16è aniversari de 3 Botons i START!

Ha arribat el dia, l'esperadíssim moment de l'any en què internet es paralitza perquè està pendent que jo anunciï públicament que aquest blog fa anys, i sí, és 15 de febrer (en el moment de publicació d'aquesta entrada) i, per tant, l'aniversari del blog.

L'any passat, en fer els 15, vaig pensar que podia ser un bon moment per plegar, així, amb un número a mitja dècada exacta, però no en tenia ganes, volia continuar escrivint, perdent part del poc temps lliure que tinc en el blog. I això continua sent així, i a més ara ja em veig obligat a continuar, si l'espai d'emmagatzematge m'ho permet, almenys fins als 20. Però bé, el cas és que 3 Botons i START ha fet 16 anys.

16 anys amb 1.522 entrades publicades, comptant aquesta, seccions clàssiques, seccions inactives, seccions noves, algunes de més aprofitades que altres, segons l'època i els meus interessos, però sobretot ganes de continuar, no em pregunteu per què, potser perquè espero que el que escric sigui útil i interessant per a algú, de la mateixa manera que per a mi ho són les coses que fan els molts creadors de contingut que segueixo, especialment amb la paraula escrita, que és el meu format preferit.

I mentre pensava com celebrar-ho vaig estar pensant diverses opcions, fins que la cosa va quedar en un sorteig de 16 milions d'euros o una llista de 16 videojocs de 16 bits que m'agraden. Ha guanyat la segona opció, perquè he pensat que estava ben trobada i us faria més gràcia que els diners, més impersonals.

No són necessàriament els meus jocs preferits d'aquella generació -tot i que alguns sí-, i sé que n'hi deu haver de millors, com per exemple seqüeles que els superen, però són els que a mi en el seu moment, per una raó o una altra, em van impressionar més i em van fer enamorar dels 16 bits. Ah, i aviso que no hi ha cap ordre.

De Nintendo jo només vaig tenir la Game Boy, a l'època. Havia tocat una mica la NES, però vaig lluitar molt perquè em compressin la portàtil, i el dia que la vam anar a comprar vaig veure exposada, allà a les botigues del port de Barcelona, una flamant Super Nintendo amb un preu que em va fer descartar la simple insinuació que potser podíem canviar els plans (no fos cas que em quedés sense res per avariciós), i un joc en attract mode del que em vaig enamorar a l'instant.

El Super Mario World lluïa una bellesa d'sprites, uns colors, una nitidesa, que em van continuar impressionant quan anys després hi vaig jugar en emulador al PC i que encara ara sé que m'agradaran el dia que em posi seriosament a jugar-hi a la Super Nintendo, que ara ja tinc.

Perquè, un cop passat un període prudencial en què em vaig veure prou valent com per demanar una consola de sobretaula, alguna cosa va passar que em va desviar del camí de Nintendo, i aquesta cosa que va passar es deia Mega Drive, on vaig conèixer la velocitat i una mascota d'allò més atractiva.

El Sonic the Hedgehog és un dels meus videojocs preferits de 16 bits i de qualsevol generació, i aquell amor a primera vista, tant pel personatge com per la jugabilitat, els escenaris i una banda sonora que encara és de les meves preferides, va tenir bona part de la culpa que al cap d'un any i escaig de conèixer la màquina -el temps prudencial que deia- me'n demanés una per a mi, oblidant del tot els somnis de posseir una Super Nintendo. 

Va ser un enamorament prou poderós com per superar l'enveja infinita que em feien els usuaris de la 16 bits de Nintendo, que podien tenir el que en aquell moment semblava un port perfecte de la recreativa que al seu torn m'havia al·lucinat veient-la des del carrer, anècdota que he explicat mil vegades.

Ells tenien l'Street Fighter II: The World Warrior i jo no, i abans d'imaginar que algun dia podia arribar a la competència em considerava afortunat de tenir un amic malalt dels videojocs que em convidava sovint a casa seva, on podia provar aquest i altres jocs de la màquina. En aquella època ni ens semblava més lent, ni gràficament inferior. Era el puto Street Fighter II a casa.

Un cop ja vaig tenir la Mega Drive, gràcies a l'intercanvi de jocs amb l'únic company de classe que també la tenia vaig descobrir diversos títols, i un d'ells va ser el Fatal Fury, que no era l'Street Fighter, però molava prou. 

En aquells temps, si sabia que originalment era de Neo Geo devia ser per les revistes, perquè jo no anava a les recreatives ni, encara menys, tenia la versió domèstica de la màquina d'SNK. Per a mi el port de la 16 bits de Sega era fantàstic, i sé que està considerat com a tal. Va ser un dels jocs que em vaig comprar quan vaig començar a endinsar-me en el retro i, entre altres coses, ampliar el catàleg de les consoles que ja tenia, cosa que no he parat de fer gairebé 20 anys després.

No ens movem de la lluita, però tornem a casa del meu amic i a la Super Nintendo, perquè un dia em va ensenyar un cartutx japonès que era el Dragon Ball Z: Super Butôden, el primer de la saga, que actualment es veu de manera indiscutible inferior a les seves continuacions, però aquell dia jo vaig al·lucinar molt amb aquella mena d'Street Fighter de Bola de Drac i els seus personatges secrets. 

Tant és així que ara, coneixent-ne les mancances, encara sento un gran afecte per aquest joc, i és per això que apareix en aquesta llista.

Tornem a la consola de Sega, perquè quan la vaig conèixer i me'n vaig enamorar no va ser només pel Sonic, sinó que hi va haver altres cartutxos que em van robar el cor, i tot i que quan vaig tenir la màquina no els vaig buscar activament, perquè altres coses em van cridar més l'atenció, no els vaig oblidar del tot i vaig acabar comprant-los molt després de la seva època.

