Reflexions: La meravella del descobriment

L'altre dia em vaig posar a reflexionar, de cop, sobre la manera amb què percebem els videojocs i com aquesta ha canviat amb els anys. És possible que alguna vegada n'hagi parlat per sobre, de com no ens fa la mateixa il·lusió ni ens meravella de la mateixa manera ara, d'adults i amb poder adquisitiu i la innocència perduda, aconseguir un videojoc o una consola que volíem, però avui volia parlar, en aquesta secció, de la nostra capacitat de meravellar-nos amb el descobriment dins del món dels videojocs, d'una manera més concreta, i amb els jocs pròpiament dits.

Quan jo era petit i vaig començar la meva trajectòria com a videojugador tenia un MSX, com he explicat tantíssimes vegades. Llavors, cada nou joc que executava des d'un menú on havia d'escriure un número i prémer l'Enter -així era com m'arribaven els disquets amb jocs, evidentment pirates sense que jo sabés ni tan sols què volia dir això- era un full en blanc, un cúmul de possibilitats infinites que després es podia traduir en una alegria o una decepció, però la novetat, no saber què em trobaria, era tremendament excitant.  

Era petit i jugava com podia, i una cosa que em meravellava era descobrir pantalles noves dels jocs als que intentava jugar. El simple fet de passar-me'n una i veure com era la següent, que fins llavors no podia saber com era, era el descobriment en la seva expressió més pura.

Sempre explico que la primera vegada que vaig veure la segona pantalla del Circus Charlie va ser, en realitat, gràcies a la meva germana, que en aquell moment tenia uns 4 anys pels meus 5, però pel cas és el mateix: veia per primer cop un escenari que no havia vist mai, malgrat que havia intentat saltar per dins dels cercles de foc amb el lleó de la primera pantalla múltiples vegades. Aquest és un dels records més antics i estimats que tinc de la meva història com a videojugador. 

A la mateixa màquina puc posar més exemples, com anar-me trobant pantalles nocturnes al Magical Tree, cadascuna de les pantalles de l'Athletic Land, amb el seus reptes que recompensen amb una de nova i el seu respectiu desafiament, poder participar en una nova prova atlètica al Track & Field o haver d'enfrontar-me a un oponent nou al Yie-ar Kung Fu, a la imatge.

Allò era meravellós, tant si era pels escenaris com si hi havia mecàniques i desafiaments nous. També acostumava a suposar la mort immediata per inexperiència, però sabent que hi podia tornar a arribar ja encarava el fet de tornar a començar amb una altra actitud, la de l'autosuperació. I si alguna vegada m'acabava algun joc i veia la pantalla del final, o els crèdits, també era un moment fantàstic.

Com deia més amunt, el descobriment també era el dels propis jocs. El meu MSX estava nodrit per uns disquets que el meu pare aconseguia a la feina, no m'ha sabut mai explicar gaire bé -o no se'n recorda gaire ara que a mi m'ha sortit la vena "arqueològica", dècades després d'aquella època- de qui ni per què. 

Eren disquets que arribaven amb una periodicitat irregular, i que sempre provava amb delit, sense saber què coi hi hauria. En alguns hi havia brossa, en d'altres trobava una mica de tot, també hi havia algun joc que ja tenia en altres disquets, em resultava particularment il·lusionant descobrir-hi seqüeles d'altres jocs, amb major o menor fortuna, i de vegades hi trobava jocs que m'encantaven, com el Ninja Jajamaru-kun, a la imatge, que era un dels meus preferits i que encara ara és una de les meves debilitats, sobretot havent-me'l passat en versió Famicom fa un temps a la Switch, com vaig explicar en aquesta entrada. Però l'origen d'aquest amor és a la meva infantesa.

Descobrir noves màquines i tecnologies, és clar, també era meravellós. Fins i tot el concepte de consola, perquè jo venia d'un MSX i, tenint amb prou feines una idea vaga de l'existència d'altres ordinadors, a l'escola vaig descobrir que hi havia uns aparells dedicats exclusivament als videojocs -l'ordinador de casa en teoria servia per a diverses coses, encara que només hi juguéssim- que es deien consoles.

