Ara que feia temps que no tocava aquesta secció, de les més veteranes d'un blog que també té més anys que els boscos, penso que algunes de les entrades que hi he escrit no són de jocs que necessàriament hagin canviat la indústria, però sí que són grans clàssics.
És el cas del títol d'avui, una recreativa de Namco que segurament tots, com a mínim, hem vist en moviment, d'altres hi hem jugat però no arribem gaire lluny perquè és d'aquells videojocs de fer punts i per a gent metòdica, i després hi ha els autèntics professionals.
El Dig Dug va sortir per a recreatives el 1982, precisament l'any que jo vaig néixer, i l'havia dissenyat el senyor Masahisa Ikegami amb l'ajuda de Shigeru Yokoyama, creador del Galaga. Poca broma. Va ser el segon joc amb més recaptació als salons recreatius d'aquell any al Japó, només per sota d'un títol que amb el nom ja feia una declaració d'intencions, el Pole Position.
Però de què va? Doncs és un videojoc de mecànica senzilla i, com se sol dir, difícil de dominar, que ens posa a la pell d'en Taizô Hori (joc de paraules amb el japonès horitai zô!, que vol dir "que vull foradar!"), un personatge que excava la el subsòl per tal d'eliminar enemics tot inflant-los fins que rebenten o fent una mica d'estratègia per tal que els aixafin roques que podem fer caure si excavem just per sota d'elles.
Com es pot comprovar mirant una estona no gaire llarga del vídeo, el sistema de joc s'entén perfectament sense que te l'hagin d'explicar. A partir d'aquí, els jugadors més experts foradaran tanta terra "innecessària" com sigui possible o faran caure almenys dues roques perquè aparegui un aliment per tal de guanyar més punts, al capdavall aquest joc, com era habitual a l'època, no té final, i senzillament cada cop costa més derrotar els enemics a mesura que els seus patrons de moviment i la seva velocitat van pujant de dificultat. I compte, que ells poden travessar la terra, mentre que nosaltres només ens podem moure pels túnels que anem creant.
La característica musiqueta del joc, que només se sent quan el protagonista camina, va ser composada per Yuriko Keino, que va dir que pretenia fer un efecte de so de les passes, però que cap no la va satisfer i es va decidir, en canvi, per aquesta opció que ha esdevingut ja història dels videojocs.
No ens ha d'estranyar que el Dig Dug s'acabés portant a sistemes domèstics, i el primer que el va rebre, el 1983, va ser l'Atari 2600, que si jutgem pel vídeo fa l'efecte que, gràfics a banda, va saber traslladar perfectament la jugabilitat de l'original.
Després va passar per l'Atari 5200, l'ordinador Atari 8-bit, el Commodore 64, l'Apple II, la Casio PV-1000 japonesa, l'MSX i, naturalment, la NES.
El 1992, 10 anys després del llançament de la versió original, arribava a la Game Boy, només als Estats Units, una versió que incloïa una modalitat de joc nova, New Dig Dug, que com podem veure ens demana que busquem per l'escenari una clau per poder sortir de la pantalla per la porta de sortida.
El Dig Dug és un dels videojocs més emblemàtics de Namco, potser una mica a l'ombra del Pac-Man i el Galaga, però és un habitual de les moltíssimes recopilacions de clàssics de la companyia que han anat sortint al llarg de les dècades per a tantes consoles.
Com no podia ser d'una altra manera, Namco va veure potencial en aquesta franquícia i va desenvolupar, de cara a 1985, el Dig Dug II, que canviava força la mecànica de joc: aquest cop, a banda de poder rebentar els enemics, els podem encerclar i fer que s'esfondri la part de l'illa on es troben. Va ser portat a la NES i l'X68000 de Sharp.
.jpeg)
L'èxit dels Dig Dug va fer que els seus personatges, fins i tot els simpàtics enemics vermells amb ulleres anomenats Pooka, apareguessin, amb els anys, en diversos jocs de la mateixa Namco, com el Pac-Man World, però també al Super Smash Bros. de la Nintendo 3DS i la Wii U.
També podem veure els tres personatges del joc -a la imatge només veiem els enemics, el drac Fygar i l'esmentat Pooka, però en Taizô també hi surt- fent un petit cameo a En Ralph el destructor, i és que potser no va ser un videojoc tan revolucionari, però sí que és prou estimat com per rebre aquesta mena d'homenatges.
I els clons no van trigar a arribar, cosa que demostra, com a mínim, que el Dig Dug va ser un videojoc molt influent.
Segurament el més popular i el que va tenir més èxit va ser el Mr. Do!, d'Universal, del mateix 1982, que amb una ullada al vídeo veurem com té un concepte extremament similar, però també hi va haver propostes com el Pixie Pete i el Cave Kooks del Commodore 64, o el Pumpman, del TRS-80 Color, més descarats i oblidats amb el temps. Un títol més conegut és el Boulder Dash, però en aquest cas només es tracta d'excavar per trobar diamants i evitar roques que cauen, i no seria ben bé un clon.
El 1996 va sortir una nova entrega de la saga, Dig Dug Arrangement, i el 2001 es va llançar per a Windows el Dig Dug Deeper, un remake en 3D de l'original. La Nintendo DS va rebre, el 2005, una entrega que no va triomfar gaire, el Dig Dug: Digging Strike, que feia així:
Amb unes mecàniques que barrejaven les dels dos primers títols, és una entrega important perquè la història vinculava Dig Dug amb Mr. Driller, una saga similar nascuda el 1999 el protagonista del qual, com aquí s'explica, era fill d'en Taizô Hori. I, de fet, el protagonista dels Dig Dug apareix sovint als Mr. Driller.
Sobre aquesta qüestió tornarem a parlar a la propera entrada, que tindrà relació amb la família Hori, però de moment aquest ha estat el meu petit homenatge a un clàssic que potser no és del Top 5 dels arcades més recordats dels 80, però no li deu faltar gaire.
