Exclusius de recreativa: Round Up 5 - Super Delta Force

De videojocs de cotxes per a recreativa n'hi ha un fotimer, i les fórmules d'èxit de cada moment provocaven el naixement de competència més o menys descarada pel que fa a grau de semblança amb els productes que la inspiraven.

Suposo que tots plegats coneixem el mític Chase H.Q. de Taito, però com que va tenir un munt de ports per a sistemes domèstics no és aquest el lloc on parlaré d'ell, si és que algun dia ho faig -el tinc a la Master System, però tant de bo algú s'animi a rellançar-ne la versió arcade, perquè de manera incomprensible no hi és en Switch, Evercade ni la mateixa Egret II Mini tot i que al març de 2027 ja tindrà 100 títols al seu catàleg-. Doncs bé, avui us porto un joc que s'hi inspirava clarament.

El protagonista d'avui és el Round Up 5: Super Delta Force, un joc de Tatsumi Electronics de 1989 que ja us dic que no havia sentit anomenar ni n'havia llegit el nom mai de la vida, fins que algú a Twitter, com em passa amb tants altres jocs que porto a aquesta secció, en va parlar.

Igual que al mític joc abans esmentat, conduïm un cotxe, en aquest cas no de policia, sinó esportiu, amb què hem d'empaitar dolents i fer-los fora de la carretera a cops, amb l'ajuda dels nostres propulsors, mentre viatgem per una versió força particular i desordenada dels Estats Units d'Amèrica, amb un sistema de bifurcacions que ve de l'altre gran títol de cotxes arcade de l'època, l'Out Run.

Bé, com es por veure a les imatges, en el moment que trobem el dolent ens surt una sirena d'aquestes que es posen els cotxes de la policia secreta, així que sí que és policia, però en comptes de fer servir un turisme discret va cridant l'atenció amb un vehicle esportiu amb aleró i tot. 

També podem apreciar que l'estil gràfic té un to de còmic pronunciat, amb línies negres gruixudes que recorden una mica l'aspecte dels sprites, per exemple, del Ninja Baseball Bat Man. En qualsevol cas, per derrotar l'enemic de cada pantalla primer ens hem de desfer dels seus esbirros motoristes, i és llavors quan podem començar a colpejar el cotxe que és el nostre objectiu principal. 

Però no es deixen empènyer fàcilment, sinó que ens ataquen de diferents maneres. Si se'ns escapen per culpa d'aquesta resistència i se'ns acaben els 60 segons que tenim per derrotar l'enemic, qualsevol d'ells que hàgim fet desaparèixer torna i hem de desfer-nos de tots els motoristes altre cop. I anem fent fins que arribem a l'enemic final, més complicat que tots els altres -que fan exactament el mateix- en portar un tràiler i llançar-nos, rodes que hem d'esquivar.

Pel que fa a la màquina recreativa original, sembla que hi havia una versió normal i una com la que veiem a la imatge, amb sostre i triple pantalla, a més del volant i els pedals, evidentment.

Malauradament, a més de no portar-se a cap consola ni ordinador -raó per la qual en puc parlar aquí-, la versió arcade no ha estat rellançada tampoc en cap sistema recent, i llegeixo que l'emulació a MAME tampoc és del tot bona. Tornarà algun dia? A mi em faria gràcia.
 

 

Exclusius de recreativa: Racing Hero

Ja sabeu que m'encanta descobrir videojocs que no sabia que existien, encara que aquesta afició té la part dolenta, molt dolenta, d'adonar-se que, com més obscur és un videojoc, més possibilitats hi ha que no l'acabi podent provar de manera legal, que és com m'agrada a mi.

A la secció Exclusius de recreativa això és quelcom que passa molt, tot i que mantinc que, fins i tot quan ens arriben a sistemes moderns, els podem continuar considerant exclusius dels salons arcade perquè, de fet, no s'estan emulant versions de consola que no existeixen. Sigui com sigui, avui us porto un nou joc a aquesta secció. 

De videojocs de velocitat de Sega n'hi ha uns quants, i concretament de motos també, però d'aquest no n'havia sentit parlar mai, i curiosament l'he descobert tot escoltant música de videojocs. Es tracta del Racing Hero, un títol de 1989 que, com ja he dit, no es va poder veure en cap sistema domèstic de la companyia ni tampoc ara que publica videojocs per a sistemes de l'antiga competència. Tampoc, malauradament, el trobem en cap de les dues Astro City Mini que Sega ha llançat en els darrers anys.

Pel que podrem veure al vídeo aquí sota, les reminiscències del Hang-On, el Super Hang-On i fins i tot l'Out Run hi són, encara que la perspectiva de la càmera sigui diferent, però en comentem més coses després del vídeo:

L'aspecte és diferent, com hem pogut veure, els sprites més grans -i per això sembla més difícil esquivar els altres vehicles-, i la velocitat clarament menor que la dels llegendaris títols esmentats, però també hi ha un sistema de checkpoints més que no pas l'obligació de quedar en una posició mínima, i si ens surt la pantalla de game over o aconseguim acabar el joc veurem un mapa de la ruta que hem seguit -perquè al final de cada etapa podem triar on anirem després-, que potser us recorda el mapa d'un altre joc i que veureu també si avanceu el vídeo cap al final. 

Com a curiositat, aquestes noves etapes que podem triar en acabar-ne una corresponen a dos països, i els dissenyadors del videojoc es nota que tenien un coneixement profund d'Itàlia:

La primera pantalla, que hem vist al vídeo, amb les seves palmeres recorda, segurament no per casualitat, la primera de l'Out Run, però representa que pertany a Austràlia. Sigui com sigui, hi veiem el famós sprite scaling que Sega emprava per a aquells jocs, però en aquest cas en una placa Sega X Board, més potent que la dels títols esmentats i que també es faria servir per a l'After Burner o el Power Drift.

Pel que fa al moble original, en teníem dues versions, que són força similars: totes dues tenen manillar de moto, però una d'elles incorpora un seient i l'altra, no. 

La seva manca de conversions domèstiques, naturalment, va contribuir a que no sigui un dels títols més esmentats ni de la companyia ni del gènere, però per a això existeix internet i la gent que ens agrada excavar en la història dels videojocs gaudim amb aquestes troballes.

 

Jocs maquillats: Anmitsu Hime

Una de les coses que més em fascinen quan investigo sobre videojocs és el fet que alguns títols que coneixem de tota la vida en realitat no van néixer amb la forma que coneixem, sinó que al Japó tenien un altre aspecte i es van adaptar per als mercats occidentals per la raó que sigui.

