L'accessori que comentaré avui no és precisament rar, el coneix tothom o gairebé tothom, però és un aparell que trobo interessant de cara a fer-ne una mica d'història. Es tracta del Super Gameboy, el complement de la Super Nintendo que permetia jugar amb jocs de la Gameboy al televisor a través de la consola de 16 bits de Nintendo.
Va sortir el 1994 i ens permetia jugar amb els títols de la vella Gameboy mirant-los per fi en una pantalla gran, amb els comandaments de la Super Nintendo, i a més hi afegia color. Per a molts, un vell somni fet realitat. Per a d'altres, una sensació força semblant a estar jugant amb els jocs de la portàtil de Nintendo a través d'un emulador per a PC, i per tant mancada de gràcia. Jo sóc del segon grup, malgrat que mai no he tocat un Super Gameboy, però puc entendre que no va ser cap mala idea.
De fet, en consoles posteriors de sobretaula de La Gran N s'han fet experiments semblants en relació a les portàtils que van succeir la primera, com ara el Gameboy Player de la Gamecube, que interactuava amb la Gameboy Advance, però també amb la primera Gameboy i la Gameboy Color.
En aquest anunci alemany de l'accessori podem veure també una de les característiques del Super Gameboy: alguns jocs tenien informació pensada per a l'aparell i s'hi podia jugar amb un marc especialment dissenyat amb motius del títol.
Alguns jocs també ho aprofitaven d'una altra manera, com ara una millor qualitat musical o la possibilitat de jugar amb dos jugadors, en una demostració magnífica de com l'accessori podia tirar de la potència del hardware de la Super Nintendo. El 1998 se'n va fer una segona versió, el Super Gameboy 2, que pràcticament no tenia millores respecte a la primera versió, i no va arribar a sortir del Japó.
Una mostra del funcionament del Super Gameboy, amb el Killer Instinct. Com he comentat abans, està pensat per fer-lo anar amb el comandament de la Super Nintendo, però al Japó va sortir-ne un d'especialment pensat per a l'accessori, el SGB Commander.
Tot i que també té botons de la Super Nintendo, la sensació d'estar fent anar una Gameboy és més real amb aquest comandament, ja que els que són estrictament de la portàtil són del mateix color, forma i tacte.
Per acabar, qui hi estigui interessat no tindrà gaire problemes per trobar-ne un de segona mà, normalment acompanyant una Super Nintendo, per les típiques botigues d'aquesta mena. O això diuen, perquè jo no me'n trobo mai, de Super Nintendo. El dia que ho faci escriuré una entrada especial al bloc perquè fa anys que li vaig al darrere.
De fet, en consoles posteriors de sobretaula de La Gran N s'han fet experiments semblants en relació a les portàtils que van succeir la primera, com ara el Gameboy Player de la Gamecube, que interactuava amb la Gameboy Advance, però també amb la primera Gameboy i la Gameboy Color.
En aquest anunci alemany de l'accessori podem veure també una de les característiques del Super Gameboy: alguns jocs tenien informació pensada per a l'aparell i s'hi podia jugar amb un marc especialment dissenyat amb motius del títol.
Alguns jocs també ho aprofitaven d'una altra manera, com ara una millor qualitat musical o la possibilitat de jugar amb dos jugadors, en una demostració magnífica de com l'accessori podia tirar de la potència del hardware de la Super Nintendo. El 1998 se'n va fer una segona versió, el Super Gameboy 2, que pràcticament no tenia millores respecte a la primera versió, i no va arribar a sortir del Japó.
Una mostra del funcionament del Super Gameboy, amb el Killer Instinct. Com he comentat abans, està pensat per fer-lo anar amb el comandament de la Super Nintendo, però al Japó va sortir-ne un d'especialment pensat per a l'accessori, el SGB Commander.
Tot i que també té botons de la Super Nintendo, la sensació d'estar fent anar una Gameboy és més real amb aquest comandament, ja que els que són estrictament de la portàtil són del mateix color, forma i tacte.
Per acabar, qui hi estigui interessat no tindrà gaire problemes per trobar-ne un de segona mà, normalment acompanyant una Super Nintendo, per les típiques botigues d'aquesta mena. O això diuen, perquè jo no me'n trobo mai, de Super Nintendo. El dia que ho faci escriuré una entrada especial al bloc perquè fa anys que li vaig al darrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada