Malalts dels videojocs: Tatuatges de microordinadors

Després de tots aquests anys publicant, de tant en tant, entrades sobre tatuatges relacionats amb videojocs que es fa la gent, encara em queden algunes idees al respecte, i se m'ha acudit preguntar-me si algú se n'havia fet de microordinadors, el terme potser antiquat per referir-se als ordinadors de 8 bits dels anys 80.

I la resposta és que sí, que n'hi ha exemples per internet, i no precisament pocs. En repassem alguns, com sempre, amb petits comentaris:

Primer em trauré de sobre el disgust, per la part que em toca: de l'MSX només he trobat aquest tatuatge, que és bàsicament el logo de l'estàndard informàtic amb què jo em vaig iniciar als videojocs a la tendra edat de cinc anys.

La popularitat de l'MSX, encara que no va ser petita, es va restringir força territorialment, i es diu que va triomfar especialment, dins d'Occident -i hi descarto un territori on va triomfar també, els països àrabs, perquè a l'Islam no es permeten els tatuatges-, als Països Baixos i l'estat espanyol, cosa que vull pensar que explica per què no tenim un grapat d'americans tatuant-se una cosa de la que no tenen ni idea, i amb els britànics passa el mateix, ja que tenien altres sistemes molt més populars a la seva zona. 

Però per xifres de vendes és un dels ordinadors de 8 bits més venuts de la història, així que suposo que el fet que no hi hagi un ordinador concret, sinó un fotimer de models, ha influït en aquesta absència -almenys declarada- de tatuatges sobre l'estàndard japonès.

De l'Amstrad CPC només he estat capaç de trobar això, la imatge d'un casset amb el joc Oh Mummy, joc que si bé va sortir també per a màquines de la competència, el va desenvolupar Amsoft, subsidiària d'Amstrad.

El ZX Spectrum va ser tremendament popular al Regne Unit, encara ara se li té un respecte notable malgrat que se li reconeguin les limitacions tècniques en comparar-lo amb la competència, i n'he trobat un parell de tatuatges, començant per aquest amb el logo de la marca, i el simpàtic Horace del Horace Goes Skiing.

L'ordinador creat pel difunt Sir Clive Sinclair també va ser homenatjat en aquest espectacular tatuatge de braç sencer i a tot color, que demostra un amor incomparable a aquest ordinador, o bé una tremenda borratxera amb conseqüències permanents.

Però ara passarem a l'ordinador més venut de la història, i amb diferència, que és el Commodore 64, i veurem com ja trobem més cosetes. Per exemple, aquest del dors de l'avantbraç, que deixa clar de quin equip és el seu portador (o la seva portadora).

A la mateixa zona del cos se'l va fer aquesta noia, o dona, amb un missatge directe i recognoscible per part d'aquells que hagin fet servir algun cop una màquina de la companyia.

El Commodore 64, el més antic dels ordinadors que veiem avui, de 1982, és també el més popular pel que fa al so, i és que el seu xip SID 6581 de MOS Technology és llegendari, prou perquè aquesta persona se'l tatués en una composició amb el logo de la companyia i, a sota de tot, l'enemic principal del Galaga.

He trobat algun exemple de tatuatges de l'aparell en si, en la seva versió popularment coneguda com a "panera", però aquest m'ha robat el cor, i és que aquesta persona se'l va col·locar ben a prop del seu. Espectacular, no trobeu?

I vosaltres? De quin ordinador de 8 bits (o de 16) us faríeu un tatuatge?

Els pitjors: Don't Buy This

Feia força temps que no tocava aquesta secció. De fet, gairebé dos anys. Però un dia, buscant una altra cosa per un altre motiu, vaig trobar aquest títol, que lògicament em cridava l'atenció d'una manera poderosa.

En realitat estava buscant l'origen dels recopilatoris de videojocs, cosa que està molt de moda, sobretot per tal de recuperar clàssics, remasteritzats o no, i als anys 80 n'hi va haver un que tenia un títol tan irònicament atractiu com aquest.

Es tracta del Don't Buy This, que amb el subtítol Five of the Worst Games Ever va sortir el 1985 per al ZX Spectrum, i les circumstàncies de la seva existència són d'allò més esbojarrades.

Per començar, la decisió de llançar-los va ser estranyíssima: la distribuidora Firebird va agafar, de tots els jocs que diversos desenvolupadors els enviaven, els 5 més dolents que va trobar i va decidir publicar-los, en comptes de rebutjar-los com hauria estat normal. 

