Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris policia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris policia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 de setembre del 2026

Exclusius de recreativa: Round Up 5 - Super Delta Force

De videojocs de cotxes per a recreativa n'hi ha un fotimer, i les fórmules d'èxit de cada moment provocaven el naixement de competència més o menys descarada pel que fa a grau de semblança amb els productes que la inspiraven.

Suposo que tots plegats coneixem el mític Chase H.Q. de Taito, però com que va tenir un munt de ports per a sistemes domèstics no és aquest el lloc on parlaré d'ell, si és que algun dia ho faig -el tinc a la Master System, però tant de bo algú s'animi a rellançar-ne la versió arcade, perquè de manera incomprensible no hi és en Switch, Evercade ni la mateixa Egret II Mini tot i que al març de 2027 ja tindrà 100 títols al seu catàleg-. Doncs bé, avui us porto un joc que s'hi inspirava clarament.

El protagonista d'avui és el Round Up 5: Super Delta Force, un joc de Tatsumi Electronics de 1989 que ja us dic que no havia sentit anomenar ni n'havia llegit el nom mai de la vida, fins que algú a Twitter, com em passa amb tants altres jocs que porto a aquesta secció, en va parlar.

Igual que al mític joc abans esmentat, conduïm un cotxe, en aquest cas no de policia, sinó esportiu, amb què hem d'empaitar dolents i fer-los fora de la carretera a cops, amb l'ajuda dels nostres propulsors, mentre viatgem per una versió força particular i desordenada dels Estats Units d'Amèrica, amb un sistema de bifurcacions que ve de l'altre gran títol de cotxes arcade de l'època, l'Out Run.

Bé, com es por veure a les imatges, en el moment que trobem el dolent ens surt una sirena d'aquestes que es posen els cotxes de la policia secreta, així que sí que és policia, però en comptes de fer servir un turisme discret va cridant l'atenció amb un vehicle esportiu amb aleró i tot. 

També podem apreciar que l'estil gràfic té un to de còmic pronunciat, amb línies negres gruixudes que recorden una mica l'aspecte dels sprites, per exemple, del Ninja Baseball Bat Man. En qualsevol cas, per derrotar l'enemic de cada pantalla primer ens hem de desfer dels seus esbirros motoristes, i és llavors quan podem començar a colpejar el cotxe que és el nostre objectiu principal. 

Però no es deixen empènyer fàcilment, sinó que ens ataquen de diferents maneres. Si se'ns escapen per culpa d'aquesta resistència i se'ns acaben els 60 segons que tenim per derrotar l'enemic, qualsevol d'ells que hàgim fet desaparèixer torna i hem de desfer-nos de tots els motoristes altre cop. I anem fent fins que arribem a l'enemic final, més complicat que tots els altres -que fan exactament el mateix- en portar un tràiler i llançar-nos, rodes que hem d'esquivar.

Pel que fa a la màquina recreativa original, sembla que hi havia una versió normal i una com la que veiem a la imatge, amb sostre i triple pantalla, a més del volant i els pedals, evidentment.

Malauradament, a més de no portar-se a cap consola ni ordinador -raó per la qual en puc parlar aquí-, la versió arcade no ha estat rellançada tampoc en cap sistema recent, i llegeixo que l'emulació a MAME tampoc és del tot bona. Tornarà algun dia? A mi em faria gràcia.
 

 


dimecres, 3 de novembre del 2021

Exclusius de recreativa: A. B. Cop

Si parlem de Sega i ens limitem als salons arcade, on es diu, segons el tòpic -encertat o no-, que era la reina, trobem sens dubte un munt de videojocs de velocitat emblemàtics, i d'altres que potser no ho van ser tant perquè van tenir pocs ports per a consoles o, directament, no en van tenir cap.

Això va passar, per exemple, amb l'Scud Race o el Harley-Davidson & L.A. Riders -en aquest segon cas segurament per problemes de llicències-, però també amb altres títols potser no tan coneguts, com el que avui ens ocupa. 

És l'A. B. Cop, un videojoc de velocitat futurista que Sega va llançar per a recreativa l'any 1990, desenvolupat per Aicom, companyia que ja havia fet per a Sega el també exclusiu de recreativa Racing Hero l'any anterior, i que en el futur seria responsable de títols com el Pulstar (1995) o, amb el nou nom de Yumekobo, el Blazing Star (1998) o el Prehistoric Isle 2 (1999).

