Noms: Naoki Kodaka

Hi ha companyies de videojocs que tenen fama de coses concretes, com per exemple que són (o eren) especialistes en un gènere concret, o que tenen un univers de personatges que es fan visites mútuament, o que són especialment prolífiques.

N'hi ha una, per al cas que ens ocupa, que quan surt en una conversa tard o d'hora s'esmenta que els seus videojocs, en general, tenen unes bandes sonores molt bones. I això, als jocs de Sunsoft, ho devem principalment al senyor l'obra del qual repassem avui.

Naoki Kodaka va néixer al Japó, no he trobat quin any, i la seva formació musical va començar amb el piano des que era molt petit, però ho va deixar quan tenia 7 anyets, més interessat per la música popular que no pas per la clàssica. Després, però, va tornar a aquest estil quan anava a l'institut, i s'hi va graduar a la Universitat de les Arts de la Prefectura d'Aichi, i tot seguit va trobar feina com a productor musical a la ràdio i la televisió.

Però, ja des que era estudiant, era un assidu dels salons recreatius, i un dels seus companys d'universitat el va presentar a Sun Denshi, companyia desenvolupadora de videojocs de la mateixa prefectura i que més endavant es rebatejaria com a Sunsoft. 

Allà, el compositor treballava en col·laboració amb els programadors de so per traslladar les melodies que componia als videojocs, i parlava d'aquests companys molt bé en aquesta entrevista, tot lloant-ne la capacitat de dur el hardware de la Famicom al límit en l'apartat sonor. 

Allà va escriure bandes sonores com la d'aquest Atlantis no nazo, de 1986, el mateix any que també escriuria les partitures de l'aventura de text Dead Zone i el plataformes The Wing of Madoola. 

L'any següent signaria la música de jocs com el Shanghai o l'Spy Hunter, jocs multiplataforma amb versió per a la NES desenvolupada per Sunsoft, i el 1988 van arribar les bandes sonores de jocs com el Ripple Island, el Freedom Force o el més conegut Blaster Master:

Aquell any, entre altres coses, també va fer la música del port del Platoon per a la NES, però el 1989 va arribar, a més del Fester's Quest, la que és una de les seves obres més citades: 

Ara que molts jocs de Sunsoft estan tornant d'una manera o una altra, tant al servei de jocs clàssics del Nintendo Switch Online com en cartutxos de l'Evercade o, directament, amb rellançaments fets per la mateixa Sunsoft, el somni humit de molta gent seria poder jugar al Batman de la NES en sistemes moderns, però per qüestions de llicències s'haurà de quedar al món oníric. 

El 1990 el mestre Kodaka tornaria a escriure la banda sonora del videojoc que pretenia esprémer l'èxit del film de Tim Burton, però aquest cop per a la Game Boy, una proposta diferent amb també una banda sonora diferent, que ja em va impressionar llavors, tractant-se d'un dels primers jocs per a la portàtil de Nintendo que vaig tenir, tot i que no em vaig fixar en qui se n'havia encarregat.

Aquell any també faria Nantettatte!! Baseball, Gremlins 2: The New Batch i un dels meus descobriments més recents, un títol espectacular que havia de ser un joc sobre Terminator, però que es va quedar sense la llicència i va acabar sent una proposta original, però hem vingut a parlar de música i la banda sonora del Journey to Silius és senzillament espectacular, en especial (per a mi) aquest tema:

 

1991 tampoc va ser un mal any per al compositor, que va treballar a l'Ufouria: The Saga (joc aclamat de la companyia, que ara ha tornat a través de l'Evercade i d'una seqüela d'aquest mateix 2024), el Super Spy Hunter i altre cop amb el Cavaller Fosc, ara al Batman: Return of the Joker, però només a la NES, no pas a les versions de Game Boy i Mega Drive.

Que el senyor Kodaka era home de Sunsoft és un fet, encara que el 1992 fes la banda sonora del Super Fantasy Zone, títol de la Mega Drive que forma part d'una franquícia molt, però molt de Sega. Com pot ser? Doncs perquè, tot i ser una IP de la companyia de l'eriçó blau, l'encàrrec li va caure a Sunsoft.

En els anys següents va treballar a l'Albert Odyssey, el seu debut a la Super Nintendo el 1993, consola per a la qual, el 1994, també va fer la música del Sugoi Hebereke, pertanyent a la mateixa saga del joc que a Occident es va anomenar Ufouria: The Saga i que ja hem esmentat, a més de la de l'Albert Odyssey II, la segona entrega d'aquesta saga d'RPG tàctics, però per a la tercera, Albert Odyssey: Legend of Eldean, va debutar a la Saturn (1996). 

