Reflexions: Què significa ser bo amb els videojocs?

Abans que us emocioneu, això no és una guia sobre com tornar-vos bons i bones jugant a videojocs. Si us he d'explicar jo com aconseguir-ho, val més que fugiu, perquè jo no en soc gaire. Més aviat és una reflexió sobre el que significa, o pot significar, saber jugar bé a videojocs.

Perquè hi ha gent que podem estar d'acord que sembla que hi té traça, i en casos extrems hi ha qui, li posin el que li posin al davant, obté uns resultats extraordinaris. I ens fa enveja, perquè voldríem ser així, i ens hem de recordar constantment que cadascú té les seves habilitats, sigui per talent natural o per l'abast dels nostres esforços.

Fa poc dedicava una entrada a la recent i tristament desapareguda Rebecca Heineman, que va guanyar el primer campionat nacional de Space Invaders dels Estats Units, i que ho va fer amb una insultant superioritat. 

S'han fet molts campionats de videojocs al llarg dels anys, a tot arreu, amb més o menys renom i amb més o menys nivell de professionalitat i oficialitat, però és evident que hi ha gent que juga molt bé a videojocs. És pràctica? És talent? És sort? Doncs suposo que depèn de la persona, però que hi pot haver una mica de tot, combinat en diferents proporcions. 

Qualsevol gènere pot donar lloc a autèntiques bèsties dels videojocs, per exemple els speedruns que es veuen en títols de plataformes. Personalment, no m'agradaria jugar-hi així, amb aquest nivell de perfecció obsessiva, però respecto qui ho fa i em genera admiració, és clar.

A mi m'agradaria esforçar-me i anar-ho fent cada cop millor, però reconec que no tinc la paciència per fer cinquanta mil intents fallits i anar memoritzant la manera òptima de fer les coses, i és quelcom que em passa especialment amb els shoot'em ups, un gènere que m'encanta, però en què soc dolent i que sé que requereix un entrenament perquè els reflexos no són, en general, la manera de superar-los. Com a objectiu ideal, per exemple, seria un somni poder-me passar l'R-Type, que per la seva dificultat, a més, pràcticament s'ha de fer amb un sol crèdit tant sí com no.

En el cas dels jocs de lluita puc dir que em defenso, i que quan conec un joc miro de tenir un coneixement general de tots els seus personatges... però en una competició d'aquell videojoc no duraria ni un combat, perquè els que hi participen solen ser jugadors que han dedicat moltíssimes hores a practicar i practicar fins que tenen totalment dominat un personatge, anticipen el que farà l'oponent i tenen plans B, C i D per al que es puguin anar trobant. També puc jugar més o menys bé als Mario Kart, però no em capfico amb trobar dreceres ni fer trucs per esgarrapar segons, així que en un context de competició també em pelarien ràpid.

Al final, però, i segons el gènere, cal practicar, tenir una mica d'instint, que ve de l'experiència acumulada amb jocs similars o fins i tot de la mateixa saga, i de vegades sí, una mica de sort. Parlant de l'experiència, té un paper important en això de ser bo amb els videojocs, i es podria considerar parent propera de la pràctica, però trobo que són coses diferents: per exemple, si sabem jugar a un RPG, segurament sabrem què hem de fer en un altre de la mateixa franquícia. Sabrem, per ser més concrets, on hem de buscar objectes, quines són les millors estratègies en els combats segons les accions dels nostres enemics, i haurem après a combinar armes i armadures de la manera més eficient.

Això seria l'experiència amb aquella saga, el fet d'haver-la tocat abans i extrapolar certs coneixements a altres entregues. Un mètode que no sempre funcionarà, tot sigui dit, perquè dependrà dels canvis que hi hagi hagut en el sistema de joc. 

Però la pràctica és el costum, i per molta experiència que es tingui en un joc o una franquícia, si fa temps que no els toquem segurament no es notarà, que hi va haver un temps en què no ho fèiem malament del tot. Per exemple, és el que em passa a mi amb el Galaga de l'MSX, un dels jocs de la meva infantesa i on ja us dic que de petit arribava molt més lluny que no pas ara. He perdut el toc. Quan tenies pocs jocs repeties i repeties, no tenies gaires alternatives, i els anaves dominant. Ara ens hem dispersat i la nostra tolerància a la frustració ha baixat, perquè ens ho podem permetre, tenint altres jocs. Però, és clar, això té conseqüències, i una és aquesta pèrdua de pràctica.

Per ser bo amb els videojocs trobo que són necessàries totes dues coses. I la perseverança, és clar. Si un joc ens surt bé a la primera és que som genis -una minoria de casos- o bé, el més probable, el joc més massa fàcil. 

Tot i així, aquí entra el talent natural -o la manca d'aquest- que he anat esmentant al llarg de l'entrada: pot ser que perseveris, que hi posis moltes ganes, però que aquell gènere et costi més que altres i no progressis gaire. Amb perseverança es pot arribar a millorar, potser fins i tot es pot arribar a completar un joc que ens costa, però és clar, amb més dificultats i més lentitud que una altra persona. En aquest cas podem fer servir les ajudes que existeixen a l'actualitat en molts videojocs antics emulats, el nivell fàcil en cas que n'hi hagi, o bé dedicar-nos a una altra cosa amb què tinguem més facilitat.

Aquí vèiem un exemple de talent natural, un do amb què es pot néixer. Aquest senyor, en Takahashi Meijin (o "Mestre Takahashi") era un treballador de Hudson Soft que també presentava un programa de videojocs on es feien competicions, però es va fer famós perquè era capaç de prémer un botó 16 vegades per segon, molt útil als videojocs de disparar, sobretot els de naus. Després van batejar el protagonista de la saga Adventure Island amb el seu sobrenom. Poca broma.

Doncs bé, llevat que sapiguem fer alguna cosa així, si volem ser bons en l'àmbit dels videojocs crec que el que hem de fer és practicar molt, tenir una certa inclinació per aprendre de l'experiència i, sobretot, gaudir-ne molt, perquè si no convertirem la nostra afició en una obligació, i en aquest cas val més que canviem de tipus de joc. Que també és una opció. Qui sap... potser no ho sabem encara i resulta que som uns cracs dels videojocs de golf.

 
 

 

Reflexions: Videojocs repetits

Avui us vull parlar de videojocs repetits. Amb això no em refereixo a aquells jocs que molts jugadors compren en diversos sistemes alhora, pràctica força estesa a l'actualitat, per motius de col·leccionisme (dut a l'extrem, obsessió amb un joc o una saga com per comprar-ne diverses edicions i versions regionals), suport als desenvolupadors, especulació -allò de "un per jugar, un altre per a la prestatgeria"-, etc. 

Tampoc als remakes o remasters, tot i que en certa manera es poden considerar videojocs repetits i, personalment, segons el cas no em fa gaire gràcia que surtin, per motius sobre els que ja he reflexionat altres cops. Ni al fet de passar per caixa dos cops quan un videojoc surt aparentment només en versió digital però temps després -de vegades anys després- en treuen una edició física i hi ha qui se la compra tot i tenir la digital, cosa que jo he fet molt poques vegades. 

No, avui el tema són aquells videojocs que, sense que fos la nostra intenció quan ens els vam comprar per primera vegada, amb els anys hem acabat tenint en diverses plataformes, de vegades moltes, i crec que d'això no se n'escapa ningú.

He de reconèixer que el meu col·leccionisme, que no és de l'exhibicionista, sinó el d'acumular per poder jugar quan tingui temps, em fa intentar evitar la repetició, el solapament. Per exemple, quan surt un recopilatori de clàssics tinc molt en compte el percentatge de títols que ja tinc disponibles en altres plataformes, a més de valorar si em val la pena tenir-ne alguns de repetits per qüestions de comoditat a l'hora de jugar-hi a la màquina moderna. Si el percentatge de repetits és elevat, i els que no tindria repetits es poden aconseguir fàcilment, per preu o disponibilitat, per separat, en general descarto aquella recopilació, per eficiència econòmica però també per un sentiment que tenir un joc en diverses bandes li resta valor al fet de posseir cadascuna d'aquestes còpies. Manies meves.

Però, és clar, hi ha videojocs que són especials, que val la pena, trobo, tenir a tot arreu on surtin, que no demanen una inversió de setmanes o mesos per partida, com és el cas del meu estimadíssim Sonic the Hedgehog. És un joc que tinc a la Mega Drive, òbviament, però també al Sonic Jam de la Saturn -on anys després vaig saber que no era un port, sinó que s'havia programat de manera nativa-, amb efecte 3D a la Nintendo 3DS dins de la línia 3D Classics de Sega, al Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One, a la Mega Drive Mini i a la Switch, dins del segell digital Sega Ages, però també al recopilatori de celebració del 30è (més aviat 32è) aniversari de la saga anomenat Sonic Origins. 

Un altre joc que tinc repetit moltes vegades és el Final Fight, i parlo de la versió recreativa, perquè també podria esmentar que el tinc a la Super Nintendo, al Mega-CD i a la Game Boy Advance, però en tots els casos són ports amb els corresponents canvis, absències i afegits.

L'arcade original el tinc emulat al Capcom Classics Collection Remixed de la PSP, al Final Fight: Double Impact de la Xbox 360, a la Switch dins del Capcom Beat'em Up Bundle, al recopilatori Capcom Arcade Stadium a la Xbox One i és possible que l'acabi tenint també al model de l'Evercade Alpha, la recreativa bartop de Blaze, que tinc al punt de mira.

Entre els exemples amb no tantes repeticions, però també Déu n'hi do, podríem trobar el Galaga, el Pac-Man i molts altres clàssics, com ara les diverses iteracions de l'Street Fighter II. I també n'hi ha que he acabat tenint repetits perquè valia la pena pagar aquest preu, en sentit literal i figurat, en interessar-me la resta del producte, fos una recreativa mini amb una part dels jocs que ja tinc en altres bandes -de vegades una altra recreativa mini- o un cartutx d'Evercade amb títols que no eren nous per a mi però que pel preu em valia la pena tenir també en format portàtil, per exemple.

De vegades m'he comprat títols de recreativa del segell Arcade Archives que ja tenia en alguna altra màquina, però sempre que fos una altra plataforma, mai a la mateixa Switch, que és on em compro aquests jocs. Perquè sí, perquè hi ha videojocs que s'ho mereixen. O, més ben dit, com a videojugadors nosaltres ens mereixem tenir-los en diversos llocs perquè, segons el moment i l'ocasió, podem preferir, o necessitar, jugar-hi d'una manera o d'una altra, i en aquests casos trobo que val la pena tenir determinats títols tantes vegades com sigui necessari.

Perquè són videojocs que ens acostumen a venir de gust, i quan ens agafa aquell rampell de jugar-hi ens agrada poder-ho fer sense pensar on el teníem i en quines condicions, però també pot ser que ens vulguem prendre el temps i la molèstia de connectar una vella consola i gaudir de l'experiència d'emular sensacions de la nostra història com a videojugadors. Depèn, doncs, del moment, així que hem de tenir totes les opcions possibles. I vosaltres, quins són els jocs que teniu repetits (i ja us està bé)?

Reflexions: Els shmups i jo

Avui, a la secció de Divagacions Reflexions, tractaré un tema que no està tan suat com els altres amb què us he donat la tabarra altres vegades, ja que adoptaré una perspectiva encara més personal que de costum per parlar d'una cosa que no té cabuda en altres seccions del blog.

Parlaré de la meva relació amb els videojocs de naus, els matamarcians, els shoot'em ups, els shmups, els shooters, els STG... com els vulgueu anomenar. 

La meva vida videojoquística va començar amb un MSX que encara tinc (i funciona), i entre els primers jocs que venen a la meva memòria hi ha el port del llegendari Galaga, un títol al que vaig dedicar moltes hores quan era petit, i recordo que progressava i que havia arribat força lluny, cosa que actualment, quan hi jugo, almenys en versió arcade o NES, em resulta difícil de creure perquè, amb els anys, he perdut força reflexos i, també, capacitat de concentració i dedicació a tasques repetitives que impliquen certa frustració.

