Reflexions: Videojocs repetits

Avui us vull parlar de videojocs repetits. Amb això no em refereixo a aquells jocs que molts jugadors compren en diversos sistemes alhora, pràctica força estesa a l'actualitat, per motius de col·leccionisme (dut a l'extrem, obsessió amb un joc o una saga com per comprar-ne diverses edicions i versions regionals), suport als desenvolupadors, especulació -allò de "un per jugar, un altre per a la prestatgeria"-, etc. 

Tampoc als remakes o remasters, tot i que en certa manera es poden considerar videojocs repetits i, personalment, segons el cas no em fa gaire gràcia que surtin, per motius sobre els que ja he reflexionat altres cops. Ni al fet de passar per caixa dos cops quan un videojoc surt aparentment només en versió digital però temps després -de vegades anys després- en treuen una edició física i hi ha qui se la compra tot i tenir la digital, cosa que jo he fet molt poques vegades. 

No, avui el tema són aquells videojocs que, sense que fos la nostra intenció quan ens els vam comprar per primera vegada, amb els anys hem acabat tenint en diverses plataformes, de vegades moltes, i crec que d'això no se n'escapa ningú.

He de reconèixer que el meu col·leccionisme, que no és de l'exhibicionista, sinó el d'acumular per poder jugar quan tingui temps, em fa intentar evitar la repetició, el solapament. Per exemple, quan surt un recopilatori de clàssics tinc molt en compte el percentatge de títols que ja tinc disponibles en altres plataformes, a més de valorar si em val la pena tenir-ne alguns de repetits per qüestions de comoditat a l'hora de jugar-hi a la màquina moderna. Si el percentatge de repetits és elevat, i els que no tindria repetits es poden aconseguir fàcilment, per preu o disponibilitat, per separat, en general descarto aquella recopilació, per eficiència econòmica però també per un sentiment que tenir un joc en diverses bandes li resta valor al fet de posseir cadascuna d'aquestes còpies. Manies meves.

Però, és clar, hi ha videojocs que són especials, que val la pena, trobo, tenir a tot arreu on surtin, que no demanen una inversió de setmanes o mesos per partida, com és el cas del meu estimadíssim Sonic the Hedgehog. És un joc que tinc a la Mega Drive, òbviament, però també al Sonic Jam de la Saturn -on anys després vaig saber que no era un port, sinó que s'havia programat de manera nativa-, amb efecte 3D a la Nintendo 3DS dins de la línia 3D Classics de Sega, al Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One, a la Mega Drive Mini i a la Switch, dins del segell digital Sega Ages, però també al recopilatori de celebració del 30è (més aviat 32è) aniversari de la saga anomenat Sonic Origins. 

Un altre joc que tinc repetit moltes vegades és el Final Fight, i parlo de la versió recreativa, perquè també podria esmentar que el tinc a la Super Nintendo, al Mega-CD i a la Game Boy Advance, però en tots els casos són ports amb els corresponents canvis, absències i afegits.

L'arcade original el tinc emulat al Capcom Classics Collection Remixed de la PSP, al Final Fight: Double Impact de la Xbox 360, a la Switch dins del Capcom Beat'em Up Bundle, al recopilatori Capcom Arcade Stadium a la Xbox One i és possible que l'acabi tenint també al model de l'Evercade Alpha, la recreativa bartop de Blaze, que tinc al punt de mira.

Entre els exemples amb no tantes repeticions, però també Déu n'hi do, podríem trobar el Galaga, el Pac-Man i molts altres clàssics, com ara les diverses iteracions de l'Street Fighter II. I també n'hi ha que he acabat tenint repetits perquè valia la pena pagar aquest preu, en sentit literal i figurat, en interessar-me la resta del producte, fos una recreativa mini amb una part dels jocs que ja tinc en altres bandes -de vegades una altra recreativa mini- o un cartutx d'Evercade amb títols que no eren nous per a mi però que pel preu em valia la pena tenir també en format portàtil, per exemple.

