Petits clàssics: Road Rash

Quan pensem en els videojocs de motos, i concretament en els de les consoles de Sega, és inevitable que ens vinguin al cap els títols fets a la casa, concretament la saga Hang-On i el Manx TT, però hi havia una tercera franquícia emblemàtica que signava Electronic Arts i que va sorgir d'un clàssic més aviat mitjà que no pas petit, com passa amb diversos jocs que han protagonitzat aquesta secció.

Es tracta de Road Rash, un nom que com a mínim coneixem -i en el meu cas és l'únic que se m'aplica, conèixer-lo, ja que no he jugat mai a cap de les seves entregues- i segurament tothom sap que pertany a un primer videojoc de curses il·legals de motos en què ens encoratjaven a fer caure els rivals a cops -"road rash" és el nom en anglès de les ferides, més aviat cremades, que es fan els motoristes o motociclistes quan cauen i freguen el terra-, que després tindria seqüeles, però comencem pel primer, el clàssic. 

Sortia a la venda per a la Mega Drive el 1991 i, com podem veure al vídeo i també a l'entrada que li va dedicar en Sikus a Game Museum -i es nota que ell sí que hi ha jugat-, gràficament no és cap meravella i la sensació de velocitat està superada no només pel Manx TT de la Saturn, òbviament, sinó també pel mateix i magnífic Super Hang-On de la Mega Drive. Tanmateix, en algunes coses el superava, com per exemple el trànsit normal que esdevenia un obstacle més o la possibilitat de graduar la inclinació del pilot. 

Aquí la gràcia era una altra: lluitar amb enemics sobre rodes i arribar el primer (de fet, ens classificàvem també en segon, tercer i quart lloc). I, si ens feien caure, recuperar-nos i remuntar. Ho podrem fer al llarg de 5 curses, i haurem d'anar amb compte amb la policia, perquè si ens deté s'ha acabat el bròquil. Un altre aspecte que cal destacar és que anem pujant de categoria i guanyant diners que ens permeten millorar la moto. Curiosament hi ha una modalitat per a 2 jugadors... però és per torns.



He dit que era un joc de motos per a una consola de Sega, però també que era d'una third party com Electronic Arts, així que no ens ha de sorprendre que se'n fessin conversions. Una d'elles va ser aquesta de la Game Boy, però també n'hi va haver per a la Game Boy Color (aquest l'any 2000), l'Amiga, l'Atari ST, la Master System, la Game Gear i el Mega-CD (el 1995).



No és qüestió de posar vídeos de totes les versions, però aquí el tenim en PlayStation, ja que el 1995 en va sortir un remake i es va programar per a la primera consola de Sony, però també la Saturn -que la gent s'acostuma a oblidar que també es feiens jocs per a aquesta consola!-, PC i la versió aclamada de la 3DO de Panasonic.

L'acollida que va tenir el Road Rash va ser molt bona en Mega Drive, no tant en d'altres sistemes pel que fa a l'original, i en el cas del remake també li va anar força bé. Però tornem enrere en el temps, perquè el 1992 va sortir la primera seqüela.



El Road Rash II és l'excepció d'aquella dita de "les segones parts mai no han estat bones", perquè va agradar encara més. Era una millora en tots els sentits, i afegia motos i modalitats de joc, dues d'elles de 2 jugadors simultanis, a més d'introduir un nou element que ja es quedaria a la saga: el turbo, vist ja al Super Hang-On. Per cert, en aquesta ocasió se'ns requeria quedar tercers per tal de continuar avançant, i ja no ens classificàvem amb una quarta posició.

Considerat un dels millors jocs de la Mega Drive, curiosament no se'n van fer conversions a d'altres sistemes. Misteris de la història dels videojocs.



El 1995, el mateix any que sortia el remake de l'original, apareixia novament en exclusiva per a la Mega Drive el Road Rash 3, subtitulat (dins, no a la caràtula) Tour de Force.

Més millores de la fórmula, sprites extrets de la versió Mega-CD del primer Road Rash, que es publicava també el 1995, més possibilitats de modificació del vehicle i, el més atractiu, la possibilitat de córrer en carreteres d'arreu del món. Podríem dir que a la saga li havia passat, fins llavors, que era una trilogia, una mica com a Mad Max quan encara ho era: les 3 parts havien agradat força, però sobretot la segona.



Però la feliç trilogia deixaria de ser una trilogia quan va aparèixer la quarta entrega de la saga, que també faria que deixés de tenir un expedient gairebé impecable, perquè el Road Rash 3D, de 1998 i només per a la PlayStation, no va agradar gaire.

La manca de modalitat per a 2 jugadors, gràfics amb errors i sobretot l'èmfasi més en la cursa que no pas en el combat, és a dir la traïció parcial de l'esperit de la saga, van fer que obtingués pitjors notes que els seus predecessors, tot i que amb diversitat d'opinions. Per contra, la banda sonora incorporava cançons d'artistes reals, i va ser un dels primers videojocs en tenir-ne. A veure què va passar amb la cinquena part:



Doncs que va sortir el 1999 però només per a la Nintendo 64, amb el nom de Road Rash 64 (quina sorpresa!), i aquest cop sense la implicació d'Electronic Arts, sinó que la va desenvolupar Pacific Coast Power and Light.

Tornava la importància dels combats, però els equilibris per a mantenir un frame rate acceptable i que no es perdés la velocitat van fer que els gràfics fossin pobres, fins i tot amb les petites millores de l'Expansion Pak de la consola de Nintendo, i la crítica també va estar dividida en aquest cas.



Finalment, la sisena entrega seria Road Rash: Jailbreak, de l'any 2000 i per a la PlayStation (amb port per a la Game Boy Advance el 2003), una nova proposta tridimensional que va agradar una mica més (no gaire, i altre cop depenia molt del mitjà) i que presentava diverses modalitats de joc, una de les quals la que ens permetia col·laborar amb un altre jugador tot muntant un sidecar.

Aquest, desenvolupat altre cop per Electronic Arts, seria l'últim Road Rash, perquè des de llavors hi ha hagut diversos intents de recuperar la saga, un dels quals del mateix Dan Geisler, un dels creadors de la trilogia original, que no va poder trobar finançament per al seu projecte, anomenat Hard Riders: Back in the Saddle, segons el que diu la Wikipedia.

Així doncs, aquell petit clàssic de les curses il·legals de motos va generar diverses continuacions, cosa que també fa que un videojoc sigui un clàssic, al marge de la seva qualitat intrínseca, i tot parlant-ne, com m'acostuma a passar, m'han vingut moltes ganes de provar com a mínim les entregues de la Mega Drive, que ja toca.

Jocs de la meva infantesa: Killer Instinct (Gameboy)

No tots els videojocs que tenia quan era petit em van marcar com per parlar-ne en aquesta secció, i és per això que va arribar un moment que la vaig esgotar força, però molt de tant en tant en recordo algun que em permet ressuscitar-la, com passa avui per a la meva alegria. 

El protagonista d'avui és la primera entrega (versió portàtil) d'una saga de lluita que no ha tingut ni la quantitat d'episodis ni la transcendència que sí que han tingut altres, tot i que més enllà dels Street Fighter hi ha hagut marge per al triomf d'un grapat d'altres franquícies. Per tant, no ha estat de les més importants, però que parli ara de la seva primera entrega no significa que l'hagi recordat ara, sinó que no havia caigut en què no li havia dedicat cap entrada.

No he trobat cap imatge de la portada de la versió PAL, però només canvia el logo de l'edat del públic objectiu. Fa una pila d'anys que no toco el Killer Instinct de la Gameboy, que va sortir gràcies a Rare i Midway el 1995 com a conversió del títol de la Super Nintendo, al seu torn convertit de la recreativa de 1994, però recordo que em va fer molta il·lusió que sortís no només per a la SNES, sinó també per a la meva petita i estimada portàtil en un moment en què m'adonava, amb 12 anys, que la teca se l'estava enduent la 16 bits de la companyia en comptes de la Gameboy o la meva llavors flamant Mega Drive.

Una conversió així demostrava que, si haguessin volgut, haurien pogut fer un Mario Kart per a la Gameboy, projecte que vaig somiar durant molts anys i pel qual ara pagaria ben bé 60 euros sense pensar-m'ho, sempre que fos oficial. Tornant al tema, el Killer Instinct de la Gameboy incloïa una medalla d'estil militar, un obsequi amb el qual avui hauria constituït una edició de col·leccionista que després hauria esdevingut objecte d'especulació, però que llavors era l'única edició disponible. 

Si tireu endavant els més de 4 minuts que han deixat la presentació dels personatges (o potser no cal, perquè la música és embriagadora i recorda l'estil techno-pop noranter d'OBK) podreu veure el funcionament del joc.

No us deixeu enganyar pel seu aspecte: val a dir que els gràfics pre-renderitzats del Killer Instinct no quedaven tan bé a la Gameboy, i en aquestes imatges d'emulador encara menys, però no estan malament. Pel que fa al sistema de joc, és un títol de lluita 1 contra 1 caracteritzat per diversos nivells de combos, la necessitat d'acabar amb les dues barres d'energia de l'adversari en comptes de derrotar-lo en múltiples rounds i una flaire a Mortal Kombat que no s'aguanta, tant pels gràfics com per la presentació vertical dels rivals en segons quina modalitat de joc i, sobretot, els fatalities, que aquí es diuen Finishing Moves i que es divideixen en cops devastadors i humiliacions, però que no tenen el nivell de violència dels Mortal Kombat. Vegem-los:



De fet aquí hem vist 3 tipus, el primer dels quals molt similar als fatalities, el segon senzillament un combo brutal i el tercer, el de la humiliació, que obliga el rival, vençut, a posar-se a ballar. Si m'ho fessin a mi aquest últim seria el pitjor.

L'adaptació de la Super Nintendo ja perdia respecte la recreativa, però la de la Gameboy patia, al seu torn, retallades tècniques per culpa de les possibilitats de la consola. La més important va ser la pèrdua de dos personatges, en Cinder i en Riptor, però en quedaven 8, més l'Eyedol, l'enemic final que es podia desbloquejar amb un senzill truc: a la modalitat versus, triem qualsevol personatge i, mentre mantenim premuda la dreta de la creu, premem Select, START, B, A.

Com qualsevol videojoc de lluita, el Killer Instinct té personatges molt diversos en aspecte, història i estil. Al de la Gameboy hi havia el monjo tibetà Jago, l'espia Black Orchid, el licàntrop Saberwulf, l'home de gel Glacius, el cíborg Fulgore (a la portada), el boxador T.J. Combo, el nadiu americà Chief Thunder, l'esmentat i desbloquejable monstre Eyedol i el meu preferit, l'esquelet Spinal.

El 1996 va sortir la seqüela per a recreatives, el Killer Instinct 2, convertit a la Nintendo 64 com a Killer Instinct Gold, però fins el 2013 la saga no tindria una nova entrega, anomenada senzillament Killer Instinct i joc de sortida de la Xbox One.

Parlant d'aquest títol m'han vingut moltes ganes de tornar a tocar-lo, però a més tinc la sort de posseir-ne la versió de Nintendo 64 i, gràcies al sorteig que vaig guanyar pel 1r aniversari de Retroscroll, també el tinc en Super Nintendo, consola que vaig aconseguir al mateix sorteig.

El personatge: Ryû Hayabusa

Ara feia molt de temps que no homenatjava un personatge de la història dels videojocs, i he pensat que estaria bé convertir en protagonista un que potser no és tan obvi com la mascota d'una companyia o un secundari poderós, però que ha estat igualment la cara (normalment coberta) que ens ha acompanyat en molts títols aclamats d'un parell de sagues històriques del mitjà.

Tal com està plantejada l'entrada podria haver estat perfectament dedicada a la saga principal en si, perquè no és un personatge d'aquells que després veiem en jocs de karts ni d'esports, però tampoc no es pot dir que la seva sigui una de les Grans Sagues de la Història dels Videojocs que acostumen a formar part de la secció.

En Ryû Hayabusa, del clan del mateix nom, és un ninja que va debutar el 1988 al Ninja Gaiden de recreativa i des de llavors ha protagonitzat la saga, tant l'antiga com el rellançament dels anys 2000 en endavant, a més d'aparèixer com un dels personatges jugables en tots els Dead or Alive com un dels diversos ninges que hi surten.

Acabem de veure un vídeo del primer títol on va sortir, que curiosament no ens n'explicava la història, present a partir del Ninja Gaiden de la NES (Shadow Warriors a Europa, on va arribar el 1991, i Ninja Ryûkenden al Japó, on va debutar el mateix any que la recreativa). El 1992 se'n va llançar una versió per a PC Engine només al Japó.

El cas és que té la missió d'anar a trobar el seu pare, que ha desaparegut tot deixant-li una carta. A partir d'aquí comença una trama d'acció en plataformes i beat'em up plena de ninges i éssers malvats i poders màgics que tindria diverses entregues durant els anys 90.

Havia de posar el vídeo del primer Ninja Gaiden de la NES, sens dubte considerat un dels imprescindibles del seu catàleg gràcies a la seva qualitat i el llegat que va deixar, però també hem de veure les seqüeles:

La primera seqüela seria el Ninja Gaiden II: The Dark Sword of Chaos, de 1990 tant al Japó com als Estats Units i el 1994 (sí) a Europa, encara amb el nom de Shadow Warriors a la primera part del títol. En territori nord-americà va tenir també versió per a PC el 1991. Va agradar més que l'anterior, amb els seus afegits pel que fa a poders i millores gràfiques, i la continuació argumental de la història.

El 1991 arribaria la tercera part, segons les crítiques amb més i millor de tot allò que havia convençut el públic amb les dues anteriors entregues, amb el Ninja Gaiden III: The Ancient Ship of Doom. Com es va dir a Europa? Doncs de cap manera, perquè no ens va arribar, almenys en la versió de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, ni tampoc en el remake anomenat Ninja Gaiden Trilogy de la Super Nintendo. Sí que ho va fer per a la Lynx, la portàtil d'Atari, el 1993. I curiosament també se'n va fer una màquina LCD de la marca Tiger. El de la NES sí que el tenim, però, a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS des de gener de 2014. 