Aquesta informació és rellevant per a la reflexió d'avui, perquè són capacitats necessàries per gaudir dels videojocs d'aquest gènere, i com que va quedar relegat en els meus interessos durant dècades, ara que de gran m'hi he tornat a interessar fins a un punt gairebé obsessiu, m'adono que soc molt dolent, que em costa massa progressar i arribar gaire lluny, i no me'ls passo, excepte en casos molt puntuals de videojocs fàcils, per generositat de vides i continuacions o pel repte que presenten, com el Magic Girl i el GG Aleste.

A hores d'ara, tothom que em coneix ja deu saber, perquè ho explico sovint, que vaig estar uns anys totalment desconnectat del que llavors era l'actualitat del món dels videojocs -també dels que havia acumulat des de petit-, i quan hi vaig tornar em vaig voler posar al dia tant de les coses modernes com de les que m'havia saltat, a més de buscar un munt de títols que quan era petit i adolescent havia ignorat expressament o no. Com era d'esperar, era una tasca impossible, encara que els preus del retro d'aquella època, aproximadament el 2005, permetien aconseguir coses que ara serien impossibles de pagar amb butxaques modestes.

El cas és que, pel camí, va arribar la meva fascinació per l'"arqueologia videojoquística", vaig descobrir molts videojocs i, és clar, també shmups, alguns dels quals només coneixia de nom i d'altres ni tan sols em sonaven. Però se'm va plantar una llavor que ha germinat en els darrers anys, en què me n'he comprat tants com he pogut, estic atent a les notícies de llançaments de nous títols i rellançaments dels vells i, tan sovint com puc, llegeixo gent que escriu sobre ells i escolto pòdcasts que en parlen.

Sobretot els rellançaments digitals en sistemes moderns, les consoles i les recreatives mini i els cartutxos de l'Evercade m'han permès tastar moltíssims videojocs d'aquesta mena, però malauradament no n'hi ha prou amb tastar, en aquest cas.

Amb els jocs de naus, per jugar-hi bé, i segons el cas, s'han de memoritzar els atacs dels enemics, els patrons de les bales o fins i tot les característiques de l'escenari. Per acabar-ho d'adobar, els que en saben juguen a maximitzar la puntuació amb estratègies que de vegades són d'allò més complexes, i sé que jo mai seré capaç de dur-les a terme, ja que amb prou feines puc sobreviure i m'alegro d'arribar a la tercera o la quarta pantalla sense haver afegit cap crèdit (ni gastat continues en els de consola).

Aquests cracs dels shoot'em ups sempre aconsellen el mateix, i tenen tota la raó: és una qüestió de pràctica, repetició, assaig i error... el famós git gud. També diuen, però, que el millor que pots fer és començar per un joc que t'agradi, sigui per l'ambientació, el tipus d'arma de la nau, els enemics, la música... el que sigui.

Evidentment, n'hi ha de més difícils que altres, tant per l'agressivitat dels enemics com per la freqüència i la potència dels seus atacs, o també el sistema de represa de la partida un cop perduda una vida, que de vegades implica repetir tota la pantalla o que, en cas contrari, ens permet continuar des d'on érem, però sense les millores que havíem aconseguit, cosa que ens deixa venuts. 

Els videojocs de naus, però, en general ens demanen precisió a tots els nivells, que juguem partides perfectes, i que ens oblidem de l'amable mà que ens ofereixen altres menes de jocs pel que fa a punts de desament, vides extres i continuacions.

Però a mi m'interessen, i hi jugo -no tan sovint ni amb tanta concentració com voldria- perquè em fascinen, els trobo bells, espectaculars. M'atrapen tot i saber que no me'ls passaré, cosa que podria dir també de qualsevol arcade clàssic, d'aquests que estan fets amb mala llet perquè no ens els puguem passar fàcilment amb poques monedes, encara menys amb una. Tenen un component addictiu, amb l'orgull d'arribar una mica més lluny cada vegada -si hem après alguna cosa, és clar-, que combina perfectament amb aquesta dificultat endimoniada per satisfer el legítim afany de lucre que tenen les màquines recreatives.

I observar una partida d'algú que hi sap jugar, sigui en vídeo o, encara millor, en persona, és quelcom que em produeix una immensa satisfacció. Suposo que seria més gran si fos jo qui aconsegueix els desitjats 1cc o les victòries amb un sol crèdit, però a aquest punt ja hi arribarem algun dia. Espero.

15è aniversari de 3 Botons i START

Un any més, encara que sembli mentida, el blog arriba a l'aniversari amb plena salut, amb la periodicitat intacta des de fa anys i amb la incertesa, per part del seu propi autor, de si la cosa durarà gaire més, però com dic sempre, mentre en tingui ganes aniré trobant -esgarrapant- moments per satisfer la curiositat de la trentena de persones de mitjana -m'estic inventant això, pot ser que la mitjana en siguin 20- que llegeix regularment les meves entrades.

3 Botons i START fa, avui, 15 anys, i com cada any he estat pensant la manera de celebrar-ho, que acaba sent un llistat personal d'algun tema relacionat amb els videojocs. Doncs bé, el tema ja està decidit i el presento a continuació: els meus 15 arcades preferits.

Jo, que de petit no tenia costum d'anar-hi -mancança que amb els anys he lamentat, perquè en retrospectiva ho veig molt atractiu, encara que no tant la naturalesa escurabutxaques del sistema-, en realitat no parlaré de recreatives a les quals vaig jugar a la infantesa i l'adolescència, sinó d'aquelles que amb els anys, i amb els mitjans actuals que ens permeten gaudir d'aquelles versions des de casa, m'han captivat més, tant si hi he jugat molt com si no. Naturalment, molts títols de recreativa van tenir conversions per a consoles, però avui em centro en les encarnacions arcade, de les quals he pogut gaudir emulades en sistemes més moderns. 

 

No hi ha cap ordre en particular, però vull començar la llista amb l'Street Fighter II: The World Warrior. Ho he explicat molts cops, però imagineu-vos un nano que, com deia més amunt, no tenia costum d'anar a jugar a recreatives. Però gens. Tinc records vagues de mirar durant un parell de minuts nois més grans, o adults fets i drets, jugant a jocs que ni recordo en màquines de bars. Tampoc m'importava, ja tenia el meu MSX i la meva Game Boy.

