Reflexions: Els shmups i jo

Avui, a la secció de Divagacions Reflexions, tractaré un tema que no està tan suat com els altres amb què us he donat la tabarra altres vegades, ja que adoptaré una perspectiva encara més personal que de costum per parlar d'una cosa que no té cabuda en altres seccions del blog.

Parlaré de la meva relació amb els videojocs de naus, els matamarcians, els shoot'em ups, els shmups, els shooters, els STG... com els vulgueu anomenar. 

La meva vida videojoquística va començar amb un MSX que encara tinc (i funciona), i entre els primers jocs que venen a la meva memòria hi ha el port del llegendari Galaga, un títol al que vaig dedicar moltes hores quan era petit, i recordo que progressava i que havia arribat força lluny, cosa que actualment, quan hi jugo, almenys en versió arcade o NES, em resulta difícil de creure perquè, amb els anys, he perdut força reflexos i, també, capacitat de concentració i dedicació a tasques repetitives que impliquen certa frustració.

Aquesta informació és rellevant per a la reflexió d'avui, perquè són capacitats necessàries per gaudir dels videojocs d'aquest gènere, i com que va quedar relegat en els meus interessos durant dècades, ara que de gran m'hi he tornat a interessar fins a un punt gairebé obsessiu, m'adono que soc molt dolent, que em costa massa progressar i arribar gaire lluny, i no me'ls passo, excepte en casos molt puntuals de videojocs fàcils, per generositat de vides i continuacions o pel repte que presenten, com el Magic Girl i el GG Aleste.

A hores d'ara, tothom que em coneix ja deu saber, perquè ho explico sovint, que vaig estar uns anys totalment desconnectat del que llavors era l'actualitat del món dels videojocs -també dels que havia acumulat des de petit-, i quan hi vaig tornar em vaig voler posar al dia tant de les coses modernes com de les que m'havia saltat, a més de buscar un munt de títols que quan era petit i adolescent havia ignorat expressament o no. Com era d'esperar, era una tasca impossible, encara que els preus del retro d'aquella època, aproximadament el 2005, permetien aconseguir coses que ara serien impossibles de pagar amb butxaques modestes.

El cas és que, pel camí, va arribar la meva fascinació per l'"arqueologia videojoquística", vaig descobrir molts videojocs i, és clar, també shmups, alguns dels quals només coneixia de nom i d'altres ni tan sols em sonaven. Però se'm va plantar una llavor que ha germinat en els darrers anys, en què me n'he comprat tants com he pogut, estic atent a les notícies de llançaments de nous títols i rellançaments dels vells i, tan sovint com puc, llegeixo gent que escriu sobre ells i escolto pòdcasts que en parlen.

Sobretot els rellançaments digitals en sistemes moderns, les consoles i les recreatives mini i els cartutxos de l'Evercade m'han permès tastar moltíssims videojocs d'aquesta mena, però malauradament no n'hi ha prou amb tastar, en aquest cas.

Amb els jocs de naus, per jugar-hi bé, i segons el cas, s'han de memoritzar els atacs dels enemics, els patrons de les bales o fins i tot les característiques de l'escenari. Per acabar-ho d'adobar, els que en saben juguen a maximitzar la puntuació amb estratègies que de vegades són d'allò més complexes, i sé que jo mai seré capaç de dur-les a terme, ja que amb prou feines puc sobreviure i m'alegro d'arribar a la tercera o la quarta pantalla sense haver afegit cap crèdit (ni gastat continues en els de consola).

Aquests cracs dels shoot'em ups sempre aconsellen el mateix, i tenen tota la raó: és una qüestió de pràctica, repetició, assaig i error... el famós git gud. També diuen, però, que el millor que pots fer és començar per un joc que t'agradi, sigui per l'ambientació, el tipus d'arma de la nau, els enemics, la música... el que sigui.

Evidentment, n'hi ha de més difícils que altres, tant per l'agressivitat dels enemics com per la freqüència i la potència dels seus atacs, o també el sistema de represa de la partida un cop perduda una vida, que de vegades implica repetir tota la pantalla o que, en cas contrari, ens permet continuar des d'on érem, però sense les millores que havíem aconseguit, cosa que ens deixa venuts. 

Els videojocs de naus, però, en general ens demanen precisió a tots els nivells, que juguem partides perfectes, i que ens oblidem de l'amable mà que ens ofereixen altres menes de jocs pel que fa a punts de desament, vides extres i continuacions.

Però a mi m'interessen, i hi jugo -no tan sovint ni amb tanta concentració com voldria- perquè em fascinen, els trobo bells, espectaculars. M'atrapen tot i saber que no me'ls passaré, cosa que podria dir també de qualsevol arcade clàssic, d'aquests que estan fets amb mala llet perquè no ens els puguem passar fàcilment amb poques monedes, encara menys amb una. Tenen un component addictiu, amb l'orgull d'arribar una mica més lluny cada vegada -si hem après alguna cosa, és clar-, que combina perfectament amb aquesta dificultat endimoniada per satisfer el legítim afany de lucre que tenen les màquines recreatives.

I observar una partida d'algú que hi sap jugar, sigui en vídeo o, encara millor, en persona, és quelcom que em produeix una immensa satisfacció. Suposo que seria més gran si fos jo qui aconsegueix els desitjats 1cc o les victòries amb un sol crèdit, però a aquest punt ja hi arribarem algun dia. Espero.

Anàlisi: GG Aleste

El dels shoot'em ups és un gènere que em fascina tot i que soc dolentíssim jugant-hi. Els jocs de naus tenen alguna cosa que em deixa embadalit quan veig altres persones jugant-hi, i quan ho faig jo m'agrada el repte d'intentar arribar cada cop més lluny, aprendre dels meus errors, i anar progressant.

No pretenc aconseguir els anomenats 1cc, one credit clear, és a dir acabar-me'ls amb un sol crèdit, perquè això és per a autèntics "pros", però m'agrada intentar-ho. Pel camí, m'ho passo bé, que al capdavall és el més important.

I en aquesta dèria que m'ha agafat en el darrer parell d'anys pels jocs de naus, una de les compres que he fet ha estat l'Aleste Collection, un recopilatori d'M2, una de les companyies més respectades en el món de l'emulació, que inclou 5 jocs d'aquesta emblemàtica saga de Compile, entre els quals el GG Aleste, el primer joc de la franquícia per a la Game Gear, de 1991.

La seva protagonista és l'Ellinor Waizen, o almenys una de les encarnacions que aquest personatge recurrent té en aquesta sèrie formada per històries situades en universos alternatius. Ella és la pilot de la nau Galvanic Gunner -d'aquí el "GG" del títol, que ja va bé que coincideixi amb les inicials de la consola, com passaria anys després amb molts videojocs de la Nintendo DS que tenien "cognoms" que també coincidien amb aquelles inicials-, i la filla del protagonista del primer Aleste (MSX2 i Master System), i es disposa a lluitar contra l'exèrcit invasor anomenat Moon Child. 

El primer que crida l'atenció d'aquest joc és que, tot i la comprensible mida gran dels sprites dins d'una pantalla proporcionalment petita, i la velocitat a què es mou tot plegat gràcies a la bona feina de la gent de Compile en programar el GG Aleste originalment, una mestria que es veuria al llarg de tota la saga i d'altres títols del gènere signats per aquesta gent, no és en absolut caòtic, la nau es controla de meravella i no tindrem més dificultats per entendre el que està passant a la pantalla que en altres shmups. 

Amb desplaçament vertical i scroll continu, evidentment es tracta que anem derrotant naus enemigues, torretes i enemics de final de pantalla fent ús de la nostra arma estàndard, que va millorant a mesura que recollim aquests ítems amb una P dibuixada que veiem a la imatge de dalt, però també tindrem armes especials que depenen d'aquests altres ítems de color verd amb una lletra diferent dins, i que presenten diferents patrons per a tots els gustos i situacions, si ens sabem el joc de memòria i aprenem a portar l'arma adequada per a cada moment, però això ja és per a professionals i no cal, de cap manera, per passar-se'l.

En aquest cas van millorant la seva potència a mesura que n'anem agafant més d'iguals, però si volem canviar d'arma especial perquè la que tenim no ens fa el pes o l'hem tocat per error, haurem d'agafar-ne una altra que, això sí, començarà amb la potència mínima.

A la versió original hem de portar el compte mental de quants ítems ens falten per millorar les nostres armes, però al recopilatori on l'he jugat jo els marges s'omplen -si ho volem- d'informació molt útil com ara en quins nivells estan les nostres armes, quants punts tenim i quants ens en falten per a l'obtenció de la següent vida extra, quins serien els botons que estaríem tocant en una Game Gear real o quant dura la nostra breu invencibilitat temporal en ressuscitar o canviar d'arma. Tot plegat, cortesia de la bona gent d'M2, que també ens proporciona diverses opcions de configuració, però això ja seria més matèria del recopilatori en si, i jo avui volia parlar del joc.

Val a dir que, dins dels estàndards de la Game Gear, el GG Aleste és un videojoc més que competent, amb bons gràfics i un gran ritme, a més d'una banda sonora amb alguns temes encomanadissos, una petita obra mestra que, a més, és d'allò més recomanable per als novells en els jocs de naus, ja que al cap de poques partides sabrem arribar a un punt en què, gràcies a la puntuació, se'ns acumulen prou vides com per acabar-nos-el sense continuar, l'equivalent en consola de passar-se un joc amb un sol crèdit. I, si no, la generositat del títol també es reflecteix en el fet que hi ha continues il·limitats i, a sobre, en morir ressuscitem en el mateix punt, tot i que amb menys potència de foc, que no trigarem a poder recuperar amb la profusió d'ítems que anem trobant.

Les pantalles són prou variades, i els fans de la ciència-ficció gaudirem especialment amb l'última, en què apareixen elements orgànics. Els bosses de final de pantalla, per cert, no presenten una gran dificultat, cosa que contribueix al caràcter assequible i per a principiants d'aquest joc, que precisament, si rep alguna crítica alguna vegada malgrat la gran qualitat que destil·la és a la seva baixa dificultat. Ningú nega, però, que cada partida que hi fem és una estona aprofitada, perquè és molt divertit.

Per tot el que he dit, i per la seva qualitat intrínseca, penso que el GG Aleste és una magnífica porta d'entrada tant al gènere com a la saga, que això sí, es complica en qualsevol de les seves altres entregues. Personalment, ja tinc ganes de posar-me amb la segona part de la subsèrie portàtil a la consola de Sega, i a partir d'aquí ja ho anirem veient.

Anàlisi: Attack of the Karens

D'un temps ençà ha nascut en mi la fascinació pels shmups, shoot'em ups o jocs de naus -mai m'ha agradat el terme "matamarcians", per imprecís i fins i tot racista-, cosa que no vol dir que sigui gaire bo amb aquest gènere, i em consta que no soc l'única persona amb aquesta contradicció.

És per això que, quan se'm va oferir la possibilitat de ressenyar el joc que us porto avui vaig acceptar encantat i m'hi vaig posar de seguida, i ara us en vull parlar.

Attack of the Karens és el nom d'aquest joc indie desenvolupat per Studio Primitive i distribuït per Flynn's Arcade que es podria resumir breument com un shmup satíric, perquè no és de l'estil dels cute'em up com les sagues TwinBee o Parodius, sinó quelcom més contemporani i nascut de l'era dels memes.

La premissa ens explica que un patogen alienígena ha infectat quatre dones d'aquelles que acostumen a exigir coses per sobre del que seria raonable -recolzades pels seus privilegis de ser blanques i de classe mitjana- i que fan rabieta i vergonya aliena, el que als Estats Units es coneix com a "Karen", i les ha transformat en cíborgs gegants amb un exèrcit d'esbirros. 

Evidentment, suposen una amenaça per al món i nosaltres, controlant una petita nau que es diu Manager X-15, una referència al costum d'aquestes dones de demanar pel responsable davant de qualsevol problema, tot i que el pilot en si es diu Harbinger ("Herald"), les haurem de derrotar. 

El joc està etiquetat com un bullet hell i un roguelite, perquè efectivament podem trobar moltes bales en pantalla, cosa que ens obligarà a tenir els reflexos ben esmolats, i també veiem com hi ha alguns elements que es generen de manera procedimental, és a dir que varien d'una partida a l'altra, com l'ordre de les pantalles i les enemigues finals -que es poden combinar de totes les maneres possibles, i no veurem sempre totes les zones-, l'aparició o absència d'alguns enemics i obstacles i els atacs i l'agressitivitat de les Karen, a més que haurem d'encarar l'aventura amb una sola vida: si morim, no hi ha la possibilitat de continuar.

En cada pantalla anirem rebent, per ràdio, el context de la que serà la nostra enemiga final d'aquella pantalla, com per exemple que es tracta d'una dona que va muntar un número en una botiga perquè no li esqueien uns pantalons, i navegarem l'espai aeri d'un territori derrotant enemics de tota mena, alguns de més actius que altres, i esquivant bales. 

En vèncer els enemics anirem rebent una mena de punts d'experiència i ocasionalment power-ups (més velocitat, freqüència dels trets, ítems de protecció, etc.) per a la nostra nau, que es mantindran amb nosaltres mentre duri la partida. Quan la barra de la dreta de tot -a la imatge de dalt- arribi a dalt de tot, cosa per a la qual serveix l'esmentada experiència, apareixerà la nostra enemiga final de pantalla, una de les Karen.

Els combats finals són divertits, les Karen fan servir elements que caracteritzen cadascun dels seus perfils específics, com ara aquesta de la imatge, que dispara cors i likes perquè és una influencer obsessionada, però també he de dir que no és gaire difícil aprendre's els patrons i superar aquests combats amb solvència. Que sigui un shmup amb barra de vida, i que es puguin tenir fins a 8 tocs de marge, hi ajuda molt.

Encara que alguna d'elles m'ha semblat més difícil que la resta -i que el combat contra ella tingui tres fases recolzaria aquesta sensació-, el cert és que no són combats difícils. A més, el joc és generós amb les icones de recuperació de vida i la majoria de les nostres morts, o almenys així és com ho veig jo, es poden atribuir a la confusió provocada per l'excés d'elements en pantalla, propi del subgènere dels bullet hell però aquí agreujat per una paleta de colors molt limitada.

Compte, això és una decisió de disseny intencionada per evocar gràfics a mig camí entre la Game Boy i la NES, tot i que hi ha una colla d'efectes visuals i sonors (incloent-hi el doblatge, que podem saltar perquè no se'ns faci pesat d'una partida a l'altra en el cas dels discursos de les enemigues finals), com sol passar, que deixen clar que és un producte fet per a sistemes actuals. La música chiptune, per cert, és una delícia.

La gràcia dels roguelite és anar millorant la nostra build -és a dir, l'equip que duem- a cada intent, i aquesta és també una de les característiques principals de l'Attack of the Karens: durant les partides anirem acumulant una mena de xips que ens serviran per comprar millores permanents, que inclouen els ja esmentats augments de velocitat o freqüència de tir, però també més contenidors de vida, la possibilitat de llançar coets o col·locar-nos un escut que repel·leixi els atacs més petits. Tot plegat, amb diversos nivells que podem anar comprant a mesura que aconseguim la divisa interna del joc. 

Dit d'una altra manera, si acabem el joc a la primera partida, cosa que li podria passar perfectament a algun expert en el gènere, i més en un títol que té barra de vida tot i que als jocs de naus no és habitual, ens quedaríem sense gaudir del plaer d'anar potenciant-nos. 

Amb els paràmetres estàndard sembla que amb tot això que he explicat n'hi hagi prou per acabar-se el joc amb garanties al cap de pocs intents, i encara que en el moment de publicar aquesta entrada no ho he aconseguit, no crec que trigui gaire més. Però si, tanmateix, algú troba el joc massa fàcil, o massa difícil i desitja un repte més gran, hi ha la possibilitat de triar els anomenats kushions i kurses, que són respectivament la modalitat fàcil i difícil però que, per fer-ho més divertit, no són simples elements d'una llista d'opcions, sinó que ens permeten posar-nos ajudes o dificultats concretes per ajustar l'aventura a la nostra habilitat, cosa que trobo excel·lent tal com està plantejada.