És el cas del Ghouls 'n Ghosts, meravellosa versió que també és llegendària per la seva dificultat. Com tota la saga, de fet. Però bé, aquella entrega per a Mega Drive em va impressionar amb les diferents armes, els espectaculars enemics de final de pantalla de disseny orgànic com el de la imatge, la banda sonora i la seva capacitat d'enganxar tot i que hi moria un cop rere l'altre. Ara, però, he perdut molt la pràctica i no hi jugo, ni de bon tros, com llavors, que juraria que havia arribat gairebé al final de tot -de la primera volta, això sí-.

Un altre joc de la Mega Drive que vaig conèixer juntament amb la consola va ser el Super Hang-On, el meu primer arcade de conducció, i llavors no sabia que venia d'una recreativa, però he de dir que a aquella edat això em passava amb molts jocs.

Sigui com sigui, flipava amb aquella sensació de velocitat, el turbo de la moto millorada, la fluïdesa amb què s'hi jugava i, és clar, la música, així com els efectes sonors que, lluny de resultar-me molestos i repetitius, m'encantaven, i encara tinc ficats al cap.

També de velocitat, i probablement descobert de nou a casa d'aquell amic meu, tenim el Super Mario Kart, l'entrega inaugural d'una de les sagues més populars de la història i un imprescindible de la Super Nintendo.

En termes de velocitat no tenia res a fer contra el Super Hang-On, però la proposta de curses humorístiques de combat va crear escola, i encara que a l'actualitat es vegi una mica primitiu, i probablement ho és en comparació amb les seves millorades seqüeles, el seu encant és innegable i m'agrada jugar-hi de tant en tant. Però el lloc on més canya li vaig fotre va ser en un emulador de PC.

El mateix em va passar amb aquest Windjammers, que no sé com vaig conèixer, probablement em sonava d'algun saló recreatiu i alguna màquina de bar vista des de lluny, o n'havia sentit a parlar, o n'havia llegit alguna cosa en alguna revista. No ho sé, diuen que als anys 90 no era especialment popular i que la febre va venir després.

Però la veritat és que va ser un dels pocs títols que em vaig esforçar per emular en MAME quan en vaig tenir l'oportunitat, i segurament és el meu preferit de la Neo Geo. Ara, per sort, el tinc emulat legalment a la Switch. Acció frenètica, un esport inusual i partides rapidíssimes el converteixen en un joc tremendament addictiu, per a mi.

Un dels jocs de la meva vida va ser el FIFA International Soccer de la Mega Drive, juntament amb el FIFA 95 que va arribar l'any següent i va incorporar els clubs, però tenia vist el Super Sidekicks de Neo Geo a les recreatives -que, hi insisteixo, no hi anava, però si passava per algun lloc on hi havia màquines no perdia l'oportunitat de fer-hi alguna ullada-. 

Dic això perquè qualsevol dels títols que he dit podria aparèixer en aquesta llista, però el més proper a aquesta jugabilitat arcade futbolística de la proposta d'SNK que vaig tocar en el seu moment va ser l'International Superstar Soccer Deluxe, un clàssic de la Super Nintendo que després va sortir després també en Mega Drive, versió que vaig comprar de saldo en un videoclub. Encara ara és recordat amb afecte, i no m'estranya. Ràpid, àgil, espectacular i amb una modalitat de desafiaments molt addictiva. 

Suposo que també us passava que teníeu molt vist un joc de les captures de les revistes i que vau desitjar durant molt de temps poder-lo provar personalment. A mi em passava, en alguns casos no ho vaig fer mai, en d'altres no ha estat fins fa poc, però sí que alguna vegada havia pogut gaudir d'aquells jocs que m'havien cridat l'atenció quan encara eren de relativa actualitat.

Va ser el cas, per exemple, del Gunstar Heroes, emblemàtic títol de la Mega Drive que vaig obtenir dins del cartutx Classic Collection juntament amb l'Alex Kidd in the Enchanted Castle, el Flicky i l'Altered Beast. Ja m'atreien aquells gràfics colorits que podia percebre, però quan vaig poder-lo controlar amb el meu comandament de la 16 bits de Sega vaig gaudir tant, amb aquells efectes visuals que el fan llegendari... I amb la possibilitat de combinar armes, i amb la modalitat cooperativa que permetia dividir la vida que li quedava al supervivent quan un dels dos moria per tal que aquest ressuscités... Una passada de joc, merescudament recordat com a tal. 

Ara vull esmentar un cas especial, perquè el Joe & Mac era un videojoc del qual havia vist també imatges en revistes, potser també l'havia vist en moviment al programa Videoxoc, però no hi vaig jugar fins molts anys després. Ni tan sols en emulador. Vaig deixar de pensar-hi, senzillament.

Però en temps més recents, quan es va llançar la seva versió recreativa per a la Switch, me'l vaig comprar i el cert és que no em va decebre. Sempre l'havia associat a la Super Nintendo i no sabia que també la meva Mega Drive en tenia una versió -tot i que només als Estats Units-, i fins i tot la NES i la Game Boy. Ara ja tinc algunes d'aquestes, i encara que hi he jugat poc -les coses com són- em continua enamorant l'sprite del dinosaure de la primera pantalla, a la imatge. Un tros de clàssic de Data East.

Al mític Streets of Rage, de la Mega Drive, no tinc clar si hi vaig jugar de petit ni adolescent. Estic força segur que em van deixar la seva segona part pel poc que recordo dels seus personatges, però amb els anys, primer en emulació en consoles modernes i després tenint-lo a la pròpia Mega Drive, sí que he jugat força al primer.

I em té flipat, sincerament. És una mostra més del poder de la màgia dels 16 bits, que fa que tot i haver-lo descobert de debò ja de gran, s'hagi convertit en un dels meus videojocs preferits de sempre, fins al punt que el 2 m'agrada, també, però em costa considerar-lo superior com el troba la majoria de la gent. Des del punt de vista tècnic i jugable ho és, la màquina estava més explotada, però la sensació que em va deixar el primer té massa pes, en la meva valoració personal.

Ens en tornem a anar a la Super Nintendo, però per parlar d'un altre cas especial: el dels jocs que t'impressionen però sense haver-los tocat gaire personalment.

