Reflexions: Videojocs repetits

Avui us vull parlar de videojocs repetits. Amb això no em refereixo a aquells jocs que molts jugadors compren en diversos sistemes alhora, pràctica força estesa a l'actualitat, per motius de col·leccionisme (dut a l'extrem, obsessió amb un joc o una saga com per comprar-ne diverses edicions i versions regionals), suport als desenvolupadors, especulació -allò de "un per jugar, un altre per a la prestatgeria"-, etc. 

Tampoc als remakes o remasters, tot i que en certa manera es poden considerar videojocs repetits i, personalment, segons el cas no em fa gaire gràcia que surtin, per motius sobre els que ja he reflexionat altres cops. Ni al fet de passar per caixa dos cops quan un videojoc surt aparentment només en versió digital però temps després -de vegades anys després- en treuen una edició física i hi ha qui se la compra tot i tenir la digital, cosa que jo he fet molt poques vegades. 

No, avui el tema són aquells videojocs que, sense que fos la nostra intenció quan ens els vam comprar per primera vegada, amb els anys hem acabat tenint en diverses plataformes, de vegades moltes, i crec que d'això no se n'escapa ningú.

He de reconèixer que el meu col·leccionisme, que no és de l'exhibicionista, sinó el d'acumular per poder jugar quan tingui temps, em fa intentar evitar la repetició, el solapament. Per exemple, quan surt un recopilatori de clàssics tinc molt en compte el percentatge de títols que ja tinc disponibles en altres plataformes, a més de valorar si em val la pena tenir-ne alguns de repetits per qüestions de comoditat a l'hora de jugar-hi a la màquina moderna. Si el percentatge de repetits és elevat, i els que no tindria repetits es poden aconseguir fàcilment, per preu o disponibilitat, per separat, en general descarto aquella recopilació, per eficiència econòmica però també per un sentiment que tenir un joc en diverses bandes li resta valor al fet de posseir cadascuna d'aquestes còpies. Manies meves.

Però, és clar, hi ha videojocs que són especials, que val la pena, trobo, tenir a tot arreu on surtin, que no demanen una inversió de setmanes o mesos per partida, com és el cas del meu estimadíssim Sonic the Hedgehog. És un joc que tinc a la Mega Drive, òbviament, però també al Sonic Jam de la Saturn -on anys després vaig saber que no era un port, sinó que s'havia programat de manera nativa-, amb efecte 3D a la Nintendo 3DS dins de la línia 3D Classics de Sega, al Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One, a la Mega Drive Mini i a la Switch, dins del segell digital Sega Ages, però també al recopilatori de celebració del 30è (més aviat 32è) aniversari de la saga anomenat Sonic Origins. 

Un altre joc que tinc repetit moltes vegades és el Final Fight, i parlo de la versió recreativa, perquè també podria esmentar que el tinc a la Super Nintendo, al Mega-CD i a la Game Boy Advance, però en tots els casos són ports amb els corresponents canvis, absències i afegits.

L'arcade original el tinc emulat al Capcom Classics Collection Remixed de la PSP, al Final Fight: Double Impact de la Xbox 360, a la Switch dins del Capcom Beat'em Up Bundle, al recopilatori Capcom Arcade Stadium a la Xbox One i és possible que l'acabi tenint també al model de l'Evercade Alpha, la recreativa bartop de Blaze, que tinc al punt de mira.

Entre els exemples amb no tantes repeticions, però també Déu n'hi do, podríem trobar el Galaga, el Pac-Man i molts altres clàssics, com ara les diverses iteracions de l'Street Fighter II. I també n'hi ha que he acabat tenint repetits perquè valia la pena pagar aquest preu, en sentit literal i figurat, en interessar-me la resta del producte, fos una recreativa mini amb una part dels jocs que ja tinc en altres bandes -de vegades una altra recreativa mini- o un cartutx d'Evercade amb títols que no eren nous per a mi però que pel preu em valia la pena tenir també en format portàtil, per exemple.

De vegades m'he comprat títols de recreativa del segell Arcade Archives que ja tenia en alguna altra màquina, però sempre que fos una altra plataforma, mai a la mateixa Switch, que és on em compro aquests jocs. Perquè sí, perquè hi ha videojocs que s'ho mereixen. O, més ben dit, com a videojugadors nosaltres ens mereixem tenir-los en diversos llocs perquè, segons el moment i l'ocasió, podem preferir, o necessitar, jugar-hi d'una manera o d'una altra, i en aquests casos trobo que val la pena tenir determinats títols tantes vegades com sigui necessari.

Perquè són videojocs que ens acostumen a venir de gust, i quan ens agafa aquell rampell de jugar-hi ens agrada poder-ho fer sense pensar on el teníem i en quines condicions, però també pot ser que ens vulguem prendre el temps i la molèstia de connectar una vella consola i gaudir de l'experiència d'emular sensacions de la nostra història com a videojugadors. Depèn, doncs, del moment, així que hem de tenir totes les opcions possibles. I vosaltres, quins són els jocs que teniu repetits (i ja us està bé)?

Els models de la NES

Aprofitant que l'altre dia homenatjava la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, una de les màquines més importants de la història dels videojocs sense cap mena de dubte ni discussió, avui repassaré els seus diversos models, que potser no són edicions especials per se com en d'altres entregues d'aquesta mena de subsecció dedicada a això, però que val la pena veure igualment.

Parteixo de l'assumpció que sabem com és la NES normal, l'estàndard, l'occidental, la que tots tenim o hem provat. Hauria de ser la que hi ha a la part de sota de la imatge, en tons de gris, la franja negra i les lletres de color vermell, amb càrrega frontal protegida per una tapa. Però si en sabem una micona, també ens hauria de sonar la versió original japonesa, la Famicom o Family Computer, que no s'hi assembla gens.