Attack of the Karens era un joc que em venia de gust per la fascinació que ja he dit que sento darrerament pels jocs de naus, i la seva dificultat és ideal per a algú amb poca habilitat com jo -i, hi insisteixo, es pot modificar al gust de qualsevol-, però a més m'ha servit per conèixer el fenomen de les Karen, que és la part que el fa destacar entre tants shmups que es fan actualment, així que no en podia quedar més satisfet.

Doneu-li una oportunitat si us sembla mínimament interessant, si sabeu jugar a shmups probablement us l'acabareu força ràpid però us arrencarà alguns somriures, i si no... potser és una bona ocasió per començar a aprendre'n. I a sobre és baratet. No ens podem queixar.

Aquesta anàlisi ha estat possible gràcies a la clau proporcionada per Flynn's Arcade

Malalts dels videojocs: tatuatges del Galaga

Durant el primer mes del blog, al febrer de 2009, vaig parlar d'un dels videojocs de la meva infantesa, tot un clàssic de Namco de 1981 que jo vaig tocar en versió MSX i que de petit em permetia arribar força lluny.

Reconec que, com en molts casos similars, ara estic molt desentrenat, i que la versió original de recreativa l'he tocat poc, però amb els anys m'ha quedat clar que es tracta d'un dels títols més estimats de la història dels videojocs, i com a tal havien d'existir tatuatges dedicats a ell. N'he trobat uns quants i els vull compartir amb vosaltres. 

Amb aquest senzill tatuatge -cosa que no vol dir que no moli- veiem la representació d'un dels sprites, gosaria dir, més recognoscibles de la ja respectable història d'aquest mitjà d'entreteniment que tant ens agrada. 

És la Gyaraga, la nau protagonista de la majoria de jocs d'una saga que, no ho oblidem, va començar amb el Galaxian (1979). 

Aquí la tornem a tenir, però tatuada en un lloc sospito que molt més dolorós que el d'abans, i ben visible per poc que algú ens miri de perfil, però és que la llegenda del Galaga no és pas poca cosa.

És clar que l'atractiu del joc no rau únicament en el disseny de la seva nau, sinó també en la jugabilitat i els enemics i el comportament d'aquests.

Per si no coneixíeu el joc i les pistes que n'havia donat fins ara no eren prou, el Galaga és un shoot'em up, concretament del tipus de pantalla fixa i orientació vertical que s'estilava en aquella època, evolucionats de la llavors del gènere, Space Invaders, de 1978.  

El cas és que a cada pantalla ens apareix una formació de naus enemigues a la part superior i s'estan quietes, però van atacant de manera individual o en grupets, i amb patrons de moviment i atac que poden complicar-nos molt les coses. El tatuatge de la cama d'aquesta persona que hem vist captura força bé l'acció del joc.

En aquest cas, en canvi, no es mira de reproduir cap pantalla, sinó que el tatuatge representa sprites icònics del joc, que a banda de la nau protagonista, aquí de color groc, mostra, a dalt a l'esquerra, una de les naus enemigues típiques i, a la dreta, la líder, que a més de resistir un impacte sense morir, té un característic i emblemàtic raig de tracció amb què ens captura, si no ens en sortim. 

Si ens queden vides, però, podem intentar rescatar el nostre company? doble? germà bessó? clon? i, si ho aconseguim, se'ns posa al costat i podem disparar amb el doble de trets, una mecànica molt xula que val la pena arriscar-se a aprofitar, i que aquesta persona va voler homenatjar amb un tatuage.

El mateix podem veure aquí, tot i que en aquest cas en acció i amb diversos enemics (i explosions) a la part superior. Em trec el barret.  

Aquest altre tatuatge, certament espectacular, opta per una representació més simbòlica o fins i tot pictòrica del Galaga, amb molts colors i ni un mil·límetre de pell sense cobrir. Increïble.

Ha quedat clar, suposo, que el Galaga és un videojoc clàssic molt popular, i que podem posar al costat dels grans títols de recreativa tant d'aquella època com de la història. Aquesta persona, com a mínim, li ha dedicat una cama mentre que l'altra és per al també llegendari Donkey Kong, curiosament del mateix any. 

I vosaltres? Teniu tatuatges del Galaga? Si no, com a mínim hi heu jugat? Us agrada?