Nascuts el 1991: Sagues que fan 30 anys

Tot i que no sempre hi ha hagut entrada d'aquesta secció de cadència anual, perquè no tots els anys de la història dels videojocs han estat igual de productius ni interessants, tenia clar que el 2021 hi hauria una nova entrega, perquè només de memòria ja sé que unes quantes sagues molt llegendàries fan 30 anys.

Aquí teniu, doncs, el breu repàs dels videojocs emblemàtics que van ser llançats al mercat el 1991 i que van originar sagues igualment mítiques, amb casos prou coneguts i algun altre que, potser, no ho és tant, ni tan important, però només per comparació, i també cal esmentar-lo.

Aquesta portada gairebé no necessita presentació, i de fet en vaig parlar fa poc. Correspon al Sonic the Hedgehog, un dels meus videojocs preferits, un emblema de la Mega Drive i una llegenda dins la història dels videojocs (i amb un protagonista que és una mascota reconeguda per tothom), que com ja sabem tots plegats va generar una saga que encara dura, després de 30 anys.

No queda clar si Sega s'està prenent gaire seriosament la celebració del 30è aniversari, de moment s'han anunciat coses certament fluixes per a una ocasió així, però l'eriçó blau ha continuat apareixent en múltiples videojocs i el seu univers està prou farcit, encara que per desgràcia amb moments força baixos al seu currículum, i per altra banda, per què no dir-ho, també moltes crítiques injustes. En tot cas, tot va començar el 1991.  

Un altre títol mític de Sega de 1991 és l'Streets of Rage, un títol que per fi vaig acabar per primer cop l'any passat i que em va enamorar, i que es considera un dels millors beat'em ups de la història, a més de ser un dels referents per a l'explosió de títols del gènere als anys 90, amb el permís del Final Fight. 

Aquella saga que començava també a la Mega Drive acabaria, aparentment, el 1993 amb la tercera entrega, però l'any passat en va sortir la quarta part, tremendament ben acollida, que ha tornat a posar de moda aquesta saga.

Confesso que no he jugat mai al Lemmings, títol de DMA Design per al Commodore Amiga i portat també a múltiples ordinadors i consoles, però sé que és un videojoc d'importància històrica pel que fa al gènere dels trencaclosques.

Com explicava en una entrada fa uns quants anys, va tenir força seqüeles i va inspirar altres videojocs. A veure si l'inclouen a l'Amiga 500 Mini, que ha de sortir l'any vinent, i m'hi estreno.

Les curses violentes de motos són un subgènere dels videojocs de velocitat que tenen un primer nom (el sap tothom), aquest Road Rash que va sortir per a la Mega Drive el 1991 i que és un petit clàssic que va originar una saga.  

Actualment tenim títols inspirats en ell com el Road Rage o el Road Redemption, però tot va començar aquí, senyores i senyors. 

Un clàssic dels gràfics poligonals de principis dels 90, anterior al més popular (tot i que no gaire més) Flashback, el tenim en aquest Another World, que va sortir per a Amiga i Atari ST simultàniament el 1991 i que ha estat portat, repescat, polit i rellançat per a múltiples sistemes al llarg d'aquestes tres dècades. 

I és saga, tot i que pels pèls, perquè va tenir una seqüela anomenada Heart of the Alien, en aquest cas només per al mercat estatunidenc i per a una única plataforma, el Mega-CD, de manera que com és lògic no va tenir, ni de bon tros, la mateixa repercussió.

Pocs creadors de videojocs poden dir que el seu nom apareix citat al mateix títol, i en Sid Meier és un d'ells, amb diverses sagues entre les quals aquesta de Civilization, joc d'estratègia per torns de MicroProse per a MS-DOS que va tenir la seva primera entrega l'any 1991. 

Després d'èxits com Railroad Tycoon o Pirates!, el senyor Meier, juntament amb Bruce Shelley, presentava aquesta proposta d'establir una colònia amb l'objectiu de convertir-la en un imperi, i la cosa va funcionar prou bé, perquè va arribar a moltíssims sistemes i va tenir una pila de seqüeles al llarg dels anys, i la saga encara belluga.