Després de molts anys component música que se sentiria en format chiptune, el suport CD li va donar la possibilitat d'escriure per a instruments reals, com podem escoltar al vídeo. Així ho faria també a l'Out Live: Be Eliminate Yesterday, per a la PlayStation, el 1997.

No està clar què va passar en els 5 anys següents, perquè la Wikipedia diu que va deixar el món dels videojocs l'any 2002, quan es va fer professor de l'Escola de Música de Nagoya, i més tard va entrar a la universitat de Daido, on ensenya teoria musical i música per a ordinador.  

A l'entrevista citada més amunt comentava que amb el progrés tecnològic de les consoles es va perdre una mica l'essència del que era la música de videojocs, el fet que es notés quan una cançó formava part d'un videojoc, i potser va ser per això, perquè compondre cançons que semblaven fetes per a orquestra i que podrien haver format part perfectament d'una pel·lícula o una sèrie no era una cosa tan positiva per a ell, es va allunyar del sector.

No ho sé, només són conjectures meves, perquè tampoc es troba gaire més informació de la vida d'aquest senyor, però li hem d'agrair el llegat com a responsable d'algunes de les millors bandes sonores de la popularíssima NES. Poca broma.

Fonts: Wikipedia, Moby Games, Shmuplations

 

 

Noms: Junko Tamiya

Tornem a parlar d'un nom important de la història dels videojocs, i com és habitual en aquesta secció, parlem d'una compositora musical de l'àmbit d'aquesta afició que tant ens agrada. A més, no és una qualsevol, sinó que va contribuir a bandes sonores emblemàtiques d'una de les grans companyies del sector.

Avui parlem de la Junko Tamiya, nascuda sembla que el 1961 al Japó, tot i que no n'he trobat el lloc exacte. 

A diferència d'altres persones que s'han dedicat a la música de videojocs, de petita la interessava la música en general, però no tenia interès en formar-se i seguir uns llargs, durs i inacabables estudis. Tot i així, es va matricular a la Universitat Musical d'Osaka, on anava amb "males companyies" com la Miki Higashino o la Yôko Shimomura, que van fer que es desviés del camí seriós en assabentar-se que Capcom buscava gent.

El primer que hi va fer, encara que sense acreditar, va ser una pista per al Tiger Road, arcade de 1987, però no he trobat quina és exactament pel motiu que ja he explicat. El mateix passa, també el 1987, amb el 1943: The Battle of Midway.

La seva primera feina en solitari va ser la banda sonora del Gun.Smoke, però no era ben bé feta per ella, sinó que era una adaptació: va ser per a la versió domèstica de la NES, l'any 1988. Com era habitual a l'època, però, la va signar amb un pseudònim, que va ser Swimmer Tamichan.

Com a curiositat, es veu que la senyora Tamiya feia les composicions amb un MSX, i després feia les conversions pertinents per adaptar-les al motor d'àudio dissenyat pel també compositor Yoshihirô Sakaguchi. 

La seva següent composició va ser la del Bionic Commando de la NES, en què va fer composicions que s'adeqüessin a l'estil de la banda sonora de la versió original de recreativa, però també va fer temes amb més llibertat.

L'obra més destacada de la seva carrera, però, podríem dir que va ser la banda sonora de l'Strider, ara sí per a recreativa i sense tractar-se de l'adaptació ni l'arranjament de cap altra:

Allò passava el 1989, any en què també contribuiria amb un parell de temes a la recreativa del Final Fight, poca broma, tot i que no acreditada, i a la del Dokaben 2, videojoc de beisbol basat en el manga del mateix nom, a més de la del joc de terror de la Famicom Sweet Home.

El 1990 signaria les composicions de la primera pantalla del Code Name: Viper (Famicom), l'Adventure Quiz 2: Hatena no daibôken (arcade) i, de jocs una micona més coneguts, aquestes dues:

Aquest títol tenia un nom difícilment més atractiu per al públic de l'època, Street Fighter 2010: The Final Fight, però ara que sabem que no té res a veure ni amb Street Fighter ni amb Final Fight, la cosa canvia. La banda sonora, però, és bona per mèrits propis.

I acabem amb la del Little Nemo: The Dream Master, també per a la NES, que va ser l'última feina de Junko Tamiya per a Capcom. 

Després d'allò va deixar la composició de música per a videojocs i des de llavors s'ha dedicat a arranjaments per a concerts i produccions teatrals, a més de produir música clàssica japonesa.