Tot i que s'ha associat sempre a la NES, perquè hi han sortit tots els jocs clàssics, també hi ha haver altres versions destacables, com la de la Gameboy:

Amb el nom de Ninja Gaiden Shadow, i solucionant doncs el petit problema de la confusió de noms, va sortir el 1991 (l'any següent al Vell Continent) i va tenir una acollida més aviat bona, al capdavall era una versió simplificada del que s'havia vist a la germana gran.

I això que veiem és el Ninja Gaiden de la Master System, perquè Sega va desenvolupar amb llicència de Tecmo Koei versions d'aquella saga per a les seves consoles. Deia abans que sempre s'havia associat a la NES, i de fet sembla que no pugui ser, un títol de la saga clàssica en una consola que no sigui de Nintendo, però sí. 

El de la Master System, de 1992 i per als mercats europeu, australià i brasiler, va tenir molt bona acollida. En realitat millorava en tots els aspectes els de la NES (no oblidem que la 8 bits de sobretaula de Sega supera la de Nintendo com a mínim en l'apartat tècnic), i es va presentar a Occident amb el nom original, però argumentalment anava per una altra banda. L'any abans, i per als tres mercats principals, sortia per a la Game Gear també amb un argument diferent i, aquest cop, una jugabilitat més propera als Shinobi i rebaixant el vessant de les plataformes.

I aquest hauria estat el de la Mega Drive, que també estava en desenvolupament però va ser cancel·lat i molts anys després filtrat en versió beta a la xarxa. Com podem veure optava per una presentació més arcade, encara que no tenia la intenció de ser-ne una conversió. Les diferències en la jugabilitat són evidents, amb el clar exemple de la perspectiva isomètrica que permet moure's per l'escenari amb certa profunditat, efecte conegut també com a belt-scroll.

Després de tots aquells Ninja Gaiden tornaríem a veure en Ryû el 1996 a la recreativa del primer Dead or Alive, juntament amb altres personatges entre els quals les noies que han fet polèmicament famosa aquesta saga de lluita. El 1997 va sortir per a la Saturn (només al Japó) i el 1998 per a la Playstation (versió del vídeo). L'havia desenvolupat el Team Ninja, un estudi subsidiari de Tecmo Koei que s'encarregaria de les dues sagues des de llavors.

Posteriorment apareixeria al Dead or Alive 2 (el 1999 a recreatives i el 2000 a Dreamcast i Playstation 2), el Dead or Alive 3 (només per a Xbox, 2001-2002), el Dead or Alive 4 (Xbox 360, 2005-2006), el Dead or Alive: Dimensions (Nintendo 3DS, 2011) i el Dead or Alive 5 (Xbox 360 i Playstation 3, 2012), amb versions actualitzades on es pugui aplicar. I sí, a la pel·lícula d'imatge real que se'n va fer, òbviament molt centrada en el repartiment femení.

Haurien de passar 13 anys fins a la represa de la saga Ninja Gaiden, i seria amb el Ninja Gaiden de la Xbox, el 2004, que després va veure una edició encara més difícil i anomenada Ninja Gaiden Black, i el 2007 una altra versió, Ninja Gaiden Sigma, per a Playstation 3, que arribaria a la PS Vita el 2012. Concebut inicialment com un remake de la saga original amb influències dels Dead or Alive per tal de lligar els dos universos creats per Tecmo, els seus responsables consideren la nova saga una preqüela de l'original. El 2009, el primer any del bloc, ja vaig fer una comparativa per tal de veure els canvis entre la saga original i la nova, per tant no cal repassar amb vídeos totes les entregues, ni ho vaig fer llavors.

El cas és que les noves entregues van ser el Ninja Gaiden: Dragon Sword (Nintendo DS, 2008), el Ninja Gaiden II (Xbox 360, 2008, i com a Ninja Gaiden Sigma 2 el 2009 per a Playstation 3 i el 2013 per a PS Vita), el Ninja Gaiden 3 (Xbox 360 i Playstation 3, 2012), que va tenir una acollida mediocre però força millorada en l'actualització Ninja Gaiden 3: Razor's Edge (Wii U, 2012, i el 2013 en les consoles on havia sortit primer la tercera part), i més aviat com a spin-off tenim l'ara sí destrossat sense miraments Yaiba: Ninja Gaiden Z (Xbox 360, Playstation i PC, 2014), on en Ryû és un personatge secundari.

Aquests són, doncs, els videojocs protagonitzats per un dels ninges més populars de la història dels videojocs (una enquesta d'IGN va demostrar la preferència aclaparadora del públic per en Ryû per sobre d'en Joe Musashi de Shinobi), que també va provar fortuna en forma de dibuixos animats. Això no vol dir que siguin les seves úniques aparicions, però.

Al Warriors Orochi 3 (disponible per a Playstation 3, Xbox 360 i Wii U des de 2012 i a partir de 2014 també per a Playstation 4 i Xbox One) hi fa un paper de col·laborador, mentre que el 2009 havia estat un convidat especial del Dynasty Warriors: Strikeforce (PSP, Playstation 3 i Xbox 360) i el 2012 també va aparèixer al Dynasty Warriors VS de la Nintendo 3DS, només al Japó.

També trobem altres homenatges, com l'armadura anomenada Hayabusa, del Halo 3 (Xbox 360, 2007) o la indumentària alternativa del personatge Max del Super Swing Golf: Season 2 (Wii, 2007).

Petits clàssics: SolarStriker

El que veurem avui és un d'aquells jocs la portada dels quals recordo haver vist de petit, però no he tingut mai l'oportunitat de jugar-hi. M'ha cridat l'atenció perquè confesso que havia de protagonitzar una entrada de la secció dels més difícils, però al final he canviat d'opinió.

Es tracta del SolarStriker (sí, es veu que s'escriu així, tot junt, en CamelCase), un shoot'em up vertical de 1990 desenvolupat per la pròpia Nintendo i produït pel senyor Gunpei Yokoi, en pau descansi, creador de la Gameboy i anteriorment les maquinetes Game & Watch.

Amb aquestes característiques hom podria pensar que estem davant d'un gran clàssic no només de la portàtil, sinó de la companyia. Una possible franquícia que no va arribar a fer-se realitat perquè al final el resultat va quedar bé, però no especialment remarcable, innovador ni original.

A banda de la música, que sembla que sí que va agradar, es diu que el SolarStriker destaca per un disseny molt simple, amb millores de les armes molt limitades i poc útils, intel·ligència artificial de l'enemic poc aconseguida i, curiosament, molt fàcil per a alguns i molt difícil per a d'altres.

En citen les insuficients 3 vides per acabar el joc, sense continues, i uns combats finals titllats sovint de bogeria (que altres consideren que són més difícils que la resta d'enemics però tampoc no gaire més). Molta gent (ho podeu veure als comentaris dels vídeos a Youtube, per exemple) no passava del 3r o 4t enemic de final de pantalla. És clar que també hi ha els que, segons afirmen, se'l van acabar fàcilment. D'aquests sempre n'hi ha.

Encara que un cop ens l'acabem ens apareix una modalitat difícil (es veu que s'activa començant el joc amb el SELECT i no l'START), no queda clar si estem davant d'un joc fàcil o difícil, i tampoc no és cap meravella, però sí que és un petit clàssic.

Els més difícils: Solomon's Key

Repassant les entrades que he publicat en aquesta categoria m'adono que ja fa anys que existeix, però en tot aquest temps només li havia dedicat 10 entrades, només dues l'any passat i, en el que duem de 2014, encara cap.

Mai no és tard per a solucionar segons què, i avui torno a parlar d'un videojoc difícil amb aquest clàssic de la NES (no era només de la NES, però la seva versió és la més coneguda) que els que l'han provat consideren malintencionat.

El Solomon's Key va sortir el 1986 per a recreatives gràcies a Tecmo i va ser convertit després a diversos sistemes domèstics, com l'Amstrad CPC, el Commodore 64, l'Atari ST, la Master System o el Famicom Disk System, que a Occident seria directament per a la NES. La Gameboy també el va tenir, el 1991, amb el nom de Solomon's Club.

Hi controlem el bruixot (o mag) Dana i ens hem d'enfrontar a enemics de tota mena, i els més retorçats dissenys de pantalla, amb pocs recursos i amb un temps que se'ns tira a sobre i la impossibilitat de sobreviure qualsevol contacte físic amb l'enemic.

Veient-lo en moviment em recorda el King's Valley de l'MSX, i també per un dels elements que el fan tan difícil segons totes les opinions: segons el que fem podem cavar-nos la pròpia tomba, perquè ens podem quedar aïllats a la pantalla.

Un altre dels problemes, o més ben dit una altra de les coses que el fan tan temut entre els videojugadors, és la contínua aparició dels enemics (al King's Valley, per exemple, hi havia un nombre limitat de mòmies) i tot plegat és agreujat per l'absència de la funció de desar partida, de manera que si morim amb el joc avançat hem de tornar a començar. Es veu que hi ha un truc per poder continuar des d'on érem, però que més enllà de la pantalla número 41 no funciona, o sigui que com a màxim ens deixaran continuar des de la 41. En total n'hi ha 50, si us serveix d'alguna cosa.

Aquí el podem veure en versió Master System, o més ben dit Sega Mark III, perquè només va sortir al Japó, on per cert es deia Solomon no Kagi, que vol dir el mateix.

En fi, el Solomon's Key és un repte que ens obliga a passar les pantalles sense cometre ni un error, però no n'hi ha prou amb això, sinó que també hi ha 15 nivells secrets que, segons quants en trobem i superem (i segons si els trobem i els superem o no) ens permetran veure un final o un altre. Una cosa no treu l'altra: es cosidera un dels jocs més difícils de la NES (i segurament de les altres plataformes que el tenen al seu catàleg), però també un clàssic força popular.

Aquest que vèiem al vídeo és el Solomon's Key 2 (Fire 'n Ice als Estats Units), que Tecmo va llançar el 1992 com a preqüela del Solomon's Key, atès que se situa als inicis de la carrera d'en Dana, i aquest cop es tracta d'apagar focs. 

El 1999-2000 la mateixa Tecmo llançava per a la Gameboy Color el Monster Rancher Explorer, un títol clarament inspirat en el Solomon's Key que, de fet, al Japó va rebre el nom de Solomon. En realitat és un remake que va tenir força bona acollida, però que curiosament emprava el nom d'una popular franquícia, Monster Rancher, que no hi tenia res a veure.

Petits clàssics: Choplifter!

Un dels videojocs que recordo de la infantesa sense haver-lo provat, condició que acostuma a permetre'm fer entrades per a aquesta secció, el recordo especialment perquè em semblava (i encara ara em sembla) de difícil pronunciació i escriptura. 

El Choplifter! de Brøderbund va sortir el 1982 i va tenir una sèrie de conversions, remakes i seqüeles que val la pena esmentar, que és el que em proposo fer avui.

Doncs bé, la primera versió s'atribueix al senyor Dan Gorlin i va sortir per a l'Apple II, amb versions per a Atari 5200, Atari 8-bit, ColecoVision, Commodore 64, Commodore VIC-20 i MSX. 

Aquí el veiem en moviment, el de l'Apple II, i fent un esforç d'imaginació i bona fe podem apreciar l'objectiu del Choplifter!, que era pilotar un helicòpter per tal de rescatar ostatges dels camps de guerra on són presoners i dur-los a un lloc segur sans i estalvis. Evidentment, l'enemic no ens ho posarà fàcil.

Però resulta que, al contrari del que acostuma a passar, d'aquell videojoc d'èxit per a consoles i retroordinadors es va fer un títol per a recreatives, aquesta vegada distribuït per Sega.

Ja veieu a la pantalla del títol que es respecta l'autoria del joc original, però el de Sega cal reconèixer que tenia un aspecte molt millor, amb la introducció de més paisatges, música, un nou sistema de puntuació i l'ús del desplaçament parallax, no gaire habitual encara a l'època.

El 1986, sens dubte gràcies a l'èxit de la versió arcade, considerada un dels millors videojocs de 1985 i de tots els temps, van sortir versions domèstiques per a la NES (al vídeo) i Master System, el primer esmentant només el senyor Dan Gorlin i la reprogramació per part de Jaleco i el segon, és clar, esmenta la reprogramació de Sega a més de reconèixer-ne l'autor original.

El que acabeu de veure és el remake de 2012, llançat per a Xbox Live Arcade, Playstation Network i PC amb el nom de Choplifter HD, que va tenir una acollida discreteta.

Ara bé, no podem parlar d'aquest petit clàssic sense veure les seqüeles que va tenir per a diversos sistemes i amb algun embolic provocat pels noms.

El 1991 sortia, per exemple, el Choplifter II, per a la Gameboy, que va agradar força, però resulta que el 1994 es va llançar el Choplifter III, que era un remake amb gràfics millorats, per a la mateixa consola i per a la Game Gear:

L'embolic ve perquè, també aquell any, va sortir per a la Super Nintendo un altre Choplifter III que no era un remake del de la Gameboy, sinó una seqüela completament original, encara que la 16 bits de sobretaula de Nintendo no tenia un Choplifter II. 

Aquesta seria la història pròpiament dita del petit —o més aviat mitjà— clàssic que és el Choplifter, però cal esmentar que hi va haver clons o videojocs inspirats en el seu èxit, com ara l'Air Rescue de Sega per a recreatives i Master System.

A més, dos altres clàssics dels 80, el Lode Runner i el Raid on Bungeling Bay, ambdós de Brøderbund, se situen segons els desenvolupadors en el mateix univers de ficció que Choplifter, representat per l'organització malvada Bungeling Empire, l'un des del gènere dels trencaclosques i l'altre repetint el gènere dels helicòpters però des d'una perspectiva diferent.

