Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Magical Tree. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Magical Tree. Mostrar tots els missatges

dijous, 27 de novembre del 2025

Reflexions: La meravella del descobriment

L'altre dia em vaig posar a reflexionar, de cop, sobre la manera amb què percebem els videojocs i com aquesta ha canviat amb els anys. És possible que alguna vegada n'hagi parlat per sobre, de com no ens fa la mateixa il·lusió ni ens meravella de la mateixa manera ara, d'adults i amb poder adquisitiu i la innocència perduda, aconseguir un videojoc o una consola que volíem, però avui volia parlar, en aquesta secció, de la nostra capacitat de meravellar-nos amb el descobriment dins del món dels videojocs, d'una manera més concreta, i amb els jocs pròpiament dits.

Quan jo era petit i vaig començar la meva trajectòria com a videojugador tenia un MSX, com he explicat tantíssimes vegades. Llavors, cada nou joc que executava des d'un menú on havia d'escriure un número i prémer l'Enter -així era com m'arribaven els disquets amb jocs, evidentment pirates sense que jo sabés ni tan sols què volia dir això- era un full en blanc, un cúmul de possibilitats infinites que després es podia traduir en una alegria o una decepció, però la novetat, no saber què em trobaria, era tremendament excitant.  

Era petit i jugava com podia, i una cosa que em meravellava era descobrir pantalles noves dels jocs als que intentava jugar. El simple fet de passar-me'n una i veure com era la següent, que fins llavors no podia saber com era, era el descobriment en la seva expressió més pura.

Sempre explico que la primera vegada que vaig veure la segona pantalla del Circus Charlie va ser, en realitat, gràcies a la meva germana, que en aquell moment tenia uns 4 anys pels meus 5, però pel cas és el mateix: veia per primer cop un escenari que no havia vist mai, malgrat que havia intentat saltar per dins dels cercles de foc amb el lleó de la primera pantalla múltiples vegades. Aquest és un dels records més antics i estimats que tinc de la meva història com a videojugador. 

A la mateixa màquina puc posar més exemples, com anar-me trobant pantalles nocturnes al Magical Treecadascuna de les pantalles de l'Athletic Land, amb el seus reptes que recompensen amb una de nova i el seu respectiu desafiament, poder participar en una nova prova atlètica al Track & Field o haver d'enfrontar-me a un oponent nou al Yie-ar Kung Fu, a la imatge.

Allò era meravellós, tant si era pels escenaris com si hi havia mecàniques i desafiaments nous. També acostumava a suposar la mort immediata per inexperiència, però sabent que hi podia tornar a arribar ja encarava el fet de tornar a començar amb una altra actitud, la de l'autosuperació. I si alguna vegada m'acabava algun joc i veia la pantalla del final, o els crèdits, també era un moment fantàstic.

Com deia més amunt, el descobriment també era el dels propis jocs. El meu MSX estava nodrit per uns disquets que el meu pare aconseguia a la feina, no m'ha sabut mai explicar gaire bé -o no se'n recorda gaire ara que a mi m'ha sortit la vena "arqueològica", dècades després d'aquella època- de qui ni per què. 

Eren disquets que arribaven amb una periodicitat irregular, i que sempre provava amb delit, sense saber què coi hi hauria. En alguns hi havia brossa, en d'altres trobava una mica de tot, també hi havia algun joc que ja tenia en altres disquets, em resultava particularment il·lusionant descobrir-hi seqüeles d'altres jocs, amb major o menor fortuna, i de vegades hi trobava jocs que m'encantaven, com el Ninja Jajamaru-kun, a la imatge, que era un dels meus preferits i que encara ara és una de les meves debilitats, sobretot havent-me'l passat en versió Famicom fa un temps a la Switch, com vaig explicar en aquesta entrada. Però l'origen d'aquest amor és a la meva infantesa.

Descobrir noves màquines i tecnologies, és clar, també era meravellós. Fins i tot el concepte de consola, perquè jo venia d'un MSX i, tenint amb prou feines una idea vaga de l'existència d'altres ordinadors, a l'escola vaig descobrir que hi havia uns aparells dedicats exclusivament als videojocs -l'ordinador de casa en teoria servia per a diverses coses, encara que només hi juguéssim- que es deien consoles.

Vaig descobrir, primer, la NES i la Game Boy, i uns jocs i uns gràfics espaterrants per al jo de 9-10 anys, i en anys posteriors tot un món que fins llavors ignorava, amb personatges molt populars i títols que apareixien en revistes especialitzades i tot. Cada nova consola, nou joc o nova generació de sistemes de videojocs domèstics comportava algun moment de badar la boca i tenir els ulls com unes taronges davant de gràfics, sons o jugabilitat que arribaven a nous límits. També fora de l'àmbit domèstic, és clar, amb moments d'epifania com el de la recreativa de l'Street Fighter II.  