Va ser un pas breu però intens per la indústria, només de 1987 a 1990, però podem dir que hi va deixar una bona empremta. No seria una compositora insígnia de la història dels videojocs, ni tan sols de la pròpia Capcom, però va fer coses importants i per això, per donar-la a conèixer una mica més, volia dedicar-li aquesta entrada.

Fonts: Capcom Fandom, Video Game Music Preservation Foundation, Video Game Music Online

Noms: Hiroshi Kawaguchi

Torna aquesta secció que feia uns mesos que no tocava, i que està pensada per repassar la trajectòria i conèixer millor, des del punt de vista professional, persones que han deixat la seva petjada a la història dels videojocs sense ser els grans tres o quatre noms que tothom coneix.

Avui és el torn d'una llegenda musical de Sega, un home que va composar, sol o en col·laboració, algunes de les melodies més emblemàtiques dels videojocs de la companyia de l'eriçó blau i, per què no, dels videojocs en general.

Hiroshi Kawaguchi, també conegut amb el diminutiu de Hiro i el sobrenom de Master Hiro, a més de Hiroshi Miyauchi (el seu nom real abans d'adoptar el cognom de la seva dona, pràctica japonesa que se sol donar quan l'home es casa amb algú de millor posició social per garantir la preservació del cognom), va néixer a la prefectura de Chiba, al Japó, l'any 1965, concretament el 12 d'abril d'aquell any. Es diu que durant la primària no li agradava gens l'assignatura de música, i que va ser a la secundària que aquest camp de les arts li va començar a interessar i amb la paga que li donaven a casa es va comprar instruments, i ja a batxillerat va fundar una banda on va tocar cançons de diversos compositors, però també va començar a escriure'n ell.

Després d'experimentar amb els instruments, va agafar el gust als sintetitzadors. Paral·lelament a aquests interessos també li agradaven els videojocs i estalviava per comprar-se sistemes, i un dels que va poder comprar va ser el Commodore VIC-1001, als 15 anys. Allò va despertar la seva vocació programadora i es va posar a programar en BASIC i, fins i tot, composar sons per al xip VIC del VIC-20.

Aquest detall és cabdal perquè, després de considerar diverses opcions laborals de futur, entre les quals fuster com els seus pares, xef de cuina o fins i tot mangaka, es va adonar que les companyies desenvolupadores de videojocs eren una possibilitat i es va presentar a Sega, on el van contractar com a programador l'any 1984. Ell s'hi havia presentat, però, com a compositor.

El cas és que el primer encàrrec que li van fer va ser que programés, en col·laboració amb un altre programador acabat de fitxar, un tal Yûji Naka, futur pare d'en Sonic, un videojoc orientat al públic femení, la cosa va sortir bé i es va convertir en un videojoc oficialment llançat per a la consola de Sega del moment, la SG-1000.

Dins la companyia faria un gir pel que fa a tasques, i el seu somni es faria realitat, quan un altre programador i dissenyador, en Yû Suzuki, li va demanar que fes la música d'un joc arcade que seria tot un èxit:

Dos dels temes del Hang-On (1985), i un d'ells el principal sobre el qual es treballaria a la seqüela, porten la signatura de Hiro, mentre que els altres eren obra de Yôji Ishii. 

Suzuki el tornaria a reclutar per fer la música d'un altre èxit de les recreatives, el mític Space Harrier, també de 1985, on el mateix Suzuki també va participar en tasques musicals, i posarem el tema principal per il·lustrar aquesta part del seu espectacular currículum:

Quina melodia més emblemàtica, oi? Doncs l'hi devem a ell. L'any 1986 continuaria fent com a mínim part de les bandes sonores dels grans títols de Sega, i hi trobem la del no gaire popular Alex Kidd and the Lost Stars, però també la de l'Enduro Racer, la del Fantasy Zone o la d'una altra col·laboració amb el programador Yû Suzuki:

He dit que en Hiro era el responsable d'algunes de les bandes sonores més importants de la història de Sega i dels videojocs en general, i em sembla que la de l'Out Run entra en aquesta categoria sense discussió possible.

El 1987 "només" es va encarregar de la banda sonora de l'After Burner i l'After Burner II, i de 1988 destaquen les músiques del Dynamite Düx i el Power Drift. Poca broma. L'últim any de la dècada dels 80 composaria el tema principal del Super Monaco GP per a recreativa i, en col·laboració amb Yasuhiro Takagi, les bandes sonores del Turbo Out Run i, per a Mega Drive, el Sword of Vermillion.

