Música i videojocs: Britney Spears

No sóc especialment fan de la Britney Spears, ja us ho dic ara, però sí que té cançons que m'agraden i trobo a faltar aquells primers anys, a finals dels 90 i principis dels 2000, en què els seus treballs pertanyien al gènere del pop adolescent, mentre que el més recent electropop, en què han caigut diversos artistes i bandes, és molt menys del meu gust.

Però bé, no hem vingut a parlar ni a llegir sobre el que penso de la carrera espectacular d'aquesta influent i important artista, polèmica a la seva vida privada, sinó sobre el seu videojoc, perquè en té un.

Com era d'esperar amb el gènere musical, i sobretot amb el subgènere del ritme, el títol ens convida a prémer botons tot seguint el ritme de qualsevol de les úniques cinc cançons que llavors eren els grans èxits de la Britney, concretament  Baby one more time, Ooops!... I did it again, Stronger, Overprotected i I'm a slave 4U.

Argumentalment construït sobre unes suposades audicions en què els nostres personatges es juguen un lloc al cor de ballarins de la Britney, amb una interfície consisteix en uns cercles on estan estratègicament situats els símbols dels botons que hem de prémer, i un feix lluminós que va girant. En certa manera és un funcionament com el dels Guitar Hero, però el que es fa amb els Guitar Hero és més semblant a tocar la guitarra de debò, i els Dance Dance Revolution i similars fan ballar de debò, amb catifes que aquí no es fan servir.

No era, doncs, res de l'altre món. Molt senzill, molt curt i poc interactiu, i les anàlisis així ho van indicar, però es va endur una puntuació mitjana d'un 63 sobre 100, que no està malament tenint tot això en compte. Jugaven al seu favor els extres, que apareixien com a premi per fer les coses bé i incloïen vídeos de darrere dels escenaris protagonitzats per la cantant.

La versió de la Gameboy Advance, que de fet havia sortit uns mesos abans i va ser la primera en veure la llum, va tenir menys èxit. És evident que, encara que el sistema de joc sigui el mateix, gràficament perd molt (i el llistó no era gaire amunt) i la música esdevé totalment instrumental a causa de les limitacions de la portàtil. 

Finalment tenim el Britney's Dance Beat per a PC, el més mal valorat (18% a GameRankings i 21 a Metacritic). Per què va rebre aquestes crítiques? Doncs perquè era una mala conversió de la versió de la Playstation 2, amb uns gràfics molt per sota de la versió en què es basava i unes animacions gens fluïdes.

Així, la versió "bona" és la de la PS2, però tampoc no té gaires al·licients. Un d'ells, però, és la possibilitat d'enfrontar-nos a un company de jocs amb la modalitat per a dos jugadors. Val més això que res.

Música i videojocs: Kiss

Els Kiss, o KISS, són una de les bandes de rock més famoses de la història, més concretament del gènere del hard rock, o rock dur, si ho volem dir en català. En actiu des de 1973, la seva característica més reconeixible és el maquillatge que duen (o duien) els seus membres, tota una icona de la cultura popular en si mateix, i encara que jo no en sóc pas seguidor (ni tan sols sabria dir-ne una cançó, ho confesso), m'interessen per al bloc perquè... sí, se n'han fet videojocs.

El cas és que, entre les moltíssimes coses que podem llegir a la història d'una banda tan veterana, després de diversos canvis de formació i alguna tragèdia i tot, resulta que el 1998 van llançar un disc anomenat Psycho Circus, que va originar una col·lecció de còmics i un videojoc que es basava en aquest.

Es deia Kiss: Psycho Circus - The Nightmare Child, va sortir entre 2000 i 2001 per a PC i Dreamcast (la versió del vídeo) i si és interessant és precisament perquè no és un Singstar ni res que s'hi assembli. D'aquesta mena de jocs n'hi ha molts i no tenen gaire interès des del punt de vista d'aquesta secció, almenys. 

El gènere triat en aquest cas és el dels first person shooter, o FPS, ja sabeu, els de tipus Doom, una curiosa elecció però que temàticament té cert sentit, amb un fotimer d'enemics diabòlics que cal destruir, superpoders que van augmentant, armes i armadures. Se'n van lloar els gràfics, mentre que d'altres aspectes van obtenir notes més discretes, sobretot el so, que hauria de ser el punt fort d'aquesta mena de videojocs. Per cert, es veu que havia de sortir també per a la Gameboy Color i la Playstation, però aquestes versions van ser cancel·lades.

Tanmateix la primera consola de Sony sí que va rebre un joc dels KISS, perquè el 2001 va sortir per a aquest sistema en exclusiva el Kiss Pinball, que com diu el nom és un videojoc de pinball. 

Les crítiques no van ser gens bones, en aquest cas. Ans al contrari. Es considera un mal videojoc dels Kiss i un mal videojoc de pinball, perquè només té dues taules, els seus gràfics dolents i a sobre no van fins (es veu que es produeixen alentiments que acaben amb qualsevol càlcul que hàgim fet), els moviments de la càmera no ajuden gens i a sobre l'únic que podria justificar tenir un videojoc de pinball de Kiss no hi és: cançons de la banda. 

Música i videojocs: Frankie goes to Hollywood

Tot fent cerca de possibles videojocs que puguin protagonitzar una nova entrada d'aquesta secció tan jove de 3 Botons i START me'n trobo molts que, com era d'esperar, van tenir males crítiques, i no ens hauria de sorprendre. 

El que sí que m'ha sorprès, però, és trobar-ne un que, ben al contrari, va agradar i va rebre bones puntuacions. Es tracta del Frankie goes to Hollywood, la banda britànica que es va fer famosa als anys 80 del segle passat amb la inoblidable i altament reconeixible Relax.

