16è aniversari de 3 Botons i START!

Ha arribat el dia, l'esperadíssim moment de l'any en què internet es paralitza perquè està pendent que jo anunciï públicament que aquest blog fa anys, i sí, és 15 de febrer (en el moment de publicació d'aquesta entrada) i, per tant, l'aniversari del blog.

L'any passat, en fer els 15, vaig pensar que podia ser un bon moment per plegar, així, amb un número a mitja dècada exacta, però no en tenia ganes, volia continuar escrivint, perdent part del poc temps lliure que tinc en el blog. I això continua sent així, i a més ara ja em veig obligat a continuar, si l'espai d'emmagatzematge m'ho permet, almenys fins als 20. Però bé, el cas és que 3 Botons i START ha fet 16 anys.

16 anys amb 1.522 entrades publicades, comptant aquesta, seccions clàssiques, seccions inactives, seccions noves, algunes de més aprofitades que altres, segons l'època i els meus interessos, però sobretot ganes de continuar, no em pregunteu per què, potser perquè espero que el que escric sigui útil i interessant per a algú, de la mateixa manera que per a mi ho són les coses que fan els molts creadors de contingut que segueixo, especialment amb la paraula escrita, que és el meu format preferit.

I mentre pensava com celebrar-ho vaig estar pensant diverses opcions, fins que la cosa va quedar en un sorteig de 16 milions d'euros o una llista de 16 videojocs de 16 bits que m'agraden. Ha guanyat la segona opció, perquè he pensat que estava ben trobada i us faria més gràcia que els diners, més impersonals.

No són necessàriament els meus jocs preferits d'aquella generació -tot i que alguns sí-, i sé que n'hi deu haver de millors, com per exemple seqüeles que els superen, però són els que a mi en el seu moment, per una raó o una altra, em van impressionar més i em van fer enamorar dels 16 bits. Ah, i aviso que no hi ha cap ordre.

De Nintendo jo només vaig tenir la Game Boy, a l'època. Havia tocat una mica la NES, però vaig lluitar molt perquè em compressin la portàtil, i el dia que la vam anar a comprar vaig veure exposada, allà a les botigues del port de Barcelona, una flamant Super Nintendo amb un preu que em va fer descartar la simple insinuació que potser podíem canviar els plans (no fos cas que em quedés sense res per avariciós), i un joc en attract mode del que em vaig enamorar a l'instant.

El Super Mario World lluïa una bellesa d'sprites, uns colors, una nitidesa, que em van continuar impressionant quan anys després hi vaig jugar en emulador al PC i que encara ara sé que m'agradaran el dia que em posi seriosament a jugar-hi a la Super Nintendo, que ara ja tinc.

Perquè, un cop passat un període prudencial en què em vaig veure prou valent com per demanar una consola de sobretaula, alguna cosa va passar que em va desviar del camí de Nintendo, i aquesta cosa que va passar es deia Mega Drive, on vaig conèixer la velocitat i una mascota d'allò més atractiva.

El Sonic the Hedgehog és un dels meus videojocs preferits de 16 bits i de qualsevol generació, i aquell amor a primera vista, tant pel personatge com per la jugabilitat, els escenaris i una banda sonora que encara és de les meves preferides, va tenir bona part de la culpa que al cap d'un any i escaig de conèixer la màquina -el temps prudencial que deia- me'n demanés una per a mi, oblidant del tot els somnis de posseir una Super Nintendo. 

Va ser un enamorament prou poderós com per superar l'enveja infinita que em feien els usuaris de la 16 bits de Nintendo, que podien tenir el que en aquell moment semblava un port perfecte de la recreativa que al seu torn m'havia al·lucinat veient-la des del carrer, anècdota que he explicat mil vegades.

Ells tenien l'Street Fighter II: The World Warrior i jo no, i abans d'imaginar que algun dia podia arribar a la competència em considerava afortunat de tenir un amic malalt dels videojocs que em convidava sovint a casa seva, on podia provar aquest i altres jocs de la màquina. En aquella època ni ens semblava més lent, ni gràficament inferior. Era el puto Street Fighter II a casa.

Un cop ja vaig tenir la Mega Drive, gràcies a l'intercanvi de jocs amb l'únic company de classe que també la tenia vaig descobrir diversos títols, i un d'ells va ser el Fatal Fury, que no era l'Street Fighter, però molava prou. 

En aquells temps, si sabia que originalment era de Neo Geo devia ser per les revistes, perquè jo no anava a les recreatives ni, encara menys, tenia la versió domèstica de la màquina d'SNK. Per a mi el port de la 16 bits de Sega era fantàstic, i sé que està considerat com a tal. Va ser un dels jocs que em vaig comprar quan vaig començar a endinsar-me en el retro i, entre altres coses, ampliar el catàleg de les consoles que ja tenia, cosa que no he parat de fer gairebé 20 anys després.

No ens movem de la lluita, però tornem a casa del meu amic i a la Super Nintendo, perquè un dia em va ensenyar un cartutx japonès que era el Dragon Ball Z: Super Butôden, el primer de la saga, que actualment es veu de manera indiscutible inferior a les seves continuacions, però aquell dia jo vaig al·lucinar molt amb aquella mena d'Street Fighter de Bola de Drac i els seus personatges secrets. 

Tant és així que ara, coneixent-ne les mancances, encara sento un gran afecte per aquest joc, i és per això que apareix en aquesta llista.

Tornem a la consola de Sega, perquè quan la vaig conèixer i me'n vaig enamorar no va ser només pel Sonic, sinó que hi va haver altres cartutxos que em van robar el cor, i tot i que quan vaig tenir la màquina no els vaig buscar activament, perquè altres coses em van cridar més l'atenció, no els vaig oblidar del tot i vaig acabar comprant-los molt després de la seva època.

És el cas del Ghouls 'n Ghosts, meravellosa versió que també és llegendària per la seva dificultat. Com tota la saga, de fet. Però bé, aquella entrega per a Mega Drive em va impressionar amb les diferents armes, els espectaculars enemics de final de pantalla de disseny orgànic com el de la imatge, la banda sonora i la seva capacitat d'enganxar tot i que hi moria un cop rere l'altre. Ara, però, he perdut molt la pràctica i no hi jugo, ni de bon tros, com llavors, que juraria que havia arribat gairebé al final de tot -de la primera volta, això sí-.