El 1990 sortia un joc que va tenir un moble de recreativa força llegendari, el G-Loc: Air Battle, on el mestre Kawaguchi jugaria un paper molt important musicalment, tot i que novament en tàndem amb en Yasuhiro Takagi. Amb ell i el mític (i des de fa anys amb entrada pròpia en aquesta secció) Takenobu Mitsuyoshi va treballar a la banda sonora d'un altre arcade, el GP Rider, tot i que en ell només està acreditat en una cançó, força èpica per cert:

El 1991 tornaria a fer una banda sonora en solitari, concretament la del Rent-a-Hero de la Mega Drive, joc exclusiu japonès, com a feina més destacada. L'any següent tornaria a la franquícia Out Run amb la seva participació, juntament amb l'esmentat Mitsuyoshi i en Takayuki Nakamura, a l'OutRunners. 

El 1993 i el 1994 participaria en les bandes sonores de dos jocs notables per les sagues a les quals pertanyen, però que per les seves característiques es van quedar als salons arcade: són el SegaSonic the Hedgehog i el Dragon Ball Z: V.R.V.S.

Aquest vídeo pertany al Cool Riders, un arcade força obscur de 1995, l'únic títol de la placa Sega H1 Board, i la banda sonora és obra d'aquest senyor juntament amb en Makito Nomiya.

Després va participar en les bandes sonores de dos jocs llegendaris de Sega com són el Sega Touring Car i el Fighters Megamix, respectivament per a recreatives i Saturn, però tots dos de 1996. 

He posat el vídeo d'una de les úniques dues cançons que va signar del joc de cotxes, més marxosa que altres que hem vist. 

Per tornar-lo a veure fent una banda sonora haurem de saltar al 2000, però pel mig va estar fent arranjaments, programació de so i donant suport en la seva àrea d'especialitat en diversos jocs de la companyia. Perquè la cosa no s'allargui massa, però, no m'aturo a repassar aquesta mena de tasques.

Aquell any va col·laborar en la banda sonora del Rent-a-Hero No. 1, la seqüela per a Dreamcast del joc de la Mega Drive abans esmentat i el Cracking DJ, la continuació del qual, de 2001, també comptaria amb la seva música.

A partir d'aquí tenim uns anys de menys activitat, però el 2006 tornaria amb força amb la banda sonora del Sega Rally 2006, exclusiu de les PlayStation 2 japoneses, amb temes com el del vídeo que tenim aquí damunt. Però també va ser l'any de l'Out Run 2006: Coast 2 Coast, per a Xbox, PS2, PSP i ordinadors, on va fer alguna cançó i arranjaments. 

El 2009 va col·laborar a la banda sonora del Tetris Giant, un títol de recreativa caracteritzat per la seva pantalla de 70 polzades, i les seves següents bandes sonores com a tals les trobem als jocs maimai (2012), Gotta Protectors (2014) i Sangokushi Taisen 4 (2016). L'última que consta, però no en solitari, és la del Sega World Drivers Championship, un arcade de velocitat de 2018.

Insisteixo en què tot i la llarga extensió d'aquesta entrada el mestre Hiro ha fet moltes més coses, però no són ben bé bandes sonores i per tant són més avorrides d'explicar. Com a curiositat, l'any 2021 va compondre la música del menú de l'Astro City Mini. 

I si en voleu una altra, com a apassionat de la música que va esdevenir, a més de treballar per a molts i emblemàtics títols de Sega també va formar part de la seva banda interna, la S. S. T. Band (Sega Sound Team Band), entre la seva fundació el 1988 i el 1990, cosa que el va dur a participar en discs d'estudi i, com no podia ser d'una altra manera, concerts en directe:

Ell és el teclista d'aquesta actuació en què se celebra Last Wave, la mítica música de la introducció de nom de l'Out Run.

Hem vist, doncs, força per sobre però tan detalladament com m'ha semblat raonable la trajectòria d'una llegenda viva de Sega, un dels pocs membres de la companyia que encara en formen part des que hi van entrar a la dècada dels 80.

Fonts: Sega Retro, Wikipedia, Video Game Music Preservation Foundation

Noms: Manami Matsumae

La secció dedicada a reivindicar noms de la història dels videojocs que no són -en general- els típics que coneix tothom torna amb una de les feines que més hi han estat representades, i que és la composició musical.

Aquest cop parlaré d'una dona que és la responsable o coresponsable d'algunes bandes sonores mítiques, encara que se l'associï sobretot a la d'un títol llegendari que va originar una saga que encara viu. 

Es tracta de la Manami Matsumae, nascuda amb el cognom Gotoh (que va canviar en casar-se) a Tòquio el dia de Nadal de 1964, i una de les compositores principals de la també llegendària Capcom durant la segona meitat dels anys 80 i principis dels 90.