Avui parlaré d'un cas que vaig descobrir fa molt poc, no perquè s'hagi sabut ara, sinó per la meva pròpia ignorància, però trobo que és interessant esmentar-lo per si algú no el coneixia i se'n va a dormir sabent una cosa més.

Entre els pocs jocs que van sortir per a la Master System al Japó, la majoria eren de la pròpia Sega, ateses les ferotges pràctiques monopolístiques de Nintendo en aquell país -i també als Estats Units, on va fer igualment la guitza a la 8 bits de sobretaula de Sega-, i n'hi va haver un que estava basat en un manga anomenat Anmitsu Hime.

Nascut com a còmic el 1949, i després d'una primera vida fins al 1955, diverses pel·lícules d'imatge real i una sèrie amb intèrprets també de carn i ossos als anys 50, la franquícia va ressuscitar el 1983 amb noves adaptacions a pel·lícula, però també amb una sèrie animada, de 51 episodis entre 1986 i 1987, i un nou manga que la va acompanyar en paral·lel. El 2008 i el 2009 van sortir dues noves pel·lícules d'imatge real, però tornarem al 1987, perquè va ser llavors quan se'n va fer un videojoc per a la consola que al Japó es coneix com a Sega Mark III.

 

El joc, que la Wikipedia classifica com a "acció i aventura", ens presenta la princesa Anmitsu, que viu al segle XIX japonès i té un caràcter amb trets masculins que els seus pares li volen corregir. Com a mínim és el que es veu al manga i l'anime. Del joc sabem que pretén escapar-se de les seves responsabilitats per anar-se'n a visitar una botiga nova de pastissos, per a la qual ha de seguir un mapa que està dividit en vuit parts escampades pel castell.

A hores d'ara, si us sona el joc d'alguna cosa segurament ja sabeu per on vaig i com van maquillar el joc a Occident, clarament per una qüestió de llicències, que era el motiu habitual quan passava això, però vaja, el cas és que a nosaltres ens va arribar el 1989 d'aquesta manera:

Es deia Alex Kidd in High-Tech World i canviava la seva protagonista feudal pel príncep de Radaxian, la mascota de Sega encara en aquella època. Curiosament, la resta de personatges sembla que són els mateixos, i els pares del noi són el senyor del castell i la seva senyora, japonesos i terrícoles, a diferència d'ell. 

Qui sap si després de les seves primeres aventures l'Alex va ser adoptat per aquest simpàtic matrimoni, però el més estrany de tot és que, tot i mantenir l'escenari de fa gairebé dos segles, el que vol anar a visitar el protagonista en aquest cas és un nou saló recreatiu. Si arribeu al final del joc o voleu veure'l al vídeo us farà gràcia a quina màquina juga. Molt anacrònic, tot plegat. I mandrós: els NPC són els mateixos, amb alguna petita variació de color i, posats a localitzar, podrien haver triat un objectiu que no causés aquest anacronisme, perquè a més sabem que l'Alex també és llaminer, de manera que no calia ni canviar la botiga.

Com passava amb l'original, les tasques que s'han de dur a terme dins del castell tenen un caire educatiu i s'han de completar abans que arribin les cinc de la tarda, que és quan tanca el local que volem visitar, i hi tenim algunes parts de plataformes que li donen una mica de vida, però com va ser malauradament habitual a la saga de l'Alex Kidd, és un joc estranyot, i en aquest cas és evident que es deu al fet que, en el fons, no era un joc de l'Alex Kidd.

Crònica de RetroBarcelona 2023: 8a Fira del Videojoc Clàssic

Semblava que el dia no havia d'arribar mai, però després que certs esdeveniments d'abast mundial posessin en pausa algunes de les coses que donàvem per segures, n'hi ha que van tornar de seguida i a d'altres els va costar més, però han tornat, i aquest ha estat el cas de la vuitena Fira del Videojoc Clàssic, subtítol descriptiu amb el qual, de fet, em sembla que ja no s'anomena l'esperadíssim esdeveniment del qual vull parlar en aquesta entrada. 

RetroBarcelona 2023 va ser una realitat des que se'n va saber la data fins que es va fer efectiva, a la Farga de L'Hospitalet, els dies 13 i 14 de maig, i als nostres cors i el nostre cervell encara és una realitat en marxa. Suposo que és un efecte que anirà passant amb el temps, tant de bo se'n facin moltes més i aquesta passi a ser només una de les edicions, però segurament la recordarem sempre com la primera després de la pandèmia, la que es va fer esperar, i l'hem agafat amb tantes ganes tots plegats, expositors i visitants, i aficionats al retro en general, que la marca que ens ha deixat trigarà a diluir-se. 

No, us prometo que no m'he fumat res. És l'emoció, que encara dura. Tenia ganes d'esdeveniment retro, i que fos el gran, perquè havent estat pare per segon cop fa un any he hagut de dosificar les meves escapades, i hi ha hagut trobades com les Reunions d'Usuaris de l'MSX, a les quals no he assistit, perquè em reservava per a aquesta. La que em permetia retrobar-me amb els companys de Retroscroll, amb els quals ha fet, des que vam coincidir a l'edició de 2019, diversos podcasts i milers de missatges de WhatsApp i centenars d'àudios de la mateixa plataforma, però tenia ganes de fer-los una abraçada, i xerrar-hi de videojocs i de qualsevol cosa compartint amb ells l'estand que altre cop hi posàvem, ple de sistemes més o menys antics i televisors o monitors, tot plegat a disposició (temporal, és clar) del públic assistent. 

Pot semblar mentida, si no s'ha experimentat, que la idea de deixar que potencialment desenes i desenes de persones toquin les teves consoles -al capdavall, tot el que nosaltres portem als esdeveniments pertany a les nostres col·leccions particulars- sigui agradable, però és la veritat: ens agrada veure que la gent s'acosta a jugar a una màquina que recorden, que tenien fa anys o que directament no coneixien. Que el joc que hem triat perquè es distreguin una estona està triomfant i no el deixen sol ni un minut. Que pares i fills juguin junts a algun joc, que nens petits s'enamorin de màquines que ni tan sols els seus pares van arribar a veure, perquè els clàssics ho són per això, perquè la seva qualitat perdura en el temps. Envelleixen bé, com se sol dir.

Quan hi ha una mica menys de gent, és clar, aprofitem nosaltres mateixos per jugar a algunes coses, generalment competint entre nosaltres en algun videojoc de lluita o esportiu, però també cooperant en algun beat'em up o un run and gun, i també és una ocasió de veure de prop i tocar consoles que tenen els companys però que nosaltres, a casa, no tenim pas, especialment les curioses Vectrex i Famitoaster (una Famicom dins d'una torradora feta pel company Scroll), que van triomfar entre els assistents, com va reflectir Twitter posteriorment.

Personalment, em vaig estrenar amb el Duck Hunt, amb la Zapper de la NES, vaig poder jugar per primer i potser últim cop al Paprium en versió Mega Drive gràcies al company Molsupo, amb qui vam fer un cooperatiu del Wild Guns a la SNES, vaig fer uns combats de dues versions diferents de l'Street Fighter II amb l'Scroll -en consola i en recreativa-, amb el qual també vam atacar el Pocky & Rocky, vaig jugar al meu estimat Windjammers i al Super Dodge Ball de Neo Geo -i el de NES!-, i al Puzzle Bobble de Super Famicom, contra en Javi, amb qui ens vèiem en persona per primer cop després de múltiples podcasts, vaig xerrar de shmups amb la meva experta de referència, la Rokuso, mentre jugàvem al Darius Gaiden o m'ensenyava el Black Bird i el Judgement Silversword de PC, i amb en Salore no hi vaig arribar a jugar, però evidentment va ser un plaer tornar-lo a veure i escoltar-lo parlar.   

Pel meu compte, sobretot en els darrers moments de diumenge, a banda de coses de consola breument -incloent-hi partides al Sega Rally de la Saturn, un joc que tinc i que dominava d'adolescent, però en què ara no faig gaire bon paper-, vaig poder provar algunes recreatives, amb especial menció a la de l'Out Run original en versió deluxe, una experiència genial malgrat el meu ridícul en no estar gens acostumat al control amb volant, els esmentats combats del Super Street Fighter II X amb l'Scroll, un parell de partits al Windjammers contra un desconegut, i partides a l'Smash TV, el Cotton Rock 'n' Roll, el Dead or Alive 6, el Battle Garegga i el Batsugun.

A banda de retrobar-me amb els companys, amb els quals vaig constatar un cop més que el bon rotllo que hi ha dins de Retroscroll és genial -i observava que tots ens enteníem bé amb tots, cosa que és una meravella-, també vaig aprofitar per saludar els companys Sikus, Murshus i Renner de Game Museum, l'Ivan de Tentáculo Púrpura, l'Ori-Ludic, en JamQue, i per descomptat -tot i que molt breument- en Carles "Clark" Garcia, l'artífex de tot plegat, l'home que ha liderat l'equip que ha fet possible RetroBarcelona en d'altres ocasions i també ara.

A més, vaig desvirtualitzar, com se sol dir, en Nau dels Frikis, en Hiulit, creador de l'indie Murtop, i en Parufito, que conec a través de les xarxes des de fa molts anys però fins ara no havíem coincidit en persona. I bé, vaig veure alguna cara coneguda més que no em vaig atrevir, per vergonya, a saludar, com el cas de l'Evil Ryu o en Retro Cabeza, i vaig tenir la mala sort de no topar-me amb algunes persones que sé que hi van anar i amb qui ens va quedar pendent posar-nos cara.

Dos dies intensos, d'acabar rebentat sense fer gaire res -excepte el muntatge i el desmuntatge i algun tomb per mirar què hi ha o anar a saludar algú-, perquè són moltes hores, però és aquell cansament feliç, el de quan tornàvem de les colònies/convivències, encara que la meva inusual cara en aquesta foto sembli indicar el contrari. 

L'última crònica de RetroBarcelona acabava amb un desig de tornar a veure aviat els meus companys, però el 2020 ens tenia preparada una sorpresa. Aquesta vegada espero que es faci realitat. Fins aviat!

 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de recreatives

En aquesta veterana secció del blog hem vist tatuatges de tota mena, perquè hi ha força gent que duu representada a la pell aquesta tan bonica afició que compartim, i són entrades que escric després de preguntar-me a mi mateix si hi deu haver exemples de videojocs concrets que han estat protagonistes de dissenys permanents com aquests.

Avui, però, no parlaré de tatuatges de cap videojoc ni de cap saga, sinó del concepte de les recreatives en si mateixes. No sé com no se m'havia acudit abans, però veurem alguns tatuatges així.

Comencem amb una imatge múltiple amb tres tatuatges de mobles de recreativa, ignoro si de la mateixa persona.

Són dibuixos força atractius tant en disseny com en colors, i representen clàssics arcade com l'Asteroids, l'Out Run i, al mig, el Grand Theft Auto: Vice City? No ho recordava pas, que venia d'una recreativa. Potser perquè no és veritat. Es devia tractar d'un desig?

El que tampoc ve d'una recreativa és el Super Mario Bros., però sí que en té una, que és el Vs. Super Mario Bros., de manera que tampoc no podem impugnar aquest tatuatge. Se'l va fer amb aquesta intenció, però, la persona que el porta?

No ens hauria de sorprendre que l'Street Fighter estigui representat en forma de tatuatge. En aquest cas és en blanc i negre, però sembla que el shôryûken d'en Ryû surti de la pantalla. 

La pregunta és, però, si de debò volien homenatjar el primer Street Fighter o la molt superior segona part, una seqüela tan superior que sovint ens hi referim sense esmentar el número dos que l'acompanya. 

Aquí en tenim un altre, aquest cop en color, que em provoca el mateix dubte, perquè el "II" no surt enlloc, i el logo és ben bé el del primer títol, amb la font del joc de 1987. El Ryû que apareix al costat de l'aparell, però, és clarament el de la segona part, tot i que amb cara de malvat. 

A la pantalla, per altra banda, hi veiem un zoom in que faria empal·lidir els de la saga Art of Fighting, però bé, considerarem un altre cop que es tracta d'un disseny conceptual. 

Passa el mateix amb aquest tatuatge del Metal Slug, un joc publicat en màquines Neo Geo que, per tant, eren multicartutx i no tenien una marquesina dedicada a un sol joc. 

Ho entendrem, però, com una mostra d'amor a aquest clàssic noranter de les recreatives que, com ja sabem, també es podia jugar a casa sense perdre ni un píxel gràcies a la compatibilitat entre les Neo Geo MVS i les AES domèstiques.

El Puzzle Bobble va sortir en recreatives de Taito i també d'SNK, però en cap cas va tenir un aspecte com el del tatuatge.

Tanmateix, és espectacular i representa una de les meves sagues preferides, com a mínim de les que més em fan viciar, o sigui que té el meu aplaudiment.

Recordeu aquells rellotges de sorra que apareixien a les pantalles de les recreatives en els temps de càrrega? Jo tampoc, però no només perquè no hi anava gairebé mai, sinó perquè no passava.

És un misteri el motiu pel qual aquesta persona va demanar aquest disseny al seu tatuador o la seva tatuadora, però intentarem pensar que volia representar el temps que volava en aquells enyorats salons de felicitat pixelada i més endavant poligonal. 