Aquesta sensació de descobriment és quelcom que, suposo que d'una manera inevitable, s'apaivaga amb els anys, perquè anem madurant, ens anem fent grans, i perdem aquella innocència i aquella capacitat de deixar-nos impressionar de la infantesa. És curiós, perquè entenc que és una qüestió evolutiva i, per tant, hauria de ser una millora, ja que ens fa estar més preparats per a qualsevol cosa, ens fa ser més durs, resistents... però pel camí es perd la màgia. I a l'actualitat, les xarxes socials, que fan que sigui difícil sorprendre's per res quan ja s'ha difós pràcticament qualsevol informació i estem assabentats de futurs llançaments i "filtracions", no hi ajuden.

Ara bé, això no significa que ja no ens pugui fer il·lusió mai més descobrir alguna cosa, simplement ho vivim d'una altra manera, i en l'àmbit dels videojocs, encara que d'una altra manera, jo he continuat meravellant-me en alguns moments. Em passava l'altre dia -i em va inspirar a escriure aquesta entrada- en descobrir, al Double Dragon II de la NES (a la imatge), al qual no havia jugat mai, una pantalla en què lluites dins d'un helicòpter i la porta s'obre de tant en tant i xucla qui hi hagi a prop. Em va semblar molt divertit i em va provocar un somriure. Hi vaig perdre alguna vida, sí, però vaig somriure.

Com que m'agrada tant el videojoc clàssic i conèixer títols en si, em continuo meravellant en descobrir coses, siguin moments d'un joc, mecàniques, títols que només coneixia de nom, videojocs que no coneixia d'absolutament res, pantalles a les quals no havia arribat mai, curiositats de la història del mitjà, catàlegs de consoles que no havia tocat o anuncis de llançaments d'aquells recopilatoris de clàssics que tant m'agraden. I aquesta capacitat transformada d'il·lusionar-me em fa feliç.
 


dijous, 27 de juny del 2013

Història de les videoconsoles: MSX

No és ben bé una consola, però tampoc no és un ordinador normal i corrent, ja que la seva existència estava orientada principalment als videojocs. Avui que ha fet 30 anys (es va anunciar oficialment el 27 de juny de 1983) és hora que dediqui al meu primer sistema de videojocs l'entrada que es mereix, una idea que tenia al cap des de feia molt de temps.


L'MSX, de fet, era un estàndard pensat per als ordinadors de videojocs de 8 bits que es va inventar el senyor Kazuhiko Nishi i que pretenia —i ho va aconseguir— seguir els passos del que s'havia fet amb el VHS, estàndard que va triomfar al món del vídeo domèstic.

La idea era que els fabricants de diverses companyies es comprometessin a fabricar els MSX seguint unes premisses que permetrien que tant els programes com els accessoris es poguessin emprar en qualsevol dels aparells presentats per les altres empreses, i amb aquesta estratègia es volien menjar el món dels videojocs de 8 bits.



Amb anuncis com aquest es feia la publicitat de l'MSX al Japó, on malgrat que no es va aconseguir superar la popularitat de les consoles de 8 bits sí que es van vendre uns quants milions d'MSX de les diverses marques, però curiosament on va ser realment popular va ser a Europa (concretament a l'estat espanyol i Holanda), la Unió Soviètica, el Pròxim Orient i el Brasil. Que no triomfés als Estats Units va ser clau per al fracàs de l'objectiu d'esdevenir un estàndard mundial, cosa que no va impedir que fos i encara sigui un dels microordinadors més estimats.

Les companyies que es van sumar al projecte van ser desenes, entre les quals moltes de gran renom com ara Sony, Sanyo, Mitsubishi, Toshiba, Hitachi, Philips, Panasonic, Casio, Yamaha o Daewoo. La llista completa de models compatibles amb l'estàndard la podeu trobar aquí.

Cadascun dels moltíssims models que existien i que es van anar llançant al llarg dels anys tenia unes característiques pròpies pel que fa a les especificitats tècniques, però en general es mantenia la regla d'or, que era la de la compatibilitat.


Tot i així, l'evolució del model era inevitable i van aparèixer l'MSX2 el 1986 i les revisions exclusivament japoneses MSX2+ (1988) i MSX Turbo R (1990), tots ells incompatibles amb l'anterior MSX, de manera que els jocs dissenyats per a MSX2 i revisions no funcionaven en cap MSX.

La imatge que hem vist una mica més amunt es mereix una menció especial, i és que es tracta de l'SVI-738 X'Press de Spectravideo, que era un MSX1 de 1985 amb força característiques del que després seria l'MSX2 (per exemple la unitat de disquet incorporada, que em va permetre gaudir de desenes de videojocs sense haver de recórrer al sempre incòmode lector de cintes de casset que era l'habitual juntament amb els cartutxos), però sense ser compatible amb els videojocs dissenyats especialment per a MSX2.

