Jocs que em criden l'atenció: Johnny Bazookatone

No sé si a vosaltres us passa, però a mi un videojoc em pot cridar l'atenció per molts motius diferents, i entre ells hi ha el fet que no n'hagués sentit mai el nom, encara que això sigui perquè, en realitat, no es mereixés que la història dels videojocs li dediqués gaires pàgines.

Aquest joc que porto avui em va fer gràcia pel títol, però també em sembla atractiu i ha fet que vulgui intentar jugar-hi algun dia -que és el requisit per aparèixer en aquesta secció- perquè l'atreviment de llançar un plataformes en una època en què la indústria n'estava saturada sempre comptarà amb la meva aprovació, independentment de si el resultat va quedar lluny del desitjat o del cas que se li va fer en el seu moment. 

Johnny Bazookatone és el nom d'aquest joc que va sortir primer per a la 3DO de Panasonic, el 1995, que el 1996 va arribar a PlayStation, Saturn i PC. Desenvolupat per Arc Developments, té com a protagonista un fan de l'Elvis que ha estat tancat a la presó de Sin Sin el 2050 pel Senyor de l'Inframón, un tal El Diablo, juntament amb altres llegendes de la música, perquè els vol robar el talent artístic.

Com podem veure, es tracta d'un joc amb gràfics pre-renderitzats i un disseny que podria recordar alguns títols d'Interplay com els Earthworm Jim o els ClayFighter, encara més, amb aquesta estètica de plastilina.

El desenvolupament dels nivells és bidimensional, i com en tot bon plataformes hi ha elements col·leccionables, a més de diverses armes i millores que s'afegeixen a les possibilitats de sèrie, que són poder fer salts giratoris i planar, i disparar amb una guitarra-bazuca.

L'objectiu del joc és superar les pantalles, sempre d'ambientació infernal, i aconseguir que en Johnny recuperi la seva guitarra Anita, robada per l'enemic final.

Com deia més amunt, té mèrit que s'arribés a treure en un moment en què el públic i les companyies apostaven clarament per les 3D, i va ser criticat per això -com hem vist tantes altres vegades-, a més d'una dificultat massa elevada i poca originalitat en presentar precisament una proposta plataformera més pròpia dels 16 bits, però deixant això de banda, hi va haver analistes que van trobar que valia la pena per l'ambientació, l'estil i la banda sonora. I val a dir que les notes mitjanes no són pas dolentes.

De vegades és més una qüestió del context, d'en quin moment s'analitza una cosa i de la comparació amb altres productes de la màquina i l'època que no pas de les seves bondats intrínseques, però a mi ja us dic que em crida l'atenció i miraré de jugar-hi allà on em resulti més senzill fer-ho.
 

Petits clàssics: Oscar

El gènere de les plataformes està tan saturat, fins i tot actualment, que és fàcil que més d'un videojoc passi desapercebut i que sigui desenterrat al cap dels anys per descobrir-hi una petita joia. De vegades no és tant, però sí quelcom que val la pena provar encara que sigui per conèixer més d'aquesta, la nostra afició. 

Avui porto un títol que desconeixia totalment, del qual no havia vist ni la portada ni l'havia sentit anomenar, i ha hagut de ser buscant vídeos del mític i enyorat programa de TV3 Videoxoc que en conegués l'existència. A més, trobo que és interessant, així que s'ha guanyat l'entrada. I si de pas puc sorprendre algú de vosaltres, millor.

Es tracta de l'Oscar, un títol de plataformes de Flair Software que va sortir el 1993 per a Amiga, Amiga CD32 -de fet, va ser un dels seus títols de llançament-, MS-DOS 1994) i, distribuït per Titus, a la Super Nintendo el 1996. Sembla que la Mega Drive també n'havia de rebre un port, però per l'època és previsible que es deixés córrer pel moment de transició que vivia Sega.

De què va? Doncs hi controlem una llúdriga antropomòrfica que es diu, com es podia preveure, Oscar. El seu objectiu, i de retop el nostre, és recórrer 7 mons ambientats en gèneres clàssics de Hollywood (ai!), cadascun dividit en 3 pantalles, per tal d'aplegar estatuetes dels Premis de l'Acadèmia, és a dir... Oscars.

Aquests mons, que pot afrontar en l'ordre que vulgui, són de ciència-ficció, western, terror, dibuixos animats, dinosaures, detectius i un programa de televisió, i l'Oscar haurà de trobar prou estatuetes per poder completar cada pantalla.

Per fer-ho haurà d'esquivar enemics, com és d'esperar en un videojoc d'aquest gènere, o bé matar-los saltant-los a sobre (tremendament innovador), cosa que pot donar-li col·leccionables i també millores com invulnerabilitat temporal, supersalt o un io-io que pot trencar parets. 

A la seva època va tenir una acollida relativament bona, amb crítiques adreçades als controls, que veient el vídeo ja semblen una mica complicats pel que fa als salts, però lloances pels gràfics i els colors en pantalla. 