La mítica Rare es fumia de les Tortugues Ninja, tremendament populars sobretot en aquella època, amb una paròdia anomenada Battletoads, que a més de difícil com ella sola resulta que és d'allò més divertida.

Encara que té versions per a més sistemes, la versió més coneguda és la de la NES, inclosa al magnífic recopilatori Rare Replay de la Xbox One, on també trobem una de les seves continuacions, la versió arcade. També existeixen, fora del recopilatori, altres entregues de la saga, però la més recent la tenim a les Xbox One i Series, i Windows, amb el Battletoads de 2020.

L'any 1991 va ser el de l'estrena de l'Street Fighter II, sens dubte el videojoc de lluita més popular de tots els temps, i era tan diferent de la seva primera entrega que es podria dir fins i tot que va reiniciar la saga, però no farem trampes i acabarem el repàs de les sagues que fan 30 anys amb el Fatal Fury, de lletgíssima portada occidental, i que va sortir per a la Neo Geo aquell any. 

De fet, també se'l coneix amb el nom complet de "Fatal Fury: The King of Fighters", de manera que aquell genial -encara que actualment una mica obsolet, però que jo m'estimo molt- primer títol va generar no només la seva pròpia saga, sinó també la de The King of Fighters.

No va estar gens malament, oi, la collita de 1991? Quins són els vostres preferits? Se us acut alguna altra saga que comencés aquell any? 

Petits clàssics: Road Rash

Quan pensem en els videojocs de motos, i concretament en els de les consoles de Sega, és inevitable que ens vinguin al cap els títols fets a la casa, concretament la saga Hang-On i el Manx TT, però hi havia una tercera franquícia emblemàtica que signava Electronic Arts i que va sorgir d'un clàssic més aviat mitjà que no pas petit, com passa amb diversos jocs que han protagonitzat aquesta secció.

Es tracta de Road Rash, un nom que com a mínim coneixem -i en el meu cas és l'únic que se m'aplica, conèixer-lo, ja que no he jugat mai a cap de les seves entregues- i segurament tothom sap que pertany a un primer videojoc de curses il·legals de motos en què ens encoratjaven a fer caure els rivals a cops -"road rash" és el nom en anglès de les ferides, més aviat cremades, que es fan els motoristes o motociclistes quan cauen i freguen el terra-, que després tindria seqüeles, però comencem pel primer, el clàssic. 

Sortia a la venda per a la Mega Drive el 1991 i, com podem veure al vídeo i també a l'entrada que li va dedicar en Sikus a Game Museum -i es nota que ell sí que hi ha jugat-, gràficament no és cap meravella i la sensació de velocitat està superada no només pel Manx TT de la Saturn, òbviament, sinó també pel mateix i magnífic Super Hang-On de la Mega Drive. Tanmateix, en algunes coses el superava, com per exemple el trànsit normal que esdevenia un obstacle més o la possibilitat de graduar la inclinació del pilot. 

Aquí la gràcia era una altra: lluitar amb enemics sobre rodes i arribar el primer (de fet, ens classificàvem també en segon, tercer i quart lloc). I, si ens feien caure, recuperar-nos i remuntar. Ho podrem fer al llarg de 5 curses, i haurem d'anar amb compte amb la policia, perquè si ens deté s'ha acabat el bròquil. Un altre aspecte que cal destacar és que anem pujant de categoria i guanyant diners que ens permeten millorar la moto. Curiosament hi ha una modalitat per a 2 jugadors... però és per torns.



He dit que era un joc de motos per a una consola de Sega, però també que era d'una third party com Electronic Arts, així que no ens ha de sorprendre que se'n fessin conversions. Una d'elles va ser aquesta de la Game Boy, però també n'hi va haver per a la Game Boy Color (aquest l'any 2000), l'Amiga, l'Atari ST, la Master System, la Game Gear i el Mega-CD (el 1995).