Un altre joc de la Mega Drive que vaig conèixer juntament amb la consola va ser el Super Hang-On, el meu primer arcade de conducció, i llavors no sabia que venia d'una recreativa, però he de dir que a aquella edat això em passava amb molts jocs.

Sigui com sigui, flipava amb aquella sensació de velocitat, el turbo de la moto millorada, la fluïdesa amb què s'hi jugava i, és clar, la música, així com els efectes sonors que, lluny de resultar-me molestos i repetitius, m'encantaven, i encara tinc ficats al cap.

També de velocitat, i probablement descobert de nou a casa d'aquell amic meu, tenim el Super Mario Kart, l'entrega inaugural d'una de les sagues més populars de la història i un imprescindible de la Super Nintendo.

En termes de velocitat no tenia res a fer contra el Super Hang-On, però la proposta de curses humorístiques de combat va crear escola, i encara que a l'actualitat es vegi una mica primitiu, i probablement ho és en comparació amb les seves millorades seqüeles, el seu encant és innegable i m'agrada jugar-hi de tant en tant. Però el lloc on més canya li vaig fotre va ser en un emulador de PC.

El mateix em va passar amb aquest Windjammers, que no sé com vaig conèixer, probablement em sonava d'algun saló recreatiu i alguna màquina de bar vista des de lluny, o n'havia sentit a parlar, o n'havia llegit alguna cosa en alguna revista. No ho sé, diuen que als anys 90 no era especialment popular i que la febre va venir després.

Però la veritat és que va ser un dels pocs títols que em vaig esforçar per emular en MAME quan en vaig tenir l'oportunitat, i segurament és el meu preferit de la Neo Geo. Ara, per sort, el tinc emulat legalment a la Switch. Acció frenètica, un esport inusual i partides rapidíssimes el converteixen en un joc tremendament addictiu, per a mi.

Un dels jocs de la meva vida va ser el FIFA International Soccer de la Mega Drive, juntament amb el FIFA 95 que va arribar l'any següent i va incorporar els clubs, però tenia vist el Super Sidekicks de Neo Geo a les recreatives -que, hi insisteixo, no hi anava, però si passava per algun lloc on hi havia màquines no perdia l'oportunitat de fer-hi alguna ullada-. 

Dic això perquè qualsevol dels títols que he dit podria aparèixer en aquesta llista, però el més proper a aquesta jugabilitat arcade futbolística de la proposta d'SNK que vaig tocar en el seu moment va ser l'International Superstar Soccer Deluxe, un clàssic de la Super Nintendo que després va sortir després també en Mega Drive, versió que vaig comprar de saldo en un videoclub. Encara ara és recordat amb afecte, i no m'estranya. Ràpid, àgil, espectacular i amb una modalitat de desafiaments molt addictiva. 

Suposo que també us passava que teníeu molt vist un joc de les captures de les revistes i que vau desitjar durant molt de temps poder-lo provar personalment. A mi em passava, en alguns casos no ho vaig fer mai, en d'altres no ha estat fins fa poc, però sí que alguna vegada havia pogut gaudir d'aquells jocs que m'havien cridat l'atenció quan encara eren de relativa actualitat.

Va ser el cas, per exemple, del Gunstar Heroes, emblemàtic títol de la Mega Drive que vaig obtenir dins del cartutx Classic Collection juntament amb l'Alex Kidd in the Enchanted Castle, el Flicky i l'Altered Beast. Ja m'atreien aquells gràfics colorits que podia percebre, però quan vaig poder-lo controlar amb el meu comandament de la 16 bits de Sega vaig gaudir tant, amb aquells efectes visuals que el fan llegendari... I amb la possibilitat de combinar armes, i amb la modalitat cooperativa que permetia dividir la vida que li quedava al supervivent quan un dels dos moria per tal que aquest ressuscités... Una passada de joc, merescudament recordat com a tal. 

Ara vull esmentar un cas especial, perquè el Joe & Mac era un videojoc del qual havia vist també imatges en revistes, potser també l'havia vist en moviment al programa Videoxoc, però no hi vaig jugar fins molts anys després. Ni tan sols en emulador. Vaig deixar de pensar-hi, senzillament.

Però en temps més recents, quan es va llançar la seva versió recreativa per a la Switch, me'l vaig comprar i el cert és que no em va decebre. Sempre l'havia associat a la Super Nintendo i no sabia que també la meva Mega Drive en tenia una versió -tot i que només als Estats Units-, i fins i tot la NES i la Game Boy. Ara ja tinc algunes d'aquestes, i encara que hi he jugat poc -les coses com són- em continua enamorant l'sprite del dinosaure de la primera pantalla, a la imatge. Un tros de clàssic de Data East.

Al mític Streets of Rage, de la Mega Drive, no tinc clar si hi vaig jugar de petit ni adolescent. Estic força segur que em van deixar la seva segona part pel poc que recordo dels seus personatges, però amb els anys, primer en emulació en consoles modernes i després tenint-lo a la pròpia Mega Drive, sí que he jugat força al primer.

I em té flipat, sincerament. És una mostra més del poder de la màgia dels 16 bits, que fa que tot i haver-lo descobert de debò ja de gran, s'hagi convertit en un dels meus videojocs preferits de sempre, fins al punt que el 2 m'agrada, també, però em costa considerar-lo superior com el troba la majoria de la gent. Des del punt de vista tècnic i jugable ho és, la màquina estava més explotada, però la sensació que em va deixar el primer té massa pes, en la meva valoració personal.

Ens en tornem a anar a la Super Nintendo, però per parlar d'un altre cas especial: el dels jocs que t'impressionen però sense haver-los tocat gaire personalment.

 

Jo de petit era molt fan de les Tortugues Ninja, i havia jugat al Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game a la NES del meu millor amic, consola i joc que ara tinc jo des que ell va decidir desfer-se'n, però tampoc tinc clar si vaig arribar a jugar al Turtles in Time a l'època. Probablement sí, a casa d'aquell amic meu que tenia la SNES, però no ho recordo amb exactitud. Ha estat després, de veure'l jugat per altres persones, que m'ha captivat amb la seva acció frenètica i uns gràfics d'allò més colorits i representatius de la franquícia. He jugat a la versió recreativa al Cowabunga Collection, però a la versió Super Nintendo, que també està inclosa en aquest magnífic recopilatori, encara li he de clavar queixalada.