 

Jo de petit era molt fan de les Tortugues Ninja, i havia jugat al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game a la NES del meu millor amic, consola i joc que ara tinc jo des que ell va decidir desfer-se'n, però tampoc tinc clar si vaig arribar a jugar al Turtles in Time a l'època. Probablement sí, a casa d'aquell amic meu que tenia la SNES, però no ho recordo amb exactitud. Ha estat després, de veure'l jugat per altres persones, que m'ha captivat amb la seva acció frenètica i uns gràfics d'allò més colorits i representatius de la franquícia. He jugat a la versió recreativa al Cowabunga Collection, però a la versió Super Nintendo, que també està inclosa en aquest magnífic recopilatori, encara li he de clavar queixalada.

 

Ara tornem una mica als orígens, perquè un altre dels primers jocs que vaig conèixer de la Mega Drive va ser l'Altered Beast, amb el cosí que me la va presentar, i va ser amb ell amb qui vaig gaudir d'una de les primeres experiències cooperatives de la meva vida videojoquística, una manera de jugar que per diferents circumstàncies ha estat força excepcional en la meva història.

 

Les transformacions en diferents bèsties antropomòrfiques no han deixat d'emocionar-me, i amb els accidents a l'hora de repartir-se els orbs que proporcionaven l'augment de poder -i la ulterior transformació- ens ho passàvem d'allò més bé, tot i que sempre intentàvem fer-ho bé. Recordo que ens el vam passar, cosa que jo en solitari no he aconseguit -la veritat és que tampoc hi he jugat gaire més- ni quan ja el vaig tenir a la meva col·lecció amb l'esmentat Classic Collection, ni a la Nintendo 3DS, ni a l'Astro City Mini. Però algun dia m'hi posaré seriosament, perquè tot i que no li he fet gaire cas amb els anys, va ser un dels títols que em van fer enamorar dels 16 bits.

M'ha costat molt decidir el 16è. Implicava deixar fora grans títols, però llavors he pensat en el tema d'aquesta llista, els jocs de 16 bits que d'una manera o una altra em van deixar amb la boca oberta, i ho he desencallat.

El Super R-Type fa molt poc que el tinc, però sí que recordo veure'n imatges a les revistes i al Videoxoc, i em va semblar al·lucinant pel seu disseny de naus i enemics. Ara sé que en retrospectiva se li critiquen les ralentitzacions, però quan el meu amic el va llogar i el vaig poder veure en persona em va caure la bava, i tot i que no hi vaig jugar gaire -els shmups no s'han fet difícils amb el temps, ja ho eren abans- em va deixar empremta. 

Aquests han estat els 16 jocs de 16 bits que he triat per representar l'impacte que va causar aquest nivell tecnològic dels videojocs en el jove Moroboshi. A banda del Windjammers no hi he posat jocs de recreativa, trobo que allà és difícil determinar on comença el que entenem per 16 bits, especificacions oficials a banda, i insisteixo en què sé perfectament que no he esmentat jocs que fossin el cim d'aprofitament de les respectives màquines. He parlat d'impacte personal. 

I a vosaltres quins jocs de 16 bits us van impressionar més, a l'època o fins i tot ara?

15è aniversari de 3 Botons i START

Un any més, encara que sembli mentida, el blog arriba a l'aniversari amb plena salut, amb la periodicitat intacta des de fa anys i amb la incertesa, per part del seu propi autor, de si la cosa durarà gaire més, però com dic sempre, mentre en tingui ganes aniré trobant -esgarrapant- moments per satisfer la curiositat de la trentena de persones de mitjana -m'estic inventant això, pot ser que la mitjana en siguin 20- que llegeix regularment les meves entrades.

3 Botons i START fa, avui, 15 anys, i com cada any he estat pensant la manera de celebrar-ho, que acaba sent un llistat personal d'algun tema relacionat amb els videojocs. Doncs bé, el tema ja està decidit i el presento a continuació: els meus 15 arcades preferits.

Jo, que de petit no tenia costum d'anar-hi -mancança que amb els anys he lamentat, perquè en retrospectiva ho veig molt atractiu, encara que no tant la naturalesa escurabutxaques del sistema-, en realitat no parlaré de recreatives a les quals vaig jugar a la infantesa i l'adolescència, sinó d'aquelles que amb els anys, i amb els mitjans actuals que ens permeten gaudir d'aquelles versions des de casa, m'han captivat més, tant si hi he jugat molt com si no. Naturalment, molts títols de recreativa van tenir conversions per a consoles, però avui em centro en les encarnacions arcade, de les quals he pogut gaudir emulades en sistemes més moderns. 

 

No hi ha cap ordre en particular, però vull començar la llista amb l'Street Fighter II: The World Warrior. Ho he explicat molts cops, però imagineu-vos un nano que, com deia més amunt, no tenia costum d'anar a jugar a recreatives. Però gens. Tinc records vagues de mirar durant un parell de minuts nois més grans, o adults fets i drets, jugant a jocs que ni recordo en màquines de bars. Tampoc m'importava, ja tenia el meu MSX i la meva Game Boy.

 

Era conscient de l'existència dels videojocs arcade i semblaven xul·los, tenien molt bons gràfics i es veien divertits, però el bot que em va fer el cor en veure una màquina, al bar del costat de cals meus avis, quan tenia 9 o 10 anys, amb una mena de Goku de cabells estranys que lluitava contra un karateka, i aquella combinació d'imatges i sons, incloent-hi els cops als botons per part de la persona que hi estava jugant... va deixar una empremta inesborrable en mi. No vaig començar a anar als salons arcade, tampoc, però si en alguna banda em trobava aquest joc normalment hi ficava alguna moneda per arribar, a tot estirar, al tercer combat. Ara ha estat superat per les seves actualitzacions, però encara de tant en tant m'agrada jugar a aquesta versió que ho va començar tot, amb el permís de la seva molt inferior primera part. 

