Fa uns dies parlava de les diverses versions del Pooyan, el clàssic de Konami, i fent la recerca vaig descobrir algun sistema del qual mai havia sentit ni tan sols parlar.
Vaig anunciar que no trigaria a fer alguna entrada sobre un d'ells i avui ho compleixo.
Fins fa poc, cada cop que algú em preguntava, al carrer, o a l'autobús, o on sigui, perquè m'ho pregunten molt, si Casio havia fet cap consola, la resposta era clara: la Loopy, una màquina desconeguda pel gran públic i orientada a videojocs sobretot pensats per al públic femení.
Però per molt que m'agradin els videojocs i m'interessi la seva història, n'aprenc coses noves amb freqüència, i una d'elles ha estat l'existència de la PV-1000, la primera incursió de la companyia coneguda pels seus rellotges, almenys al món del hardware de videojocs, perquè pel que fa a software ja s'havia encarregat d'alguna conversió a MSX.
Amb una resolució, ens diu la Wikipedia, de 256x192 i fins a 8 colors en pantalla, va sortir al Japó a l'octubre de 1983 i va arribar a tenir 13 videojocs, que empraven el format cartutx i que incloïen clàssics de Konami i Namco.
N'havien de ser 15, però dos no van arribar a sortir, i es diu que eren el Galaga i el Front Line. En aquest vídeo, però, surten tots 15:
A la història de les videoconsoles hem vist fracassos d'allò més sonats, i la PV-1000 no n'és una excepció: es va fúmer una castanya tan gran que es va poder comprar durant molt poc temps abans no la retiressin de les botigues, es parla fins i tot de cosa de setmanes.
Una llàstima, però poc després arribaria la versió remodelada com a ordinador, el Casio PV-2000, -amb el qual era compatible pel que fa a joysticks, però no era així amb els videojocs- i després els PV-7 i PV-16, que complien l'estàndard -i, per tant, eren- MSX.
Aquí s'explica que el problema va ser que va sortir en un moment en què Sega i Nintendo presentaven respectivament la SG-1000 i la Famicom, i que a més la PV-1000 emprava una tecnologia antiquada, però el cas és que va tenir una mala fortuna increïble.
També se'ns argumenta que Casio vivia un moment dolç, amb l'estrena de la línia de rellotges G-Shock i l'èxit dels seus teclats electrònics, els Casiotone, i es va voler expandir encara més provant sort amb una consola.
Aquestes històries de projectes fallits sempre tenen un punt trist, però per altra banda de la Casio PV-1000 queda una autèntica peça per a col·leccionistes, perquè costa de trobar i és cara, i a partir de 1999 se l'homenatjava als PDA de Casio, els Pocket Viewer, PV per als amics.
No fa gaire s'ha anunciat que un dels propers títols que apareixeran a la línia Arcade Archives, de Hamster, és un clàssic de Konami el nom del qual tenia desat en alguna carpeta de la meva memòria, normalment oculta, i això m'ha fet pensar en escriure una nova entrada d'aquesta secció en què la idea és veure un videojoc de recreativa i comparar-lo amb les adaptacions que se'n van fer per a sistemes menys potents.
En aquest cas es tracta d'un joc l'existència del qual vaig conèixer a l'MSX, sense preguntar-me si venia d'una recreativa o no -en aquella època no m'ho preguntava mai, perquè per a mi "l'ordinador" era l'única cosa que hi havia pel que fa a videojocs-, i que em cridava l'atenció pel seu nom, que llegit amb els escassos coneixements d'anglès del meu jo de llavors sonava molt pitjor que no pas ara.
Corria l'any 1982 i, a banda de néixer jo i sortir títols com el Dig Dug, el Ms. Pac-man, el Donkey Kong Jr., el Pole Position o l'E.T. de l'Atari 2600, entre altres videojocs cèlebres, la gent de Konami llançava el Pooyan, un joc desenvolupat per Stern Electronics que ens proposava controlar una truja per rescatar els seus fillets garrins (els pooyan, una manera afectuosa d'anomenar-los unint "poo", onomatopeia del ronc dels porcs, i "yan", un sufix de tractament familiar) d'un grup de llops.
La manera de fer-ho, però, és força original. No té res a veure amb el concepte de joc de plataformes que ens imaginem quan ens parlen d'una aventura, sigui de rescatar algú o de vèncer un dolent o trobar un tresor.
La mecànica del joc consisteix a llançar fletxes o trossos de carn a uns llops que tenen segrestats els porquets i que baixen (o pugen) per la pantalla agafats a uns globus plens d'heli. Per fer-ho haurem d'emprar l'ascensor manual operat des de dalt del penya-segat per uns altres porquets, suposarem que germans dels segrestats, però que he trobat que es diuen booyan, una altra manera afectuosa d'anomenar els porcs.
Els llops contraatacaran llançant-nos pedres, i si se'ns escapen ens atacaran des d'unes escales que tenim al darrere en cas que sigui una pantalla en què es mouen de dalt cap avall o uniran forces per deixar caure una roca gegant damunt nostre si és de les que ens els mostren pujant en comptes de baixant. Són dos tipus de pantalla, per cert, que es repeteixen en cicle i amb una dificultat creixent. Després de cada cicle hi ha una pantalla de bonificació.
Doncs bé, en els anys següents es va poder veure en diversos sistemes domèstics, i començo amb el que tenia jo, on vaig conèixer el joc, tot i que no va ser dels que més vaig tocar: l'MSX, de 1985.
Podem veure que la conversió era molt bona, com sempre amb Konami -per això els jocs d'aquesta companyia són reconeguts com els millors de l'ordinador-, però també que els gràfics són més simples, menys acolorits.
Anem enrere en el temps, perquè el mateix 1982 va sortir la versió per a l'Atari 2600, impossible de confondre amb cap altra veient aquest vídeo.
És evident que els gràfics són encara més simples, i la música és absent, perquè es deixen només els efectes de so.
Molt millor aspecte i, per fi, música tenia a l'Atari 800, tot i que encara quedava lluny de la versió original per a recreatives.
Aquí el veiem en Commodore 64 (1983), amb els seus colors característicament més foscos, menys vius, però amb capacitat per fer coses espectaculars amb el so... que en aquest cas trobo que no arriba on podria arribar, però s'opta, no del tot desencertadament, per imitar la música original, i trobo que se'n surt força bé.
Aquesta consola, la Casio PV-1000, no la coneixia -i ja tinc l'excusa per a una nova entrada de la secció Consoles desconegudes-, però la seva versió de 1983 del Pooyan em sembla molt bona, tot i que, curiosament, en aquest cas és de nit, m'imagino que per culpa d'alguna limitació tècnica que no permetia dedicar més recursos als fons, però no en soc cap expert.
Tampoc coneixia l'ordinador Sord M5, que el mateix any va tenir la seva versió del joc, trobo que força bona, o almenys similar a la de l'MSX. Com a mínim es veu fluïda, que no és poca cosa.
Bastant més atariesca es veu la versió per als ordinadors educatius TRS-80 Color Computer, que també he de reconèixer que no sabia que existien. Sembla, però, força jugable de totes maneres.
Una altra màquina l'existència de la qual ignorava: el també ordinador educatiu Tutor de Tomy, que el mateix any presentava aquest Pooyan que sembla una barreja de les característiques de diversos altres sistemes, però que alhora té personalitat pròpia.
Per al meu gust una mica pitjor seria aquesta versió per a l'Apple II, de 1984, també en jugabilitat, on sembla que els llops tinguin moltíssima pressa, no trobeu?
I ara sí, acabo tornant al 1985, però per mostrar com era la versió per a la NES, o més ben dit la Famicom, perquè sembla que només existeix la versió japonesa d'aquest cartutx. Com podem veure, no sembla calcada de cap altra, ni tan sols de la versió recreativa, seguint la línia de totes les versions que hem vist, cadascuna de les quals indentificable per alguna cosa.
El Pooyan és un clàssic de Konami, no d'aquells que trobaríem a faltar en un recopilatori dels millors 5 o 10, potser -o sí-, però amb una mecànica senzilla i un desenvolupament divertit, demencial i desafiant, ideal per als amants de les puntuacions altes. Un arcade com cal, en altres paraules. I, per tant, no és estrany que sortís per a tants sistemes de l'època.