De vegades m'he comprat títols de recreativa del segell Arcade Archives que ja tenia en alguna altra màquina, però sempre que fos una altra plataforma, mai a la mateixa Switch, que és on em compro aquests jocs. Perquè sí, perquè hi ha videojocs que s'ho mereixen. O, més ben dit, com a videojugadors nosaltres ens mereixem tenir-los en diversos llocs perquè, segons el moment i l'ocasió, podem preferir, o necessitar, jugar-hi d'una manera o d'una altra, i en aquests casos trobo que val la pena tenir determinats títols tantes vegades com sigui necessari.

Perquè són videojocs que ens acostumen a venir de gust, i quan ens agafa aquell rampell de jugar-hi ens agrada poder-ho fer sense pensar on el teníem i en quines condicions, però també pot ser que ens vulguem prendre el temps i la molèstia de connectar una vella consola i gaudir de l'experiència d'emular sensacions de la nostra història com a videojugadors. Depèn, doncs, del moment, així que hem de tenir totes les opcions possibles. I vosaltres, quins són els jocs que teniu repetits (i ja us està bé)?

Reflexions: Quina versió comprar?

Quan érem petits segur que somiàvem amb tenir més consoles de les que ja teníem. Guerra de consoles a banda -i això depèn de cadascú, perquè jo no vaig veure ni viure mai discussions sobre Sega i Nintendo a l'escola-, si teníem una màquina probablement somiàvem amb tenir també la de la competència, i alguns molt afortunats fins i tot feien realitat el somni.

També calculàvem que, quan fóssim grans, tindríem diners per poder-nos comprar tants videojocs i consoles com volguéssim. No tant, però en aquest sentit sí que la situació ens ha millorat força. Un altre tema és el temps que tenim per gaudir-ne. Però aquest no és el tema d'avui, sinó el fet que ara, com a videojugadors adults, és ben possible que tinguem més d'una consola, i coneixem prou gent que té totes les d'aquella generació, i quan hi ha un llançament hem de decidir quina versió ens comprem. 

En aquest dilema (o "trilema") del primer món intervenen, segons la persona, diversos factors, que poden anar des del preu del joc fins a la disponibilitat, passant per la manera de jugar a cadascuna de les plataformes candidates. 

En el meu cas, és un problema que em trobo sovint i que ha empitjorat des que m'he comprat la PlayStation 5 i, per fi, tinc accés també al catàleg de la PS4, consola que no tinc, gràcies a la retrocompatibilitat de l'última consola de Sony. 

I dic que el problema ha empitjorat perquè, fins fa poc, hi havia casos en què, tenint una Switch i una Xbox One, si un joc sortia en físic només per a la Switch i la PS4 (que, repeteixo, no tinc), la decisió estava clara. I, malauradament, és una cosa que em passava sovint, especialment en el cas dels jocs sense grans pretensions ni tirades.

Ara que "tinc" la PS4, però, com que molt sovint jugo als jocs mesos o fins i tot anys després de comprar-me'ls, hi ha alguna decisió que si pogués tornar enrere no hauria pres, perquè hi ha títols que tinc en Switch que potser m'estimaria més jugar a la màquina de Sony. 

Per què penses això, us demanareu, si als jocs de la Switch també s'hi pot jugar al televisor, ja que la gràcia de la consola de Nintendo és la seva naturalesa híbrida?

Doncs perquè, a banda del fet que normalment els jocs tenen més bon rendiment i resolució a les màquines de la competència, hi ha la qüestió dels assoliments, a PlayStation trofeus, que a mi m'agrada i pot condicionar, si són interessants, la meva compra, com ho ha fet més d'un cop si la decisió ha estat entre la versió Switch i la versió Xbox One.

Hi ha un cas en què sí que parteix amb avantatge la Switch, però: els jocs clàssics rellançats actualment. 

Encara que es llancin també a les altres màquines, tots aquells píxels es veuen millor en una pantalla ideal com la de la Switch, precisament perquè és prou gran per veure les coses bé però no tant com els monitors a què endollem les Playstations i les Xboxs, i els jocs pixelats, com més gran és la pantalla, pitjor. Ara bé, en els jocs de naus o trets en general, que tenen molts elements en pantalla, potser és més discutible perquè afecta la visibilitat.

Un altre cas, però ja és una circumstància personal, és el dels videojocs llargs. Un RPG, per exemple. Tinc més ocasions de jugar fora de casa que dins, i si he de tirar endavant un joc de llarga durada el més habitual és que me'l compri per a la Switch.

És l'anomenat "factor portàtil", el gran i potser únic avantatge de la consola respecte a la competència, que en aquest cas per a mi és cabdal, però que en d'altres, com el típic argument de "el joc va i es veu pitjor a la Switch, però te'l pots endur fora de casa", a mi no em serveix.

I ara una mania meva: si surt el remake d'un joc clàssic que ja tinc en una consola, o una segona part que sembla més aviat un remake de la primera (cas Windjammers 2), em sembla millor comprar-lo per a una consola diferent, per reduir la sensació de comprar un producte pràcticament repetit. Per posar un exemple concret del que dic, hi ha el New Joe & Mac, que és el mateix que el de recreativa però amb un estil gràfic totalment diferent. Com que l'original el tinc en Switch, i la Xbox no en rebrà edició física (ho veieu? Encara passen aquestes coses, tot i l'augment de la popularitat de la màquina de Microsoft), la nova versió serà per a la PS5.

És un cas diferent de quan compro conscientment un joc que ja tenia, que és quan per exemple m'agrada molt, surt molt barat en format digital i em ve de gust tenir-lo també en un altre sistema, sobretot si són arcades de mecàniques senzilles i addictives i ideals per a partides curtes. O el tinc per a un sistema retro però el rellancen en digital i vull tornar-hi a jugar de manera còmoda i amb assoliments o trofeus.

Relacionat amb el tema dels jocs repetits, fa poc ha passat una cosa que m'ha matat. Bé, me l'esperava, però m'ha matat igualment.

Abans de tenir la Xbox One vaig conèixer el desenvolupament del Cuphead, que em va enamorar i va contribuir a que triés aquella consola, per a la qual sortia en exclusiva, per sobre de la PS4. La meva decepció va ser majúscula quan es va saber que era només digital -encara era "jove" en aquest sentit i em va sorprendre aquell moviment tan habitual des de fa anys-, però es va dir que més endavant sortiria en físic atès l'èxit que havia tingut i vaig esperar. Anys. 

Un dia em vaig cansar de no poder gaudir del joc i me'l vaig comprar digital en una rebaixa i aprofitant uns punts que em van permetre aconseguir-lo de franc. Poc després s'anunciava que l'edició física -a aquestes altures ja també per a PlayStation 4 i Switch- arribaria en uns mesos, i això està a punt de passar. 

He jugat poc a la versió digital, però no passa res perquè no m'hi vaig gastar ni un cèntim. El problema és que ara no sé per a quina consola comprar-me la física: en Xbox ja el tinc, encara que sigui digital, i tindria sentit comprar l'edició física en Switch per si el vull treure de casa, el Cuphead. La de la PS4 no, és clar. No m'ofereix res diferent de la d'Xbox.

Visceralment, però, l'hauria de comprar en Xbox. És com hauria d'haver sortit el 2017, sense entrar en temes d'exclusivitats que van deixar de ser-ho quan Microsoft va decidir fer amics i treure importància a les vendes de les seves màquines en favor dels jocs. I és de disparar i l'he de veure bé. Però comprar-lo així sí que seria tenir-lo repetit, a sobre a la mateixa consola. Quan tinc un joc digital i després surt en físic m'emprenyo, però no me'l compro un altre cop. Què faig? Ajudeu-me!