Malalts dels videojocs: Tatuatges de microordinadors

Després de tots aquests anys publicant, de tant en tant, entrades sobre tatuatges relacionats amb videojocs que es fa la gent, encara em queden algunes idees al respecte, i se m'ha acudit preguntar-me si algú se n'havia fet de microordinadors, el terme potser antiquat per referir-se als ordinadors de 8 bits dels anys 80.

I la resposta és que sí, que n'hi ha exemples per internet, i no precisament pocs. En repassem alguns, com sempre, amb petits comentaris:

Primer em trauré de sobre el disgust, per la part que em toca: de l'MSX només he trobat aquest tatuatge, que és bàsicament el logo de l'estàndard informàtic amb què jo em vaig iniciar als videojocs a la tendra edat de cinc anys.

La popularitat de l'MSX, encara que no va ser petita, es va restringir força territorialment, i es diu que va triomfar especialment, dins d'Occident -i hi descarto un territori on va triomfar també, els països àrabs, perquè a l'Islam no es permeten els tatuatges-, als Països Baixos i l'estat espanyol, cosa que vull pensar que explica per què no tenim un grapat d'americans tatuant-se una cosa de la que no tenen ni idea, i amb els britànics passa el mateix, ja que tenien altres sistemes molt més populars a la seva zona. 

Però per xifres de vendes és un dels ordinadors de 8 bits més venuts de la història, així que suposo que el fet que no hi hagi un ordinador concret, sinó un fotimer de models, ha influït en aquesta absència -almenys declarada- de tatuatges sobre l'estàndard japonès.

De l'Amstrad CPC només he estat capaç de trobar això, la imatge d'un casset amb el joc Oh Mummy, joc que si bé va sortir també per a màquines de la competència, el va desenvolupar Amsoft, subsidiària d'Amstrad.

El ZX Spectrum va ser tremendament popular al Regne Unit, encara ara se li té un respecte notable malgrat que se li reconeguin les limitacions tècniques en comparar-lo amb la competència, i n'he trobat un parell de tatuatges, començant per aquest amb el logo de la marca, i el simpàtic Horace del Horace Goes Skiing.

L'ordinador creat pel difunt Sir Clive Sinclair també va ser homenatjat en aquest espectacular tatuatge de braç sencer i a tot color, que demostra un amor incomparable a aquest ordinador, o bé una tremenda borratxera amb conseqüències permanents.

Però ara passarem a l'ordinador més venut de la història, i amb diferència, que és el Commodore 64, i veurem com ja trobem més cosetes. Per exemple, aquest del dors de l'avantbraç, que deixa clar de quin equip és el seu portador (o la seva portadora).

A la mateixa zona del cos se'l va fer aquesta noia, o dona, amb un missatge directe i recognoscible per part d'aquells que hagin fet servir algun cop una màquina de la companyia.

El Commodore 64, el més antic dels ordinadors que veiem avui, de 1982, és també el més popular pel que fa al so, i és que el seu xip SID 6581 de MOS Technology és llegendari, prou perquè aquesta persona se'l tatués en una composició amb el logo de la companyia i, a sota de tot, l'enemic principal del Galaga.

He trobat algun exemple de tatuatges de l'aparell en si, en la seva versió popularment coneguda com a "panera", però aquest m'ha robat el cor, i és que aquesta persona se'l va col·locar ben a prop del seu. Espectacular, no trobeu?

I vosaltres? De quin ordinador de 8 bits (o de 16) us faríeu un tatuatge?

Petits clàssics: Vigilante

Un dels motius pels que vaig crear aquesta secció, una de les més veteranes, era poder investigar i veure com eren realment aquells videojocs que durant la infantesa i l'adolescència tenia vistos per la portada o me'n sonava el nom.

El d'avui és un videojoc que sabia que era dels més esmentats de la Turbografx-16, i encara que també hi era en Master System no hi vaig arribar a jugar mai, i tampoc ho he fet ara que tinc la consola.

En aquell moment no em vaig aturar a pensar en la curiositat del nom Vigilante, al meu cervell encara inexpert -més que ara, almenys- no li va passar pel cap que aquell títol fos l'original i el va assumir com a traduït al castellà.