De petita ja va mostrar interès per la música i va iniciar una carrera com a pianista, i com que li agradaven el Super Mario Bros. i els Dragon Quest es va acabar interessant per la composició en videojocs, i per això va entrar a Capcom. Allà, la seva primera assignació va ser una col·laboració amb Harumi Fujita per al joc de mahjong Ide Yôsuke Meijin no jissen mahjong, de 1987 i per a la Famicom, la NES japonesa. Escoltem-ne una mica la música:

És clar, potser ara se'm podrà acusar de comptar amb l'avantatge del coneixement, però aquí hi veig algun moment de to nostàlgic que caracteritzaria algunes de les peces del títol que la faria coneguda i que m'encanta des del punt de vista tant jugable com sonor:

Doncs sí, és el Mega Man, o Rockman en la seva versió original, i aquesta peça concretament m'encanta i la trobo una mica trista. Un altre dia en parlaré, però per motius diferents. 

El joc sortia el mateix 1987, és el que deia abans que va originar una popular saga que encara belluga i la senyora Matsumae, en aquella època encara Gotô però que va sortir acreditada, típic d'aquells temps, com a Chanchacorin Manami, es va encarregar de la composició musical, però també dels efectes sonors i de la programació del so dins del joc.

De cara a la continuació de la saga, al Mega Man 2 (1988) va fer la programació del so, però de la composició -llevat de la introducció i una part d'una sola cançó- se'n va encarregar en Takashi Tateishi. Sigui com sigui, començant per la musiqueta de la pantalla d'inici del primer Mega Man, és evident que ella va posar les bases de l'apartat musical i sonor d'aquesta estimada saga. 

El 1988 també participaria en la creació de la música de dos títols per a recreativa, un dels quals aquest F-1 Dream, on no està acreditada, i l'altre el 1943 Kai: Midway Kaisen, en què hi va treballar en col·laboració amb diverses altres persones.

El 1989 tindria força feina en recreatives, en títols com U.N. Squadron, Dynasty Wars, SonSonII o el que veurem ara, un altre de llegendari i amb una banda sonora molt recordada, com a conseqüència: 

Es tracta del Final Fight, on la compositora faria bona part de la banda sonora, encara que no se'n va encarregar en solitari. I tampoc la van acreditar!

El 1990 "només" va fer les bandes sonores dels arcade Mercs, Magic Sword i Carrier Air Wing, i l'any següent va néixer la saga de curses de cavalls Derby Stallion, la música de moltes entregues de la qual duu la seva signatura.

Ja fora de Capcom, encara que això no excloïa alguna col·laboració ocasional, la senyora Matsumae va començar a fer composicions per a videojocs de Sunsoft per a la Game Boy, com el que veurem a continuació:

És el Batman: Return of the Joker, de 1992, i la primera mostra de la seva feina per a Sunsoft, tot i que no formava part de la seva plantilla, atès que era freelance. Es va encarregar de la música de diversos altres títols, com el Trip World, el mateix any, per a la mateixa companyia i també per a la Game Boy, dos títols basats en Bola de Dan, el Honô no dôkyûji: Dodge Danpei i el Honô no dôkyûji: Dodge Danpei 2 (1993), també de Sunsoft -però no he pogut aclarir en quines versions va treballar- o el Daffy Duck: The Marvin Missions, en versió Game Boy, o el mític Adventures of Lolo de la NES, tots dos de 1994.

El 1992 havia treballat a l'Othello World (Super Nintendo), on va fer duet creatiu amb el senyor Kimitaka Matsumae, que va ser el que li va fer canviar el cognom. Tampoc és qüestió de repassar absolutament tot el que va fer, ja he dit més o menys el més destacat amb la informació de què disposo, però saltem a 2001 perquè va ser quan, deixant de banda el Vegas Stakes de la Super Nintendo, de 1993,  va crear una altra banda sonora amb el seu marit:

Era el Jade Cocoon 2, un RPG exclusiu de la PlayStation 2, i com veiem així abandonava el chiptune. L'any 2007 li arribaria l'oportunitat de treballar en una saga que l'havia motivat per introduir-se a la composició de videojocs com a professional, tot i que va ser en una entrega spin-off:

Era el Dragon Quest Swords: The Masked Queen and the Tower of Mirrors, per a la Wii, de 2007. La tornada als orígens, però, no es va acabar amb allò, perquè l'any 2010 col·laboraria amb una nova entrega d'una saga clàssica, llavors recentment ressuscitada, amb el tema de la pantalla de títol i amb un altre, que és aquest:

En aquest cas sí que tornava al chiptune, de la mateixa manera que la saga Mega Man tornava als orígens vuitbiters. 