Tornant al videojoc de què toca parlar avui, i abans de perdre'm per la Wikipedia clicant hipertextos -són un dels meus punts febles-, l'A.B. Cop s'ha comparat amb el Chase H.Q., el clàssic de Taito, perquè el nostre protagonista és un policia que persegueix delinqüents per la carretera, en aquest cas muntat en una moto aèria, l'air bike a què fan referència les sigles "A. B.".

Com es pot veure, el joc fa ús del famós sprite scaling vist en títols anteriors de Sega, com l'Out Run, per crear l'efecte tridimensional i la sensació de velocitat que, al vídeo, és innegable.

El protagonista ha de derrotar delinqüents a cops de moto, i els ha de perseguir fent ús també dels turbos i de la capacitat limitada -però recuperable gràcies a uns orbs blaus que es trobarà- de fer salts per esquivar el trànsit, però que també serveixen per fer més mal als enemics. 
 
 
Destaca, entre propostes semblants de velocitat, el fet que després de derrotar un nombre determinat de dolents ens trobem amb un enemic de final de pantalla, força gran i amb la capacitat de fer-nos mal amb la seva arma, i el qual haurem de vèncer, també, a cops. Un mal, tot sigui dit, que consisteix a fer-nos anar més lents. No podem morir, però sí que se'ns pot acabar el temps assignat per passar-nos la pantalla, per culpa d'això.

Trobo que és una llàstima, després de veure els resultats del Power Drift als Sega 3D Classics de la Nintendo 3DS, que l'A.B. Cop no tingués ni tan sols un port per a l'última portàtil pura de Nintendo. Hauria estat molt bé. El veurem mai, encara que sigui sense 3D -i, per tant, en la seva forma original-, rellançat en alguna consola moderna? Tant de bo.


 

dimecres, 25 de novembre del 2020

M'he acabat l'Streets of Rage!

Com a amant dels videojocs retro, i amb plena consciència que no vaig jugar, ni de bon tros, a tantes coses com els meus coreligionaris, i que, per tant, hi ha clàssics que no conec gaire profundament o que directament ni he tocat, n'hi ha que sí que coneixia, i que hi havia jugat, però no prou, i és una mancança que vull anar superant tot i saber que ja no ho podré fer amb els ulls i les experiències de quan tenia l'edat en què aquests títols eren contemporanis.

El joc de què parlaré avui és un d'aquests casos, una llegenda dins dels videojocs en general i del gènere dels beat'em up en particular que havia tocat per sobre, que fins i tot m'havia acabat en una versió que permetia tenir crèdits infinits, però ara ho he fet de debò, en els termes en què el joc ho preveu, i és hora de parlar-ne.

Streets of Rage, o Bare Knuckle al Japó, és un dels videojocs més emblemàtics de la Mega Drive, per a la qual va sortir el 1991 i immediatament va esdevenir un referent del gènere dels beat'em ups, els representants del qual sempre havien nascut per a les màquines recreatives, amb ports més o menys decents per a sistemes domèstics. Aquest, doncs, és un cas especial, perquè no va aparèixer en versió arcade, sinó que va debutar directament en consola, i malgrat això va estar al nivell de clàssics com el Final Fight, del qual beu força, tot s'ha de dir, i que es considera l'altre gran referent del gènere, amb el permís de la més veterana saga Double Dragon.

És un títol del qual havia fet tastets al llarg de la vida, i fa uns anys hi vaig jugar en la versió per a la Nintendo 3DS, amb la garantia de qualitat d'emulació d'M2 i l'afegit de l'efecte 3D, però sembla que d'alguna manera tenia els crèdits infinits, com avançava més amunt, i no em sentia satisfet amb haver-lo superat a còpia de "posar-hi monedes".

Quan escric aquestes línies fa uns dies que he rebut l'original de Mega Drive, dins del recopilatori Mega Games 2, però mentre esperava l'oportunitat de comprar-lo a preu decent hi vaig voler jugar seriosament al recopilatori digital Sega Vintage Collection: Streets of Rage, on s'inclou amb les seves dues primeres seqüeles (dic "primeres" perquè aquest any n'ha sortit la quarta part), a la Xbox 360. 

