas dels 3 Donkey Kong Country de la Super Nintendo (i, de fet, el Donkey Kong 64 de la Nintendo 64), i d'altres per decisions de la companyia, com l'absència del Conker: Live & Reloaded, que era un remake del Conker's Bad Fur Day per a la Xbox.
També és cert que no tots són igual de bons i que alguns han aguantat el pas del temps millor que d'altres, fins al punt que per exemple els de l'Spectrum en termes de jugabilitat es fan durs, però no deixen de ser fragments d'història dels videojocs que val la pena provar o rejugar, segons quin sigui el nostre cas.
A més, hi ha altres decisions amb què no tothom estarà d'acord, com el fet que alguns clàssics de la Nintendo 64 en realitat siguin les remasteritzacions que van sortir en format digital per a la Xbox 360, en comptes d'una emulació fidel de la versió cartutx. I en el cas dels que sí que són les versions originals s'ha fet amb relació d'aspecte 4:3, tot i que existeixen emuladors per a PC que posen aquests mateixos jocs a pantalla completa i, per tant, es podria haver fet.
Personalment trobo encertada la inclusió de les remasteritzacions, perquè només s'han polit i adaptat els gràfics per gaudir-ne en pantalla gran, d'alta definició. No són pas remakes. Però s'han de dir els punts negatius, o potencialment negatius, com aquest o el fet que els especialistes han detectat que alguns jocs de la Xbox 360 emulats aquí -perquè el que fa la Xbox One amb aquests títols és convertir-se temporalment en una Xbox 360, sistema d'assoliments inclosos- funcionen millor que a la segona consola de Microsoft, com seria lògic, mentre que d'altres pateixen una mica a la Xbox One i per tant funcionen millor a la seva predecessora, en principi molt menys potent.
Per cert, els de la 360 s'instal·len a la consola per separat del fitxer del mateix Rare Replay, però tot i així un cop instal·lats s'hi pot accedir des del menú del recopilatori (i també des del menú de la consola).
Aquí teníem un vídeo en què es navega pel menú del recopilatori, una delícia acompanyada d'una música barreja de cerimònia d'entrega de premis i entrada de Disneyland. Com es pot veure, està dividit en els jocs en si i el contingut extra, al seu torn diferenciat per tipus però bàsicament format per interessantíssims vídeos sobre el procés de creació dels videojocs, la filosofia de la companyia i curiositats de tota mena, i fins i tot projectes cancel·lats.
Tot plegat ajuda a fer que Rare Replay sigui alhora un autohomenatge i una magnífica proposta per als jugadors d'ahir i d'avui, que tenim a la nostra disposició 30 títols molt diferents amb què podem repassar una part important de la història dels videojocs i apreciar curiositats, com les referències d'uns jocs a uns altres, les característiques comunes i en general la manera de fer d'una companyia que amb aquest recopilatori sens dubte manifesta la seva condició de petit univers de personatges dins el mitjà. I és llavors quan pren més sentit aquesta presentació lleugerament disneyana.
Una altra de les coses interessants del Rare Replay són les anomenades instantànies, que són reptes concrets que ens permeten demostrar el nostre domini de cada joc representat o, al contrari, entrenar si no hi hem jugat mai i en volem conèixer les mecàniques abans de posar-nos-hi, cosa ben recomanable perquè, abans, ens posaven davant de la primera pantalla d'un joc i no sempre era clar el que havíem de fer. Podia ser força frustrant, i aquí reviurem aquella sensació, especialment amb els títols més antics.
Però aquestes instantànies -que també es poden jugar agrupades temàticament, com veiem al vídeo- són més addictives del que sembla. Són una mena d'assoliments del mateix recopilatori, que a més ens permetran obtenir segells que al seu torn desbloquejaran el contingut extra que esmentava més amunt. L'objectiu del Rare Replay, doncs, és fer-ho tot, provar tots els jocs i veure tots els continguts, de manera que tenim diversió per a moltíssimes hores.
Com a punt negatiu, els títols més moderns no tenen instantànies, i en aquest cas no parlo només dels que s'instal·len a part, sinó també dels títols de la Xbox i la Nintendo 64. Aquesta modalitat de joc es redueix, doncs, als videojocs que pertanyen a l'Spectrum i la NES. És cert que els moderns tenen més assoliments que els antics (la diferència és de més de 10 respecte als 7 habituals), però l'absència d'instantànies en aquests casos trenca una mica la sensació d'unitat que precisament és un dels punts forts de la compilació.
Com deia al principi, el Rare Replay m'ha permès descobrir molts jocs, o provar per primer cop títols que només coneixia de nom, però vull destacar els que, de moment, m'han agradat més.
Els títols de l'Spectrum els vull completar, com tots els altres, però com deia més amunt actualment es fan difícils de jugar. De fet, quan me'n menjava alguna conversió a l'MSX de petit ja veia que, gràfics a banda, els controls eren força dolents.
Però al Rare Replay els he donat una oportunitat, que no vol dir que siguin els que més m'agraden. Sí que entra en aquesta categoria, però, el Gunfright, del qual vaig parlar a Retroscroll.
L'Slalom, de la NES, ha estat tot un descobriment, perquè no el coneixia ni de nom. De fet, el Gunfright tampoc, però el catàleg de l'Spectrum el conec moltíssim menys i ho trobo normal.
El cas és que aquest divertit i no pas fàcil títol d'esquí em recorda molt l'estil del Penguin Adventure i l'Antarctic Adventure de l'MSX i podria passar perfectament per un d'aquells clàssics de Konami per al microordinador de 8 bits.
El Battletoads de la NES ja el coneixia, té la fama de ser un dels videojocs més difícils de la consola, per no dir el més difícil, i jo en tenia la versió de la Game Boy, allà anomenada Battletoads in Ragnarok's World.
Però m'agrada tenir-lo aquí i em faig el propòsit de passar-me'l, tot i la infame pantalla de les motos. Per cert, el recopilatori inclou la versió arcade, que no va sortir mai en cap consola, i que també podria incloure com un dels meus preferits, ja que en essència és el mateix tipus de joc.
La gran revelació, però, ha estat aquest Snake Rattle 'n' Roll, clàssic del qual ja vaig parlar, però com passa la majoria de vegades que faig entrades sobre algun joc no l'havia provat personalment. Per tant, no em feu gaire cas quan explico coses.
Aquí en tenim la versió de NES, no la de Mega Drive, però ja va bé, i l'he trobat tremendament addictiu malgrat que cal acostumar-se als controls en una vista isomètrica que sembla que a Rare li agradava molt, com es pot veure als videojocs més antics del recopilatori. I una música del rhythm and blues antic (no el d'ara, bàsicament música negra) amb melodies que s'enganxen de mala manera.
No em vull estendre més, però he d'esmentar el Banjo-Kazooie, remasteritzat per a la Xbox 360 però pel que fa a la resta un joc de Nintendo 64, que ara que l'he començat a provar de debò -i és gravíssim, perquè el tinc en Nintendo 64 i no li havia fet cas- entenc per què se'l considera un dels millors títols de plataformes 3D de tots els temps.
No he tingut temps d'aprofundir en els 30 títols, i segurament entre els que no he provat prou (o gens) algun més acabarà formant part dels meus preferits, però penso que per a il·lustrar ja està bé.
Hem vist continguts extra, però també hi ha opcions extra: als jocs pre-Nintendo 64 es pot prémer el gallet esquerre per tal de rebobinar uns segons i evitar morts frustrants, característica que és totalment opcional i pensada per a aquells que vulguin tenir-ho una mica més fàcil, i és que alguns videojocs antics eren força inclements amb el jugador per tal de compensar la curta durada general amb una elevada dificultat que en garantís l'ús durant mesos a còpia d'assaig i error.
En aquests mateixos jocs, com veiem al vídeo, hi ha la possibilitat de configurar la pantalla de manera que apareguin les famoses scan lines, les línies d'exploració que en teoria es veien als televisors de tub d'abans, però francament, aquests efectes els trobo postissos perquè no recordo que quan jugava amb consoles de 8 i 16 bits es veiessin, i si la gràcia d'afegir aquest filtre és tocar la fibra nostàlgica, alguna cosa falla si l'efecte és exagerat, perquè no es reprodueix l'experiència. A la NES Mini, en canvi, són més suaus i m'agrada posar-les.
En definitiva, el Rare Replay potser no és el motiu pel qual algú s'hauria de comprar la Xbox One, però sí que és un títol imprescindible. Els amants dels videojocs clàssics sens dubte el voldran tenir, i els més joves... l'haurien d'adquirir perquè els agradarà descobrir aquest tros d'història del seu mitjà d'entreteniment preferit.
Com que per dur un bloc amb una periodicitat acceptable durant tant de temps és una tasca que pot arribar a fer-se pesada, de tant en tant s'han d'inventar noves seccions, i això és el que faré avui amb aquesta, que pretén repassar els videojocs més difícils de la història. I per a estrenar-nos en la matèria parlarem del que molts consideren el joc indiscutiblement més difícil de tots: el Battletoads de la Nintendo, un joc de 1991 que es va versionar el 1993 per a la Gameboy amb el títol de Battletoads in Ragnarok's World i que vaig recomanar fa temps.
Aquesta és la primera pantalla i, a banda de molt divertida (de fet, és un molt bon joc), no fa la impressió de pertànyer a un joc especialment difícil, però espereu-vos... Hi ha una pantalla que per una banda ens ofereix diversitat, cosa que sempre agraïm als videojocs, però que per l'altra fa que aquest sigui, com he dit abans, el títol més difícil de la història, per a molts (aneu directament al minut 1 i ho veureu):
He de reconèixer que jo a la versió de la NES no hi he jugat, i potser (suposo) en Gameboy és més fàcil, però tot i que no sóc especialment bo amb els videojocs em vaig passar aquesta pantalla quan era adolescent. Tot i així, només que la versió original sigui una mica més difícil que la portàtil... no m'estranya que tothom digui el que diu sobre aquest joc i aquesta pantalla en concret. S'han de tenir uns reflexos molt bons, no hi ha temps per a pensar, i el més petit error pot espatllar el nostre millor intent, perquè és fàcil xocar al cap de menys de deu segons d'haver començat. És qüestió d'anar-li agafant el truc, però repeteixo: potser a la NES els controls responen d'una altra manera, no ho sé, però proveu-lo i ja me'n direu el què.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
