Reflexions: Videojocs repetits

Avui us vull parlar de videojocs repetits. Amb això no em refereixo a aquells jocs que molts jugadors compren en diversos sistemes alhora, pràctica força estesa a l'actualitat, per motius de col·leccionisme (dut a l'extrem, obsessió amb un joc o una saga com per comprar-ne diverses edicions i versions regionals), suport als desenvolupadors, especulació -allò de "un per jugar, un altre per a la prestatgeria"-, etc. 

Tampoc als remakes o remasters, tot i que en certa manera es poden considerar videojocs repetits i, personalment, segons el cas no em fa gaire gràcia que surtin, per motius sobre els que ja he reflexionat altres cops. Ni al fet de passar per caixa dos cops quan un videojoc surt aparentment només en versió digital però temps després -de vegades anys després- en treuen una edició física i hi ha qui se la compra tot i tenir la digital, cosa que jo he fet molt poques vegades. 

No, avui el tema són aquells videojocs que, sense que fos la nostra intenció quan ens els vam comprar per primera vegada, amb els anys hem acabat tenint en diverses plataformes, de vegades moltes, i crec que d'això no se n'escapa ningú.

He de reconèixer que el meu col·leccionisme, que no és de l'exhibicionista, sinó el d'acumular per poder jugar quan tingui temps, em fa intentar evitar la repetició, el solapament. Per exemple, quan surt un recopilatori de clàssics tinc molt en compte el percentatge de títols que ja tinc disponibles en altres plataformes, a més de valorar si em val la pena tenir-ne alguns de repetits per qüestions de comoditat a l'hora de jugar-hi a la màquina moderna. Si el percentatge de repetits és elevat, i els que no tindria repetits es poden aconseguir fàcilment, per preu o disponibilitat, per separat, en general descarto aquella recopilació, per eficiència econòmica però també per un sentiment que tenir un joc en diverses bandes li resta valor al fet de posseir cadascuna d'aquestes còpies. Manies meves.

Però, és clar, hi ha videojocs que són especials, que val la pena, trobo, tenir a tot arreu on surtin, que no demanen una inversió de setmanes o mesos per partida, com és el cas del meu estimadíssim Sonic the Hedgehog. És un joc que tinc a la Mega Drive, òbviament, però també al Sonic Jam de la Saturn -on anys després vaig saber que no era un port, sinó que s'havia programat de manera nativa-, amb efecte 3D a la Nintendo 3DS dins de la línia 3D Classics de Sega, al Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360, al Sega Mega Drive Classics de la Xbox One, a la Mega Drive Mini i a la Switch, dins del segell digital Sega Ages, però també al recopilatori de celebració del 30è (més aviat 32è) aniversari de la saga anomenat Sonic Origins. 

Un altre joc que tinc repetit moltes vegades és el Final Fight, i parlo de la versió recreativa, perquè també podria esmentar que el tinc a la Super Nintendo, al Mega-CD i a la Game Boy Advance, però en tots els casos són ports amb els corresponents canvis, absències i afegits.

L'arcade original el tinc emulat al Capcom Classics Collection Remixed de la PSP, al Final Fight: Double Impact de la Xbox 360, a la Switch dins del Capcom Beat'em Up Bundle, al recopilatori Capcom Arcade Stadium a la Xbox One i és possible que l'acabi tenint també al model de l'Evercade Alpha, la recreativa bartop de Blaze, que tinc al punt de mira.

Entre els exemples amb no tantes repeticions, però també Déu n'hi do, podríem trobar el Galaga, el Pac-Man i molts altres clàssics, com ara les diverses iteracions de l'Street Fighter II. I també n'hi ha que he acabat tenint repetits perquè valia la pena pagar aquest preu, en sentit literal i figurat, en interessar-me la resta del producte, fos una recreativa mini amb una part dels jocs que ja tinc en altres bandes -de vegades una altra recreativa mini- o un cartutx d'Evercade amb títols que no eren nous per a mi però que pel preu em valia la pena tenir també en format portàtil, per exemple.

De vegades m'he comprat títols de recreativa del segell Arcade Archives que ja tenia en alguna altra màquina, però sempre que fos una altra plataforma, mai a la mateixa Switch, que és on em compro aquests jocs. Perquè sí, perquè hi ha videojocs que s'ho mereixen. O, més ben dit, com a videojugadors nosaltres ens mereixem tenir-los en diversos llocs perquè, segons el moment i l'ocasió, podem preferir, o necessitar, jugar-hi d'una manera o d'una altra, i en aquests casos trobo que val la pena tenir determinats títols tantes vegades com sigui necessari.

Perquè són videojocs que ens acostumen a venir de gust, i quan ens agafa aquell rampell de jugar-hi ens agrada poder-ho fer sense pensar on el teníem i en quines condicions, però també pot ser que ens vulguem prendre el temps i la molèstia de connectar una vella consola i gaudir de l'experiència d'emular sensacions de la nostra història com a videojugadors. Depèn, doncs, del moment, així que hem de tenir totes les opcions possibles. I vosaltres, quins són els jocs que teniu repetits (i ja us està bé)?

Replantejaments necessaris

Fa molts anys, des que vaig tornar al món dels videojocs després d'una llarga absència i, en fer-ho, vaig descobrir el "retro", que em defineixo com un jugador purista, és a dir, que intento jugar als videojocs de manera legal, havent-los adquirit (o rebut com a regals) i en el seu format original per a la seva consola original.

M'agrada gaudir d'aquest mitjà d'entreteniment de la manera que va ser concebut, i en la mesura del que m'ha estat possible ho he anat fent, malgrat els problemes d'espai i de diners que suposa tenir aquest encaparrament.

Això no vol dir que no m'hagi obert a reconsideracions, a flexibilitzar les normes que sempre m'he autoimposat, i amb el pas del temps també trobo que és sa revisar les conviccions i admetre algunes esmenes. Perquè madurem, reflexionem i som més conscients de la realitat i del fet que hi ha somnis que no són gaire possibles. Per exemple, tenir recreatives a casa.

És per això que ja fa molt temps que em declaro purista "raonable", puntualització amb què vull especificar que intento mantenir els meus principis, gaudir de l'experiència original i sense entrar en pirateria, però quan una consola antiga (o un joc d'una generació anterior) té un preu massa elevat actualment, m'obro a la possibilitat de jugar a determinats videojocs a través de recopilatoris com el Rare Replay (a la imatge de dalt) -una joia-, conversions o fins i tot remakes per a sistemes posteriors, o a emulació oficial com en el cas de la NES Mini i els seus 30 clàssics, dels quals la majoria són massa cars actualment i els descarto tot i tenir també la consola original.

Darrerament, en aquesta obertura de mires sens dubte propiciada per la NES Mini i els seus avantatges com a recopilatori em forma de hardware, ha entrat la qüestió dels videojocs digitals. És el cas, per exemple, del Castlevania: Symphony of the Night per a la Xbox 360, que em va costar molt pocs diners mentre que les versions originals de PlayStation i Saturn són caríssimes fins i tot al Japó. Sempre m'he mirat els jocs digitals arrufant el nas, perquè considerava -i considero- que tenir un producte digital, no tangible, sens capsa ni instruccions, era a la pràctica el mateix que tenir-lo pirata. 

Tanmateix, sempre hi he estat obert quan es tractava d'un títol que senzillament només existia en aquest format, i en els darrers mesos, arrel de l'adquisició de la Xbox One i la possibilitat de comprar títols digitals en basars online estrangers, molt més barats, he començat a comprar-me coses digitals sense gaires escrúpols. Continuo pensant que no tenen el valor afegit que té un videojoc físic -i en el cas del llibre electrònic m'aferro al tradicional paper, com tantíssima gent, en part per purisme i en part perquè la qüestió dels preus no s'ha plantejat bé-, però hi ha casos en què la diferència de preu és abismal, o que, en tractar-se de regals promocionals (Xbox Live Gold), l'argument del purisme s'afebleix.

Queda tocat de mort, però, quan hom descobreix que l'última consola que s'ha comprat (sigui la Xbox One, en el meu cas, o la PlayStation 4) obliga a instal·lar els jocs tant si són digitals com en disc, de manera que al final l'espai d'emmagatzematge de la consola disminueix igual en un cas i en l'altre, amb la diferència que els jocs físics s'han d'introduir al sistema cada cop per tal que aquest ens en reconegui la propietat. Per tant, a l'hora de canviar de joc, acaba sent una qüestió d'aixecar-se del sofà o no, segons si els títols són en disc o digitals.

A banda d'això, una altra conclusió a què he arribat últimament és que el temps de què disposo és cada cop més limitat i sempre em serà més fàcil jugar en sistemes portàtils que "segrestar" el televisor del menjador. A més, com que seré pare en els propers mesos tinc bastant clar que el meu espai per als videojocs passarà a ser, durant una bona temporada, gairebé exclusivament el seient del bus amb què em desplaço de casa a la feina i de la feina a casa.

Si fins ara aquest trajectes han estat el que m'ha permès dedicar unes 5 o 6 hores setmanals a les consoles portàtils, aviat seran els únics moments en què podré jugar a videojocs. Així, el que jo anomeno "factor portàtil", que és el que m'ha fet obrir a la idea de comprar versions de determinats videojocs per a la Nintendo 3DS encara que en alguns casos ja els tingués -o els pogués comprar sense grans problemes- per a d'altres consoles (com ara els jocs que conté el Sega 3D Classics Collection, per exemple), agafarà encara més pes.

Relacionat amb tot plegat hi ha la idea dels remakes o les remasteritzacions en alta definició. En general, com a "purista", m'agrada gaudir dels jocs en la seva versió original, però també he començat a preferir, amb l'actual generació de consoles, aficionada a la remasterització de títols de la generació anterior, les versions millorades de videojocs que potser ja tenia, però no havia tocat. No em trauria de sobre un videojoc que ja havia començat per jugar-hi amb els gràfics millorats al màxim, però si el tenia sense tocar i ja tinc la següent consola... per què no? Sempre i quan me'n pugui vendre la versió vella, és clar.

Agafant la frase d'en Groucho Marx i canviant-la una mica, jo tenia uns principis, però si no funcionen, en tinc d'altres. Adaptats a cada cas, és clar. Tot es pot estudiar i les decisions poden ser diferents cada vegada per diversos motius.