 

Ara tornem una mica als orígens, perquè un altre dels primers jocs que vaig conèixer de la Mega Drive va ser l'Altered Beast, amb el cosí que me la va presentar, i va ser amb ell amb qui vaig gaudir d'una de les primeres experiències cooperatives de la meva vida videojoquística, una manera de jugar que per diferents circumstàncies ha estat força excepcional en la meva història.

 

Les transformacions en diferents bèsties antropomòrfiques no han deixat d'emocionar-me, i amb els accidents a l'hora de repartir-se els orbs que proporcionaven l'augment de poder -i la ulterior transformació- ens ho passàvem d'allò més bé, tot i que sempre intentàvem fer-ho bé. Recordo que ens el vam passar, cosa que jo en solitari no he aconseguit -la veritat és que tampoc hi he jugat gaire més- ni quan ja el vaig tenir a la meva col·lecció amb l'esmentat Classic Collection, ni a la Nintendo 3DS, ni a l'Astro City Mini. Però algun dia m'hi posaré seriosament, perquè tot i que no li he fet gaire cas amb els anys, va ser un dels títols que em van fer enamorar dels 16 bits.

M'ha costat molt decidir el 16è. Implicava deixar fora grans títols, però llavors he pensat en el tema d'aquesta llista, els jocs de 16 bits que d'una manera o una altra em van deixar amb la boca oberta, i ho he desencallat.

El Super R-Type fa molt poc que el tinc, però sí que recordo veure'n imatges a les revistes i al Videoxoc, i em va semblar al·lucinant pel seu disseny de naus i enemics. Ara sé que en retrospectiva se li critiquen les ralentitzacions, però quan el meu amic el va llogar i el vaig poder veure en persona em va caure la bava, i tot i que no hi vaig jugar gaire -els shmups no s'han fet difícils amb el temps, ja ho eren abans- em va deixar empremta. 

Aquests han estat els 16 jocs de 16 bits que he triat per representar l'impacte que va causar aquest nivell tecnològic dels videojocs en el jove Moroboshi. A banda del Windjammers no hi he posat jocs de recreativa, trobo que allà és difícil determinar on comença el que entenem per 16 bits, especificacions oficials a banda, i insisteixo en què sé perfectament que no he esmentat jocs que fossin el cim d'aprofitament de les respectives màquines. He parlat d'impacte personal. 

I a vosaltres quins jocs de 16 bits us van impressionar més, a l'època o fins i tot ara?

Especial anuncis de Mario Kart

Com que la darrera entrada, la que feia 1.000, la vaig dedicar a la meva saga preferida de la història dels videojocs, i aprofitant l'avinentesa que aquesta efemèride representa per al blog, he pensat que estaria bé agafar tot això i emprar-ho com a excusa per a ressuscitar una secció de les més veteranes.

Tornen els anuncis de videojocs i aquest cop, com diu el títol, estaran dedicats als Mario Kart, que com no podia ser d'una altra manera han generat curioses propostes comercials que repassarem a continuació.



I naturalment comencem amb aquest anunci japonès del primer títol de la sèrie, el Super Mario Kart, que combina animació senzilla i també alguna creació CGI i l'humor que caracteritza tant aquests videojocs com els anuncis japonesos. Però curiosament no mostra imatges reals del joc, cosa que aquest altre sí que fa:



És l'anunci nord-americà del Super Mario Kart, o un d'ells, perquè també existeix la versió doblada del japonès que hem vist abans.

Bé, passem a la següent entrega, Mario Kart 64, que al Japó tornava a tenir un anunci animat però aquesta vegada amb una considerable millora pel que fa a les tècniques d'animació:



Hi podem reconèixer elements ja llegendaris d'aquest joc, com el tren del desert Kalimari, però també es fa èmfasi en la possibilitat que 4 jugadors participin alhora de la diversió d'aquest títol.

Per tal de veure'n algun de diferent, Occidental (des del punt de vista cultural, almenys) i amb algunes imatges del joc, ens n'anem aquest cop a Austràlia:



Com podem veure, s'insisteix molt en el gran atractiu del joc, el multijugador sense necessitat de tenir més d'una consola o monitor -però sí que calia comprar 3 comandaments extra-, i altre cop el tren del desert Kalimari és la gran estrella.



De cara al Mario Kart Super Circuit els japonesos ja van combinar animació i gameplay, com podem veure en aquests dos anuncis molt similars, però amb efectes més dramàtics en el segon cas.

Aquest cop també veurem un anunci alternatiu, en aquest cas de ben a prop nostre, de França, en què Nintendo fomenta la idea que els videojocs no tenen edat i -encara que sigui per aprovació- anima a competir d'una manera sana amb els amics.



Potser és una mica violent, tot i l'evident to humorístic, oi? Però reflecteix el que moltes vegades voldríem fer amb qui ens guanya a l'últim moment o ens fa la punyeta durant tota la cursa. Per cert: és un títol de portàtil, però s'asseguren que sapiguem que podem jugar-hi amb altres persones. Bona pensada.



Amb el Mario Kart Double Dash!! els japonesos van ser més seriosos i van fer aquest anunci dedicat exclusivament a les característiques de la nova entrega, amb imatges del joc i naturalment remarcant el fet que aquest cop a cada vehicle hi havia dos personatges.



Aquest cop l'humor el van posar els britànics, amb aquesta proposta d'imatge real barrejada amb imatges del joc que, de ben segur, els va costar molt pocs diners produir. Tant és així que als Estats Units també hi era, aquest anunci, amb una mica més de metratge per a la imatge real i menys per al videojoc.



L'humor tornaria al Japó amb l'anunci del Mario Kart DS, que ja havíem vist en una entrega anterior d'aquesta secció, i en què bàsicament ens diuen que podem competir amb rivals d'arreu del món, cosa que era certa (ara ja no, però).



Als Estats Units el van promocionar amb aquesta interpretació sui generis que té la seva gràcia, i tot i que no vull posar més vídeos dels que siguin necessaris, en d'altres països s'insistia en la connectivitat wifi i començava la tendència dels personatges famosos jugant al joc i picant-se entre ells.