No era el mateix que jugar-hi en una consola real, però mentre no faig això -i ho faré algun dia-, em semblava prou bon succedani. En tot cas, aquest cop me l'havia de passar amb els 3 crèdits que et dona el joc -emulant, segurament, la quantitat que de vegades es diu que és acceptable continuar per completar un videojoc arcade-, i sense l'ajuda del company Molsupo, apassionat de la saga amb qui havia fet alguna partida online. De fet, per culpa de la meva poca experiència, ni tan sols tots dos junts ens el vam passar.

Fa poc, però, com deia més amunt, m'hi he posat seriosament, i a base de jugar-hi unes quantes vegades -i, ho reconec, mirar algun vídeo amb consells per als enemics de final de pantalla-, me l'he passat. Amb la Blaze Fielding, ho he de concretar, perquè cadascun dels tres personatges seleccionables té unes característiques de lluita diferents, i amb ella em sento còmode i és com he pogut solventar algun escull que em resultava massa complicat les primeres vegades.

Entrem en la història: l'esmentada Blaze, juntament amb l'Axel Stone i l'Adam Hunter, forma un petit grup de policies que han sortit del cos en veure que la corrupció que impera a la ciutat ha penetrat també al departament, i pel seu compte decideixen acabar amb el sindicat criminal que la té dominada. 

Ens expliquen aquesta premissa en una introducció on ja podem apreciar un tema de la magnífica banda sonora de Yuzô Koshiro, una llegenda entre els compositors de música de videojocs que té en aquesta saga el seu treball més conegut, i que es va inspirar en la música electrònica del tombant de dècada, concretament el house i el techno, que es veu que volia introduir als videojocs tant sí com no, però a la banda sonora també s'hi aprecien influències de hip-hop i R&B. 

És una banda sonora d'aquelles que, especialment els amants del retro, escoltem sovint encara que no estiguem jugant al joc, i ja puc dir que és una de les meves preferides. Totes les pantalles, així com la introducció i altres moments del títol, estan acompanyades per peces que se'ns fiquen al cap i que de tant en tant ens sorprenem taral·lejant sense adonar-nos-en.

Un dels elements més característics de l'Streets of Rage és el cotxe de policia que ens fa de reforç i que podem fer servir normalment un cop per pantalla, amb l'ús d'una bazuca que acaba amb els enemics quan ens envolten -o quan se'ns escapa el dit i toquem el botó en un moment innecessari i desaprofitem l'as a la màniga, com passa també a l'anterior Golden Axe- o que ens deixa l'enemic final de la pantalla mig atordit, cosa que sovint agraïm. És curiós, però, que els protagonistes rebin aquesta ajuda quan representa que han sortit del departament de policia perquè estava corrupte. 

En fi, el joc ens convida a avançar per 8 escenaris nocturns, que són un carrer amb llums de neó, una zona més castigada i lletja de la ciutat, la vora del mar, un pont en construcció, un vaixell, una fàbrica, un muntacàrregues -no podia faltar en un beat'em up- i el quarter general de l'enemic, en forma de llarg passadís sembla que d'hotel.

Trobo que té una durada i una dificultat correctes, si bé -i ja està bé així- cal fer un aprenentatge a còpia d'assaig i error, i com és habitual en aquesta mena de jocs els enemics de final de pantalla tendeixen a emprar tècniques difícils d'aturar o ens impedeixen aprofitar algun moviment que tan bé ens ha anat amb els seus esbirros tot contrarestant-lo amb algun atac devastador que  ens dissuadeix de tornar-hi a recórrer. Sempre hi ha, però, una manera relativament fàcil de desfer-se d'ells, però enemics menors sempre els acompanyen per fer-nos la punyeta i distreure'ns.

Com també és habitual en el gènere, a banda dels cops de puny i de peu i els llançaments podem fer ús d'objectes que trobem o que duen els enemics, com ara canonades, ganivets o bats de beisbol, i podem omplir la nostra energia menjant pomes i pollastres rostits que trobem en trencar alguns elements de l'escenari, que també poden contenir sacs de diners, lingots d'or, vides extra o "crides" addicionals al cotxe de policia.