Amb els anys, i gràcies a sèries, pel·lícules i còmics, vaig saber que els justiciers reben el sobrenom de "vigilante" també en anglès, així com actualment sé que aquest joc estava disponible per a més sistemes dels que em pensava.

Amb aquests curiosos gràfics que recorden la posterior tècnica del cel shading i que ens mostren un protagonista que sembla que vagi disfressat de Son Gohan debutava a les recreatives aquest beat'em up el 1988, i es va considerar un hereu espiritual del Kung-Fu, desenvolupat igualment per Irem i conegut per la seva conversió a la NES, a més de ser un dels primers beat'em up de la història.

El Vigilante ens convida a controlar un expert en lluita que decideix protegir el seu territori al centre de Nova York dels skinheads, que a més han segrestat la seva xicota, la Madonna, que no crec que sigui la reina del pop. 

Ho fa amb l'ajuda dels seus cops de puny i de peu i, de tant en tant, nunchakus que es va trobant, i al llarg de 5 escenaris: el carrer, un abocador, el pont de Brooklyn, un carreró i el terrat d'un edifici en construcció.

La conversió domèstica més coneguda segurament és la de la Turbografx-16, que gràficament no té res a envejar a l'arcade. De fet, durant molt de temps, de les poquíssimes coses que sabia d'aquella misteriosa consola de 16 bits que no es va distribuir amb normalitat a l'estat espanyol una era l'existència d'aquest títol.

Pel que fa a la versió de la Master System, la Madonna passava a anomenar-se Maria -culturalment té certa relació, doncs, però així no s'especulava amb l'esmentada cantant- i els skinheads passaven a ser "Rogues", potser per tal d'evitar polèmiques amb aquest terme les connotacions polítiques del qual han canviat al llarg dels anys.

Sembla que cap de les versions es considera gaire bona -tot i que hi ha opinions contradictòries-, per problemes amb la resposta i l'efectivitat d'uns cops que, en realitat, són opcions massa pobres per a un joc d'aquest gènere, a més d'altres queixes com ara que és curt i que es considera massa "còpia" del Kung Fu.

En aquest vídeo tenim una comparativa de les versions que existeixen d'aquest joc, que a més de les esmentades inclouen les de Commodore 64, ZX Spectrum, Amstrad CPC, Atari ST, Amiga, MSX i un remake per a Windows. 

Tot i que en general, com deia, no es considera un joc essencial perquè no és que li sobri qualitat, el 2007 va passar a formar part de la Consola Virtual de la Wii en la seva versió per a Turbografx-16, cosa que va fer debutar el Vigilante en una consola de Nintendo. El 2015 hi tornaria, en aquest cas a la Wii U, però només al Japó.

Petits clàssics: Best of the Best - Championship Karate

El petit clàssic d'avui és un títol de lluita diferent del que estem acostumats a considerar quan parlem del gènere. No em refereixo a l'aspecte dels personatges, ni als gràfics, ni a la violència, sinó a una sèrie de característiques específiques que el fan destacar, encara que no hagi passat a la història com un dels videojocs de lluita més populars.

Si us fixeu en aquesta portada segurament pensareu que m'he equivocat, però no. Aquest Panza Kick Boxing és el títol que protagonitza l'entrada d'avui, el que passa és que quan va sortir el 1990 per a Amiga, Amstrad CPC i MS-DOS es deia així, i quan va passar a les consoles (excepte la Turbografx-16, per a la qual també va sortir el 1990 i amb el títol com l'hem vist) va canviar radicalment de nom, i se'l coneix -o a tots plegats ens sona més- pel nou títol.

Es tractava d'un videojoc de kick-boxing desenvolupat per la companyia francesa Loriciel, i és que es basava en el 6 vegades campió del món d'aquesta disciplina André Panza, també francès. 

Segons el que es podia llegir a la contraportada del joc a la versió de l'Amstrad CPC, almenys, l'empresa va seguir el lluitador durant mesos i va presentar aquest títol de lluita que es volia desmarcar de la llavors incipient moda del gènere amb una proposta diferent: buscava el realisme, la simulació del kick-boxing amb desenes de moviments (55, però se n'havien de triar 20 -o 16, segons la font- abans de cada combat) i ens posava a la pell d'un lluitador que s'havia d'enfrontar a rivals cada cop més forts, amb un sistema de paràmetres que milloraven a través dels combats i d'una modalitat entrenament pràcticament obligatòria, però que empitjoraven amb les derrotes.

Després de l'èxit als microordinadors se'n va fer una versió per a consoles (sí, ja existia la de la Turbografx-16, però em refereixo a consoles més implementades a les llars), concretament la Game Boy (al vídeo), la NES, la SNES i la Mega Drive.

El primer despropòsit va ser amb el títol: per tal de fer-lo més atractiu es va pensar que era més encertat canviar la disciplina i va passar a ser el Best of the Best: Championship Karate, tot i que no era un joc de karate i que el contingut romania inalterat. Com a curiositat, als mercats asiàtics es va dir The Kick Boxing. Potser es volia enganyar el públic fent referència a la pel·lícula d'arts marcials de 1989 Best of the Best?

Aquí el veiem en Super Nintendo. És fascinant la fluïdesa de les animacions, tot i que els gràfics són tan colorits com pixelats, molt similars a les versions de 1990. Poc va canviar en aquest sentit. 

El problema és que aquestes versions de consola o bé es van convertir malament o bé van posar de manifest tots els defectes del joc en arribar a molta més gent, però no tinc clar què va ser exactament per la diversitat d'opinions que hi ha sobre la seva qualitat.

Diverses anàlisis coincideixen en què la idea estava molt bé, la proposta era original i es desmarcava dels altres jocs de lluita, però la implementació era un desastre: massa moviments per recordar, pèssima detecció agreujada per un lleuger retard, l'entrenament és molt repetitiu i a més s'hi podia jugar des del principi i fer que els paràmetres fossin els màxims des d'abans de disputar el primer combat, i els rivals són un grapat de models que es van repetint i cap al final comencen a fer "trampes", perquè esdevenen poderosíssims de sobte.

La versió de la Mega Drive, a més, era compatible amb l'Activator, el mític accessori que en teoria detectava els moviments de tot el cos, avançat al seu temps però amb prou feines funcional, i la combinació d'un Best of the Best amb controls pèssims i el fallit perifèric donava uns resultats encara més nefastos. 

Així, segons el sistema triat i si valorem l'originalitat o el jutgem per uns aspectes o uns altres, el Best of the Best pot ser considerat un joc dolent o un d'entranyable malgrat que sempre se li han detectat defectes, restessin o no punts a la puntuació personal.

Cinema i videojocs: Curtcircuit

Recordeu aquella pel·lícula de 1986 protagonitzada per un robot militar que, després de rebre la descàrrega elèctrica d'un llamp, adquiria intel·ligència i humanitat? Segur que sí, és tot un clàssic del cinema de ciència-ficció dels anys 80, i també recordareu que es deia Curtcircuit. 

Aquell robot tan simpàtic, que recordava una mica el R.O.B. de la NES, es deia en realitat Johnny 5, però el nom de la pel·lícula és el que es va quedar, lògicament, per al videojoc d'Ocean que va sortir aquell mateix any (o el 1987, segons les fonts) per a diversos ordinadors de 8 bits.

Concretament les plataformes que van rebre versió videojoc d'aquella entranyable història van ser el Commodore 64, el ZX Spectrum i l'Amstrad CPC.

En tots els casos el Short Circuit té dues parts ben clares, cadascuna amb el seu estil. La primera consisteix en intentar escapar del laboratori mentre anem construint un robot que faci d'esquer, i la segona en tocar el dos ben de pressa, pel camp, mentre esquivem animals i els nostres perseguidors, però no podem matar ni els uns ni els altres, només atordir-los, altrament ens quedarem sense energia (la humanitat que dèiem) i morirem.

La segona part, així com la primera té un objectiu i un final, és infinita i ens demana només que correm durant tant de temps com puguem, de manera que és una qüestió d'aconseguir més o menys punts. Per cert, no hi ha dubte que és la versió de l'Spectrum, és a dir la que té el pitjor apartat gràfic, però la música no està gens malament. Sorprèn que la del Commodore 64, màquina coneguda entre altres coses pel seu xip de so, sigui tan mediocre en aquest sentit:

Ens queda per veure, ja que tampoc no hi ha tantes coses a dir d'aquest joc, la versió de l'Amstrad CPC, com és lògic més colorida que les altres.

L'any 1988 hi va haver una seqüela de la pel·lícula, però no va tenir tant d'èxit. No se'n va fer cap videojoc, tampoc. El que hi ha, que és el que hem vist, va tenir unes notes força bones.

Ara bé, des de fa uns anys hi ha en marxa el projecte de remake de Curtcircuit, i no seria estrany que, segons com vagin les coses, se'n fessin nous videojocs, i com acostuma a passar en aquests casos no hi ha gaires esperances que es tracti de productes interessants. 

Els més difícils: Solomon's Key

Repassant les entrades que he publicat en aquesta categoria m'adono que ja fa anys que existeix, però en tot aquest temps només li havia dedicat 10 entrades, només dues l'any passat i, en el que duem de 2014, encara cap.

Mai no és tard per a solucionar segons què, i avui torno a parlar d'un videojoc difícil amb aquest clàssic de la NES (no era només de la NES, però la seva versió és la més coneguda) que els que l'han provat consideren malintencionat.

El Solomon's Key va sortir el 1986 per a recreatives gràcies a Tecmo i va ser convertit després a diversos sistemes domèstics, com l'Amstrad CPC, el Commodore 64, l'Atari ST, la Master System o el Famicom Disk System, que a Occident seria directament per a la NES. La Gameboy també el va tenir, el 1991, amb el nom de Solomon's Club.

Hi controlem el bruixot (o mag) Dana i ens hem d'enfrontar a enemics de tota mena, i els més retorçats dissenys de pantalla, amb pocs recursos i amb un temps que se'ns tira a sobre i la impossibilitat de sobreviure qualsevol contacte físic amb l'enemic.

Veient-lo en moviment em recorda el King's Valley de l'MSX, i també per un dels elements que el fan tan difícil segons totes les opinions: segons el que fem podem cavar-nos la pròpia tomba, perquè ens podem quedar aïllats a la pantalla.

Un altre dels problemes, o més ben dit una altra de les coses que el fan tan temut entre els videojugadors, és la contínua aparició dels enemics (al King's Valley, per exemple, hi havia un nombre limitat de mòmies) i tot plegat és agreujat per l'absència de la funció de desar partida, de manera que si morim amb el joc avançat hem de tornar a començar. Es veu que hi ha un truc per poder continuar des d'on érem, però que més enllà de la pantalla número 41 no funciona, o sigui que com a màxim ens deixaran continuar des de la 41. En total n'hi ha 50, si us serveix d'alguna cosa.

Aquí el podem veure en versió Master System, o més ben dit Sega Mark III, perquè només va sortir al Japó, on per cert es deia Solomon no Kagi, que vol dir el mateix.

En fi, el Solomon's Key és un repte que ens obliga a passar les pantalles sense cometre ni un error, però no n'hi ha prou amb això, sinó que també hi ha 15 nivells secrets que, segons quants en trobem i superem (i segons si els trobem i els superem o no) ens permetran veure un final o un altre. Una cosa no treu l'altra: es cosidera un dels jocs més difícils de la NES (i segurament de les altres plataformes que el tenen al seu catàleg), però també un clàssic força popular.

Aquest que vèiem al vídeo és el Solomon's Key 2 (Fire 'n Ice als Estats Units), que Tecmo va llançar el 1992 com a preqüela del Solomon's Key, atès que se situa als inicis de la carrera d'en Dana, i aquest cop es tracta d'apagar focs. 

El 1999-2000 la mateixa Tecmo llançava per a la Gameboy Color el Monster Rancher Explorer, un títol clarament inspirat en el Solomon's Key que, de fet, al Japó va rebre el nom de Solomon. En realitat és un remake que va tenir força bona acollida, però que curiosament emprava el nom d'una popular franquícia, Monster Rancher, que no hi tenia res a veure.