És blanca i vermella i amb les lletres daurades. De fet, encara que per dins eren pràcticament iguals, la japonesa carrega els cartutxos (que són molt diferents dels occidentals) per dalt, té uns espais per a col·locar dos comandaments mentre no es fan servir. Parlant dels comandaments, a la Famicom estaven enganxats a la part de darrere de la consola i a més presentaven una altra curiositat: el segon comandament no té els botons Select i Start, però sí un micròfon que, en alguns videojocs japonesos, es feia servir. 

El 1993, en ple auge de les consoles de 16 bits com la Mega Drive i la Super Nintendo, la divisió nord-americana de la Gran N va llançar un model de la NES que, almenys en el seu comandament, s'assemblava a la seva plataforma de 16 bits, encara que no gaire pel que fa a la consola en si, coneguda com a NES 2 però oficialment model NES-101, ja que l'original es deia NES-001.

Aquest nou model de contorns més suaus i moderns perdia el pilotet que indica que la consola està en marxa, carregava els cartutxos per la part de dalt (i per tant solucionava els coneguts problemes de reconeixement que tenen les Nintendo més antigues per culpa del deteriorament de les peces a causa de la pols) i eliminava el famós xip 10NES, el que impedia fer servir jocs pirata i d'altres regions, perquè com segurament sabeu si teniu una NES també era la causa d'una avaria gairebé inevitable (i fàcilment solucionable inutilitzant el xip dels pebrots). Amb això, la NES-101 podia carregar sense problemes jocs d'altres zones del món. Ara bé, la possibilitat de connectar la consola a través d'un cable RCA desapareixia en aquest model. 

Diu la Wikipedia que existeixen versions de la NES-101 amb aquesta opció, però que són raríssimes perquè es tracta d'unitats enviades per Nintendo com a resposta a les queixes que alguns usuaris van expressar amb l'acte extrem de tornar la màquina a la companyia, tot i que es diu que alguns models revisats van arribar a un parell de cadenes de botigues.

Una mica més tard, però aquell mateix any, sortia la versió japonesa d'aquell redisseny nord-americà. Era el model HVC-101 —l'original era l'HVC-001—, conegut popularment com a AV Famicom precisament per una de les dues diferències que presentava: aquesta es connectava al televisor només a través del cable RCA (tot i que també es venia, apart, un modulador RF per a qui el necessités). 

Com podem veure és gairebé idèntica a la dels Estats Units, però si ens fixem en el port per a cartutxos veurem que és pla, i no convex, i és que els cartutxos eren diferents als dos mercats i, a més, calia una mida especial per tal d'afegir el cartutx de RAM necessari per al funcionament del Famicom Disk System. Per al públic japonès, a més, aquest model representava el primer que permetia l'ús de comandaments no enganxats a la consola, encara que a canvi de perdre el micròfon del segon comandament, a la pràctica emprat en poquíssims títols. Una altra diferència respecte a Occident: la HVC-101 es va fabricar fins el 2003. Poca broma, als Estats Units van deixar de fer-la el 1995.

Sí que es podria considerar una edició especial la Comboy, la versió coreana de la consola, fabricada per Hyundai amb llicència de Nintendo, que malgrat no recolzar oficialment les múltiples clòniques de la NES que van arribar a existir, sí que concedia llicències a alguns fabricants externs.

En el cas sud-coreà era, per llei fins el 1998, l'única manera que els productes japonesos entressin al país, ateses les tensions polítiques entre els dos països per culpa dels diversos intents, alguns reeixits, d'annexió de Corea per part del Japó durant el primer terç del segle XX.

El 1986, i només al Japó, va sortir la Twin Famicom, fabricada per Sharp, que permetia introduir-hi cartutxos de la consola i també discs del seu perifèric Famicom Disk System, cosa que era un gran avantatge. També era un avantatge poder-la connectar a una Famicom original de manera que la Twin Famicom funcionés com a Famicom Disk System si no en teníem un.

Venuda també amb els colors invertits (negre i una mica de vermell), estava preparada per a connectar als televisors i monitors a través d'un cable RCA, cosa que en millorava el resultat visual.  

També de Sharp, però desenvolupat juntament amb Nintendo, havia sortit el 1983 la Sharp Nintendo Television, o C1 NES TV, o al Japó My Computer TV C1, que era una NES construïda en un monitor de televisió. En van sortir models de 14 i 19 polzades i el 1989 va arribar als Estats Units amb el primer nom que he escrit i lleugerament diferent.

Sembla que la imatge es veia lleugerament millor que amb qualsevol altra combinació de consola i monitor, i que les captures de pantalla que apareixien a les revistes de l'època es feien, normalment, amb aquest aparell. Només per això ja l'hauríem de considerar un tros d'Història.

Però probablement el model més lleig és el Famicom Titler (o Famicom Editor), de 1989, també de Sharp, que a banda d'una imatge de gran qualitat gràcies al fet que generava vídeo RGB de manera interna i tenia sortida S-Video, també permetia la sempre útil possibilitat de crear subtítols per a gravacions fetes amb càmera de vídeo, evidentment compatible amb el Titler.

Això es fa amb una petita pantalla tàctil que permet escriure-hi amb un llapis tàctil durant els vídeos que els usuaris creen o bé les gravacions de gameplays en què vulguin afegir text. I per acabar-ho d'adobar, un micròfon obre la possibilitat de gravar àudio a les imatges. Però si aquest model és valorat actualment és sobretot pel que dèiem de la qualitat de la imatge, superior a la de qualsevol altre model. Ara bé, és rar i, per tant, ja podem preparar la paciència i la cartera.