El joc va ser desenvolupat per Capcom i també Inti Creates, companyia fundada per exmembres de Capcom i centrada en títols d'aspecte (i so retro), cosa que a Matsumae li devia agradar, perquè després va fer tàndem amb en Jake Kaufman en algunes de les cançons del Shovel Knight (2014) i unes quantes peces per al Mighty No. 9 (2016), aquest últim un hereu espiritual dels Mega Man. 

Actualment continua composant música, per exemple per al Derby Stallion de 2020 per a la Switch, i té altres projectes en marxa, a més que també ha col·laborat en discs de tribut a algunes sagues, però no hi ha dubte que, encara que no sigui un dels noms més coneguts de la història dels creadors de videojocs, la Manami Matsumae (o Gotoh, o la ChaCha, o la M.Gotoh, o la Manami letel, segons el joc -i això quan l'acreditaven-) és una música molt influent i va participar en algunes de les bandes sonores més importants de la Capcom dels 80, però també es va saber moure i buscar un camí propi després de deixar la companyia.

Fonts: Atomix

           Capcom Fandom

           Wikipedia  

Noms: Kinuyo Yamashita

La música dels videojocs, com tota la música, té la capacitat d'evocar records, sensacions, que ens transporten al moment en què vam sentir per primer cop aquelles composicions, i en el cas dels amants del retro ens acompanyen també ara quan, perquè sí, les escoltem sense que estiguem necessàriament jugant als jocs per als quals es van compondre.

La protagonista de l'entrada d'avui d'aquesta secció dedicada a repassar la trajectòria de persones que van fer importants aportacions a la història dels videojocs és una compositora amb un extens llistat de creacions i col·laboracions en l'àmbit de les bandes sonores, i no pas poc conegudes, cosa que significa que segurament ens hem posat més d'un cop cançons creades per ella i demostra que hi ha pesos pesants més enllà de la Yôko Shimomura o la Michiru Yamane, de les quals ja vaig parlar. 

Nascuda a Amagasaki, prefectura de Hyôgo, al Japó, un 31 de desembre, segons que he trobat en una wiki, però d'un any indeterminat perquè sembla que no se n'ha recollit l'any de naixement enlloc, la Kinuyo Yamashita va començar a tocar el piano als 4 anys i va rebre classes d'aquest instrument durant la seva infantesa, però a la universitat va estudiar enginyeria electrònica. Ens diu la Wikipedia que se'n va graduar el 1986, i que van ser uns estudis de 2 anys, de manera que si tot va anar com estava previst, això faria que el seu any de naixement fos aproximadament el 1966. Misteri més o menys resolt.

En tot cas, només acabar els estudis va entrar a treballar a Konami, on li va tocar la grossa en rebre l'encàrrec de la banda sonora del Castlevania, que escriuria juntament amb la Satoe Terashima, el mateix 1986. En general es van repartir les peces, i una de les que va compondre Yamashita (amb el pseudònim humorístic James Banana) va ser, a tall d'exemple, aquesta:

L'èxit del joc va fer més popular una banda sonora que ja era indiscutiblement bona, però el cas és que a ella li va caure més feina, i va iniciar una carrera espectacular, llistada a la seva web oficial. Podem esmentar, per exemple, la música, els efectes de so i la programació sonora de l'Esper Dream (Famicom Disk System, 1987), la col·laboració en la composició del Maze of Galious i el Nemesis 2 (MSX, 1987), la participació també en la del King's Valley II (MSX i MSX2, 1988), on va coincidir amb la llegendària senyora Yamane, o la composició de la música del primer Parodius, exclusiu de l'MSX, el mateix any, de la qual poso un exemple a continuació:

Després d'allò va abandonar la plantilla de Konami i va passar a ser independent, i al seu currículum posterior hi podem veure, per exemple, les bandes sonores del Power Blade i el Power Blade 2, de Taito per a la NES, respectivament de 1991 i 1992, o aquesta tan encomanadissa per al Pocky & Rocky 2 de la Super Nintendo, de 1994 i per a Natsume:

La va compondre fent equip amb altres músics, un dels quals Hiroyuki Iwatsuki, responsable de la banda sonora de la primera part, més coneguda. Amb qui col·laboraria habitualment durant la seva carrera seria Iku Mizutani, que podem veure en encàrrecs com la música del Mighty Morphin Power Rangers per a la SNES el mateix 1994. 