Ja anem acabant. M'ha agradat aquest que afegeix unes flors a la base del moble, probablement al·lucinògenes, que es devia menjar per veure els objectes de la pantalla com si sobresortissin de debò. És maco, també, el detall dels invasors espacials (?) pixelats al darrere.

Els psicotròpics també devien estar involucrats en la concepció d'aquest exemple, una màquina que destaca l'any 1998, probablement no l'apogeu d'aquesta mena d'aparells, amb grafitis al costat, el que sembla un altaveu a la part frontal inferior, un esprai integrat a la palanca (?) i, el més inquietant de tot, un tren de Renfe a les imatges. Intrigant.

Deixo per al final un que em sembla molt bonic, però que no acaba de ser del tot arcade. Sí, hi apareix la paraula, i una màquina decorada amb els personatges del Donkey Kong, però també hi veiem representats el Super Mario Kart, el Power Glove de la NES, un ordinador amb el logo antic de Windows i fins i tot una Pantera Rosa... Increïble.

En fi, què us han semblat? Us en faríeu algun? Tant si sou de tatuatges com si no, si haguéssiu de fer-vos-en algun de recreatives quin joc triaríeu?

Noms: Hiroshi Kawaguchi

Torna aquesta secció que feia uns mesos que no tocava, i que està pensada per repassar la trajectòria i conèixer millor, des del punt de vista professional, persones que han deixat la seva petjada a la història dels videojocs sense ser els grans tres o quatre noms que tothom coneix.

Avui és el torn d'una llegenda musical de Sega, un home que va composar, sol o en col·laboració, algunes de les melodies més emblemàtiques dels videojocs de la companyia de l'eriçó blau i, per què no, dels videojocs en general.

Hiroshi Kawaguchi, també conegut amb el diminutiu de Hiro i el sobrenom de Master Hiro, a més de Hiroshi Miyauchi (el seu nom real abans d'adoptar el cognom de la seva dona, pràctica japonesa que se sol donar quan l'home es casa amb algú de millor posició social per garantir la preservació del cognom), va néixer a la prefectura de Chiba, al Japó, l'any 1965, concretament el 12 d'abril d'aquell any. Es diu que durant la primària no li agradava gens l'assignatura de música, i que va ser a la secundària que aquest camp de les arts li va començar a interessar i amb la paga que li donaven a casa es va comprar instruments, i ja a batxillerat va fundar una banda on va tocar cançons de diversos compositors, però també va començar a escriure'n ell.

Després d'experimentar amb els instruments, va agafar el gust als sintetitzadors. Paral·lelament a aquests interessos també li agradaven els videojocs i estalviava per comprar-se sistemes, i un dels que va poder comprar va ser el Commodore VIC-1001, als 15 anys. Allò va despertar la seva vocació programadora i es va posar a programar en BASIC i, fins i tot, composar sons per al xip VIC del VIC-20.

Aquest detall és cabdal perquè, després de considerar diverses opcions laborals de futur, entre les quals fuster com els seus pares, xef de cuina o fins i tot mangaka, es va adonar que les companyies desenvolupadores de videojocs eren una possibilitat i es va presentar a Sega, on el van contractar com a programador l'any 1984. Ell s'hi havia presentat, però, com a compositor.

El cas és que el primer encàrrec que li van fer va ser que programés, en col·laboració amb un altre programador acabat de fitxar, un tal Yûji Naka, futur pare d'en Sonic, un videojoc orientat al públic femení, la cosa va sortir bé i es va convertir en un videojoc oficialment llançat per a la consola de Sega del moment, la SG-1000.

Dins la companyia faria un gir pel que fa a tasques, i el seu somni es faria realitat, quan un altre programador i dissenyador, en Yû Suzuki, li va demanar que fes la música d'un joc arcade que seria tot un èxit:

Dos dels temes del Hang-On (1985), i un d'ells el principal sobre el qual es treballaria a la seqüela, porten la signatura de Hiro, mentre que els altres eren obra de Yôji Ishii. 

Suzuki el tornaria a reclutar per fer la música d'un altre èxit de les recreatives, el mític Space Harrier, també de 1985, on el mateix Suzuki també va participar en tasques musicals, i posarem el tema principal per il·lustrar aquesta part del seu espectacular currículum:

Quina melodia més emblemàtica, oi? Doncs l'hi devem a ell. L'any 1986 continuaria fent com a mínim part de les bandes sonores dels grans títols de Sega, i hi trobem la del no gaire popular Alex Kidd and the Lost Stars, però també la de l'Enduro Racer, la del Fantasy Zone o la d'una altra col·laboració amb el programador Yû Suzuki:

He dit que en Hiro era el responsable d'algunes de les bandes sonores més importants de la història de Sega i dels videojocs en general, i em sembla que la de l'Out Run entra en aquesta categoria sense discussió possible.

El 1987 "només" es va encarregar de la banda sonora de l'After Burner i l'After Burner II, i de 1988 destaquen les músiques del Dynamite Düx i el Power Drift. Poca broma. L'últim any de la dècada dels 80 composaria el tema principal del Super Monaco GP per a recreativa i, en col·laboració amb Yasuhiro Takagi, les bandes sonores del Turbo Out Run i, per a Mega Drive, el Sword of Vermillion.

El 1990 sortia un joc que va tenir un moble de recreativa força llegendari, el G-Loc: Air Battle, on el mestre Kawaguchi jugaria un paper molt important musicalment, tot i que novament en tàndem amb en Yasuhiro Takagi. Amb ell i el mític (i des de fa anys amb entrada pròpia en aquesta secció) Takenobu Mitsuyoshi va treballar a la banda sonora d'un altre arcade, el GP Rider, tot i que en ell només està acreditat en una cançó, força èpica per cert:

El 1991 tornaria a fer una banda sonora en solitari, concretament la del Rent-a-Hero de la Mega Drive, joc exclusiu japonès, com a feina més destacada. L'any següent tornaria a la franquícia Out Run amb la seva participació, juntament amb l'esmentat Mitsuyoshi i en Takayuki Nakamura, a l'OutRunners. 

El 1993 i el 1994 participaria en les bandes sonores de dos jocs notables per les sagues a les quals pertanyen, però que per les seves característiques es van quedar als salons arcade: són el SegaSonic the Hedgehog i el Dragon Ball Z: V.R.V.S.

Aquest vídeo pertany al Cool Riders, un arcade força obscur de 1995, l'únic títol de la placa Sega H1 Board, i la banda sonora és obra d'aquest senyor juntament amb en Makito Nomiya.

Després va participar en les bandes sonores de dos jocs llegendaris de Sega com són el Sega Touring Car i el Fighters Megamix, respectivament per a recreatives i Saturn, però tots dos de 1996. 

He posat el vídeo d'una de les úniques dues cançons que va signar del joc de cotxes, més marxosa que altres que hem vist. 

Per tornar-lo a veure fent una banda sonora haurem de saltar al 2000, però pel mig va estar fent arranjaments, programació de so i donant suport en la seva àrea d'especialitat en diversos jocs de la companyia. Perquè la cosa no s'allargui massa, però, no m'aturo a repassar aquesta mena de tasques.

Aquell any va col·laborar en la banda sonora del Rent-a-Hero No. 1, la seqüela per a Dreamcast del joc de la Mega Drive abans esmentat i el Cracking DJ, la continuació del qual, de 2001, també comptaria amb la seva música.

A partir d'aquí tenim uns anys de menys activitat, però el 2006 tornaria amb força amb la banda sonora del Sega Rally 2006, exclusiu de les PlayStation 2 japoneses, amb temes com el del vídeo que tenim aquí damunt. Però també va ser l'any de l'Out Run 2006: Coast 2 Coast, per a Xbox, PS2, PSP i ordinadors, on va fer alguna cançó i arranjaments. 

El 2009 va col·laborar a la banda sonora del Tetris Giant, un títol de recreativa caracteritzat per la seva pantalla de 70 polzades, i les seves següents bandes sonores com a tals les trobem als jocs maimai (2012), Gotta Protectors (2014) i Sangokushi Taisen 4 (2016). L'última que consta, però no en solitari, és la del Sega World Drivers Championship, un arcade de velocitat de 2018.

Insisteixo en què tot i la llarga extensió d'aquesta entrada el mestre Hiro ha fet moltes més coses, però no són ben bé bandes sonores i per tant són més avorrides d'explicar. Com a curiositat, l'any 2021 va compondre la música del menú de l'Astro City Mini. 

I si en voleu una altra, com a apassionat de la música que va esdevenir, a més de treballar per a molts i emblemàtics títols de Sega també va formar part de la seva banda interna, la S. S. T. Band (Sega Sound Team Band), entre la seva fundació el 1988 i el 1990, cosa que el va dur a participar en discs d'estudi i, com no podia ser d'una altra manera, concerts en directe:

Ell és el teclista d'aquesta actuació en què se celebra Last Wave, la mítica música de la introducció de nom de l'Out Run.

Hem vist, doncs, força per sobre però tan detalladament com m'ha semblat raonable la trajectòria d'una llegenda viva de Sega, un dels pocs membres de la companyia que encara en formen part des que hi van entrar a la dècada dels 80.

Fonts: Sega Retro, Wikipedia, Video Game Music Preservation Foundation

13è aniversari de 3 Botons i START!

Benvolgudes i benvolguts, ha arribat l'hora de plegar. No, és broma. Algun dia arribarà, i no puc saber si serà aviat, d'aquí molt de temps, amb previsió o de manera sobtada. De moment sé que hi ha un reduït nombre de persones que se solen mirar les meves entrades i que jo continuo tenint ganes d'escriure-les. 

 

Per ara, el blog ha fet 13 anys i té 1.358 entrades publicades comptant aquesta. No està malament, oi? M'agrada continuar sentint-me motivat per buscar informació sobretot relacionada amb els videojocs clàssics (el que jo anomeno "arqueologia dels videojocs"), que se m'acudeixin noves seccions sense les quals el blog ja hauria mort fa temps, i que de tant en tant algú deixi un comentari a l'entrada en qüestió. Als que ho fan, i també als que no, però se les llegeixen i tenen el detall de no dir-me que el blog és lamentable, moltes gràcies per tot aquest temps i el que encara li quedi.

Pensant quina mena de llista podia fer en aquesta tretzena celebració de l'efemèride de l'estrena del blog un 15 de febrer de 2009, se m'ha acudit que podia parlar de 13 pantalles que m'agraden, pel seu aspecte o per alguna altra raó, d'entre tots els videojocs que almenys he provat. Ni tan sols diré que són les meves preferides, perquè segur que n'hi ha moltes que no recordo i d'altres que deixo fora, a  més que poden canviar amb el temps. Simplement, m'agraden.

Comencem amb la sisena pantalla del mític Knightmare, de l'MSX. De petit havia jugat molt a aquest joc i arribava força lluny, cosa que es demostra amb el fet que recordi haver arribat almenys a aquesta pantalla, l'avantpenúltima.

En realitat m'agradaven més o menys totes, però en aquesta el terra vermell i les -per a l'època i el sistema- detallades muntanyes que s'hi veuen em semblaven fascinants, a més de l'efecte de novetat que tenia el fet d'arribar per primer cop a una pantalla que no havies vist mai.

Triar una de les pantalles de l'Out Run no m'ha resultat fàcil. D'acord, n'hi ha unes quantes que s'assemblen molt entre si, i també n'hi ha que són una mica insulses, però el que m'ha costat ha estat triar entre la segona del Course A, amb aquells pòrtics (?) que ajuden a crear l'aspecte tridimensional amb la tècnica de l'scaling, i que a la versió 3DS té tan bona pinta perquè passen a ser 3D reals, i aquesta que he triat finalment, que és la quarta pantalla de camí a la meta B i que es diu Old Capital. 

M'agrada perquè els colors del cel, amb el sol ponent-se, són preciosos, i pels arbres nus que hi ha al primer tram. A més, de cop arribem a un tram de la carretera que va per dins d'un antic poble amb cases de pedra. Per a mi, doncs, és la millor etapa de tot el joc. Cosa que no vol dir que hi tingui traça, perquè no la tinc i, ara per ara, és una de les últimes que veig abans d'arribar al missatge de "game over".

 

Encara més difícil em resulta decidir quina és la pantalla que m'agrada més de l'Street Fighter II. En realitat, pels records que em porten, pel que signifiquen per a mi i encara que sigui per la immensa quantitat de vegades que les he vist, totes m'agraden molt. 

Per tant, he hagut de decidir-ne una per un motiu curiós que la fa especial, i és la pantalla d'en Sagat a la versió recreativa original del joc, abans de les revisions, abans de qualsevol altra cosa, l'Street Fighter II: World Warrior, perquè té una palmera en primer pla que suposo que va desaparèixer en encarnacions posteriors perquè tapava l'acció. A mi em va fascinar.

 

De manera molt similar al que deia sobre el Knightmare, al Road Fighter de l'MSX hi vaig jugar moltíssim, de petit, i arribava a passar-me les pantalles com a mínim un cop, però la primera vegada que vaig veure el tram nevat, amb aquells avets, vaig al·lucinar, i ara que estic tan rovellat torna a ser una mena de fita poder-la veure.

Les pantalles anteriors tenen detalls força interessants i el joc, en si, uns bons gràfics, però la de la neu és, sens dubte, la que més m'agrada.

 

No he jugat al Sonic the Hedgehog 2 tant com ho hauria d'haver fet, però si hi ha una pantalla que em ve al cap sempre que penso en la saga aquesta és Aquatic Ruin Zone. Bé, és una zona, dividida en actes, però m'encanta.

Per una banda, hi ha un desplegament de colors al·lucinant, amb una vegetació frondosa i interessants efectes aquàtics. Des del punt de vista jugable, com a detall que em porta a la meva infantesa, també tenim uns troncs on ens podem endinsar, que almenys a mi em recorden la cançó d'entrada d'Els Barrufets, en què en Gargamel es quedava encallat dins d'un tronc, i la música... ai, la música. De les meves preferides de tota la franquícia, per no dir la número u.

Sembla mentida com les captures d'imatges de les revistes de videojocs dels anys 90 ens podien generar una sensació, unes ganes de jugar a un joc, que es manté dècades després. No havia tocat el Joe and Mac, o Caveman Ninja com es diu originalment, fins que vaig estrenar-ne una versió digital a la Switch, però de tota la vida m'havia fascinat l'enorme sprite del dinosaure que veiem a la imatge.

La pantalla és ben senzilla: avancem una mica tot desempallegant-nos de cavernícoles enemics, pugem al llom del dinosaure que dorm, com si fos un turó, i quan en baixem ens hi hem d'enfrontar, perquè s'ha despertat. Confesso que no he avançat gaire en el joc i que hi ha moltes pantalles que no he vist, però aquesta m'encanta sense cap mena de dubte.

El beat'em up és un gènere que ens podria proporcionar moltíssimes pantalles memorables, de fet potser fins i tot podria haver escrit aquesta entrada basant-me únicament en títols d'aquest tipus, perquè malgrat els tòpics més que suats que hi trobem, hi ha escenaris que destaquen, però m'he reprimit i n'he triat només una.

Es tracta de la del pàrquing del Rival Turf, de la Super Nintendo, que més que una pantalla és una secció dins d'un conjunt que m'agrada força i que inclou un estadi per a mi més atractiu a la vista que no pas el de l'Streets of Rage 2, que he de dir que igualment m'agrada molt i ha estat a punt d'aparèixer aquí. El pàrquing d'un estadi em sembla un lloc molt lògic i versemblant perquè hi tinguin lloc unes baralles com aquestes, i m'agrada molt lluitar-hi cada cop que intento passar-me el joc.

Encara que no he estat mai bon jugador de shoot'em ups, fa temps que m'hi vull posar seriosament i, tot reflexionant sobre les meves pantalles preferides, m'adono que, sense que sigui una en concret, un estil que em va encantar de les del Rayman Origins va ser el que ens donava les regnes (?) d'un mosquit i ens permetia afrontar reptes en forma de shmup, tot oferint un descans de les plataformes a les quals pertany el gruix del joc.

Això també passa en títols com Cuphead, Dragon Ball Advanced Adventure o Batman (Game Boy), però havia de posar un exemple i he triat aquest. 

 

En tenim un altre al Super Mario Land, que no només acaba amb una pantalla d'aquest estil en què en Mario demostra les seves habilitats com a pilot d'avioneta fins que s'enfronta al malvat Tatanga, sinó que a la tercera pantalla del segon món ens en fa una anticipació en forma de pantalla aquàtica.

 

En aquest cas, portem una mena de submarí unipersonal amb el qual disparem projectils, i gràcies a això trenquem la monotonia plataformera (si és que es pot parlar d'això en un joc no especialment llarg) i, de pas, aconseguim gaudir, per una vegada, d'una pantalla d'aigua. 

 

L'Eternal Champions és un joc que ha fet vessar molta tinta, generalment per parlar-ne malament, però jo recordo que quan hi jugava a la seva època m'agradava molt. Encara he de repassar-lo amb el punt de vista actual i pot ser que la meva opinió canviï, però el que no canviarà és que dos dels seus punts forts eren els anomenats Overkills, que eren la versió de Sega dels fatalities dels Mortal Kombat, i els escenaris.

M'agradaven molt, i si he de fer l'esforç de triar-ne un em quedo amb el d'en Larcen Tyler, la de Chicago dels anys 20, perquè ja és una ambientació que m'agrada per defecte en totes les seves representacions. A la imatge veiem, precisament, l'Overkill d'aquesta pantalla. 

"Overkill" en anglès significa quelcom excessiu o exagerat, com diuen que és la dificultat del Battletoads de la NES. I en bona part és per culpa d'aquesta pantalla, la de l'infame turbo tunnel que requereix uns grans reflexos i molta paciència.

Doncs bé, jo en versió sobretaula no me l'he passat mai, només ho havia fet a la Game Boy, al Battletoads in Ragnarok's World (recordem que el Battletoads a seques de la portàtil és un joc diferent), però resulta que m'agrada intentar-ho, i malgrat que soc un jugador impacient i em frustro fàcilment, és una pantalla que em diverteix molt. Digueu-me masoquista.

Després d'un debat intern entre els membres de 3 Botons i START, que soc només jo, trobo que la pantalla de l'Snake Man del Megaman 3 de la NES (o de la Mega Drive, tant me fot) havia de sortir en aquesta llista. 

Encara me'n falten molts, però havent acabat els 5 primers de la NES i el Megaman X de la SNES, i només una mica per sobre de la de l'Skull Man del Megaman 4, guanya aquesta. Trobo preciosos els dissenys basats en el tema de les serps, que trenquen la monotonia en unes pantalles que, no ens enganyem, acostumen a repetir patrons en tota la saga i en molts casos no tenen res d'especial pel que fa al disseny. No és el cas d'aquesta.

I acabo la llista amb Sunset Shore, la pantalla del crepuscle que és la quarta del primer món del Donkey Kong Country Returns, de la Wii i la Nintendo 3DS, que em va semblar preciosa quan vaig estar intentant passar-me el joc abans d'abandonar-lo per la meva clàssica dispersió. 

Que tots els elements en primer pla siguin ombres, siluetes, amb els colors ataronjats del paisatge de fons, i que això sigui una dificultat afegida, però mai un impediment barroer, em sembla un gran encert, i és digne de contemplar... si és que els enemics ens ho permeten. 