 

Cinema i videojocs: Beetlejuice

Entre les pel·lícules de comèdia fantàstica dels anys 80 i 90 del segle XX n'hi ha una que destaca per la seva estètica, pròpia del director Tim Burton, i que té algunes escenes memorables que formen part de la història del cinema en general. Estic parlant de Beetlejuice, de 1988.

Amb un repartiment notable que incloïa Michael Keaton, Alec Baldwin, Geena Davis i Winona Ryder, va tenir una càlida acollida per part de la crítica i el públic i va generar altres productes, com la sèrie animada de 1989 a 1991. Des d'aquella època es parla d'una seqüela que encara no ha vist la llum, però recentment en Michael Keaton va confirmar que el projecte tira endavant. Ara bé, se n'han fet videojocs? I tant.

Van trigar una mica, tot s'ha de dir, perquè no va ser fins la dècada dels 90 que van començar a sortir. El més conegut és el de la NES i la Gameboy, de la mà de Rare i LJN, però començarem pel primer perquè va veure la llum el 1991, encara que només als Estats Units.

Com a la pel·lícula, el protagonista aquí és en Beetlejuice, un espectre que té la missió d'espantar els nous propietaris de la casa on va morir una parella de nuvis acabats de casar. Pel que sembla, les primeres pantalles del joc respecten força l'argument de la pel·lícula, però més endavant són completament originals.

Tampoc no sortiria dels EUA la versió de la Gameboy, de 1992, desenvolupada i distribuïda per la mateixa gent però en aquest cas basada en la sèrie de dibuixos animats que esmentava abans. El seu títol complet, Beetlejuice: Horrific Hijinx from the Neitherworld!

No és que cap d'aquests dos videojocs rebés unes notes gaire altes, de fet entre les poques que he trobat hi ha opinions molt diferents, però el joc que veurem ara va agradar, en general, força menys.

És l'Adventures of Beetlejuice: Skeletons in the Closet, de Riedel Software, que va sortir per a ordinadors, MS-DOS concretament, el 1990 i també només als Estats Units. És, doncs, el primer que va sortir, però tot i així es basa en els dibuixos animats, com el de la Gameboy. L'estil, com podeu veure, és totalment diferent i no es pot qualificar, de cap de les maneres, d'un títol de plataformes com els altres dos.

I aquests són els únics tres videojocs que s'han fet sobre la mítica pel·lícula Beetlejuice. Ara caldrà veure si quan en facin la seqüela, que ja duu 26 anys de retard, aquesta genera algun altre videojoc, però és clar, la marca ja no té l'atractiu que tenia abans.

Edicions especials de la Gameboy

No hi ha dubte que la Gameboy és la portàtil més popular de la història, encara que la més venuda sigui la Nintendo DS, i encara que ja té fets els 25 anys no som pocs els que hi continuem jugant. Fa un temps li vaig dedicar una entrada-homenatge, però tinc més coses a dir-ne, i és per això que avui us presento les edicions especials d'aquesta consola llançada el 1989.

Abans de començar, però, un parell d'aclariments: em concentraré en la Gameboy clàssica, la primera, no pas la Gameboy Pocket ni la Gameboy Light, que són les altres variants en el disseny de la consola, i encara que molta gent les anomeni sovint "Gameboy" a seques, tampoc no parlaré de la Gameboy Color ni la Gameboy Advance, que són consoles diferents i amb les seves pròpies edicions especials. L'altre aclariment: tècnicament bona part del que veurem són variants de colors, més que edicions especials, però en parlaré igualment.

Abans que sortís la Gameboy Color la Gran N va llançar una estratègia amb l'objectiu de fer encara més popular una consola que no tenia rival en el seu sector, el de les portàtils, i aquesta estratègia va ser la de les variants de colors, com ara el que oficialment es deia Vibrant Yellow, un dels quatre colors amb què Nintendo va rellançar la seva petita gran estrella el 1995.

L'acompanyaven el Gorgeous Green...

El Radiant Red...

...I el Deep Black. Mentre que els altres tres sí que recordo haver-los vist tant en anuncis com a la vida real, el cas és que aquest de color negre no el tenia present, tot i que segons la Wikipedia va ser un dels 4 colors que es van distribuir a tot arreu. 

Dic això perquè, segons la mateixa font, aquell any també van aparèixer altres models de colors exclusius d'alguns mercats.

El Cool Blue, per exemple, que hom podria pensar que és un color més "normal" i, per tant, sorprèn que fos exclusiu del Regne Unit.

Aquest, força impressionant, és el High Tech Transparent, que pel que sembla només va sortir oficialment als Estats Units. 

I a primer cop d'ull aquest, exclusiu del Japó, no és res de l'altre món. Sembla el de tota la vida, oi? El de 1989. Però no, aquest és el Traditional White, un blanc pur que per molt neta que tinguem la clàssica no serà el mateix. La diferència, però, es fa palesa amb el color dels botons i el marc de la pantalla, que aquí és el negre.

I, ara sí, les edicions especials limitades, com aquesta amb el logo del Manchester United i evidentment de color vermell que va sortir només... al Regne Unit, correcte. A la Wikipedia no consta l'any de llançament, però.

Tampoc no consta l'any en què va sortir aquesta, de color rosa i amb un cor on hi hauria d'haver el nom de la consola. Es veu que la regalaven en un concurs del Regne Unit, però no se'n sap gaire cosa més. Oi que sembla una modificació casolana? 

Un altre concurs britànic regalava una Gameboy negra amb la cara d'en Wario en negatiu (si no, evidentment, no es veuria llevat que hagués estat en color) on l'altra tenia el cor.

Ens n'anem a Alemanya, perquè és allà on un concurs va arribar a donar, segons diuen aquí, 50 consoles de color tradicional amb el logo de Milka sota el de la màquina. 

És un cas similar al de la campanya que el 1992 Toyota va dur a terme al Japó, que consistia a regalar una Gameboy amb la compra d'un cotxe de la seva marca. En aquest cas, però, el resultat és molt poc impressionant. 

Continuant amb les consoles patrocinades, tenim també la que es venia a les botigues de regals dels Planet Hollywood europeus, i quan dic "europeus" assumeixo que la promoció no va arribar a l'estat espanyol, com és habitual.

Ara bé, sembla que la més difícil de trobar, i per tant la més desitjada pels col·leccionistes, és aquesta amb en Kirby substituint el logo de la Gameboy. Es veu que n'hi havia 25 unitats i es podien guanyar en un concurs de la Nintendo Magazine britànica el 1994. 

En aquesta foto les veiem totes, llevat de les que duen logos d'empreses (sí, hi ha la del Manchester United, que en realitat també seria una empresa), una bona foto que representa la diversitat de models amb què es va poder adquirir (o guanyar en concurs) la primera portàtil de Nintendo, tota una llegenda de la cultura popular.