En el cas espanyol, per posar un altre exemple proper, i que veurem més avall, per al Mario Kart DS van confiar en el duet Estopa, però era més una promoció del seu nou disc que no pas del joc



Al Japó, amb el Mario Kart Wii, a banda d'un fotimer de versions amb diverses persones conegudes, van fer anuncis com aquest, absolutament minimalista, en què -com a tot arreu, per altra banda- es mostrava la gran novetat del joc, el control per moviment, sens dubte el seu principal atractiu.

Força més espectacular, però amb elements que recorden la manera de fer anuncis de videojocs dels anys 90, tenim el francès:



I ja ens anem acostant al final, perquè arriba el torn dels anuncis del Mario Kart 7, el penúltim domèstic, que al Japó va tenir com a protagonista la boy band Arashi:



Com deia més amunt, la tendència a fer aquesta mena d'anuncis començava amb el Mario Kart DS, i en aquest punt estava força establerta, tot i que també hi havia anuncis més tradicionals i d'altres que s'enfocaven al caràcter familiar dels videojoc de la Gran N.



I, també com he dit més amunt, aquí tenim l'anunci espanyol de la setena entrega de la saga, amb tres famosos com a protagonistes i, admetem-ho, certa gràcia tot i que es fa palès quins són els punts forts i febles de cadascun d'ells.

Acabem el repàs amb un parell d'anuncis del Mario Kart 8, la darrera entrega, la vigent, la de la Wii U i segurament el videojoc més complet de la sèrie:



No crec que aquest sigui el primer anunci japonès del joc, i ho dic perquè s'hi mostra la ja llegendària mirada mortal d'en Luigi, que precisament els fans van descobrir en aquest joc i després va adquirir tanta notorietat, gràcies al fenomen "meme", que Nintendo en va prendre nota.

Al vídeo es pot apreciar que, en comptes d'explicar les novetats del títol, com sí que es fa en altres anuncis d'arreu del món, es recorre a la càmera lenta per tal de mostrar l'alta definició dels gràfics, per primer cop en una consola de la companyia. I ara veurem un altre anunci, però aquesta vegada no ens movem del Japó:



De publicitat dels Mario Kart en col·laboració amb d'altres marques en benefici mutu ja n'hi havia hagut, però aquesta darrera entrega va tenir una promoció conjunta amb Mercedes-Benz per tal d'impulsar les vendes del model GLA de la prestigiosa companyia automobilística i els propietaris del joc ens en vam beneficiar amb la descàrrega gratuïta de 3 cotxes Mercedes-Benz per al garatge del Mario Kart 8, que sempre fa gràcia.

Ja vaig tancant la paradeta: hem vist uns quants anuncis dels 8 Mario Kart domèstics (recordem que també n'hi ha 3 de recreativa), i he intentat que fossin els més interessants disponibles tot mantenint l'estructura de primer japonès (tractant-se del país d'origen) i després de l'estranger, però si voleu navegar per Youtube trobareu desenes d'anuncis de diversos països, alguns de molt interessants però que havia de deixar fora perquè si no m'hauria allargat massa.

Grans sagues de la història dels videojocs: Mario Kart

Ho he dit moltes vegades i suposo que al blog ho dec haver esmentat, també: els Mario Kart són els meus videojocs preferits. No me'n canso mai, hi tinc força traça -sempre hi ha gent millor que jo, és clar, perquè tampoc no es pot dir que conegui totes les dreceres i no falli mai, altrament m'avorriria- i els tinc i els he provat tots, si no comptem els de recreativa, és clar, dels quals només he pogut provar el primer i una sola vegada, a Madrid, perquè la segona, al mateix lloc, les monedes no funcionaven. 

El cas és que després de més de 6 anys de 3 Botons i START, i aprofitant la feliç avinentesa de l'entrada número 1.000, he pensat que era el moment de dedicar una extensa entrada a la meva saga preferida de la història dels videojocs.

Naturalment és una entrada que en repassa la història i les característiques, i per tal de fer-ho hem d'anar al 27 d'agost de 1992, en què el primer joc de la saga, el Super Mario Kart (l'únic que duu "Super" al nom, per cert), va sortir per a la Super Nintendo. A Europa ens hauríem d'esperar al 21 de gener de 1993, però als Estats Units l'1 de setembre, només 5 dies després de l'estrena japonesa, ja el podien comprar. Res que, per desgràcia, ens sorprengui.

L'origen de la sèrie, que va inaugurar no només el subgènere de la velocitat humorística (com jo l'anomeno), sinó també el dels karts al món dels videojocs (ho certifiquen els Rècords Guinness), el trobem en dos elements: per una banda els seus responsables, que són en Shigeru Miyamoto, en Tadashi Sugiyama i en Hideki Konno, volien fer un títol de curses com el famós F-Zero però per a dos jugadors simultanis, i quan ja duien un temps desenvolupant-lo, com ens explica la Wikipedia, van decidir que seria temàtic, perquè l'altre element que va fer possible la saga va ser el gran èxit de la franquícia Super Mario Bros., amb les 3 entregues de la NES, la de la Gameboy en el Super Mario Land (el 2 estava a punt de sortir) i el gran salt endavant que significava el Super Mario World, un dels títols de llançament de la Super Nintendo.



Amb la genial idea de fer que els pilots fossin personatges de l'entorn d'en Mario i la tècnica de gràfics coneguda com a Mode 7, vista precisament a l'F-Zero i pensada per a crear una impressió de profunditat tot movent els fons, Nintendo presentava aquest addictiu videojoc amb 8 personatges i 20 circuits que tenia el seu principal interès en les esbojarrades curses que s'hi podien dur a terme, amb objectes que ens conferien poders absurds d'atac i/o defensa, i en què el guanyador no era el pilot més ràpid, sinó el que tot i fer-ho bé tenia la sort de part seva.

Tot això, a banda del sistema de puntuacions, copes i la modalitat batalla, va fer del Super Mario Kart un èxit instantani i un dels videojocs més estimats de tots els temps. Però la vida continua i quan una cosa funciona s'esprem tant com es pot. Sovint això fa que una idea degeneri, però en el cas de la sèrie Mario Kart els hereus d'aquell gran invent han estat tots magnífics, cadascun a la seva manera, amb una barreja d'innovació i respecte per la fórmula original, amb nous gràfics, personatges, circuits i objectes a cada nova entrega.