Es diu que la fascinació amb el Windjammers és una cosa nascuda, en realitat, en temps recents, que a l'època no hi jugava tanta gent, i que la febre per aquest joc va venir de l'esfera competitiva francesa. No ho sé, jo no en vaig veure mai cap en estat salvatge, i fins a RetroBarcelona no l'havia tocat en moble arcade, però des que en vaig descobrir l'existència, fa molts anys, en emulació, i de seguida que vaig aconseguir que em funcionés al MAME, el vaig voler provar i me'n vaig enamorar.

No en soc cap expert, tampoc li he dedicat tantes hores, però és un concepte indiscutiblement addictiu que barreja el Pong amb inputs dels videojocs de lluita, i el resultat és, per a mi, una meravella.

Un altre que no vaig tocar fins a RetroBarcelona en moble original, i en aquest cas parlo de l'última edició de l'esdeveniment, on hi havia el llegendari moble amb seient que em va demostrar que en la seva forma original soc un autèntic patata, és l'Out Run. 

Al llarg dels anys hi he jugat en diverses versions, començant per la nefasta de l'MSX que devia ser una conversió de l'Spectrum, però sobretot hi he jugat a la Nintendo 3DS i la Switch, on hi ha les versions disponibles actualment més properes a l'original, encara que aquí i allà hi hagi retocs d'sprites per qüestions de llicències. No soc bo, només me l'he passat en Mega Drive i Master System, però m'encanta intentar-ho un cop rere l'altre. Al capdavall, es tracta de conduir, no de guanyar. Em serveix com a excusa.

Amb el Puzzle Bobble 2 em passa una cosa similar a l'Street Fighter II: em va cridar l'atenció veure-la dins d'un bar mentre anava pel carrer, i em va agradar molt el concepte. Tot i així, no hi vaig donar més voltes i no la vaig provar mai, en realitat... fins que la tercera part va sortir en Saturn i vaig recordar aquella fugaç visió d'un temps enrere. 

Ara, però, és un dels jocs arcade als quals em poso a jugar més sovint fins de la Switch. És un concepte senzill d'entendre, però difícil de dominar quan som en nivells més avançats, i encara és hora que me'l passi amb un sol crèdit en qualsevol dels camins que ofereix, la gran aportació respecte a la primera part, a més dels escenaris.

És curiós com els mateixos protagonistes poden protagonitzar dos videojocs tan diferents, però el cas és que el Bubble Bobble, del qual en realitat la saga Puzzle Bobble és spin-off, també m'agrada moltíssim. 

La primera versió a la qual vaig jugar va ser la de la Game Boy, que em van deixar de petit i que ara tinc, però l'original arcade em va tenir ben enganxat a la Switch, i també la tinc a l'Egret II Mini. Personatges bufons, ítems que proporcionen punts, mecànica senzilla però frenètica com més avancem, i l'encant innegable dels plataformes de pantalla única el converteixen en un clàssic indiscutible de la història dels videojocs.

Com a fan de l'univers d'en Kunio-kun, sentia la necessitat de provar el primer videojoc que va protagonitzar, encara que per als estàndards actuals es consideri un beat'em up molt obsolet. Per si de cas, em vaig comprar aquest Renegade (Nekketsu Kôha Kunio-kun) amb punts acumulats a l'eShop de la Switch, i... em va encantar des del principi.

Com que quan mors t'obliga a començar des del principi, si te'l passes és necessàriament amb un sol crèdit, i això és el que vaig aconseguir, en una de les poquíssimes ocasions en què he assolit aital fita (això sí, màxim 2 loops). En qualsevol cas, trobo encantadors tant els personatges com les mecàniques -no em molesta gens que un botó permeti atacar endavant i un altre enrere- i les petites arenes on tenen lloc els combats. També les diferències d'ambientació provocades per la localització del joc, que fan que sembli que estem davant de dos títols diferents.

Amb un crèdit també he aconseguit passar-me el Double Dragon, cosí del Renegade, però només gràcies al famós cop de colze amb què pots vèncer fàcilment qualsevol enemic del joc. Tot i així, quan no faig servir aquesta tècnica excessivament poderosa, si me'l passo amb 6 o 7 crèdits em dono per satisfet.

M'agrada més que la seva segona part, que no deixa de ser una versió polida de la primera i, per tant, em va decebre per la poca innovació que suposava, fins i tot reciclant-ne dos escenaris. És una saga que m'agrada i de la qual vaig, a poc a poc, explorant les diferents entregues i versions, però que vaig tocar per primer cop en Game Boy.

Si no s'ha provat mai i no s'és aficionat a aquest esport, pot sorprendre que algú digui que un dels seus videojocs preferits és el Neo Turf Masters, el referent pel que fa al golf de recreativa, però és la pura veritat. Ara oficialment anomenat Big Tournament Golf per problemes amb la llicència, aquest clàssic té una aproximació lleugera però addictiva a aquest esport percebut com a avorrit per la majoria de la població.

A mi, de fet, no em desagraden els videojocs de golf, i bona part de la culpa la té aquest títol que, en recreativa, mentre fem les coses bé, no ens obliga a introduir gaires monedes. De fet, si volem quedar primers -cosa que encara no he aconseguit mai-, val més que no hi haguem de ficar més d'una moneda, virtual o real.

Anem a un que potser us sorprendrà: el Donkey Kong i el Donkey Kong Jr. m'agraden, és clar, però cap al tercer loop em desanimo perquè la dificultat puja massa per a mi. Gràcies als Arcade Archives de Switch vaig descobrir, però, l'estranya tercera part de la saga, aquest Donkey Kong 3 que no està protagonitzat per en Mario, sinó per l'Stanley, personatge oblidat de Nintendo que es dedica a fumigar els insectes que el goril·la li envia, per tal d'acostar-s'hi i fer-lo fugir a ell cap a la següent pantalla.

Novament, mecànica senzilla i patrons d'atac que van augmentant de velocitat i dificultat a mesura que avancem, però en aquest cas m'agrada intentar arribar tan lluny com puc a cada partida.

