Què estàs buscant?

dimecres, 11 de desembre de 2013

Accessoris: el joc online de la Mega Drive

Fa unes setmanes, aprofitant l'avinentesa del 25è aniversari de la seva aparició al Japó, vaig dedicar una extensa entrada a la Mega Drive, una de les meves consoles preferides. Doncs bé, avui en torno a parlar una mica perquè volia recuperar la secció Accessoris amb un article dedicat al joc en línia de la 16 bits de Sega.

A més, fa uns dies la protagonista va ser la Dreamcast, l'última consola de Sega, que va sortir al Japó fa 15 anys i que va ser la primera videoconsola amb accés a internet amb un mòdem integrat, obrint a les masses el joc en línia que avui és tan habitual. Per tant, l'entrada d'avui té encara més sentit.


Perquè ja havíem vist que la Super Nintendo permetia, almenys al Japó, la connexió per satèl·lit, però la Mega Drive de Sega no va ser menys i el 1990 va rebre el Mega Modem, que obria la porta al joc en línia amb 24 títols gràcies al servei Sega Meganet.

Aquell servei permetia jugar amb títols exclusius, però només dos, el TEL TEL Stadium i el TEL TEL Mahjong, permetien realment competir amb altres jugadors, atès que les limitacions tècniques de l'època (les línies telefòniques no donaven per a més) provocaven l'infame lag (problemes de sincronització) amb altres menes de jocs més complexos, de manera que gairebé tot el catàleg estava pensat per a descarregar i jugar-hi individualment.


Un dels jocs disponibles era el Paddle Fighter, una mena d'hoquei aeri que hauria estat un desastre amb lag, però també es podien descarregar títols com el Phantasy Star II Text Adventures, la tetralogia Pyramid Magic, el Robot Battler o el Sonic Eraser, una mena de Columns on sortia en Sonic. 


És possible que conegueu el Flicky. Jo el tinc en un recopilatori de 4 jocs de la Mega Drive, i és que és un dels pocs videojocs que van debutar al servei Sega Meganet i que després van tenir rellançament en cartutx. En aquest sentit el van acompanyar el Fatal Labyrinth, el Teddy Boy Blues i el Columns, sí, un joc mític que abans de ser de Sega havia passat per altres plataformes de finals dels anys 80.

La idea va ser bona, fins al punt que se'n preparava el salt als Estats Units amb el nom de Tele-Genesis, projecte que es va cancel·lar abans de néixer. Al Japó, però, al cap d'un any ja s'havia descontinuat perquè no va acabar de funcionar.


Abans d'això (sí, ja sé que la imatge té una marca d'aigua), el mateix 1990 es va llançar el cartutx Mega Anser, un comandament semblant al de la televisió i una impressora, que conjuntament amb el Mega Modem permetia dur a terme operacions bancàries

Però tots aquests intents de Sega, impressionants per l'època, per a fer que la Mega Drive superés la NES en popularitat al Japó van ser inútils, i com dèiem el servei va plegar el 1991. El redisseny de la consola, que es coneix com a Mega Drive II i va sortir el 1993, ja no tenia el port per al mòdem.


En aquest vídeo, que encara que estigui en anglès recomano veure sencer perquè no és llarg, se'ns explica un altre intent, el Sega Channel, que també té a veure amb el joc en línia. Aquest cop s'aprofitarien els serveis de televisió per cable, no les línies telefòniques, i mitjançant un adaptador els usuaris de la Mega Drive del Japó i els Estats Units (el 1993, però sobretot a partir de 1994) podrien accedir, amb una quota mensual, a un catàleg de 50 títols que aniria rotant cada mes.

Es tractava de descarregar-se títols que acabaven de sortir, demos de jocs que encara no s'havien llançat i en d'altres casos versions beta, i fins i tot n'hi havia que no sortirien mai en cartutx (en el cas dels Estats Units), però un cop s'apagava la consola els jocs, que s'emmagatzemaven a la memòria RAM, desapareixien i s'havien de tornar a descarregar.


Pel que podem veure en aquest anunci, a cada joc hi podíem jugar com a màxim fins la mitjanit del dia següent, de manera que entenc que podíem tenir la consola engegada durant més de 24 hores, que igualment és massa per al públic en general i els nens en particular.

El Sega Channel va ser relativament popular, però no va passar dels 250.000 subscriptors, a les companyies de cable no els sortia a compte mantenir-lo en marxa (malgrat que cadascun d'aquests subscriptors pagava 15 dòlars al mes) i a més va aparèixer poc abans que Sega decidís dedicar tots els esforços a la seva nova consola, la Saturn, de manera que es pot dir que va ser un bon sistema nascut en un mal moment i el juliol de 1998 (no està gens malament) es va tancar.

Tanmateix, en retrospectiva es considera que el Sega Channel va ser un èxit com a sistema pioner en el joc en línia com ara ho serien per exemple Xbox Live Arcade o Playstation Network, així com també es diu que va tenir un gran impacte en la televisió per cable i fins i tot que l'arribada de la banda ampla va ser possible, en part, gràcies a aquest servei que paradoxalment no emprava les línies telefòniques ni els enrutadors. 


Acabarem amb un altre mètode, aquest cop no oficial, que es deia XBAND i que va néixer a Cupertino (Califòrnia). El va inventar l'empresa Catapult Entertainment tant per a la Super Nintendo com per a la Mega Drive i consistia en un mòdem i una subscripció mensual que, segons la quota que es pagués, permetia un nombre limitat o il·limitat d'accessos cada mes. Els videojocs, en cartutx, els posava l'usuari, i el multijugador en línia era possible gràcies a l'enginyeria inversa amb què en certa manera es hackejaven els títols per a permetre-ho.

El servei incloïa un e-mail anomenat Xmail i naturalment el joc en línia, en aquest cas pensat per a competir amb altres persones mitjançant la connexió a internet per línia telefònica commutada, és a dir la de tota la vida, d'abans de la banda ampla. Precisament per això les limitacions tècniques eren similars a les de la Sega Meganet, de manera que només servia per a jugar, en el cas de la Mega Drive, als tres primers Mortal Kombat, el Super Street Fighter II, el Primal Rage, el Weapon Lord, l'NBA Jam, i els Madden NFL, NHL i NBA Live de 1995 i 1996.

Sembla que la versió de la Super Nintendo tenia molts més problemes de sincronització que no pas la de la Mega Drive, però totes dues van deixar de funcionar definitivament el 1997. El sistema tenia massa problemes tècnics, des d'alguns que tenien a veure amb l'assetjament de les persones en no haver-hi control de la privacitat fins a d'altres que feien que la companyia perdés diners, com ara el "truc" de desconnectar-se abans d'acabar un combat o un partit —allò que actualment fan molts covards i mals perdedors als serveis moderns—, fent que no es cobrés aquella sessió.


Aquí tenim un exemple del que es podia veure a la pantalla en el cas del Super Street Fighter II. Pel que fa al joc en si era com si lluitéssim contra un amic o un germà assegut al sofà, al nostre costat, però en realitat era com quan juguem en línia actualment: o es trobava un amic de la llista d'usuaris preferits que s'estava connectant en aquell moment, o es jugava contra un usuari qualsevol d'entre els que estiguessin connectats en aquell moment als Estats Units. 

El cas és que la baixada de subscriptors va fer que XBAND acabés tancant, però va tenir una breu presència al Japó per a la Saturn, abans que Sega llancés el servei Sega NetLink, l'online de la seva consola de 32 bits, que feia servir la mateixa tecnologia.

Així doncs aquestes són les diverses (i també diversament limitades) maneres amb què la Mega Drive va ser una de les pioneres en el joc en línia, maneres que com ja us podeu imaginar a Europa ni les vam ensumar. Això trigaria una mica més. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...