Lluny de ser una aventura efímera, tot i que podem suposar que dins la seva relativa obscuritat el joc original és el més conegut amb diferència, l'any 2009 va tenir una seqüela exclusivament digital per al servei DSiWare de la Nintendo DS amb el nom d'Oscar in Toyland, aquest cop amb temàtica de joguines. El 2010 sortia l'Oscar in Movieland, que tornava als orígens, i el 2011 apareixia l'Oscar in Toyland 2, que s'ho tornava a repensar. Abans que acabés el 2011 llúdriga més famosa de la història dels videojocs va tenir una quarta i última aventura, anomenada Oscar's World Tour, en què les ambientacions són diversos escenaris del món.

Què me'n dieu? Hi heu jugat mai, a cap d'aquests videojocs, sigui l'original o les seqüeles, tot plegat força de nínxol? 

Petits clàssics: Trog

Tot i que aquesta és una de les seccions més veteranes del blog, sovint aviso que hi parlo de jocs que més que petits clàssics, són mitjans. Moltes vegades ha estat la meva pròpia inexperiència, la meva manca de coneixements, el que m'ha fet considerar petit un joc que no ho era en absolut, si bé considero que no he comès errades gaire garrafals en aquest sentit.

El títol d'avui, però, el vaig descobrir per casualitat buscant videojocs de cavernícoles, i en tots aquests anys de llegir sobre videojocs no n'havia vist mai el nom, de manera que ara sí, sense saber si és gaire bo o no, si és una "joia oculta" o de joia no en té res, toca parlar d'un petit clàssic.

És el Trog, un títol fàcil de recordar desenvolupat per Midway que es va llançar per a recreatives el 1990 i que, com un videojoc d'uns anys abans que també duia el nom del seu enemic, un mico gegant, despistava amb la referència als dolents, però en realitat hi controlem uns dinosaures que es mouen per uns laberints on han d'aconseguir tots els ous que hi ha repartits pels seus passadissos mentre eviten uns cavernícoles ciclopis que se'ls volen menjar.

Per la descripció podríem pensar que és una mena de Pac-man, i potser sí que ho és, però amb moltes diferències. És veritat que quan tenim tots els ous la pantalla s'acaba, però hem d'anar cap a la sortida, i el que és més important, podem atacar els enemics directament, no cal que els evitem ni que esperem un únic ítem que ens ho permeti com en el cas del llegendari títol de Namco. 

Tot i així, la influència d'aquell joc és clara, i en realitat el projecte original havia de consistir a controlar una mà que deixava ossos pel camí que havia de seguir el dinosaure, però no va agradar als "de dalt" i es va suggerir que fos "més com el Pac-man".

En fi, a mesura que avancem la dificultat creix, i també aniran apareixent ítems que ens permetran moure'ns més ràpid, congelar els trogs de la pantalla, llançar foc amb la boca o transformar-nos en T-Rex i menjar-nos els enemics. També hi ha modalitat multijugador, d'entre 2 i 4 participants, en què cadascun ha d'aconseguir els ous del seu color, tot plegat amb trogs circulant per allà. Fer-se la guitza mútuament o bé ajudar-se són opcions que tindrem.

El 1991 se'n va fer un port per a la NES, i tot i que el mateix 1990 s'havia dut a MS-DOS, vull destacar la versió de la 8 bits de sobretaula de Nintendo perquè és més diferent, ja que la d'ordinador era força fidel a l'original.

Com es pot veure de seguida, gràficament hi ha molta diferència, i no és que sigui un títol amb un apartat visual pobre, però és evident que li falta la característica principal del Trog de recreativa: l'animació de plastilina. 

Com a curiositat, un moble del Trog apareix breument al saló recreatiu que es veu a Terminator 2 (1991), com demostra la imatge que hi ha sobre aquestes línies. 

Això lliga amb una altra curiositat: la recreativa del Terminator 2, aquell joc de disparar en primera persona que ens donava el control d'una metralladora, també era de Midway, i aprofitant el sistema es va crear, el 1994, l'infame Revolution X, on apareix com a ou de pasqua un trog al qual hem de disparar. L'any 1998 es llançaria un nou joc dels anomenats light gun rail shooter per part de Midway, el CarnEvil, on també hi apareixien trogs. 

Què me'n dieu? El coneixíeu? Us crida l'atenció? A mi m'ha semblat simpàtic, i sembla que va tenir una acollida força bona. No em faria res provar-lo.
 

 

Cinema i videojocs: Beethoven

Quan era petit no anava gaire als videoclubs. Que a casa no tinguéssim un VHS -perquè s'havia apostat pel Beta- fins l'any 1994 hi va tenir molt a veure, a més que no hi havia gaire tradició cinèfila. 

Però les vegades que sí que anava a aquells establiments de lloguer de pel·lícules que s'han extingit o són testimonials, o quan als quioscos en venien, una de les que més es veien, perquè era un familiar, era Beethoven, aquella del gos Sant Bernat que es va estrenar el 1992, i que per cert no he vist mai. Tanmateix, pensant-hi l'altre dia em vaig preguntar si se n'havia fet cap videojoc.