 

Era conscient de l'existència dels videojocs arcade i semblaven xul·los, tenien molt bons gràfics i es veien divertits, però el bot que em va fer el cor en veure una màquina, al bar del costat de cals meus avis, quan tenia 9 o 10 anys, amb una mena de Goku de cabells estranys que lluitava contra un karateka, i aquella combinació d'imatges i sons, incloent-hi els cops als botons per part de la persona que hi estava jugant... va deixar una empremta inesborrable en mi. No vaig començar a anar als salons arcade, tampoc, però si en alguna banda em trobava aquest joc normalment hi ficava alguna moneda per arribar, a tot estirar, al tercer combat. Ara ha estat superat per les seves actualitzacions, però encara de tant en tant m'agrada jugar a aquesta versió que ho va començar tot, amb el permís de la seva molt inferior primera part. 

Es diu que la fascinació amb el Windjammers és una cosa nascuda, en realitat, en temps recents, que a l'època no hi jugava tanta gent, i que la febre per aquest joc va venir de l'esfera competitiva francesa. No ho sé, jo no en vaig veure mai cap en estat salvatge, i fins a RetroBarcelona no l'havia tocat en moble arcade, però des que en vaig descobrir l'existència, fa molts anys, en emulació, i de seguida que vaig aconseguir que em funcionés al MAME, el vaig voler provar i me'n vaig enamorar.

No en soc cap expert, tampoc li he dedicat tantes hores, però és un concepte indiscutiblement addictiu que barreja el Pong amb inputs dels videojocs de lluita, i el resultat és, per a mi, una meravella.

Un altre que no vaig tocar fins a RetroBarcelona en moble original, i en aquest cas parlo de l'última edició de l'esdeveniment, on hi havia el llegendari moble amb seient que em va demostrar que en la seva forma original soc un autèntic patata, és l'Out Run. 

Al llarg dels anys hi he jugat en diverses versions, començant per la nefasta de l'MSX que devia ser una conversió de l'Spectrum, però sobretot hi he jugat a la Nintendo 3DS i la Switch, on hi ha les versions disponibles actualment més properes a l'original, encara que aquí i allà hi hagi retocs d'sprites per qüestions de llicències. No soc bo, només me l'he passat en Mega Drive i Master System, però m'encanta intentar-ho un cop rere l'altre. Al capdavall, es tracta de conduir, no de guanyar. Em serveix com a excusa.

Amb el Puzzle Bobble 2 em passa una cosa similar a l'Street Fighter II: em va cridar l'atenció veure-la dins d'un bar mentre anava pel carrer, i em va agradar molt el concepte. Tot i així, no hi vaig donar més voltes i no la vaig provar mai, en realitat... fins que la tercera part va sortir en Saturn i vaig recordar aquella fugaç visió d'un temps enrere. 

Ara, però, és un dels jocs arcade als quals em poso a jugar més sovint fins de la Switch. És un concepte senzill d'entendre, però difícil de dominar quan som en nivells més avançats, i encara és hora que me'l passi amb un sol crèdit en qualsevol dels camins que ofereix, la gran aportació respecte a la primera part, a més dels escenaris.

És curiós com els mateixos protagonistes poden protagonitzar dos videojocs tan diferents, però el cas és que el Bubble Bobble, del qual en realitat la saga Puzzle Bobble és spin-off, també m'agrada moltíssim. 

La primera versió a la qual vaig jugar va ser la de la Game Boy, que em van deixar de petit i que ara tinc, però l'original arcade em va tenir ben enganxat a la Switch, i també la tinc a l'Egret II Mini. Personatges bufons, ítems que proporcionen punts, mecànica senzilla però frenètica com més avancem, i l'encant innegable dels plataformes de pantalla única el converteixen en un clàssic indiscutible de la història dels videojocs.

Com a fan de l'univers d'en Kunio-kun, sentia la necessitat de provar el primer videojoc que va protagonitzar, encara que per als estàndards actuals es consideri un beat'em up molt obsolet. Per si de cas, em vaig comprar aquest Renegade (Nekketsu Kôha Kunio-kun) amb punts acumulats a l'eShop de la Switch, i... em va encantar des del principi.

Com que quan mors t'obliga a començar des del principi, si te'l passes és necessàriament amb un sol crèdit, i això és el que vaig aconseguir, en una de les poquíssimes ocasions en què he assolit aital fita (això sí, màxim 2 loops). En qualsevol cas, trobo encantadors tant els personatges com les mecàniques -no em molesta gens que un botó permeti atacar endavant i un altre enrere- i les petites arenes on tenen lloc els combats. També les diferències d'ambientació provocades per la localització del joc, que fan que sembli que estem davant de dos títols diferents.

Amb un crèdit també he aconseguit passar-me el Double Dragon, cosí del Renegade, però només gràcies al famós cop de colze amb què pots vèncer fàcilment qualsevol enemic del joc. Tot i així, quan no faig servir aquesta tècnica excessivament poderosa, si me'l passo amb 6 o 7 crèdits em dono per satisfet.

M'agrada més que la seva segona part, que no deixa de ser una versió polida de la primera i, per tant, em va decebre per la poca innovació que suposava, fins i tot reciclant-ne dos escenaris. És una saga que m'agrada i de la qual vaig, a poc a poc, explorant les diferents entregues i versions, però que vaig tocar per primer cop en Game Boy.

Si no s'ha provat mai i no s'és aficionat a aquest esport, pot sorprendre que algú digui que un dels seus videojocs preferits és el Neo Turf Masters, el referent pel que fa al golf de recreativa, però és la pura veritat. Ara oficialment anomenat Big Tournament Golf per problemes amb la llicència, aquest clàssic té una aproximació lleugera però addictiva a aquest esport percebut com a avorrit per la majoria de la població.

A mi, de fet, no em desagraden els videojocs de golf, i bona part de la culpa la té aquest títol que, en recreativa, mentre fem les coses bé, no ens obliga a introduir gaires monedes. De fet, si volem quedar primers -cosa que encara no he aconseguit mai-, val més que no hi haguem de ficar més d'una moneda, virtual o real.

Anem a un que potser us sorprendrà: el Donkey Kong i el Donkey Kong Jr. m'agraden, és clar, però cap al tercer loop em desanimo perquè la dificultat puja massa per a mi. Gràcies als Arcade Archives de Switch vaig descobrir, però, l'estranya tercera part de la saga, aquest Donkey Kong 3 que no està protagonitzat per en Mario, sinó per l'Stanley, personatge oblidat de Nintendo que es dedica a fumigar els insectes que el goril·la li envia, per tal d'acostar-s'hi i fer-lo fugir a ell cap a la següent pantalla.

Novament, mecànica senzilla i patrons d'atac que van augmentant de velocitat i dificultat a mesura que avancem, però en aquest cas m'agrada intentar arribar tan lluny com puc a cada partida.

Hi ha títols que coneixem pel nom però no es dona l'ocasió de provar-los, i aquest va ser el meu cas amb l'Elevator Action, que vaig tocar directament en recreativa... miniaturitzada, amb l'Egret II Mini.

He de confessar que els seus gràfics no m'atreien gens, els veia molt primitius i em pensava que el joc en si també ho seria, però no: és tremendament addictiu, això de navegar per les plantes d'un edifici tot fugint d'enemics i buscant objectes, i la senzillesa dels seus gràfics hi ajuda i tot. Ja veurem què en penso, de l'Elevator Action Returns, quan hi jugui, però l'original m'encanta.

El Galaga és un dels jocs de la meva infantesa, un dels habituals del meu primer sistema, l'MSX, i m'agrada tenir-lo ara en consoles modernes en versió arcade, però he de dir que la versió domèstica que he esmentat la recordo més fàcil: de petit em sona haver arribat a la pantalla 40, ben bé. 

La recreativa em resulta molt més difícil, però en essència és el mateix joc que recordo de petit i m'agrada posar-me-la de tant en tant, encara que em clavin pallisses ben aviat. La música, la mecànica de la doble nau, els raigs tractors... tot és mític.

El Caveman Ninja, també conegut com a Joe & Mac, em tenia enamorat des que en veia captures a les revistes en la seva versió Super Nintendo, i ha estat gràcies a la Switch que n'he pogut tenir i provar la recreativa original.

Té un apartat visual que m'agrada tant que, en aquest cas, no em fa res posar-hi els crèdits que calguin per veure tot el joc i anar practicant. M'agraden molt els seus gegantins enemics, els atacs del protagonista i l'humor general que desprèn.

Els beat'em ups m'agraden molt, no només els que estan reconeguts com els millors, de manera que podria posar-hi molts altres títols, però destaco el Night Slashers perquè m'agrada especialment gràcies a la seva ambientació d'univers cinematogràfic de terror, gràfics detallats i uns sprites de personatges protagonistes i enemics molt grans i ben parits.

He de posar aquest Trio the Punch... Never Forget Me, una autèntica fumada, un deliri videojoquístic que es nodreix del surrealisme per oferir una aventura sense sentit que tant pot ser que acabem amb un sol crèdit com que ens en demani 25 o 40. De debò, ja en vaig parlar fa temps, però és que em té fascinat.

Pot semblar curiós també que acabi amb el Metal Slug 2, però el cas és que es tracta de l'entrega a la que he jugat més. Sé que l'X se suposa que és una versió millorada (amb alguns canvis) d'aquest, i ja ho comprovaré de primera mà, però a aquest he jugat força i m'ho passo molt bé. Mai me'l passaré amb un sol crèdit, ni aquesta entrega ni cap, però és d'aquells jocs que fan que et pugui agradar una saga sencera, sempre i quan els seus títols siguin semblants.

Deixo fora molts jocs i és possible que us pregunteu com és possible que no n'hagi esmentat d'altres de considerats llegendaris. Doncs bé, en part és perquè segurament en conec molts menys que vosaltres, que una cosa és tenir-los i una altra de ben diferent és haver-hi jugat, i com sempre passa amb aquestes llistes és ben possible que si me la torno a mirar en un parell d'anys hi hagi molts canvis, perquè hi ha molts videojocs que només conec de nom o que he provat, però poc, i potser després em semblaran al·lucinants. Aquesta és la gràcia d'anar descobrint videojocs clàssics a la nostra edat, també. 

En fi, us dono les gràcies per seguir-me tant si ho feu des de 2009 com si sou lectores i lectors més recents, i m'agradaria acabar amb una llista dels títols més votats com a resposta a un tuit meu que demanava els 3 arcades preferits de la gent. Aquí els teniu:

Amb  4 vots:  

• Pang
• Street Fighter II
  

Amb 3 vots: 

• Sega Rally
• Golden Axe

Amb 2 vots: 

• Pac-man
• Knights of the Round
• Final Fight
• Double Dragon
• Street Hoop
• Time Crisis
• 1945
• Cadillacs & Dinosaurs
• Teenage Mutant Ninja Turtles
• Sunset Riders
• Rastan

Amb 1 vot: 

• Mystic Warriors
• Shinobi
• Strider
• Tempest
• Samurai Shodown III
• Kid no hore hore daisakusen
• Kung Fu Master
• Dodonpachi
• The Simpsons
• Super Sidekicks
• R-Type Leo
• Gradius
• Captain Commando
• Espgaluda
• Metal Slug 2
• Metal Slug X
• Out Run
• Out Run 2 SP
• Bomb Jack
• Tetris
• Three Wonders
• Pole Position
• Euro League
• Ridge Racer
• House of the Dead
• Vulcan Venture
• Combat School
• Die Hard Arcade
• Operation Wolf
• Tumblepop
• The Last Blade 2
• Blazing Star
• Virtua Racing
• Donkey Kong
• Neo Turf Masters
• Windjammers
• World Rally
• Robocop
• Willow
• Galaga
• Virtua Cop
• Sega Rally 2
• Virtua Fighter
• P.O.W.
• Black Tiger
• Snow Bros. 
• Demon's World
• Vendetta
• R360
• Time Crisis 2
• Dragon's Lair
• Super Off-Road
• Ghosts and Goblins
• Mortal Kombat 
• Splatterhouse
• Commando
• Fatal Fury Special
• Monza (joc electromecànic).

Jocs revolucionaris: Dig Dug

Ara que feia temps que no tocava aquesta secció, de les més veteranes d'un blog que també té més anys que els boscos, penso que algunes de les entrades que hi he escrit no són de jocs que necessàriament hagin canviat la indústria, però sí que són grans clàssics.

És el cas del títol d'avui, una recreativa de Namco que segurament tots, com a mínim, hem vist en moviment, d'altres hi hem jugat però no arribem gaire lluny perquè és d'aquells videojocs de fer punts i per a gent metòdica, i després hi ha els autèntics professionals. 

El Dig Dug va sortir per a recreatives el 1982, precisament l'any que jo vaig néixer, i l'havia dissenyat el senyor Masahisa Ikegami amb l'ajuda de Shigeru Yokoyama, creador del Galaga. Poca broma. Va ser el segon joc amb més recaptació als salons recreatius d'aquell any al Japó, només per sota d'un títol que amb el nom ja feia una declaració d'intencions, el Pole Position.

Però de què va? Doncs és un videojoc de mecànica senzilla i, com se sol dir, difícil de dominar, que ens posa a la pell d'en Taizô Hori (joc de paraules amb el japonès horitai zô!, que vol dir "que vull foradar!"), un personatge que excava la el subsòl per tal d'eliminar enemics tot inflant-los fins que rebenten o fent una mica d'estratègia per tal que els aixafin roques que podem fer caure si excavem just per sota d'elles.

Com es pot comprovar mirant una estona no gaire llarga del vídeo, el sistema de joc s'entén perfectament sense que te l'hagin d'explicar. A partir d'aquí, els jugadors més experts foradaran tanta terra "innecessària" com sigui possible o faran caure almenys dues roques perquè aparegui un aliment per tal de guanyar més punts, al capdavall aquest joc, com era habitual a l'època, no té final, i senzillament cada cop costa més derrotar els enemics a mesura que els seus patrons de moviment i la seva velocitat van pujant de dificultat. I compte, que ells poden travessar la terra, mentre que nosaltres només ens podem moure pels túnels que anem creant.

La característica musiqueta del joc, que només se sent quan el protagonista camina, va ser composada per Yuriko Keino, que va dir que pretenia fer un efecte de so de les passes, però que cap no la va satisfer i es va decidir, en canvi, per aquesta opció que ha esdevingut ja història dels videojocs.

No ens ha d'estranyar que el Dig Dug s'acabés portant a sistemes domèstics, i el primer que el va rebre, el 1983, va ser l'Atari 2600, que si jutgem pel vídeo fa l'efecte que, gràfics a banda, va saber traslladar perfectament la jugabilitat de l'original.

Després va passar per l'Atari 5200, l'ordinador Atari 8-bit, el Commodore 64, l'Apple II, la Casio PV-1000 japonesa, l'MSX i, naturalment, la NES. 

El 1992, 10 anys després del llançament de la versió original, arribava a la Game Boy, només als Estats Units, una versió que incloïa una modalitat de joc nova, New Dig Dug, que com podem veure ens demana que busquem per l'escenari una clau per poder sortir de la pantalla per la porta de sortida.

El Dig Dug és un dels videojocs més emblemàtics de Namco, potser una mica a l'ombra del Pac-Man i el Galaga, però és un habitual de les moltíssimes recopilacions de clàssics de la companyia que han anat sortint al llarg de les dècades per a tantes consoles.

Com no podia ser d'una altra manera, Namco va veure potencial en aquesta franquícia i va desenvolupar, de cara a 1985, el Dig Dug II, que canviava força la mecànica de joc: aquest cop, a banda de poder rebentar els enemics, els podem encerclar i fer que s'esfondri la part de l'illa on es troben. Va ser portat a la NES i l'X68000 de Sharp.

L'èxit dels Dig Dug va fer que els seus personatges, fins i tot els simpàtics enemics vermells amb ulleres anomenats Pooka, apareguessin, amb els anys, en diversos jocs de la mateixa Namco, com el Pac-Man World, però també al Super Smash Bros. de la Nintendo 3DS i la Wii U.

També podem veure els tres personatges del joc -a la imatge només veiem els enemics, el drac Fygar i l'esmentat Pooka, però en Taizô també hi surt- fent un petit cameo a En Ralph el destructor, i és que potser no va ser un videojoc tan revolucionari, però sí que és prou estimat com per rebre aquesta mena d'homenatges.

I els clons no van trigar a arribar, cosa que demostra, com a mínim, que el Dig Dug va ser un videojoc molt influent. 

Segurament el més popular i el que va tenir més èxit va ser el Mr. Do!, d'Universal, del mateix 1982, que amb una ullada al vídeo veurem com té un concepte extremament similar, però també hi va haver propostes com el Pixie Pete i el Cave Kooks del Commodore 64, o el Pumpman, del TRS-80 Color, més descarats i oblidats amb el temps. Un títol més conegut és el Boulder Dash, però en aquest cas només es tracta d'excavar per trobar diamants i evitar roques que cauen, i no seria ben bé un clon.

El 1996 va sortir una nova entrega de la saga, Dig Dug Arrangement, i el 2001 es va llançar per a Windows el Dig Dug Deeper, un remake en 3D de l'original. La Nintendo DS va rebre, el 2005, una entrega que no va triomfar gaire, el Dig Dug: Digging Strike, que feia així:

Amb unes mecàniques que barrejaven les dels dos primers títols, és una entrega important perquè la història vinculava Dig Dug amb Mr. Driller, una saga similar nascuda el 1999 el protagonista del qual, com aquí s'explica, era fill d'en Taizô Hori. I, de fet, el protagonista dels Dig Dug apareix sovint als Mr. Driller.

Sobre aquesta qüestió tornarem a parlar a la propera entrada, que tindrà relació amb la família Hori, però de moment aquest ha estat el meu petit homenatge a un clàssic que potser no és del Top 5 dels arcades més recordats dels 80, però no li deu faltar gaire.

Malalts dels videojocs: tatuatges del Galaga

Durant el primer mes del blog, al febrer de 2009, vaig parlar d'un dels videojocs de la meva infantesa, tot un clàssic de Namco de 1981 que jo vaig tocar en versió MSX i que de petit em permetia arribar força lluny.

Reconec que, com en molts casos similars, ara estic molt desentrenat, i que la versió original de recreativa l'he tocat poc, però amb els anys m'ha quedat clar que es tracta d'un dels títols més estimats de la història dels videojocs, i com a tal havien d'existir tatuatges dedicats a ell. N'he trobat uns quants i els vull compartir amb vosaltres. 

Amb aquest senzill tatuatge -cosa que no vol dir que no moli- veiem la representació d'un dels sprites, gosaria dir, més recognoscibles de la ja respectable història d'aquest mitjà d'entreteniment que tant ens agrada. 

És la Gyaraga, la nau protagonista de la majoria de jocs d'una saga que, no ho oblidem, va començar amb el Galaxian (1979). 

Aquí la tornem a tenir, però tatuada en un lloc sospito que molt més dolorós que el d'abans, i ben visible per poc que algú ens miri de perfil, però és que la llegenda del Galaga no és pas poca cosa.

És clar que l'atractiu del joc no rau únicament en el disseny de la seva nau, sinó també en la jugabilitat i els enemics i el comportament d'aquests.

Per si no coneixíeu el joc i les pistes que n'havia donat fins ara no eren prou, el Galaga és un shoot'em up, concretament del tipus de pantalla fixa i orientació vertical que s'estilava en aquella època, evolucionats de la llavors del gènere, Space Invaders, de 1978.  

El cas és que a cada pantalla ens apareix una formació de naus enemigues a la part superior i s'estan quietes, però van atacant de manera individual o en grupets, i amb patrons de moviment i atac que poden complicar-nos molt les coses. El tatuatge de la cama d'aquesta persona que hem vist captura força bé l'acció del joc.

En aquest cas, en canvi, no es mira de reproduir cap pantalla, sinó que el tatuatge representa sprites icònics del joc, que a banda de la nau protagonista, aquí de color groc, mostra, a dalt a l'esquerra, una de les naus enemigues típiques i, a la dreta, la líder, que a més de resistir un impacte sense morir, té un característic i emblemàtic raig de tracció amb què ens captura, si no ens en sortim. 

Si ens queden vides, però, podem intentar rescatar el nostre company? doble? germà bessó? clon? i, si ho aconseguim, se'ns posa al costat i podem disparar amb el doble de trets, una mecànica molt xula que val la pena arriscar-se a aprofitar, i que aquesta persona va voler homenatjar amb un tatuage.

El mateix podem veure aquí, tot i que en aquest cas en acció i amb diversos enemics (i explosions) a la part superior. Em trec el barret.  

Aquest altre tatuatge, certament espectacular, opta per una representació més simbòlica o fins i tot pictòrica del Galaga, amb molts colors i ni un mil·límetre de pell sense cobrir. Increïble.

Ha quedat clar, suposo, que el Galaga és un videojoc clàssic molt popular, i que podem posar al costat dels grans títols de recreativa tant d'aquella època com de la història. Aquesta persona, com a mínim, li ha dedicat una cama mentre que l'altra és per al també llegendari Donkey Kong, curiosament del mateix any. 

I vosaltres? Teniu tatuatges del Galaga? Si no, com a mínim hi heu jugat? Us agrada?

Compres: maig de 2018

Un nou mes amb cert moviment, que al final ha estat menys pel retard en la sortida d'un joc, que se'n va al juny, on ja veurem que consumeixo el "crèdit" i una mica més. Però concentrem-nos en el mes de maig, en què he comprat uns quants jocs digitals i dos de físics.

Aprofitant saldo de l'eShop de Nintendo que vaig aconseguir amb molt bon preu he adquirit un títol que em feia dubtar, perquè la gent deia que era un clàssic però que estava una mica desfasat i costava de jugar actualment.

Parlo del Double Dragon de recreativa, a la línia Arcade Archives, per a la Switch. Al final em vaig decidir per comprar-lo perquè el meu interès pel gènere beat'em up ha renascut amb força i tenia ganes de tenir-lo.

També volia un shoot'em up, shmup o "joc de naus" clàssic, i de la línia ACA Neo Geo hi havia moltes opcions per triar, però de moment m'he decantat per l'Aero Fighters 2, que em cridava l'atenció pels escenaris i l'orientació vertical.

Aquest és el que m'ho desquadra tot. No hi comptava perquè és de segona mà i evidentment no el tenia al calendari de llançaments, però el tenia al punt de mira des de feia molt de temps, i finalment l'he aconseguit al preu que volia i amb la caràtula normal, no Classics.

És el Lego Batman 2: DC Super Heroes per a la Xbox 360 (l'hauria pogut comprar en Wii U o Nintendo DS, però volia la possibilitat d'adquirir-ne els DLC, ja veurem si ho faré). Ja tenia el primer i el tercer, i em faltava aquest. Que no és que calgui jugar-hi per ordre, però deixeu-me ser primmirat.

Per a la Xbox One no m'he pogut resistir a l'oferta de l'Arcade Game Series 3-in-1 Pack, que per menys de 2 euros m'ha permès descarregar a la consola els clàssics de Namco Pac-man, Galaga i Dig Dug.

Tots tres els tenia ja al Namco Museum de la Switch, però són clàssics que no fa mal tenir en diversos sistemes, i a més a la Xbox One tenen assoliments, i força bons, que sempre és un al·licient.

El Pac-man 256 formava part de la mateixa oferta setmanal i, tot i que ja el tenia al mòbil i de franc, m'ha fet gràcia que entrés a la meva col·lecció de l'actual consola de Microsoft, i certament és un títol molt divertit i una gran versió del clàssic.

Finalment tenim l'Owlboy, un videojoc del qual reconec que no havia sentit a parlar fins que va sortir en digital per a la Switch, i en parlaven molt bé gràcies a la seva història i uns preciosos gràfics d'estil 16 bits. 

És un d'aquells casos de títols indie que tenen tant d'èxit que acaben sortint en format físic, i com que ha sortit molt bé de preu he volgut que formés part de la meva col·lecció.

Això ha estat tot aquest mes, que no ha estat poc en quantitat, però sí en despesa, que al capdavall també és important. 

Compres: desembre de 2017

Arribem a l'últim mes de l'any i també he de parlar de compres que hi ha hagut, aquesta vegada majoritàriament digital. Hi ha jocs físics, també, sí, però no són compres. Després veurem per què.

De les compres en molt bona part en tenen la culpa dues ofertes amb què he pogut comprar saldo per a l'eShop de Nintendo per sota del seu preu, de manera que a la pràctica és com si alguns dels jocs que esmentaré ara m'haguessin costat entre 25 i 30% menys. La resta, gràcies a una inusual rebaixa temporal de molts jocs també de la botiga digital de Nintendo, que combinada amb preus millors en eShops estrangeres han arrodonit la jugada.

Com que tinc la Neo Geo però els seus jocs, com sap gairebé tothom que hi entengui mínimament de videjocs retro, valen centenars d'euros, no podré augmentar la meva col·lecció més enllà dels dos videojocs que ja tinc, així que aquesta iniciativa dels Arcade Archives, amb el subsegell ACA Neo Geo, m'ajudarà a tenir a la Switch -i en la majoria de casos provar per primera vegada- els seus clàssics que més m'interessen.

És el cas d'aquest The King of Fighters '98, per a molts la millor de les moltes entregues que va tenir aquesta saga amb què gosaria dir que es van iniciar els crossovers entre jocs de lluita, en aquest cas tots de la casa SNK.

De la mateixa línia he adquirit el Metal Slug, un que sí que havia provat, en aquest cas en recreatives modernes -de les fetes ara amb emuladors dins, vaja- i sempre em cridava l'atenció, però mai l'havia comprat en cap dels múltiples recopilatoris en què ha aparegut.

Ara el tinc per a la Switch i podré practicar un cop rere l'altre per veure per què és un títol tan estimat, i si la cosa va bé compraré més entregues de la saga.

Tirem una carpeta enrere, perquè dels Arcade Archives fora de Neo Geo també surten títols, i més que en sortiran. Un d'ells ha estat el mític Mario Bros., sense el "Super", el clàssic de recreativa de 1983 en què va debutar en Luigi i que, a diferència d'altres títols del segell, que es poden comprar també en PlayStation 4 i Xbox One, serà exclusiu de la Switch per raons òbvies.

He de dir que l'havia provat a la NES Mini i en la variant inclosa al Super Mario Bros. 3 de la NES, però aquesta és la versió original de recreativa i el cert és que el trobo addictiu.

El Blaster Master Zero no és un joc emulat, sinó que va ser llançat per a la Nintendo 3DS i la Switch -la versió que tinc jo- com a remake i alhora homenatge al Blaster Master de la NES, títol que vaig descobrir precisament quan en vaig fer l'entrada per al blog.

Després del llegir-ne diverses anàlisis no em queda clar el grau de fidelitat o de distanciament de l'original, cosa que al principi em representava un problema, perquè no volia que fos clavat al de la NES, i el seu aspecte de 8 bits sembla suggerir que sí que ho és, però al final m'he decidit a comprar-lo quan l'he pogut adquirir molt barat.

Un recopilatori que molts pensem que hauria d'haver sortit també en versió física, però que al final, com tots els jocs que he esmentat, només s'ha pogut comprar digitalment.

El Namco Museum, l'enèsim recull de clàssics de Namco, tenia, però, un preu massa elevat per ser només digital, però durant un parell de setmanes ha estat a meitat de preu i no m'hi he pogut resistir. Inclou els títols Pac-man, Galaga, Galaga'88, Dig Dug, Splatterhouse, Rolling Thunder, Rolling Thunder 2, Tank Force, Sky Kid, Tower of Druaga i Vs. Pac-man, aquest últim pensat per a quatre jugadors, tres dels quals persegueixen en Pac-man com a fantasmes.

Tornem als Arcade Archives, perquè van traient de moment títols de Nintendo i, en molts casos, del Nintendo Vs. System, unes recreatives en què es rellançaven jocs de la NES lleugerament modificats, normalment per a incloure la possibilitat que hi jugués una segona persona gràcies al disseny del moble.

El primer d'aquesta línia ha estat el Vs. Super Mario Bros., que vaig poder provar breument a Hiroshima l'any passat en una recreativa i curiosament ja es podia jugar a dos jugadors a la NES de la mateixa manera, per torns, però el que m'atreia d'ell és que té diferències respecte el Super Mario Bros. de tota la vida: llançat un any després del de la NES, la seva dificultat és més elevada, en col·locar els enemics i alguns objectes de manera diferent, oferir menys ajudes i sobretot presentar nivells de gran dificultat que en substituïen alguns de clàssics, i que després apareixerien al Super Mario Bros. 2 autèntic, el que a Occident arribaria amb la SNES al Super Mario All-Stars com a The Lost Levels.

Marxem del retro, perquè últimament m'atrauen molt els jocs indie i a l'eShop de Mèxic tenien tan barat l'Oxenfree, una aventura gràfic de misteri sobrenatural, que tot i no saber-ne gran cosa més l'havia de comprar.

M'atreia pels seus gràfics relativament minimalistes, la seva mecànica de joc i els seus múltiples finals, que donen rejugabilitat a una aventura en realitat no gaire llarga.

Acabo amb els físics, que deia al principi de tot que no eren compres. El que són és una donació d'un amic que fa temps em va dir que si els volia, i jo naturalment vaig contestar que sí. Finalment, en venir a conèixer la meva filla, me'ls ha portat, cosa que li agraeixo infinitament.

Els títols, per a la Nintendo 64, són Pokémon Stadium, Super Smash Bros. (la joia de la corona), Donkey Kong 64, Mario Tennis, Banjo-Kazooie, F1 World Grand Prix II, Goldeneye 007 i Beetle Adventure Racing! De regal, com si tot això no fos ja un regal, hi ha un comandament lila transparent. També amb caixa, com els jocs, que d'altra banda no porten instruccions, però les caixes estan en un estat excel·lent.

Així s'acaba el repàs de les adquisicions videojoquístiques de desembre, al gener ja veurem què m'han portat els Reis.