La primera seqüela, de 1996, va ser el popular Mario Kart 64, que comparat amb els de sobretaula que va venir després gosaria dir -i espero que m'ho permeteu com a fan veterà de la saga- que no ha envellit tan bé, però té un lloc especial al cor dels jugadors perquè va ser el primer que va permetre la participació de 4 jugadors alhora, possibilitat facilitada al màxim amb els 4 ports per a comandaments que la Nintendo 64 té de sèrie, i ja us podeu imaginar com n'arriba a ser, de divertit, jugar amb 3 persones més tant a la modalitat Grand Prix com a la batalla.

Del primer joc tornaven -i encara ara són els únics 6 personatges presents a tota la saga- en Mario, en Luigi, la Princesa Peach, en Toad, en Bowser i en Yoshi, i s'hi afegien en Wario i en Donkey Kong (de la primera entrega queien en Koopa Troopa -el meu preferit- i en Donkey Kong Jr.), altre cop només 8 personatges, però no cal dir que els gràfics tridimensionals poligonals suposaven un gran pas endavant tant en l'aspecte del videojoc com en la sensació de velocitat. Aquí es va estrenar també, per cert, la temuda closca blava que persegueix aquell que va primer.



El 2001 arribaria el Mario Kart: Super Circuit, de la Gameboy Advance, un joc que jo vaig adquirir quan ja tenia el de la DS, de 2005, i que per tant potser jutjo des del punt de vista de la comparació injusta, però segurament és el que menys m'agrada perquè el retorn al Mode 7 em recorda massa la tecnologia del primer... cosa que, en portàtil, està prou bé. El que no m'acaba d'agradar són els controls, però tot i així és un dels Mario Kart més ben valorats de la història.

Amb els mateixos personatges que el Mario Kart 64, a banda dels seus circuits presenta una novetat a la saga, i és la recuperació d'alguns circuits clàssics, cosa que és una constant des de llavors i trobo que tot un encert. En qualsevol cas, és el primer títol portàtil de la sèrie i establiria un importantíssim precedent. Per cert, allò de derrapar i fer miniturbos, el malson del joc en línia contra japonesos en entregues futures, va néixer en aquesta entrega.



De la mateixa manera que vaig comprar i provar el Mario Kart Super Circuit després del Mario Kart DS, el que acabem de veure, el Mario Kart: Double Dash!!, llançat per a la Gamecube el 2003, el vaig aconseguir després del Mario Kart Wii, al capdavall vaig comprar la Gamecube després de la Wii. En aquest cas la diferència gràfica no la vaig notar gaire -si és que existeix-, però el Double Dash és el més diferent de tota la saga.

Les novetats eren unes quantes: 20 personatges (un dels nous, la Toadette, s'estrenava al món dels videojocs en aquest disc), cadascun amb un objecte especial a més dels comuns, possibilitat de connectar 8 consoles i, el més important de tot, els karts són de dos personatges alhora, que es poden combinar com es vulgui i durant la cursa poden canviar les posicions. Això també fa que puguem dur dos objectes alhora, i l'ordre amb què els deixarem anar dependrà del botó que emprem. A més, dos jugadors poden controlar cadascun un dels dos personatges, l'un conduint i l'altre concentrant-se en atacar els rivals.



Dos anys després, el 2005, la franquícia s'estrenava en recreatives, amb aquest Mario Kart Arcade GP que, com podeu veure, té alguns personatges que no són de la "família". En aquest cas són en Pac-man, la senyora Pac-man i en Blinky, un dels fantasmes dels Pac-man. Per què, aquests personatges? Doncs perquè el joc va ser una col·laboració de Nintendo i Namco.

Jo el vaig poder provar en un saló recreatiu de la plaça del Sol de Madrid l'any 2010, i vaig fer-hi un paper lamentable -en la meva defensa he de dir que em sembla que el volant no responia gaire bé-. Al gener de 2014 hi vaig tornar i encara hi era, però no acceptava cap moneda. Sembla que ja no funcionava. Una llàstima.



El mateix any sortia també el que probablement és el meu Mario Kart preferit, el Mario Kart DS, i ho és tant per l'excel·lència del conjunt com per les hores que hi he dedicat. Sens dubte és l'entrega a la qual he jugat més vegades i la tinc molt dominada. A més, el multijugador local via wifi, combinat amb el fet que la Nintendo DS la té gairebé tothom -no és debades que va arribar a superar, durant uns mesos, la Playstation 2 com la consola més venuda de la història- m'han permès fer partides divertidíssimes amb els meus cosins en un munt de reunions familiars.

L'online no anava tan bé -quan hi era, actualment ja no s'hi pot jugar-, perquè la diferència en la velocitat de connexió dels usuaris i els trucs que feien servir molts feien l'experiència més frustrant del que correspon a la saga. A banda d'això, només hi vaig trobar a faltar una cosa: el retorn d'en Koopa Troopa, fins llavors present només al Super Mario Kart i al Mario Kart: Double Dash!!, però el substituïa honorablement en Dry Bones, la versió esquelètica de l'adorable tortuga.



El 2007 arribava el Mario Kart Arcade GP 2, continuista respecte l'anterior, amb els 11 personatges més dos de nous, que són en Waluigi i un de fora, en Mametchi, de la saga Tamagotchi.  



Tornem a les consoles i al tema d'en Koopa Troopa, perquè reapareixia al Mario Kart Wii (2008), un altre dels que més m'agraden i més conec (i el videojoc de curses més venut de la història). Amb 24 personatges un cop els teníem tots desbloquejats, i un d'ells el Mii -per tant per primera vegada "nosaltres mateixos" podíem fer de pilots-, aprofitava les possibilitats de la Wii i permetia, entre altres opcions més clàssiques, controlar els personatges fent ús de la detecció de moviment. El joc venia en una capsa especial que contenia el famós volant on es podia introduir el wiimote per tal de donar "realisme" a la història, tot i que s'aconseguia un efecte similar posant el comandament senzillament en posició horitzontal.

Però hi havia més novetats: podíem fer trucs a l'aire, que ens donaven un miniturbo en aterrar, jugar contra un màxim d'11 rivals per internet (i en aquest cas fins a 2 persones per consola, mentre que en local el límit eren les 4 habituals) i, per primera vegada, podíem triar també motos en comptes de karts. Arribats a aquest punt del meu amor per la saga, des de llavors em passa que quan surt un Mario Kart és quan decideixo que m'he de comprar aquella consola de Nintendo sí o sí, i ho faig de seguida que puc. 