També aquell any apareixia un cartutx -als Estats Units seria a través del Sega Channel, però- amb una banda sonora que no és seva, per la seva naturalesa de remake, però que va arranjar. Es tracta del Mega Man: The Wily Wars, llançat per a la Mega Drive amb versions de 16 bits dels tres primers Mega Man de la NES. Curiosament, però, no apareix a la seva web oficial ni ella als crèdits del joc, però sí que consta que va dur a terme aquesta tasca al currículum d'un programador de so anomenat Kôji Murata que no apareix als crèdits dels jocs on va participar. Escoltem-ne la versió Yamashita de la meva peça preferida, amb el so del xip Yamaha YM2612 de la 16 bits de Sega:

De la mateixa saga va rebre l'encàrrec de Capcom per composar la banda sonora del Mega Man X3, per a la Super Nintendo, cosa que va fer en solitari el 1995. 

Després d'allò, podem destacar la banda sonora de la versió japonesa del Casper per a la Super Famicom (totalment diferent del joc de SNES llançat internacionalment), el 1996, altre cop amb Mizutani, però les grans franquícies ja no tornarien: per resumir-ho força, veiem el Big Mountain 2000 (Nintendo 64, 1998), diverses entregues de la saga Medabot (Game Boy i Game Boy Color), la versió Game Boy Color del Croc 2 el 2001 (en tàndem amb Iku Mizutani altre cop), unes quantes participacions en títols menors i, com a últim encàrrec, una canço per al joc Walk it Out de la Wii, el 2010. 

A banda de tot això, entre 1991 i 1995 va formar part d'un duet que versionava cançons de pop estatunidenc i jazz, tot encarregant-se del piano, el saxòfon alt i cors, i ha fet de compositora de temes per a artistes de J-Pop i també per a cantants d'R&B dels Estats Units. Ocasionalment se l'ha pogut veure en concerts en directe tocant al piano peces del Castlevania, però fa una dècada que se li ha perdut la pista, sembla que perquè duu una vida discreta a Montague, Nova Jersey (Estats Units) des de 2010. 

Curiositats de la història dels videojocs: el primer joc amb música

És evident que, igual que passa amb el cinema, l'apartat sonor d'un videojoc potser no és la part més important per tal de gaudir del que ens proposa, però sí que hi té molt de pes -en els casos en què la jugabilitat es basa en la música, evidentment, és tot el pes-, i ens evoca experiències cada cop que sentim un so o una melodia que associem irremeiablement a un joc.

Avui volia parlar de l'aparició de la música en aquest mitjà d'entreteniment, un element gairebé indispensable, perquè encara que puguem jugar a videojocs amb el televisor o la consola portàtil silenciats per diverses raons, fer-ho és com beure Bitter Kas de marca blanca o llegir un llibre digital en comptes d'un de paper: no és el mateix.

Aquí tenim la Magnavox Odyssey, la primera videoconsola domèstica, que va sortir el 1972 i de la qual ja vaig parlar en el primer any del blog.  

Doncs bé, era un sistema sense so de cap mena, mentre que el mateix any apareixia la recreativa del mític Pong, que amb els seus "pip" cada cop que la pala tocava la "pilota" va ser el primer videojoc amb efectes sonors. 

Aquests pips i els bips i altres sorollets, primitius però diferents del que la gent estava acostumada a sentir, identificaven els videojocs quan es van popularitzar als anys 70, especialment amb el gran èxit que va tenir l'Atari 2600, però la música, com que s'emmagatzemava en discs de vinil i cassets, difícilment podia tenir cabuda a les màquines recreatives, atès que els suports en què es gravava no haurien durat gaire allà entaforats i amb els cops de la gent i, de tota manera, eren cars de produir.

Com anirem veient, la tecnologia evolucionaria amb els anys, amb la qual cosa els costos de producció baixarien i els resultats, en tenir a l'abast més recursos, millorarien.

Tothom coneix aquest videojoc, l'Space Invaders, que enguany ha fet els 40 anys i que és tan icònic d'aquest sector malgrat que ha quedat més que obsolet, però hem de respectar els clàssics, d'allà on ve tot, tant pel que fa al contingut com per la mateixa popularització dels videojocs.

Doncs bé, l'obra més emblemàtica de Taito presentava el que es considera la primera música al món dels videojocs, uns sons rítmics que anaven accelerant a mesura que l'enemic s'apropava, amb la qual cosa provocava unes sensacions i emocions, que al capdavall és l'objectiu de la música.

Però els primers exemples musicals d'aquest mitjà d'entreteniment es limitaven a melodies monoaurals, breus i ocasionals, músiques d'entrada, breus tonades de game over, etc., com el que ens trobem al Pac-man.  