Fins aquí, doncs, la meva celebració anual de l'aniversari del blog. Què us semblen aquestes propostes? Quines serien les vostres? No cal que siguin les vostres preferidíssimes, sinó senzillament pantalles que us agradin molt, fins i tot encara que us facin patir. 

 

 

 

 

.

Compres: gener de 2019

Gener és el mes dels Reis d'Orient, i com no podia ser d'una altra manera aquesta entrada estarà protagonitzada en part pel que em van portar, però això no significa que no em comprés altres coses, que també repassarem.

Comencem amb l'aprofitament d'ofertes digitals de Microsoft per la campanya de Nadal, de les quals vaig adquirir, a preus ridículs perquè va ser a la store turca, els següents:

Comencem amb el Yooka-Laylee, un títol de Playtonic, formada per antics treballadors de Rare, que sens dubte i sense amagar-se'n s'inspira en la saga Banjo-Kazooie.

L'hauria volgut tenir físic a la Switch, però no es va distribuir per canals normals, i al final per un preu extremament baix el vaig adquirir per a la Xbox One en digital.

Tinc pendent jugar (desprecintar, de fet) el Deus Ex: Human Revolution - Director's Cut per a la Wii U, i la seqüela, Deus Ex: Mankind Divided, era quelcom que no tenia pressa per comprar, però l'edició digital de luxe amb tot el contingut també, per quatre duros, era difícil de rebutjar. 

No a la turca, sinó a l'espanyola, perquè la a Xbox 360 no es pot fer d'una altra manera legalment, també hi havia ofertes nadalenques i vaig comprar les versions digitals de tres jocs que havia estat buscant recopilats en suport físic, però mai no estaven prou barats, així que a menys de 2 euros per cap no m'ha fet res que fossin digitals.

 

Es tracta del Tomb Raider: Legend, el Tomb Raider: Anniversary i el Tomb Raider: Underworld, que la saga sempre m'ha interessat, des que vaig jugar al primer en Saturn -no me'l vaig acabar, per cert-, i segueixo els moderns, però aquests són del mig, de quan la franquícia va començar a revifar després d'algunes entregues discutides, i tenia ganes de tenir-los.

Ja es va veient que m'obro i accepto els avantatges del format digital, però hi ha coses per les quals no passo, i una que no suporto és que algunes companyies, especialment Capcom, llancin edicions físiques al Japó però no a Occident.

Gràcies a un company que era al Japó quan van llançar un parell de coses que m'interessaven les vaig poder comprar per Amazon i sense enviament, i me les va portar abans de Reis i tot. Una és el Capcom Belt Action Collection, conegut als Estats Units i Europa, on el recopilatori només està disponible digitalment, com a Capcom Beat'em Up Bundle, que inclou les versions recreativa de:

• Final Fight
• Armored Warriors
• Battle Circuit
• Captain Commando
• The King of Dragons
• Knights of the Round
• Warriors of Fate

Que em va molt bé, ara que m'ha agafat molt fort amb aquest gènere, que encara he de descobrir força. Fora de Capcom, i ja perquè per l'origen dels jocs és difícil que ho arribem a veure en aquestes terres, també em va poder portar això:

El Kunio-kun: The World Classics Collection, un recopilatori de jocs de la saga Kunio-kun, que sempre m'ha atret molt, i que gràcies a la característica de regió lliure de la Switch podré tastar bé, almenys en el que inclou, que és el que va sortir a la Famicom/NES. Som-hi:

• Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai
• Nekketsu kôkô dodge ball bu
• Nekketsu kakutô densetsu
• Nekketsu! Street basket
• Nekketsu kôkô dodge ball bu: soccer hen
• Bikkuri Nekketsu shinkiroku: harukanaru kin medal
• Kunio-kun no Nekketsu Soccer League
• Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: subette koronde dairantô
• Nekketsu kôha Kunio-kun
• Downtown Nekketsu monogatari
• Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Renegade
• Super Dodge Ball
• River City Ransom
• Crash 'n the Boys Street Challenge
• Double Dragon 
• Double Dragon II
• Double Dragon III
• Hanazono kôkô dodgeball bu

L'últim de la llista és una edició especial del Nekketsu Kôkô Dodge Ball Bu en què controlem el Hanazono, l'equip rival del joc original, i que donaven en forma de codi per descarregar a les primeres còpies venudes de la col·lecció. Llàstima que només s'incloguin els jocs de la Famicom/NES i no es vagi més enllà, però tot i així en són uns quants.

 

Quan a la Xbox One et "regalen" un joc amb la subscripció al servei Gold la idea és que te l'acabis comprant si t'agrada, i és el que vaig fer amb el Giana Sisters: Twisted Dreams - Director's Cut.

Feia molt que el tenia en préstec digital, però com que només estic subscrit al servei de pagament de tant en tant, hi he jugat menys del que voldria i vaig aprofitar una oferta per aconseguir-lo en propietat.

El Hollow Knight era un joc que em feia gràcia tenir en Switch, i n'esperava l'edició física, però no sortia i després els desenvolupadors van dir que s'estava complicant i que ja es veuria si sortia i quan.

Al final vaig enganxar un preu baixíssim en digital per a la Xbox One i a pastar fang.

I, ara sí, passem als regals de Reis, que em van portar videojocs i coses relacionades amb els videojocs, que veurem ara mateix:

No em va caldre ajuda, però perquè el vaig poder importar en una botiga europea que duu jocs des del Canadà i n'assumeix les despeses de duanes, per aconseguir el Monster Boy and the Cursed Kingdom de la Switch, un altre títol que a Europa només s'ha distribuït digitalment.

Es tracta d'una nova entrega de ple dret de la saga Monster World/Wonder Boy, amb la implicació d'en Ryûichi Nishizawa, el creador de la saga, però que suposo que per qüestions de drets no es va poder anomenar Wonder Boy.

Com a seguidor de Bola de Drac no podia deixar passar el Dragon Ball FighterZ, segurament el millor i més realista dels videojocs 1 contra 1 que s'han fet de la franquícia, però sí que vaig esperar molt de temps, primer perquè confiava en alguna edició amb tots els personatges descarregables, com passa en tots els videojocs de lluita, i segon perquè els títols de les consoles amb jocs en disc, com és el cas de la Xbox One, acostumen a baixar de preu i de manera força ràpida.

Doncs bé, no sortia cap edició completa del joc, però amb una sèrie de caramboles l'estàndard va sortir molt bé de preu, i ja em compraré els paquets de jugadors descarregables quan els rebaixin.

Quan era petit i adolescent no anava als salons recreatius. És una espina clavada que tinc i de la qual em sento quan parlo amb companys endinsats en el món del retro, o llegeixo sobre aquest món o n'escolto podcasts.

Però tenia ganes de tenir un arcade stick i, després d'estudiar-ho molt, vaig trobar aquest MayFlash F300, que per a un autèntic expert no és bo, però per a mi, que no soc cap gurmet ni estic acostumat a aquest sistema de control, era més que adequat. És compatible amb diverses de les meves consoles, punt molt a favor perquè amb un aparell ho tenia tot cobert, i en cas que sí que en noti les mancances amb el temps, les seves peces són fàcilment substituïbles.

Feia temps que en aquesta secció no hi sortien amiibos. En part és perquè la febre per tenir-ne em va passar una mica, en part perquè les liquidacions a 5 o 6 euros d'algunes botigues van desaparèixer de cop i només van quedar quatre figures mal comptades i al preu estàndard, i en part perquè més o menys ja tenia els que més volia.

Però em quedava alguna espina clavada, com la de l'amiibo d'en Sonic, que mai no  havia vist en persona, i encara menys al preu oficial, perquè quan es va exhaurir ja no es va tornar a reposar i va ser víctima de l'especulació. Amb l'arribada del Super Smash Bros. Ultimate en van reposar alguns, i per sort per a mi aquest ha estat un dels escollits.

Un altre amiibo que, com el del Sonic, volia des de sempre però mai no havia arribat a veure personalment en cap botiga, perquè era dels que s'havien exhaurit i protagonitzaven les especulacions més brutals, era el d'en Mega Man, que representa una saga que cada cop conec i m'agrada més. Afortunadament, el nou Smash Bros. el va fer tornar a les botigues de manera oficial i al seu preu.

Tot això que hem vist corresponia al període de l'1 al 6 de gener, així que continuem amb les compres posteriors, tant físiques com digitals. Al capdavall la bogeria no venia d'aquí:

Fa anys que conec, de nom, la saga d'RPG Ys, popular al Japó però força desconeguda a Occident. M'hi vaig tornar a interessar arrel de la vuitena entrega numerada, que no vaig poder comprar barata en Switch perquè la vaig reservar a Game i me la volien encolomar desprecintada, i per aquí no passo.

Però per preparar-m'hi vaig comprar, per primera vegada per a Steam, i aprofitant una rebaixa i que els seus requisits permeten jugar-hi fins i tot al meu ancià ordinador, el recopilatori digital Ys I & II Chronicles Plus, amb els dos primers títols de la saga de Falcom junts.

I, també aprofitant una rebaixa digital, vaig comprar per a la Xbox One l'Ys Origin, títol posterior però que fa de seqüela de tota la saga.

Llàstima que se m'hagi escapat l'Ys VIII: Lacrimosa of Dana, però almenys tinc l'oportunitat de conèixer els inicis d'aquesta saga que ha passat per molts sistemes, sobretot al Japó, i que en temps més recents ha anat arribant a Occident en remakes i noves versions.

El meu purisme -o el que en queda, perquè ha perdut molta força- em feia buscar el Wario Land 2 per a la Game Boy, tot i saber que n'existia una versió per a la Game Boy Color, que era més fàcil i barat trobar completa, encara que fos en versió japonesa.

Però no fa tant que vaig descobrir que, en realitat, la versió de la GBC era en un cartutx d'aquells de color negre, que són els dels jocs que funcionen tant a la consola en color com a l'original, a diferència dels transparents, que només funcionen a la Game Boy Color. Doncs bé, amb això tenia les dues versions cobertes i el podia aconseguir complet i a un preu raonable, i després de tenir paciència el vaig aconseguir al preu que volia. Versió japonesa, és clar.

El tinc en Mega Drive, Master System, Game Gear i Saturn, digital a la Nintendo 3DS i com a desbloquejable de l'Out Run 2 de la Xbox, però el llançament de l'Out Run a la Switch dins la línia Sega Ages era quelcom que no em pensava perdre. Es tracta d'un videojoc que m'encanta, encara que no hi jugui gaire bé, i l'any passat va tenir força protagonisme a la meva vida videojoquística.

Es basa en el de la 3DS, el més complet fins ara pel que fa a opcions i prou fidel a la recreativa (llicències a banda), però hi afegeix noves cançons, puntuacions online i controls opcionals per moviment, a més de proporcionar la possibilitat -característica principal de la consola- de jugar-hi tant a la televisió com de manera portàtil, i en aquest cas amb una pantalla molt decent com és la de la Switch, i és que a la Nintendo 3DS em quedava ja una mica petit. La llàstima és que les 3D estereoscòpiques es perden en aquest port.

Parlant de la ja vella portàtil de Nintendo, cal destacar el llançament d'un títol per a la Nintendo 3DS, sí, en ple 2019, encara que sigui el remake d'un joc d'una consola anterior, la Nintendo DS:

El Mario & Luigi: Bowser's Inside Story + Bowser Jr.'s Journey és un cas com el del Mario & Luigi: Superstar Saga + Bowser's Minions l'any passat: és un rentat de cara que a priori no m'hauria interessat perquè els originals tampoc no són cars, i m'empipa especialment que els hagin fet sense les 3D pròpies de la consola -i això que estan dissenyats amb els gràfics del Mario & Luigi: Dream Team Bros., que sí que les tenia, i ben implementades-, però al final en aquest cas també he decidit comprar-me la nova versió, que al capdavall té contingut extra.

Acabem amb una compra que vaig fer al desembre, perquè estava d'oferta i a més tenia un cupó compensatori, però que era sota comanda i va trigar tant en arribar que gairebé va acabar el mes de gener abans no la vaig rebre.

Vivim en una època daurada del retro, en el sentit que s'estan rellançant moltes coses, i algunes en format físic, amb regalets. És el cas del Flashback 25th Anniversary, que ja va sortir a un preu raonable, però no el volia comprar fins que no baixés, i això va passar, com deia més amunt, al desembre. Podré jugar, per fi, a aquest clàssic dels 90 que tenia molt vist de les revistes, però que mai no havia provat. A més, es tracta d'una edició molt treballada, que ensenyo en aquest vídeo:



Déu n'hi do, les coses que van entrar a la meva col·lecció de videojocs durant el mes de gener. Segurament va ser un dels mesos més bojos des que escric aquesta secció. I ja fa temps que no comento les que regala Microsoft amb la subscripció Gold, perquè no són compres ni meves ni d'éssers estimats.

Però bé, encara que aquest mes no sigui el millor exemple, com he anat explicant en diverses entrades de caire més personal recentment el 2019 vull que sigui l'any en què rebaixo molt les compres i em concentro en el que tinc. No m'anirà malament estalviar, és clar, però ho faré sobretot per espai i per gaudir dels videojocs que ja tinc sense atabalar-me amb novetats i ofertes.