Amb aquest repàs pretenia fer-li un altre homenatge, centrat en un dels seus vessants, el de l'aspecte, i espero que, igual que jo, n'hàgiu gaudit i hàgiu fet algun descobriment de passada.

Accessoris: Gameboy Pocket Sonar

Aquesta secció, una de les més veteranes d'un bloc que va arribar als 5 anys d'edat fa uns mesos, em permet parlar d'aparells que es van inventar per a optimitzar l'experiència jugable de les videoconsoles, amb resultats d'allò més diversos, però més enllà del sempre interessant repàs històric el que més m'agrada és parlar d'accessoris a mesura que els descobreixo, una tasca que esdevé didàctica també per a mi.

En aquest grup trobem els accessoris estranys i inimaginables, que multipliquen la meva diversió, i el d'avui és un d'aquests, perquè mai no m'havia passat pel cap que a la Gameboy hi pogués haver una cosa així.

Parlem del Gameboy Pocket Sonar —que no és per a la Gameboy Pocket, sinó que el "Pocket" forma part de "Pocket Sonar"—, un perifèric que Bandai va llançar el 1998 després de desenvolupar-lo amb Honda i que en principi era el que diu el seu nom: un sònar de butxaca, adreçat als pescadors solitaris que volien "facilitar-se" la vida. 

El Pocket Sonar, com veieu a la part de la dreta, s'introduïa per l'espai dedicat als cartutxos i per tant l'accessori és compatible amb la Gameboy, la Gameboy Pocket i la Gameboy Light (aquesta exclusiva del mercat japonès, que al cap i a la fi és l'únic lloc on va sortir l'aparell). El cilindre groc és el que s'introduïa a l'aigua i el cable negre que es veu embolicat era el que unia les dues parts.

Per imbècil que pugui semblar, i ho sembla, es veu que funcionava prou bé i permetia detectar peixos fins a 20 metres de profunditat, tot enviant dades que es reflectien a la pantalla de la consola. Pel que se'n diu, era una bona opció atès que el seu cost era força inferior al d'un sònar similar que no s'hagués d'enganxar a una Gameboy.

A més, incloïa un minijoc de pesca (naturalment), el Gyogun Tanchiki Pocket Sonar ("Escola de pesca: detector Pocket Sonar"), però això ja és menys interessant perquè, al cap i a la fi, de videojocs de pesca n'hi ha uns quants, i potser, com aquest, també inclouen un diccionari de peixos. Però suposo que no va ser un al·licient prou important com per atraure el gran públic, que de tota manera no era el públic objectiu del Pocket Sonar.

Tanmateix, com sol passar especialment amb les coses de les quals no en queden gaires unitats, si el voleu aconseguir hi haureu de deixar una bona picossada, a més de tenir paciència tot esperant que aparegui en alguna web de subhastes.

Accessoris que milloren la visibilitat de la Gameboy

La Gameboy, que recentment ha fet els 25 anys, ens l'estimem tots molt, però tant ara com en el moment que era la consola de moda no se'ns escapava el fet que era una portàtil "sense color" i que la visibilitat de la seva pantalla era millorable, tant per la mida com per les condicions lumíniques sota les quals jugàvem, ja fos segons com li donés el sol o, al contrari, quan era fosc. 

Les empreses també ho sabien, i és per això que es van llançar accessoris que solucionaven aquests problemes al preu de fer la màquina menys portàtil. Començarem per un perifèric força conegut però del qual encara no havia parlat a 3 Botons i START.

Parlo del Light Boy, una barreja de lupa i llum que, efectivament, permetia solventar aquells dos inconvenients. Personalment he de dir que el de la il·luminació sí que emprenyava, però mai no vaig trobar que els elements de la pantalla es vegessin tan petits com per fer-me malbé la vista. També és cert que llavors no tenia miopia.

Recordo haver vist aquesta publicitat a la Hobby Consolas, tot i que no amb tant de detall. Fins i tot m'havia arribat a plantejar si n'havia vist algun anunci a la televisió, però si existia no l'ha pujat ningú a Youtube.



Aquest altre és el Wide Boy, un accessori que era només una lupa i que va llançar una companyia llegendària, si bé no la més coneguda entre les grans, com és Sunsoft. 

Diuen que mirar a través d'una lupa durant molta estona tampoc no és gaire bo per als ulls, però bé, el cas és que l'accessori va triomfar prou com perquè, a banda de l'oficial, l'esmentat Light Boy, fabricat per Vic Tokai (responsable també d'alguns videojocs, per cert, com ara el Psycho Fox) en sortissin d'altres que en copiaven la idea.

Entre les companyies que ho van fer tenim Joyplus, que la va dur més enllà i a banda de la lupa amb llum hi va afegir uns altaveus (ja existia un accessori dedicat exclusivament a aquesta tasca) i uns botons que, muntants damunt dels que portava la pròpia màquina, convertien la Gameboy en una mena de recreativa en miniatura.

Tot plegat la transformava també en una andròmina que s'allunyava cada cop més de la idea amb què va néixer, la de la portabilitat, però val a dir que era espectacular i destacava entre els moltíssims accessoris que va rebre la primera portàtil de Nintendo.

Una altra, Saitek, va agafar aquell concepte i el va fer més agradable a la vista i més pràctic amb la seva pròpia proposta, el Booster Boy, que a la foto ja podem veure que permet jugar dedicant tots els dits a aquesta tasca, perquè l'accessori recolza la màquina. De tota manera no està gaire clar que faci tot el conjunt gaire ergonòmic. El que sí que feia, tant el Booster Boy com el Handy Boy, era consumir molta energia, però hi havia l'opció de connectar-ho tot plegat directament al corrent elèctric... i acabar de perdre del tot la portabilitat.

En la mateixa línia, però millorant la part dels controls, tenim la versió de la llegendària Konami, amb el nom de Hyperboy, que sí que semblava una petita recreativa i no es pot dir que tingui un disseny lleig.

No he trobat excessiva informació d'aquests accessoris, i entre la que em falta hi ha els anys de llançament, però sembla que va ser molt al principi dels anys 90. Després d'aquests intents es va abandonar la idea de magnificar la pantalla, però la il·luminació sí que va ser un tema a tenir en compte, i es va veure amb la Gameboy Light, exclusiva del mercat japonès i llançada el 1998.

Era la proposta oficial de Nintendo per al problema de la il·luminació i va aparèixer primer en els colors platejat i daurat, però després també hi va haver edicions especials, com ara les dedicades a l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga.

La Gameboy Light, de mida lleugerament superior a la Gameboy Pocket, mantenia els tons verdosos, però la seva pantalla estava retrol·luminada, característica que la Gran N no va aplicar a la Gameboy Color ni a la Gameboy Advance original, però sí a alguns models de la Gameboy Advance SP.

I fins aquí el repàs als perifèrics que lluitaven contra les poques mancances que tenia aquesta meravella de portàtil, però a mi ja m'agrada com és i el que més em molesta actualment, quan hi jugo, és tenir la pantalla amb ratllades que dificulten més la visibilitat que no pas la manca de retroil·luminació o la mida.

Cinema i videojocs: Waterworld

L'altre dia vaig veure Waterworld, un clàssic del cinema estrenat el 1995 que retrata un món futurista on l'aigua, després del desgel dels pols, ocupa tot el planeta i els habitants que queden han de viure com poden després que la Humanitat hagi patit un retrocés brutal en el seu desenvolupament, encara pitjor que el que va tenir lloc a l'Edat Mitjana. 

És un film considerat no gaire bo, però que a mi em va agradar, potser perquè la seva ambientació post-apocalíptica em fascina més que les previsions d'una societat futura hipertecnificada, i vaig pensar que segurament se n'havia fet algun videojoc. No m'equivocava.

Va sortir el mateix any que la pel·lícula i es va desenvolupar per a diverses plataformes, però algunes de les versions en realitat van ser cancel·lades i, per tant, no van veure la llum. Fins i tot hi va haver cancel·lacions a nivell de mercat, perquè per exemple el Waterworld de la Super Nintendo i la Gameboy només va sortir a Europa, malgrat que estava previst que també arribés als Estats Units.

La que sí que va sortir en aquell país, però, va ser la d'ordinadors, que hem pogut veure en aquest vídeo. Es percep un joc força estrany, i de la cara d'en Kevin Costner no en tenim ni rastre (sembla que tampoc no va voler aparèixer als còmics basats en la pel·lícula). 

El joc d'ordinador va sortir el 1997 i el va desenvolupar Interplay, i pertany al gènere de l'estratègia en temps real, mentre argumentalment parlant s'allunya de la pel·lícula, que li serveix només d'escenari. Ara bé, el de consola el va fer Ocean i feia així:

Era la pantalla de demostració de la versió de la Super Nintendo, però del joc per dins no he trobat cap vídeo que no tingués comentaris en àudio dels seus autors. Clavada havia de ser la versió per a la Mega Drive, que tot i estar acabada no es va arribar a distribuir mai i, més endavant, es va filtrar com a ROM a internet, per si us interessa.

El que està clar és que les ressenyes el van deixar força malament i el públic, que en general recolza la pel·lícula, no va fer costat a la seva versió en videojoc. La banda sonora, però, són figues d'un altre paner i s'ha de reconèixer que està molt bé. A Youtube podeu veure'n diverses cançons pujades.  

Ocean també va ser responsable de la versió de la Gameboy, una altra que com deia es va quedar a Europa i que no va rebre massa bones crítiques. Ja em disculpareu que no especifiqui per què, però és que no se'n troba massa informació. 

De fet no és gaire conegut, com a videojoc, però la versió per a la Virtual Boy, l'única videoconsola que realment ha estat un fracàs a la història de Nintendo, és diferent. El Waterworld d'aquest sistema és conegut com el seu pitjor videojoc (dels 22 que van sortir).

Ens convida a lluitar contra els dolents de la pel·lícula, els Smokers, des de la perspectiva en 3D de l'embarcació del protagonista, mentre evitem que segrestin els habitants de l'atol. L'espai en què ens movem és molt més reduït del que suggereix l'horitzó que veiem, els gràfics són molt mediocres (tots els habitants de l'atol, per exemple, són iguals), les pantalles són totes exactament iguals (no ens conviden a fer res de diferent en tot el joc) i ens n'avorrirem ben ràpidament, segons les ressenyes particulars que es troben, perquè només se'ns demana que fem punts i, a sobre, les puntuacions no es desen un cop apaguem la màquina. Per si la Virtual Boy no tenia prou mala fama, aquest títol embruta el seu reduïdíssim catàleg. 

Vés a saber com haurien estat les versions per a la Saturn (Ocean) i la 3DO de Panasonic (Interplay), cancel·lades com la de la Mega Drive, però pel tràiler que hem vist de la versió 3DO els gràfics, almenys, no tenien mala pinta. Ens quedarem amb les ganes de saber-ho, o no, però potser era una bona versió d'aquest videojoc i va tenir la mala sort de no veure mai la llum.

 

Accessoris: Wide-Boy 64

M'agrada parlar d'accessoris poc coneguts, i encara més descobrir-los jo mentre investigo temes per al bloc. El d'avui és un perifèric doblement interessant perquè, a més, no va arribar a posar-se mai a la venda.

Suposo que ja coneixeu el Super Gameboy, que permetia jugar amb títols de la Gameboy a través de la Super Nintendo, i el Gameboy Player, que fa el mateix amb els de la Gameboy, la Gameboy Color i la Gameboy Advance però requereix una Gamecube per tal de funcionar. El parent del mig, la baula perduda, és un aparell similar que es va desenvolupar per a la Nintendo 64.

Com també és natural, aquest "parent del mig" que es deia Wide-Boy 64 el que permetia com a novetat respecte al Super Gameboy era poder veure en una pantalla de televisió els cartutxos de la Gameboy Color, i pel que n'expliquen l'ampliació de la imatge estava bastant ben feta.

Es van distribuir alguns exemplars d'aquest accessori a desenvolupadors i premsa per tal de poder treballar millor amb una pantalla molt més gran que la de la portàtil en qüestió, possibilitat especialment útil en el cas de voler obtenir captures de pantalla per a publicar en una revista, per exemple. Ens diu la Wikipedia, però, que aquesta distribució selectiva no era pas gratuïta, sinó que qui en volia un havia de pagar 1.400 dòlars!

En aquesta pàgina ens expliquen també que els botons del comandament de la Nintendo 64 que no tenien equivalent a la Gameboy Color tenien altres funcions, la més interessant de les quals un zoom amb l'stick analògic de la Nintendo 64, de manera que la imatge en pantalla s'ampliava tot perdent el marc que, per defecte, apareix per tal d'imitar el de la portàtil.

Si us hi fixeu, però, a la primera fotografia el que veiem és una altra versió, que requereix un cable IDE (típics de l'interior dels ordinadors de sobretaula) i que permet, en aquest cas sí, controlar els jocs amb una Gameboy Color en comptes del comandament de la Nintendo 64.

El Wide-Boy 64, fabricat per Intelligent Systems (subsidiària de Nintendo), podia executar també cartutxos de la Gameboy clàssica, però no de la Gameboy Advance, que a finals dels 90, època de distribució de l'accessori, encara no havia sortit. Tanmateix, quan aquesta nova portàtil va sortir, es va llançar una versió actualitzada de l'aparell, el Wide-Boy 64 AGB, que sí que hi era compatible.



Si us fa gràcia (a mi, personalment, no perquè m'agrada jugar als jocs a les consoles per a les quals van ser dissenyats, independentment de si la possibilitat d'emulació és oficial o no), buscant una mica sembla que es troben encara alguns d'aquests Wide-Boy 64 i que els seus preus estan molt per sota d'aquells 1.400 dòlars inicials. Per si ho voleu provar.

Sèries i videojocs: Rocky & Bullwinkle

No és la sèrie de dibuixos més coneguda de la història, encara menys al nostre territori, però potser us sonarà perquè l'any 2000 en van fer una pel·lícula d'imatge real on sortia també en Robert DeNiro. 

Bé, el cas és que The Rocky and Bullwinkle Show va ser un producte animat que es va emetre originalment als Estats Units de 1959 a 1964 amb un total de 163 episodis (llançats en diversos formats domèstics dècades després) i va generar piles de productes derivats com ara l'esmentada pel·lícula i altres també d'imatge real, còmics, gravacions musicals, una òpera infantil i marxandatge divers, així com un parell de videojocs.

El primer, The Adventures of Rocky and Bullwinkle and Friends, va sortir el 1992 per a la NES, la Gameboy, la Super Nintendo (1993) i la Mega Drive (1994), versions que si ens hem de refiar de la Wikipedia —i també tenint en compte la popularitat del producte original en si— només van aparèixer als Estats Units.

Com ja us podeu imaginar, aquesta és la versió de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo, que consistia en 7 nivells diferents, només 3 a la Gameboy —encara que aparentment dividits en més parts— que pertanyen bàsicament al gènere de les plataformes, però que s'alternen amb minijocs protagonitzats pels personatges secundaris de la sèrie.

Aquesta és la fila de la versió de la Gameboy, que igual que la de la NES (i les altres) no va ser gaire ben rebuda, principalment per problemes amb els controls que feien el títol més aviat injugable, si ens guiem pels comentaris dels vídeos a Youtube.

De tota manera no està malament veure l'aspecte del videojoc en consoles de 16 bits, com en aquest exemple que és el de la Mega Drive. I ara sí, passem a l'altre joc que existeix basat en la franquícia, perquè quan més amunt he dit que hi havia un parell de títols ho deia literalment.

Haurien de passar uns 15 anys, perquè el 2008 sortia el Rocky & Bullwinkle, només per a Xbox Live Arcade (per tant descarregable). Aquesta vegada s'apostava pels minijocs orientats a les partides multijugador.

El resultat, potser com era d'esperar, va ser nefast, i la crítica el va destrossar de manera gairebé unànime, ja que es tractava d'un videojoc que destil·lava deixadesa, sensació de feina a mig fer i, pel que era, valia massa diners.

Els meus videojocs preferits: Gameboy

Inauguro nova secció, content de poder-ho fer perquè sempre que passa això significa que el bloc encara té vida. El cas és que se'm va acudir que podria fer un repàs dels 5 videojocs de cadascuna de les videoconsoles que tinc que m'enduria a una illa deserta, com proposa el tòpic. Evidentment es tracta d'una valoració subjectiva, per tant no admet propostes ni crítiques (sí a comentaris en general, però).

Són els que més m'agraden d'entre els que tinc, de manera que és molt possible que hi hagi autèntiques joies que no esmenti per la simple raó que no les posseeixo. No és gens fàcil triar, sobretot quan el catàleg que tens és extens, i hi ha molta gent que té molts més jocs que jo, però per a mi triar-ne 5 d'entre més de 20 que m'he comprat o m'he fet regalar és una tasca complicada. Els 5 títols que protagonitzaran cada entrega d'aquesta secció són, doncs, aquells dels quals no em voldria desfer per res del món.

Suposo que no és cap sorpresa que un d'ells sigui el Tetris (1989), tot un clàssic que ja vaig esmentar en parlar de la revolucionària saga a la qual pertany i que fa així:

La primera vegada que vaig saber de la seva existència va ser quan anava a quart d'EGB i un company de classe em parlava de la Gameboy, que ell ja tenia, i d'un joc on es tractava de col·locar fitxes de manera que formessin línies, i me'n dibuixava el concepte. 

Com que el Tetris llavors era el joc que venia amb la Gameboy, no el triàvem, i no era de plataformes ni acció, no feia especial il·lusió, però amb els anys s'acaba convertint en un imprescindible i sens dubte és un dels meus 5 preferits de la consola.

Un altre que ja havia tingut una entrada a 3 Botons i START és el Donkey Kong (1994), un remake que alhora era un homenatge al Donkey Kong clàssic de 1981.



També va ser una altra persona la que me'l va donar a conèixer. En aquest cas el meu cosí, que el tenia per a la seva Gameboy, i a mi em va enganxar bastant, fins al punt que com ja vaig explicar el vaig acabar comprant no fa gaires anys, perquè el vull tenir per quan m'agafi el rampell de jugar-hi (i ho hauria de fer, però per desgràcia tinc abandonada la majoria dels meus videojocs). En qualsevol cas, el Donkey Kong de la Gameboy és un videojoc addictiu com n'hi ha pocs.

El Super Mario Land estava força bé, però el Mario bo de la Gameboy és el Super Mario Land 2: 6 Golden Coins (1992), gràficament molt superior al seu predecessor fins al punt de semblar la versió portàtil del Super Mario World de la Super Nintendo.



S'hi assemblava per l'aspecte dels sprites, però també per la distribució del mapa, amb zones temàtiques, i si hi afegim la durada, la diversió, els nous poders especials (inoblidables les orelles de conill per a volar una mica) i el disseny en general del joc el que tenim és una obra mestra per a mi imprescindible. El Wario Land (1994), subtitulat com a Super Mario Land 3 per tenir ganxo, no queda gaire lluny, però. 

Un altre de què ja havia parlat és el Teenage Mutant Ninja Turtles II: Back from the Sewers (1991), per a mi el millor dels que van sortir per a la Gameboy i el meu preferit de les Tortugues Ninja en general, tot i que també és cert que no els he provat tots i, dels que tinc, és l'únic que m'he acabat.



Amb la possibilitat de canviar de personatge a cada pantalla (o quan moria una de les tortugues), cadascun d'ells amb les seves pròpies característiques i armes, una música encomanadissa, pantalles de disseny diferent (no només hi ha les típiques dels beat'em up, sinó que també n'hi ha de desplaçament vertical o que ens permeten anar en monopatí) i l'aparició dels grans personatges de la sèrie de dibuixos animats que tant m'agradava de petit, bons i dolents, és un joc que m'encanta.

Acabo el llistat (que per cert no és per ordre de preferència) amb l'R-Type (1991), un títol que pertany al gènere dels shoot'em up o, com es coneixen popularment, "matamarcians". Els de naus, vaja. A més, em permet no repetir gènere en cap dels 5 videojocs que "m'enduria".

Confesso que en aquest cas no és que sigui un dels meus preferits, però ho podria ser, el que passa és que no hi he jugat gaire. Me'l vaig comprar fa pocs anys, quan em va agafar la dèria d'adquirir clàssics retro, perquè ja l'havia volgut quan era petit. De gran em va costar trobar-lo a bon preu amb capsa i instruccions, però ho vaig aconseguir.

Per a acabar-ho d'adobar, no sóc gaire bo en els videojocs de naus, però me n'he anat comprant uns quants perquè igualment m'agraden, i l'R-Type és probablement la millor opció al catàleg de la Gameboy, seguit molt de prop pel Parodius, que també tinc i que ha estat a punt d'ocupar aquest lloc mentre hi reflexionava.