Evidentment, si n'he acabat fent una entrada és que la resposta és afirmativa. El que passa és que la pel·lícula triada no va ser la primera, sinó la segona, de 1993, que es deia Beethoven's 2nd.

I el videojoc, que va sortir per a MS-DOS, la Super Nintendo i la Game Boy el 1994 en territori occidental, es va anomenar Beethoven: The Ultimate Canine Caper! (a la portàtil simplement Beethoven).

Com es pot veure, es tracta d'un joc de plataformes en què controlem el gos protagonista, i amb una banda sonora que, com no podia ser d'una altra manera, està extreta de l'obra del compositor alemany de música clàssica, i que a la primera pel·lícula fa reaccionar el gos, motiu pel qual el bategen amb el cognom de l'artista. 

Desenvolupat per Riedel Software (Rozner Labs Software en el cas de PC), ens convida a buscar els 4 cadells que el cànid protagonista va engendrar amb la femella Missy i ho fa tot saltant per diverses plataformes i desfent-se dels enemics (com ara gats i treballadors de la gossera) a cop de lladruc, amb un efecte que em recorda els atacs del forner del Comic Bakery. 

En aquest cas, però, el lladruc es pot carregar de poder amb l'habilitat de grunyir, i una altra manera divertida d'atacar els enemics és espolsant-nos l'aigua, després d'haver-nos mullat. En tot cas, un cop rescatats els cadells els haurem de dur a la mare, i com que suposen un llast el camí se'ns complica.

Aquí en tenim la versió de la Game Boy, prou diferent com per mostrar-la, almenys des del punt de vista gràfic. No n'he trobat més informació pel que fa a jugabilitat i diferències amb les versions en color, però sí que sembla que les pantalles són diferents.

Curiosament, se'n devien fer o vendre molt poques còpies, perquè és un dels títols més cotitzats de la portàtil de Nintendo, i fa uns mesos se'n va vendre un de complet per més de 3.000 euros, com podem llegir en aquesta notícia.

Sigui com sigui, no sembla que cap de les versions obtingués gaire bons resultats de crítica, i no es van fer més videojocs sobre aquesta saga que, amb la ximpleria, ha tingut 8 pel·lícules, l'última de les quals el 2014, encara que les més recordades són les dues primeres. 

Cinema i videojocs: Beetlejuice

Entre les pel·lícules de comèdia fantàstica dels anys 80 i 90 del segle XX n'hi ha una que destaca per la seva estètica, pròpia del director Tim Burton, i que té algunes escenes memorables que formen part de la història del cinema en general. Estic parlant de Beetlejuice, de 1988.

Amb un repartiment notable que incloïa Michael Keaton, Alec Baldwin, Geena Davis i Winona Ryder, va tenir una càlida acollida per part de la crítica i el públic i va generar altres productes, com la sèrie animada de 1989 a 1991. Des d'aquella època es parla d'una seqüela que encara no ha vist la llum, però recentment en Michael Keaton va confirmar que el projecte tira endavant. Ara bé, se n'han fet videojocs? I tant.

Van trigar una mica, tot s'ha de dir, perquè no va ser fins la dècada dels 90 que van començar a sortir. El més conegut és el de la NES i la Gameboy, de la mà de Rare i LJN, però començarem pel primer perquè va veure la llum el 1991, encara que només als Estats Units.

Com a la pel·lícula, el protagonista aquí és en Beetlejuice, un espectre que té la missió d'espantar els nous propietaris de la casa on va morir una parella de nuvis acabats de casar. Pel que sembla, les primeres pantalles del joc respecten força l'argument de la pel·lícula, però més endavant són completament originals.

Tampoc no sortiria dels EUA la versió de la Gameboy, de 1992, desenvolupada i distribuïda per la mateixa gent però en aquest cas basada en la sèrie de dibuixos animats que esmentava abans. El seu títol complet, Beetlejuice: Horrific Hijinx from the Neitherworld!

No és que cap d'aquests dos videojocs rebés unes notes gaire altes, de fet entre les poques que he trobat hi ha opinions molt diferents, però el joc que veurem ara va agradar, en general, força menys.

És l'Adventures of Beetlejuice: Skeletons in the Closet, de Riedel Software, que va sortir per a ordinadors, MS-DOS concretament, el 1990 i també només als Estats Units. És, doncs, el primer que va sortir, però tot i així es basa en els dibuixos animats, com el de la Gameboy. L'estil, com podeu veure, és totalment diferent i no es pot qualificar, de cap de les maneres, d'un títol de plataformes com els altres dos.

I aquests són els únics tres videojocs que s'han fet sobre la mítica pel·lícula Beetlejuice. Ara caldrà veure si quan en facin la seqüela, que ja duu 26 anys de retard, aquesta genera algun altre videojoc, però és clar, la marca ja no té l'atractiu que tenia abans.