Vaig descobrir, primer, la NES i la Game Boy, i uns jocs i uns gràfics espaterrants per al jo de 9-10 anys, i en anys posteriors tot un món que fins llavors ignorava, amb personatges molt populars i títols que apareixien en revistes especialitzades i tot. Cada nova consola, nou joc o nova generació de sistemes de videojocs domèstics comportava algun moment de badar la boca i tenir els ulls com unes taronges davant de gràfics, sons o jugabilitat que arribaven a nous límits. També fora de l'àmbit domèstic, és clar, amb moments d'epifania com el de la recreativa de l'Street Fighter II.  

Aquesta sensació de descobriment és quelcom que, suposo que d'una manera inevitable, s'apaivaga amb els anys, perquè anem madurant, ens anem fent grans, i perdem aquella innocència i aquella capacitat de deixar-nos impressionar de la infantesa. És curiós, perquè entenc que és una qüestió evolutiva i, per tant, hauria de ser una millora, ja que ens fa estar més preparats per a qualsevol cosa, ens fa ser més durs, resistents... però pel camí es perd la màgia. I a l'actualitat, les xarxes socials, que fan que sigui difícil sorprendre's per res quan ja s'ha difós pràcticament qualsevol informació i estem assabentats de futurs llançaments i "filtracions", no hi ajuden.

Ara bé, això no significa que ja no ens pugui fer il·lusió mai més descobrir alguna cosa, simplement ho vivim d'una altra manera, i en l'àmbit dels videojocs, encara que d'una altra manera, jo he continuat meravellant-me en alguns moments. Em passava l'altre dia -i em va inspirar a escriure aquesta entrada- en descobrir, al Double Dragon II de la NES (a la imatge), al qual no havia jugat mai, una pantalla en què lluites dins d'un helicòpter i la porta s'obre de tant en tant i xucla qui hi hagi a prop. Em va semblar molt divertit i em va provocar un somriure. Hi vaig perdre alguna vida, sí, però vaig somriure.

Com que m'agrada tant el videojoc clàssic i conèixer títols en si, em continuo meravellant en descobrir coses, siguin moments d'un joc, mecàniques, títols que només coneixia de nom, videojocs que no coneixia d'absolutament res, pantalles a les quals no havia arribat mai, curiositats de la història del mitjà, catàlegs de consoles que no havia tocat o anuncis de llançaments d'aquells recopilatoris de clàssics que tant m'agraden. I aquesta capacitat transformada d'il·lusionar-me em fa feliç.
 

Reflexions: Tenim els jocs retro idealitzats?

Ja sabeu, i pel caràcter d'aquest blog no us hauria de sorprendre, que m'encanten els jocs retro. En l'ús no del tot correcte però ja massa estès de la paraula, és a dir aquells videojocs d'èpoques pretèrites, que per diverses raons es feien diferent de com es fan ara. 

M'agrada molt jugar-hi, comprar-ne dels que no vaig tenir quan eren d'actualitat, tant si els coneixia llavors com si no, i que se'n llancin recopilatoris per a màquines modernes, que són els llançaments que m'il·lusionen més, sense perjudici dels videojocs nous, que evidentment també toco. 

Però fins i tot jo, amb aquest perfil, de vegades em pregunto si tenim massa clavades les ulleres de la nostàlgia, si no tendim a recordar molts d'aquells jocs com si fossin millors del que, en realitat, són.

Tot i que estem parlant, vull deixar-ho ben clar des del principi, de percepcions personals. La nostàlgia, un concepte indissociable d'aquesta afició nostra, té a veure amb les sensacions que ens va quedar d'alguna cosa del passat, i pensar, en aquest cas, en un videojoc de la nostra infantesa o adolescència ens pot transportar, d'alguna manera, a una època en el seu conjunt. 

Podem pensar en un joc i sentir -o, almenys, a mi em passa- coses que sentíem llavors, perquè potser era una època en què érem molt feliços en l'àmbit dels amics, la parella, els estudis... el que fos. A mi, per exemple, el Mario Kart 64 em transporta a un període de l'institut en què vaig ser breument feliç, i a unes partides multijugador a casa d'un amic entre quatre persones que són l'excepció pel que fa a la meva trajectòria com a videojugador. 

Però... revisitant-lo en ocasions posteriors, he de dir que és un joc que actualment em fa mandra, i m'estimo moltíssim la saga, però és que els gràfics prerenderitzats trobo -i sé que no soc l'únic- que no han aguantat gaire bé el pas del temps, tot i que en aquella època hi al·lucinàvem. No és cosa de la consola, perquè per exemple el Super Mario 64 em continua agradant en la seva forma original, sinó de l'estil que es va triar per a la segona entrega de la saga de curses d'en Mario. 

He dit que és una cosa personal, i és que no tothom es troba amb la mateixa caiguda de la bena als ulls amb els mateixos jocs i de la mateixa manera, per tant em puc equivocar, però em fa la sensació que hi ha títols que em van agradar molt quan eren nous, però que ara, encara que tingui ganes de tornar-hi, em costaran.

Per exemple, el Tomb Raider o el Resident Evil, dels que vaig gaudir molt a la Saturn a la seva època, però els controls anomenats "de tanc" són una cosa que no sé si tinc ganes de revisitar. Però ho intentaré, perquè em vaig comprar la primera trilogia remasteritzada de les aventures de la Lara Croft i també tinc intenció de jugar a la saga més famosa dels survival horror per ordre d'aparició... algun dia. 

També hi ha casos en què no tinc tan clar que els jocs em decebin per culpa de tornar-hi afectat per la nostàlgia. De l'Eternal Champions se'n parla, ara, amb befa i tot. L'intent de la pròpia Sega de presentar un joc de lluita 1 contra 1 que li fes la competència a les diverses iteracions de l'Street Fighter II no és recordat amb gaire estima, sembla ser que per l'elevada dificultat que té i altres problemes jugables, si bé es reconeix que l'ambientació i la caracterització dels personatges estan força bé.

Jo me'l vaig comprar quan era d'actualitat i en vaig gaudir molt, però reconec que no hi he tornar a jugar mai més, de manera que tant pot ser que acabi donant la raó a la gent, quan em decideixi a revisitar-lo, com que em reafirmi en el gran record que en tinc.

Posem un altre cas en què la idealització juga un paper important en la nostra percepció dels videojocs antics (si volem ser estrictes, els "clàssics" serien aquells que eren bons llavors i es consideren bons encara ara, però és una altra paraula d'aquelles que fem servir amb molta generositat). 

Segur que tots nosaltres coneixem de nom, o fins i tot hem vist en moviment, jocs coneguts que pel que sigui no vam tenir l'ocasió de provar personalment. Però ens ha quedat l'espina de jugar-hi, i ara que ho podem fer... no són com esperàvem. M'ha passat una mica, per exemple, amb l'Earthworm Jim, que tinc en diverses bandes però que fins fa molt poc no havia tocat mai. Em resulta una mica frustrant per la seva dificultat i les poques pistes que dona per saber cap a quina direcció hem d'anar. Però no estic dient que sigui un mal joc ni que em penedeixi d'haver-lo tocat, simplement no és com m'havia imaginat.

Com a autodenominat arqueòleg dels videojocs, m'agrada anar enrere, de vegades massa, per conèixer coses anteriors al punt on vaig començar a jugar jo, i fins i tot anteriors al meu propi naixement. Recopilatoris moderns, amb altíssims llistons com el de l'Atari 50: The Anniversary Celebration, em brinden l'oportunitat de provar títols molt primitius, i el concepte m'atrau...

...Però he de reconèixer que em fa molta por, perquè no m'agrada gaire el que veig. Hi ha un punt que va més enllà del que estem disposats a "suportar" pel que fa a gràfics, i algunes coses que he vist de l'Atari 2600 m'interessen perquè són reverenciades pels que les van viure de petits, però no és una reverència de primera mà, com passa amb aquelles figures públiques que reben tota mena d'honors perquè ara són molt grans i van fer alguna cosa important en el passat, i que els joves es miren sense sentir-hi una connexió personal.

Perquè és això: la connexió personal hi fa molt, i en el meu cas en tinc molta amb l'MSX i els seus jocs, que van ser el meu punt de partida, incloent-hi moltes conversions directes de títols d'Spectrum que recordo amb afecte -a la imatge, el Casanova-, però que segurament jugats ara no s'aguanten per enlloc, sobretot pel que fa a la jugabilitat i els controls. Potser estan millor on són ara, als meus records, però em resisteixo a acceptar-ho.