Llançat als Estats Units i Europa el 1985, el Frankie goes to Hollywood va arribar als ordinadors de l'època ZX Spectrum, Amstrad CPC i Commodore 64, aquest últim popular per la seva música chiptune i, ja que es tracta d'un títol protagonitzat per una banda, he triat aquesta versió per al vídeo de mostra.

Com podeu veure el desenvolupament del joc és bastant esbojarrat, i està format en realitat per pantalles on hem de recollir objectes i fer-los servir adequadament i també minijocs a través dels quals haurem d'assolir els punts de plaer que duran l'avorrit protagonista resident de Liverpool a esdevenir un personatge interessant i accedir al Pleasuredome, l'objectiu final del videojoc.

També haurem de resoldre el misteri d'un assassinat, per a acabar d'afegir trames absurdes a l'argument, i si això no era prou al·licient teniu la cinta de casset amb una gravació especial de l'esmentada Relax que s'incloïa en comprar-lo. Així que si el voleu buscar, perquè les crítiques el van deixar molt bé en tots els aspectes (gràfic, sonor, jugabilitat...), que no us enganyin: que vingui amb la cinta.

Música i videojocs: Jonas Brothers

Suposo que, com a mínim pel nom, us sonen els Jonas Brothers. Jo no en conec cap cançó, reconec que no m'han interessat mai, però durant els anys que van estar actius, de 2005 a 2013, aquesta banda de pop rock adreçada al públic femení adolescent va provocar una febre en bona part causada per la seva presència a Disney Channel.

Els germans Joe, Kevin i Nick Jonas eren un d'aquells productes del màrqueting en què no se sap si es tracta d'un grup musical sorgit d'una sèrie de televisió o aquesta és una manera de promoure una banda, una mica com a l'estat espanyol hi va haver la mítica Un paso adelante, que després va saltar de la televisió als escenaris, vaja. 

I aquests nanos, a banda de sortir en dues pel·lícules anomenades Camp Rock i Camp Rock 2, van tenir un programa a l'esmentat Disney Channel que es deia Jonas, posteriorment Jonas L.A., que va durar dues temporades i va tenir el seu propi videojoc, llançat per la mateixa Disney Interactive Studios, per a la Nintendo DS (i sí, va arribar a Europa).

Com podeu veure, doncs, es tracta d'un videojoc basat en una sèrie, però accepteu que en parli en aquesta secció creada fa poc perquè, en realitat, és un joc musical i els seus protagonistes són musics que resulta que tenien un programa a la televisió.

Segurament el Jonas, de 2009, no va ser cap fracàs comercial, però sí que va ser destrossat per la crítica, que no va aprovar ni els gràfics cel-shading mal aconseguits, ni el disseny de les pantalles, ni el guió, ni els diàlegs, ni la música (com a mínim podria haver tingut aquest punt fort) amb la part vocal víctima d'una presumpta mala compressió, ni la seva durada, atès que ens demana que ens moguem entre només dos escenaris, hi duguem a terme accions repetitives i tot plegat ho fem 6 vegades. Un desastre, vaja. Fugiu-ne encara que us agradi la ja dissolta banda.

Música i videojocs: Revolution X

Quan em pensava que ja no se m'acudirien noves seccions per al bloc resulta que sí que he tingut una nova idea: avui estreno Música i videojocs, un apartat en què veurem videojocs relacionats amb músics i bandes, i l'entrada inaugural la protagonitzen els Aerosmith.

El títol, Revolution X, és ben propi de l'època en què va sortir, el 1994, i es va mantenir després del salt de les recreatives als sistemes domèstics. El va llançar Midway basant-se en part en el Terminator 2: Judgement Day, que tenia un sistema similar i que forma part del meu catàleg de la Gameboy.



Fent ús de les metralladores del moble de la recreativa (que era una modificació de la del Terminator 2: Judgement Day i evidentment desapareixien a les versions per a ordinadors i consoles), aquest first person shooter sobre raïls ens convida a anar acabant amb els enemics que ens surten al pas i de tant en tant prendre alguna decisió sobre la direcció que hem de seguir.

En el futur distòpic del llavors "llunyaníssim" (només dos anys) 1996, l'objectiu era derrotar un règim totalitari encapçalat per una tal Helga, que ha prohibit la música, la televisió i els videojocs, i anar rescatant els membres de la banda de rock Aerosmith, segrestats per la seva organització.



Entre 1994 i 1996 se'n van fer conversions per a PC, Mega Drive (al vídeo), Super Nintendo, Saturn i Playstation, però les versions per a consoles de 32 bits es van quedar als Estats Units i, per tant, no van arribar mai a Europa.



Aquí teníeu la versió de la Playstation, que igual que la de la Saturn en tenir suport CD permet gaudir d'una banda sonora força millor que a les 16 bits. Al cap i a la fi bona part de la gràcia d'aquest videojoc era sentir les guitarres i les veus dels Aerosmith.

Tanmateix totes aquestes conversions domèstiques van ser un fracàs, fins al punt que Midway va deixar córrer els seus plans de llançar un segon títol de la saga, aquest cop protagonitzat per la banda Public Enemy. Per tal que ens en fem una idea, sembla que la que va agradar més va ser la versió de la Mega Drive, amb un 41 sobre 100 de puntuació mitjana.

Com a curiositat, la Wikipedia ens diu que Midway havia començat el desenvolupament d'aquest videojoc pensant en la franquícia Jurassic Park, però al final Sega en va comprar els drets per tal de fer-ne la seva pròpia recreativa i Midway va reorientar el projecte.