Popularment se'l coneix com l'MSX 1.5 i és el que jo tinc des que el meu pare el va comprar, quan jo era molt petit, esdevenint d'aquesta manera el meu primer sistema de videojocs. En aquella època, però, no donava importància al fet que tots els meus jocs eren còpies il·legals embotides en disquets que li anaven passant al meu pare, quelcom molt còmode però, per desgràcia, sense valor col·leccionista.



Això que acabem de veure, i si no heu mirat el vídeo us convido a rectificar la vostra decisió, és un recull dels que l'autor del muntatge considera els millors títols que la prestigiosa Konami va treure per a l'MSX. N'hi ha alguns dels quals ja havia parlat en diverses entrades, com el Road Fighter, el Knightmare o el Yie Ar Kung-fu, però d'altres corresponen a l'MSX2, com ara el Vampire Killer (segon títol de la saga Castlevania, més que res perquè va sortir un mes més tard que el de la NES, anomenat Castlevania, però eren pràcticament el mateix joc), el Metal Gear o el Metal Gear 2: Solid Snake, corresponents a la franquícia per la qual actualment és més coneguda la companyia i que per desgràcia no vaig poder tenir perquè, com ja he dit, el meu MSX és "1.5", no 2. 

Sens dubte la companyia japonesa va llançar bona part dels millors videojocs de l'MSX, i el resum mostrat a dalt deixa fora títols molt mítics de la meva infantesa, com el Magical Tree, l'Athletic Land, el primer King's Valley o el Circus Charlie. Tot i així n'hi va haver moltes altres que van crear grans videojocs, o versions MSX de videojocs nascuts en altres sistemes, com el Galaga, i també hi va haver sagues molt importants que van néixer en un MSX o un MSX2, com l'esmentada Metal Gear, Parodius, Bomberman o Puyo Puyo. D'altres, com Dragon Quest, Final Fantasy, Gradius/Nemesis o R-Type, "només" hi van passar amb una o dues entregues.



Aquest recull, molt més llarg, repassa un centenar de títols de l'MSX que no eren necessàriament de Konami (però també hi surten), i que m'ha fet recuperar vells i estimats records, així com també veure imatges de videojocs dels quals ni tan sols havia sentit a parlar.

Després de 30 anys, la gent que encara juga amb l'MSX i fa coses al seu voltant, el que es coneix com la scene, no és precisament poca, i a més molts videojocs de nova creació, sempre seguint l'estàndard, surten sense parar gràcies a programadors no professionals. I no només això, sinó que des dels canals oficials s'han llançat kits de desenvolupament per tal que aquells que en saben prou muntin el seu propi MSX2. En altres paraules, tot i que l'MSX és retro i no va ser el més popular de la seva època, encara belluga.





diumenge, 15 de març del 2009

Jocs de la meva infantesa: Magical Tree (MSX)

Ahir no hi va haver cap entrada al bloc, tot i la meva intenció de fer-ne cada dia. El cas és que va ser el meu aniversari (gràcies, gràcies...) i vaig estar poc per casa, i quan vaig tornar gairebé a la una vaig estimar-me més anar a dormir i... escriure dos cops avui. Comencem amb un joc de la meva infantesa: el Magical Tree de l'MSX.


Amb aquesta caràtula es presentava el joc, i he de confessar que no la coneixia, perquè sempre em passaven els jocs en disquet, de manera que em fa il·lusió veure aquesta imatge que fins ara era inèdita per a mi. En aquest joc de Konami (feien els millors jocs d'aquella generació, deu haver quedat clar) de 1985, de mecànica senzilla com tots els d'aquells temps, havíem de dur un petit indi nadiu americà que s'enfilava en un arbre altíssim, al costat del qual la Torre Sagrada de Bola de Drac seria de l'alçada d'un full de paper, i enfrontar-nos a perillosos enemics com ara mussols o uns éssers estranys que estaven embolicats en una mena de teranyina, i també hi havia un perillós núvol que projectava llamps. Vegem-ne un vídeo, molt llarg, però amb una estona en tindrem prou per veure com és el joc.




No era extremadament difícil, el Magical Tree, només qüestió de paciència. Jo, de fet, me'l vaig acabar. Quan arribes a dalt entens per què pujava el petit indi, però no ho diré aquí perquè no s'ha de revelar mai el contingut argumental de cap producte audiovisual o escrit a persones susceptibles de voler-ne gaudir algun dia. En fi, és un joc que em duu molts records i amb una música que un cop ficada al cap ja no hi ha manera que en surti, per pesada. Aquest és el seu punt feble, a banda que certament és un títol repetitiu, normal als anys 80 i perdonable.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...