Això no va d'èpoques ni generacions de consoles, no vull que ho sembli. Va per jocs. Hi ha títols molt antics que encara ara trobo molt divertits, i més important encara: els trobo divertits també si no hi havia jugat mai, i ho faig ara, amb 43 anys d'edat i sense experiència prèvia amb molts clàssics dels 80 i 90 i, per tant, sense contaminar per la nostàlgia.

Parlant de clàssics, n'hi ha que ho són tant que majoritàriament pensem que han envellit a la perfecció. L'Street Fighter II, de 1991, per exemple, si no fos per les seves revisions continuaria sent una absoluta referència. Jugant-hi ara, però, hem d'admetre que sense resultar decebedor, perquè no és això, es veu lent i amb una plantilla de personatges curtíssima, i per això no acostuma a ser la versió a la que juga la gent ni ara ni des que en va sortir la primera revisió. Però té moltíssim d'encant.

El retro, com a concepte, és quelcom que tenim idealitzat. Jo mateix, ja ho he dit, em poso molt content quan s'anuncia una col·lecció de videojocs antics d'una companyia o una saga. De vegades, quan els provo un per un, m'adono que no m'agraden tant perquè em resulten massa difícils, primitius o frustrants per alguna raó. Però, encara que sovint els acabi abandonant o explotant menys del que em pensava, d'entrada els idealitzo i tenen el meu sí rotund.

La qüestió, doncs, és que hi ha una idealització innegable per part de tothom, en major o menor mesura, i això porta a decepcions quan tornem a trepitjar un terreny inexplorat durant dècades, però de vegades no. De vegades tenim determinats videojocs en un pedestal sense haver-hi tornat mai més, i quan hi tornem ens continuen agradant tant com el primer dia. I això és meravellós.

Clons: Car Fighter

Feia molt de temps que no escrivia en aquesta secció, però l'altre dia vaig descobrir, per casualitat, un joc després de veure'n l'atractiva portada, que compartiré més avall, i em vaig adonar que era una còpia descarada d'un altre títol emblemàtic del mateix sistema i de la meva vida, amb els canvis justos per no considerar-se una còpia literal i il·legal.

Us en posaré la caràtula japonesa, però llevat del text és igual que l'europea, passa que aquesta última no l'he trobat amb la mínima qualitat que es mereix el meu reduït però estimat públic. 

El Car Fighter és un joc de Casio per a l'MSX de l'any 1985, i amb aquesta portada d'estil còmic gosaria dir més europeu que americà, però en qualsevol cas no japonès, que és el que sorprèn, ja ens indicava una mica el que passava a dins del joc.

El més sorprenent de tot, però, és el grau de plagi que veiem en el seu desenvolupament i sobretot els sprites dels vehicles. Us en poso una mostra, que és el que us traurà de dubtes de seguida sobre quin és el joc desvergonyidament copiat:

Efectivament, és el mític Road Fighter de Konami, precisament un dels jocs de la meva infantesa i protagonista d'una de les primeres entrades d'aquest blog, fa prop de 16 anys.

Però no parlem del típic joc que es juga igual que un altre i s'ha volgut aprofitar del seu èxit. No ben bé. El Car Fighter copia sobretot els gràfics del joc de Konami (vehicles, carreteres...), així com el molest soroll continu del motor, l'absència de música durant la partida, el tipus de traçat...

Si coneixeu el Road Fighter no cal que us continuï senyalant les sospitosíssimes semblances, i si no, feu el favor de buscar-ne un vídeo, que en pocs segons ho haureu notat.

Jugablement, almenys, el joc del gegant dels rellotges i les calculadores proposa una cosa diferent: aquí no ens hem de limitar a arribar sencers a la meta de cada etapa, sinó que podem disparar als altres cotxes i deixar-los anar granades cap enrere, i de fet ells seran agressius amb nosaltres, també.

Però, malgrat això, estem davant d'una còpia no literal, però sí flagrant, que va descuidar aspectes com els variats i memorables escenaris del joc que havia triomfat l'any anterior i els va canviar per una cosa més insípida i repetitiva. Personalment, no l'he provat, però amb un canvi de colors no m'enganyen, i espero que a vosaltres tampoc.

Reflexions: Els shmups i jo

Avui, a la secció de Divagacions Reflexions, tractaré un tema que no està tan suat com els altres amb què us he donat la tabarra altres vegades, ja que adoptaré una perspectiva encara més personal que de costum per parlar d'una cosa que no té cabuda en altres seccions del blog.