Aquí veiem els seus títols, que són el Fido, d'un gos que ha de combatre ocells i talps amb cops de cua; el Puppy Power, la seqüela que afegeix moviments verticals al gos -a la primera part només els tenia horitzontals- i la possibilitat d'atacar els enemics amb raigs que li surten dels ulls; el Fruit Machine, que és una màquina escurabutxaques adaptada a videojoc però molt lenta; el Race Ace, un joc de cotxes al qual segons la Wikipedia és impossible de guanyar, perquè la màquina va cada cop més ràpida; i el Weasel Willy, sobre una mostela que ha d'avançar esquivant uns arbres que apareixen de manera aleatòria i sovint bloquegen els seus moviments, de manera que és impossible acabar la pantalla. 

Sembla que la companyia es va desentendre de la propietat sobre aquest recopilatori des del principi, i animava la gent a copiar-se'l. Si això és veritat i no una llegenda, el que estaven fent era bàsicament llançar una cinta només per riure.

La crítica va destrossar els jocs, perquè veient el vídeo és evident que no són bons, però més d'una anàlisi va afirmar que n'hi havia de pitjors. És clar que sempre "ven més" posar "els pitjors" que no pas "alguns de força dolents", oi? I si tot plegat era una estratègia de màrqueting? Que els jocs eren dolents és indiscutible, però i si no els van llançar per riure i prou, sinó que van veure l'oportunitat de despertar la curiositat irònica de la gent i guanyar-hi calés? Perquè el cas és que sembla que va ser un èxit comercial. Un resultat... inesperat?

Cinema i videojocs: Curtcircuit

Recordeu aquella pel·lícula de 1986 protagonitzada per un robot militar que, després de rebre la descàrrega elèctrica d'un llamp, adquiria intel·ligència i humanitat? Segur que sí, és tot un clàssic del cinema de ciència-ficció dels anys 80, i també recordareu que es deia Curtcircuit. 

Aquell robot tan simpàtic, que recordava una mica el R.O.B. de la NES, es deia en realitat Johnny 5, però el nom de la pel·lícula és el que es va quedar, lògicament, per al videojoc d'Ocean que va sortir aquell mateix any (o el 1987, segons les fonts) per a diversos ordinadors de 8 bits.

Concretament les plataformes que van rebre versió videojoc d'aquella entranyable història van ser el Commodore 64, el ZX Spectrum i l'Amstrad CPC.

En tots els casos el Short Circuit té dues parts ben clares, cadascuna amb el seu estil. La primera consisteix en intentar escapar del laboratori mentre anem construint un robot que faci d'esquer, i la segona en tocar el dos ben de pressa, pel camp, mentre esquivem animals i els nostres perseguidors, però no podem matar ni els uns ni els altres, només atordir-los, altrament ens quedarem sense energia (la humanitat que dèiem) i morirem.

La segona part, així com la primera té un objectiu i un final, és infinita i ens demana només que correm durant tant de temps com puguem, de manera que és una qüestió d'aconseguir més o menys punts. Per cert, no hi ha dubte que és la versió de l'Spectrum, és a dir la que té el pitjor apartat gràfic, però la música no està gens malament. Sorprèn que la del Commodore 64, màquina coneguda entre altres coses pel seu xip de so, sigui tan mediocre en aquest sentit:

Ens queda per veure, ja que tampoc no hi ha tantes coses a dir d'aquest joc, la versió de l'Amstrad CPC, com és lògic més colorida que les altres.

L'any 1988 hi va haver una seqüela de la pel·lícula, però no va tenir tant d'èxit. No se'n va fer cap videojoc, tampoc. El que hi ha, que és el que hem vist, va tenir unes notes força bones.

Ara bé, des de fa uns anys hi ha en marxa el projecte de remake de Curtcircuit, i no seria estrany que, segons com vagin les coses, se'n fessin nous videojocs, i com acostuma a passar en aquests casos no hi ha gaires esperances que es tracti de productes interessants. 

Petits clàssics: ESWAT

De vegades hi ha clàssics tan, però tan petits, que és difícil que algú te'ls anomeni, independentment de la qualitat que tinguin. El que tenen en comú els títols a què dedico les entrades d'aquesta secció, però, és que són videojocs que havia vist als catàlegs de les revistes, per exemple, o als aparadors de les botigues, i m'havia quedat amb el seu nom.

Un d'ells era l'ESWAT, que llegit ara fa molta gràcia perquè pensem en els equips d'assalt de les pel·lícules, els SWAT, i sembla que estigui escrit tal com "sona" (que tampoc no sona així, però ja sabem com costa per aquestes contrades dir la essa a principi de paraula si el que hi ha a continuació és una consonant). 

Resulta que no hi he jugat mai, però en recordo el títol, i he decidit parlar-ne aquí a mesura que el vaig investigant. Una de les coses que he descobert és que el seu nom sencer és ESWAT: City Under Siege, tot i que al Japó era Cyber Police ESWAT. En tots dos casos, i també als Estats Units, va veure la llum el 1990, si ens refiem de la Wikipedia.

Al vídeo, a banda de comprovar que la pronunciació correcta del títol és "isuat" (i ara que coneixem i pronunciem bé els e-mails tampoc no sorprèn tant), deveu haver vist que es tracta d'un videojoc de plataformes i acció, un gènere molt prolífic que té, entre els seus representants, aquest joc poc important dins la història del mitjà d'entreteniment, però el nom i la portada del qual em van cridar l'atenció.

Situat en un futur "proper", hi controlem un ciberpolicia, en Duke Oda, que després s'acaba "transformant" en el ciborg que dóna nom al joc, i ho poso entre cometes perquè en realitat li donen una armadura robòtica acompanyada de diverses superarmes. El cas és que l'objectiu del joc és enfrontar-se a la malvada i altament tecnificada organització E.Y.E. que, com no podia ser d'una altra manera, té l'objectiu de conquerir la fictícia ciutat de Liberty.

El cas és que va tenir força bona acollida en la seva versió de la Mega Drive, la que a mi em sonava, i algunes llistes l'han inclòs entre els seus millors cartutxos (de fet, el trobem també al recopilatori Mega Drive Ultimate Collection de la Xbox 360 i la Playstation 3), però el seu origen el trobem el 1989 a la recreativa Cyber Police ESWAT, que acabem de veure al vídeo i que era de la pròpia Sega.

Però la de la Mega Drive no va ser l'única conversió domèstica d'aquest títol, sinó que també va anar a parar al ZX Spectrum (és la versió del vídeo, no n'hi ha dubte), l'Amiga, l'Atari ST, el Commodore 64, l'Amstrad CPC i la Master System, amb diferents graus d'acollida però, pel que sembla, especialment ben rebut tant a la Mega Drive, ja ho he dit abans, com a l'Amiga.

En fi, quan començava l'entrada només sabia que l'ESWAT existia —i m'ha calgut fer una ullada a un catàleg antic de revista per a recordar-ho—, però ara ja en sé alguna cosa més i si mai me'l trobo en versió Mega Drive segurament, si el preu és raonable, me l'enduré. Espero haver-vos despertat el mateix interès en aquest videojoc.

Música i videojocs: Frankie goes to Hollywood

Tot fent cerca de possibles videojocs que puguin protagonitzar una nova entrada d'aquesta secció tan jove de 3 Botons i START me'n trobo molts que, com era d'esperar, van tenir males crítiques, i no ens hauria de sorprendre. 

El que sí que m'ha sorprès, però, és trobar-ne un que, ben al contrari, va agradar i va rebre bones puntuacions. Es tracta del Frankie goes to Hollywood, la banda britànica que es va fer famosa als anys 80 del segle passat amb la inoblidable i altament reconeixible Relax.

Llançat als Estats Units i Europa el 1985, el Frankie goes to Hollywood va arribar als ordinadors de l'època ZX Spectrum, Amstrad CPC i Commodore 64, aquest últim popular per la seva música chiptune i, ja que es tracta d'un títol protagonitzat per una banda, he triat aquesta versió per al vídeo de mostra.

Com podeu veure el desenvolupament del joc és bastant esbojarrat, i està format en realitat per pantalles on hem de recollir objectes i fer-los servir adequadament i també minijocs a través dels quals haurem d'assolir els punts de plaer que duran l'avorrit protagonista resident de Liverpool a esdevenir un personatge interessant i accedir al Pleasuredome, l'objectiu final del videojoc.

També haurem de resoldre el misteri d'un assassinat, per a acabar d'afegir trames absurdes a l'argument, i si això no era prou al·licient teniu la cinta de casset amb una gravació especial de l'esmentada Relax que s'incloïa en comprar-lo. Així que si el voleu buscar, perquè les crítiques el van deixar molt bé en tots els aspectes (gràfic, sonor, jugabilitat...), que no us enganyin: que vingui amb la cinta.

Cinema i videojocs: Friday the 13th

Abans de començar he de reconèixer o confessar que no he vist mai aquest clàssic del cinema de terror que va començar com una pel·lícula el 1980 i va esdevenir una franquícia amb múltiples seqüeles, variants i remakes inclosos. 

Tampoc no tinc constància que s'hagi emès mai a la televisió en català, però suposo que sí que es deu haver fet, i en aquest cas la podríem anomenar Divendres 13, però de tota manera si volem anar sobre segur hem de dir que avui veurem quins videojocs es van fer de Friday the 13th.

El primer va ser el Friday the 13th o Friday the 13th: The Computer Game, que va sortir per al Commodore 64 (evidentment la versió del vídeo), l'Amstrad CPC i el ZX Spectrum. 

Ens demanen que reunim els nostres amics en un santuari on el temible Jason (el famós dolent de la màscara d'hoquei, tota una icona del cinema) no pot entrar, però el dolent pot arribar en qualsevol moment, atacant el personatge que tingui el nivell de pànic més elevat. Per tal de defensar-nos-en tenim fins a 10 armes escampades per les pantalles. El resultat: un enorme fracàs, perquè totes les versions van tenir unes crítiques que feien més por que les pel·lícules, i a sobre sembla que ni tan sols els eren fidels.

I el 1989 en sortia una versió per a la Nintendo, només als Estats Units i altre cop amb el títol de Friday the 13th. El va fer Atlus, companyia coneguda per jocs com el Catherine, però també les sagues Megami Tensei, Persona o Trauma Center, entre moltes altres obres, i que des de fa unes setmanes pertany a Sega Sammy Holdings.

Argumentalment basat en l'univers de la franquícia, però sense seguir cap pel·lícula en concret, el Friday the 13th de la NES és un joc de plataformes que ens permet controlar 6 personatges diferents, tots monitors i tots amb característiques diferents, que corren per un campament d'estiu tot defensant-se dels atacs de zombis, corbs i llops, i arribat el moment se'ns avisarà acústicament que hem de trobar en Jason i vèncer-lo quan intenta matar els nens que s'allotgen al campament. Si se'ns moren els 15 nens, tururut viola. I si perdem un monitor en combat ens en queden 5 més.

En aquest cas l'acollida també va ser força dolenta: molts mitjans especialitzats s'hi van acarnissar i va obtenir diverses posicions, dubtosament honorables, entre els primers llocs de les llistes dels pitjors videojocs de la història. Ni el disseny de la caràtula no se'n va salvar, de fet.

Pel que he llegit, estava mal fet: ens feien córrer contínuament i quan havíem de trobar en Jason aquest podia ser perfectament a la primera cabana, de manera que només hi podíem arribar si canviàvem de monitor i en controlàvem un altre. A més, lluitem amb pedres que quan les llancem cap als enemics descriuen un arc que fa que no siguin gaire útils. La cosa millora quan aconseguim el ganivet, però en els combats "en primera persona" amb en Jason serà extremament difícil esquivar els seus atacs a mesura que passin els 3 dies que representa que dura la història.

Fins i tot la música està mal feta: és molt repetitiva, però és clar, si volem sentir l'alarma que ens indica que hem de lluitar amb en Jason no podem posar el televisor en silenci. En definitiva, és un joc mal dissenyat pel que fa sobretot a la dificultat, i que provoca molta frustració entre els que l'han provat. Potser és per això que la franquícia cinematogràfica ha continuat però no se n'ha tornat a saber res més en el camp dels videojocs.

Història de les videoconsoles: ZX Spectrum

Abans que algú em digui que l'Spectrum no era una consola deixeu-me dir que jo trobo que sí. En dèiem ordinadors, d'aquelles plataformes, i ho eren i ho són, però sobretot els fèiem servir per jugar, encara que hi hagi qui, efectivament, es va iniciar en el camí de la informàtica i la programació gràcies a ells. Doncs bé, sigui com sigui, avui és el 30è aniversari del ZX Spectrum, de manera que està més que justificat.

Aquest teclat amb colors de cotxe esportiu de l'època en què va néixer, el 1982, concretament un dia com avui, 23 d'abril, era famós per les seves tecles de goma i va gaudir d'una gran popularitat fins que va ser descontinuat el 1992. I fins i tot més enllà, perquè encara ara programadors afeccionats fan nous títols per a aquest sistema com passa, per exemple, amb un que sí que tinc i que algun dia serà protagonista d'aquesta secció, l'MSX.

Com moltes de les màquines de l'època, els jocs i el programari en general va començar a distribuir-se en cintes de caset, que a més s'havien de fer anar en reproductors propis, però també va tenir el sistema ZX Microdrive, una mena de disquets que eren una altra opció per a alguns dels jocs, però que tenien fama de poc fiables, i el disquet floppy de 3 polzades des de finals dels anys 80.

Els primers tenien 16kB de RAM o 48, segons el preu que volguéssim pagar en aquell moment, tot i que els que van triar la versió més "barata" podien comprar una ampliació de 32 kB més endavant. El 1984 va sortir el ZX Spectrum+, que era bàsicament la versió de 48 kB amb un altre disseny, i el 1985...

El ZX Spectrum 128, que tenia 128 kB de RAM per tal d'introduir-se al mercat espanyol, on una llei cobrava una taxa als ordinadors de 64 kB o menys i on a més obligava a mostrar missatges en castellà (al teclat algunes de les tecles són en aquest idioma en la seva versió espanyola, que és la de la foto). Després diuen que barrejar la política en aquestes coses (per exemple a l'hora de finançar la cultura en un idioma concret) és de nacionalistes, entenent la paraula despectivament, però ja sabem que ho apliquen quan els interessa.  

A banda d'aquesta curiositat, el model generava el so a través dels altaveus del televisor, no pas des de l'speaker intern com els seus predecessors, i seria l'últim Spectrum de Sinclair. A partir de llavors els faria Amstrad, que va comprar l'altra companyia.

El primer model que va llançar Amstrad, el 1986, va ser el ZX Spectrum +2, era pràcticament idèntic al 128 en aspectes tècnics, però tenia un disseny més gris i sobretot el lector de casset incorporat. Vegem-ne un anunci de l'època. Nostàlgia en vena, que diuen:

El 1987 arribaria el ZX Spectrum +3, que tenia un lector de disquet incorporat, però que tenia alguns canvis en el seu nucli que el van fer incompatible amb alguns jocs dels primers Spectrums. Aquest model va tenir dues variants anomenades ZX Spectrum 2+A i ZX Spectrum 2+B. 

Si us sembla bé, però, passarem a parlar d'alguns dels seus jocs més notables, d'entre els més de 23.000 que es diu que té, entre els que van sortir a l'època fets per desenvolupadors oficials i els que s'han fet des de sempre i encara ara en cases de programadors afeccionats.

Considerat per la revista Your Sinclair el millor de la seva llista del Top 100, el 3D Deathchase va sortir el 1983 i és un joc que combina velocitat i trets. 

Aquest apassionant joc d'estratègia per torns és el Rebelstar, de 1986 i seqüela del Rebelstar Raiders. Tindria una seqüela el 1988 amb el nom de Rebelstar II. 

Una mica més viu sembla aquest Stop the Express, de 1983, que també va sortir per a MSX i Commodore 64. 

Un altre de celebrat va ser aquest Head over heels del que tornaré a parlar algun dia perquè se'n van fer clons i ja sabeu que tinc una secció per a aquests casos. Va sortir també per a Amstrad CPC, Amstrad PCW, Atari 8 bit, Atari ST, Commodore 64, Amiga i MSX.

No li van faltar, però, reeixides versions de jocs tan populars com l'R-Type, encara que el so sigui una mica empipador. 

Aquí tenim la versió per a l'Spectrum del The Sentinel, un títol que va meravellar la crítica del moment en totes les seves versions. 

En aquest vídeo veiem una altra selecció dels que la persona que l'ha muntat ha considerat els millors de la història d'aquell ordinador, entre els propis i els que eren versions de títols multiplataforma.

Ja he dit diverses vegades, ho continuaré dient i és cert, que tècnicament (en gràfics i so) el ZX Spectrum estava per sota de bona part de la competència, i lamento tenir a l'MSX molts jocs que eren conversions de l'Spectrum en comptes de les superiors versions del mateix MSX, però no hi ha dubte que la màquina de Sinclair va ser immensament popular, fins al punt que va tenir clons llicenciats i un fotimer de no llicenciats, amb diferents graus d'èxit segons la competència que tingués a cada territori, i que en el seu 30è aniversari se n'havia de parlar, encara que hagi estat per sobre, sense entrar en gaires detalls que se m'escapen i amb una petita mostra dels seus grans títols. 

 

I cal donar-ne les gràcies a Sir Clive Sinclair, pioner de l'electrònica europea i creador d'aquest ordinador de relativament baix cost que va posar a l'abast de les masses els ordinadors domèstics.