Hi ha títols que coneixem pel nom però no es dona l'ocasió de provar-los, i aquest va ser el meu cas amb l'Elevator Action, que vaig tocar directament en recreativa... miniaturitzada, amb l'Egret II Mini.

He de confessar que els seus gràfics no m'atreien gens, els veia molt primitius i em pensava que el joc en si també ho seria, però no: és tremendament addictiu, això de navegar per les plantes d'un edifici tot fugint d'enemics i buscant objectes, i la senzillesa dels seus gràfics hi ajuda i tot. Ja veurem què en penso, de l'Elevator Action Returns, quan hi jugui, però l'original m'encanta.

El Galaga és un dels jocs de la meva infantesa, un dels habituals del meu primer sistema, l'MSX, i m'agrada tenir-lo ara en consoles modernes en versió arcade, però he de dir que la versió domèstica que he esmentat la recordo més fàcil: de petit em sona haver arribat a la pantalla 40, ben bé. 

La recreativa em resulta molt més difícil, però en essència és el mateix joc que recordo de petit i m'agrada posar-me-la de tant en tant, encara que em clavin pallisses ben aviat. La música, la mecànica de la doble nau, els raigs tractors... tot és mític.

El Caveman Ninja, també conegut com a Joe & Mac, em tenia enamorat des que en veia captures a les revistes en la seva versió Super Nintendo, i ha estat gràcies a la Switch que n'he pogut tenir i provar la recreativa original.

Té un apartat visual que m'agrada tant que, en aquest cas, no em fa res posar-hi els crèdits que calguin per veure tot el joc i anar practicant. M'agraden molt els seus gegantins enemics, els atacs del protagonista i l'humor general que desprèn.

Els beat'em ups m'agraden molt, no només els que estan reconeguts com els millors, de manera que podria posar-hi molts altres títols, però destaco el Night Slashers perquè m'agrada especialment gràcies a la seva ambientació d'univers cinematogràfic de terror, gràfics detallats i uns sprites de personatges protagonistes i enemics molt grans i ben parits.

He de posar aquest Trio the Punch... Never Forget Me, una autèntica fumada, un deliri videojoquístic que es nodreix del surrealisme per oferir una aventura sense sentit que tant pot ser que acabem amb un sol crèdit com que ens en demani 25 o 40. De debò, ja en vaig parlar fa temps, però és que em té fascinat.

Pot semblar curiós també que acabi amb el Metal Slug 2, però el cas és que es tracta de l'entrega a la que he jugat més. Sé que l'X se suposa que és una versió millorada (amb alguns canvis) d'aquest, i ja ho comprovaré de primera mà, però a aquest he jugat força i m'ho passo molt bé. Mai me'l passaré amb un sol crèdit, ni aquesta entrega ni cap, però és d'aquells jocs que fan que et pugui agradar una saga sencera, sempre i quan els seus títols siguin semblants.

Deixo fora molts jocs i és possible que us pregunteu com és possible que no n'hagi esmentat d'altres de considerats llegendaris. Doncs bé, en part és perquè segurament en conec molts menys que vosaltres, que una cosa és tenir-los i una altra de ben diferent és haver-hi jugat, i com sempre passa amb aquestes llistes és ben possible que si me la torno a mirar en un parell d'anys hi hagi molts canvis, perquè hi ha molts videojocs que només conec de nom o que he provat, però poc, i potser després em semblaran al·lucinants. Aquesta és la gràcia d'anar descobrint videojocs clàssics a la nostra edat, també. 

En fi, us dono les gràcies per seguir-me tant si ho feu des de 2009 com si sou lectores i lectors més recents, i m'agradaria acabar amb una llista dels títols més votats com a resposta a un tuit meu que demanava els 3 arcades preferits de la gent. Aquí els teniu:

Amb  4 vots:  

• Pang
• Street Fighter II
  

Amb 3 vots: 

• Sega Rally
• Golden Axe

Amb 2 vots: 

• Pac-man
• Knights of the Round
• Final Fight
• Double Dragon
• Street Hoop
• Time Crisis
• 1945
• Cadillacs & Dinosaurs
• Teenage Mutant Ninja Turtles
• Sunset Riders
• Rastan

Amb 1 vot: 

• Mystic Warriors
• Shinobi
• Strider
• Tempest
• Samurai Shodown III
• Kid no hore hore daisakusen
• Kung Fu Master
• Dodonpachi
• The Simpsons
• Super Sidekicks
• R-Type Leo
• Gradius
• Captain Commando
• Espgaluda
• Metal Slug 2
• Metal Slug X
• Out Run
• Out Run 2 SP
• Bomb Jack
• Tetris
• Three Wonders
• Pole Position
• Euro League
• Ridge Racer
• House of the Dead
• Vulcan Venture
• Combat School
• Die Hard Arcade
• Operation Wolf
• Tumblepop
• The Last Blade 2
• Blazing Star
• Virtua Racing
• Donkey Kong
• Neo Turf Masters
• Windjammers
• World Rally
• Robocop
• Willow
• Galaga
• Virtua Cop
• Sega Rally 2
• Virtua Fighter
• P.O.W.
• Black Tiger
• Snow Bros. 
• Demon's World
• Vendetta
• R360
• Time Crisis 2
• Dragon's Lair
• Super Off-Road
• Ghosts and Goblins
• Mortal Kombat 
• Splatterhouse
• Commando
• Fatal Fury Special
• Monza (joc electromecànic).

13è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, ha arribat l'hora de plegar. No, és broma. Algun dia arribarà, i no puc saber si serà aviat, d'aquí molt de temps, amb previsió o de manera sobtada. De moment sé que hi ha un reduït nombre de persones que se solen mirar les meves entrades i que jo continuo tenint ganes d'escriure-les. 

 

Per ara, el blog ha fet 13 anys i té 1.358 entrades publicades comptant aquesta. No està malament, oi? M'agrada continuar sentint-me motivat per buscar informació sobretot relacionada amb els videojocs clàssics (el que jo anomeno "arqueologia dels videojocs"), que se m'acudeixin noves seccions sense les quals el blog ja hauria mort fa temps, i que de tant en tant algú deixi un comentari a l'entrada en qüestió. Als que ho fan, i també als que no, però se les llegeixen i tenen el detall de no dir-me que el blog és lamentable, moltes gràcies per tot aquest temps i el que encara li quedi.

Pensant quina mena de llista podia fer en aquesta tretzena celebració de l'efemèride de l'estrena del blog un 15 de febrer de 2009, se m'ha acudit que podia parlar de 13 pantalles que m'agraden, pel seu aspecte o per alguna altra raó, d'entre tots els videojocs que almenys he provat. Ni tan sols diré que són les meves preferides, perquè segur que n'hi ha moltes que no recordo i d'altres que deixo fora, a  més que poden canviar amb el temps. Simplement, m'agraden.

Comencem amb la sisena pantalla del mític Knightmare, de l'MSX. De petit havia jugat molt a aquest joc i arribava força lluny, cosa que es demostra amb el fet que recordi haver arribat almenys a aquesta pantalla, l'avantpenúltima.

En realitat m'agradaven més o menys totes, però en aquesta el terra vermell i les -per a l'època i el sistema- detallades muntanyes que s'hi veuen em semblaven fascinants, a més de l'efecte de novetat que tenia el fet d'arribar per primer cop a una pantalla que no havies vist mai.

Triar una de les pantalles de l'Out Run no m'ha resultat fàcil. D'acord, n'hi ha unes quantes que s'assemblen molt entre si, i també n'hi ha que són una mica insulses, però el que m'ha costat ha estat triar entre la segona del Course A, amb aquells pòrtics (?) que ajuden a crear l'aspecte tridimensional amb la tècnica de l'scaling, i que a la versió 3DS té tan bona pinta perquè passen a ser 3D reals, i aquesta que he triat finalment, que és la quarta pantalla de camí a la meta B i que es diu Old Capital. 

M'agrada perquè els colors del cel, amb el sol ponent-se, són preciosos, i pels arbres nus que hi ha al primer tram. A més, de cop arribem a un tram de la carretera que va per dins d'un antic poble amb cases de pedra. Per a mi, doncs, és la millor etapa de tot el joc. Cosa que no vol dir que hi tingui traça, perquè no la tinc i, ara per ara, és una de les últimes que veig abans d'arribar al missatge de "game over".

 

Encara més difícil em resulta decidir quina és la pantalla que m'agrada més de l'Street Fighter II. En realitat, pels records que em porten, pel que signifiquen per a mi i encara que sigui per la immensa quantitat de vegades que les he vist, totes m'agraden molt. 

Per tant, he hagut de decidir-ne una per un motiu curiós que la fa especial, i és la pantalla d'en Sagat a la versió recreativa original del joc, abans de les revisions, abans de qualsevol altra cosa, l'Street Fighter II: World Warrior, perquè té una palmera en primer pla que suposo que va desaparèixer en encarnacions posteriors perquè tapava l'acció. A mi em va fascinar.

 

De manera molt similar al que deia sobre el Knightmare, al Road Fighter de l'MSX hi vaig jugar moltíssim, de petit, i arribava a passar-me les pantalles com a mínim un cop, però la primera vegada que vaig veure el tram nevat, amb aquells avets, vaig al·lucinar, i ara que estic tan rovellat torna a ser una mena de fita poder-la veure.

Les pantalles anteriors tenen detalls força interessants i el joc, en si, uns bons gràfics, però la de la neu és, sens dubte, la que més m'agrada.

 

No he jugat al Sonic the Hedgehog 2 tant com ho hauria d'haver fet, però si hi ha una pantalla que em ve al cap sempre que penso en la saga aquesta és Aquatic Ruin Zone. Bé, és una zona, dividida en actes, però m'encanta.

Per una banda, hi ha un desplegament de colors al·lucinant, amb una vegetació frondosa i interessants efectes aquàtics. Des del punt de vista jugable, com a detall que em porta a la meva infantesa, també tenim uns troncs on ens podem endinsar, que almenys a mi em recorden la cançó d'entrada d'Els Barrufets, en què en Gargamel es quedava encallat dins d'un tronc, i la música... ai, la música. De les meves preferides de tota la franquícia, per no dir la número u.

Sembla mentida com les captures d'imatges de les revistes de videojocs dels anys 90 ens podien generar una sensació, unes ganes de jugar a un joc, que es manté dècades després. No havia tocat el Joe and Mac, o Caveman Ninja com es diu originalment, fins que vaig estrenar-ne una versió digital a la Switch, però de tota la vida m'havia fascinat l'enorme sprite del dinosaure que veiem a la imatge.

La pantalla és ben senzilla: avancem una mica tot desempallegant-nos de cavernícoles enemics, pugem al llom del dinosaure que dorm, com si fos un turó, i quan en baixem ens hi hem d'enfrontar, perquè s'ha despertat. Confesso que no he avançat gaire en el joc i que hi ha moltes pantalles que no he vist, però aquesta m'encanta sense cap mena de dubte.

El beat'em up és un gènere que ens podria proporcionar moltíssimes pantalles memorables, de fet potser fins i tot podria haver escrit aquesta entrada basant-me únicament en títols d'aquest tipus, perquè malgrat els tòpics més que suats que hi trobem, hi ha escenaris que destaquen, però m'he reprimit i n'he triat només una.

Es tracta de la del pàrquing del Rival Turf, de la Super Nintendo, que més que una pantalla és una secció dins d'un conjunt que m'agrada força i que inclou un estadi per a mi més atractiu a la vista que no pas el de l'Streets of Rage 2, que he de dir que igualment m'agrada molt i ha estat a punt d'aparèixer aquí. El pàrquing d'un estadi em sembla un lloc molt lògic i versemblant perquè hi tinguin lloc unes baralles com aquestes, i m'agrada molt lluitar-hi cada cop que intento passar-me el joc.

Encara que no he estat mai bon jugador de shoot'em ups, fa temps que m'hi vull posar seriosament i, tot reflexionant sobre les meves pantalles preferides, m'adono que, sense que sigui una en concret, un estil que em va encantar de les del Rayman Origins va ser el que ens donava les regnes (?) d'un mosquit i ens permetia afrontar reptes en forma de shmup, tot oferint un descans de les plataformes a les quals pertany el gruix del joc.

Això també passa en títols com Cuphead, Dragon Ball Advanced Adventure o Batman (Game Boy), però havia de posar un exemple i he triat aquest. 

 

En tenim un altre al Super Mario Land, que no només acaba amb una pantalla d'aquest estil en què en Mario demostra les seves habilitats com a pilot d'avioneta fins que s'enfronta al malvat Tatanga, sinó que a la tercera pantalla del segon món ens en fa una anticipació en forma de pantalla aquàtica.

 

En aquest cas, portem una mena de submarí unipersonal amb el qual disparem projectils, i gràcies a això trenquem la monotonia plataformera (si és que es pot parlar d'això en un joc no especialment llarg) i, de pas, aconseguim gaudir, per una vegada, d'una pantalla d'aigua. 

 

L'Eternal Champions és un joc que ha fet vessar molta tinta, generalment per parlar-ne malament, però jo recordo que quan hi jugava a la seva època m'agradava molt. Encara he de repassar-lo amb el punt de vista actual i pot ser que la meva opinió canviï, però el que no canviarà és que dos dels seus punts forts eren els anomenats Overkills, que eren la versió de Sega dels fatalities dels Mortal Kombat, i els escenaris.

M'agradaven molt, i si he de fer l'esforç de triar-ne un em quedo amb el d'en Larcen Tyler, la de Chicago dels anys 20, perquè ja és una ambientació que m'agrada per defecte en totes les seves representacions. A la imatge veiem, precisament, l'Overkill d'aquesta pantalla. 

"Overkill" en anglès significa quelcom excessiu o exagerat, com diuen que és la dificultat del Battletoads de la NES. I en bona part és per culpa d'aquesta pantalla, la de l'infame turbo tunnel que requereix uns grans reflexos i molta paciència.

Doncs bé, jo en versió sobretaula no me l'he passat mai, només ho havia fet a la Game Boy, al Battletoads in Ragnarok's World (recordem que el Battletoads a seques de la portàtil és un joc diferent), però resulta que m'agrada intentar-ho, i malgrat que soc un jugador impacient i em frustro fàcilment, és una pantalla que em diverteix molt. Digueu-me masoquista.

Després d'un debat intern entre els membres de 3 Botons i START, que soc només jo, trobo que la pantalla de l'Snake Man del Megaman 3 de la NES (o de la Mega Drive, tant me fot) havia de sortir en aquesta llista. 

Encara me'n falten molts, però havent acabat els 5 primers de la NES i el Megaman X de la SNES, i només una mica per sobre de la de l'Skull Man del Megaman 4, guanya aquesta. Trobo preciosos els dissenys basats en el tema de les serps, que trenquen la monotonia en unes pantalles que, no ens enganyem, acostumen a repetir patrons en tota la saga i en molts casos no tenen res d'especial pel que fa al disseny. No és el cas d'aquesta.

I acabo la llista amb Sunset Shore, la pantalla del crepuscle que és la quarta del primer món del Donkey Kong Country Returns, de la Wii i la Nintendo 3DS, que em va semblar preciosa quan vaig estar intentant passar-me el joc abans d'abandonar-lo per la meva clàssica dispersió. 

Que tots els elements en primer pla siguin ombres, siluetes, amb els colors ataronjats del paisatge de fons, i que això sigui una dificultat afegida, però mai un impediment barroer, em sembla un gran encert, i és digne de contemplar... si és que els enemics ens ho permeten. 

Fins aquí, doncs, la meva celebració anual de l'aniversari del blog. Què us semblen aquestes propostes? Quines serien les vostres? No cal que siguin les vostres preferidíssimes, sinó senzillament pantalles que us agradin molt, fins i tot encara que us facin patir. 

 

 

 

 

.

11è aniversari de 3 Botons i START

Ja em va passar l'última vegada, i aquest cop he hagut de deixar altre cop el blog sense actualitzar més enllà dels 6 o 7 dies habituals perquè aquesta entrada es publiqués el 15 de febrer, que és l'aniversari del blog.

Enguany 3 Botons i START celebra els 11 anys d'existència, amb 1.245 entrades publicades comptant aquesta, i novament veig que continuo amb energia, ganes i disponibilitat per publicar entrades amb la freqüència de sempre, cosa que per a mi ja és motiu de celebració, i suposo que també per als 10 o 12 lectors que entrin aquí habitualment i que surten de descartar, a ull, les visites que són de bots.

11 anys es diuen aviat, però són una pila d'anys, i estic content que el blog continuï ben viu. Però quan faig les entrades de celebració sempre faig alguna cosa diferent, com ara llistes de jocs que m'enduria a una illa deserta, les portades que més m'agraden, anècdotes-confessions personals o fins i tot vaig intentar fer una sessió maratoniana. Aquest cop he pensat fer una llista, aviso que no ordenada, d'11 personatges que m'agraden del món dels videojocs.

Pel seu disseny, pel que representen, pels jocs on surten, perquè em resulten entranyables, perquè els tenia vistos a les revistes de petit i he jugat als seus jocs després... pel que sigui. Cada cas és diferent, però hi pot haver motius molt diversos. El que veureu, però, és que el retro és el que em dona més vida en això dels videojocs. Dit això, comencem:

Què dir d'en Koopa Troopa que no s'hagi dit, o que jo mateix no hagi dit, ja? Aquest enemic clàssic d'en Mario, nascut al Super Mario Bros. el 1985 amb uns clars antecedents a la tortuga Shellcreeper del Mario Bros. (1983), molt bufó i especialment recurrent a les aventures del lampista italoamericà, tant les principals com els spin-offs, també ha estat personatge controlable en títols més esportius o la saga Mario Kart, la meva preferida del món dels videojocs, on l'agafo sempre que està disponible, perquè no sempre hi és.

Em sap greu no haver-ne trobat cap imatge més gran -tampoc volia posar la portada del joc-, però aquí tenim el protagonista d'un joc de la Master System pel qual sento un afecte especial, el Psycho Fox. Encara que la gràcia d'aquest títol és que el personatge, una guineu antropomòrfica, es pugui -i s'hagi de- transformar en altres animals, a mi la que més m'agrada és la seva forma original, que em recorda la guineu que en Goku va conèixer a la sèrie animada de Bola de Drac -no pas al còmic-, que es deia Konkichi i el va conèixer just abans que comencés el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials. 

I si en Psycho Fox -suposant que es digui així, és clar- em recorda un personatge molt petit de Bola de Drac, en PC-Genjin o Bonk me'n recorda un altre, que m'estalviaré esmentar perquè estic segur que ja sabreu qui és.

El protagonista de la saga PC-Genjin associada principalment a la Turbografx o PC Engine em sembla d'allò més entranyable i tinc ganes de posar-me amb la saga algun dia. Sempre m'havia fascinat quan en veia fotos a les revistes de videojocs dels anys 90 i a l'última RetroBarcelona vaig tenir l'ocasió de jugar al seu primer títol, Bonk's Adventure en versió occidental. A més, la imminent PC Engine Mini durà les dues primeres entregues de les seves aventures.

A continuació tenim un personatge sense nom, i he investigat si hi era: parlem del típic atleta de Konami, l'home del bigoti -segurament pel mateix motiu que el té en Mario, per definir millor la seva cara originalment, quan el pixel art estava més limitat- que, amb diversitat de colors tant d'indumentària com de cabells i pell, podem veure en títols com el Track & Field o el Konami's Soccer, ambdós mítics de la meva infantesa amb l'MSX.

No hi podia faltar en Ken, el personatge que acostumo a portar als Street Fighter, tot i que m'agrada tocar-los tots. I encara que m'agrada en totes les seves versions al llarg de la mítica saga, la imatge que em va marcar, com ja he explicat moltes vegades, va ser la que vaig veure a la pantalla de la recreativa d'un bar on es veia una mena de Goku amb els cabells diferents llançant el que clarament és un Kame Hame Ha.

La Shantae és un personatge que vaig descobrir fa temps perquè vaig tenir l'oportunitat de comprar a preu ridícul un bundle digital per a la Nintendo 3DS on s'incloïa la tercera entrega de les seves aventures. Ara ja les tinc totes, i fa un any i escaig vaig jugar a la primera, de la Game Boy Color, una meravella de la qual vaig parlar a Retroscroll, i que va fer que m'enamorés del personatge, tremendament simpàtic.

Al Bubble Bobble no hi he jugat tant, tot i que m'agrada i en tinc l'oportunitat, però a la saga Puzzle Bobble l'he tocat força més, i allà hi apareixen també aquests germans, en Bub (el de color verd, que duem si juguem en solitari) i en Bob (el de color blau, el del segon jugador), els dragonets bufons tan coneguts i que em permetreu que situï aquí ocupant només un lloc a la llista, tot i ser dos.

En Kunio, de la saga o més aviat franquícia popularment coneguda com a Kunio-kun, té un disseny molt recognoscible que sempre m'ha despertat afecte, des que jugava al Nintendo World Cup sense saber que era una localització d'una saga fins ara, que m'estic endinsant en el particular univers d'aquest brètol d'institut i els seus amics i enemics, amb títols com el mític Downtown Nekketsu Monogatari / River City Ransom.

Killer Instinct segur que no és la saga de lluita més popular de la història, i tampoc la trobarem al Top 5, però quan el 1995 en va sortir una adaptació per a Game Boy trobo que prou entretinguda i me la vaig comprar, em vaig enamorar d'aquest esquelet furiós, l'Spinal, potser perquè la imatge d'esquelets guerrers la tenia gravada a la ment d'haver-ne vist a la sèrie animada Les aventures de Fly, com ja deveu saber originalment Dragon Quest: Dai no daibôken, una història totalment original però on sortien monstres que podem trobar al llarg de la saga, un dels quals un esquelet armat amb una espasa.

Aquest ja és molt més típic, però des de ben petit en Mega Man m'ha semblat fascinant. Llavors el veia a les revistes de videojocs, però des de fa un temps en puc gaudir, en versions digitals per a consoles modernes, això sí.

He acabat només 3 jocs de la franquícia, espero poder dir aviat que ja tinc el quart al sarró, però m'agrada molt i el personatge sempre em desperta calidesa.

Acabo amb un altre de l'època de l'MSX, al capdavall és quan vaig començar a jugar a videojocs i d'on ve bona part dels meus records més entranyables. I un dels títols que vaig descobrir de manera més tardana, que em va arribar en una tongada posterior en un disquet dels que em duia el meu pare, era el Ninja Jajamaru-kun, amb un protagonista, en Jajamaru, que era el germà petit del personatge principal del Ninja-Kid i el Ninja-Kid II i que va tenir una rica saga pròpia.

En deixo fora, inicialment no sabia si en trobaria 11 i al final n'he hagut de descartar alguns que vull esmentar de manera especial també com el nen indi del Magical Tree, en Tako de la saga Parodius o el bufó Kirby. Potser si em coneixeu els gustos us ha estranyat no veure-hi personatges de Dragon Quest, la meva saga d'RPG preferida, però és que me n'agraden tants, de personatges d'aquesta franquícia, i també entre els secundaris, que no sabria triar-ne només un.

Tampoc he esmentat en Mario ni en Sonic, ni en Luigi, ni en Tails, però és evident que m'agraden. El que volia era destacar personatges no pas desconeguts, però sí que m'evoquessin més records i sentiments agradables.

Quins són els vostres personatges preferits dels videojocs, per la raó que sigui?