Parlaré de la meva relació amb els videojocs de naus, els matamarcians, els shoot'em ups, els shmups, els shooters, els STG... com els vulgueu anomenar. 

La meva vida videojoquística va començar amb un MSX que encara tinc (i funciona), i entre els primers jocs que venen a la meva memòria hi ha el port del llegendari Galaga, un títol al que vaig dedicar moltes hores quan era petit, i recordo que progressava i que havia arribat força lluny, cosa que actualment, quan hi jugo, almenys en versió arcade o NES, em resulta difícil de creure perquè, amb els anys, he perdut força reflexos i, també, capacitat de concentració i dedicació a tasques repetitives que impliquen certa frustració.

Aquesta informació és rellevant per a la reflexió d'avui, perquè són capacitats necessàries per gaudir dels videojocs d'aquest gènere, i com que va quedar relegat en els meus interessos durant dècades, ara que de gran m'hi he tornat a interessar fins a un punt gairebé obsessiu, m'adono que soc molt dolent, que em costa massa progressar i arribar gaire lluny, i no me'ls passo, excepte en casos molt puntuals de videojocs fàcils, per generositat de vides i continuacions o pel repte que presenten, com el Magic Girl i el GG Aleste.

A hores d'ara, tothom que em coneix ja deu saber, perquè ho explico sovint, que vaig estar uns anys totalment desconnectat del que llavors era l'actualitat del món dels videojocs -també dels que havia acumulat des de petit-, i quan hi vaig tornar em vaig voler posar al dia tant de les coses modernes com de les que m'havia saltat, a més de buscar un munt de títols que quan era petit i adolescent havia ignorat expressament o no. Com era d'esperar, era una tasca impossible, encara que els preus del retro d'aquella època, aproximadament el 2005, permetien aconseguir coses que ara serien impossibles de pagar amb butxaques modestes.

El cas és que, pel camí, va arribar la meva fascinació per l'"arqueologia videojoquística", vaig descobrir molts videojocs i, és clar, també shmups, alguns dels quals només coneixia de nom i d'altres ni tan sols em sonaven. Però se'm va plantar una llavor que ha germinat en els darrers anys, en què me n'he comprat tants com he pogut, estic atent a les notícies de llançaments de nous títols i rellançaments dels vells i, tan sovint com puc, llegeixo gent que escriu sobre ells i escolto pòdcasts que en parlen.

Sobretot els rellançaments digitals en sistemes moderns, les consoles i les recreatives mini i els cartutxos de l'Evercade m'han permès tastar moltíssims videojocs d'aquesta mena, però malauradament no n'hi ha prou amb tastar, en aquest cas.

Amb els jocs de naus, per jugar-hi bé, i segons el cas, s'han de memoritzar els atacs dels enemics, els patrons de les bales o fins i tot les característiques de l'escenari. Per acabar-ho d'adobar, els que en saben juguen a maximitzar la puntuació amb estratègies que de vegades són d'allò més complexes, i sé que jo mai seré capaç de dur-les a terme, ja que amb prou feines puc sobreviure i m'alegro d'arribar a la tercera o la quarta pantalla sense haver afegit cap crèdit (ni gastat continues en els de consola).

Aquests cracs dels shoot'em ups sempre aconsellen el mateix, i tenen tota la raó: és una qüestió de pràctica, repetició, assaig i error... el famós git gud. També diuen, però, que el millor que pots fer és començar per un joc que t'agradi, sigui per l'ambientació, el tipus d'arma de la nau, els enemics, la música... el que sigui.

Evidentment, n'hi ha de més difícils que altres, tant per l'agressivitat dels enemics com per la freqüència i la potència dels seus atacs, o també el sistema de represa de la partida un cop perduda una vida, que de vegades implica repetir tota la pantalla o que, en cas contrari, ens permet continuar des d'on érem, però sense les millores que havíem aconseguit, cosa que ens deixa venuts. 

Els videojocs de naus, però, en general ens demanen precisió a tots els nivells, que juguem partides perfectes, i que ens oblidem de l'amable mà que ens ofereixen altres menes de jocs pel que fa a punts de desament, vides extres i continuacions.

Però a mi m'interessen, i hi jugo -no tan sovint ni amb tanta concentració com voldria- perquè em fascinen, els trobo bells, espectaculars. M'atrapen tot i saber que no me'ls passaré, cosa que podria dir també de qualsevol arcade clàssic, d'aquests que estan fets amb mala llet perquè no ens els puguem passar fàcilment amb poques monedes, encara menys amb una. Tenen un component addictiu, amb l'orgull d'arribar una mica més lluny cada vegada -si hem après alguna cosa, és clar-, que combina perfectament amb aquesta dificultat endimoniada per satisfer el legítim afany de lucre que tenen les màquines recreatives.

I observar una partida d'algú que hi sap jugar, sigui en vídeo o, encara millor, en persona, és quelcom que em produeix una immensa satisfacció. Suposo que seria més gran si fos jo qui aconsegueix els desitjats 1cc o les victòries amb un sol crèdit, però a aquest punt ja hi arribarem algun dia. Espero.

Malalts dels videojocs: Tatuatges de microordinadors

Després de tots aquests anys publicant, de tant en tant, entrades sobre tatuatges relacionats amb videojocs que es fa la gent, encara em queden algunes idees al respecte, i se m'ha acudit preguntar-me si algú se n'havia fet de microordinadors, el terme potser antiquat per referir-se als ordinadors de 8 bits dels anys 80.

I la resposta és que sí, que n'hi ha exemples per internet, i no precisament pocs. En repassem alguns, com sempre, amb petits comentaris:

Primer em trauré de sobre el disgust, per la part que em toca: de l'MSX només he trobat aquest tatuatge, que és bàsicament el logo de l'estàndard informàtic amb què jo em vaig iniciar als videojocs a la tendra edat de cinc anys.

La popularitat de l'MSX, encara que no va ser petita, es va restringir força territorialment, i es diu que va triomfar especialment, dins d'Occident -i hi descarto un territori on va triomfar també, els països àrabs, perquè a l'Islam no es permeten els tatuatges-, als Països Baixos i l'estat espanyol, cosa que vull pensar que explica per què no tenim un grapat d'americans tatuant-se una cosa de la que no tenen ni idea, i amb els britànics passa el mateix, ja que tenien altres sistemes molt més populars a la seva zona. 

Però per xifres de vendes és un dels ordinadors de 8 bits més venuts de la història, així que suposo que el fet que no hi hagi un ordinador concret, sinó un fotimer de models, ha influït en aquesta absència -almenys declarada- de tatuatges sobre l'estàndard japonès.

De l'Amstrad CPC només he estat capaç de trobar això, la imatge d'un casset amb el joc Oh Mummy, joc que si bé va sortir també per a màquines de la competència, el va desenvolupar Amsoft, subsidiària d'Amstrad.

El ZX Spectrum va ser tremendament popular al Regne Unit, encara ara se li té un respecte notable malgrat que se li reconeguin les limitacions tècniques en comparar-lo amb la competència, i n'he trobat un parell de tatuatges, començant per aquest amb el logo de la marca, i el simpàtic Horace del Horace Goes Skiing.

L'ordinador creat pel difunt Sir Clive Sinclair també va ser homenatjat en aquest espectacular tatuatge de braç sencer i a tot color, que demostra un amor incomparable a aquest ordinador, o bé una tremenda borratxera amb conseqüències permanents.

Però ara passarem a l'ordinador més venut de la història, i amb diferència, que és el Commodore 64, i veurem com ja trobem més cosetes. Per exemple, aquest del dors de l'avantbraç, que deixa clar de quin equip és el seu portador (o la seva portadora).

A la mateixa zona del cos se'l va fer aquesta noia, o dona, amb un missatge directe i recognoscible per part d'aquells que hagin fet servir algun cop una màquina de la companyia.

El Commodore 64, el més antic dels ordinadors que veiem avui, de 1982, és també el més popular pel que fa al so, i és que el seu xip SID 6581 de MOS Technology és llegendari, prou perquè aquesta persona se'l tatués en una composició amb el logo de la companyia i, a sota de tot, l'enemic principal del Galaga.

He trobat algun exemple de tatuatges de l'aparell en si, en la seva versió popularment coneguda com a "panera", però aquest m'ha robat el cor, i és que aquesta persona se'l va col·locar ben a prop del seu. Espectacular, no trobeu?

I vosaltres? De quin ordinador de 8 bits (o de 16) us faríeu un tatuatge?