No és qüestió de posar vídeos de totes les versions, però aquí el tenim en PlayStation, ja que el 1995 en va sortir un remake i es va programar per a la primera consola de Sony, però també la Saturn -que la gent s'acostuma a oblidar que també es feiens jocs per a aquesta consola!-, PC i la versió aclamada de la 3DO de Panasonic.

L'acollida que va tenir el Road Rash va ser molt bona en Mega Drive, no tant en d'altres sistemes pel que fa a l'original, i en el cas del remake també li va anar força bé. Però tornem enrere en el temps, perquè el 1992 va sortir la primera seqüela.



El Road Rash II és l'excepció d'aquella dita de "les segones parts mai no han estat bones", perquè va agradar encara més. Era una millora en tots els sentits, i afegia motos i modalitats de joc, dues d'elles de 2 jugadors simultanis, a més d'introduir un nou element que ja es quedaria a la saga: el turbo, vist ja al Super Hang-On. Per cert, en aquesta ocasió se'ns requeria quedar tercers per tal de continuar avançant, i ja no ens classificàvem amb una quarta posició.

Considerat un dels millors jocs de la Mega Drive, curiosament no se'n van fer conversions a d'altres sistemes. Misteris de la història dels videojocs.



El 1995, el mateix any que sortia el remake de l'original, apareixia novament en exclusiva per a la Mega Drive el Road Rash 3, subtitulat (dins, no a la caràtula) Tour de Force.

Més millores de la fórmula, sprites extrets de la versió Mega-CD del primer Road Rash, que es publicava també el 1995, més possibilitats de modificació del vehicle i, el més atractiu, la possibilitat de córrer en carreteres d'arreu del món. Podríem dir que a la saga li havia passat, fins llavors, que era una trilogia, una mica com a Mad Max quan encara ho era: les 3 parts havien agradat força, però sobretot la segona.



Però la feliç trilogia deixaria de ser una trilogia quan va aparèixer la quarta entrega de la saga, que també faria que deixés de tenir un expedient gairebé impecable, perquè el Road Rash 3D, de 1998 i només per a la PlayStation, no va agradar gaire.

La manca de modalitat per a 2 jugadors, gràfics amb errors i sobretot l'èmfasi més en la cursa que no pas en el combat, és a dir la traïció parcial de l'esperit de la saga, van fer que obtingués pitjors notes que els seus predecessors, tot i que amb diversitat d'opinions. Per contra, la banda sonora incorporava cançons d'artistes reals, i va ser un dels primers videojocs en tenir-ne. A veure què va passar amb la cinquena part:



Doncs que va sortir el 1999 però només per a la Nintendo 64, amb el nom de Road Rash 64 (quina sorpresa!), i aquest cop sense la implicació d'Electronic Arts, sinó que la va desenvolupar Pacific Coast Power and Light.

Tornava la importància dels combats, però els equilibris per a mantenir un frame rate acceptable i que no es perdés la velocitat van fer que els gràfics fossin pobres, fins i tot amb les petites millores de l'Expansion Pak de la consola de Nintendo, i la crítica també va estar dividida en aquest cas.



Finalment, la sisena entrega seria Road Rash: Jailbreak, de l'any 2000 i per a la PlayStation (amb port per a la Game Boy Advance el 2003), una nova proposta tridimensional que va agradar una mica més (no gaire, i altre cop depenia molt del mitjà) i que presentava diverses modalitats de joc, una de les quals la que ens permetia col·laborar amb un altre jugador tot muntant un sidecar.

Aquest, desenvolupat altre cop per Electronic Arts, seria l'últim Road Rash, perquè des de llavors hi ha hagut diversos intents de recuperar la saga, un dels quals del mateix Dan Geisler, un dels creadors de la trilogia original, que no va poder trobar finançament per al seu projecte, anomenat Hard Riders: Back in the Saddle, segons el que diu la Wikipedia.

Així doncs, aquell petit clàssic de les curses il·legals de motos va generar diverses continuacions, cosa que també fa que un videojoc sigui un clàssic, al marge de la seva qualitat intrínseca, i tot parlant-ne, com m'acostuma a passar, m'han vingut moltes ganes de provar com a mínim les entregues de la Mega Drive, que ja toca.