Aquestes ajudes no són tan habituals a l'última pantalla, on tampoc ens poden ajudar els excompanys de la policia, i on -un altre tòpic dels beat'em ups- haurem de tornar-nos a enfrontar a tots els enemics de final de pantalla que ja havíem derrotat, abans d'arribar a un combat final que no és gaire difícil, però on ens espera una pregunta que, segons el que responguem, ens pot fer repetir les últimes pantalles, en el que és un homenatge a una situació molt similar del primer Dragon Quest. Si hi juguem acompanyats, i no responem el mateix que el nostre aliat, això pot originar una curiosa situació d'enfrontament amb el nostre company, que dona lloc al final dolent del joc.

En fi, Streets of Rage és un títol divertidíssim, amb una justa corba d'aprenentatge com se sol dir, prou diversitat d'enemics sense evitar les clàssiques repeticions amb canvi de color que formen part del gènere, una banda sonora sensacional i una ambientació de pel·lícula de sèrie B que en aquest cas juga al seu favor. 

Un autèntic clàssic de la història dels videojocs que no m'estranya que aparegui en gairebé tots els recopilatoris que llança Sega encara ara en tots els formats i per a tots els sistemes que se li acudeixen -i que també té versions per a Game Gear (1992) i Master System (1993, només a Europa), que ja me'n descuidava-, ni que tants anys després encara se l'estimi tanta gent i amb tanta intensitat, i és que és una meravella. 

De la seva seqüela s'acostuma a dir que és el millor beat'em up de la història. Ara que la descobriré podré opinar al respecte, però l'Streets of Rage, amb les seves coses per polir i els seus sprites més petits, ha deixat una empremta prou profunda en mi com per no tenir clar si jo pensaré el mateix del segon. Podria ser perfectament el meu videojoc preferit de la Mega Drive. 



dissabte, 24 de setembre del 2016

Sèries i videojocs: Hill Street Blues

La vida és massa curta, fins i tot vivint els 119 anys que jo penso viure -per poder posar un peu al segle XXII- com per fer tot allò que ens proposem. Les meves aficions, a més, demanen massa temps, i que m'agradin els videojocs, els còmics, els llibres, el cinema i les sèries de televisió, tot junt, és una mena de maledicció. 

Ho dic, per exemple, perquè hi ha sèries que m'agradaria veure però sé que segurament no tindré temps per fer-ho. Una d'elles és un clàssic emès originalment entre 1981 i 1987, amb 146 episodis, que duu el nom de Hill Street Blues (a l'estat espanyol es va poder veure com a Canción triste de Hill Street, lamentable traducció, tenint en compte que la gràcia de "blues" era que es referia als policies, uniformats de blau).


Aquest drama policial va tenir un èxit brutal de crítica, però les audiències no van ser bones, i malgrat això en aquella època els directius de televisió no tenien tantes ganes de carregar-se allò que no funcionava bé i va durar força. A més, la sèrie va ser pionera en molts elements que després es veurien en desenes i desenes de sèries: actors i actrius afroamericans entre els protagonistes, trames i subtrames relacionades i que duraven diversos episodis, ús de càmeres a l'espatlla i temes com la corrupció o el racisme, entre altres coses. 

Per què explico tot això? Doncs perquè l'altre dia, que no sé com vaig anar a parar a la pàgina de la Wikipedia que en parla, vaig descobrir que se n'havia fet un videojoc.


Va sortir el 1991, amb la sèrie ja acabada, i el signava Krisalis Software per a PC (al vídeo), Amiga i Atari ST. Però en comptes de pertànyer al gènere de les plataformes d'acció, com podríem esperar d'una manera natural i comprensible, resulta que no té res a veure amb això.

Al vídeo veiem com va la cosa: nosaltres som a la centraleta i després controlem els agents de policia assignant-los accions segons uns botons, com en una aventura gràfica, però en aquest cas sense haver de parlar ni resoldre trencaclosques. Un títol més aviat d'estratègia que no pas d'acció.

L'objectiu és manteir els índexs de criminalitat de cadascuna de les zones al mínim possible, però sembla un sistema poc àgil des del punt de vista jugable. I es complica quan hem de controlar diversos policies i zones alhora. Tanmateix, sembla que va agradar força.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...