És el que em va passar amb el Mario Kart 7, llançat per a la Nintendo 3DS el 2011, el mateix any que es va posar a la venda la consola. Per sort o per desgràcia la nova portàtil no s'estava venent tan bé com s'esperava i va patir una reducció de preu molt important al cap de pocs mesos de sortir, així que al meu següent aniversari ja la vaig poder tenir i un dels jocs que pràcticament vaig exigir que m'havien de regalar era aquest.

Gràficament, com ja deveu saber, la consola no té res a envejar a la Wii, i aquesta setena entrega domèstica és també una passada: les 3D estereoscòpiques eren només la més estètica de les novetats: fins a 17 personatges (per fi en Koopa Troopa en portàtil), ala delta, personalització dels vehicles, possibilitat de ficar-se a l'aigua i una curiosa opció de perspectiva en primera persona i control per moviment de la consola. Imprescindible.



El 2013 (2014 a Occident) es llançava la tercera entrega de recreativa, el Mario Kart Arcade GP DX, que incorporava elements del Mario Kart 7 i afegia dues modalitats de joc exclusives: una que permetia jugar contra fantasmes establerts per altres jugadors i una altra que ens convidava a col·laborar amb un altre jugador per tal d'enfrontar-nos a un tàndem controlat per la màquina.

Amb un total de 18 personatges, hi debutava en Don de la saga de percussió de Namco Taiko no Tatsujin i hi apareixia el Mario daurat, que es va estrenar al New Super Mario Bros. 2 i, de moment, no hem vist en cap altre Mario Kart.



Amb el Mario Kart 8 (2014), des que es va anunciar, em va agafar la impaciència per tenir la Wii U, però no vaig tenir tanta sort com amb la 3DS i els preus no van baixar. Vaig esperar, doncs, un pack satisfactori i naturalment incloïa aquesta vuitena entrega domèstica, que sembla que ara la cosa va per números.

És el primer Mario Kart en alta definició, incorpora vehicles que poden anar per les parets i el sostre, permet que fins a 4 jugadors juguin les copes, desar repeticions i pujar-les a Youtube, participar a la categoria de 200cc -brutal i humiliant- i després que Nintendo hagi abraçat també els polèmics continguts descarregables de pagament, els DLC, també va incrementant pistes, personatges (amb els que ja venien a la versió inicial del joc són, de moment, 36 pilots) i vehicles. Val a dir, però, que en aquest cas són diners ben gastats, perquè cadascun dels packs inclou 3 personatges, 4 vehicles i 8 circuits. Amb tot plegat aquest joc té una vida potencialment infinita, tot i que és evident que un dia Nintendo passarà pàgina, com ha fet sempre, i es concentrarà en el següent.



I fem un salt molt gran enrere en el temps, perquè cal esmentar també el Mario Kart que no va existir. No, no parlo del de la Gameboy ni la NES, que haurien estat molt bé des del punt de vista històric (però, si som realistes, haurien estat tan limitats que la saga no hauria arrencat amb gaire força), sinó del Mario Kart Virtual Cup, que havia de ser la segona entrega de la franquícia, el 1995, per a l'única consola de Nintendo que va fracassar de debò, la Virtual Boy.

Es veu que es va conèixer el projecte l'any 2000, però evidentment no va veure mai la llum i, ateses les circumstàncies, no cal que hi comptem gaire ni tan sols de manera no oficial. Ara bé, aquest fragment que es veu tan malament perquè no hi ha cap manera de veure bé els jocs d'un sistema que era de realitat virtual en una pantalla normal d'ordinador o de mòbil, ens permet veure -més o menys- que s'hauria assemblat força al de la Nintendo 64 i la Gameboy Advance. I ara, que ja anem acabant, mirem aquest vídeo d'homenatge a la sèrie:



Els personatges dels videojocs de plataformes d'en Mario, els que es coneixen com la sèrie principal, han passat per un munt de títols d'altres gèneres: esportius, de minijocs, de lluita... Però el primer spin-off dels jocs del lampista italoamericà (acompanyat dels altres, perquè a ell sol ja l'havíem vist, per exemple, fent de metge al Dr. Mario) va ser el Super Mario Kart, i la saga que ha generat, sens dubte, és la de més èxit a banda del Super Mario Bros. i les seves continuacions.

I no és estrany: els Mario Kart són divertidíssims, ofereixen desenes de circuits d'allò més diversos que ocupen un lloc dels nostres cors amb els anys -i tornen actualitzats en entregues posteriors-, de vegades perquè ens encanten i de vegades perquè els odiem si no ens van bé, melodies inoblidables i enganxadisses, i els seus personatges, cadascun amb les seves característiques (els més robustos són més resistents i ràpids pero acceleren més lentament, mentre que els més petits i adorables són àgils i acceleren ràpid però tenen una velocitat punta inferior i són febles, mentre que els mitjans són més equilibrats en tots els sentits), fan que triar el pilot preferit sigui, cada cop més, un problema. El meu és en Koopa Troopa, ja ho he dit, però també m'agrada agafar en Yoshi, en Toad i en Luigi, a més dels més rars, els que apareixen en una o poques entregues.



La influència d'aquests títols és innegable, ja que el gènere que van crear ha estat imitat amb més o menys èxit per diverses companyies de la competència, amb els intents més reeixits en els Sonic & Sega All-Stars Racing i Sonic & All-Stars Racing Transformed, excel·lents títols que, en la meva opinió, només tenen el problema de l'ombra tan allargada que fan els Mario Kart.

I la popularitat d'aquests videojocs és encara més difícil de passar per alt: qui pot dir que no ha provat mai un videojoc de la sèrie, encara que només sigui un? I la gent que els recrea al món real? I els que se'n fan tatuatges? No m'estranya. Almenys a mi no hi ha cap saga que em posi tan nerviós, tens i frustrat i alhora em proporcioni tantíssimes hores de diversió. No hi ha dubte que és una cosa especial, això dels Mario Kart.

  

Recomanació personal: Mario Kart 7

Ara que l'he espremut força, tot i que encara em queden algunes coses per assolir, és el moment de parlar del joc que més ganes de tenir la Nintendo 3DS em va fer venir, el setè joc de la meva saga preferida, el segon més venut de la consola després del Super Mario 3D Land (de moment) i una nova meravella addictiva que surt de barrejar la conducció humorística i els personatges de l'Univers Mario, una fórmula que, de fet, va inventar aquesta mateixa franquícia.

El Mario Kart 7 va sortir al desembre i és tot el que es podia esperar d'una nova entrega de la cuidadíssima saga: respecte per la seva pròpia història però també prou innovacions perquè no sigui una conversió de cap entrega anterior. 

Els gràfics del Mario Kart 7 són els del Mario Kart Wii, però les motos com a vehicles alternatius són substituïdes per l'ala delta, que de fet no és opcional, sinó que s'activa quan passem per segons quins llocs i ens permeten superar obstacles que d'una altra manera no podríem superar. El següent tràiler de llançament explica totes les novetats, de fet:

Com vèiem, a banda de l'ala delta, que quan aprenguem a fer-la servir bé (és a dir, a emprar-la en combinació amb els bolets de turbo, per exemple) ens adonarem que és molt útil, també tenim la possibilitat de conduir per sota l'aigua, personalitzar el nostre vehicle amb elements que en determinaran aspectes com la velocitat, l'acceleració, la maniobrabilitat o el pes, noves pistes (combinades amb les retro, com sempre) o les comunitats per al joc en línia.

Aquest afegit a la competició contra jugadors humans d'arreu del món ha estat força celebrat, perquè permet crear grups en què només participen persones que comparteixen alguna característica habitualment territorial. Funciona per codis (el de la meva és 09-8655-4770-2918) i ens permet triar com serà aquesta comunitat: els objectes que es podran fer servir, bàsicament. 

De tota manera es pot continuar jugant com sempre, buscant rivals a l'atzar, però aquesta vegada s'elimina una possibilitat que tenia el Mario Kart DS i que era la de fer petites copes, de fet en aquell joc era l'únic sistema, en què després de 4 curses es decidia un guanyador per punts. Al Mario Kart 7 funciona com al de la Wii: anem competint i acumulant punts que, teòricament, ens faran trobar companys del nostre nivell, encara que no sempre és així i ens podem trobar gent molt millor que nosaltres, un problema que se suma al del maleït lag que dificulta el correcte desenvolupament d'algunes partides.

Una de les altres novetats que hem pogut veure al vídeo és la de conduir en primera persona, possibilitat que s'activa prement la creueta cap amunt en qualsevol moment de la cursa i que aprofita el giroscopi de la consola i ofereix un control similar al del Mario Kart Wii. 

S'ha de dir que no l'he provat gaire, però encara que sigui qüestió de costum és millor conduir com sempre. Pel que fa a les 3D estereoscòpiques de la consola és, com no podia ser d'una altra manera, una delícia jugar-hi així, però si no les activem (o si les desactivem) ens adonarem que podem jugar igual de bé a aquest joc, que no les necessita. 

Pel que fa als objectes que podem fer servir per tal d'empipar els altres o ajudar-nos a nosaltres mateixos, que són conceptes que no sempre van associats, tenim uns quants dels de sempre i també afegits com la flor de foc, que debuta en un Mario Kart, la cua d'ós rentador, que ha tornat ara aquí i al Super Mario 3D Land tot i que ve del Super Mario Bros. 3 (1988) i el que en anglès es coneix com a Lucky 7, que vèiem al vídeo: ens permet tenir tots els objectes, però no serà fàcil fer-los servir un per un, sovint veurem com en desapareixen 2 de cop, o en cas que ens ataquin quedaran escampats per la pista i potser ens afecten a nosaltres mateixos. 

No he parlat fins ara d'una de les coses més interessants que té el nou Mario Kart, que són els nous personatges. Els tenim en aquesta il·lustració: de dalt a baix i d'esquerra a dreta tenim en Lakitu (que és el paio que ens llançava aquelles bestioles taronges amb punxes al Super Mario Bros. i que als Mario Kart sempre ha dut el semàfor i ens ha rescatat quan hem caigut per un forat, funcions que repeteix al Mario Kart 7), l'Abella Reina (Super Mario Galaxy), en Metal Mario (Super Mario 64), en Shy Guy (que sortia al Mario Kart DS si optàvem pel multijugador local contra algun jugador que no tingués el cartutx) i en Wiggler (que debutava al Super Mario World, havia aparegut com a personatge no jugable en alguns Mario Kart i aquí també es posa vermell i enfadat si el toquen).

A banda dels nous també tenim els següents: Mario, Luigi, Yoshi, Koopa Troopa (ja no hi ha en Dry Bones), Toad, Princesa Peach, Princesa Daisy, Celeste (que va debutar al Mario Kart Wii), Donkey Kong, Wario, Bowser i el Mii (ja el podíem fer servir al Mario Kart Wii), que fan un total de 17 personatges, 5 més que al Mario Kart DS, més que suficient encara que s'ha criticat que no en siguin 24 com al Mario Kart Wii. Cal destacar que els usuaris que ens trobem pel carrer amb l'Street Pass de la consola ens apareixeran en diverses modalitats com a rivals, fins i tot en la de Grand Prix.

Encara no hem parlat dels circuits, que com és habitual són 32, dividits en 8 copes de 4 circuits cadascuna, 16 de nous i 16 de la secció "Retro", on es recuperen pistes de jocs anteriors, un fet que també és habitual i que per sort ens ofereix circuits clàssics diferents a cada entrega. 

Les noves són a l'alçada de la saga, amb noves músiques que també s'enganxen, i les antigues estan lleugerament modificades per tal d'afegir-hi sobretot els acceleradors blaus que ens proporcionen l'ala delta. Una de les noves tenia un problema que afectava el joc en línia, però excepcionalment Nintendo ha llançat fa poc una actualització obligatòria que ho soluciona.

També hi ha l'habitual modalitat de joc de la batalla de globus, la modalitat contra rellotge i una altra en què guanya qui tingui més monedes en acabar el temps. Sí, no ho havia dit però tornen les monedes (desaparegudes després del Super Mario Kart), que en la modalitat principal Grand Prix (que és la que jugarem gairebé sempre) ens donen una punta de velocitat a partir del moment en què en recollim 10 i, a banda d'això, ens permetran desbloquejar elements per a personalitzar els vehicles.

Se'm fa difícil dir quin és el meu títol preferit de la saga. Fins ara era el Mario Kart DS, però el Mario Kart 7 és una barreja d'aquell i del Mario Kart Wii, té elements de tots dos no només en el control, que com ja he dit permet triar-ne un de semblant al de la Wii si ho volem, sinó també en d'altres elements, sensacions, regustos... Sigui com sigui aquest és un imprescindible del catàleg de la Nintendo 3DS i el declaro obligatori per als fans dels Mario Kart. Com sempre, altament rejugable si volem dominar-lo en els seus 4 nivells (50cc, 100cc, 150cc i 150cc Mirall), crits d'alegria quan guanyem a l'últim segon, paraulotes quan passa tot el contrari o quan sembla que som l'ase dels cops...  No us en penedireu. 

 

Els jocs més venuts de la Super Nintendo

Ja heu vist en anteriors entregues d'aquesta secció que no he anat repassant els títols més venuts de les consoles de manera cronològica, i si l'últim cop parlàvem dels de la Nintendo 64 avui toca fer un salt generacional enrere i veure quin va ser el Top 5 de la seva predecessora, la Super Nintendo. 

No us sorprendrà saber que el número 1 va ser un dels seus títols de llançament, el Super Mario World, de 1990, que va aconseguir superar els 20 milions de cartutxos venuts. Sí, principalment perquè venia amb el pack més comprat de la consola, però encara que no hagués estat així es tracta d'un imprescindible. 

En segon lloc tenim el Donkey Kong Country, de 1994, el primer títol de plataformes protagonitzat pel simi més famós de la història dels videojocs, que va meravellar en el seu moment no només per la seva qualitat com a joc d'aquest gènere, sinó pels seus gràfics pre-renderitzats en 3D, un dels primers jocs en tenir-ne. Va vendre uns 9 milions de còpies.

A la tercera posició i amb 8 milions hi ha el Super Mario Kart, de 1992, la primera entrega de la meva saga preferida, amb una fórmula imitada en moltíssims jocs posteriors i superada per les revisions que la mateixa Nintendo en va fer per a les seves següents consoles, però encara ara divertidíssim.

El quart més venut, amb 6,3 milions, va ser l'Street Fighter II: The World Warrior, de 1992, que ens feia caure la bava perquè era la primera versió domèstica del llegendari joc, i també feia morir d'enveja a tots aquells que teníem la Mega Drive i no la Super Nintendo. Tot i així aquest greuge comparatiu va acabar al cap de poc amb l'entrega millorada de la Mega Drive. Jugar-hi ara fa mal, perquè és lentíssim comparat amb les posteriors entregues.

I acabem amb el The Legend of Zelda: A Link to the Past, que va vendre 4,61 milions de cartutxos, sempre segons la Wikipedia, des que va sortir el 1991. Aquest no l'he provat pas, no és gens barat al mercat de segona mà i jo el vull complet, però diuen que podria ser el millor de tota la saga.

Queden fora, per no gaire, el Donkey Kong Country 2: Diddy's Kong Quest, l'Street Fighter II Turbo, l'Star Fox i el Super Mario World 2: Yoshi's Island. 

 

Especial melodies dels Super Mario

Avui aprofito una idea que vaig tenir l'altre dia (després en parlaré) i que em va recordar una entrada de fa molt temps, una sobre melodies inoblidables, d'aquelles que s'enganxen i acabo xiulant sense adonar-me'n. Aquell cop eren melodies en general de la història dels videojocs, però avui la protagonista és la banda sonora dels jocs d'en Mario, almenys les dels títols que jo he provat i les melodies que se m'han quedat. 

La del Super Mario Bros., que coneix tothom i que no necessita anar acompanyada d'imatges per a ser reconeguda. Aquesta vegada no compararé les cançons amb versions diferents, remixos ni coses així, sinó que les repassaré tal com són i us demanaré que, sisplau, almenys escolteu els 30 primers segons de cadascuna. 

Del mateix joc tenim la que es podia sentir a les pantalles que tenien lloc sota terra, que també ha passat a la història dels videojocs. I deixem momentàniament la NES per anar a veure què fa la seva germana petita, la portàtil Gameboy:

La del Super Mario Land és també una d'aquelles cançons que s'enganxen i que podem xiular (almenys jo sí que puc) durant molta estona. El mateix passa amb la de la seva seqüela:

El Super Mario Land 2: 6 Golden Coins també és un títol imprescindible per als amants d'en Mario i dels videojocs en general, no em cansaré de dir-ho. Tornem a la NES:

Una altra que s'enganxa com una mala cosa, la del Super Mario Bros. 3, per a molta gent el millor títol de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo. I ara fem un pas endavant en l'evolució de la Gran N i ens plantem a la Super Nintendo:

El Super Mario World, un altre dels grans, que tenia una música catchy, com diuen els americans. Però l'Univers Mario no està fet només de plataformes, també tenim melodies enganxoses en títols com aquest:

El Dr. Mario, que està disponible per a la Gameboy, la NES i la SNES, tenia a la seva banda sonora aquesta ballable melodia. Tampoc no són de plataformes els Mario Kart, però tenen moltes melodies inoblidables, entre les quals aquesta, la meva preferida:

Pertany al Super Mario Kart, de la Super Nintendo, i és el tema del circuit Koopa Beach. De 1996 i tornant a les plataformes ens arriba aquesta altra cançó:

El tema principal del Super Mario 64, que es va repetint amb variacions durant tot el joc. Un altre que també és de plataformes és aquest:

El Super Mario Galaxy, de la Wii, té moltes pantalles i músiques, però la que més sentim és la de l'Observatori que ens fa de menú i mapa del literal univers del joc. També m'he trobat a mi mateix xiulant-la més d'un cop, i acabarem amb la més recent, la d'una de les meves darreres adquisicions:

La cançó del Super Mario 3D Land, de la Nintendo 3DS, no em podeu negar que és de les que s'enganxen. I d'on ha vingut tot això? Doncs va ser una altra blocaire, que duu It's not a phase, qui em va passar un espectacular vídeo de 18 minuts i escaig amb un repàs a la música dels 30 primers anys d'existència del lampista italoamericà:

És una composició, un megamix fet per fans, un homenatge dels que posen la pell de gallina, els pèls de punta i el nus a la gola. Impressionant. Si no ho heu fet ara, quan tingueu temps escolteu-la sencera.