Clons: Car Fighter

Feia molt de temps que no escrivia en aquesta secció, però l'altre dia vaig descobrir, per casualitat, un joc després de veure'n l'atractiva portada, que compartiré més avall, i em vaig adonar que era una còpia descarada d'un altre títol emblemàtic del mateix sistema i de la meva vida, amb els canvis justos per no considerar-se una còpia literal i il·legal.

Us en posaré la caràtula japonesa, però llevat del text és igual que l'europea, passa que aquesta última no l'he trobat amb la mínima qualitat que es mereix el meu reduït però estimat públic. 

El Car Fighter és un joc de Casio per a l'MSX de l'any 1985, i amb aquesta portada d'estil còmic gosaria dir més europeu que americà, però en qualsevol cas no japonès, que és el que sorprèn, ja ens indicava una mica el que passava a dins del joc.

El més sorprenent de tot, però, és el grau de plagi que veiem en el seu desenvolupament i sobretot els sprites dels vehicles. Us en poso una mostra, que és el que us traurà de dubtes de seguida sobre quin és el joc desvergonyidament copiat:

Efectivament, és el mític Road Fighter de Konami, precisament un dels jocs de la meva infantesa i protagonista d'una de les primeres entrades d'aquest blog, fa prop de 16 anys.

Però no parlem del típic joc que es juga igual que un altre i s'ha volgut aprofitar del seu èxit. No ben bé. El Car Fighter copia sobretot els gràfics del joc de Konami (vehicles, carreteres...), així com el molest soroll continu del motor, l'absència de música durant la partida, el tipus de traçat...

Si coneixeu el Road Fighter no cal que us continuï senyalant les sospitosíssimes semblances, i si no, feu el favor de buscar-ne un vídeo, que en pocs segons ho haureu notat.

Jugablement, almenys, el joc del gegant dels rellotges i les calculadores proposa una cosa diferent: aquí no ens hem de limitar a arribar sencers a la meta de cada etapa, sinó que podem disparar als altres cotxes i deixar-los anar granades cap enrere, i de fet ells seran agressius amb nosaltres, també.

Però, malgrat això, estem davant d'una còpia no literal, però sí flagrant, que va descuidar aspectes com els variats i memorables escenaris del joc que havia triomfat l'any anterior i els va canviar per una cosa més insípida i repetitiva. Personalment, no l'he provat, però amb un canvi de colors no m'enganyen, i espero que a vosaltres tampoc.

Consoles desconegudes: Casio PV-1000

Fa uns dies parlava de les diverses versions del Pooyan, el clàssic de Konami, i fent la recerca vaig descobrir algun sistema del qual mai havia sentit ni tan sols parlar. 

Vaig anunciar que no trigaria a fer alguna entrada sobre un d'ells i avui ho compleixo.

Fins fa poc, cada cop que algú em preguntava, al carrer, o a l'autobús, o on sigui, perquè m'ho pregunten molt, si Casio havia fet cap consola, la resposta era clara: la Loopy, una màquina desconeguda pel gran públic i orientada a videojocs sobretot pensats per al públic femení.  

Però per molt que m'agradin els videojocs i m'interessi la seva història, n'aprenc coses noves amb freqüència, i una d'elles ha estat l'existència de la PV-1000, la primera incursió de la companyia coneguda pels seus rellotges, almenys al món del hardware de videojocs, perquè pel que fa a software ja s'havia encarregat d'alguna conversió a MSX. 

Amb una resolució, ens diu la Wikipedia, de 256x192 i fins a 8 colors en pantalla, va sortir al Japó a l'octubre de 1983 i va arribar a tenir 13 videojocs, que empraven el format cartutx i que incloïen clàssics de Konami i Namco. 

N'havien de ser 15, però dos no van arribar a sortir, i es diu que eren el Galaga i el Front Line. En aquest vídeo, però, surten tots 15:

A la història de les videoconsoles hem vist fracassos d'allò més sonats, i la PV-1000 no n'és una excepció: es va fúmer una castanya tan gran que es va poder comprar durant molt poc temps abans no la retiressin de les botigues, es parla fins i tot de cosa de setmanes. 

Una llàstima, però poc després arribaria la versió remodelada com a ordinador, el Casio PV-2000, -amb el qual era compatible pel que fa a joysticks, però no era així amb els videojocs- i després els PV-7 i PV-16, que complien l'estàndard -i, per tant, eren- MSX. 

Aquí s'explica que el problema va ser que va sortir en un moment en què Sega i Nintendo presentaven respectivament la SG-1000 i la Famicom, i que a més la PV-1000 emprava una tecnologia antiquada, però el cas és que va tenir una mala fortuna increïble. 

També se'ns argumenta que Casio vivia un moment dolç, amb l'estrena de la línia de rellotges G-Shock i l'èxit dels seus teclats electrònics, els Casiotone, i es va voler expandir encara més provant sort amb una consola. 

Aquestes històries de projectes fallits sempre tenen un punt trist, però per altra banda de la Casio PV-1000 queda una autèntica peça per a col·leccionistes, perquè costa de trobar i és cara, i a partir de 1999 se l'homenatjava als PDA de Casio, els Pocket Viewer, PV per als amics.