El primer videojoc amb música de fons contínua, encara que només tenia una cançó, va ser aquest Rally-X de Namco, també de 1980, que tot i així era una melodia senzilla i repetitiva. També és el primer cas conegut de so digital sintetitzat, tecnologia que aplanava el camí per a fer composicions més elaborades i contínues.

Això que veiem aquí és el Carnival, una recreativa de Sega de 1980 que és el primer exemple de música feta amb xips que eren generadors de so programables (PSG) amb diversos canals, com aquest AY-3-8910 de Yamaha, tot un salt endavant. Ara bé, no era una melodia original, sinó la famosa melodia mexicana associada a les fires, Sobre las olas (1888).

A partir d'aquí arribarien més fites, com les 11 pistes de so del Frogger (Konami, 1981) que depenien de les accions del jugador, o la música del Dig Dug (Namco, 1982), que s'aturava quan deixàvem de moure el personatge. 

Els xips de so del Commodore 64 (el famós xip SID), la NES (RP2A03) o la Mega Drive (YM2612), entre altres sistemes, proporcionarien melodies inoblidables i molt més avançades, ja al mercat domèstic, que farien continuar evolucionant la música de videojocs amb compositors experimentats -en comptes de melodies senzilles o versions de tonades clàssiques de domini públic-, i generarien el que es coneix com a chiptune, música de videojocs feta amb xips programables, música de 8 bits que ha originat una cultura pròpia en què els músics composen imitant intencionadament aquell estil dels anys 80.

L'arribada del format CD uns anys després duria la música dels videojocs a un nivell molt superior, fins al punt que actualment tenim espectaculars bandes sonores als videojocs i se'n fan concerts simfònics i tot, des que en Kôichi Sugiyama, famós per les bandes sonores de la saga Dragon Quest, va oferir el primer concert d'un compositor de videojocs el 1987, i ho va continuar fent cada any.

El que és clar és que la música dels videojocs és cada cop un element més important del conjunt, respectada pel públic -que ja l'estimava des dels seus inicis, tot s'ha de dir- però també pels professionals de la música, i no és estrany veure aquests concerts simfònics arreu del món.

Els videojocs ja no són -des de fa dècades- un entreteniment de quatre arreplegats amb problemes per relacionar-se amb els altres, i de la mateixa manera que valorem les bandes sonores de pel·lícules i programes de televisió, ho fem amb la dels videojocs, en siguem jugadors o no. 

Malalts dels videojocs: remixes de melodies de videojocs

Ara feia temps que no parlava de música al bloc, i avui em ve de gust posar cançons versionades d'alguns dels títols més importants del sector, versions que ha fet gent que s'estima de veritat aquesta forma d'entreteniment. Comencem amb una de les cançons més taral·lejades i xiulades, com ja he dit alguna altra vegada.

Ara, una proposta amb lletra i tot del tema Magical Sound Shower de l'Out Run, en japonès. Brutal:




Una que m'agrada especialment: la cançó del Ryu de la saga Street Fighter, en versió balada de guitarra elèctrica:

I un espectacular homenatge a la banda sonora del Sonic the Hedgehog:

La del mític Pac-man:




Per acabar, la del Tetris. Ja n'havia posat una, però, en un especial que vaig fer sobre les melodies.



I bé, això ha estat tot per avui. Tenia ganes de tocar una mica el tema musical, que com ja he dit duia temps sense fer-ho, de manera que aquest ha estat el resultat. Fins la propera!

Malalts dels videojocs: els beatbox

Avui, a "Malalts dels videojocs", he decidit parlar, a petició del Nastre, un dels seguidors del bloc, dels beatbox, o les capses de ritme humanes que hi ha pel món i que, de vegades, es dediquen a reproduir d'una manera molt divertida les cançons i efectes de so dels videojocs més cèlebres. Per gaudir-ne al màxim és recomanable haver jugat a aquests jocs, evidentment.

Comencem amb el Super Mario Bros., un clàssic entre clàssics. Aquests no el toquen al piano, no... ho fan tot amb la boca:



Per descollonar-se, vaja... Doncs de la mateixa gent tenim més melodies versionades, com aquesta del Donkey Kong:



Hi ha una mica de conya al principi, però la resta és alhora nostàlgica i altament humorística.

També tenim una divertida manera d'entendre la banda sonora dels Street Fighter:



I aquest vídeo del Doom tampoc no té pèrdua:



Per acabar, n'hi ha que fan el que poden, com aquest noiet asiàtic que ho prova amb el Tetris i de seguida se'n cansa i es posa una versió techno de la famosíssima melodia: