Jocs de la meva infantesa: Nintendo World Cup (Gameboy, NES)

El joc de la meva infantesa del que vull parlar avui és conegut sobretot per la seva versió per a la Nintendo, versió a la que vaig jugar l'altre dia acompanyat per una persona que també considera el títol com un dels seus preferits. Es tracta del Nintendo World Cup.

Jo el vaig descobrir en NES, a casa del mateix amic que em va donar fa poc la consola amb tots els jocs que tenia. El cas és que venia en un pack de la NES que incloïa la consola, quatre comandaments, l'adaptador per a quatre jugadors i el cartutx amb el Super Mario Bros., el Tetris i aquest títol, que era el que aprofitava la possibilitat dels 4 jugadors simultanis i que originalment havia aparegut el 1990.

La versió que coneixem els europeus i els estatunidencs és una adaptació, en realitat, del japonès Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen, que era un videojoc de les mateixes característiques però enfocat cap a una competició futbolística entre equips de batxillerat del Japó. Al joc que coneixem, però, controlem seleccions estatals de futbol. Les diferències entre les dues versions tindrien en això el seu màxim exponent, però també canviaven detalls més petits, com la quantitat d'equips seleccionables en cadascuna de les dues úniques modalitats de joc, Torneig i Versus. I d'altres no tan petits.

Així era la versió japonesa, que tenia el problema que a la modalitat de Torneig només es podia controlar el Nekketsu Kôkô (Institut de Batxillerat Nekketsu). Per als que no el conegueu, aquí el tenim com ens va quedar als que no som japonesos:

Potser no us hi heu fixat, però el joc és més aviat allunyat del que entenem per un simulador de futbol. És futbol humorístic, i de fet ja l'havia esmentat al meu article sobre els videojocs sobre l'esport rei, on la gràcia està en fer xuts impossibles i anar-se carregant els rivals, i no hi ha faltes, fores de joc ni més de 5 jugadors per equip. És especialment divertit jugar-hi amb, com a mínim, una altra persona, o bé col·laborant o bé enfrontant-nos-hi.

La versió per a la Gameboy va sortir el 1991 i consistia, fins i tot al Japó, on es deia Nekketsu Kôkô Soccer Bu: World Cup Hen, en la proposta portàtil de la versió internacional del de la NES. I aquest és el que jo havia tingut des de sempre fins que em van donar també el de la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

I si us dic que el Nintendo World Cup també hi és per a la Mega Drive i la Turbografx-16 (PC-Engine)? Com pot ser, si té el nom de la companyia rival? Doncs molt senzill, perquè com hem vist això només passava fora del Japó. El joc, originalment, no tenia cap referència a La Gran N, de manera que sí, hi ha versions per a la Mega Drive i la Turbografx-16:

El de la Mega Drive, de 1992, on es pot apreciar una qualitat gràfica i sonora més alta i que, per cert, es diu Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: MD Soccer Hen. A banda de l'esmentada Turbografx-16 amb el seu Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: CD Soccer Hen (en la versió en CD, perquè en format targeta es deia PC Soccer Hen) també havia sortit per a l'X68000 de Sharp. Però la cosa no acaba aquí, senyores i senyors. Aquest videojoc formava part d'una franquícia que havia tingut entregues abans d'aquesta i que en va tenir també després.

Perquè és una franquícia coneguda popularment amb el nom de "Kunio-kun", que començava el 1986 a les recreatives com a Nekketsu Kôha Kunio-kun i era un joc de repartir llenya, conegut fora del Japó com a Renegade:

I la versió domèstica per a la NES és de 1987:



El personatge protagonista, en Kunio-kun, apareixeria en el segon joc de la saga (primer del gènere esportiu) Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu (Super Dodgeball internacionalment), de 1987 en versió arcade i de 1988 per a X68000 i la NES:



El vídeo és de la versió per a la consola de Nintendo i ja s'hi poden veure, malgrat que sigui dodgeball i no futbol, les bases del joc que ens ocupa. La Gameboy en veuria una versió el 1991 amb el nom de Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Kyôteki! Dodge Soldier no Maki. El 1989 arribaria la tercera entrega, directament per a la NES, amb versions per a X68000 el 1990 i Turbografx-16 el 1993, amb el nom de Downtown Nekketsu Monogatari, que als Estats Units es va anomenar River City Ransom i a Europa (sí! va arribar!) Street Gangs, un dels jocs més recomanats de la consola de Nintendo.



La versió de l'X68000 tenia un mapa més gran i la de la Turbografx-16 feia ús del suport CD i oferia una banda sonora millor. Abans d'això, el 1990 la consola de NEC rebia en exclusiva el Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: PC Bangai Hen.



En realitat és la versió domèstica més fidel a l'arcade d'aquell Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu de 1987. I el següent ja va ser el joc protagonista d'avui, que ometré perquè ja he explicat. El mateix 1990 també va sortir el Downtown Nekketsu Kôshinkyoku: Soreyuke Daiundôkai per a la NES i la Turbografx-16 (1992):



Hem vist la de la NES. En aquesta ocasió no hi havia cap esport concret, sinó una mena de marató amb diverses proves. Per a la portàtil de Nintendo va aparèixer com a Downtown Nekketsu Kôshinkyoku: Dokodemo Daiundôkai el 1992. El 1991 veuríem un altre cas d'adaptació internacional, molt curiós aquest cop: el Nekketsu Kôha Kunio-kun: Bangai Rantô Hen, exclusiu de la Gameboy, va patir una operació de cirurgia estètica i es va presentar com la versió portàtil del Double Dragon II, encara que no tenia cap relació amb l'original de la recreativa ni amb el de la Nintendo.



El 1991 sortia per a la NES (i se'n va fer un port per a la Gameboy el 1993) el Downtown Special: Kunio-kun no Jidaigeki da yo Zen'in Shûgô!, que seria una mena de continuació de l'Street Gangs.



El vídeo és de la Consola Virtual de la Wii, que pel que sembla és bastant fidel, però no n'he trobat cap de la versió NES. El 1992 la 8 bits de sobretaula de Nintendo rebia el Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô, on els nostres amics passaven a l'hoquei sobre gel:

El mateix any arribaria el Bikkuri Nekketsu Shinkiroku: Harukanaru Kin Medal (Bikkuri Nekketsu Shinkiroku: Dokodemo Kin Medal per a la Gameboy el 1993), novament una compilació de proves esportives, que als Estats Units es llançaria, adaptat com tots els jocs de la franquícia que van arribar a vendre's fora, com a Crash'n the Boys: Street Challenge.

Ja veiem que barreja proves olímpiques amb els escenaris urbans característics de la sèrie. Sense marxar de 1992 tenim el primer joc de la saga per a la Super Nintendo, el Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun:



Els característics dissenys superdeformed desapareixien aquí, cosa que els feia perdre part de la gràcia, però recordem que la primera entrega, a la recreativa original, tenia uns personatges amb el disseny més estilitzat i realista i que la caricaturització va arribar amb les versions domèstiques. Però el desembre de 1992 encara ens reservava una altra entrega per a la NES. Era el Nekketsu Kakutô Densetsu. 



Aquest era més de lluita en el sentit habitual de la paraula, i no tant d'anar avançant pel carrer. Per fi saltem a 1993 i l'esperada seqüela del joc de futbol que, encara que no ho sembli, és el protagonista d'aquest article. Parlo del Kunio-kun no Nekketsu Soccer League:



Com veiem, era com el primer de futbol però amb millores. Els jugadors tenien més animacions, els efectes especials dels xuts eren més espectaculars i els estralls del clima al terreny de joc eren més evidents. Més segones parts: el Kunio-kun no Dodgeball da yo Zen'in Shûgô!!, també de 1993, era la seqüela per a la Super Nintendo del primer joc de dodgeball de 1991:



En acabar 1993 també s'acabava el pas de la saga Kunio-kun per la Nintendo. El Nekketsu! Street Basket: Ganbare Dunk Heroes seria l'última entrega per a la consola de 8 bits de sobretaula de la companyia.



I marxaven, doncs, per la porta gran, perquè per primer cop jugaven a bàsquet. També en acabar aquell any s'estrenaven en un altre esport, al beisbol, amb el Downtown Nekketsu Baseball Monogatari: Yakyû de Shôbu da! Kunio-kun de la Super Nintendo:



Ja el 1994 la sèrie continuava a la Super Nintendo amb el Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no Banka, que era la línia diguem-ne "principal", de l'estil beat'em up:


També el 1994 tindríem una cosa estranya dins la saga, el Kunio no Oden, un títol d'estil trenca-closques:



I sense canviar d'any la Gameboy rebria un nou joc exclusiu, per primer cop en molt temps no es tractava d'un port. Era el Nekketsu! Beach Volley da yo: Kunio-kun.



L'últim videojoc de la franquícia va sortir el 1996 just abans que la companyia creadora, Technos Japan, plegués. Era el Kunio no Nekketsu Dodgeball Densetsu i va sortir només als Estats Units (on es deia Super Dodgeball) per a la Neo Geo MVS (és a dir, la versió recreativa de la consola):



Impressionant, eh? Després d'allò la saga va desaparèixer durant molt de temps i  vam tornar a veure'n algunes entregues en recopilatoris per a la Playstation 2 (Ore-tachi Game Center Zoku, de 2006) i Gameboy Advance (Kunio-kun Nekketsu Collection, en 3 volums entre 2005 i 2006), a la Consola Virtual de la Wii i, ja com a títols de nova creació (però ja no per part de Technos Japan), tenim el Downtown Dodgeball da yo Zen'in Shūgō!! o River City Dodgeball All Stars per a PC, de 2007:



Més recent és el Chô Nekketsu Kôkô Kunio-kun Dodgeball Bu (Super Dodgeball Brawlers als EUA) de la Nintendo DS, de 2008:



També de 2008 hi ha el Nekketsu Kôkô: Kunio-kun Online, de PC:



I si amb tots aquests últims exemples no quedava clar que la saga sembla ressuscitar, s'espera una nova entrega per a la Nintendo DS amb el nom de Kunio-kun no Chô Nekketsu! Daiundôkai, seqüela dels Downtown Nekketsu Kôshinkyoku, els de les proves esportives diverses.

M'ha sortit un article llarg com n'hi ha hagut pocs, em sap greu, ni jo mateix sabia on em ficava quan m'he decidir a parlar del Nintendo World Cup. Hem vist d'on venia aquest joc, quina "descendència" va tenir i que a Europa han arribat ben poques entregues d'aquesta saga, una superfranquícia que originalment està ambientada en un univers d'instituts japonesos, amb personatges habituals que practiquen diversos esports o senzillament es barallen pel carrer amb els instituts rivals, i amb una història sempre al darrere, que suposo que s'assaboreix si es juga a tots els videojocs que la formen. Això, per desgràcia, s'ha perdut gairebé sempre en passar a l'altra banda del Pacífic i adaptar-se a Occident.