El segon joc de la meva infantesa del que vull parlar, Circus Charlie, és també conegut per aquells que tenen certa memòria pel que fa a la història dels videojocs, i no és estrany, ja que la companyia que se'n va fer càrrec va ser la conegudíssima Konami, el 1984.
La seva mecànica és senzilla, però addictiva. Controlem un pallasso en un joc de plataformes poc típic que consisteix en anar superant obstacles dins un circ, des de saltar per dins d'uns anells de foc a cavall d'un lleó a saltar-nos una colla de mones mentre anem per la corda fluixa, o fem el saltimbanqui intentant no matar-nos.
Encara que sembli mentida, el joc és força difícil, i quan jo hi vaig començar a jugar, quan tenia cinc o sis anys, era incapaç de superar la primera pantalla, fins que la meva germana, de quatre, ho va aconseguir un dia, i de l'impuls del bot d'alegria que va fer va caure enrere amb la cadira. Des de llavors m'hi vaig esforçar més i vaig arribar unes quantes etapes més enllà, però la cosa es va complicant cada cop més. De fet, només hi ha 6 pantalles, però quan les acabem tornen a començar amb més dificultat i velocitat.
L'origen d'aquest joc és als salons recreatius el 1984, com és habitual, però després va veure la llum en MSX (el mateix 1984) i en Nintendo (1986), a més del Commodore 64 (1987). No he provat la versió de la NES, però veient-ne els vídeos em sembla millor, almenys sonorament (els gràfics trobo que no són ni millors ni pitjors, sinó diferents), el port per a MSX. Que ho jutgi cadascú.
A les consoles posteriors no hi ha cap versió nova d'aquest joc, però el podem trobar en recopilatoris de clàssics de Konami com el de la Nintendo DS Konami Arcade Classics. Però, com sempre, és millor jugar-hi en la millor versió de totes, la de l'MSX, la dels meus records.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada